La decadència gonzo

Es compleixen 15 anys de la mort de Hunter S. Thompson

Per Víctor Naharro Oriol

Són dos quarts d’una de la nit al restaurant Belvedere de l’Eixample de Barcelona. A la cantonada més fosca i desolada de la terrassa, Bernat Dedéu enraona mentre fuma puros de manera incansable i xarrupa de tant en tant el cinquè gintònic. “Ja ningú escriu d’aquella manera” –em diu. “Jo tinc algun article postdroga, com Mans, però durant l’efecte d’aquestes i com ho feia ell m’és impossible. De Thompson, només n’hi haurà un”.  

I és que Hunter Stockton Thompson (Kentucky, 1937 – 2005)  va trobar la manera de convertir-se en un escriptor únic, no només per trencar amb tot allò establert i per obrir un nou món de possibilitats pel periodisme, sinó també pel seu singular modus operandi i estil de vida. Ell va ser el creador de l’anomenat periodisme gonzo, un tipus de periodisme literari i completament subjectiu en el qual l’escriptor és un actor més de la mateixa història. La visió personal del periodista, sovint exagerada i distorsionada per l’efecte de l’alcohol o les drogues, esdevé protagonista en una narració que elimina la barrera entre ficció i no ficció i que dóna més importància a l’ambient que als fets en si.

    En el context dels anys 60 va néixer el Nou Periodisme, que, impulsat per Truman Capote i Tom Wolfe, va apostar per una nova forma de narració literària en contra de la brevetat i la superficialitat dels textos periodístics nord-americans, en els quals manava el paradigma de Lasswell i la norma de la piràmide invertida. Alguns van considerar que l’estil de Thompson entrava dins d’aquest nou corrent, però ell creia de manera ferma que el gonzo suposa anar més enllà de tot això i se’n va desmarcar ràpidament. A pesar que van mantenir sempre una gran amistat, quan el mateix Tom Wolfe va incloure un dels seus reportatges a El nou periodisme (1973), Thompson va respondre així:“Querido Tom. Voy a hacer que tus fémures queden hechos astillas si vuelves a mencionar mi nombre en relación con esa cosa horrible del ‘nuevo periodismo’ que andas promoviendo”.

Creació del mite

Amb Mark Twain, Hemingway i Scott Fitzgerald com a màxims referents, el 1967 Thompson va saltar a la fama amb un reportatge sobre la famosa i perillosa banda de motoristes Hell’s Angels. Va  infiltrar-se amb ells gairebé un any i, tot i la pallissa que li van clavar, va sobreviure per explicar borratxeres interminables, festes de l’àcid, violència contra la policia i fins i tot violacions en grup. El llibre resultant el va catapultar cap a revistes com la Scanlan’s Monthly, on va escriure articles com El derby de Kentucky és decadent i depravat, que el van consolidar com a referent de la contracultura nord-americana.

 Aquesta peça es considera l’inici del periodisme gonzo, i tracta de la depravació i embriaguesa del públic del derby. Amb la companyia de l’il·lustrador Ralph Steadman (primera de moltes que vindrien), es va endinsar en festes esbojarrades i excèntriques, on no faltaven drogues ni alcohol, per tractar d’entendre millor l’esdeveniment. En el mateix text deixa clar en què es fixa i quin tipus de periodisme practica: “A diferencia de todos los demás en el palco de prensa, a nosotros no nos interesaba en lo más mínimo lo que sucediera en la pista. Habíamos ido allí para ver actuar a las verdaderas bestias”.

Hunter S. Thompson va ser un fanàtic de les armes

Seguint amb el seu peculiar estil, i després d’una surrealista i desafiadora campanya per convertir-se en xèrif d’Aspen que incloïa mesures com canviar-li el nom a la ciutat per Fat City (va perdre per menys de 50 vots), va arribar a la Rolling Stone. Aquesta revista li va encarregar escriure un reportatge sobre una cursa de motos a Las Vegas. Però amb els diners que li van avançar, va llogar un Chevrolet vermell i, amb un amic, va iniciar un periple delirant en busca del somni americà (que mai va trobar). La seva visió excèntrica sobre la vida americana i els episodis d’allò més bojos i distorsionats per les drogues van quedar impregnats al llibre Por i Fàstic a Las Vegas, que anys després Terry Gilliam va portar a la pantalla, amb Johnny Depp interpretant a Hunter S. Thompson. 

Aquest viatge el va reafirmar com a estrella mediàtica i va enfortir el mite que es va crear al seu voltant; en aquells moments era un dels escriptors més famosos i influents d’Estats Units, un país que estimava amb passió. I és que Thompson tenia molta més consciència cívica del que deixava entreveure, i és per això que va cobrir, també per la Rolling Stone, la campanya electoral del 1972, apostant fermament per McGovern i odiant visceralment a Nixon:“Representa todo lo que odio”.

Declivi

La tristesa es va apoderar d’ell quan Nixon va ser reelegit, perquè els moments de lluita i d’esperança social que havia presenciat als anys 60 s’havien perdut. El president republicà representava per ell la mort del somni americà, la decadència i la corrupció d’uns ideals que sempre havia defensat. Sentia que la il·lusió d’aquells anys s’havia apagat:“Había locuras en todas las direcciones, a todas horas. Podían saltar chispas de cualquier lado. Había una fantástica idea universal de lo que fuera que hacíamos, estaba bien, que ganábamos. Y eso, me parece, era la clave.” 

D’aquesta manera, Thompson va entrar en una decadència tan personal com professional de la qual no va ser capaç de sortir mai. I, amb ell, la crisi del periodisme gonzo, que va anar sempre de la mà del seu creador. Li faltaven idees, organitzava moltes festes, sortia poc de casa, es va divorciar, i, tot i que es drogava més que mai, es referia a la cultura de la droga com “un viaje deprimente, agresivo, amargado, vengativo”.

Rutina diària de Hunter S.Thompson segons Associated Press

El punt d’inflexió de la seva crisi va ser quan el 1974 el van enviar a Zaire a cobrir l’esperada lluita entre Muhammad Ali i l’invicte George Foreman. Thompson va decidir vendre les entrades del combat i va passar-se el dia a la piscina de l’hotel. No va ser capaç d’escriure cap article i va deixar una factura de 25 mil dòlars. El seu company Ralph Steadman va denunciar que “Todo lo que hizo fue comprar cocaína y colmillos de elefante”. El fundador i editor de la Rolling Stone, Jann Wenner, va referir-se a l’aventura com “Una de las cagadas más grandes de la historia del periodismo”.

Tom Wolfe va descriure així la situació del seu amic: “Estaba tan identificado con la vida que había descrito que le costaba no estar disfrazado, no ser el actor que se necesitaba. Hunter debe haberse sentido atrapado en Gonzo”. No tornaria a ser el mateix, i ell n’era més que conscient: Mi persona es un estorbo, el mito se ha apoderado de mí. (…). Sería mejor si muriera, así se podrían hacer películas del mito”.

Tot i això, mai va deixar d’escriure ni de ser un referent per a moltes persones, i va passar amb relativa calma els seus últims anys de vida: “Me siento bendecido. Poder sentarme y pensar: yo hice eso, sí. Soy un idiota, un tonto. Lo sé. Pero ha sido divertido leerme, ¿no?”. La seva mort no va ser una sorpresa. Des de ben jove parlava del suïcidi, i, quan va considerar que ja no era necessari, es va disparar amb la seva escopeta preferida tal com ho va fer el seu admirat Hemingway. El seu fill Juan va explicar que quan va ocórrer va pensar que havia caigut un llibre. En certa manera va ser així.

Thompson va influir directament a molts periodistes, que van seguir la seva peculiar estela sobretot als anys 70 i 80. Les extremes crítiques de rock de Lester Bangs, les bogeries de Nick Kent o el Hellfire de Nick Tosches van ser-ne clars exemples. Fins i tot Espanya va tenir el seu exponent gonzo: Oriol Llopis, sempre cru i col·loquial. Però actualment aquest estil ja no té lloc als mitjans de comunicació, on manen el cànon i la rutina, i només arriben esquitxades per part d’autors com Juan-Cantavella o Kiko Amat. La decadència gonzo és evident. Alex Gibney, director del documental Gonzo. Vida y hazañas del Dr. Hunter S. Thompson, apunta: “Hoy sería imposible encontrar un periodista superestrella como él”.

Com no podia ser d’una altra manera, el seu comiat va fer justícia a la seva atzarosa i delirant. Les seves cendres van ser llençades amb un canó a més de 100 metres d’altura, acompanyades de focs artificials i d’una estructura gegant del símbol gonzo: un puny vermell amb dos polzes que aguanta un peiot verd. Com una vela al vent –escoltava  Candle in the Wind cada dia dels seus últims anys—, la vida intensa de Thompson es va apagar. Però a pesar del declivi actual, el llegat gonzo resisteix, com l’estructura, ferm i en peu. De ben segur que, si aixequés el cap, esgrimiria la seva ploma contra tot el que passa avui en dia. O més aviat la seva escopeta. 

Funeral de Hunter S. Thompson

Comments are closed.