Reptes d’ensenyar a distància

Les diferències entre alumnes en l’educació no presencial van més enllà de tenir ordinador.

MARTA BIETO MASSIP, ANDREA CUESTA DÍAZ I ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

Les mares i pares han hagut d’agafar el rol de mestres durant el confi nament. ANDREA CUESTA

“Res és normal, no podem dir que l’educació que s’està fent sigui normal ara mateix”, explica la Núria Puch, mestra de primària i voluntària a l’Escola de Pau de La Mina de Barcelona. “Prioritzem les situacions personals i el contacte amb les famílies per sobre els deures”. Com comenta la Núria hi ha moltes “realitats diferents” i no tothom té accés.

Aquest és el cas d’en Dawook i la Lamis, dos germans de 10 i 13 anys que viuen amb els seus pares en un pis del Raval des que van venir a Barcelona des de Síria fa sis anys. Amb els pocs recursos amb què compten, no podien
fer front a la compra d’un ordinador. Així doncs, la Mariona Tellez i altres voluntaris del barri van organitzar una recollida de material escolar per a Dawook i la Lamis i altres infants del Raval que no han rebut les ajudes de la Generalitat.

La Mariona explica com s’han trobat “molts nens que no tenen ni fulls ni llapis a casa”, encara menys, ordinadors. Una situació que deixa en desavantatge l’alumnat més vulnerable que no pot continuar les classes amb normalitat i que haurà d’acabar el curs a través de les pantalles.

Educar a distància no és fàcil per a ningú. Aquesta és la conclusió a la qual molts mestres han arribat amb l’inici d’un tercer trimestre que a causa de la pandèmia del coronavirus no es podrà fer presencial. Això ha suposat un repte per a un sistema educatiu pensat en la presencialitat i que segons l’acadèmic d’innovació pedagògica Miguel Ángel Prats Fernández, “no estava preparat” per assolir les competències digitals. Aquesta situació. però, també ha visibilitzat una esquerda en l’alumnat: entre aquells que podran seguir les classes per internet i aquells que no tenen material TIC (ordinadors, connexió…).

Per pal·liar aquesta situació, el 14 d’abril, quan s’anava a complir un mes de confi nament i de les escoles tancades, la Generalitat va anunciar una col·laboració amb la Fundació Telefònica i La Caixa per dotar d’ordinadors i internet aquelles famílies amb mancances tecnològiques. Vuit dies més tard
es va començar el repartiment; però, per a la cap d’estudis de l’escola Salvador Sanromà de Llinars del Vallès (Barcelona) , Sílvia Díaz, la decisió anava tard: “Tenim dotze nens que porten un mes sense accés als deures”.

Davant d’aquestes circumstàncies la cap d’estudis del centre explica que, hores abans que s’anunciés el repartiment per part del govern, des de la seva escola ja s’havien mobilitzat per tal d’entregar a la regidora del municipi material TIC. L’equipament que es va distribuir a dotze nens del centre amb l’autorització del departament.

Competències digitals

Segons Miguel Ángel Prats aquesta primera esquerda digital que el mateix conseller d’Educació Bargalló reconeixia, no és el major problema ja que, amb l’entrega de material quedaria resolta. En aquest sentit, Prats considera que hi ha un segon i tercer cribatge digital que referència l’ús de les tecnologies que es té, el control que els pares fan d’aquest ús i el coneixement de les tecnologies aplicades a l’escola.

Com a cap d’estudis, la Sílvia considera que “malgrat la inversió de les escoles en ordinadors i material digital, a l’hora de la veritat els professionals no estaven preparats”. Després de Setmana Santa, el professorat ha hagut d’aprendre a crear webs i adaptar el contingut a la no presencialitat. Una manca de coneixements digitals comuna entre el professorat català que ha hagut d’aprendre a ensenyar a distància.

Com a coordinadora pedagògica, la Sílvia explica com la solució no és posar deures sense criteri, sinó “adaptar la feina perquè els nens puguin aprendre sense deixar a ningú enrere”. Continuar el curs sense deixar a ningú enrere s’ha convertit en tot un repte. Des d’aquells alumnes que no disposen d’ordinadors ni internet a aquells que malgrat tenir-ne, no saben utilitzar- lo per estudiar. Alumnes que necessiten l’atenció personalitzada per mantenir el ritme que se’ls demana o situacions familiars complicades impossibiliten un final de curs normal.

La crisi del coronavirus ha demostrat com el sistema educatiu regent pensat en la presencialitat té difi cultats per adaptar-se. Hauran de ser els professionals els que lluitin per reduir les escletxes digitals que existeixen ara mateix.

QUAN L’ESCOLA ARRIBA A CASA

El que tradicionalment havia estat una excepció s’ha convertit en la regla. L’escola a casa és ara una realitat que viuen les famílies des que va anunciar-se el tancament dels centres per la COVID-19. Acostumats a deixar als seus fi lls a l’escola, els pares ara han invertit rols i s’han convertit en “mestres” dels seus fi lls. Una nova realitat que han hagut de compaginar amb la seva feina, les tasques de casa i el seu rol com a pares.

Més enllà dels dispositius i les competències tecnològiques hi ha altres factors que afecten el rendiment acadèmic dels nens. Els problemes familiars s’han vist agreujats amb la crisi del coronavirus: els ERTE, els familiars malalts, els problemes econòmics, la convivència o l’angoixa del confi nament són alguns dels factors que també han entrat en joc els darrers dies.

Des del Ministeri s’ha assegurat que tots els alumnes arribaran al fi nal d’aquest trimestre tan poc convencional. Després que passi tot això faltarà veure si el model educatiu actual ha respost com hauria a l’emergència o si s’haurà de repensar en un futur.

Sense Internet ni dispositius
L’Institut Nacional d’Estadística (INE) xifra en un 6% les famílies catalanes sense accés a la xarxa i fi ns a un 15% les cases que no disposen de cap ordinador. Segons la Generalitat, actualment hi ha un total de 55.000 famílies catalanes que no poden seguir el curs acadèmic. Organitzacions com Save the Children asseguren que aquest alumnat “corre el risc de desvincular-se de l’escola”.

Falta de coneixemnt digital
Malgrat que les competències digitals poden semblar un requisit indispensable al segle XXI, l’enquesta de l’INE sobre l’ús de les TIC evidencia que més de la meitat de les famílies que no tenen accés a Internet és perquè no saben fer-ne ús. Aquestes xifres mostren una realitat que també forma part de l’escletxa digital i correspon a les competències digitals que es tenen i l’ús que s’en fa.

”Una situació gens normal”
El desenvolupament del tercer trimestre és una situació anormal. El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha remarcat l’esforç dels “equips directius i del professorat” en una entrevista per aquest suplement, on ha recordat que el curs “no ha de replicar el que es feia a l’aula”, sinó que ha d’entendre que “l’alumne està en una situació afectiva i emotiva diferent”
i necessita un major seguiment.

Read more

L’odissea de la petita empresa

POL AGUILAR, JULEN CHAVARRÍAS I IMANOL OLITE

La mascareta és ara una eina de treball indispensable. IMANOL OLITE

Des de fa quasi 100 anys, la família Bertran regenta un dels forns més coneguts de Badalona: Can Bertran. Des dels seus obradors en surten cada dia més de 500 barres de pa, 180 croissants i 190 ensaïmades. També ofereixen càterings i proveïment de restaurants, i el 2014 van obrir una cafeteria.

Per al Carles, al capdavant del negoci, Can Bertran funciona com un engranatge d’extrema precisió; però l’arribada del virus l’ha obligat a reajustar in extremis totes les peces que el conformen. Com a servei de primera necessitat, el forn ha seguit obrint, però la dràstica reducció dels ingressos ha obligat a ajustar els comptes.

“De seguida vaig entendre molt bé la situació; jo coneixia l’experiència
de gent del meu sector que treballa a Itàlia i ja em deien que em preparés per al que vindria”, explica. Per això, el 10 de març va haver de convocar un ERTE per a 25 dels seus 32 treballadors. La situació ara és extrema: amb el tancament del bar i la pèrdua de càterings i proveïments, la facturació
ha caigut en un 75%.Des dels obradors fins a la botiga, a Can Bertran tot ha canviat.

L’ús de mascareta n’és el més visible, i és que s’han extremat les mesures d’higiene. “El client vol tot això; ens ho demana perquè li genera un cert neguit”, explica en Carles. Per contrarestar la caiguda de clientela ara només obren els matins i han reduït substancialment l’oferta de productes.

En Carles, però, no s’ha limitat només a retallar i de la necessitat n’ha fet virtut. Des que va començar el confinament ha començat a oferir entregues a domicili per als clients que ho sol·licitin amb mètodes de pagament a través d’apps mòbil, transferències bancàries i pagament amb targeta des de la furgoneta. “D’allò dolent sempre surten oportunitats. I compte que no
haguem trobat un canal de futur”, expressa amb optimisme. I l’esforç
ja dona els primers fruits. “La reacció de la gent ha sigut molt positiva
i això m’ha donat molta energia.Al final, el reconeixement dels clients és la base de tot”, expressa.

Autònoms i PIME són els principals damnificats d’aquesta crisi, i empresaris com en Carles se senten abandonats. “L’Estat s’ha gronxat una mica i ha fet veure que nosaltres hem anat tard, cosa que és mentida”, argumenta. Per això, igual que tot el col·lectiu, exigeix solucions efectives.
“El present el salvarem com podrem; però a costa del futur. He percebut una notable torpesa per part de les institucions”, afegeix.

Des de Can Bertran, igual que la resta del sector, miren el futur amb incertesa. “Ara actuem sobre la marxa, fent una interpretació tant del que ens diuen com del que no”, explica en Carles. El que sí que té clar, però, és que la pandèmia s’ha d’aprofitar. “El temps mort que ens ha caigut a sobre
ha de servir per repensar, rumiar i crear eines de futur. Hem de ser positius”. Potser és per això que per Sant Joan ja ha encarregat més caixes de coca que l’any passat.

Una usuària segueix un entrenament d’Instagram des de casa. POL AGUILAR

Més de 600.000 treballadors estan pendents de recuperar els seus llocs de treballs quan finalitzi el període d’ERTO aplicats. Una d’elles és Vanessa Navas, monitora de classes dirigides d’activitat física al Club Bonasport.

Milers de gimnasos i centres esportius van haver de tancar les portes el 13 de març. Les classes dirigides han seguit, però, de forma virtual. El Club Bonasport ofereix connexions en directe a través d’Instagram per continuar
prestant servei als abonats. Aquestes hores de feina es pagaran quan els treballadors recuperin els seus llocs de treball.

Però des del primer moment, Vanessa Navas va decidir oferir classes pel seu compte. “Abans que el Bonasport ens digués de fer les dirigides per internet, vaig començar a fer-ho des del meu compte personal d’Instagram, i des d’ales-hores ha estat un boom”. Navas ha sumat milers de seguidors a la xarxa des que va començar el confinament, fins a arribar a més de
8.000. En les activitats dirigides que fa en directe, hi arriba a tenir connectades fins a 400 persones alhora. “A mi sempre m’ha agradat
fer classes, i per això ho segueixo fent ara, però no m’esperava arribar
a tanta gent”.

Cada dia, Vanessa Navas fa dues o tres activitats dirigides al seu compte personal i una altra al compte del Club Bonasport. “Són moltes hores cada
dia, però no ho faria si no fos la meva passió. A més, és una forma de sentir-me a prop de la gent”. Malgrat l’ERTO, per a Navas aquesta crisi ha suposat una oportunitat.

Un cop a la setmana imparteix una classe a través de l’Instagram del programa Tot Gira, de Catalunya Ràdio. TV3 l’ha contactat per fer una prova per a un programa. Algunes marques de roba esportiva i de menjar saludable li han demanat de promocionar els seus productes. “Estic segura que quan sortim de casa tindré ofertes laborals que em faran créixer professionalment”.

Internet s’ha convertit en imprescindible durant l’Estat d’Alarma. Els treballadors s’han reinventat i molts dels canvis seran utilitzats en el futur. “No crec que deixi de fer servir l’Instagram; és una cosa amb la qual puc arribar a molta gent i tindré disponible quan ho necessiti”.

Els fisioterapeutes han extremat les mesures de protecció. JULEN CHAVARRÍAS

L’Eric Rusca és fisioterapeuta a la clínica Rusca-Sagués, negoci que va constituir juntament amb la seva companya Carla. La seva vida ha viscut un
gir de 180º des del moment que va ser conscient que havia de reformular el seu dia a dia un cop es va aprovar el Decret d’Estat d’Alarma.

Els primers dies va regnar la incertesa. “Estàvem pendents de si l’Estat i el Col·legi de Fisioterapeutes arribaven a un acord i havíem d’obrir o tancar el negoci.”, comenta l’Eric. Finalment, es va acordar que les clíniques de fisioteràpia obririen, però només per atendre urgències, fet que ha generat cert enrenou en el gremi. “És un tema molt subjectiu. Qui marca la urgència? El pacient que la pateix o el professional que sap valorar la gravetat de la consulta?”, explica l’Eric.

Des del Col·legi de Fiosioterapeutes es va obrir una pàgina de voluntaris per ajudar, en la mesura del possible, els col·lapsats serveis sanitaris. L’Eric, tot i que va veure atractiva la idea de donar suport, va descartar la possibilitat perquè havia de mantenir oberta la clínica per al servei d’urgència.

Actualment, la clínica presenta un aspecte inhabitual i pràcticament desèrtic. La sala d’espera ha estat eliminada i l’Eric i la seva companya només atenen clients cada dues hores i les mesures higièniques són extremes Abans de rebre un pacient, l’Eric li formula quatre preguntes: primer de tot, si ha tingut contacte amb algun contagiat o ha presentat algun tipus de simptomatologia i, en el cas que les tingui o les hagi patit, quant temps fa dels fets. A continuació, demana als seus pacients que es prenguin la temperatura abans d’assistir a la consulta i els demana que vinguin amb mascareta si és que en tenen.

“Fem el tractament protegits de la manera més adequada. Ens posem samarretes que rentarem immediatament després de la sessió, guants, ulleres, mascareta i una tela que ens cobreix i dona més protecció.” relata. D’altra banda, els serveis de psicologia i nutrició que també ofereixen a la clínica es van adaptar a aquesta nova realitat atípica mitjançant connexions
a Skype o proposant reptes a través d’Instagram.

Les agències de viatges estan cancel·lant totes les reserves. IMANOL OLITE

El 16 de febrer, en Franc Famadas i la resta de companys celebraven el segon aniversari de Roda el Món, una petita agència de viatges de Badalona d’on ell n’és administrador i director. Des que van obrir, el negoci ha sigut tot un èxit. El que no s’esperaven, però, és el que es trobarien tres mesos després de bufar les espelmes.

La COVID-19 els va enganxar, com a molts, desprevinguts. “Com tots, el vam menystenir, i qui et digui que no, menteix rotundament”. Ara, les males notícies no donen treva. “Des de febrer hem venut zero. Tot ha sigut cancel·lar i posposar viatges”, comenta en Franc. “Si res canvia, perdrem entre entre el 80 i el 90% dels ingressos”, sentencia.

El més difícil, però, és pensar en el futur. A Espanya, les pèrdues al sector turístic, que aporta més del 12% del PIB, podrien arribar als 92.000 milions d’euros; una caiguda del 61% respecte el 2019. Per això, en Franc en particular i el sector turístic en general van amb peus de plom. La feina, però, no és gens fàcil, ja que les restriccions indefinides de mobilitat i el tancament de fronteres fan impossible establir estratègies d’actuació.

L’únic que tenen clar és que caldrà redissenyar el catàleg. “Estem treballant en propostes de turisme nacional, perquè està clar que la cosa anirà per aquí”. La viabilitat d’aquestes idees, però, no és segura. “La gent ha de tornar a recuperar la confiança per viatjar. També cal tenir en compte els plans dels altres països”, afegeix.

Malgrat haver hagut de desfer les maletes, l’equip de Roda el Món insisteix que aquesta pausa en la seva aventura és només un punt i a part. “Volem transmetre que estem molt vius i mantenir la confiança dels clients”. Prova d’aquesta voluntat de vida és el #TornaremAFerLesMaletes, una campanya
d’Instagram que han creat per mantenir viva en els seus clients la inquietud per descobrir el món.

Read more

«La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió»

Marc S. Codina

Pont també promou la recerca de comunicació política com a director de la càtedra Ideograma-UPF. ARXIU

CARLES PONT SORRIBES
DOCTOR EN COMUNICACIÓ SOCIAL I EXPERT EN COMUNICACIÓ DE CRISIS I EMERGÈNCIES

El doctor de la Universitat Pompeu Fabra és un dels autors de ‘Comunicación política en tiempos de coronavirus’, una obra que analitza les diferents estratègies comunicatives dels governs en aquesta crisi.

En un context de pandèmia mundial, què ha de buscar transmetre la comunicació política d’un executiu al seu poble?
Hi ha tres elements clau. El primer és la tranquil·litat per transmetre que tens la gestió de les expectatives controlades. El segon és l’expertesa. És important com tu expliques a la teva població des d’un punt de vista expert allò que estàs fent. Els ciutadans no només volen veure els polítics. Els polítics han de prendre decisions. Però prèviament aquestes decisions
han d’anar sustentades per unes veus expertes. La tercera és controlar
la part més pragmàtica del dia a dia. Els ciutadans volen saber si poden sortir de casa, a quins llocs poden accedir, si hi haurà menjar garantit als supermercats… Donar molta informació clara i pràctica.

‘En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes’. Per què el govern ha enfocat la crisi en un marc bèl·lic?
L’ètica militar té una èpica que presenta la crisi com una batalla. Segurament, ho han fet per demostrar la gravetat de la crisi. Un cop s’ha aconseguit no té cap sentit treure els militars en compareixences diàries. Al principi a Espanya i a Catalunya es feien servir metges. Transmetien una seguretat i un aplom que després s’ha pervertit. Tenim una pandèmia que es combat amb ciència i no militars. La figura militar desprèn un paternalisme i obediència jeràrquica que projecta a la societat que hi ha uns senyors que manen i uns ciutadans que obeeixen.

Cada dia hi ha diverses rodes de premsa amb militars, experts i polítics. Quin paper ha de jugar cada perfil?
És un error tenir tants portaveus. El que recomana la comunicació de crisi és una única veu i experta. Quan s’atomitzen tant els portaveus, estàs assumint molts riscos. El que fa és que hi hagi una polifonia de relats. Fins i tot, desconeixement. A les rodes de premsa s’han fet preguntes a un portaveu que ha respost que no era el seu tema i ho ha hagut de derivar
en un altre. Això és nefast. Estàs transmetent una idea d’inseguretat i desconeixement.

L’eslògan del Gobierno: “Este virus lo paramos unidos”.
Aquesta campanya institucional és un gran error. L’unidos deu tenir una altra connotació que no la d’aturar una pandèmia. Me la puc imaginar, però no deu ser la d’actuar contra el virus perquè, precisament, aquesta pandèmia es para separados. L’eslògan no és encertat.

La ciutadania ha sentit moltes contradiccions entre els diferents portaveus institucionals.
La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió. Si tu no gestiones bé, difícilment podràs comunicar bé. L’error no és comunicatiu. Informar els ciutadans que demà han d’anar a treballar però avui no poden anar a l’enterrament d’un familiar o dir al principi que les mascaretes no són
útils i després afirmar que sí, crea confusió. Aquí el focus no s’ha de posar en comunicació sinó en la decisió presa. Les contradiccions constants en els missatges és el que fa que els ciutadans percebin improvisació i poca claredat.

Quin és el model de gestió de crisi governamental més encertat segons el seu criteri?
Diversos. El governador de Nova York o el Justin Trudeau, president del Canadà, són exemples que estan funcionant bé. Transmeten seguretat, expertesa, claredat en el llenguatge, una bona gestió de les expectatives…

Com es pot lluitar contra la desinformació en un moment on certes consignes són clau per a la vida de les persones?
S’han engegat algunes campanyes institucionals, com la del CAC, per combatre les fake news. És un fenomen nou. La responsabilitat de combatre’l és col·lectiva. Començant per la ciutadania. Quan rebem un missatge fals pel WhatsApp hauríem de dir a l’emissor que allò no és veritat i que no ho enviï. Finalment, les institucions i els mitjans hi tenen un paper clau. Els periodistes haurien de dedicar esforços per desmentir la desinformació.

El frenesí i la immediatesa han provocat que mitjans i govern s’hagin precipitat a l’hora de fer certes afirmacions i judicis.
Hi ha hagut per part de tothom una certa prepotència occidental. Els mitjans de comunicació occidentals no van prestar l’atenció que mereixia el coronavirus. Van menysprear la informació que ens arribava de la Xina. Que ho hagin fet els mitjans és greu. Però és molt més greu i irresponsable que s’hagi fet per part dels governs. Van oblidar la responsabilitat que tenen en una pandèmia tan important com aquesta.

Quins han estat els grans errors comunicatius?
Hi ha hagut massa politització. Els experts sanitaris es van substituir ràpidament per militars. L’error més greu, però, ha estat no saber gestionar l’expectativa. Des del minut zero s’hauria d’haver explicat més clarament l’abast i la gravetat.

Read more

ACCIONS QUE DONEN VIDA

Marc Segués

IL·LUSTRACIÓ DE JOSEP TÀSSIES

Nen, et va bé de llegir ara? –Em va perfecte. Som-hi! L’àvia va a l’habitació. Agafa el Quadern gris de Josep Pla. El porta al menjador, s’asseu al sofà i tanca els ulls. Jo obro el llibre i començo a recitar en veu alta: “25 de juny. – Segon dia de la festa major de Palamós…”. Cada tarda dediquem una hora a trencar els murs del confi nament viatjant junts a Palafrugell, Calella, Begur o Palamós de la mà de les paraules del dietari de Pla.

La meva àvia té 89 anys i és una enamorada de la literatura catalana. Des de fa molt temps, però, té una greu defi ciència visual que li impedeix fer allò que més li agrada: llegir. El juny passat es va morir l’avi i va quedar vídua. Des de llavors viu a casa, amb nosaltres. El confi nament li ha robat
les distraccions del seu dia a dia: caminar, anar a comprar, visitar la seva germana a la residència…

Cada tarda, però, la seva imaginació vola al 1918 i s’emociona, riu, s’enfada, es preocupa i s’escandalitza per la vida viciosa de Pla. La solitud és el sentiment de trobar-se sol, tot i potser no estar-ho físicament. Cada any més de 25.000 persones truquen al telèfon de l’esperança perquè se senten aïllades al món.

El neuròleg Álvaro Pascual-Leona constata que la solitud és tan perjudicial per a la nostra salut com fumar-se mig paquet de tabac cada dia. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, 5 milions de persones a Espanya viuen el confinament soles, sense contacte amb cap ésser humà. “Sort en tinc de vosaltres; si no, em passaria el dia plorant a casa, sola”–ens va dir un vespre l’àvia–. Aquella nit vaig entristir. Com podia ser que no hagués començat a compartir els meus ulls i la meva veu abans amb ella? Em vaig adonar que l’esforç de dedicar una hora cada tarda a llegir-li Pla significava poc per a mi, però a ella li donava mitja vida.No hi ha hagut un dia que en acabar de llegir ella no m’hagi donat les gràcies. Em va costar dormir.

Hi ha gent que sosté que la crisi de la COVID-19 comportarà un canvi de paradigma a la nostra societat. M’agradaria que després de tot no tornéssim
a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Almenys que hàgim après a ser humans, empàtics, generosos. Una trucada, una lectura, una conversa, una rialla o una abraçada sincera poden canviar vides.

#StopDiscriminació

Transfòbia
COMUNITAT VALENCIANA
Una dona transsexual ha hagut d’abandonar la seva localitat de residència,
Benidorm, per amenaces. Els fets van passar després que l’1 de maig un agent de la policia local insultés la víctima mentre el seu company ho gravava des del cotxe patrulla. El vídeo es va fer viral i des d’aleshores altres veïns van començar a insultar-la. L’Observatori Valencià contra
l’LGBTIfòbia ha reallotjat la víctima en una altra població i el policia està
pendent de judici per delicte d’odi.

Metges assetjats
BARCELONA
Rata Contagiosa. Una ginecòloga barcelonina va trobar el seu cotxe amb les rodes punxades i aquestes paraules pintades. Els Mossos van detenir l’autor dels fets, investigat per danys amb un possible agreujant de delicte d’odi. L’assetjament als professionals sanitaris s’expressa en forma de missatges desagradables d’alguns veïns que els demanen que abandonin els seus domicilis per por de contagiar-se, oblidant que ells són els responsables
de curar els malalts.

Diversitat Funcional
COMUNITAT DE MADRID
La família de Rosa Chauca, diagnostigada de COVID-19, ha denunciat un acte de discriminació per part de l’Hospital Alcalá de Henares, que va assegurar a la malalta que no entraria a l’UCI. L’afectada, de 56 anys, té una discapacitat intel·lectual, i es va contagiar de coronavirus en una residència per a persones amb diversitat funcional. Quan la salut de la pacient va empitjorar, els van dir que descartaven portar-la a l’UCI, fet que la familia va denunciar com a discriminació.

Read more

Solidaritat en temps de pandèmia

Particulars, empreses i institucions estan contribuint a suplir la manca de material sanitari

La pandèmia de la COVID-19 ha deixat a Catalunya més de 60.000 casos positius, 81% dels quals només a la província de Barcelona. Les altes hospitalàries s’eleven a 34.800, i així i tot, sembla que el pitjor ja ha passat. El mes de maig es va obrir el dia 4 amb l’inici de la desescalada en fase 0, que va permetre fer esport i passejar seguint franges horàries per edats, acudir a comerços i locals de servei amb cita prèvia i recollir menjar per emportar.

Tot i passat el pic de la crisi, aquesta està lluny d’acabar. No s’ha d’oblidar el ritme inabordable que van haver de resistir els centres mèdics en el seu punt àlgid, i que continuen exercint una àrdua i esgotadora feina. És per això que la ciutadania va mostrar la seva cara solidària i molta gent va posar fil a l’agulla per auxiliar hospitals, Centres d’Atenció Primària i residències de gent gran.

Amb enteresa i molta organització, els donants de material sanitari van començar a aflorar i, ràpidament, els efectes es van començar a notar. Davant d’una situació desesperada i amb les mesures sense precedents que s’hi han aplicat, va manifestar-se la solidaritat de molta gent – particulars i empreses, juntament amb algunes institucions-, que, amb els recursos de què disposaven, van suplir algunes mancances i van reforçar els ànims dels treballadors del sector sanitari.

Ajudes del sector públic i privat

Davant aquesta crisi, moltes empreses s’han reinventat, com algunes del sector tèxtil, les quals han elaborat material per a l’ocasió. Per altra banda, particulars altruistes han estat col·laborant en aquest auxili massiu, com és el cas d’un veí de Viladecans que fa pantalles protectores amb una impressora 3D i que prefereix romandre en l’anonimat. “La idea va sorgir en veure que els sanitaris no tenien la protecció adequada i que amb la impressora 3D de casa podia fabricar-ne; volíem poder ajudar a qui ho necessités”, assegura. A través de la seva dona, treballadora sanitària, ha fet arribar aquest material als professionals dels dos ambulatoris de Gavà, als companys que estan treballant a la planta de pal·liatius del Centre Social i Sanitari Frederica Montseny i a l’Hotel Salut Renaissance. També n’ha repartit a petits comerços del barri: la fleca, una botiga d’alimentació i una clínica dental. En total, ha fet més de cent pantalles: “Crec que saber que no tenien material sanitari suficient ha fet que molta gent hagi ajudat; és el mínim que es pot fer per tot aquell que ha d’estar a primera línia”.

Un altre exemple d’aquesta col·laboració ciutadana és la botiga de cosmètics Bellesa i Més, una petita empresa de Vilanova i la Geltrú. Des d’aquest negoci han col·laborat per ajudar el Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf mitjançant l’aportació de mascaretes i guants. En total, han donat una seixantena de mascaretes i unes dues-centes unitats de guants. Anna Martín, responsable de la botiga, sent “que necessitava col·laborar i que si ho fèiem tots junts, el resultat final milloraria”. 

A més, algunes grans empreses també s’hi han involucrat. Tendam, un dels principals grups d’Europa del sector de moda especialitzada i que engloba marques comercials com Cortefiel, Pedro del Hierro o Springfield, ha posat en marxa diferents iniciatives solidàries per pal·liar les necessitats socials i sanitàries derivades d’aquesta crisi. L’empresa ha llançat la campanya #TodosSumamos – El hilo que nos une, amb la que ofereixen a les institucions sanitàries peces de roba produïdes per les seves marques. També ha posat a disposició de les autoritats la seva xarxa d’aprovisionament global, ha adquirit material sanitari i ha col·laborat amb diverses companyies per gestionar altres compres amb ajut sanitari. La companyia ha rebut peticions de més de tres-cents centres hospitalaris de tota Espanya, com és el cas de l’Hotel Salut Melià Sarrià Barcelona – CAP Montegre Les Corts. A dia d’avui, s’han processat més de 50.000 peces de roba, com pijames, bates, sabatilles i roba interior pels malalts hospitalitzats, així com roba de canvi pels sanitaris.

Cooperació de les institucions públiques

Les contribucions també han arribat des del sector públic. L’Ajuntament de Barcelona, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, Correus, i un conjunt de marques col·laboradores, va engegar el que es coneix com a Cistella d’Aliments: un repartiment d’un cistell amb menjar per una setmana a col·lectius d’especial risc per facilitar-los el confinament i evitar la propagació de la Covid-19. Aquesta cistella està pensada per a persones en situació de vulnerabilitat i sense xarxa de suport per accedir al subministrament d’aliments, entre les quals es troben algunes persones de més de setanta anys, els contagiats per la malaltia a les seves llars i els malalts crònics en especial risc enfront del contagi per la seva patologia de base. 

(Tuit)

Així mateix, el Sistema de Salut de Catalunya ha col·laborat amb la campanya #JoActuo, que té com a objectiu fomentar i agrair tots els esforços de la ciutadania per superar amb èxit la pandèmia. És una iniciativa impulsada pel Sistema de Salut i el Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya, que obre la porta a tots els ciutadans a aportar “el seu gra de sorra en aquesta lluita i mostrar suport als professionals de la salut”. La campanya engloba tres grans eixos d’actuació: la solidaritat, la crida a l’acció i la col·laboració ciutadana.

A més, les Cambres de Comerç de Catalunya, juntament amb les empreses Artic i Sixtemia , han posat en marxa la plataforma Covid19 Community, amb l’objectiu d’ajudar a la coordinació i la distribució de tota mena de material solidari arreu de Catalunya. A través de les xarxes socials fan una crida a la ciutadania a oferir material, elements de protecció i altres recursos, així com recullen les necessitats i peticions d’aquesta per proveir-los del que els calgui.

Altres entitats públiques, com alguns Instituts d’Educació Secundària, també han aportat material. A Móra d’Ebre, l’Institut Julio Antonio, on es pot cursar el grau mitjà d’atenció sociosanitària, ha fet una donació als hospitals de l’Àrea de Salut de les Terres de l’Ebre de tres-centes mascaretes i cent setanta ulleres de protecció. Joan Salvador Ventura, el director de l’institut Móra d’Ebre, va expressar a la ràdio local la necessitat de crear una xarxa de suport mutu per afrontar aquests moments.

Benvinguda al material sanitari

L’arribada del material sanitari als respectius centres ha tingut una resposta totalment positiva. En l’àmbit hospitalari, segons explica la responsable en cap de Comunicació de l’Hospital de Vilafranca, Helena Mestre, la gratitud és indiscutible: “Aquesta allau de solidaritat ha ajudat molt a complementar els equips de protecció. Les iniciatives van sorgir espontàniament, cosa que es valora molt, ja que la societat era conscient de les mancances que advertien els mitjans de comunicació”. I és que amb l’increment de casos de Covid-19 i la necessitat d’Equips de Protecció Individual (EPI), el ritme de consum creixent i les dificultats en els subministraments d’aquest material va fer que els estocs s’esgotessin en alguns materials.

El mateix va ocórrer a l’Hospital Sant Camil (Consorci Sanitari Alt Penedès-Garraf), on “les comandes de material no arribaven o ho feien en una quantitat menor de la sol·licitada”, esmenta la infermera en cap de Malalties Infeccioses. L’hospital té l’obligació de fer arribar a tots els treballadors els EPI adequats per tal de protegir-los a ells i als pacients. S’ha exigit una major disposició d’aquests materials davant l’increment de pacients que requereixen aïllament; en una situació normal, “diàriament podem estar parlant de màxim 12-15 pacients de 157 llits, i amb la Covid-19 hem tingut un màxim de 170 pacients ingressats en aïllament”. Respiradors o llits són essencials en circumstàncies així, cosa que va implicar un esforç enorme al departament de compres de l’Hospital, “que va haver d’anar a buscar-los a Croàcia perquè aquí no hi havia disponibilitat”, sentencia la infermera en cap, sovint quedant parats a la duana. També s’ha de tenir en compte que molt material sanitari provenia de la Xina, que davant la crisi va aturar la producció i la distribució.

La infermera en cap d’Infeccioses confessa: “No ens podíem imaginar aquesta solidaritat unànime”, davant la rebuda de material a petita escala com per part d’empreses més potents. “Vam acabar decidint fer una crida des del centre i la resposta va ser massificada: bates, mascaretes, guants, davantals de plàstic, uniformes o impermeables”, entre altres materials cabdals.

“Crec que ningú estava preparat per una pandèmia i tot el que implica”, opina la infermera de l’Hospital Sant Camil. Per la seva banda, Helena Mestre creu que la centralització de les comandes per part del Ministeri de Sanitat ho va complicar tot molt. “Hem de tenir productors autòctons i material reutilitzable”.

L’ajuda també ha arribat als Centres d’Atenció Primària (CAP), dels més afectats per la crisi. Als CAP de Gavà i Begues disposaven de dos EPIs complets per consulta a l’inici, a més de mascaretes quirúrgiques i, excepcionalment, FFP2. “En un primer moment era suficient per a l’activitat habitual del centre, va deixar de ser-ho quan vam canviar la manera de treballar”, diu la infermera Adjunta a la Direcció dels dos centres, que respon al nom de Juárez. És aleshores quan les donacions externes van ser un gran favor. L’Ajuntament els va cedir un cotxe i un fumigador, i particulars van fer mascaretes i gorres de tela o pantalles facials. L’aportació de menjar també ha estat habitual, cosa que “va proporcionar un  elevat grau de motivació a tots els professionals, que van sentir el reconeixement del poble per al qual estem treballant”, assegura Juárez.

I és que la situació dels treballadors del CAP és delicada: al contrari que als hospitals, ells passen consulta, visiten a domicili i es desplacen: “El material que tenim avui dia és complicat de fer servir en aquestes circumstàncies, no disposem de material adequat per a la nostra activitat assistencial particular”, opina Juárez. La infermera es queixa per la mala gestió d’aquest per part de les institucions: “No pot ser que ningú hagi fet perquè empreses nacionals produeixin un material necessari per a la situació que ens competeix”. Així i tot, remarca que, quant a la solidaritat social, “quan funcionem junts arribem lluny, només s’ha de tenir clar l’objectiu, i ara està més clar que mai”.

A Barcelona, a l’Equip d’Atenció Primària del CAP Montnegre-Les Corts Pedralbes, la infermera Adjunta a la Direcció Gemma Fanlo ens explica com “durant la primera fase va mancar material i van ser primordials les donacions de familiars dels professionals de l’equip”, com bates, polaines, gorres o pantalles. El material sanitari dels EPIs els facilita els equips de l’Institut Català de la Salut (ICS), i “ha estat suficient gairebé sempre seguint els protocols de l’empresa, tot i que al principi de la pandèmia la sensació dels professionals és que era insuficient”, remarca Fanlo.

El CAP està vinculat a l’Hospital Salut (Hotel Salut Melià de Sarrià), un equipament que s’ha obert per descarregar els hospitals d’aquells pacients amb simptomatologia greu que, per circumstàncies socials, no poden fer l’aïllament a domicili. En aquest cas, tant l’ICS com el Servei Català de la Salut (CatSalut) van portar-hi material, a més de fer una crida a les empreses amb l’objectiu de rebre donacions, ja que els primers dies no disposaven gairebé de res. “Tots els col·lectius amb qui hem contactat s’han involucrat i han donat resposta a les nostres sol·licituds”, remarca Judith López, treballadora social sanitària del CAP Adrià i el CAP Montnegre.

Entre els col·laboradors es troben el Col·legi de Farmacèutics de Barcelona, Cortefiel, ENRI, Primark o Nivea. El Consorci Sanitari de Barcelona va contactar amb Inditex per proporcionar roba còmoda als pacients, abans vestits amb la cedida pels treballadors de l’Hotel. A més a més, han tingut donacions de petites empreses com restaurants o pastisseries. Pel que fa als EPIs, en un inici disposaven de mascaretes, ulleres, guants i bates, però a mesura que van anar avançant els dies van arribar-ne més, que, sumat a la donació de pantalles, els hi proporcionen una major protecció. Al principi els EPIs s’havien de reutilitzar; actualment, se’n fa un ús adequat i necessari. López afegeix que “s’està donant molt bona resposta a aquesta situació, ja que sense això no es podrien cobrir les necessitats bàsiques dels pacients. Veure la col·laboració de diferents entitats els dóna ànims i els ajuda en la recuperació”.

La visió dels experts

La Judit Planella és psicòloga clínica i actualment treballa a la Fundació Catalunya-La Pedrera, una entitat de caràcter social. És especialista en els àmbits d’impuls social, cultura, territori i medi ambient, coneixement i recerca i alimentació. La psicòloga parla de la societat com un únic element i destaca la col·laboració que existeix entre els diferents actors que la conformen. Concretament remarca “la importància de la gent voluntària que s’ha unit per ajudar a les persones més necessitades i les organitzacions de barris que s’han creat”. Un clar exemple és la gent que s’ha ofert voluntària per ajudar a gent gran del barri a fer la compra.

També posa de manifest “la importància de les accions de les empreses que han ofert recursos gratuïts o han donat material sanitari”. Com a conclusió, afirma que la societat s’ha sabut adaptar correctament a les necessitats que requereix una pandèmia global, una situació d’emergència. El suport i el material rebut és imprescindible per combatre la crisi del coronavirus, tant l’ajuda que prové del sector públic com la que neix del sector privat.

Read more

LGBTIQ+, col·lectiu de lluites individuals

La majoria de comunitats integrades en aquest moviment tenen poca visibilitat a nivell social en contraposició a l’atenció que rep el col·lectiu d’homes gais

Celebració del dia de l'orgull LGBTIQ+
Els diferents col·lectius de la comunitat LGBTIQ+ defensen el moviment d’una lliure orientació i identitat sexual i de gènere el 28 de juny, dia internacional de l’orgull de la comunitat BRETT SAYLES

Cristina Poyato i Víctor Tortosa

Les sigles LGBTIQ+ engloben a tota una comunitat formada per diferents identitats i orientacions sexuals (com persones lesbianes, bisexuals, transexuals, intersexuals, queer, asexuals…) que no estan representades ni acceptades completament en la societat actual. Prova d’això són els diferents activismes que van sorgint amb l’objectiu de lluitar per a la defensa dels seus drets i millorar les seves situacions. Tanmateix, no tots els grups tenen la mateixa participació o representació en la lluita i, per tant, els seus problemes no queden reivindicats ni solucionats. La causa d’això es troba en el fet que la societat situa el seu focus d’atenció a únic col·lectiu: els homes cissexuals gais.

Associar una gran comunitat a únic grup s’explica per diverses raons. El fet de reclamar millores des d’una base social marcada per l’heteronormativitat i el patriarcat implica una major visibilitat dels grups que no qüestionen aquesta base. “És evident que tots aquells models d’orientació sexual que s’aproximen o s’assemblen més al model heterosexual probablement tindran unes condicions de realització menys difícils que aquells models d’orientació sexual, de sexe i de gènere que s’allunyen completament del model hegemònic”, ha explicat Enrico Mora, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

Amb aquesta idea, s’explica que el moviment gai tingui més representació que altres col·lectius, fins al punt que les reivindicacions de molts d’aquests grups queden relegades a un segon pla. Un exemple d’això és la celebració de l’Ace Week. Desde 2010, al llarg de la segona meitat del mes d’octubre, a escala global, s’organitzen tallers i conferències per educar entorn la realitat asexual. Tot i això, el ressò a la societat no és gaire fort, fet que comporta el desconeixement i la ignorància social del col·lectiu. “La invisibilització suposa no només que tu i els interessos com a tal no existeixen, sinó que a més, quan són representats, ho són de forma menyspreada”, ha afegit el sociòleg.

A més, la presidenta de la Asociación de Transexuales de Andalucía – Sylvia Rivera i també presidenta de la Plataforma Trans, Mar Cambrollé, ha afegit la idea d’un corrent assimilista de societat que mostra preferència per aquelles comunitats que reprodueixen els models establerts o que suposen petits canvis que no afecten l’estructura ja formada. “La política dels gais és una política que és fàcilment assumida pel sistema polític, cultural i econòmic; i que no molesta. Tenen més favors perquè són assimilistes, perpetuen els esquemes de dominació que el sistema no vol que es toquin”, ha apuntat l’activista.

D’aquesta manera, alguns col·lectius, com les persones transsexuals, defensen una política que s’allunya de l’heteronormativitat i del patriarcat. Intenten aconseguir uns drets i llibertats que respectin les seves necessitats pròpies, de la mateixa manera que d’altres són respectades. Per exemple, un dels punts pels quals ha estat lluitant la Plataforma Trans és aconseguir una llei a nivell estatal que permeti el canvi de nom i de sexe sense cap tipus d’exigències de peritació mèdica ni cirugia genital. Aquest fet no ho podrien haver aconseguit sense allunyar-se de les demandes col·lectives de la comunitat LGBTIQ+ per aprofundir en situacions més internes del seu grup. 

Manca de representació cultural i política

La falta de referents pels col·lectius pot funcionar com una causa més d’aquesta invisibilització. No és el cas del moviment de persones transsexuals o lesbianes, que tenen a personatges històrics que es remunten a les primeres revoltes a Stonewall (EUA) el 1969. Les activistes transgènere Sylvia Rivera i Marsha P. Johnson o l’activista lesbiana Stormé DeLarverie són alguns exemples de persones que van ser presents des dels inicis dels moviments pels drets i respecte dels seus col·lectius.

En canvi, la realitat de col·lectius com les persones bisexuals o intersexuals és una altra. Sobre el cas de la bisexualitat, la diputada de En Comú Podem, Mar García, ha recalcat que hi ha poc coneixement de referents històrics i una desinformació general sobre algunes orientacions o identitats sexuals. “És important que hi hagi representacions culturals on la gent es pugui sentir identificada i on la societat vegi que la bisexualitat existeix i que va més enllà d’una fase o d’una confusió”, ha afegit la també diputada a les Comissions d’Igualtat, Cultura, Discapacitat i Drets de la Infància, qui ha assenyalat la bifòbia com a element que contribueix en la falta d’informació.

Segons García, la bisexualitat “mai ha estat considerada com quelcom propi”. Això és, en part, degut al monosexisme predominant. La societat s’ha acostumat a atribuir les etiquetes d’heterosexual o homosexual, sense donar importància que altres realitats puguin existir. Aquesta negació d’identitat a les persones bisexuals, no és res més que una altra forma d’invisibilització.

Per altra banda, el desconeixement de certs col·lectius també pot suposar una sensació d’invisibilitat i vulnerabilitat. Aquesta és la situació de les persones intersexuals, algunes de les quals han estat sotmeses a intervencions quirúrgiques sota consell mèdic quan eren menors d’edats per aconseguir una suposada ‘normativització sexual’. Aquestes operacions no consensuades són conseqüència que encara se segueixi tractant la intersexualitat com a patologia, un problema comú a moltes comunitats i un dels motius pels quals lluiten amb el seu activismes.

Un altre factor perjudicial és la manca de representació a les polítiques públiques. Quan una identitat o orientació sexual o de gènere vol lluitar per aconseguir drets i llibertats, ha de ser representada per algú que estigui lluitant. Cambrollé, des de la seva lluita, ha explicat que “si el qui parla no és el subjecte polític, no parlarà per guanyar, perquè no té res a perdre”. Una afirmació que no només és remarcada per l’activista transsexual, sinó que persones d’altres col·lectius també comparteixen.

Un cas semblant va viure la Doctora en Antropologia Social i Cultural i docent a la Universitat de Valladolid, Concepción Unanue Cuesta. Ha comentat que en unes jornades internacionals va escoltar com “un home homosexual explicava què és i com ser lesbiana, com organitzar-se i quines passes donar”. En aquests casos i seguint l’afirmació de Cambrollé, qui ha de fer de veu del col·lectiu de lesbianes ha de ser una lesbiana. Per lluitar i aconseguir els drets que reclamen els diferents col·lectius, s’ha de viure en primera persona tota la problemàtica que, en la societat basada en l’heteronormativitat, viuen aquestes persones.

Obre el mapa en gran aquí.

Semblances amb la concepció heterosexual

Moltes vegades es parla dels problemes que hi ha fora de la comunitat, de la invisibilització i marginació derivada de la LGBTIfòbia, però aquesta problemàtica va més enllà d’això. Dins la mateixa comunitat trobem aspectes que recorden les desigualtats entre homes i dones presents a la societat. És el que es coneix com a plumofòbia, un aspecte que segons Cambrollé determina que “tot allò femení és subversiu”. Aquest és un problema de la societat global que ha transcendit dins la comunitat LGBTIQ+, de manera que intenta instaurar la idea que els homes són masculins i les dones femenines, i fomenta la marginació de les persones que trenquen els estereotips de gènere.

Per altra part, el professor Mora ha explicat com de la mateixa manera que existeix un “ordre heterosexual que regula com ha de ser aquesta heterosexualitat, també existeix l’homonorma”. Aquest concepte estableix una mena de guia als col·lectius homosexuals, una norma sobre com ha de ser l’homosexualitat i que en alguns termes “emula els models de l’heterosexualitat”. Tots aquests inconvenients que reprimeixen els diferents col·lectius tenen un objectiu en comú, ha explicat la docent Unanue Cuesta, “ets lliure de ser qui vulguis, però no facis una exhibició d’això”.

Motivació pel canvi 

Buscar solucions per posar fi a la invisibilització dels col·lectius és un punt a l’ordre del dia dels activistes que lluiten per aquest reconeixement. Des de fa temps el 28 de juny, dia de l’Orgull LGBTIQ+, no és l’únic dia de representació de la comunitat, de la mateixa manera que la bandera de la comunitat no és l’única que existeix. Aquesta iniciativa ha servit per evitar que alguns col·lectius quedin subrepresentats o no siguin escoltats. 

A més, el problema d’utilitzar un rètol ‘inclusiu’ amb una llarga quantitat de lletres és que només queden representades unes poques quan es parla de tots els grups de manera conjunta. Tanmateix, les lletres funcionen a la vegada com un camí cap a la visibilitat. “Crec que lo de les lletres és una cosa que no agrada a ningú perquè sembla que estem classificant i posant etiquetes, però a la vegada has de fer-ho per tal de visibilitzar que hi ha una comunitat específica amb uns problemes específics”, ha apuntat la diputada García. 

Dia a dia els diferents col·lectius lluiten per ser escoltats i, el que és més important, ser tractats d’igual manera que la resta de la societat. Els avenços aconseguits els darrers anys han estat importants per la comunitat LGBTIQ+, però a hores d’ara, encara queda molt camí per recórrer.

Read more

“Quatre lletres que ho representen tot”

El món dels grafitis al metro suposa grans despeses econòmiques per a TMB

El món dels grafitis al metro suposa grans despeses econòmiques per a TMBEl grafiti és una expressió artística que irromp en els espais públics sense demanar permís. El grafiti és una expressió artística que des de sempre s’ha donat cops de cap contra la legalitat. Principalment perquè es desenvolupa en espais urbans propietat del bé comú. Malgrat estar prohibit, molts joves grafiters no dubten a endinsar-se il·legalment de matinada en les estacions del metro per a deixar la seva marca en els vagons dels trens. Però està pràctica que habitualment comporta penes de multa està sent cada vegada pitjor vista. Fins al punt que un jutge de Barcelona ha dictat recentment una sentència que condemna a un grafiter a entrar a la presó. Transports Metropolitans de Barcelona quantifica en 1,5 milions d’euros els diners emprats en la neteja de grafitis als trens l’any passat. A això cal sumar els costos destinats a la vigilància per a evitar les pintades, així com del material danyat pels grafiters per a accedir a les instal·lacions. En total la xifra ascendeix a gairebé 4 milions d’euros. A l’agost de l’any passat va començar a circular a les xarxes un vídeo en el qual es veia a 12 individus pintant un comboi del metro, concretament a l’estació de Sagrera. La difusió d’aquest vídeo es va traduir en la sensació generalitzada que els grafiters estan més actius que mai i TMB va acabar denunciant als agressors.

Però les sancions semblen no espantar massa als grafiters, segons explica un grafiter de 21 anys d’edat, i estudiant de màrqueting, que prefereix no donar el seu nom. En el seu currículum presumeix d’haver deixat la seva signatura més de 200 vegades en un total de 20 ciutats europees. Aquests joves es fan dir escriptors i el que els importa és deixar la seva petjada gravada. “El meu pseudònim són quatre lletres que no signifiquen res però em representen a mi”, explica.Pintar un vagó de metro sencer costa uns 60 euros en sprays de pintura, però aquest grafiter explica que les seves pintades no solen ser tan grans: “Molt poques vegades pots pintar un vagó sencer. Només si el guàrdia de seguretat es queda adormit”. I és que no tots els vigilants de seguretat responen igual. “Alguns passen i uns altres van a mort contra tu. Et veuen i vénen corrent amb la porra”, relata. Però a qui tenen més por és a la policia, ja que poden aplicar sancions. “Una vegada em van enganxar i vaig estar 24 hores al calabós, em van fer un judici ràpid i em van condemnar a pagar els danys. Uns 4.000 euros em va costar l’assumpte“, explica.

Els grafiters compten amb una cosa que anomenen “tómbols” i que suposa una ocasió ideal per a pintar trens amb més tranquil·litat i temps de l’habitual: “Deixen algun tren en alguna estació on normalment no ho fan. Això implica que no hi ha seguretat i que, com la policia passa cada tres o quatre hores,  tu tens temps suficient per a pintar”, explica el grafiter. Aquests “cops de sort” sovint vénen de la mà de desastres naturals, així que els grafiters solen estar pendents a les informacions climatològiques. El grafiter explica com, quan va passar l’huracà Glòria, van enxampar un tómbol: “Hi havia un tren en una estació deserta en un poble perdut vés a saber on i vam aprofitar l’ocasió”. Guillermo Yenes, enginyer d’IFERCAT que treballa a la construcció de les línies 9 i 10 del metro afirma que TMB ha intentat frenar-los de totes les maneres possibles, però que “sempre van un pas endavant. Ho tenen tot pensat i si se’ls i tanca una porta sempre trobaran un altra manera d’entrar.”

Quant als altercats violents, el grafiter ho té clar: “La meva idea de pintar és entrar sense que et vegin i sortir sense que et vegin, però hi ha gent que li és igual que estiguin els de seguretat, i és quan s’embolica”. Algunes d’aquestes situacions violentes es produeixen quan els grafiters tiren del fre d’emergència per a detenir el comboi. El maquinista perd el control del tren que es deté bruscament. Aquest mètode conegut com el ”palancazo” va ser el que van utilitzar en 2018 uns grafiters al metro de Madrid detenint un comboi durant 10 minuts. Aquesta acció va acabar amb 18 detinguts i diversos guàrdies de seguretat i policies ferits. Segons l’Informe del Ministeri d’Interior  els danys a les instal·lacions van superar el mig milió d’euros.

Els grafiters solen preparar metòdicament les seves actuacions.“A mi m’agrada esbrinar de quina hora a quina altra el de seguretat es prendrà un cafè i aprofitar aquest moment per a quedar-me sol només amb el metro. Per a la meva essa és el grafiti”, sentencia. Però els grafiters tenen límits: “Jo no em tiraré una signatura en una Església o a pintar un monument”. I també saben que les seves accions poden afectar els altres: “Em preocupa per la meva família, ells es preocupen per si em passa alguna cosa. A vegades ha passat un tren quan he estat amb la meva mare i li he dit que l’havia pintat i ella em recriminava que no li diguis aquestes coses. Que no li agrada”, explica.

Val a dir, però, que no tots els grafiters actuen de la mateixa manera. Pintar al metro pot implicar una intervenció artística menys vistosa i de menor risc de col·lisió entre les parts implicades. És habitual veure a parets i carreteres de Barcelona la firma del Xupet Negre, que com indica el seu nom consisteix en una il·lustració d’un xupet. Aquest artista va començar inundant les parets de la ciutat però “quan ja havia adquirit un llarg recorregut les marques van començar a comptar amb mi per treballar amb elles”. Aixì i tot, encara pinta el metro quan té ocasió.

Però no és només la mare del grafiter a qui no li agraden aquestes pintades. Els operadors ferroviaris es refereixen a les accions dels grafiters al metro com a “vandalisme grafiter” i per a ells les pintades no tenen “afany artístic ni de crítica social”. Per als operadors és important aclarir que es tracta d’un delicte: “Els qui pretendre confondre-ho amb expressions artístiques assumeixen de facto que aquestes són compatibles amb la violència, la intimidació i els fets delictius”. I és que, segons un portaveu de TMB els grafiters utilitzen barres de ferro, caputxes per a ocultar-se, llançament de pedres, ús de cisalles, llances tèrmiques i serres radials per a cometre tot tipus de danys en sistemes de seguretat i barreres. Un altre dels impactes de les pintades a tenir en compte és el mediambiental. “Tant per la quantitat de pintura emprada, com per les substàncies que han d’aplicar-se per a la seva retirada, totes altament contaminants”, explica.

En 2019 TMB va tramitar 127 denúncies penals i 103 denúncies administratives per intrusió en instal·lacions ferroviàries i altres infraccions. El portaveu assegura que “existeix un consens entre les empreses agrupades en l’Observatori del Civisme del Transport Ferroviari, que són les més importants d’Espanya, a favor de tipificar un il·lícit penal nou específic per als danys ocasionats en els mitjans de transport públic”.

Els responsables del transport públic de Catalunya van presentar la primera campanya de conscienciació sobre l’impacte i la naturalesa del vandalisme ferroviari a la fi de setembre del 2019.

Yenes explica que els grafiters no tenen por de res i de ningú. Des de les càmeres de seguretat han pogut veure joves saltant per sobre d’un tren, passant a pocs centímetres de la catenària del metro. Coses com aquestes l’ha viscut en primera persona un Agent d’Atenció al Client que porta més de 15 com a conductor en el Metro de Barcelona destinat a la línia 4: “Una vegada em vaig trobar a dos grafiters corrent per la via en direcció contrària a mi, no m’ho podia creure”, explica. 

Aquests joves coneixen la xarxa del metro com el palmell de la mà i és que segons l’agent del metro, els grafiters “tenen claus de tots llocs”. Les claus que s’utilitzen per a obrir les estacions, o per a obrir les portes d’accés a la resta d’instal·lacions, són claus mestres que els grafiters aconsegueixen o bé robant-les o bé en el mercat negre. “A la meva germana, que també treballa en el Metro, li van robar un manoll de claus arrencant-l’hi dels pantalons”, afirma.Els trens descansen a la nit en els apartadors que és on els equips de neteja s’encarreguen del manteniment. En aquest lloc els grafiters actuen i les seves accions acaben col·lapsant el ritme de la neteja. “Ens estem trobant que els trens pintats ocupen els safaretjos i la resta de convoys es queden sense netejar, ja que la prioritat és esborrar les pintades”, afirma. Però l’exhibicionisme dels joves està present en tot moment. “Fer fotos en els apartadors no té gràcia així que, quan el tren recentment pintat circula per les estacions, tiren del fre d’emergència i algú des de fora fa fotos a les pintades” explica. Els empleats de seguretat acostumen a no intervenir i deixar-los actuar: “Si els de seguretat baixen per ells, els tiren pedres. A més, com pintar trens és una falta administrativa i no un delicte el millor és deixar-los pintar”, afirma l’agent.

I és que els treballadors ferroviaris fa temps temps que sol·liciten que les pintades als trens siguin considerats delictes i no mancades, com era fins ara, per a frenar l’impacte social i econòmic dels grafitis. Però la situació sembla que està canviant i estan començant a produir-se sentències que són més dures amb les accions dels grafiters. Recentment, un jutge de Barcelona va condemnar a un grafiter a un any i quatre mesos de presó. A més d’una multa de 2.340 euros, indemnitzar a TMB  pels danys causats i a no poder accedir al Metro durant dos anys.Per al Doctor en Antropología Social i Cultural, José Sánchez García, la transgressió de la norma és fonamental: “No és el mateix pintar una paret durant el dia que pintar il·legalment un tren”, visió compartida pel també antropòleg Josep Martí. La cerca de l’adrenalina, de transgressió i marcar el territori resulten l’eix fonamental que atrapa i estimula als grafiters, i que fa que la “majoria de grafiters siguin joves entre l’adolescència i els vint-i-pocs anys”, afirma Martí. “Es tracta d’apoderar-se d’un espai. Es disputen territoris per a pintar” diu Sánchez. Territoris situats en llocs estratègics: que siguin visibles i de difícil accés perquè es mantinguin més temps. El Xupet Negre explica els avantatges de fer-ho als vagons i carreteres.

Sánchez García va més enllà: “Un grafiti és una cosa viva. Vindrà algú i pintarà damunt perquè el que ha pintat abans no li cau bé”. Però aquesta manera d’expressar-se no és exclusiva dels joves europeus: “a Algèria no hi ha a penes grafitis però sí que s’escriuen tags, que són simplement signatures o símbols escrits en alguna superfície. Posen petites frases en les parets i es contesten els uns als altres. Es pot construir amb això una narrativa”,  i és una manera molt personal d’expressar-se, explica Martí. Però si bé en altres llocs on hi ha repressió i falta de llibertat aquests mitjans serveixen per a difondre un discurs aquí sembla que l’assumpte és diferent: “Aquí són inofensius. No canvien la realitat. Algú crític amb Banksy va dir que si els grafitis fossin perillosos ja els haurien prohibit” sentència Sánchez.

Read more

El gènere urbà: la metamúsica d’una generació a Barcelona

La ciutat comtal acull artistes emergents en un context de sobreproducció musical 

Durant la darrera dècada s’ha produït a Espanya el desenvolupament d’un gènere musical que va néixer determinat per un perfil de consumidor concret: la joventut en els sectors urbans i suburbans. Fent referència al filòsof contemporani Ernesto Castro, el trap és la “metamúsica” de la crisi en Espanya i dels joves que l’han viscuda. No obstant això, en el transcurs dels últims anys, aquest gènere ha guanyat una popularitat que l’ha tret del seu marc —inicialment aïllat i precís— per introduir-lo en les diferents esferes socials, fins a situar-lo en el mainstream. La música urbana s’ha consolidat gradualment com un dels estils més rellevants de la cultura musical contemporània, i ha passat a definir les tendències tant en l’àmbit musical com en l’estètic. 

De fet es podria afirmar que no només ha conquerit la influència social, sinó que ara mateix constitueix una de les indústries musicals amb més activitat del món occidental. Destaquen l’escena nord-americana —on s’ha establert entre els gèneres més comercialitzats— però també les europees com la britànica i la francesa. Tant a Espanya com a Catalunya la cosa canvia: els pressupostos i la importància mediàtica que es dedica a aquest sector s’allunya de la resta, però producte i iniciativa en sobren. Aquest flux frenètic de contingut està provocant una saturació d’artistes i de productes musicals dins de l’escena urbana, derivant d’un fenomen globalitzat que s’ha anomenat com la “democratització de la música”. 

En el segle XXI, Internet i la constant evolució en què es troba la tecnologia proporcionen a l’usuari una accessibilitat immediata a les eines de producció musical, de difusió i de promoció. El mànager que pertany a l’agència Kerf Booking Management, Adrián Romero, ha treballat en el sector des de fa una dècada i assenyala que “la democratització de la música està caracteritzada pel fàcil aprenentatge i la capacitat de ser independent de l’artista emergent actual. Qualsevol persona amb un pressupost baix i que creu molt en ell mateix pot començar a crear música, Internet avui dia et proporciona pràcticament tots els conceptes que necessites saber”. A més subratlla un avantatge amb el que compten els artistes actuals i és que “abans havies de confiar en el teu producte a cegues i pagar per poder provar. Ara pots experimentar gratuïtament, professionalitzar-te i pagar després”.

Aquest gènere musical, malgrat haver-se consolidat com un dels més consumits a Espanya i trobar-se en plena efervescència, té un futur incert. Els mateixos artistes comparteixen opinions divergents sobre la manera en què evolucionarà la música urbana en els pròxims anys. La base comuna que comparteixen els seus integrants és la professionalització que es produirà i la consegüent explotació del gènere.  Ana Iris Simón, redactora de VICE Espanya, dubta que tot i la formalització de l’estil “es pugui mantenir molt més com a tendència” per una qüestió purament mercantil i assegura que “el gènere està cremat”. Simón se centra en el fet que dues de les discogràfiques més rellevants a Espanya —les anomenades majors— Sony i Universal “han perseguit sistemàticament als artistes urbans amb l’objectiu de fagocitar el moviment a Internet, introduir-se en aquesta tendència i maximitzar-la”. 

Kid Pi, membre del grup de música urbana 31 FAM, comparteix aquesta consideració i afegeix que “la música urbana és com el rock o el pop d’aquesta generació”. Per aquest motiu, opina que “com tot estil musical que té un boom, hi haurà un moment en què també baixarà i sortirà un altre gènere que el sobrepassarà”. D’altra banda, l’artista sevillana Juicy BAE mostra certa incertesa sobre l’evolució del trap: “el trap acabarà en el mainstream. El que coneixem com a trap actualment anirà canviant i no sé com anomenarem al que hi hagi d’aquí a cinc anys”. La cantant catalana KYNE es diferencia del consens i considera que el trap no desapareixerà però troba que “els nous híbrids que vindran estaran més centrats en la vessant analògica, més natural i la música instrumental i cantada”, i no tant els sons robòtics i la profusió de l’autotune

Juicy BAE al cementiri de poblenou, Patricia Castellar 

Ara mateix però, l’activitat del panorama de la música urbana a Espanya s’ha anat expandint per tot el territori tot i que hi ha dos nuclis cosmopolites que l’encapçalen: Madrid i Barcelona. Tot i així, els orígens dels dos epicentres es diferencien de forma contrastada. Ana Iris Simón desenvolupa aquest contrast: “la gran crew madrilenya és Agorazein, i ve del rap madrileny, que era un de molt concret. A Barcelona, en canvi, si hi ha un element diferencial en la seva evolució és que comença en català, pensem en la primera Bad Gyal o en la P.A.W.N Gang”. Si més no, reitera el fet que la música urbana “és un gènere en un món globalitzat” i “no sap si té gaire sentit parlar del trap que es fa a Barcelona o a Madrid”. I és que el fenomen de la democratització de la música ha portat una descentralització progressiva i —per consegüent— la creació de nous nuclis, més petits i disseminats per tot l’estat. 

Un dels grups emergents que està començant a fer-se lloc dins el panorama de la música urbana catalana, els Tyets —que ja recullen més de 45.000 oients mensuals—, parlen de la seva experiència com a artistes que no formen part de l’escena barcelonina: “el fet de viure fora és més complicat però mediàticament no és un impediment”. Posen l’accent en el fet que es tracta d’un món i un panorama globalitzats i que “ser a Barcelona no els solucionaria res”. D’altra banda, fan referència als nous nuclis que s’estan estenent per tot Catalunya: “sempre hem pensat que hi ha escenes focalitzades dins del territori català. Més o menys tenim localitzades una cap a Sabadell i Terrassa (amb 31 FAM, Flashy Ice Cream, Lildami…), una altra a Barcelona capital i nosaltres formem part del que anomenem el clúster maresmenc”.  

The Tyets, Jaume Quilez

Per tant, el fet de residir a la capital catalana no és un impediment a l’hora de fer música. No obstant això, viure-hi ofereix múltiples avantatges evidents als artistes urbans i, sobretot, als emergents. L’artista terrassenca Yudi Saint X reconeix que “viure a Barcelona et permet tenir concerts on anar, conèixer a gent del panorama i deixar-te veure”. La cantant Juicy BAE aprofundeix en aquest aspecte: “Barcelona ofereix visibilitat, per molt que treguis música si no et deixes veure, la gent no et coneix”. L’Ana Iris Simón valora també aquesta qüestió relacional: “vivim en un país amb una distribució demogràfica molt concreta i dóna la sensació que tot producte cultural es basa en les grans ciutats”. Recalca, però, que aquesta aparent centralització es fonamenta en les oportunitats que hi ha a les metròpolis, com és el cas de festivals com el Primavera Sound o el Sónar a Barcelona, ja que és on “els artistes locals tenen l’oportunitat d’establir contacte amb els promotors”.

La hiperactivitat i la creació frenètica de contingut està fent més difícil pels artistes consolidar-se i fer-se un lloc estable dins el panorama urbà. El Kid Pi descriu la indústria com a una de molt dura on “la gent es mou per propi interès i per diners” i assenyala la dificultat per avançar i assolir el reconeixement. Lil Didi, també integrant de 31 FAM, explica que l’egoisme dels músics genera una desconfiança mútua i una reticència a l’hora de fer col·laboracions, fet que no ajuda al creixement i la unificació del gènere urbà. La Juicy BAE apunta que això és el “càncer” de l’escena urbana: “hi ha molta competitivitat i fins que un artista gran no et felicita sembla que la resta no et valora”. 

D’esquerra a dreta: Kid Pi, Lil Didi i Bandam, de 31FAM, Patricia Castellar

No obstant això la sevillana remarca que l’artista emergent ha de confiar en el valor del seu producte: “si saps que allò que fas és important et barallaràs amb la major i la major amb tu. Per mi com si poses una foto del teu gos a la portada del disc, la teva música m’ha de transmetre alguna cosa”.  La KYNE ho resumeix en una frase: “aquest lloc te l’has de crear tu, buscar tu, mantenir tu, ningú te’l donarà i tot dependrà de la proposta que portis”. En aquest sentit, l’Adrián Romero explica que cal creure en tu mateix i estar disposat a treballar, després entren en joc les agències, que aposten per l’artista. Assenyala, però, que arriba un punt en què un artista independent necessita un mànager si es vol fer un lloc. 

Els artistes atribueixen parcialment la dificultat d’assolir el reconeixement dins el panorama a la desinformació dels mitjans de comunicació i a la superficialitat del tractament mediàtic de l’escena. La Juicy BAE descriu aquesta problemàtica: “molts desinformen, com no ens prenen seriosament no ens dediquen notícies serioses. M’he trobat que s’han equivocat amb dir qui produïa una cançó. Només volen assolir la clout”. La KYNE comparteix aquesta visió i l’amplifica: “seguim sent l’última merda per ells. A més, els mitjans catalans només cobreixen als artistes catalans que fan música en català. Si no la fas en català, tot i que siguis de la zona, no et recolzen”. Lil Didi especifica que “a Espanya hi ha bona informació, però aquesta no està a la televisió ni als diaris, està en mitjans especialitzats en el panorama underground com el Bloque TV ”. 

KYNE a un concert a la sala Sidecar, Patricia Castellar

Tots parteixen d’una premissa bàsica: la cobertura és insuficient i molts cops precària si la comparen amb la d’altres escenes. Ana Iris Simón, però, que treballa en el mitjà de referència per la cultura urbana a Espanya, argumenta una postura totalment contrària: “portem anys en els quals només hem parat atenció al trap. I això és probablement el que l’acabi matant, morirà d’èxit com va fer l’indie.” 

Sigui com sigui és irrefutable que la cultura urbana, invisibilitzada o no, és una de les bases de la societat actual i serà una de les influències més rellevants de la posterior. Va arribar fa una dècada per quedar-se. I s’hi ha quedat, tot i que no sabem fins quan. 

Read more

De l’escó al pupitre: el nou model educatiu

En ple procés d’aprovació de la vuitena llei educativa d’Espanya, el sector de l’educació continua en peu de guerra reclamant un model on la seva veu sigui escoltada

ARIADNA PÉREZ BARTOMEU, IMANOL OLITE CRISOL

Fa 30 anys, Nelson Mandela deia en un discurs a Boston que l’educació era “l’arma més poderosa per canviar el món”. Les proclames de l’emblemàtic líder sud-africà han transcendit fins l’actualitat, i la proposta educativa s’ha convertit en una de les cartes més importants a jugar per qualsevol govern o partit polític. El cas espanyol no n’és, ni de bon tros, una excepció. Des del restabliment de la democràcia, aquesta ‘arma’ de què parlava Mandela ha estat utilitzada pels diversos partits (UCD, PSOE i PP) fins a un total de set cops.

Les demandes del món de l’ensenyament per assolir un pacte d’estat en matèria educativa han sigut una constant, però les disputes ideològiques entre els principals partits polítics han impedit que s’arribi a un consens. Les dificultats per arribar a aquest pacte passen per aspectes tan polèmics com la presència de la religió a les aules, el finançament públic d’escoles privades i concertades o les polítiques d’austeritat, entre d’altres. 

La dinàmica bipartidista que regeix la democràcia espanyola des del seu renaixement ha fet encara més evident el vaivé que segueix el model espanyol, en què els partits lliuren una batalla constant per imposar el seu model educatiu. Ara, la pilota està en terrat dels socialistes. El 2018, amb l’arribada del PSOE a La Moncloa, l’executiu de Sánchez va posar-se mans a l’obra en la que, en cas de ser aprovada, seria la vuitena reforma educativa a Espanya en 40 anys.

La LOMLOE

Dos mesos després de l’arribada dels socialistes al govern, la ministra d’Educació i Formació Professional, Isabel Celaá, presentava el primer esborrany de l’avantprojecte d’una nova llei educativa: la LOMLOE. Malgrat ser ràpidament aprovada pel Consell de Ministres, la convocatòria d’eleccions generals pel 28 d’abril de 2019 va impedir que el text es pogués votar al Congrés dels Diputats. La Llei Celaá quedava paralitzada durant quasi un any, enmig d’un clima polític de bloqueig. Amb la constitució del govern progressista format per PSOE i Unidas Podemos el passat novembre, el projecte de llei es va posar un altre cop sobre la taula, i el 3 de març el Consell de Ministres l’aprovava per segon cop. El següent pas havia de ser la seva votació al Congrés dels Diputats, però l’arribada de la Covid-19 n’ha obstaculitzat els tràmits. Per tirar endavant la llei, el Govern haurà de buscar els suports d’altres formacions polítiques, ja que els 155 escons de la coalició PSOE-Unidas Podemos no arriben als 178 necessaris.

La nova llei educativa s’ha construït prenent com a model la LOE, creada per l’executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero el 2006. Amb ella, Sánchez pretén derogar la polèmica LOMCE (també coneguda com a Llei Wert, en referència al Ministre d’Educació que la va crear), instaurada el 2013 sota el govern del PP liderat per Mariano Rajoy. 

Segons la ministra d’Educació, la LOMLOE es fonamenta en la inclusió i l’equitat, “sense deixar a ningú enrere”. Les mesures previstes pretenen revertir els aspectes més polèmics de la passada llei educativa: s’eliminen les revàlides i les proves de final d’etapa, s’instaura la religió com assignatura d’oferta obligatòria però voluntària i no computable, i es retira el finançament públic a les escoles que segreguin per sexe. 

Amb la proposta de llei, el govern vol millorar el nivell competencial dels alumnes, recuperar l’equitat perduda durant la crisi, modernitzar la professió docent, garantir una educació en valors cívics per una ciutadania crítica i participativa, i establir un sòl d’inversió mínim en materia educativa que es mantingui al marge de les alternances polítiques.

Un panorama de llums i ombres

Quan s’aprovi, la llei Celaá haurà de fer-se camí en un panorama educatiu amb una gran quantitat de problemes per resoldre. Segons la UNESCO, Espanya encapçala la llista de repetidors tant a l’educació primària (amb un 3%) com a la secundària (amb un 10,1%), només superada per Luxemburg. L’abandonament escolar, per altra banda, continua sent un dels talons d’Aquiles del model: el 2018 aquesta taxa se situava al 17,9% entre joves de 18 i 24 anys, la pitjor xifra pel conjunt de la Unió Europea. En el cas de l’educació obligatòria, el 2017 un 25% de l’alumnat no aconseguia superar-la. A més, Espanya continua sent un dels països de la Unió Europea que menys pressupost dedica a educació.

No totes les xifres, però, son negatives. Pel que fa al nivell educatiu, un 40% de la població d’entre 25 i 64 no disposa d’estudis més enllà de la primera etapa d’educació secundària, mentre que actualment el 75% de l’alumnat amb 15 anys supera aquesta fase. A més, amb el pas del temps l’escola s’ha democratitzat i un 42,4% dels ciutadans d’entre 30 i 34 anys han cursat estudis superiors. Les xifres mostren que al model espanyol li queda un llarg camí per recórrer, i caldrà veure si la LOMLOE és capaç de solucionar problemes tan enquistats com l’abandonament i el fracàs escolar. 

Les demandes del sector educatiu: rumb cap un nou model

Amplis sectors del món de l’educació fa anys que alerten de l’excessiva politització del sistema d’ensenyament a Espanya, i insisteixen que cal un canvi encapçalat pels professionals del sector, i no per les esferes polítiques. La necessitat d’un replantejament es fa ben palesa entre tots els sectors del món de l’educació: mestres, pedagogs, futurs docents… Però, segons ells, com hauria de ser? Com creuen que s’ha de modelar el nou sistema educatiu, aquells qui en son partícips?

La pedagogia reclama el seu lloc

Des del món de la pedagogia hi ha un ampli consens en què cal un canvi en el model educatiu. En Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya sosté a les seves espatlles quasi 50 anys d’experiència professional, i la seva postura recolza la necessitat de renovació. “Fa molts anys que el sistema està en crisi. “El model no està ben plantejat, hi ha una desconnexió molt important etre etapes”, afegeix.

Per ell, un dels principals problemes és la volatilitat del sistema, que impedeix un progrés en matèria educativa. “Com pot anar bé un sistema on en 60 anys hi ha hagut 7 reformes educatives?”, pregunta, sense donar resposta. “El bloqueig ha provocat que a dia d’avui encara hi hagi unes lleis molt retrògades”, afegeix. Un altre dels punts en què es mostra més crític és amb la formació dels docents. “Els quatre anys d’universitat no son prou per preparar els mestres pel que és una classe real”, argumenta.

Com pot anar bé un sistema on en 60 anys hi ha hagut 7 reformes educatives?

Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Durant els últims anys, els mestres d’educació primària han vist com, juntament amb les classes convencionals, han anat apareixent nous àmbits educatius com l’educació viària, la sexual o la de drets de la ciutadania. Com s’ha d’abordar aquesta creixent tematització? La manca d’un projecte ambiciós i robust per l’educació ha originat, a ulls d’en Xavier, un nou problema: els objectius de l’escola s’estan difuminant. “Què és una escola? Què s’espera d’ella? És la substituta dels pares?”. La seva percepció és clara: “se li estan fent jugar massa papers”.

Una altra de les seves principals preocupacions és la progressiva institucionalització del sistema. “L’escola s’hauria de concebre com un ecosistema, i l’estem convertint en un estament funcionarial que dificulta l’aprenentatge”, exposa. I afegeix: “Hem de tornar als grups flexibles i deixar espai a la creativitat i la pedagogia”. I és que, des de la seva perspectiva, el canvi en el model educatiu ha de passar obligatòriament per posar en valor la tasca dels pedagogs, un sector que se sent menyspreat i aïllat del nucli de la reforma. “El pedagog és l’expert en educació, i hauríem de ser el pal de paller en l’elaboració dels programes educatius”. 

Des del sector fa anys que reclamem un gran pacte d’Estat per l’educació, però els polítics ens sobrepassen

Xavier Ureta i Buxeda, pedagog, doctor en Ciències de l’Educació i membre del Col·legi de Pedagogs de Catalunya

Per en Xavier, la LOMLOE sembla un bon projecte. “Sembla que aquest govern pretén sortir del circuit dels bons i els dolents per arribar a una educació més inclusiva”. No obstant això, dins seu hi regna un cert escepticisme. I és que per ell, falta “arribar a l’arrel del problema”: l’excessiva politització de l’educació. “Des del sector fa anys que reclamem un gran pacte d’Estat per l’educació, però els polítics ens sobrepassen”, expressa amb certa resignació. “La mediocritat s’ha apropiat del poder, i no veuen més enllà de les seves banderes”, sentencia.

Per en Xavier, la resposta a tots els dubtes plantejats es resumeix en una idea : retornar a l’humanisme dels segles XV i XVI. “L’escola ha de ser un lloc per aprendre a pensar. Hem de tornar als valors dels coneixements amb criteri; educar és entendre el coneixement”, explica convençut. 

Un sistema educatiu “obsolet”

Des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat ja fa anys que treballen amb la premisa “que el model educatiu està obsolet”. Segons explica Francina Martí, professora d’educació secundària i membre de l’associació, aquests dies més que mai ha quedat evidenciat que “no hi ha una idea compartida de quins han de ser els objectius de l’educació”. Per això, des d’associacions com la seva es treballa per millorar el sistema, aportant coneixement i noves metodologies i maneres de treballar.

Entre els aspectes a millorar del sistema educatiu espanyol, Martí destaca la desconnexió amb la realitat i afegeix que a la vida “les coses no estan dividides per assignatures”.  Per pal·liar la situació i acabar amb l’excessiva compartimentació del sistema caldria, segons Martí, una aposta més evident per l’aprenentatge competencial que avui dia encara no està del tot implementat.

Un altre dels problemes que detecta és que la inestabilitat dels equips de professorat dificulta que es pugui compartir amb l’equip docent el projecte educatiu en cada centre. Per això, la Francina creu que s’ha de fomentar la formació constant dels mestres i apostar per un cos únic de professorat que abarqui totes les etapes educatives. Actualment el sistema educatiu està formulat de tal manera que fins als dotze anys es preparen els mestres d’una manera i a l’ESO d’una altra. 

Per altra banda, des del col·lectiu de mestres s’insisteix en la diversitat de construir un sistema que presti atenció a la diversitat i garanteixi una educació de qualitat per a tothom. La Francina ho recolza: “Vivim en una societat molt diversa on cada alumne té unes característiques concretes. Tenint això en compte, el model educatiu no pot aspirar a ser homogeni”.

Per Martí aquest sistema és erroni i el que caldria és establir una formació truncal i bàsica per tota l’educació obligatòria. No obstant això, admet que aquests reptes no poden quedar-se en “una simple declaració d’intencions” sinó que “cal que tinguin conseqüències pressupostàries” i posar més èmfasi en l’educació pública.

Els futurs docents

Malgrat no formar part de manera directa del sistema educatiu, els estudiants que cada dia assisteixen a les facultats d’educació ja tenen les seves pròpies inquietuds sobre el funcionament del sistema. L’Adrià Roig (2n curs del grau en educació primària), la Mercè Ibáñez i la Mireia Bernal (3r curs del grau en educació primària), la Xènia Sánchez (4t curs del grau en educació primària) i la Laura Gómez (graduada del Doble grau en educació infantil i educació primària) son, entre molts d’altres, els docents del futur. En ells hi resideix una part important d’aquest canvi, i els hem preguntat la seva opinió sobre la situació del model actual, els problemes que afronta el sistema i què en canviarien.

L’educació a Espanya en quaranta anys ha estat sinònim de reformes constants que es succeien al mateix ritme que ho feien els governs a la Moncloa. Com a resultat, docents i professionals de l’ensenyament enfronten el dia a dia amb elsdubtes que genera un futur incert. I és que, avui dia, aquella “arma” de la que parlava Mandela per referir-se a l’educació ha sigut desenfundada per dos bàndols enfrontats ideològicament com si es tractés d’un duel entre pistolers. Faltarà per veure, però, si aquest duel acabarà algun dia, i si es cobrarà alguna víctima pel camí.

Read more

La cooperativa TopManta, ara taller solidari de mascaretes i bates

El sindicat de manters crea un banc d’aliments i demana la regularització de les persones migrades

Més de 5.000 mascaretes i 300 paquets d’aliments distribuïts a famílies vulnerables de la ciutat. Aquest és el resum en xifres de les iniciatives impulsades pel sindicat Top Manta de Barcelona arran de la pandèmia de la Covid-19. Per una banda, utilitzen les eines que empraven per cosir la roba de la marca #TopManta per produir material sanitari. Per l’altra, han creat un banc d’aliments per repartir productes bàsics a les famílies vulnerables.

“Les mascaretes són per les veïnes i pels col·lectius que no poden assumir comprar-ne, i les bates les estem fent arribar als hospitals de la ciutat”, explica en Daouda, membre del sindicat. Des de l’inici de l’estat d’alarma, són molts els voluntaris que s’han ofert a cosir per la causa. És per això que des de la cooperativa han decidit comprar cinc màquines més: “Veient que teníem més mans de les que pensàvem, vam optar per augmentar el material de producció”, afegeix en Daouda.

https://infogram.com/untitled-dashboard-1h7z2lgj0q3g4ow?live
Recompte del repartiment de mascaretes del Sindicat TopManta

Les mesures socials i econòmiques aplicades durant els últims dies deixen desemparades a moltes persones migrades. Segons dades oficials, a l’Estat Espanyol hi ha prop de 600.000 persones en una situació d’irregularitat. D’aquí va sorgir la segona iniciativa: “Quan ens vam adonar que tots els manters es quedarien sense ingressos i, per tant, sense manera de fer front a les despeses diàries, vam veure imprescindible crear un banc d’aliments”, afirma en Daouda. Les famílies que ho necessiten es posen en contacte amb el sindicat i, els membres d’aquest fan el repartiment casa per casa. Part dels aliments es paguen gràcies al fons del col·lectiu i, la resta, es finança a través de donacions online.

Tanmateix, la situació legal de molts dels voluntaris complica dur a terme d’una manera segura les iniciatives. L’augment de policia als carrers arran de l’estat d’alarma ha convertit els barris de Barcelona en un espai hostil per a ells. El cas d’en Madoki i en Mamadou n’és un exemple. La policia va aturar els dos joves quan sortien de la cooperativa, i els va demanar quin era el justificant que els permetia trencar amb el confinament. Els nois no entenien l’espanyol, però no se’ls va facilitar un traductor. Finalment, després de trucar a un company de la cooperativa per fer d’intèrpret, la policia els va deixar marxar assegurant que “la pròxima vegada que els paressin els posarien una multa o els detindrien”. Segons SOS Racisme, aquest no és un cas aïllat: “S’ha creat l’àmbit perfecte perquè els cossos policials puguin cometre abusos, això s’exemplifica en què set de les dotze demandes que hem rebut denuncien membres de la seguretat ciutadana”.

L’augment de vigilància als carrers de la ciutat, ha provocat que les persones sense papers estiguin molt exposades si surten de casa. Segons declaracions de SOS Racisme: “L’estat ha limitat alguns drets (circulació, treball, reunió) que col·loquen en una posició molt complicada les persones en una situació jurídica irregular”. Davant d’aquesta situació, el Sindicat de Manters i altres col·lectius antiracistes van engegar la campanya #RegularitzacióJa per exigir al govern una resposta global. El primer manifest que es va llançar estava signat per poc més de 100 col·lectius, ara ja són més de 1.000 les organitzacions que hi donen suport. Entre les principals demandes de la iniciativa hi trobem la regularització immediata, incondicional i indefinida per a totes les persones migrades i el tancament definitiu dels Centres d’Internament per Estrangers. 

De moment el Govern ha anunciat mesures per regularitzar la situació de les persones que treballen en el sector sociosanitari o l’agricultura. Segons una portaveu de Novact, un dels col·lectius adherits a la campanya, “això suposa una clara instrumentalització de les persones i és inacceptable, perquè no estem parlant de caritat, ni d’utilitat, estem parlant dels drets humans”. Les organitzacions que participen amb la campanya saben que les demandes seran difícils d’assolir, però esperen aconseguir una resposta parcial o progressiva. Tot i així, segons la portaveu de Novact, “que les veus de les persones en situació irregular, fins ara invisibilitzades, s’hagin articulat i fet espai en el debat públic, és molt positiu”. 

Tot i que la pandèmia ha agreujat la situació de les persones migrades i racialitzades, tots els col·lectius coincideixen en el manifest en què “El racisme és estructural, per tant, s’ha de tractar en tots els moments de l’any”.

Sindicat TopManta:

L’any 2016, un grup de manters de Barcelona va decidir organitzar-se per fer front a les dificultats que comporta la seva situació legal, social i econòmica. Dos anys més tard, veient que molts dels seus membres no podien aconseguir els papers perquè no tenien una feina estable, van crear la cooperativa Top Manta

A partir d’aquí, van dissenyar una marca de roba i la van patentar. Ells cusen, estampen i venen les peces sota el lema “roba legal, feta per persones il·legals”. Els dissenys es poden comprar a la botiga física  o a través de la seva web. 

Des de la creació del sindicat, el grup ha participat amb altres col·lectius en moltes de les iniciatives antiracistes que s’han realitzat a Barcelona. Entre  aquestes en destaquen la campanya contra la criminalització dels manters i els estereotips generats al voltant d’aquests, els comunicats respecte la situació política a Catalunya o iniciatives solidaries, com la loteria mantera, per fer front a la situació de les famílies més vulnerables.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies