L’economia més irracional guanya el Nobel

Expliquem i aprofundim en les trencadores teories de Thaler

MARIONA MAYMÓ (@marionamaymo)

L’economista nord-americà Richard H. Thaler, professor de la Universitat de Chicago, ha rebut aquest dilluns el premi més prestigiós entre els acadèmics de l’àmbit, el Premi Nobel d’Economia. No és ni un premi, ni un guanyador qualsevol. L’Acadèmia sueca premia el nord-americà per les investigacions en “l’economia conductual”, fusió de la psicologia i les emocions, amb l’economia i la racionalitat -que, com Thaler demostra, no sempre van de la mà-. El premiat justament afirma que no decidim racionalment i que estem condicionats tant per les preferències socials, com per la pròpia falta d’autocontrol.

La filosofia “Nudge”

Al seu best-seller a nivell mundial “Una empenteta, millorant decisions sobre salut, riquesa i felicitat”, Thaler inventa el terme de “nudge” per referir-se a petites empentes que ajuden a les institucions a compensar aquesta manca d’autocontrol. Per exemple, un sistema escolar que opti per posar deures als alumnes setmanalment, o un sistema de pensions que ens alliberi de la responsabilitat d’estalviar a llarg termini. De fet, David Cameron, ex primer ministre de Regne Unit, va crear una “unitat de l’empenta” per a incentivar els ciutadans a pagar impostos, i el mateix Obama va seguir la filosofia Nudge per a orientar les polítiques públiques durant el seu mandat.

La por a perdre

Una altra aportació de Thaler, decisiva pel jurat de l’Acadèmia a l’hora de premiar-lo, és la de “l’efecte propietat”. Segons l’economista, si estem d’acord amb la dita de “mai sabem el que tenim fins que ho perdem”, pensem de forma irracional. Explica que tendim a valorar diferent les pèrdues i els guanys: perdre “un” ens provoca molt més malestar que la felicitat que ens proporciona guanyar “un”.

 

valorasimètric

La teoria de Thaler està directament relacionada amb la funció del valor asimètric de Kahneman i Tversky. Com veiem en el gràfic, guanyar una quantitat de 100 dòlars té un valor psicològic o felicitat mesurada en 150, mentre que perdre la mateixa quantitat té una repercussió psicològica o malestar molt més alt, valorat en 300. Font: http://www.revistadelibros.com/resenas/pensar-rapido-pensar-despacio

La trampa de la «comptabilitat mental»

Una de les teories més observables de Thaler en el comportament humà és el que ell anomena “comptabilitat mental”. “Els individus simplifiquen la presa de decisions financeres creant apartats separats en els seus caps, centrant-se en l’impacte de cada decisió individual en lloc de l’efecte global», explica el guardonat.

«Vas al cinema i veus que has perdut l’entrada anticipada, que valia 10 euros. Llavors no en compres una de nova. Però si vas al cinema sense entrada anticipada i perds 10 euros pel carrer, possiblement sí que compraràs l’entrada.»

Thaler suposa que les persones comptabilitzem mentalment les despeses per separat, de forma que perdre l’entrada del cinema equival, dins la nostra ment, a que “el pressupost mental d’oci” ha baixat. Tot i això, perdre diners pel carrer només redueix el compte de “saldo general”, que comporta reduccions en totes les partides, no només en la d’oci.

En relació a aquesta teoria, si els individus decidíssim de forma racional tampoc tindríem en compte els costos irrecuperables o enfonsats (sunk costs) a l’hora de prendre decisions.  Seria irracional seguir invertint en un projecte que ja no té possibilitats d’èxit pel fet d’haver invertit una gran quantitat de diners i esforç, en lloc d’afrontar l’error inicial i no perdre més diners.

Altres facetes de Thaler

Les teories en economia conductual del premiat les podem extrapolar a altres àmbits de la societat, com el de la política. En el context actual, podem veure el paral·lelisme entre la irracionalitat en les decisions econòmiques que tracta Thaler i l’actuació de governs i líders polítics, incapaços de frenar els seus projectes i fulls de ruta per tot el que ja han invertit.

L’èxit de Thaler no es limita a les seves idees trencadores amb l’economia tradicional, que ha plasmat en diversos llibres. També és columnista ocasional a The New York Times i fins i tot l’hem vist en el món del cinema amb la seva aparició al film The Big Short, on explica la crisi financera del 2008 acompanyat de l’actriu i cantant Selena Gómez.

 

Comments are closed.