La dona al món del còmic

Les dones tot just s’estan creant un lloc en la indústria del còmic, que ha estat tradicionalment masculina. Tot i això, encara queda un llarg camí per recórrer

La indústria del còmic ha estat identificada, des dels seus inicis, amb autories i públics majoritàriament masculins. Aquesta imatge no es correspon ben bé a la realitat, però per convencions culturals s’ha anat arrelant a la nostra societat. Segons afirma Álvaro Pons, un dels màxims experts d’Espanya en el món del còmic, “la dona en el còmic espanyol ha estat la gran oculta i oblidada”. Relata que, en els anys 40 i 50, moltes dibuixaven sota el nom del seu marit: “Per evitar problemes, ell cobrava i portava els dibuixos a les redaccions, firmant amb el seu nom o sense firmar”.

Durant la dictadura franquista la professionalització de la dona era una qüestió complicada. Això explica la dificultat de ser una dona artista o autora de còmics en l’època. Tot i això, a mesura que el règim es va anar suavitzant, va aparèixer una nova generació d’autores. En destaquen figures com la de Purita Campos, Maria Pascual o Trini Tinturé. Tot i això, Trini Tinturé, autora històrica amb una gran expansió internacional , no considera que se la infravalorés o se li donés menys reconeixements que als seus companys masculins. Tot i això sí que reconeix que “en aquesta època vam destacar poques dones autores de còmic. De fet, la majoria plegaven al casar-se per dedicar-se a la llar i als fills. En vam quedar molt poques”.
La societat ha anat evolucionant i les professions es van anar obrint cada vegada més a les dones. Per aquelles que van néixer a la dècada dels anys 70 i 80, ja no era estrany dedicar-se a la creació gràfica. L’evolució que hi va haver, i que encara continua, es pot veure reflectida al saló del còmic de Barcelona, un certamen anual d’autors, editors i lectors que se celebra anualment des del 1981.

Sandra Uve, autora de còmics i novel·les gràfiques retrata com ha estat aquest canvi: “Amb 16 anys jo ja visitava el saló del còmic de Barcelona i no hi havia cap presència femenina ni a les exposicions ni a les novetats de còmics. Hi havia un munt d’autores de còmics actives, com ara Laura Pérez Bernetti o Montse Clavé, però cap d’elles estava present al saló del còmic”. Així doncs, conclou que hi havia una invisibilització absoluta de les autores de còmic. No va ser fins als anys 90, que autores molt joves van començar a fer “fanzines” i a fer-se realment un lloc a la indústria.

La situació actual

Tot i que en el saló del còmic, les dones cada vegada s’hi han vist més representades, encara hi ha una forta desigualtat. En l’última edició, de 74 activitats organitzades, només en 19 hi participava almenys una dona. Dels 20 nominats als premis del Saló, només 6 eren dones. Tot i això, cal destacar que va ser l’any amb més paritat entre els nominats i que finalment qui va guanyar el Premi Nacional del Còmic 2019 va ser una dona: Ana Penyas.

Tanmateix, la representació femenina al Saló del Còmic continua reflectint la desigualtat que també hi ha a fora. Una xifra que demostra aquesta desigualtat es troba a la base de dades de Tebeosfera. Aquesta recull que actualment hi ha només prop de 1.500 dones vinculades al món del còmic nascudes a Espanya, mentre que el nombre de professionals masculins s’eleva a gairebé 8.700. Però la desigualtat no acaba aquí. Del total de còmics publicats l’any 2018 a Espanya, un 87,21% tenien un home entre els autors, mentre que la presència femenina només es trobava en el 30,8%. A més, hem de tenir en compte que molts editors posen en portada només el principal autor del còmic, i deixen de banda els secundaris. Amb aquesta pràctica, les dones queden perjudicades, ja que no figuren com a autores principals a moltes de les obres amb què han col·laborat. Un altra dada rellevant és que les dones il·lustradores cobren un 40% menys que els seus companys homes.

Una qüestió polèmica

Per tal de combatre aquesta desigualtat estructural, a Espanya actualment existeix un col·lectiu de les autores del còmic. Es defineix a si mateixa com “una iniciativa que sorgeix de la necessitat d’agrupar en un col·lectiu totes les autores (i autors) que lluiten per la igualtat real i efectiva en un mercat tradicionalment dominat per l’home”. En les seves principals línies de treball en destaquen tals com recuperar la feina d’aquelles autores que han sigut injustament oblidades per la història hegemònica.

La intenció d’iniciatives com aquesta és molt positiva. Tot i això, hi ha autores de còmic que opinen que posar massa èmfasi o elevar a certes autores de còmic pel fet de ser dones, pot produir l’efecte contrari. Cristina Bueno, il·lustradora espanyola, explica que “moltes vegades m’he trobat que, pel fet de ser dona, he d’estar parlant més del que significa això en una indústria on predominen els homes, que de la meva pròpia feina”.

Considera que això, enfront dels seus companys de professió, ja és una diferència. Considera que normalitzar-ho, potser ja seria fer un pas endavant. Tot i això, també afirma: “No m’importa respondre això mil vegades, si les que venen després de mi ja no ho hauran de fer”.

Cristina Batlle

Comments are closed.