Sexual revolution, kind of

LAURA POLO DALFÓ

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Satisfyer. Polyamory. Swingers. Open relationships. The way of living love and sexuality has really evolved in the last forty years. Since the LGT movements’ claims to the BI; distinguishing between feelings and sex, all being communicated always with this partner —or partners— with whom you decided to share part of your life.

But, what happens if we move the centre out of this reality of ours. This reality that we think is the only one that exists. Data from the OMS: 200 million women and girls in the world, 18.000 in Catalunya. Unfortunately, that isn’t the number of free women, but the one that suffered female genital mutilation. The ones who suffered a flagrant violation of the human rights.

It violates the rights of childhood, health and physical integrity, among many others reunited in the Carta. But also it perpetuates the sexist wheel of a system in which the male privileges’ presence is in every area. So is in the sexual one. Men can enjoy sex, women can’t. And that also happens —keeping distances— in the so developed world in which the main goal of a sexual intercourse is his orgasm.

While you are reading this, up to a thousand girls are suffering a mutilation from their families. But also, in hands of health staff, which doesn’t mean that is safer. The consequences are infections, complications in the birth and risk of death even. No benefit, in exchange.
Female genital mutilations are considered a form of male violence. It’s a cultural-religious habit, indeed. Even though, no tradition nor any faith can justify an act so gross as it is this of cutting a girl clitoris for depriving her of enjoying sex.

Women have to be pure, loyal and feminine. They cannot masturbate, have sex with more than a person nor before marriage. All of this because they were born as women and, as such, have to obey unfair and phallocentric social standards.

We get back to this reality of ours. Everybody is feminist (Hurray for the 8M!) and against the violence of genre (remember 25N!). But beyond these days, who does think of the mutilated 200 million girls and women? After all, we’ve done here the sexual revolution, haven’t we?

Read more

La revolució sexual, o no

LAURA POLO DALFÓ

Read this content in English here

Satisfyer. Poliamor. Swingers. Relacions obertes. La manera de viure l’amor i la sexualitat ha evolucionat molt els últims quaranta anys. Des de la reivindicació dels moviments LGT fins als BI; trencant amb el fals mite de l’amor romàntic; diferenciant entre sentiments i sexe, tot sempre parlant-ho amb aquella persona -o persones- amb qui has decidit compartir part de la teva vida.

Però, què passa si traiem el focus d’aquesta realitat tan nostra. Aquesta realitat que pensem que és l’única que existeix? Una dada de l’OMS: 200 milions de dones i nenes al món, 18.000 a Catalunya. Lamentablement no és el nombre de dones lliures, sinó les qui han patit la mutilació genital femenina.

Les qui han patit una flagrant vulneració dels drets humans. Viola els drets de la infància, de la salut i de la integritat física, entre molts altres recollits a la Carta. Però també perpetua la roda masclista d’un sistema en què els privilegis masculins estan presents en tots els àmbits.També, en el sexual. Ells poden gaudir del sexe, elles no. I això també passa -salvant les distàncies- en el món tan desenvolupat en el qual l’objectiu principal d’una relació sexual és l’orgasme d’ell.

Mentre estàs llegint això, hi ha fins a mil nenes que estan patint una mutilació per part de les seves famílies. Però també en mans de personal sanitari, la qual cosa no ho fa més segur. Les conseqüències són infeccions, complicacions en el part i, fins i tot, risc de mort. En canvi, cap benefici. Les mutilacions genitals femenines són considerades una forma de violència masclista.

Sí, és un hàbit cultural-religiós. Malgrat això, cap tradició ni cap fe pot justificar un acte tan repulsiu com és el de tallar el clítoris d’una nena per privar-li del plaer del sexe. Elles han de ser pures, fidels i femenines. No poden masturbar-se, tenir sexe amb més d’una persona o abans del matrimoni.Tot això perquè han nascut dones i, com a tal, han d’obeir unes normes socials injustes i fal·locentristes.

Tornem a aquesta realitat tan nostra. Tothom és feminista (visca el 8M!) i està en contra de la violència de gènere (recordem el 25N!). Però més enllà d’aquests dies, qui pensa en les 200 milions de nenes i dones mutilades? Al cap i a la fi, aquí ja s’ha fet la revolució sexual, no?

Read more

“Influencer” among hosts

A. M. ROBEY I Á. GÁRATE

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Pater Pablo wants to claim on Instagram the normalization of the reverends’ figure.

Since he was little he wanted to be police officer, football player and plane pilot, professions typically dreamed by the children. Father Pablo Roger, known as Pater Pablo in the social media, was born in the count city of Barcelona, in Sarrià neighbourhood, in 1984. Even though Christianity has always been with him his whole life, no one would have been capable of forecasting that he would end up being a priest, and far less an “influencer”. “All my experience had been spiritual: religious school, practising family, mass on Sundays, pilgrimages and solidarity work… Faith was a normal thing around me.”

However, he, as most of the youth, rather play with their friends and have some fun: “I was told “if we had to bet for someone to enter the seminary, you would be the last of us,” he recalls. “I was hopeless, I had a good time in my teenage life” (he laughs). “I had three official girlfriends… and one extra official. It’s really beautiful the love in the youth: sharing the heart, yearnings, affection. And it was so important in my life.”

Beginnings on Instagram
He opened an account on Instagram while he was in Mexico, because of the insistence of his students. But never he thought he would end up being “influencer”, nor it was his intention: he simply uploaded pictures of his daily life. The boom was months ago, a little after he arrived at Sagrada Familia as vice rector.

He gathers now 11 thousand followers, a hashtag on his own –#vidadeuncuranormal (life of a normal priest)– and uploads videos regularly. “It’s rewarding to arrive at so many countries and be able to help to many people,” he says. His purpose is to “seed good”: “my videos aren’t a religion class. It transmits reflections about perennial values.”

UnCuraNormal (a normal priest)

Besides, as it is of no surprise in the social media’s world, he finds himself his first haters, that judged him for possessing things as a watch or a designer belt. To these negative comments, Pater Pablo answers from a constructive side and trying to normalize the figure of the priest. “My hashtag is because sometimes people think a priest is an alien. To a priest things cost him the same as you, cries the same as you, fights the same as you and laughs the same as you.”

The Church institution doesn’t put him any obstacles to his side in the social media since the message he shares is positive. There are many that joined in this new way of preaching online. “Draws the attention an instagramer priest because there is the image of a priest as a man of 80 years old that bores you in the church, but there is many young reverends. It’s needed a change of attitude.”

Without an established path
Currently, since September of the last year, he’s vice rector of the Sagrada Família, something that he never imagined. But he plays down his charge: “In the Church all is about service. There are no privileges nor someone is more than the other, any priest could arrive at where I am. This place is beautiful, but the work with people is the same as other basilica.”

For this reason, according to their goals for the future, states being tired of making plans. “If you want to make God laugh, share your plans with Him. I’ve made many in my life, but they are always different: searching happiness and feeling fulfilled.” That’s why he will go where he is needed.

Read more

‘Influencer’ entre hòsties

A. M. ROBEY I Á. GÁRATE

Read this content in English here

De petit va voler ser policia, futbolista i pilot d’avió, professions típicament somiades pels nens. El pare Pablo Roger, conegut com a Pater Pablo a les xarxes socials, va néixer a la Ciutat Comtal, al barri de Sarrià, el 1984. Encara que el cristianisme sempre va ser present a la seva vida, ningú hauria sigut capaç de predir que acabaria sent capellà, i molt menys un ‘influencer’. “Tota la meva experiència havia sigut espiritual: col·legi religiós, família practicant, missa els diumenges, peregrinacions i labors solidàries… La fe era una cosa normal en el meu entorn”.

Però ell, com la majoria de joves, preferia jugar amb els seus amics i divertir-se: “Em deien ‘si haguéssim d’apostar perquè algú ingressés al seminari, tu series l’últim”, recorda. “Era un desastre, la vida d’adolescent et fa passar-ho molt bé” (riu). “Vaig tenir tres nòvies oficials… i una extraoficial. És molt bonic l’amor en la joventut: compartir el cor, anhels,
l’afecte. I en la meva vida va ser molt important.”

Inicis a Instagram
Es va obrir un compte a Instagram mentre estava a Mèxic, per la insistència dels seus alumnes. Però mai va pensar que acabaria sent ‘influencer’, ni era la seva intenció: senzillament pujava fotos del seu dia a dia. El ‘boom’ va ser fa uns mesos, poc després d’arribar com a vicerector a la Sagrada Família.
Ara compta amb 11 mil seguidors, la seva pròpia etiqueta –#vidadeuncuranormal– i puja vídeos periòdicament. “És gratificant arribar a tants països i poder ajudar a tanta gent”, diu. El seu propòsit és plantar alguna “llavor de bé”: «els meus vídeos no són una classe de religió. Transmeten reflexions sobre valors perennes”.

#UnCuraNormal

A més, com no és gens d´estrany al món de les xarxes socials, ja s’ha trobat amb els seus primers haters, que l’han jutjat per posseir coses com un rellotge o un cinturó de marca. A aquests comentaris negatius, Pater Pablo respon des d’una vessant constructiva i intentant normalitzar la figura del cura. “El meu hashtag és perquè de vegades la gent pensa que un capellà és un extraterrestre.

A un capellà li costen les coses el mateix que a tu, plora igual que tu, lluita igual que tu i es riu igual que tu”. Des de la institució de l’Església no li posen cap impediment a la seva faceta a les xarxes socials, ja que el missatge que comparteix és positiu. Són molts els que s’han sumat en aquesta nova forma de predicar en línia. “Crida l’atenció un capellà ‘instagramer’ perquè hi ha la imatge d’un capellà com un home de 80 anys que t´avorreix a l’església, però hi ha molts mossens joves. És necessari canviar el ‘chip’”.

Sense un camí establert

Actualment, des de setembre de l’any passat, és vicerector de la Sagrada Família, cosa que mai s’havia plantejat. Però no dóna especial importància
a aquest càrrec: «A l’Església tot és servei. No hi ha privilegis ni ningú és més que altre, qualsevol cura podria arribar on estic jo. El lloc és bonic,
però el treball amb les persones és el mateix que a altres basíliques

Per aquest motiu, respecte als seus objectius de futur, afirma estar cansat de fer plans. «Si vols fer riure a Déu, contali els teus plans. He fet molts a
la meva vida, però sempre diferents: buscant ser feliç i sentir-me realitzat». Per això, anirà on el necessitin.

Read more

Stage starving

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Persistence is the only thing that allows actors and actresses of Barcelona to try surviving in the precariousness without giving up on their profession

The new generations of actors arrive at the sector with way few chances to start their career. Víctor Navarro.

Anyone can imagine what is to overcome a casting to work in a play all about: the continuous training of actors and actresses; searching auditions and getting ready for them thoroughly; having a few minutes to draw the director’s attention, that gives you the chance between 500 people competing for the same role.

However, to those privileged that achieve to work, Catalunya does not offer them a more encouraging panorama. Once they live the joy of obtaining a role, it comes the moment of knowing the working conditions and signing the contract – if that exists.

Barcelona, as all the big cities with theatre activity, has an agreement signed by the Association of Professional Actors and Directors of Cataluña (AADPC) about the working conditions of the actors. That sets how the contracts have to be, the minimum wage of rehearsals and performances, and the working relationships for the actors and actresses.

Despite that, in the praxis, the agreement applies to large productions only and the salary is not fixed, but established by box office. In this case, the production company offers its show to a hall to be scheduled and the conditions are agreed: the gains percentage of the performance received by the hall is established and the rest is divided according to the company’s criteria.

A significant part of the actors works for a paltry salary: the bigger the troupe is and the lesser the seating capacity is, the lesser they get paid. Moreover, they often have to turn into freelancers to have access to productions, rehearsing without getting paid or not being insured. All of this in a legal nebula bordering on illegality. Adrià Andreu was part of a production in the Greek Theatre, but it did not figure: “Economically speaking they paid me a sandwich; legally, it didn’t exist.”

In spite of the precariousness that surrounds the theatre world, the most part of artists accept to work in bad conditions, being aware that they are unfair. Between actors and actresses, that put on with a really high level of unemployment, is repeated the same statement: “If I don’t accept it, there is a large row of people willing to do it in worse conditions.” On the other hand, any option of stepping on a stage is felt as a working opportunity, especially for the youth that has little professional experience. Elia Solé, one of the Catalan actresses that suffers these conditions, explains it: “I’ve accepted to step on the stage for the very reason of stepping on it.”

In short, the reality of the performing arts of Barcelona bumps into a collective little united when fighting for their working rights. Unlike Broadway, where it would be unthinkable that an actor works without the working conditions reunited in an agreement, in Barcelona individuality reigns. Although the existence of trade unions – that offer legal advice or labour exchange, among others – these are not strong and have a low interest and participation from the actors and actresses.

As a result of this, actors are often forced to emigrate, do teaching for a living or have another source of income to be able to survive. They can only live for the theatre famous artists contracted by agreement that link jobs, always of a short term.

Considering this situation, many actors decide to take a chance in writing, setting and offering their own performances. Even though the result can be artistically interesting, economically is not profitable. Adrià Andreu decided to drive their own performances: “The panorama is even worse. You get more paid babysitting four evenings.”

Wreck of Barcelona
The precariousness of the artists is framed in a sector with a delicate health. As a result of the economic crisis, numerous theatres have shut down in Barcelona, whereas more and more little halls appeared. All of this, to the detriment of professional conditions of the actors, since the halls receive good part of the public subsidies and they use to keep a high percentage of the collecting.

On the other hand, companies and production agencies also find themselves in a difficult situation: Barcelona has an irregular stream of audience and a little theatre culture. On numerous times, they go ahead with low cost productions in little halls that are not profitable or great performances are stopped because they have not much success.

Although production agencies often know that they will lose profit, the actress Júlia Bonjoch claims that cannot go in prejudice of the troupe. “If you can bring 10.000 euros out to pay the rights of a play, you have to be able to bring out 10.000 more to pay to whom will make it possible.”
Most of the actors and actresses of Barcelona work for the love of it. And if the current trend is chronicled, there is the risk that they live off nothing in aeternum. And that the theatre of Barcelona loses quality more and more.

Read more

Afamats d’escenari

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Read this content in English here

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar
sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Les noves fornades d’actors es troben un sector amb molt poques oportunitats per començar la seva carrera. VÍCTOR NAHARRO

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius. Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En
aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè
el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”. Malgrat la precarietat que envolta el món del teatre, la majoria d’artistes accepten treballar en males condicions, sent conscients que són injustes.

Entre actors i actrius, que pateixen un altíssim nivell d’atur, es repeteix una mateixa afirmació: “Si jo no ho accepto, darrere meu hi haurà una llarga cua de gent disposada a acceptar condicions pitjors”. Per altra banda, qualsevol opció de trepitjar un escenari és vista com una oportunitat laboral, especialment pels joves amb poca experiència professional.

L’Èlia Solé, una de les actrius catalanes que pateix aquestes condicions ho explica: “He acceptat pujar gratis a un escenari pel fet de poder-hi pujar”. En definitiva, la realitat de les arts escèniques barcelonines topa amb un col·lectiu poc cohesionat a l’hora de reivindicar els seus drets laborals. A diferència de Broadway, on seria impensable que un actor treballés sense les condicions laborals pactades en conveni, a Barcelona hi regna la individualitat. Tot i l’existència de sindicats del gremi – que ofereixen assessorament legal o una borsa de treball, entre d’altres – aquests són dèbils i amb un escàs interès i participació dels actors i actrius.

Per tot plegat, els actors sovint es veuen abocats a emigrar, a dedicar-se a la docència o tenir una altra font d’ingressos per poder sobreviure. Només poden viure del teatre artistes famosos contractats per conveni que encadenin feines, sempre de curta durada. Davant d’aquesta situació,
molts actors opten per aventurar-se a escriure, muntar i oferir espectacles
propis. Tot i que pugui resultar interessant artísticament, econòmicament
no és rendible. L’Adrià Andreu va decidir impulsar espectacles propis: “El panorama és encara pitjor. Fent de cangur quatre tardes cobres més”.

Ruïna barcelonina
La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat

Read more

The co-housing fashion paves his way in Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

The town hall drives the creation of housing cooperatives handing over public plots to them for transfer of use scheme with the goal of ending the real estate agencies speculation

The housing’s cooperative La Borda has a space with washing machines and a games room. Víctor Navarro

Barcelona, as every other big city, has not a fixed tenants. Rents increased exponentially in the last years, and many people from Barcelona have to change neighbourhoods over time. David Lorente (graphic designer, 53 years old) does not imagine his life out of Barcelona: he’s been in different apartments, without feeling himself attached to the building, neighbours, and environs.

Now he’s excited to think that his family will be able to enjoy a new lifestyle. They discovered the housing cooperative CoHousing Barcelona four years ago and they went deep into the model of coexistence that defends the solid idea of housing being a right and not a transaction. That’s why, they propose a type of life that abolishes renting, making not possible its speculation. They think that the housing crisis in Barcelona has flown into the instability of the social relationships. They want to get back neighbourhood bonds, and they defend life in the community: buildings with many shared zones to economize space.

But they go further: David and his family are deciding in assembly’s meetings together with their future neighbours how it will be La Chalmeta, the building where they will live in the Marina del Prat Vermell, at the end of the next year. The model of cohousing bets for self-managing. The neighbours of La Chalmeta will not be owners of the flats they will live in, but through the cooperative that constitutes the building it will be collective. For that, they are gathering now with their architects to conceptualise it: economic, intergenerational, and energetically efficient. It will not be their property due to the model of cohousing in which these cooperatives work is the transfer of use. Meaning that the plot where is build La Chalmeta is owned by the Town Hall, that, by public bidding, transferred local plot to bet for the model of cooperative housing.

The multiple housing cooperatives that are growing in Barcelona want a social market of housing. This goal can be accomplished if the flats cannot be bought nor sold. The neighbours of La Chalmeta are designing the building jointly without thinking in how profitable it can be some day. They are only focused in the quality of life it can bring to them. “A cooperative is a life project and a process of constant dreaming,“ explains Maite Mas, future neighbour of La Balma.

“An apartment that will never be yours”
This project, managed by the pioneer cooperative Sostre Cívic (Civic Roof), is about to finish in Poblenou. “It’s very demanding,” says Maite, that belongs to the different commissions that self-manage the building (architectural, economic, external communication, health, environs). The economic one is in charge of the financing: the neighbours of La Balma have paid the deposit they agree it’s needed to settle the decided needs (30.000 euros). It’s a figure much lesser in comparison to the deposit of buying a flat, but higher than renting it. “You are paying an apartment that will never be yours,” says David. It’s a cost way lesser than the one that would cost in building a normal apartment since the plot has no need to be paid, ethical bank transfers loans and the architects belong to cooperatives.

However, there is a condition in the transfer of use of local plot: they have to be council flats (HPO), earmarked for people with a rather low income. The requirements to access to an HPO are demanding and they extend over time. To cohabit in Barcelona, you must have a reduced wage but 30.000 euros for the deposit: “having savings or helped by the family,” explains Maite. David remembers that “is a model that is worth in a long-term” because that is “thought for the future.”

La Borda
The personification of this model is La Borda, one of the first housing cooperative of the town, placed in the Sants neighbourhood. Its 30 neighbours passed the processes that Maite and David explain with vertigo. They live there for some time and keep believing in the model: why having 30 washing machines when you can dispose of a common laundry; multiple rooms for guests, empties most of the year, when you can share a whole flat for all the guests of the building. Some of the neighbours of La Borda were the architects of its building; now they are all a big family.

Read more

La moda del cohabitatge s’obre pas a Barcelona

JÚLIA MORESO
GINA DURAN

Read this content in English here

L’ajuntament impulsa la creació de cooperatives de vivenda entregant-los solars públics en règim de cessió d’ús amb la voluntat d’acabar amb l’especulació immobiliària

La cooperativa d’habitatge La Borda té un espai comú amb rentadores i sala de jocs. VÍCTOR NAHARRO

Barcelona, com totes les grans ciutats, no té uns inquilins fixos. Els lloguers han pujat exponencialment en els darrers anys i molts barcelonins han d’anar canviant de barri. En David Lorente (dissenyador gràfic, 53 anys) no s’imagina la seva vida fora de Barcelona: ha passat per diferents pisos,
sense sentir-se mai arrelat a l’edifici, els veïns i l’entorn.

Ara s’il·lusiona pensant que la seva família podrà gaudir d’una nova manera de viure. Van descobrir la cooperativa d’habitatge CoHousing Barcelona fa quatre anys i es van endinsar en el model de convivència que defensa la ferma idea que l’habitatge és un dret i no un negoci. Per això, proposen un tipus de vida que aboleix el lloguer, fent impossible la seva
especulació. Creuen que la crisi de l’habitatge a Barcelona ha desembocat
en la precarització de les relacions socials. Volen recuperar el vincle veïnal i defensen la vida en comunitat: edificis amb moltes zones compartides per economitzar l’espai.

Però van més enllà: en David i la seva família estan decidint en reunions assamblearies amb els seus futurs veïns com serà La Chalmeta, l’edifici on viuran a la Marina del Prat Vermell, a finals de l’any vinent. El model del cohabitatge aposta per l’autogestió.

Els veïns de La Chalmeta no seran propietaris dels pisos on viuran, sinó que a través de la cooperativa que constitueixen l’edifici serà col·lectiu. Per això, ara es reuneixen amb els seus arquitectes per conceptualitzar-lo: assequible, intergeneracional i eficient energèticament. No serà de la seva
propietat perquè el model de cohabitatge amb el qual treballen aquestes cooperatives és la cessió d’ús. Això vol dir que el solar on s’aixeca La Chalmeta és de l’Ajuntament, que, mitjançant un concurs públic, va cedir el sòl municipal per apostar pel model d’habitatge cooperatiu.

Les múltiples cooperatives de vivenda que van creixent a Barcelona volen un mercat social de l’habitatge. Això s’aconsegueix si els pisos no es poden comprar ni vendre. Els veïns de La Chalmeta estan dissenyant conjuntament l’edifici sense pensar en com de rendible pot arribar a ser algun dia. Només se centren en la qualitat de vida que els pot aportar. “Una cooperativa és un projecte de vida i un procés de somni constant”, explica la Maite Mas, futura veïna de La Balma.

“Un pis que mai serà teu”
Aquest projecte, gestionat per la cooperativa pionera Sostre Cívic, està a punt de finalitzar a Poblenou. “És molt exigent”, diu la Maite, que forma part de diferents comissions que autogestionen l’edifici (arquitectònica, econòmica, comunicació exterior, salut, entorn).

L’econòmica s’encarrega del finançament: els veïns de La Balma han pagat l’entrada que van acordar necessària per satisfer les necessitats decidides (30.000 euros). És una xifra molt menor a l’entrada de compra d’un pis; però superior a la d’un lloguer. “Estàs pagant un habitatge que no serà mai teu”, diu el David. És un cost infinitament més baix al que costaria construir una vivenda normal perquè el solar no s’ha de pagar, la banca ètica cedeix préstecs i els arquitectes pertanyen a cooperatives. Però, hi ha una condició en la cessió d’ús de sòl municipal: els habitatges són de protecció oficial (HPO), destinats a persones amb una renda molt baixa.

Els requisits per accedir a un HPO són exigents i s’estenen en el temps. Per cohabitar a Barcelona has de tenir un sou reduït però 30.000 euros per a l’entrada: “tens estalvis o t’ajuda la família”, explica la Maite. En David recorda que “a la llarga és un model que compensa” perquè està “pensat per al futur”.

La Borda
La personificació del model és La Borda, un dels primers habitatges cooperatius de la ciutat, situat al barri de Sants. Els seus 30 veïns van passar els processos que la Maite i el David expliquen amb vertigen. Ara fa temps que hi viuen i continuen creient en el model: per què tenir 30 rentadores quan pots tenir una bugaderia comuna; múltiples habitacions de convidats, buides la majoria de l’any, quan pots compartir un pis sencer per a tots els invitats de l’edifici.

Alguns dels veïns de La Borda van ser els arquitectes en construir-la; ara tots són una gran família.

Read more

Don’t be overconfident about algorithms

Javier Castillo Coronas

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Mathematical models take millions of decisions reproducing sexist and racist biases without the citizens to notice it

If you are fired, denied of a loan or detained even, these are decisions that, nowadays, can be in hands of algorithms. The problem is that mathematics, unlike many people think, are not neutrals. There are sexist, racist or xenophobic algorithms that take thousands of decisions on the life of millions of people every day. We don’t see them. They work quietly. But the problem is not algorithms. It’s human beings. Mathematical models only imitate the prejudices of the society.

In 2014, Amazon started using an algorithm to save time when contracting staff. The tool of the Seattle’s company, that promised to be more objective and faster, gave each applicant a punctuation from one to five stars. But the artificial intelligence had been trained with the application of use data of the last ten years. In this term, the most part of contracted programmers had been men.

The algorithm learned, thus, that the best candidates had to be men and started to discriminate women. When a CV of a woman was detected, was penalised straightaway and had less punctuation. Amazon took a year to notice that was using a tool that reproduced a bias against women.
However, algorithms are not sexist, they learn to be. “An algorithm is a sequence of steps that are carried out to solve a certain task. For instance, a cuisine receipt can be considered an algorithm as well,” explains David Solans, member of the Science Web and Social Computation Research Group of the Pompeu Fabra University (UPF).

The key is the data
The algorithms that, like the Amazon’s, take decisions in an automatised way learn to identify and reproduce patterns as of the data given by the computer technicians. It is from here when discriminations appear. “A significant volume of the reproduced biases by the algorithms is acquired in consequence of the biases that showed on the data,” points out Solans. That is to say, they discriminate because they are taught it to be with data that is already biased.

Leaving the decision in hands of the artificial intelligences seems to assure a more objective process, but it does not have to be this way. The racism, sexism and xenophobia that persist in the society is reflected in the databases in which the algorithms learn from. “Facing a growing use of these systems in our daily life can raise the problem of the algorithmic discrimination as well in the years ahead,” warns Solans. In fact, as Ricardo Baeza-Yates explains, this discrimination “can affect matters such as selection of staff, bank loans or the legal system.”

Baeza-Yates, teacher of the Northeastern University in the campus of Silicon Valley, states that these stereotypes are also affecting the public administration. “The algorithm biased generates a social cost. Recently, in the Netherlands, a court ruled that the government couldn’t continue using a detection system of social fraud because it discriminated poor people,” he clarifies.

Mathematical models not only reproduce social prejudices; they are perpetuating them. “We can think how our life would look like if, for the simple reason of belonging to a minority, it was denied to us systematically a bank loan or the facial recognition of an airport didn’t allow us in a country due to it’s unable to recognise our faces,” points out Solans.

These are not examples out of reality, these are cases that have already happened.

Joy Buolamwini, an African-American researcher of the Massachusetts Institute of Technology (MIT), discovered that the facial recognition systems did not manage to identify his face, but they did recognise her white colleagues. These artificial intelligences learn through the images showed during its development. As the most part of pictures that they used to train these systems they were from white men, it’s difficult for them to detect black women faces. Buolamwini had to wear a white mask for the system to recognise her. As a result, the researcher of the MIT decided to found the Algorithmic Justice League for, according to her, “creating a world where technology work for all of us, not only for some of us.” “The algorithmic justice is about identifying, isolating and mitigating the biases in the automatised decision systems,” explains Solans, that defends the need of implementing anti-discrimination techniques.

“If we know of which bias is about, we can eradicate it processing the data to take it down. However, the problem is that many times there are some of them that we don’t know and they are not easy to find,” points out Baeza-Yates. The director of the Web Science and Social Computing Research Group of the UPF, Carlos Castillo, affirms that solving this issue “is difficult because, sometimes, the most important question is if it would use an algorithm or not.” “Sometimes, the answer is a no,” he concludes.

And the institutions?
Some administrations are giving answers to the algorithmic discrimination. For instance, the article 22 of the General Data Protection Regulation of the European Union forbid an artificial intelligence to be able to take decisions of its own. It’s always necessary that a human being intervenes. Moreover, this article states the right of a person to receive explanations about any decision in which they are involved and the participation of an automatised system.

But that a person participates in this decision is not guaranteed to be fair. “Even when there is a person in charge of taking the final decision, this person can be work overwhelmed or can be encouraged to accept blindly the algorithm’s indication. If you obey the algorithm and you are wrong, you blame the algorithm. If you go against it and make a mistake, the responsibility is yours.

Lack of transparency
“The algorithmic model itself is a black box; its content, a well-kept corporative secret,” writes Cathy O’Neil in her book Armes de destrucció matemàtica (Weapons of mathematical destruction). That’s because, if the companies are focused on designing mathematical models were not kept in secret, they would run out of their product. Another reason that explains this lack of transparency is that, if people knew how works the system that evaluates them, they would know how to mislead it. Besides, the companies are aware that, hiding the details of their programmes, people can’t question their results easily.

Under the appearance of neutrality, mathematics are taking control of our lives little by little. As it is not a visible phenomenon, it’s difficult to notice about its magnitude. However, according to Cathy O’Neil, “we have to call for responsibilities to algorithms’ creators; the era of the blind faith in massive data has to end.”

“The systems of automatised decisions are not the solution to the human stereotypes, it’s the people who has to solve this problem,” says Baeza-Yates. Nevertheless, he also recognises that “they can help us not only to take decisions less biased, but also noticing our own biases.” David Solans thinks about another topic: “A racist judge can be detrimental to a few tens of people in a day; the problem of algorithms with racist biases is that they can evaluate thousands of people in seconds.”

FAIR, the algorithm of the UPF that fights against discrimination

An algorithm that is able to detect discriminatory biases in other algorithms and correct them. This is the project that has developed the Science Web and Social Computing Research Group together with the Technical University of Berlin and the Technological Centre of Catalunya. FAIR initiative has studied databases of job offers, relapses of convicts and rankings of admissions in the university to detecting discrimination patterns in databases that benefit or are prejudicial to certain social collectives.

FA*IR algorithm detects discrimination patterns on account of genre, physical appearance or skin colour, and corrects them through mechanisms of positive action to guarantee equality.

Read more

No et refiïs dels algorismes

Javier Castillo Coronas.

Read this content in English here

Els models matemàtics prenen milions de decisions reproduint biaixos masclistes o racistes sense que la ciutadania se n’adoni.

Que et facin fora de la feina, que et neguin un préstec i fins i tot que et detinguin són decisions que, avui dia, poden estar en mans dels algorismes. El problema és que les matemàtiques, a diferència del que molta gent pensa, no són neutrals. Hi ha algorismes masclistes, racistes o xenòfobs que cada dia prenen milers de decisions sobre la vida de milions de persones. No els veiem. Treballen en silenci. Però el problema no el tenen els algorismes. El tenen els éssers humans. Els models matemàtics simplement imiten els prejudicis de la societat.

El 2014, Amazon va començar a usar un algorisme per estalviar temps a l’hora de contractar personal. L’eina de la companyia de Seattle, que prometia ser més objectiva alhora que més ràpida,donava a cada candidat una puntuació d’una a cinc estrelles. Però la intel·ligència artificial havia
estat entrenada amb les dades sobre les sol·licituds d’ús dels últims deu anys. En aquest període, la majoria dels programadors contrac-tats havien estat homes.

L’algorisme va aprendre, per tant, que els millors candidats havien de ser homes i va començar a discriminar les dones. Quan detectava que un currículum pertanyia a una dona, directament el penalitzava i li posava menys nota. Amazon va trigar un any a adonar-se que estava emprant
una eina que reproduïa un biaix contra les dones.

Però els algorismes no són masclistes, aprenen a ser-ho. “Un algorisme és una seqüència de passos que es duen a terme per resoldre una certa tasca.
Per exemple, una recepta de cuina pot considerar-se també un algorisme”, explica David Solans, membre del Grup de Recerca Ciència Web i Computació Social de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

La clau són les dades

Els algorismes que, com el d’Amazon, prenen decisions de manera automatitzada aprenen a identificar i reproduir patrons a partir de les dades que els proporcionen els informàtics. És aquí quan apareixen les discriminacions. “Un volum significatiu dels biaixos reproduïts pels algorismes són adquirits a conseqüència dels biaixos que reflecteixen les dades”, assenyala Solans. És a dir, discriminen perquè els ensenyen amb dades que ja estan esbiaixades.

Deixar decisions en mans de les intel·ligències artificials sembla garantir un procés més objectiu, però no té per què ser així. El racisme, el masclisme i la xenofòbia que perduren en la societat queden reflectits a les bases de dades amb les quals aprenen els algorismes. “Davant un creixent ús d’aquests sistemes en la nostra vida quotidiana, el problema de la discriminació algorítmica pot anar en augment en els pròxims anys”, alerta Solans.

De fet, com explica Ricardo Baeza-Yates, aquesta discriminació “pot afectar qüestions com la selecció de personal, els préstecs bancaris o el sistema judicial”. Baeza-Yates, professor de la Northeastern University al campus de Silicon Valley, afirma que aquests estereotips també estan afectant l’administració pública. “Els algorismes esbiaixats generen un cost social. Fa poc, als Països Baixos, un jutjat va dictaminar que el govern no podia continuar usant un sistema de detecció de frau social perquè discriminava
gent pobra”, aclareix.

Els models matemàtics no només reprodueixen els prejudicis socials, els perpetuen. “Pensem com seria la nostra vida si, pel simple fet de pertànyer a un grup minoritari, se’ns denegués sistemàticament un crèdit bancari o el reconeixement facial d’un aeroport ens impedís accedir a un país perquè
no és capaç de reconèixer-nos”, apunta Solans. No són exemples fora de la realitat, són casos que ja han succeït.

Joy Buolamwini, una investigadora afroamericana de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), va descobrir que els sistemes de reconeixement facial no aconseguien identificar el seu rostre, però sí el dels seus companys blancs. Aquestes intel-ligències artificials aprenen a través de les imatges que se’ls ensenyen durant el seu desenvolupament.

Com la majoria de les fotografies que s’havien emprat per entrenar aquests sistemes eren d’homes blancs, els costava detectar les cares negres femenines. Buolamwini s’havia de posar una careta blanca perquè la reconegués. Arran d’això, la investigadora del MIT va decidir fundar la Lliga de Justícia Algorítmica per, segons va explicar, “crear un món on la tecnologia treballi per a tots nosaltres, no sols per a alguns de nosaltres”.

“La justícia algorítmica tracta d’identificar, aïllar i mitigar els biaixos en els sistemes de decisions automatitzades”, as senyala Solans, que defensa la necessitat d’incorporar tècniques d’antidiscriminació. “Si sabem de quin biaix es tracta, podem erradicar-ho processant les dades per eliminar-lo.

No obstant això, el problema és que moltes vegades hi ha alguns que no coneixem i no són fàcils de trobar”, apunta Baeza-Yates. El director del Grup de Recerca Ciència Web i Computació Social de la UPF, Carlos Castillo, afirma que posar una solució “és difícil perquè, a vegades, la pregunta més important és si hauria d’utilitzar un algorisme o no”. “A vegades, la resposta és negativa”, conclou.

I les institucions?

Algunes administracions ja estan donant resposta a la discriminació algorítmica. Per exemple, l’article 22 del Reglament General de Protecció de Dades de la Unió Europea prohibeix que una intel·ligència artificial pugui prendre decisions per si sola. Sempre és necessària la intervenció d’un ésser humà. A més, aquest article declara el dret d’una persona a rebre explicacions sobre qualsevol decisió que l’hagi afectat i en la qual hagi participat un sistema automatitzat.

Però la participació d’una persona en la decisió no garanteix que sigui justa. “Fins i tot quan hi ha una persona a càrrec de prendre la decisió final, pot estar sobrecarregada de treball o pot tenir incentius per acceptar la indicació de l’algorisme cegament”, adverteix Castillo. Si obeeixes l’algorisme i t’equivoques, pots tirar-li la culpa a l’algorisme. Si el contradius i comets un error, la responsabilitat és teva.

Falta de transparència
“El model algorítmic en si és una caixa negra; el seu contingut, un secret corporatiu ben guardat”, escriu Cathy O’Neil en el seu llibre Armes de destrucció matemàtica. I és que, si les empreses que es dediquen a dissenyar models matemàtics no els mantinguessin en secret, es quedarien sense producte.

Una altra de les raons que explica aquesta falta de transparència és que, si les persones coneguessin com funciona el sistema que les avalua, sabrien com enganyar-lo. A més, les empreses són conscients que, amagant els detalls dels seus programes, les persones no poden qüestionar els seus resultats fàcilment.

Sota l’aparença de neutralitat, les matemàtiques han anat prenent a poc a poc el control sobre les nostres vides. Com que no és un fenomen visible, és difícil adonar-se de la seva magnitud.

No obstant això, segons Cathy O’Neil, “hem d’exigir responsabilitats als creadors dels algorismes; l’era de la fe cega en les dades massives ha d’acabar”. “Els sistemes de decisió automatitzada no són la solució als
estereotips humans, són les persones les que han de resoldre aquest problema”, opina Baeza Yates. No obstant això, també reconeix que “ens poden ajudar no sols prenent decisions menys esbiaixades, sinó també fent-nos notar els nostres propis biaixos”.

David Solans creu que també cal posar l’atenció en un altre tema: “Un jutge racista pot perjudicar poques desenes d’individus en un sol dia; el problema dels algorismes amb biaixos racistes és que poden avaluar milers de persones en pocs segons”.

FA*IR, l’algorisme de la UPF que lluita contra la discriminació

Un algorisme que és capaç de detectar biaixos discriminatoris en altres algorismes i corregirlos. Aquest és el projecte que ha desenvolupat el Grup de Recerca Ciència Web i Computació Social de la UPF conjuntament amb la Universitat Tècnica de Berlín i el Centre Tecnològic de Catalunya.

La iniciativa FAIR ha estudiat bases de dades d’ofertes de treball, de reincidències de condemnats i de rànquings d’admissions a la universitat per detectar patrons de discriminació en bases de dades que afavoreixen o perjudiquen determinats col·lectius socials.

Una de les situacions que els desenvolupadors de FAIR pretenen corregir és, per exemple, quan un portal de cerca d’ocupació té perfils de dones i homes amb una formació similar, però en els primers resultats del cercador solament apareixen homes. L’algorisme FAIR detecta patrons de discriminació per raó de gènere, aparença física o color de pell i els corregeix a través de mecanismes d’acció positiva per garantir la igualtat.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies