«La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió»

Marc S. Codina

Pont també promou la recerca de comunicació política com a director de la càtedra Ideograma-UPF. ARXIU

CARLES PONT SORRIBES
DOCTOR EN COMUNICACIÓ SOCIAL I EXPERT EN COMUNICACIÓ DE CRISIS I EMERGÈNCIES

El doctor de la Universitat Pompeu Fabra és un dels autors de ‘Comunicación política en tiempos de coronavirus’, una obra que analitza les diferents estratègies comunicatives dels governs en aquesta crisi.

En un context de pandèmia mundial, què ha de buscar transmetre la comunicació política d’un executiu al seu poble?
Hi ha tres elements clau. El primer és la tranquil·litat per transmetre que tens la gestió de les expectatives controlades. El segon és l’expertesa. És important com tu expliques a la teva població des d’un punt de vista expert allò que estàs fent. Els ciutadans no només volen veure els polítics. Els polítics han de prendre decisions. Però prèviament aquestes decisions
han d’anar sustentades per unes veus expertes. La tercera és controlar
la part més pragmàtica del dia a dia. Els ciutadans volen saber si poden sortir de casa, a quins llocs poden accedir, si hi haurà menjar garantit als supermercats… Donar molta informació clara i pràctica.

‘En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes’. Per què el govern ha enfocat la crisi en un marc bèl·lic?
L’ètica militar té una èpica que presenta la crisi com una batalla. Segurament, ho han fet per demostrar la gravetat de la crisi. Un cop s’ha aconseguit no té cap sentit treure els militars en compareixences diàries. Al principi a Espanya i a Catalunya es feien servir metges. Transmetien una seguretat i un aplom que després s’ha pervertit. Tenim una pandèmia que es combat amb ciència i no militars. La figura militar desprèn un paternalisme i obediència jeràrquica que projecta a la societat que hi ha uns senyors que manen i uns ciutadans que obeeixen.

Cada dia hi ha diverses rodes de premsa amb militars, experts i polítics. Quin paper ha de jugar cada perfil?
És un error tenir tants portaveus. El que recomana la comunicació de crisi és una única veu i experta. Quan s’atomitzen tant els portaveus, estàs assumint molts riscos. El que fa és que hi hagi una polifonia de relats. Fins i tot, desconeixement. A les rodes de premsa s’han fet preguntes a un portaveu que ha respost que no era el seu tema i ho ha hagut de derivar
en un altre. Això és nefast. Estàs transmetent una idea d’inseguretat i desconeixement.

L’eslògan del Gobierno: “Este virus lo paramos unidos”.
Aquesta campanya institucional és un gran error. L’unidos deu tenir una altra connotació que no la d’aturar una pandèmia. Me la puc imaginar, però no deu ser la d’actuar contra el virus perquè, precisament, aquesta pandèmia es para separados. L’eslògan no és encertat.

La ciutadania ha sentit moltes contradiccions entre els diferents portaveus institucionals.
La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió. Si tu no gestiones bé, difícilment podràs comunicar bé. L’error no és comunicatiu. Informar els ciutadans que demà han d’anar a treballar però avui no poden anar a l’enterrament d’un familiar o dir al principi que les mascaretes no són
útils i després afirmar que sí, crea confusió. Aquí el focus no s’ha de posar en comunicació sinó en la decisió presa. Les contradiccions constants en els missatges és el que fa que els ciutadans percebin improvisació i poca claredat.

Quin és el model de gestió de crisi governamental més encertat segons el seu criteri?
Diversos. El governador de Nova York o el Justin Trudeau, president del Canadà, són exemples que estan funcionant bé. Transmeten seguretat, expertesa, claredat en el llenguatge, una bona gestió de les expectatives…

Com es pot lluitar contra la desinformació en un moment on certes consignes són clau per a la vida de les persones?
S’han engegat algunes campanyes institucionals, com la del CAC, per combatre les fake news. És un fenomen nou. La responsabilitat de combatre’l és col·lectiva. Començant per la ciutadania. Quan rebem un missatge fals pel WhatsApp hauríem de dir a l’emissor que allò no és veritat i que no ho enviï. Finalment, les institucions i els mitjans hi tenen un paper clau. Els periodistes haurien de dedicar esforços per desmentir la desinformació.

El frenesí i la immediatesa han provocat que mitjans i govern s’hagin precipitat a l’hora de fer certes afirmacions i judicis.
Hi ha hagut per part de tothom una certa prepotència occidental. Els mitjans de comunicació occidentals no van prestar l’atenció que mereixia el coronavirus. Van menysprear la informació que ens arribava de la Xina. Que ho hagin fet els mitjans és greu. Però és molt més greu i irresponsable que s’hagi fet per part dels governs. Van oblidar la responsabilitat que tenen en una pandèmia tan important com aquesta.

Quins han estat els grans errors comunicatius?
Hi ha hagut massa politització. Els experts sanitaris es van substituir ràpidament per militars. L’error més greu, però, ha estat no saber gestionar l’expectativa. Des del minut zero s’hauria d’haver explicat més clarament l’abast i la gravetat.

Comments are closed.