L’hospital, una segona casa

Aitana Robey i Inés Rey

Casa, la teva seguretat, on ets tu mateix. On descanses, on et sostens, on dorms, on et lleves. On reposen totes les coses que et succeeixen a la teva vida.

Per molts nens l’hospital és una segona casa, com els que pateixen càncer infantil. Tot i que al principi és un lloc fred i desconegut,  amb el temps i gràcies a l’atenció propera del professional de l’hospital, es va convertint en una segona casa.

 L’Alícia Gargantilla i el Víctor Silvestre, els pares del Dani Silvestre, un nen de tres anys que té leucèmia, consideren que els primers dies d’hospital sempre són rars, el nen s’ha d’adaptar, però afirmen que ara anar a l’hospital és com anar a casa de la iaia.

«Això ja és casa seva, venim aquí mil cops. Tot el món ens coneix i ens truquen pel nostre nom i sovint dormim aquí. El Dani ha celebrat aquí el seu aniversari, s’ha batejat…»

Alícia Gargantilla, mare de Dani

«Nosaltres diem que tenim dues cases: l’hospital, i la nostra. I aquí, a l’hospital, aprenem a passar hores i hores, a entendre el nostre dolor, la nostra rabia…»

Víctor Silvestre, pare de Dani

I és que l’Alícia i el Víctor porten al seu fill a l’Hospital Sant Joan de Déu, un dels centres de referència en l’acompanyament psicològic del pacient. És un dels hospitals d’Espanya en el que està més desenvolupat el suport emocional, l’assistència del treball social i psicològic. Des de l’hospital volen facilitar que els pacients se sentin més còmodes, que la seva estança sigui més agradable, treure’ls l’estrès de les situacions límits que molts cops viuen.

De fet, Sant Joan de Déu és l’únic hospital d’Espanya que consta amb un equip com el de Child Life, un equip de suport que intervé en pacients per preparar-los per un tractament o una cirurgia. Mitjançant els jocs, faciliten que l’adaptació dels nens a aquestes situacions siguin portades amb menys estrès. I també ajuden als pacients als quals els provoca molta ansietat alguns tractaments. La doctora Paula Pérez, pediatra especialitzada en oncologia infantil, explica que aquest equip, com també tota l’ajuda psicològica que ofereix l’hospital, ajuda molt al professional mèdic i facilita molt el seu treball.

A Sant Joan de Déu, l’atenció personalitzada al pacient és el més important. «No sempre podem guarir les malalties, però sempre podem canviar vides», afirma la Paula Pérez. La pediatra també recalca la importància de tenir en compte no exclusivament al pacient, sinó als seus familiars, ja que l’estrés i el patiment d’aquesta mena de situacions pot arribar a generar en molts casos patologies psicològiques, com depressió.

«El càncer infantil és una malaltia que, més que del nen, és de tota la família. Per això, sempre que atens a un pacient, atens a la família en la seva globalitat.»

Paula Pérez, oncòloga infantil

També és un tema difícil quan els metges han d’acompanyar a les famílies en el final de la vida, o estan en una situació límit amb la família. Tanmateix, afegeix que malgrat el patiment, la seva professió és molt bonica i el tracte amb les famílies enriqueix molt als professionals.

«Hem de donar sempre suport, encara que sigui dur. Molts cops els metges ens hem de donar suport uns amb els altres. Els professionals també ens emocionem i ens emportem les coses a casa més del que ens agradaria.»

Paula Pérez, oncòloga infantil

El centre sanitari compta també amb un equip de pallassos —els «pallapupas«—, gossos que es fan amics dels nens, i l’organització de diferents activitats i espectacles durant l’any per alleujar el trauma dels nens i les seves famílies. A més, té també un equip de voluntaris que se’n cuiden d’entretenir als nens i donar suport a les famílies. El Jaume Defrén, un voluntari jubilat, explica que els voluntaris estan per les criatures però també pels pares i per l’equip professional que molts cops tenen excés de feina.

«És una manera de tornar aquesta sort que he rebut als altres i fer la pau amb la meva consciència.»

Jaume Defrén, voluntari

Aquests sistemes de suport emocional poden suposar una gran diferència a l’hora d’enfrontar-se a una malaltia com el càncer infantil. La Blanca Díez va patir leucèmia a sisè de primària. Ara, a tercer de carrera, ens explica que el tracte del personal sanitari amb ella i amb la seva família va ser espectacular. «Des que la meva metgessa s’ha jubilat, la trobo a faltar. Tinc un record d’ella molt bo»-afirma. Tant és així, que l’experiència de conèixer aquestes persones que la van acompanyar durant un moment tan dur, va fer que es decidís per estudiar infermeria:

«Pensant i havent vist tots els bons infermers que vaig tenir, vaig decidir que jo volia ser com elles, i em sembla un privilegi poder ajudar a tothom que es troba patint i fer-li sentir a l’hospital com a casa seva, com jo em vaig sentir.»

Blanca Díez, estudiant d’infermeria
Ir a descargar

El càncer, especialment l’infantil, no ha de ser tractat únicament com a malaltia física, sinó que s’ha d’atendre també des d’un pla psicològic i emocional. L’Alícia, la mare de Dani, no podria estar més d’acord:

«Quan el teu fill té una malaltia així, et va la vida. Agraeixes molt que et tractin bé, sentir-te estimat. L’hospital és com casa teva.»

Alícia Gargantilla, mare de Dani
Ir a descargar

Comments are closed.