L’altre costat de la trinxera

Els mass media van explicar les guerres iugoslaves obviant la versió sèrbia dels fets i justificant així el primer bombardeig de l’OTAN sobre població civil

La del 5 de març és una data inscrita en foc, sang i llàgrimes a la història recent del jove Estat de Kosovo. Vint-i-dos anys enrere, membres de les forces de seguretat sèrbies van assassinar a 58 persones a una aldea anomenada Donji Prekaz. L’excusa per a aquesta matança eren els atacs que l’UÇK (Exèrcit d’Alliberament de Kosovo) havia perpetrat contra membres de la policia sèrbia.

L’operació sèrbia va servir per posar fi a la vida dels germans Jashari (Adem i Hamëz), guerrillers albanokosovars considerats perillosos terroristes a la, ja desintegrada, Iugoslàvia de Milošević. La mort d’aquests dos individus, convertits immediatament en màrtirs de la causa kosovar, va ser un dels fets claus per decantar l’opinió occidental en favor d’una intervenció militar contra Sèrbia.

Donji Prekaz Kosova

Quatre dies després, Madeleine Albright, en aquell moment Secretaria d’Estat de l’administració Clinton, va comparèixer davant els mitjans per deixar clara la posició del seu govern: «hem de respondre abans que sigui massa tard». Començava així, l’inici del final del regnat de Milošević. En poc més d’un any Sèrbia es veuria obligada a capitular davant la brutal campanya de bombardejos de l’OTAN.

El 4 de juny de 1999, dia posterior a la rendició, La Vanguardia obria amb un article on Juan Tapia, director del rotatiu, acusava Milošević de ser el responsable de la destrucció del seu propi país. Segons el periodista, els “dictadors il·luminats” només entenen el “llenguatge de la força”. Aquesta particular forma de referir-se a la primera campanya de bombardejos massius sobre població civil europea des del desenllaç de la Segona Guerra Mundial no fou una rara avis dins el marc de la cobertura oferta per la premsa espanyola durant aquells dies. Mentre els mitjans de tot el món es dedicaven a compadir els milers d’albanokosovars que es veien obligats a fugir davant la màquina de guerra sèrbia, les víctimes civils de les bombes llançades pels “aliats”, entre 1.200 i 2.000, eren considerades com a “danys col·laterals”.

La Vanguardia, 25 de Maig de 1999

La massacre causada per l’OTAN, que, a més, va intervenir contradient les normes del dret internacional, no va perjudicar la imatge pública d’aquesta organització sinó que va contribuir a millorar-la. Segons dades del Real Instituto Elcano, el suport a l’OTAN entre la població va passar d’un 42,4% el 1991 a un 63,2% el 2002. Davant d’aquestes dades és fàcil preguntar-se què va passar durant deu anys de guerra per a què els habitants de Belgrad es convertissin, a ulls de gran part de la població espanyola, en víctimes necessàries per aconseguir la pau?

La construcció del dolent

Desembre de 1994. En mig d’un reportatge sobre la Guerra de Croàcia, Arturo Pérez Reverte, corresponsal de TVE, deia el següent: “Esta guerra la cubrimos desde el lado croata, por lo que ignoramos que sucede exactamente al otro lado”. Aquesta senzilla frase resumeix amb força exactitud la labor realitzada pels mitjans occidentals durant la sèrie de conflictes bèl·lics que van incendiar la península balcànica durant la dècada dels noranta.

El 1991 les repúbliques de Croàcia i Eslovènia havien decidit independitzar-se de Iugoslàvia; en els següents mesos s’iniciarien dues guerres. La d’Eslovènia seria breu, deu dies i pocs morts, mentre que la de Croàcia s’eternitzaria. Hermann Tertsch, corresponsal de El País als Balcans, experimentarà, durant els quatre primers mesos de guerra, un canvi de postura radical. Dues cròniques seves, una redactada a l’agost (Dragan de los Balcanes) i l’altra al desembre (Serbia se queda sin coartadas) serveixen per exemplificar el seu gir cap a la defensa dels postulats croats. Mentre en la primera fa una descripció acurada d’un guerriller serbi dotada de certa heroïcitat, en la segona comença acusant Sèrbia de ser la principal responsable de la guerra i es refereix al govern de Milošević com a “règim de Belgrad”, malgrat que aquest havia sorgit de les primeres eleccions democràtiques del país, celebrades l’any anterior.

Les opinions de Tertsch (dreta) sobre els serbis van portar a Radomir Antić, aleshores entrenador de l’Atlètic de Madrid, a acusar-lo de nazi. La disputa va acabar als tribunals.

Si l’atac serbi sobre Vukovar, que va causar un miler de morts i 30.000 refugiats, se’ns explica amb la història d’una nena croata que es pregunta “per què em passa això a mi?”, la resposta de l’exèrcit croat, iniciada l’agost del 1995, sobre la República Sèrbia de Krajina, on els morts també es van contar per milers i 200.000 serbis es van veure obligats a fugir, és narrada amb absoluta fredor i considerada per Tertsch com una conseqüència necessària de la inacció de l’ONU executada per un govern, el croat, que “ha decidit fer les coses de l’única forma en què funcionen”.

Aquesta dinàmica es repetirà una vegada i una altra durant el transcurs de les guerres balcàniques. Les cròniques televisives de Reverte mostren exclusivament les atrocitats comeses pel bàndol serbi mentre excusen reiteradament als croats i, més tard, als bosnians que “es van veure empesos, contra la seva voluntat, a prendre les armes”. La demonització dels serbis en general i de Milošević en concret, arribarà al seu zenit amb la portada de la revista americana Newsweek que, en la seva edició del 19 d’abril de 1999, obria amb el titular “The face of evil” acompanyat d’una foto del líder serbi envoltat de flames.

Milošević, el rostre del mal

La sobtada febre maniqueista que semblava haver-se apoderat dels mitjans occidentals va tenir també els seus crítics. Des de la seva columna a El País, Vázquez Montalbán definia, mesos abans dels bombardejos sobre Belgrad, la CNN com a “instrument mediàtic per a globalitzar els codis del poder imperial” i atacava la versió parcial i antisèrbia defensada per una premsa espanyola que seguia al peu de la lletra el discurs de l’OTAN, acceptant l’existència d’uns “bons” i uns “dolents” definits segons els interessos de Washington.

Errors que es repeteixen

En una conferència celebrada el passat novembre a la Universitat Pompeu Fabra, la periodista Natalia Sancha va mostrar-se molt crítica amb com s’havia explicat des de la premsa nostrada la Guerra de Síria. D’ençà de les revoltes de 2011, Al-Assad s’ha convertit en una espècie de Milošević del segle XXI, demonitzat per l’opinió pública i acusat de tots els crims haguts i per haver. La política restrictiva del règim de Damasc a l’hora de concedir visats als periodistes ha portat a molts corresponsals a cobrir el conflicte des de la trinxera dels opositors.

Aquesta situació, la d’un règim pseudosocialista opac davant occident i retratat exclusivament des del prisma d’aquells que el combaten, dibuixa certs paral·lelismes entre la Iugoslàvia dels 90 i la Síria actual. Hi ha ocasions en què les guerres lliurades en el camp mediàtic resulten més efectives que els trets. En aquest aspecte cal destacar l’operació propagandística que, des del precís moment de la seva independència, els estats croat i bosnià van engegar en contractar els serveis de l’empresa Ruder & Finn Public Relations.

Al documental de TV3 Miguel në terren s’expliquen, entre d’altres històries, les peripècies de Miguel Gil Moreno durant la guerra de Kosovo. El periodista català va cobrir gran part del conflicte mentre convivia amb guerrillers de l’UÇK, milícia implicada en misterioses desaparicions de membres de la minoria sèrbia després de la guerra i en suposades operacions de tràfic d’òrgans. Al documental s’hi pot veure a Gil Moreno en alegre convivència amb la guerrilla albanokosovar a qui el periodista es mostra orgullós d’haver convertit, amb la seva feina, “en un representant molt vàlid dels interessos albanesos”.

Gil Moreno acompanyat per un membre de l’UÇK (Font: Fundació Miguel Gil Moreno)

L’actitud d’aquest reporter, mort tràgicament a Sierra Leone, pot recordar a la de periodistes com Jere Van Dyk que, a principis de la dècada dels 80, expressava la seva admiració pels “valentsmujahidins d’Afganistan que combatien a l’invasor soviètic. Un altre exemple de com de fina arriba a ser la línia que separa “bons” i “dolents”.

Comments are closed.