Lluc Salelles: «Per mi l’horitzó és com aquella Ítaca, que ens agradaria tenir, però que sabem que no existeix»

ARIADNA REINA (@Ariii_Reina)

Parlem amb en Lluc Salelles, regidor de la CUP a l’Ajuntament de Girona, sobre la seva trajectòria política i personal.

Són dos quarts d’una del migdia. Espero davant el Bar Pencil, situat al conegut carrer de la Rutlla de Girona. De lluny, veig venir a un home eixerit, vestit amb colors llampants. Em criden l’atenció els seus pantalons morats. Ja de lluny el reconec, l’he vist en persona poques vegades, però tinc clar que és en Lluc. S’acosta a mi i em somriu. Entrem a dins del bar, i ens asseiem a una taula que dóna a la finestra. El cambrer el saluda, “Hola Salelles, com vas, ja et veig per la premsa com dones canya a l’ajuntament, ben fet!”. En Lluc Salelles és periodista i politòleg. Exerceix com a polític des del 2015 a l’Ajuntament de Girona com a regidor de la CUP, i a la Diputació com a diputat. També fa de periodista, escriu articles de context polític actual i ha publicat tres llibres.

Per què has decidit quedar en aquest bar?

Aquí era on fèiem les campanes. Jo estudiava a l’Institut Migdia, i aquí veníem a fer reunions els membres de la Plataforma Revolucionaria d’Estudiants de Secundària. Veus aquesta casa d’aquí davant? Doncs aquesta va ser durant uns mesos una seu social, una casa ocupada on ens reuníem per fer concerts, assemblees, etc.

Des de ben jove que estàs ficat en política. Suposo que la família també va influir. Com era el teu dia a dia quan eres petit, essent fill del conegut Tià Salelles?

Doncs la veritat és que a casa el veiem poc. Però des que érem petits la política era l’ordre del dia. El meu pare ens obligava a llegir el diari cada matí, des que vam aprendre a llegir. Després comentàvem molt les notícies, llegíem moltes coses sobre ell a través de la premsa i sempre parlàvem de l’actualitat política. A més el meu germà també va començar des de molt jove a participar en moviments polítics. A mesura que canviava l’època, l’acció política canviava i jo estava present en tots els temes de debat.

El teu pare amb només tres anys ja llegia La Vanguardia mentre regava el blat de moro. Segur que us volia inculcar el mateix. En quins altres aspectes més ideològics us va influenciar?

El meu pare sempre defensava el dret que han de tenir les persones. Sempre ens intentava inculcar aquesta idea de drets que tota persona ha de tenir garantits. Ell sempre defensava les minories, és a dir, les persones nouvingudes, les dones o les persones amb discapacitats. Sempre havia portat casos de persones que la societat rebutjava. Sovint comentàvem els casos que portava, i ens ensenyava a posar-nos del costat minoritari. Treballar l’empatia.

En quins aspectes xocàveu més? Ell era molt cristià, tu en canvi, no ho ets. Com portaveu aquest tema a casa?

Ell era cristià sí, creia però no defensava la jerarquia de l’església i no defensava anar a l’església sovint. Això sí, ens va batejar i ens va obligar a fer la comunió. Però la seva era una visió més humanista. Entre la religió i el marxisme havia trobat dos corrents que l’inspiraven. Una més la part material i l’altre més l’espiritual. El treballava per la comunitat, pel bé comú, per la gent que menys té, això feia que no xoquéssim. Però sí que és veritat que quan el meu germà havia tret el tema d’apostatar això havia generat conflicte.

I en quines altres coses sí que discrepàveu?

Doncs per exemple en la manera de fer lluita política. Ell sabia les conseqüències que tenia la lluita que nosaltres portàvem a nivell de repressió. Ara la repressió política és l’ordre del dia, però en aquell moment era més minoritzada, ja que afectava col·lectius com els que participàvem nosaltres. Llavors sempre insistia en el fet que no ens passéssim de la ratlla, perquè podíem acabar malament. I jo sempre li deia «jo vull arribar fins on vull arribar».

És l’horitzó que sempre parles on vols arribar? Quin és per tu aquest horitzó?

Per mi l’horitzó vindria a ser aquests valors que ens marquen i ens il·lustren com seria una societat justa. Una societat justa plena d’igualtat, de no discriminació, de distribució, de participació, de democràcia. Plena dignitat humana. No haver de patir per sobre viure. Aquest horitzó que molts ens imaginem, i que pensem que no pot arribar en el marc d’un sistema capitalista i repressor com és avui l’estat espanyol. Per mi l’horitzó és com aquella Ítaca, que ens agradaria tenir, però que sabem que no existeix. Perquè aquesta societat justa l’anirem construint sempre, i sempre sortiran contradiccions que ens posaran l’horitzó més enllà.

L’acte del nou home revolucionari és per a tu la via per apropar-se a aquest horitzó? Tu també pretens ser aquest nou home revolucionari que parlava el teu pare?

És evident que hi ha d’haver una nova manera d’entendre’ns. No és que sigui nova, ja que segurament ja tenim els valors de les idees que ens han de guiar a com ha de ser aquesta nova manera de ser. Però les hem de treballar i posar-les en practica conjuntament per aplicar-les a la societat. Aquest nou home o dona, ésser humà, és imprescindible si volem assolir l’horitzó. Ens hem de reconstruir la nostra manera de ser, però aquesta reconstrucció només passarà si hi ha uns canvis socials. Si no aconseguim canviar socialment, cada vegada serà més difícil aquesta nova personalitat.

De quina manera afecta el capitalisme en la construcció d’aquesta nova personalitat?

El capitalisme ens individualitza cada vegada més, en tots els sentits. I aquest procés d’individualització i segmentació, fa cada vegada més complicat la personalitat necessària per fer una revolució col·lectiva. Perquè la revolució serà col·lectiva o no serà.

Si l’objectiu de fer revolució és aconseguir una societat justa, per què costa tant fer arribar aquest discurs a la població?

Com a part d’autocrítica diré que no hem sabut formular prou bé els nostres ideals. A vegades som tan autoreferencials, ens creiem tant amb la raó moral, que això ens fa perdre a l’hora del debat. L’esquerra té una certa superioritat que ens fa ser més dèbils davant la societat. D’altra banda, cal dir que hi ha una gran contrapropaganda dels valors que defensem, lluitem contra una gran maquinària. I per últim, crec que no hem sabut ser capaços de presentar-nos com una opció que doni seguretat. La gent ens veu com il·luminats, molt necessaris, imprescindibles, perquè la democràcia millori, però no rigorosos perquè ens tinguin confiança.

M’agradaria parlar ara de la coherència. És un valor que cada vegada perd més pes en els polítics. Què és per tu ser un polític coherent?

Per mi la coherència és molt de valors, i sobretot en l’àmbit col·lectiu, allò que fem públicament, siguem el màxim de coherents possibles. I en la part privada, treballem per aconseguir la màxima coherència també. Perquè per exemple, hi ha gent que diu, si ets anticapitalista, la coherència màxima és que has d’anar a viure al mig de la muntanya. Però si fas això, a la vegada estàs renunciant a la praxi col·lectiva del carrer, dels espais on hi ha les contradiccions del sistema. Tu ets molt coherent en l’àmbit personal, però llavors, la fase col·lectiva de transformació crec que no la practiques. Llavors per mi és molt difícil poder ser coherent 100% vivint a una ciutat, i al mateix temps volent transformar.

Per tant, et consideres una persona coherent?

Hi ha una frase que mai recordo de qui és però que diu, «menys de 5 contradiccions al dia és dogmatisme». Jo sé que tinc contradiccions en allò que defenso i en allò que acabo fent. En el meu dia a dia, no sóc impol·lut, ni sóc 100% coherent. Dit això sí que intento practicar la coherència que defensem políticament com a col·lectiu. I després en la meva vida diària també ho intento aplicar.

S’acosta el final d’aquesta entrevista Lluc. I m’agradaria fer-te una pregunta molt íntima. En aquests moments, si et diguessin, qui és en Lluc Salelles, que diries?

No m’he fet mai aquesta pregunta en molt de temps. Però diria que és una persona compromesa amb el seu entorn, que intenta aportar tot el que sap en els espais polítics i socials on participa, procura ser un bon amic de les persones que s’estima i que es preocupa dels altres. Li agrada reflexionar en veu alta, que l’escoltin, i debatre a partir de les idees amb altres persones.

A l’Ajuntament  de Girona et deixen reflexionar en veu alta?

Una de les frustracions més gran que tinc durant aquests tres anys com a regidor és la manca de debat. Em frustra que la gent que governa la ciutat es pensi que estem fent debat. Falta més cultura participativa, crec que és imprescindible i no s’està fent.

Espero que algun dia ho puguis fer. El teu pare deia que quan arribés la república es tallaria la barba. Tu no tens tanta barba com ell, i no te la podràs tallar, però quin paper jugaràs tu si arriba aquest moment?

No, no he pensat tallar-me la barba. Però quan arribi aquest moment serè feliç i decidiré de la felicitat de la manera que em vingui de gust en aquell moment. Tinc clar que vull jugar un paper actiu. Un paper actiu que durant els últims 20 anys de la meva vida ho he viscut de manera diferent. Però jo m’imagino jugant un paper actiu dintre de la ciutat de Girona. Això és el que m’imagino.

Comments are closed.