Israel, Palestina i la implicació europea

AINA POL

El conflicte palestí-israelià no ve nou, sinó que es perllonga des de la creació d’Israel, fa 70 anys. De ser una dissidència entre el món àrab i el nou estat jueu l’any 1948, ja fa un parell de dècades que ambdues parts varen fer les paus. Tot i mantenir el suport “de paraula” cap als palestins, la realitat és que els països àrabs ja no hi intervenen, deixant-los de banda.

Aquest divendres el jurista i ponent de l’ONU sobre els drets dels palestins, Michael Lynk, ha condemnat els atacs de l’exèrcit israelià cap als manifestants palestins, considerant les respostes repressives com a crims de guerra. Cal esmentar que aquest dilluns 14 de maig milers de persones es varen acostar a les fronteres de Gaza. Ho varen fer en senyal de protesta per la inauguració de l’ambaixada dels Estats Units, traslladada de la nova Tel Aviv—seu financera del país i ciutat on la majoria de països tenen les ambaixades—a la vella Jerusalem. Amb aquesta crida han culminat les ‘sis setmanes d’ira’, iniciades el passat 30 de març.

Jerusalem ha estat dividida històricament entre les tres grans religions monoteistes i, per tant, conformada per pobles oposats. Va ser íntegrament incorporada a Israel en haver guanyat la guerra del 1967, però la seva capitalitat no és reconeguda a nivell mundial. Un dels motius és precisament el conflicte polític amb Palestina. La part est es troba dins Cisjordània i és reclamada com a capital per l’Estat de Palestina, també reconegut amb limitacions.

Mentre el president del país, Binyamín Netanyahu, es feia uns selfie davant la seu amb Ivanka Trump, filla del president nord-americà, els soldats reprimien els manifestants. Una seixantena d’ells varen ser assassinats i uns 2.000 varen resultar ferits, segons xifres de l’agència informativa Maan. Però Lynk eleva les víctimes mortals a un centenar i més de 10.000 ferits.

Israel, recolzat pels Estats Units, ha excusat l’atac amb la defensa pròpia, atès a la suposada violència d’alguns manifestants. Aquesta versió, però, trontolla tenint en compte que només un soldat de les seves files va resultar colpejat. Per aquest motiu l’ONU sosté que es tracta d’una marxa nombrosa—d’unes 40.000 persones—però pacífica, i que l’ús de la força ha estat completament desmesurat i gens equitatiu.

Com a territori ocupat i assetjat que és Gaza, el seu abastiment és extremadament limitat des de fa 11 anys, quan la comunitat internacional els va deixar de banda. La franja es veu perjudicada per la manca d’infraestructures, personal i mitjans per atendre els ferits de gravetat, freqüents arrel dels disturbis.

Tot i les condemnes de l’ONU, aquestes no surten del terreny de la retòrica. Segons el professor associat de Relacions Internacionals de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Ibáñez, les mesures sancionadores no poden arribar si no hi ha cohesió; i Europa no està passant pel seu millor moment pel que fa a la integració.

“Encara que la posició europea sigui més sensible a la causa palestina, tampoc està preparada per adoptar una postura ferma que l’enfronti als Estats Units”, explica. A més, segons Ibáñez cal tenir en compte que cada país que conforma la UE és diferent i té els seus matisos a afegir en aquesta qüestió; és a dir, cada estat té la seva relació particular amb els EUA. En el cas espanyol, el Govern no està interessat en l’augment de la tensió bilateral amb els nord-americans perquè hi té interessos econòmics i militars.

Per veure l’interactiu clica aquí

Espanya, a més, tampoc té un contacte gaire fluïd amb Israel. Tot i establir relacions diplomàtiques l’any 1986, aquestes mai han estat estretes: Espanya donava suport al món àrab des de la dictadura franquista. Per aquest motiu, Ibáñez no aprecia una decaiguda de les relacions amb l’Estat jueu en els darrers 10 anys, des de l’esclat del conflicte de Gaza.

Per a produir-se una implicació directa i repercutir en la societat espanyola o catalana, “s’hauria de partir d’una potent campanya pro-palestina o anti-israeliana, però hauria de ser d’iniciativa privada”. Ibáñez esmenta que hi ha hagut boicots cap a productes del país, però res que hagi tengut força. Perquè les iniciatives agafin més volada, creu que els partits polítics ho haurien d’incorporar en el seu discurs; i no solen incloure temes de política exterior en les campanyes socials si no hi tenen intervencions militars.

«Tot indica que estam molt lluny d’una conciliació». Segons Ibáñez, falten canvis substancials en el govern d’Israel, ja que per part dels palestins no hi veu falta de voluntat per negociar. “És molt difícil una iniciativa conciliadora amb el govern actual de Netanyahu, que treballa de manera molt estreta amb sectors ortodoxos i amb sectors amb posicions menys conciliadores respecte dels temes a l’agenda del conflicte amb els palestins”, conclou. El seu punt de vista no l’atribueix a una falta d’optimisme, sinó a una anàlisi i apreciació de la realitat.

Comments are closed.