La ramaderia invisibilitzada

Les dones ramaderes pateixen diàriament el ser minoria dins d’un sector dominat per homes

LAIA SOLÉ / JÚLIA CLARAMUNT

El dia a Can Mimó (Vacarisses, Barcelona) comença ben d’hora: cap a les vuit del matí la Merlès Martínez ja és al corral per donar esmorzar a totes les cabres i després munyir aquelles que els toca. Quan acaba, el seu soci i ella es reparteixen les tasques principals del dia: pasturar i elaborar els formatges artesans. El primordial, però, són les cabres, que han de pasturar entre quatre i cinc hores diàries. A la tarda les cabres sopen, i la Merlès i el seu soci aprofiten per fer diferents feines al corral. Aquesta és la rutina que es repeteix diàriament a la vida de la Merlès, que des de fa tres anys va engegar el projecte de Can Mimó. Actualment compta amb 120 cabres i cabrits; i se’ls coneix a tots. “El que més m’agrada de la ramaderia és el contacte amb els animals i amb la natura”, explica somrient. 

La història de l’Eulàlia Picas és força diferent de la de la Merlès: té 19 anys i ha de combinar en la mesura del possible la ramaderia, els estudis i la feina. Tota la vida ha viscut envoltada d’animals: els seus avis ja tenien bestiar, després se’n va cuidar el seu pare, i ara en són responsables ella i el seu germà: “la ramaderia és la meva forma de viure. Em fa sentir lliure i em permet ser jo mateixa”, comenta. 

La Raquel Camps viu gairebé una doble vida. Cada dia s’aixeca a les cinc del matí, i a dos quarts de sis ja està amb el bestiar: comprova que tot estigui a punt, que les vaques tinguin menjar… Cap a les set del matí torna a casa i es prepara per encarar la resta del seu dia: la Raquel és neuropsicòloga, i per tant, ha de combinar aquesta professió amb ser ramadera. I a més, treballa en temes de desenvolupament rural. El seu dia laboral acaba a les vuit de la tarda, quan torna a la granja a fer la ronda de nit. 

La Merlès, l’Eulàlia i la Raquel són ramaderes, però cadascuna viu el seu dia a dia d’una manera totalment diferent. Ara bé, les tres coincideixen en una cosa: la dona es troba en una situació d’inferioritat respecte a l’home en el sector ramader. 

La Merlès pasturant les cabres a la muntanya.

Les dones tenen una representativitat més aviat baixa en el món de la ramaderia i l’agricultura. Segons dades obtingudes a partir de la DUN -la declaració anual que obligatòriament ha de fer tota persona titular d’una  explotació agrària- de les persones que treballen en el sector, un 32 % són dones davant d’un 68 % d’homes.

El terme explotació agrària fa referència a la unitat tècnica-econòmica pròpia de la base del sector primari la producció del qual són els productes agropecuaris (derivats de l’agricultura i derivats de la ramaderia)

Esquema del perfil protípic majoritari d'agricultor.
Perfil prototípic majoritari d’agricultor

En relació a la distribució per sexes i edats, les dones tenen més presència a mesura que l’edat dels agricultors augmenta. Independentment de l’edat però, les dones sempre són minoria dins del sector i queden invisibilitzades pel perfil prototípic majoritari.

Tot i que hi ha hagut alguns avenços, la societat segueix atribuint a les dones treballs domèstics i relacionats amb les cures. Això es tradueix que les condicions d’accés i permanència de les dones al mercat de treball no es produeixen en igualtat de condicions en relació amb els homes. Aquesta realitat és extensiva a tot el mercat laboral, així i tot, es dóna encara amb més intensitat en el món rural. «En el primer lloc on vaig fer pràctiques no em deixaven agafar el tractor, em deien que era una feina d’homes» explica frustrada la Merlès, «em va costar moltíssim que m’acceptessin a algun lloc, sempre em retreien el fet de ser una dona i, a més, venir de la ciutat». 

La ramadera Rosa Vilalta també coincideix: “fins i tot, quan vas a comprar el material per les cabres o per sembrar, moltes vegades no et miren o no et prenen seriosament”. I es lamenta que “hi hagi la percepció que les feines de comercialització, de fer el formatge o de posar menjar als animals les han de fer les dones, mentre que sembrar, segar i portar els animals amunt i avall les hagin de fer els homes”. 

La mare de la Raquel ha estat ramadera tota la seva vida però mai se l’ha considerat com a tal sinó com a dona del seu home. Una etiqueta que no té cap mena de valoració ni reconeixement. Les dones del sector agrícola i ramader han estat històricament invisibilitzades i infravalorades. I encara ara, en ple segle XXI, se segueixen vivint situacions de discriminació. La Raquel destaca una reunió amb ramaders on un d’ells li va oferir comprar-li el producte a canvi «d’anar-se’n a dormir amb ella».

Segons Magda Gutiérrez, membre del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya (DARP) però, afortunadament, cada cop són més les dones que es llencen de cap a combatre vells estereotips i tradicions obsoletes. «Hi ha una generació de dones que està decidida a aconseguir el protagonisme del qual és mereixedora i, des de les administracions tenim l’obligació de donar-los-hi suport. Sense dones no hi ha relleu generacional ni desenvolupament en els entorns rurals i marítims del nostre país. La igualtat d’oportunitats entre homes i dones és una necessitat per garantir la viabilitat del sector agroalimentari, forestal i pesquer».

Ramadera amb cabres a contrallum.

Des de l’administració, s’és conscient d’aquesta desigualtat, i és per això que s’han pres una sèrie de mesures. D’una banda, el DARP articula les seves polítiques de gènere a través del Programa de dones del món rural i marítim de Catalunya 2016-2020. Un programa que pretén promoure una política activa i visible d’integració de la perspectiva de gènere en tots els àmbits d’actuació del sector ramader i agricultor. A través de la iniciativa es busca assolir majors quotes d’igualtat entre dones i homes i garantir el benestar de les dones del sector. Gràcies a la seva aplicació, s’ha impulsat un potent treball en xarxa que ha estat clau per a la creació de dues associacions en l’àmbit civil: l’Associació Catalana de Dones de la Mar (juliol de 2018) i l’Associació de Dones del Món Rural, Pageses i Ramaderes de Catalunya (gener de 2019).

D’altra banda, el DARP també ha posat en marxa un projecte pilot de mentoratge professional adreçat específicament a dones del sector primari. Una eina mitjançant la qual una mentora, d’àmplia trajectòria en el sector ramader, agrari o marítim, comparteix els seus coneixements, habilitats, i aprenentatges a una mentorada que està a punt de començar a desenvolupar la seva activitat professional.

El problema del sector ramader i agrícola però, no és només la desigualtat existent entre homes i dones. S’està produint un despoblament del sector; cada vegada és menor la població jove que decideix dedicar-s’hi. És per això que el programa de mentoratge també lluita contra aquest despoblament, una lluita que no serà victoriosa si no s’arreglen tots aquests conflictes relatius a la igualtat de gènere. «No s’aconseguirà vèncer aquesta situació si renunciem a la meitat del talent per qüestions de gènere. El projecte de mentoratge professional ha de ser una eina que serveixi per trencar amb els estereotips que encara avui dia existeixen en el món rural, i aconseguir que les dones se sentin capaces de tot», afirma Magda Gutiérrez.

Les dones ramaderes, però, també han pres la iniciativa i han creat el col·lectiu de Ramaderes de Catalunya. Un grup que es va crear el 2018 i que actualment està format per una seixantena de dones ramaderes unides per un ideari molt clar: vetllar per la ramaderia extensiva, lluitar pel benestar dels seus animals, la venda de proximitat i la cura del seu entorn. “És immens pensar que hi ha moltes altres dones que estan en la teva situació i poder comptar amb la seva ajuda i el seu suport en tot moment”, reconeix l’Eulàlia. “El món ramader sempre ha estat un món bastant individualista, però en l’estar en un grup així t’adones que no estàs sola, i s’agraeix”, afegeix la Merlès.

A través de les xarxes, reivindiquen la presència de la dona dins el món rural, a la vegada que trenquen amb estereotips masclistes. En definitiva, “per dir prou a tota la desigualtat que patim les dones pastores en el nostre sector, només pel fet de treballar del que més ens agrada”. A més, Ramaderes.cat tenen un grup de Whatsapp que els permet compartir entre elles inquietuds, dubtes, i donar-se suport. A la Raquel “l’ha ajudat a sentir-se identificada, a entendre que no està sola i a tenir suport dia a dia, que realment és molt necessari”. I a la Rosa l’emociona saber que “pot compartir amb elles les coses bones i les dolentes, perquè és un grup que l’entendrà, l’escoltarà i l’ajudarà amb tot el que faci falta”.  

La dona sempre ha estat present dins del món rural, així i tot, mai se l’ha valorat i sempre ha quedat en segon pla, associada amb les feines de cura i fer el menjar. Gràcies a persones com la Merlès, l’Eulàlia, la Raquel o la Rosa, les coses estan començant a canviar. I és que sense les dones, no hi ha revolució.


Comments are closed.