Mirall, mirallet: què puc fer per ser la persona més bonica del món?

ANDREA PACHA RÖPER/CARLES FERNANDEZ FIGUERAS

En ple segle XXI, la medicina i la tecnologia han avançat fins a límits insospitats. Tant que fins i tot aconsegueixen, a través d’intervencions quirúrgiques senzilles, modificar el cos humà amb finalitats estètiques. Aquestes operacions plàstiques són una realitat relativament moderna, però que ja no és tan nova.

Tot i que el target de les operacions estètiques ha evolucionat molt des del gran boom que aquestes intervencions van viure als anys 80 del segle passat, avui en dia se segueixen relacionant amb un perfil molt determinat: dones de classe alta amb molt poder adquisitiu i de mitjana edat.

Tot i que aquest prejudici es manté, la realitat és que el sistema capitalista ha impulsat una certa democratització del sector i cada cop més persones poden operar-se. De mitjana, una operació estètica costa entre 3.000 i 6.000 euros. Tot i així, s’ha creat tota una indústria estètica que ha normalitzat aquest tipus d’intervencions i ha promocionat ofertes i descomptes. En definitiva, cada cop més persones de classe mitja-baixa tenen accés a la cirurgia estètica.

Per altra banda, és notori l’augment de persones joves, menors de 30 anys, que han passat per quiròfan per motius estètics, trencant així el tòpic que només s’operen persones en procés d’envelliment. Malgrat tot, les dades indiquen que les operacions estètiques segueixen destinades molt majoritàriament a dones, en un voltant del 90%.

A més, tot i que la cirurgia estètica és cada cop més popular, les persones que hi passen denuncien que hi ha una certa estigmatització. De fet, la majoria coincideixen a explicar que és un tema tabú en els seus entorns.

Però les operacions estètiques van molt més enllà d’intervencions que tenen lloc pel desig d’una persona de canviar el seu cos i embellir-lo. Segons afirmava RAC1 al 2018, fins a un 20% de les operacions estètiques es fan per corregir una intervenció anterior.

I és que la cirurgia estètica no només s’utilitza per la voluntat de canviar el propi cos fent-lo més bell, sinó que en molts casos també es fan intervencions per paliar les marques que han deixat en el cos certes malalties o operacions, o també per modificar certes parts que ocasionen problemes de salut.

Aquestes altres tipus d’intervencions, que també s’inclouen dins del món de la cirurgia estètica, solen estar cobertes per la seguretat social i, per tant, tenen lloc dins del sistema de la sanitat pública. Alguns dels casos més recurrents són les reconstruccions de pit després d’una mastectomia fruit d’un càncer o la reconstrucció de l’abdomen després d’una cesària.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va compartir a les xarxes socials a finals del 2019 un text on explicava la seva experiència operant-se l’hèrnia que tenia fruit del seu últim embaràs, visibilitzant-ne així un efecte poc conegut i que sovint es té poc en compte.

Cal remarcar que totes les xifres que envolten les operacions estètiques, malgrat que se n’hagin aportat algunes fins ara, són aproximacions poc fiables. Això es deu a què, malgrat la certa democratització i normalització d’aquestes pràctiques, la gran majoria dels doctors de clíniques d’estètica privades no comparteixen les dades.

La visió psicològica de les operacions estètiques

Inqüestionablement, l’era tecnològica i de comunicació de masses a través d’Internet han canviat la manera com els humans ens relacionem i ens percebem. I, avui en dia, podem afirmar més que mai que el cos és la primera carta de presentació de qualsevol persona en el seu entorn social.

Aquesta importància cada cop més gran que agafa el cos en l’aspecte social va estretament lligada al fenomen de les operacions estètiques. Per això resulta imprescindible posar el focus en la vessant psicològica i sociològica d’aquestes cirurgies. Ho fem de la mà de Pilar Medina, doctora en psicologia i especialitzada en consum, publicitat, identitat i gènere.

Malgrat tots els recels que la psicòloga expressa envers les operacions estètiques, hi ha una màxima que vol sobreposar a la resta: “cal escoltar molt a cada persona, no hi ha una única resposta”. Amb això es refereix que els motius que duen una persona a operar-se són múltiples i cal entendre’ls i ponderar-los abans de determinar si hi ha una conducta psicològica poc sana.

La imatge de la madrastra de la Blancaneus posant-se davant d’un mirall màgic cada matí per comprovar que, un dia més, segueix sent la dona més bonica del regne pot semblar-nos, des d’una perspectiva actual, que ha quedat totalment anticuada i arrelada en una manera d’entendre la bellesa d’una altra època. Sembla que estimar el propi cos “tal com és” s’ha convertit en una moda del segle XXI, gràcies a recents moviments d’empoderament dels cossos i les estètiques fora de la normativitat, principalment promoguts pel feminisme i els col·lectius LGBTI+.

Però la realitat és que la tirania de la bellesa i la joventut segueixen més presents que mai, en una societat en què l’individu no pot parar de consumir per ser més acceptat pel grup, a un cost econòmic cada cop més baix, però també millor vist als ulls de la resta.


Comments are closed.