LGBTIQ+, col·lectiu de lluites individuals

La majoria de comunitats integrades en aquest moviment tenen poca visibilitat a nivell social en contraposició a l’atenció que rep el col·lectiu d’homes gais

Celebració del dia de l'orgull LGBTIQ+
Els diferents col·lectius de la comunitat LGBTIQ+ defensen el moviment d’una lliure orientació i identitat sexual i de gènere el 28 de juny, dia internacional de l’orgull de la comunitat BRETT SAYLES

Cristina Poyato i Víctor Tortosa

Les sigles LGBTIQ+ engloben a tota una comunitat formada per diferents identitats i orientacions sexuals (com persones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, queer, asexuals…) que no estan representades ni acceptades completament en la societat actual. Prova d’això són els diferents activismes que van sorgint amb l’objectiu de lluitar per a la defensa dels seus drets i millorar les seves situacions. Tanmateix, no tots els grups tenen la mateixa participació o representació en la lluita i, per tant, els seus problemes no queden reivindicats ni solucionats. La causa d’això es troba en el fet que la societat situa el seu focus d’atenció a únic col·lectiu: els homes cissexuals gais.

Associar una gran comunitat a únic grup s’explica per diverses raons. El fet de reclamar millores des d’una base social marcada per l’heteronormativitat i el patriarcat implica una major visibilitat dels grups que no qüestionen aquesta base. “És evident que tots aquells models d’orientació sexual que s’aproximen o s’assemblen més al model heterosexual probablement tindran unes condicions de realització menys difícils que aquells models d’orientació sexual, de sexe i de gènere que s’allunyen completament del model hegemònic”, ha explicat Enrico Mora, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Amb aquesta idea, s’explica que el moviment gai tingui més representació que altres col·lectius, fins al punt que les reivindicacions de molts d’aquests grups queden relegades a un segon pla. Un exemple d’això és la celebració de l’Ace Week. Desde 2010, al llarg de la segona meitat del mes d’octubre, a escala global, s’organitzen tallers i conferències per educar entorn la realitat asexual. Tot i això, el ressò a la societat no és gaire fort, fet que comporta el desconeixement i la ignorància social del col·lectiu. “La invisibilització suposa no només que tu i els interessos com a tal no existeixen, sinó que a més, quan són representats, ho són de forma menyspreada”, ha afegit el sociòleg.

A més, la presidenta de la Asociación de Transexuales de Andalucía – Sylvia Rivera i també presidenta de la Plataforma Trans, Mar Cambrollé, ha afegit la idea d’un corrent assimilista de societat que mostra preferència per aquelles comunitats que reprodueixen els models establerts o que suposen petits canvis que no afecten l’estructura ja formada. “La política dels gais és una política que és fàcilment assumida pel sistema polític, cultural i econòmic; i que no molesta. Tenen més favors perquè són assimilistes, perpetuen els esquemes de dominació que el sistema no vol que es toquin”, ha apuntat l’activista.

D’aquesta manera, alguns col·lectius, com les persones transsexuals, defensen una política que s’allunya de l’heteronormativitat i del patriarcat. Intenten aconseguir uns drets i llibertats que respectin les seves necessitats pròpies, de la mateixa manera que d’altres són respectades. Per exemple, un dels punts pels quals ha estat lluitant la Plataforma Trans és aconseguir una llei a nivell estatal que permeti el canvi de nom i de sexe sense cap tipus d’exigències de peritació mèdica ni cirugia genital. Aquest fet no ho podrien haver aconseguit sense allunyar-se de les demandes col·lectives de la comunitat LGBTIQ+ per aprofundir en situacions més internes del seu grup. 

Manca de representació cultural i política

La falta de referents pels col·lectius pot funcionar com una causa més d’aquesta invisibilització. No és el cas del moviment de persones transsexuals o lesbianes, que tenen a personatges històrics que es remunten a les primeres revoltes a Stonewall (EUA) el 1969. Les activistes transgènere Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson o l’activista lesbiana Stormé DeLarverie són alguns exemples de persones que van ser presents des dels inicis dels moviments pels drets i respecte dels seus col·lectius.

En canvi, la realitat de col·lectius com les persones bisexuals o intersexuals és una altra. Sobre el cas de la bisexualitat, la diputada de En Comú Podem, Mar García, ha recalcat que hi ha poc coneixement de referents històrics i una desinformació general sobre algunes orientacions o identitats sexuals. “És important que hi hagi representacions culturals on la gent es pugui sentir identificada i on la societat vegi que la bisexualitat existeix i que va més enllà d’una fase o d’una confusió”, ha afegit la també diputada a les Comissions d’Igualtat, Cultura, Discapacitat i Drets de la Infància, qui ha assenyalat la bifòbia com a element que contribueix en la falta d’informació.

Segons García, la bisexualitat “mai ha estat considerada com quelcom propi”. Això és, en part, degut al monosexisme predominant. La societat s’ha acostumat a atribuir les etiquetes d’heterosexual o homosexual, sense donar importància que altres realitats puguin existir. Aquesta negació d’identitat a les persones bisexuals, no és res més que una altra forma d’invisibilització.

Per altra banda, el desconeixement de certs col·lectius també pot suposar una sensació d’invisibilitat i vulnerabilitat. Aquesta és la situació de les persones intersexuals, algunes de les quals han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques sota consell mèdic quan eren menors d’edats per aconseguir una suposada ‘normativització sexual’. Aquestes operacions no consensuades són conseqüència que encara se segueixi tractant la intersexualitat com a patologia, un problema comú a moltes comunitats i un dels motius pels quals lluiten amb el seu activismes.

Un altre factor perjudicial és la manca de representació a les polítiques públiques. Quan una identitat o orientació sexual o de gènere vol lluitar per aconseguir drets i llibertats, ha de ser representada per algú que estigui lluitant. Cambrollé, des de la seva lluita, ha explicat que “si el qui parla no és el subjecte polític, no parlarà per guanyar, perquè no té res a perdre”. Una afirmació que no només és remarcada per l’activista transsexual, sinó que persones d’altres col·lectius també comparteixen.

Un cas semblant va viure la Doctora en Antropologia Social i Cultural i docent a la Universitat de Valladolid, Concepción Unanue Cuesta. Ha comentat que en unes jornades internacionals va escoltar com “un home homosexual explicava què és i com ser lesbiana, com organitzar-se i quines passes donar”. En aquests casos i seguint l’afirmació de Cambrollé, qui ha de fer de veu del col·lectiu de lesbianes ha de ser una lesbiana. Per lluitar i aconseguir els drets que reclamen els diferents col·lectius, s’ha de viure en primera persona tota la problemàtica que, en la societat basada en l’heteronormativitat, viuen aquestes persones.

Obre el mapa en gran aquí.

Semblances amb la concepció heterosexual

Moltes vegades es parla dels problemes que hi ha fora de la comunitat, de la invisibilització i marginació derivada de la LGBTIfòbia, però aquesta problemàtica va més enllà d’això. Dins la mateixa comunitat trobem aspectes que recorden les desigualtats entre homes i dones presents a la societat. És el que es coneix com a plumofòbia, un aspecte que segons Cambrollé determina que “tot allò femení és subversiu”. Aquest és un problema de la societat global que ha transcendit dins la comunitat LGBTIQ+, de manera que intenta instaurar la idea que els homes són masculins i les dones femenines, i fomenta la marginació de les persones que trenquen els estereotips de gènere.

Per altra part, el professor Mora ha explicat com de la mateixa manera que existeix un “ordre heterosexual que regula com ha de ser aquesta heterosexualitat, també existeix l’homonorma”. Aquest concepte estableix una mena de guia als col·lectius homosexuals, una norma sobre com ha de ser l’homosexualitat i que en alguns termes “emula els models de l’heterosexualitat”. Tots aquests inconvenients que reprimeixen els diferents col·lectius tenen un objectiu en comú, ha explicat la docent Unanue Cuesta, “ets lliure de ser qui vulguis, però no facis una exhibició d’això”.

Motivació pel canvi 

Buscar solucions per posar fi a la invisibilització dels col·lectius és un punt a l’ordre del dia dels activistes que lluiten per aquest reconeixement. Des de fa temps el 28 de juny, dia de l’Orgull LGBTIQ+, no és l’únic dia de representació de la comunitat, de la mateixa manera que la bandera de la comunitat no és l’única que existeix. Aquesta iniciativa ha servit per evitar que alguns col·lectius quedin subrepresentats o no siguin escoltats. 

A més, el problema d’utilitzar un rètol ‘inclusiu’ amb una llarga quantitat de lletres és que només queden representades unes poques quan es parla de tots els grups de manera conjunta. Tanmateix, les lletres funcionen a la vegada com un camí cap a la visibilitat. “Crec que lo de les lletres és una cosa que no agrada a ningú perquè sembla que estem classificant i posant etiquetes, però a la vegada has de fer-ho per tal de visibilitzar que hi ha una comunitat específica amb uns problemes específics”, ha apuntat la diputada García. 

Dia a dia els diferents col·lectius lluiten per ser escoltats i, el que és més important, ser tractats d’igual manera que la resta de la societat. Els avenços aconseguits els darrers anys han estat importants per la comunitat LGBTIQ+, però a hores d’ara, encara queda molt camí per recórrer.

Comments are closed.