Les navegants de les emocions

Les lluites i precarietat del tercer món són una crisi mundial amb conseqüències greus. Moltes persones arrisquen les seves vides per arribar a Europa a través del mar, fugint de conflictes bèl·lics o de la misèria. Són molts els que, des dels països d’acollida, es llencen a l’aigua per rescatar les persones refugiades. Voluntaris que vetllen per la vida. Són la cara visible de les operacions de salvament. Però, què hi ha al darrere? Una llarga llista d’organitzacions i persones que inverteixen els seus esforços per fer possible les intervencions al Mediterrani. Un exemple són les protagonistes d’aquest reportatge: la Marga Lalande, l’Alma Calvelo, la Marta Lladó, la Mercè Nomen, la Cristina Ramirez i la Monika Rivera. Elles són les sis components de l’equip de suport psicològic de Proactiva Open Arms

Només les missions de rescat més crítiques són cobertes als mitjans. Tothom coneix, per tant, pinzellades de realitat sobre les operacions. Una realitat que queda llunyana i que, si no es viu, és impossible comprendre plenament. De fet, moltes persones que volen actuar amb bona fe no són conscients dels riscos que poden córrer. Entre d’altres, els voluntaris són testimoni de situacions extremes que marquen. L’impacte d’aquestes deixa ferides emocionals greus. Cal curar-les, no es poden deixar obertes. I aquí és, principalment,  on actuen les psicòlogues.

La societat acostuma a infravalorar la psicologia. La Marga Lalande, coordinadora de l’equip de suport psicològic, comparteix la millor definició que diu haver escoltat sobre la seva feina: “Metges de les emocions”. Elles curen les ferides internes dels voluntaris d’abord. Capità, metge, cuiner, socorristes…  La tripulació s’exposa a patir estrès posttraumàtic o síndrome de Burnout, entre altres patologies psicològiques. Viure la mort de centenars de persones, intents de suïcidi al mar, malalties, tancament en un vaixell d’espai reduït durant més de vint dies… Són ferides que no sagnen. A vegades un no n’és conscient, però hi són. Les psicòlogues endrecen els sentiments i emocions que aquestes crisis provoquen en la tripulació. 

Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja

L’última gran missió mediàtica d’Open Arms té lloc l’Agost de 2019 a Lampedusa. Un vaixell de la ONG és retingut durant vint-i-dos dies a 20 quilòmetres de la costa. Veient-la, assaborint-la, però sense poder arribar-hi. 134 persones aproximadament, entre rescatats i rescatadors, tancats en un mateix espai, amb recursos limitats. Compartint històries vitals traumàtiques. Esgotats. Les psicòlogues no són a bord físicament, però sí que estan presents. En contacte permanent amb la tripulació els ofereixen aire i suport. Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja.

Piulada d’Oscar Camps, fundador i director d’Open Arms
Dia 18 d’agost de 2019 a la 13.36 h
El protagonista d’aquesta trucada no recordava que havia tingut lloc a la matinada. El xoc emocional no era evident, però sí latent. La Marga recorda perfectament cada paraula compartida. (Trucada telefònica en situació de crisi durant la missió a Lampedusa)

Però, com ofereixen atenció les psicòlogues si no són a bord? A través d’aplicacions com Telegram o Skype cada especialista s’encarrega del tractament i seguiment d’un dels membres de la tripulació. Les parelles s’assignen segons els perfils de cada persona. Elles estan constantment disponibles i disposades a ajudar. Qualsevol dia a qualsevol hora. La tripulació pot trucar o escriure sempre que ho necessiti. Les psicòlogues poden prendre la iniciativa si ho creuen convenient. És curios com, sense haver-se conegut, sense ni tant sols saber la cara que tenen, entre l’intervinent i la seva psicòloga s’estableix un fort vincle. A la tornada tots dos descobreixen els rostres d’aquells amb qui tant han compratit. Però la feina que desenvolupen les psicòlogues encara va molt més enllà. Actuen abans, durant i després de la missió.

Les psicòlogues són testimonis llunyanes. Viuen també les conseqüències emocionals de les crisis. La Marga explica com li surten tres herpes durant la missió a Lampedusa. A vegades, també elles necessiten suport. Compaginen la seva vida professional i personal amb aquesta tasca voluntària. Això, afegeix complexitat a la labor. De fet, durant el mes d’agost de 2019, tres de les psicòlogues de l’equip són de vacances amb les seves famílies i s’han de tancar en un hotel, durant hores, per elaborar un informe indispensable. Habitualment es necessiten dies o setmanes per fer aquesta tasca. Continuen treballant per oficialitzar la seva col·laboració amb la ONG.

L’equip de suport psicològic d’Open Arms existeix des de 2015, any en què després del naufragi massiu a Lesbos es considera fonamental la seva creació. La inciativa neix del doctor Juan Luís Ney (cirurgià de guerra i expert en situacions d’estrès posttraumàtic) qui fa reflexionar a l’organització sobre la necessitat de fer prevenció del trastorn d’estrès posttraumàtic en la tripulació. Ara, diferents estudis posen de manifest els beneficis de rebre tractament psicològic. I és que, només en un estat emocional sa els voluntaris poden afrontar bé la seva tasca. La quantitat de persones amb ferides emocionals obertes augmenta considerablement quan no hi ha un suport psicològic.

Tripulació AMB suport psicològic

Tripulació SENSE suport psicològic

La Marga, l’Alma, la Marta, la Mercè, la Cristina i la Monika rescaten emocions. La Marga assegura que “no s’ha d’anar amb la capa per la vida”, però la tripulació els la hi posa. La seva tasca és fonamental i vocacional. L’octubre de 2019 Oscar Camps, director de Proactiva Open Arms, rep la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. A l’acte també hi assisteixen les psicòlogues. Tots els companys les feliciten pel reconeixement. “És una sensació estranya”, expressa la Marga, “no ens considerem pas heroïnes”. Encara i així, els voluntaris que passen per les seves mans sí que ho creuen. Els treuen les emocions a flot. Els curen les ferides que no sagnen. Elles són les navegants de les emocions.

(Reportatge escrit per: Mar Bermúdez i Elena Urbán)

Comments are closed.