«La censura econòmica fa més por que la ideològica»

Xavier Albertí és director d’escena, actor, compositor i l’actual director artístic del Teatre Nacional de Catalunya. Va néixer l’any 1962 a Lloret de Mar, tot i que actualment viu a Barcelona. Es tracta d’un dels referents culturals i de les arts escèniques més importants de Catalunya.

.

Júlia Claramunt

Cap on anirà el teatre?

— El teatre anirà cap a fer teatre. Els temes i les connexions que es produeixin amb els espectadors dependrà del que els autors necessitin en cada moment i que la societat reclami. Per força ha de seguir fent el que ha fet durant 2.500 anys: recordar-nos als humans que tenim una experiència humana i que està tenyida per aspectes ètics i estètics.

L’essència es mantindrà intacta, doncs?

— Formalment el teatre canvia, però al darrere tota aquesta evolució tecnològica, hi ha la voluntat de trobar la veritat.

El TNC no queda exempt dels condicionants econòmics

Com molts altres teatres que depenen directament de les institucions públiques, el Teatre Nacional de Catalunya i les seves produccions es veuen molt condicionades per la Generalitat de Catalunya. Les condicions econòmiques del teatre des que Xavier Albertí n’és el director, ara fa 8 anys, han estat molt difícils. Algunes conseqüències d’aquestes restriccions han estat haver de prescindir d’elements per a les produccions, empetitir l’estructura fixa del teatre i buscar moltes complicitats fora, com empreses privades. Ell assegura que, juntament amb tot l’equip amb qui l’han aconseguit tirar endavant, s’hi han “deixat la pell”. El principal problema és que el TNC té un marc legal que li impedeix acabar la temporada amb dèficit. Això vol dir que si un espectacle programat a la Sala Gran no té èxit i no assoleix les quotes preestablertes, l’única solució per tal de retallar costos és acomiadar persones. Xavier Albertí se sent fortament condicionat per aquest factor i és conscient que a l’hora de programar no se la pot jugar. Això és un problema, ja que limita la capacitat de poder arriscar-se i desenvolupar les idees de llibertat creativa adequadament. Per aquest motiu, qualifica el TNC d’un “teatre públic” (sí, entre cometes), perquè no admet aquest marge de risc sense el qual no pot sorgir l’aposta creativa.

Quina veritat?

— La veritat per ser representada. La veritat teatral està convencionalitzada per l’experiència cultural. Sempre busquem que el teatre ens parli de la veritat convencional i col·lectiva, que és superior a la realitat del carrer. Si ens interessés la realitat del carrer, no pagaríem 25 euros per seure en un teatre.

On podem observar aquesta superioritat?

— Al carrer veiem com la vida es desenvolupa, en canvi al teatre veiem com un dramaturg o dramaturga ha treballat perquè d’això en surti una artificiositat per crear uns signes i posar els accents allà on ideològicament li sembla que són importants.

També té una funció social el teatre?

— El teatre és un tipus d’expressió artística, i com a tal ens connecta amb el llenguatge i amb la seva profunditat. Però sobretot ens dona eines per revalidar pactes de convivència, i això és necessari en qualsevol model de societat.

És una necessitat intrínseca a la condició humana, vol dir?

— Les persones tenim la necessitat de formar part d’un grup que s’autoidentifiqui amb certs aspectes, malgrat la diversitat de punt de vista. Hi ha d’haver alguna cosa que ens faci sentir membres d’una comunitat i, per a això, la cultura és clau. A més, el teatre hi contribueix especialment, ja que és una recepció cultural col·lectiva.

Llavors, podríem dir que la cultura és un dels fonaments de la societat. I de les nacions?

— Efectivament. És imprescindible que qualsevol nació tingui una cultura potent que reafirmi els seus valors. És més, una de les parts fonamentals de la relació entre les nacions i estats i la cultura és la democratització del seu accés a través de l’educació. És molt important que no hi hagi peatges econòmics que la facin elitista.

I a Catalunya?

— El problema que ha tingut la cultura catalana històricament és que no ha tingut un estat propi i ha hagut de dependre molt de la voluntat de la burgesia i que apostés per la seva evolució.

Ha millorat la situació?

— La veritat és que sí. A Catalunya tenim un teatre públic i privat molt potent, i això permet navegar en condicions molt diverses d’estímuls i de recerca de nous tipus de representació. Tot i això, les limitacions econòmiques hi continuen essent.

Personalment, s’ha sentit condicionat per l’economia a l’hora de crear?

— Absolutament. I considero que fa més por la censura econòmica que no pas la ideològica.

Per què?

— Les censures econòmiques són terribles, ja que són aquelles mecàniques que amaguen la censura ideològica. Però si no es proporcionen els recursos per poder treballar en profunditat, no es pot treballar. L’alternativa és fer-ho des de l’explotació.

Cristina Batlle

Comments are closed.