Crònica d’una mort anunciada

La COVID-19 envia als músics de Barcelona a la pitjor crisi de la seva història

Més enllà, o millor dit: més ençà de les ofertes musicals dels grans festivals a Catalunya hi ha un munt de sales de petit aforament que garanteixen una oferta musical més local i assequible i que, a més, dóna treball a un gran nombre de persones. Aquest sector s’ha convertit en un dels més afectats per la crisi del coronavirus, ja que segons els sindicats del sector la majoria de les actuacions es realitzen sense estar donats d’alta en la Seguretat Social. Això fa que l’accés dels i les artistes a les ajudes econòmiques sigui molt difícil. El panorama ja era complicat abans de l’esclat de la pandèmia, però ara s’enfronten a una impossibilitat total de continuar amb la seva activitat laboral i el pitjor de tot: de moment ningú sap fins quan durarà aquesta situació. Aquest panorama tan extrem ha portat al fet què més de 7.500 músics de tot l’estat donin suport a la iniciativa impulsada per 12 associacions sindicals i professionals d’unir-se per a fer front comú a la situació. Fruit d’aquesta aliança ha nascut la Unión de Músicos Profesionales. La falta d’una regulació adequada, ha deixat encara més en evidència l’absoluta desprotecció i precarietat de les i els músics de tot el país. Des de la UMP pretenen pressionar per a aconseguir una millora de drets i crear un nou marc legislatiu que reflecteixi la realitat de la professió.

A casa nostra, les dades de l’Acadèmia de la Música Catalana certifiquen les pèrdues del sector en més de cinc milions d’euros des que es va iniciar l’aturada. El Sindicat de Músics i Activistes de Catalunya (SMAC) ha engegat propostes com “la caixa de ressonància” per ajudar als músics que pateixen l’aturada i així poder minimitzar els efectes de la crisi. Però si ens centrem en la realitat catalana i en els seus protagonistes, el que està passant ara és la crònica d’una mort anunciada: “Es poden comptar amb els dits de la mà la quantitat d’empreses organitzadores de concerts que treballen en ‘A’ a Barcelona”, ens explica Carles Costa, membre del SMAC. I sembla que el futur no pinta massa bé. “El retorn serà encara pitjor. Festivals com el Cruïlla pagaran als músics a percentatge de taquilla”, ens explica l’Albert que veu clarament com es pretén imposar una conducta abusiva per part dels organitzadors de concerts: “Això vol dir que quan les coses anaven bé no es repartien els beneficis, però ara que van malament sí que es reparteixen les pèrdues”.

Tori Sparks és la secretària del SMAC i una de les veus crítiques amb la situació dels músics.

Guillem Benarroch és l’administrador i creador de ‘Músicos, locales y conciertos en Cataluña’, un portal des d’on es dóna suport i es reivindica la música en directe de proximitat. És a dir, la música que produeixen els artistes locals. “Es tracta de reivindicar la música que tens a prop de casa i els petits locals que ens permeten gaudir-la”, explica Benarroch. La web va sobrepassar les 130.000 visites el passat mes de febrer, una dada que demostra l’interès de músics i espectadors per un servei que en Guillem presta de manera desinteressada i que serveix d’enllaç entre músics, locals i públic. Afavorint, d’aquesta manera, la realització i promoció de concerts: “És una feina a la qual li dedico moltes hores i sense ànim de lucre. El benefici que rebo és humà, ja que estic forjant una estima mútua amb molts dels músics de la ciutat”.

La pàgina d’en Guillem Benarroch és una eina necessària per al desenvolupament d’un circuit estable de música en viu dins del territori, ja que permet la interactuació entre músics, sales i públic. Aquesta combinació permet promocionar els concerts, donar treball als artistes i que el públic conegui els projectes dels músics locals i on poder anar a veure’ls. Cada primer de mes l’administrador de la pàgina s’encarrega d’anunciar més de 125 programacions en les quals poder gaudir de la música en directe. Benarroch uneix en aquest projecte les seves dues grans passions, la música en directe i escriure: Necessitava donar a conèixer al nombre més gran de persones possible, els músics que anava descobrint i els locals on els veia actuar”, afirma. La música que defensa aquest activista no és la de les ràdio fórmules o la dels grans esdeveniments: “Es tracta d’artistes locals que normalment no tenen cobertura en els mitjans de comunicació”, explica.
Benarroch recorda la difícil situació d’un sector en el qual la precarietat i l’oblit institucional sempre han estat presents: “La majoria dels músics són autònoms que depenen dels seus concerts i que sempre han estat deixats de la mà de Déu o menyspreats”.

A una situació ja  per si mateix complicada cal sumar-li ara l’atur de l’activitat musical a les sales de concerts originat per la Covid-19. “Els músics locals no tenen una cobertura econòmica i social que els protegeixi i els ajudi, sobretot, ara en aquests mesos d’atur de la seva activitat laboral”, assegura.

Aquest activista de la música té clar que la manera d’actuar de les institucions no ajuda: “Els locals des de sempre han sofert contratemps per a poder celebrar actuacions per culpa de multes abusives, peticions desmesurades de la SGAE, la falta de promoció de les actuacions i normatives absurdes que no toleren ni els concerts a l’hora del vermut”, diu Benarroch. El panorama no sembla esperançador, però això no desmotiva a aquest aficionat convertit en peça important d’un sector clau per a l’oci Barceloní i català: “Si volem que es reconeguin les nostres ciutats com a veritables centres culturals hi ha moltes coses de les quals parlar, i canviar entre ajuntaments i representants del col·lectiu de músics”, sentencia.

El circuit de clubs que programen música garantint un tracte digne als músics i una programació seleccionada no és molt ampli. Un d’aquests locals és El taller. Situat al barri del Clot. Fins abans del confinament cada diumenge Natalia i Federico s’encarregaven de programar una actuació musical. “No és fàcil mobilitzar al públic d’una manera regular. També depèn molt de la implicació dels mateixos músics: ha de ser un treball conjunt. Nosaltres, després de gairebé 5 anys de recorregut, tenim un públic bastant fidel”, expliquen.

A El taller utilitzen com a sistema de finançament dels espectacles la “taquilla inversa”, és a dir, no cobren entrada i el públic aporta la quantitat que creu convenient de manera voluntària: “No deixem de fer una labor de conscienciació del que suposa tant per a l’espai com per als artistes l’aportació de la gent. Encara hi ha gent que creu que no té l’obligació de donar res a canvi després de gaudir d’un espectacle en viu. Però, en general, el públic respon bastant bé”. Els dos organitzadors es mostren cansats d’haver de lluitar per a poder mantenir una programació estable: “Ja no és només el fet que no hi ha subvencions que ajudin a consolidar l’oferta cultural, sinó que a més les mesures normatives són molt restrictives”. La programació d’esdeveniments culturals en aquests petits espais respon més a una idea romàntica que a un negoci: “La cultura no dóna diners, no és rendible… més aviat, a l’inrevés. Sol suposar molta inversió en temps i també en diners”, explica Natalia Lainez.

A més d’organitzar la taquilla inversa, aporten un percentatge de la caixa que es fa durant la celebració de l’esdeveniment. “L’aportació econòmica és indispensable, els músics estan treballant. No és un hobby”, diu Federico.

L’aturada de l’activitat ha estat per a aquesta parella un gerro d’aigua freda: “D’una banda estan les conseqüències econòmiques que, com a una part important de la societat, ens afecta de ple i ens fa reflexionar sobre el nou rumb que han de prendre les coses”. Però tots dos tenen clar que el repte està a tornar de nou a la càrrega: “El desafiament estarà a retornar al públic la confiança en el nostre espai i que puguin tornar al mateix lloc en el qual se sentien segurs i lliures.

Xavi García fa més de 20 anys que trepitja  les sales de Barcelona. Aquest percussionista i compositor va ser un dels fundadors de la mítica banda, encara en actiu, Calamento.“La crisi de la Covid m’ha afectat de ple, en tots els anys que porto en la professió aquest és el pitjor moment de la meva carrera”, explica.


Però més enllà de la situació actual cal tenir en compte que els músics ja van arrossegant una situació difícil caracteritzada per la desorganització del gremi: “Hi ha països com França que ho tenen més estructurat, però aquí estem desunits i cadascun es treu les seves pròpies castanyes del foc”. Segons el percussionista de Calamento, un dels punts febles del negoci de la música és la poca cultura musical de la societat catalana i espanyola: “Hi ha una falta d’educació musical en aquest país. Des de temps de Franco la música ha estat contemplada com un valor menor. Festa, jaroteo i ja està. I no se li ha donat la importància on se li hauria de donar que és a les aules”.Fruit d’aquesta actitud per part de les institucions i de la societat, la música ha anat caient en una espiral de desvaloració. Donant lloc al fet que hi hagi molta gent que cregui que no ha de pagar pel fet de consumir música.”S’han normalitzat coses com consumir música gratis en les xarxes. Ningú discuteix el preu de la reparació d’un lampista, però si es tracta de pagar una petita entrada per a veure actuar a un músic local, tot són queixes”, explica García.

Un altre dels motius que els músics hagin arribat a aquesta crisi en una posició tan vulnerable és que gran part del seu treball està dins de l’economia submergida. Situació que ha provocat que molts d’ells ho tinguin complicat a l’hora de rebre ajudes: “Hi ha alguns locals que sí que et tramiten una alta i baixa per a cobrir el dia del concert, però amb la majoria de les actuacions es cobren en negre”, explica el percussionista de Calamento.

El govern d’Ada Colau ha impulsat alguna mesura per a afavorir la celebració de concerts de petit format a la ciutat, però sembla que no ha donat els fruits esperats: “Es van moure per a donar llicències perquè molts petits locals poguessin programar música en viu, però això és una part, ja que si no es donen subvencions per a insonoritzar, tard o d’hora, els espais acabaran tenint problemes amb els veïns i veïnes”.

No queda una altra opció que l’optimisme i continuar remant, i quan algú al·ludeix a aquell consell tan gastat de: “Cal reformular-se”. Els músics incombustibles com en Xavi ho tenen clar: “Des que estic tocant no he parat d’aprendre estils de música diferents, repertoris de cançons nous, a tocar altres instruments i, fins i tot, a fer cors. Si això no és reformular-se, ja em diràs“.

Read more

Més espai pels vianants: la ‘nova normalitat’ post pandèmia

Algunes ciutats s’han convertit en nuclis urbans colossals que dins dels seus límits apleguen a milers de persones. A Catalunya les tres ciutats amb més densitat de població segons dades de l’Idescat són Barcelona  que té 1.636.762 d’habitants, seguida de l’Hospitalet del Llobregat amb 264.923 i Terrassa amb un total de 220.556. Però tot i això, l’espai reservat per l’ús estrictament per als vianants és el 13,25% del total per una ciutat com Barcelona. Ara la crisi sanitària i la tornada a la ‘’nova normalitat” del Govern de Sánchez ha obligat els ajuntaments a ampliar l’espai per vianants per tal de garantir les distàncies de seguretat. És l’epidèmia l’oportunitat perfecta per repensar els models urbans?

Més verd i menys asfalt. Aquesta és la fórmula que segueixen els consistoris per replantejar l’espai urbanístic de les ciutats. Una decisió que es preveu que a més del vessant sanitari, contribueixi a disminuir els nivells de CO2 de l’aire i generi espais més accessibles per persones amb mobilitat reduïda. En el cas de la Ciutat Comtal aquestes mesures es concreten en una reducció de fins a 12 quilòmetres d’espais per als cotxes que s’han convertit en zones de vianants i per les bicicletes. Altres municipis però, també han seguit iniciatives similars: Sant Joan Despí recentment ha tallat quatre carrers al trànsit durant determinats dies dinss de les franges horàries per fer esport i passejar. Sant Cugat han iniciat una prova pilot per eliminar carrils de circulació a vehicles de motor i crear una anella verda al centre del  municipi. L’objectiu d’aquesta restricció és que els vianants i les bicis guanyin espai per garantir les distàncies de seguretat.

L’Hospitalet, un cas particular

Altres ciutats però, no ho han tingut tan fàcil per implementar canvis substancials i això ha derivat en el malestar dels ciutadans. L’Hospitalet, una ciutat amb més de 260.000 habitants n’és un clar exemple. Es tracta de la ciutat més densa d’Europa i segons les xifres del mateix Ajuntament en el 2019 hi havia un total 46.951 habitatges amb més de dues persones convivint. A més, un estudi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (2016) revela que si es té en compte el els parcs, jardins i espais agrícoles, la ciutat té un total del 5,70% dels seu territori destinat a espais verds. Amb aquesta realitat urbanística l’Ajuntament ha anunciat que “s’està estudiant ampliar carrers de forma provisional en franges horàries i dies concrets”, tenint en compte que la mesura “permeti guanyar espai significativament i tingui una afectació mínima al transport públic”: A més, durant el confinament s’han acabat algunes obres per ampliar vies i fer-les més accessibles com el carrer Francesc Moragas. En aquest sentit, l’alcaldessa del municipi, Núria Marín, ha anunciat que les modificacions que es preveuen fer es convertiran en “projectes de futur” i que per tant, es continuarà “invertint en aquest model”.  

Les associacions també han volgut donar resposta a la crisi. És el cas dels veïns del barri de La Florida que alerten que “hi ha places i carrers on és impossible mantenir les distàncies de seguretat” i demanen “mesures excepcionals i més espai pels vianants”: Altres associacions es centren en el vessant més medioambiental com l’Hospitalet Verd. A través de les xarxes han iniciat una campanya per aturar la tala d’arbres a la ciutat. Segons l’associació els arbres urbans “són importants per la salut dels veïns” ja que milloren la “qualitat de l’aire, disminueixen la temperatura del sòl al vespre, esmorteeixen els sorolls i proporcionen ombra”: Amb tot això, l’Hospitalet en Verd ha iniciat una campanya de recollida de firmes amb la proclama de “volem una ciutat verda” que ja ha arribat a 740 persones de 1.000, que és el límits que s’han proposat.  

La denúncia de la realitat urbanística de l’Hospitalet també s’ha fet notar entre els ciutadans a títol individual. En Ruben Boo, que viu al barri de Gran Via Sud, creu que “és impossible mantenir les distàncies” però assegura que no és exclusiu d’Hospitalet: no és possible “ni aquí ni en cap altra ciutat”. La Laia Borraz -Santa Eulàlia- també viu aquesta situació i explica que quan surt a córrer es desvia cap a Europa Fira perquè els carrers del seu barri són massa estrets i a vegades “intransitables”. Com ells dos, altres ciutadans s’han manifestat per les xarxes socials, on els internautes lamenten que la ciutat no tingui cap carrer “tallat al trànsit” i les voreres siguin “massa petites”.

Més verd i menys asfalt. Aquesta és la fórmula que segueixen els consistoris per replantejar l’espai urbanístic de les ciutats. Una decisió que es preveu que a més del vessant sanitari, contribueixi a disminuir els nivells de CO2 de l’aire i generar espais més accessibles per persones amb mobilitat reduïda. En el cas de la Ciutat Comtal aquestes mesures es concreten en una reducció de fins a 12 quilòmetres d’espais per als cotxes que s’han convertit en zones de vianants i per les bicicletes. Però també altres municipis com Sant Joan Despí o Sant Cugat han tallat carreteres al trànsit per ampliar l’espai 

L’Hospitalet, un cas particular

Altres ciutats però, no ho han tingut tan fàcil per implementar canvis substancials i això ha derivat en el malestar dels ciutadans. L’Hospitalet, una ciutat amb més de 260.000 habitants n’és un clar exemple. Es tracta de la ciutat més densa d’Europa i segons les xifres del mateix Ajuntament en el 2019 hi havia un total 46.951 habitatges amb més de dues persones convivint. Amb aquest context i l’amenaça d’un rebrot del virus si no es mantenen les distàncies de seguretat, el consistori ha deixat clar que les modificacions que “s’està treballant” i les modificacions ja fetes convertiran en “projectes de futur” i es continuarà “invertint en aquest model”. Però en Ruben Boo -Gran Via Sud- que viu al barri de creu que “és impossible mantenir les distàncies” però assegura que no ho és exclusiu d’Hospitalet: no és possible “ni aquí ni en cap altra ciutat”. La Laia Borraz -Santa Eulàlia- també viu aquesta situació i explica que quan surt a córrer es desvia cap a Europa Fira perquè els carrers del seu barri són massa estrets i carrers “intransitables”. Com ells dos altres ciutadans s’han manifestat per les xarxes socials, on els internautes lamenten que la ciutat no tingui cap carrer “tallat al trànsit” i les voreres siguin “massa petites”. 


La legislació europea

Els canvis que s’estan fent post-pandèmia, per tant, estan reestructurant les ciutats però aquesta voluntat de construir nuclis urbans amb el ciutadà com eix vertebrador ja fa anys que es planteja. L’arquitecte Héctor Maquin Gil explica que a arran de la Carta Europea dels Drets del vianant publicada l’octubre del 1988, es pren consciència i s’insta als països membres a “comprometre’s socialment i políticament” a què certes zones urbanes siguin “per l’ús exclusiu dels vianants” i que aquestes àrees siguin “lògiques, segures i estiguin connectades entre si”. 

A partir de legislar en aquesta matèria es van anar introduint diversos canvis però a finals del segle passat l‘augment de demogràfic i les migracions del camp cap a les ciutats van impedir que un desenvolupament sostenible i amb el vianant com a protagonista. D’aquella època es destaquen els grans edificis i “barris convertits quasi en ciutats” que van haver de construir habitatges ràpidament per rebre als nouvinguts. Amb aquesta realitat Maquin ressalta que a Espanya “els espais peatonals els limitaven a voreres que rodejaven el trànsit” o “places, parcs i espais verds sense connectar”. Un model de ciutat i cultura urbanística que es va centrar a donar habitatge i forma a un creixement urbà cada cop més pronunciat. 

Projectes de futur

Ara, però, es busca una nova sortida a aquests nuclis urbans i la tendència és descongestionar i crear més espais públics. És així, fins al  punt que des de l’AMB al març es van fer els premis Passatges Metropolitans per tal de buscar el projecte arquitectònic que materialitzi les necessitats d’una ciutat del segle XXI. Aquest concurs se centra a remodelar sis emplaçaments de l’àrea Metropolitana que destaquen que “és un repte crucial per garantir l’accessibilitat a les ciutats” Els projectes guanyadors tenen l’àmbit d’actuació en municipis com Badalona o Montcada i pretenen “eliminar barreres arquitectòniques”, connectar les ciutats i recuperar els espais interns d’aquestes.

Però a més de estratègies que engloben tota l’Àrea Metropolitana hi ha plans de desenvolupament de les zones verdes a les ciutats en concret. Projectes amb la mirada posada en la vegetació urbana com element vertebrador del canvi i que ja fa anys que estan en marxa però que tenen una projecció de futur. Pel que fa Barcelona amb un 18,35% de sol destinat a parcs i espais agrícoles des de 2013 s’ha impulsat el que s’anomena Pla Verd; aquest projecte es concreta en 68 accions que busquen naturalitzar els espais públics, una major cohesió en la ciutat i millorar la qualitat de vida de les àrees amb alta concentració d’habitants. 

Una altra ciutat amb una fulla de ruta definida és Cornellà del LLobregat. Amb  86.072 habitants i un arbre per cada tres residents, també va impulsar l’any 2014 un projecte de renaturalització de la ciutat –Cornellà Natura– que ha de culminar al 2026. Aquest projecte a més de la rehabilitació d’edificis en barris més desfavorits planeja crear corredors verds urbans i destinar part del sol a espais lliures, places, parcs, passejos, entre d’altres. Les xifres es concreten en passar de 9,73 m2/h de verd urbà a 15,52 m2/h.

Amb l’arribada del covid i les precaucions que se’n deriven, ha posat sobre la taula la necessitat de models de ciutat amb grans espais pels vianants i amb més verd urbà. En definitiva, un model que pot contribuir, entre altres coses, a la millora de la qualitat ambiental. Maquin en el seu estudi sobre ‘Elementos peatonales de las ciudades medias españolas’ destaca que construir més àrees pels vianants afavoreix la “humanització de la ciutat” i la millora de la “salubritat pública”. En aquest sentit, encara és molt d’hora per veure els efectes que aquestes noves polítiques tindran però de moment, els ajuntaments pretenen mantenir les noves mesures de cara al futur i sembla ser que la natura urbana ha entrat en l’agenda política municipal.

Read more

Coronavirus i sexe: la vida sexual en temps de pandèmia

La Covid-19 reduirà el sexe esporàdic i farà créixer l’ús de tecnologia i l’autoconeixença

El sexe no ha pogut escapar de les urpes del coronavirus, que ha trasbalsat les nostres vides per complet. Hi ha gent que li ha baixat molt la libido, hi ha gent que ha tingut encara més ganes, hi ha gent que no sap ben bé com se sent… Tot això és molt normal davant la incertesa de la situació en la que s’està vivint actualment. Tal com explica Laura Morán, psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella, “aquesta incertesa és una sensació que els humans no gestionem gens bé, ja que provoca estrès”. Morán explica que l’estrès genera cortisol, una hormona que curtcircuita amb altres processos, per exemple, el desig sexual, per això que aquesta situació ha afectat a les relacions sexuals.

L’AISM (Acadèmia Internacional de Sexologia Mèdica) ha realitzat una enquesta a mode d’investigació a diversos països de parla espanyola i portuguesa sobre com ha afectat el confinament a l’activitat sexual. La Dra. Francisca Molero, que forma part d’aquesta investigació, afirma que s’ha fet evident que la por, la incertesa i la preocupació han afectat molt al sexe en general. Explica que molta gent ha vist que, davant d’aquesta situació, “ som vulnerables i que, encara que puguem tenir moltes coses al nostre voltant, la resta es desdibuixa quan ens falta allò essencial”. D’altra banda, d’aquesta investigació també s’extreu que s’estan veient reforçats molts altres aspectes sexuals com pot ser el sexe virtual, l’autoconeixença i autoexploració i la importància del vincle emocional, aspectes que afectaran al sexe de després del confinament.

Laura Morán explica que alguns pacients seus s’han sorprès davant una falta de desig sexual i vol deixar clar que és normal no saber adaptar-se a una situació com aquesta i reaccionar d’aquesta manera. A més a més, aquesta baixada de la libido també pot ser a causa de situacions complicades. Tal com comenta la sexòloga i psicòloga Montse Iserte, la sexualitat es pot haver vist afectada per diferents motius i situacions personals.

Un bon moment per reinventar-se

Com s’ha dit, no a tothom li ha afectat de manera negativa. Amb tant de temps a casa, moltes persones han volgut aprofitar el temps, sexualment parlant, i han apostat per sortir del concepte convencional de sexualitat. Tal com explica Yolanda Navarro, assessora de la botiga de joguines sexuals La Maleta Roja, s’han disparat les compres online de joguines sexuals però el que ha pujat més és la demanda de consells. La gent ha tingut temps per explorar la pròpia sexualitat i és per això que han sorgit bastants dubtes. La gent s’interessa per noves formes de fer sexe, per conèixer-se més a un mateix, per millorar la comunicació amb la parella, etc.

Una manera divertida d’allunyar-se dels convencionalismes és a través de les pantalles. Existeixen moltes aplicacions i mètodes de fer sexe o intimar amb algú sense trobar-se físicament i, durant aquest temps de pandèmia, ha estat molta més la gent que ho ha provat. Anna Chacón, sexòloga i psicòloga, explica que hi ha hagut bastantes parelles que, a causa de veure’s durant tant de temps han apostat per les tecnologies a l’hora de fer sexe, a través de sexting, trucades eròtiques… Afirma que també és una manera divertida de tenir sexe de qualitat però que, sobretot, s’ha de fer amb responsabilitat i cura.

                                                                              Sexting │WIKIPEDIA COMMONS

La nova normalitat sexual

Avui en dia, el coronavirus continua sent un desconegut. L’únic que se sap del cert és que es contagia per la saliva, però encara no s’ha demostrat que es pugui transmetre sexualment. La Universitat d’Utah Health ha realitzat un estudi en el qual ha recollit mostres de semen de 34 homes diagnosticats de casos lleus de Covid-19. No han detectat coronavirus en cap d’aquestes mostres i els científics han arribat a la conclusió que és molt poc probable que el semen sigui vehicle de contagi d’aquest virus. No s’ha realitzat, encara, cap estudi que determini si les mucoses de la vagina puguin contenir el coronavirus, però tampoc es creu que siguin un vehicle de contagi.

Tot i que el virus no es transmeti sexualment, els experts volen deixar clar que les pràctiques sexuals tal i com es conceben fins ara no estan fora de risc de contagi. Més bé al contrari, ja que el contacte físic que hi ha en una relació íntima és molt elevat. El servei sanitari de Nova York ha elaborat una guia de recomanacions sobre el sexe i el coronavirus. En aquesta es pretén deixar ben clar que cal tenir molta consciència i responsabilitat i es recomana intentar mantenir la màxima distància física, afirmant que “tu mateix ets la parella sexual més segura”.

Tal com exposa la guia novaiorquesa, igual que en la saliva, el virus també s’ha trobat en els excrements de les persones. Per tant, les pràctiques sexuals més segures són aquelles que no comporten contacte amb aquestes substàncies. D’aquesta manera, la pràctica més segura és la penetració vaginal, deixant de banda el sexe oral o el sexe anal.

Aquests dies s’ha fet ressò del “Coronasutra”, una adaptació del Kamasutra per aquests temps de pandèmia. Aquesta nova versió proposa set postures sexuals en les quals es respecta el metre i mig de separació entre les boques de les persones que estan practicant sexe.

                                                                             Coronasutra │UPPERS.ES

Tot i que són propostes a tenir en compte per intentar mantenir relacions més segures, els experts volen deixar clar que no eviten completament el contagi. Laura Morán creu que és molt més senzill aplicar les normes que hi ha per a les restriccions socials a les relacions sexuals per tal de no contagiar-se, ja que diu que és molt arriscat suposar que no hi hagi contagi al donar-se l’esquena en una relació sexual.

Davant d’aquesta situació, arran de la investigació que ha realitzat l’AISM mencionada anteriorment, la Dra. Francisca Molero creu que tot el que estem vivint ens impactarà de tal manera que hi haurà un abans i un després en les relacions sexuals. Pronostica que hi haurà una disminució de les relacions sexuals esporàdiques fins que no es perdi la por al contagi. També creu que, gràcies al confinament, s’ha donat molta més importància al vincle emocional, s’ha reforçat la tolerància i, en general, hi ha hagut forces canvis en la forma de concebre les relacions sexuals. Creu que això durarà almenys fins que duri aquesta situació.

Read more

Premsa local i COVID-19: la gran paradoxa

Les audiències baten rècords enmig d’una pandèmia mundial però que situa moltes redaccions a la corda fluixa del finançament

Laura Polo, Laura Casserres, Joan Sánchez Ros

“Els catalans tenim un periodisme local potent, molt arrelat i amb molta varietat, i n’hem d’estar orgullosos”, afirma José Óscar Plaza, professor de periodisme local a la Universitat Pompeu Fabra. Un conjunt de televisions, ràdios, premsa impresa i digitals s’estén per tot el territori. 

“Podem trobar des de mitjans en els quals únicament hi treballa una persona fins a mitjans amb plantilles pròpies d’empreses mitjanes”, reconeix Núria de José, vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. “Tots ells han fet un esforç extraordinari durant el confinament per seguir fent arribar la informació a la ciutadania”, afirma.

Les redaccions d’arreu del país preparen protocols de desconfinament per tornar a ocupar poc a poc les taules buides i omplir-se altra vegada del soroll i les presses habituals. A mitjans de febrer, el Cugat Mèdia bullia amb els seus vint-i-cinc treballadors i totes les reunions de coordinació. A Balaguer Televisió els seus quatre periodistes s’organitzaven per no faltar a cap rodatge i feien torns de cap de setmana. A principis d’abril a cap de les dues redaccions hi havia ningú.

El carrer, des de casa

El teletreball ha sacsejat totes les professions, portant-les fins a límits inimaginables. El periodisme no n’és una excepció, però, com explicar el què passa fora des de dins? Rutines noves i canviants: buscant l’equilibri en un terreny de joc delimitat per l’exercici de servei públic, la necessitat de sortir al carrer com a professional i la responsabilitat de quedar-te a casa com a ciutadà.

El xoc va ser contundent. En un primer moment els mitjans van haver d’acotar la seva feina, enfocar-se a la part més nuclear i ampliant l’oferta a mesura que les circumstàncies ho han permès. El Diari de Girona ha hagut de reduir la seva versió impresa de la cinquantena de pàgines habituals a les trenta-dues, de les quals quinze o setze són sobre el coronavirus. “Les seccions han desaparegut pràcticament totes”, explica la periodista Laura Fanals. “També han caigut els suplements que fèiem, perquè des de l’aprovació del primer estat d’alarma hem centrat tots els nostres esforços en la cobertura de la COVID-19 a la província. Només mantenim Cultura i Esports que, tot i mantenir la capçalera òbviament acaben estan relacionats amb el mateix”, diu Fanals.

Al Cugat Mèdia inicialment van suprimir tota la programació i van centrar-se en fer informació mentre gestionaven l’accés als mitjans necessaris per oferir informació multimèdia. Responent a les necessitats de la població, paulatinament van començar a oferir entreteniment i, sobretot, a donar cobertura a les iniciatives que s’estaven donant a la ciutat. “Hem creat un vertical al web amb totes les activitats que els veïns i veïnes han estat oferint, des de pintura fins a sessions d’esport”, diu la seva directora Mònica Lablanca. “També hem llançat un nou programa de ràdio que explica la reinvenció dels comerços de la ciutat: has de saber que la teva botiga de sempre et pot portar el producte a casa si no necessites”.

Segons Plaza, les fonts i la flexibilitat derivada de tenir redaccions més petites ha jugat a favor dels mitjans locals, allunyats de la burocràcia dels d’abast territorial més gran. Tot i això, “en un poble o comarca has d’anar a buscar tu les notícies, no te les portarà ningú”. La proximitat amb els protagonistes ha facilitat la feina. “Ells coneixen les fonts i les fonts els coneixen a ells, han estat confinats gran part de la jornada i el contacte que hi ha hagut ha estat molt directe i fluid”, celebren des de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), que dóna suport a més de 420 mitjans digitals i impresos.  

El camí ascendent dels mitjans locals 

“S’ha de saber que abans de l’arribada dels grans mitjans hi van haver uns valents que es van jugar el coll perquè el català no quedés en l’oblit després del 39”, diu Plaza, qui també col·labora en diferents mitjans. Explica que Catalunya és molt peculiar pel que fa als mitjans locals si la comparem amb la resta de Comunitats Autònomes o amb països d’Europa. “Té un ecosistema de mitjans de proximitat molt potent fins al punt que dobla i triplica altres panorames comunicatius”. 

Durant el franquisme, als anys 60, la llengua catalana estava pràcticament prohibida en l’àmbit públic i quedava confinada a les llars. Aquesta situació va fer que apareguessin iniciatives públiques i privades que van derivar a mitjans de comunicació. Plaza admet que no es pot destriar la importància del periodisme local a Catalunya de la llengua: “Si el català no hagués estat perseguit, possiblement les iniciatives de periodisme local no haguessin estat tan potents”. 

Després dels anys més durs del franquisme, Catalunya es va convertir en terra d’acollida. I, amb l’aprovació de l’Estatut, el català es va regularitzar. “Les noves arribades no coneixen la llengua. Això va propiciar que els mitjans locals actuessin com a eix vertebrador d’aquest aprenentatge”. diu Plaza. Els mitjans locals havien començat a augmentar i guanyar importància. 

Una nova onada d’ERTOs

La varietat dels mitjans municipals també es reflecteix en la seva forma de finançament, que varia notablement de públics a privats. Mentre que hi ha una gran quantitat de ràdios locals de titularitat pública a Catalunya, la majoria de la premsa local és privada. Totes elles sense distinció històricament han hagut de fer equilibris per mantenir a flot la seva fràgil economia. L’arribada del coronavirus ha trencat aquest delicat equilibri.

Una part important dels ingressos dels mitjans privats són publicistes, però les empreses que s’anuncien en un mitjà local no poden aportar grans fortunes, són botigues familiars i empreses petites i mitjanes de la zona. El confinament ha causat la retirada per part de molts anunciants, reduint encara més aquesta font d’ingressos. És per això que, encara que se’ls ha girat molta feina de cop per una gran demanda d’informació municipal, en Ximo Rambla, del Setmanari l’Ebre, insisteix en què “l’ajuda que els fa falta durant aquesta crisi no són mans, sinó diners”.

Separats s’escriu tot junt

El periodisme local també ha hagut de recórrer als Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) per fer poder contrarestar els efectes de la crisi actual. L’Observatori de la Comunicació de Catalunya ja alertava d’una nova onada d’ERTOs al sector de la comunicació a nivell Espanyol. Des del Col·legi de Periodistes adverteixen, però, que encara que ara els mitjans privats ja en noten els efectes immediats, les retallades que hauran de dur a terme les administracions també passaran factura als mitjans de titularitat pública, com ja va passar amb la crisi econòmica de l’última dècada, amb més de 13.000 acomiadaments. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) s’ha mobilitzat per reclamar ajudes i evitar un augment la precarietat al món del periodisme arran de la crisi del coronavirus.

La pluralitat de mitjans i d’informacions s’uneix sota diferents paraigües com La Xarxa o AMIC que els posen en contacte i col·laboren econòmicament.  A més, també promouen l’intercanvi de notícies entre mitjans de comunicació i la col·laboració de recursos entre aquests.  “La col·laboració entre mitjans locals ens beneficia perquè hi ha moltes persones vinculades a més d’un municipi”, afirma Mònica Lablanca, de Cugat Mèdia. 

Durant la pandèmia AMIC ha creat un sistema d’informació constant i d’ajudes legals. “Si es trobaven algun problema podien acudir a nosaltres per trobar consells i compartir experiències amb altres mitjans amb la mateixa situació. És bo saber que no estàs sol”, diu Josep Ritort.

Per l’altra banda, La Xarxa ha ajudat als mitjans a adaptar-se i a descobrir nous formats per a treballar. “No han deixat de fer contingut de proximitat, s’han adaptat a les seves possibilitats”, diu Gabi Barragán. responsable de comunicació de La Xarxa. També han redactat mesures sanitàries per fer front a la COVID i que el desconfiament sigui el més segur possible per tots els periodistes.

Reptes tecnològics i reptes de futur

El panorama de comunicació local ha patit una forta sacsejada. Sobre la taula hi ha nous reptes, o més ben dit, els mateixos que abans de la pandèmia però ara més urgents que mai. El més immediat de tots la supervivència i un ventall d’ingressos que els permeti pujar la finestra cada matí. 

Però la COVID-19 també ha estat una oportunitat per aprendre a difondre els seus continguts per totes les finestres possibles. A Cugat Mèdia, per exemple, van activar canals de WhatsApp i de Telegram, quelcom que tenien planejat des de feia temps. “Vam activar una campanya perquè la gent estigués al cas de tota la informació i espais que estàvem oferint”, explica Lablanca, la seva directora. “Hem tingut una resposta enormement positiva”, diu.

Segons José Óscar Plaza, continuen creixent i és gràcies a Internet: “Ara tothom pot tenir un mitjà, només es necessita un ordinador i connexió a Internet”. Va ser a principi dels anys 90 quan va aparèixer el ciberespai. “Els mitjans locals van veure l’oportunitat de convertir-se en glocals, és a dir d’emetre des del seu poble però per a tot el món”, afirma el periodista. 

Els mitjans locals planten cara a la COVID-19

Durant la pandèmia mundial, els mitjans locals han batut rècords d’audiència. Davant un fenomen eminentment local, la resposta ha estat proximitat. Tots els professionals i experts entrevistats posen de rellevància com els mitjans locals ni poden ni volen fer la competència a d’altres d’abast regional més gran. L’objectiu és complementar-se amb un segell propi. Un cop més la diversitat fa acte de presència per convertir-se en el gran actiu de les petites redaccions.

Malgrat que paradoxalment molts d’ells estiguin a la corda fluixa econòmica i hi hagi un clar consens sobre que, ara més que mai, el repte és la supervivència. Malgrat els ERTE, l’esforç per assolir una qualitat professional i una digitalització molt més ràpida i precipitada del que s’havia previst, les redaccions locals del territori planten cara a la COVID-19. Arriben a més gent que mai.

La necessitat de la informació local comença en un àmbit cultural i comunitari i acaba en la funció de quart poder. Segons Ritort, els mitjans locals actuen de “nexe per generar comunitat”. “Hi ha moltes coses rellevants que passen en un municipi, comarca o barri. Si no existissin els mitjans de proximitat, tota aquesta informació desapareixeria i tindríem deserts mediàtics. La comunicació local és única i insubstituïble”, conclou.


Read more

Periodisme des del balcó: el suplement número 69 de Cetrencada

Com cada trimestre els alumnes de tercer de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona dediquem algunes de les nostres peces per crear el suplement Cetrencada. Aquest surt amb el diari El Punt Avui i ja hem publicat el número 69, ‘Periodisme des del balcó’. Un número que com el seu títol indica ha estat 100% realitzat des de casa pels alumnes del tram de premsa.

Si per uns motius o d’altres no vau poder adquirir-ho el dia que va sortir, us deixem l’enllaç directe a la versió digital aquí. En aquest número trobareu reportatges sobre el funcionament dels negocis i de l’educació telemàtica en temps de coronavirus, la inseguretat als camps de refugiats, entre d’altres.

Read more

Reneix el Diari de Barcelona

Un diari compromès, un diari per als joves, un diari multiplataforma, un diari històric, un diari transparent, un diari trencador, però sobretot, un diari que reneix.

Amb aquestes paraules i sota el hashtag #MiremDiferent els estudiants de la Universitat Pompeu Fabra han recuperat la històrica capçalera del Diari de Barcelona. Un projecte que segons expliquen té l’objectiu d’arribar a tota la ciutadania, «però amb especial atenció a les generacions de joves d’entre 16 i 30 anys«, i que porta en funcionament des del passat 30 d’abril.

En la seva web podeu trobar un resum de la història del mitjà en paper que va començar sota el nom de Diario de Barcelona l’any 1792, però va desaparèixer al 2009, quan només es publicava l’edició digital. La data de renaixement no és qualsevol, els estudiants van decidir fer el llançament l’endemà de l’última edició que el diari va fer en paper, al 29 d’abril de 1993.

Un mitjà sense ànim de lucre on majoritàriament treballen els estudiants de Periodisme, però que també compta amb la col·laboració d’alumnes d’altres graus com: Comunicació Audiovisual, Publicitat i Relacions Públiques i Traducció i Interpretació.

Des de l’assignatura de Taller Integrat, els estudiants de Periodisme continuem publicant a Cetrencada i ho farem fins al final d’aquest curs 2019/2020. Tot i això, algunes de les nostres peces també són publicades al Diari de Barcelona i a partir del curs vinent serà el nostre únic mitjà.

Algunes de les peces dels diferents trams – internet, premsa, ràdio i televisió – que podeu trobar publicades al diari són: un reportatge a fons sobre les dificultats durant la pandèmia a Lesbos, per Laura Polo Dalfó; el primer capítol d’un podcast sobre el futur dels escenaris, on la Cristina de la Rosa, el Guillem Guardiola i el Miquel Pasqual ens parlen dels festivals i les festes majors; i un reportatge sobre la situació del model educatiu a Espanya i les possibilitats de futur de la mà de l’Imanol Olite i l’Ariadna Pérez.

Read more

El Coronavirus fa aflorar la precarietat dels tècnics de l’espectacle

El ministre de Cultura i Esports, José Manuel Rodríguez Uribes, afirma que les ajudes al sector cultural aprovades pel govern socialista van destinades a “tots els sectors de la cultura”. Però professionals com ara els tècnics de so, els assistents a l’escenari o els mànagers de ruta es queixen que els han deixat de banda. Es tractaria de tots els professionals que en el món de la música anomenen “staff”, tota aquella gent que hi ha darrere de qualsevol artista. Dels 23 milions d’euros destinats a la música i a les arts escèniques, denuncien que no n’hi ha ni un destinat a ells.

La vida dels tècnics d’espectacles acostuma a ser dura. Es considera que la majoria de tècnics són autònoms, amb tot el que això suposa. La majoria d’ells no tenen contractes laborals amb continuïtat, mai poden estar segurs de quins ingressos tindran. Com ells diuen si l’empresa ho desitja “et posen a la nevera” i no tornen a trucar.

Roger Piqué al Rabolagartija Artur Gavaldà

Sense feina

En veure que la situació generada per la Covid-19 provocaria que no tenir feina, molts tècnics van deixar de pagar la quota d’autònoms, no confiaven en una futura ajuda per part de l’administració. Els que ho van fer no es poden acollir a les ajudes estatals per als autònoms. Roger Piqué, il·luminador en multitud de projectes, va decidir confiar en l’estat tot i sentir que els polítics desprecien la seva feina, “mentre donen ajudes als artistes, deixen de banda a molts professionals que treballen molt”.

Els tècnics no disposen d’ajudes

Piqué és autònom, i com en molts altres casos, ell va acollir-se a l’ajuda de la Generalitat, això feia que no pogués optar a la d’àmbit estatal, a partir de les mútues. L’ajuda catalana era un sol pagament teòricament pel mes de març però que es va fer efectiu al maig. En el cas de Piqué, va rebre 1.000 euros. Les quotes d’autònom d’aquest període ascendeixen a 900 euros. En resum, ha ingressat a caixa 100 euros en tres mesos.

Paco Melero explica la seva situació com a tècnic de so

La resposta del sector

El conjunt de la indústria musical ha començat la campanya #SomosMúsica amb la intenció de sensibilitzar al públic sobre l’afectació del confinament en el seu sector. Aquesta campanya sense caps visibles posa en el taulell de joc la importància de tots els professionals del món de la música en un moment en què, tot i que la música està ajudant a fer més suportable la situació, no rep la cura necessària. Centenars de professionals ja s’hi han unit amb el hashtag de la campanya.

En aquest context, la productora Sonde3 ha posat a la venda samarretes solidàries per recaptar fons per als equips tècnics dels seus grups.

Cartell de la campanya #SomosMúsica

Sense conveni col·lectiu

El coronavirus ha ajudat a fer aflorar la manca d’una regulació legal i un conveni col·lectiu que massa cops porta a males condicions de treball. Aquesta regulació és un dels cavalls de batalla de Tecnicat, el sindicat de tècnics i tècniques de Catalunya. És la primera organització en aquest àmbit de tot l’estat i això que només té dos anys de vida.

Marta Baena és tècnica de so i ha tingut contractes tant d’assalariada com de “falsa autònoma”, contractada com a tal però amb una funció de treballador continu. Des de la seva experiència, “és un món enfocat a ser freelance”, ja que és la manera per poder “créixer professionalment”. Tot i això, Baena creu necessària una acció conjunta dels treballadors del sector, ja que les empreses “s’aprofiten que no hi hagi un conveni de l’espectacle”. Malgrat les dures condicions laborals, Baena assegura que pot fer les hores que se li demanen si la tracten bé “perquè és la meva passió”.

Marta Baena al Clownia Artur Gavaldà

El problema de no tenir conveni

El paper de l’administració

Tot el sector dels espectacles està estretament lligat als concursos fets per organismes públic. Les empreses d’esdeveniments que presenten els pressupostos més barats són les que més treballen. Aquesta lluita aferrissada pel preu fa que els treballadors no cobrin allò just. La manca de descansos, les jornades maratonianes i la mala alimentació són el dia a dia.

Per Alvaro Sanchez, microfonista en convencions i grans festivals i membre de Tecnicat, “les administracions públiques, a la pràctica, infringeixen els drets laborals”. No només és l’administració que contracta la que perpetua males condicions laborals, segons Sanchez “els inspectors es fixen amb les mesures de protecció però no en la quantitat d’hores que s’han treballat”.

L’estat vol que el món de l’espectacle torni a estar actiu però en condicions poc viables des del punt de vista econòmic com la dràstica reducció dels aforaments. Per Roger Piqué “és un mecanisme per deixar-nos de donar ajudes”, ja que les ajudes es fan sempre que hi hagi cessament de l’activitat. La Plataforma Estatal per la Música xifra, només durant el primer mes d’estat d’alarma, en vuit milions d’euros l’impacte de la pandèmia en la indústria musical estatal.

Read more

L’alberg que acull a infants amb famílies hospitalitzades pel Coronavirus: “sabem amb certesa quan arriben però no quan marxaran”

A la localitat maresmenca de Cabrera de Mar l’alberg infantil i juvenil pertanyent a Xanascat  ha obert les seves portes per aquells nens i nenes que no tenen amb qui passar el confinament durant la pandèmia. Ja s’han allotjat més de deu infants de manera temporal dels quals ningú se’n pot fer càrrec ja que les seves figures parentals han hagut de ser hospitalitzades arran el virus.

Donat que els infants no es troben en situació de risc social ni desemparats, la resposta s’ha basat en donar un servei necessari a les famílies per assegurar la seva tranquil·litat. L’alberg està situat a la muntanya i compta amb una gran extensió de territori privat per poder passejar i realitzar activitats de lleure, així com diferents espais condicionats per poder jugar. A més, tenen accés ininterromput a una xarxa de Wi-Fi que els hi permet estar en contacte amb els seus familiars sempre que ho necessitin. La casa s’ofereix a majors de sis anys, tot i que actualment només hi ha dos germans, ja que la resta d’infants han pogut tornar a casa seva.

El procés d’acollida dels petits es basa en la coordinació de Fundesplai juntament amb la DGAIA o els Serveis Socials. Quan des de Fundesplai els avisen d’una nova incorporació els monitors activen el protocol: es condiciona una habitació i es posa una mascareta a disposició de l’infant. L’Oriol Pérez i el Pol Vivó són dos dels educadors socials que treballen en aquesta iniciativa i qualifiquen l’experiència com “agredolça”.

El dia a dia de l’alberg el gestionen “sota el criteri de la improvisació”. L’organització varia segons les edats, necessitats i interessos de cada infant. Així doncs, la comunicació amb els companys es converteix en un factor “essencial”. No obstant això, els horaris dels àpats són rígids i inamovibles, ja que depenen del servei de cuina de la casa. Pel que fa a les activitats amb els infants, “es procura portar un seguiment de les tasques escolars” als matins i durant les tardes i el cap de setmana se centren més en el lleure.

La psicòloga infantil Alba Cunill assegura que és important que en aquest context “es vetlli per un entorn segur i previsible” on hi intervenen factors com que els nens disposin “del menjar que els hi agrada o que estiguin còmodes a l’hora de dormir”. La comoditat i l’acompanyament són les bases fonamentals per a evitar la memòria traumàtica dels infants. L’Alba reitera que “el problema més gran que poden tenir és la sensació de perdre la seguretat i el suport. Quan els nens estan separats dels seus pares poden sentir que l’amenaça és molt gran” i en situacions d’estrès o molta ansietat poden arribar a entrar en desconnexió emocional. 

Si més no, els monitors asseguren que els nens es troben en bon estat tant físic com psicològic i consideren molt rellevant l’agraïment que mostren de manera diària. A més a més, esmenten que no els hi ha calgut cap ajuda externa en l’àmbit psicològic, però que disposen d’un assessorament a distància per quan ho necessitin.


Habitació dels infants a l’alberg de Cabrera de Mar. Pol Vivó

“La casa els aporta el descobriment de les seves necessitats bàsiques, com són el menjar, el dret a una educació i l’acompanyament” declara l’Oriol. L’Alba Cunill incideix en la rellevància de què els infants no se sentin sols en aquest context: “cal que els adults que els acompanyin estiguin regulats per poder-los regular a ells també” i afegeix que “això es fa amb presència i comprensió cap a les emocions”. Els adults que es facin càrrec dels nens “han d’acollir i validar les seves emocions i no transformar-les” per tal de preservar un espai segur i còmode per ells.

Tanmateix, l’Oriol i el Pol asseguren que les necessitats mencionades prèviament només es cobreixen “de manera superficial” en certs aspectes. A més, confessen que el sentiment de dubte se’ls hi fa feixuc: “sabem amb certesa quan arriben però no quan marxaran”. El Pol esmenta que la situació és incerta donat que “les altes depenen de l’estat físic de la família i que el temps que passi sigui segur per evitar nous contagis”. 

A més a més, els monitors declaren que el tractament de la malaltia a l’alberg ha sigut “polèmic” i que no disposaven de gaires recursos. L’Oriol explica que ells han sigut els que han pres la iniciativa basant-se en els protocols i les normatives de la Generalitat i en Pol denuncia el fet que “cap persona de l’equip de monitors ni cap infant hagi tingut un test a la seva disposició” encara. “Vam acollir a un nen positiu de Covid-19 i teníem mascaretes molt limitades que havíem de reutilitzar un parell de dies o més” declaren tot i que actualment la situació ha millorat i disposen de proteccions pel cos sencer. 

L’experiència la defineixen com quelcom “emocionant” i que els ha permès créixer tant a nivell “professional com personal”. A més, agraeixen sentir-se “útils” en dies tan convulsos com aquests. Un dels dos petits que es troba actualment allotjat a l’alberg assegura que “quan va arribar no volia quedar-se i volia tornar a casa, però ara no l’importaria quedar-se unes setmanes més”.

Read more

Quan el talent és més que això

ARIADNA PÉREZ BARTOMEU

IRIS TIÓ CASAS
INTEGRANT DE L’EQUIP NACIONAL DE NATACIÓ ARTÍSTICA

Quan neda sembla que la piscina sencera aguanti la respiració. Ella no és només talent i facilitat per a aquest esport. Hi ha tres coses que també la defineixen: cap, humilitat i senzillesa.

Tió Casas en l’Europeu Absolut a Glasgow on va quedar quarta en la modalitat de solo lliure. GIORGIO SCALA

Com passa sovint en els esports minoritaris i sobretot femenins, el seu nom és desconegut. Però s’acosten les Olimpíades i normalment, això es tradueix en més visibilització per la seva feina. Ella representa l’anonimat per a aquells que no estan lligats a la natació artística i alhora el ressò d’una de les grans promeses d’aquest esport. Amb el cap per avall però tocant de peus a terra l’Iris Tió Casas és d’aquelles persones que es mostren tal com són. D’ella diuen que és molt més que talent i la seva feina fins ara l’avala.

La Sara Levy, exnedadora de l’equip nacional creu que en ella es consagren “potencial innat i treball” dues qualitats per ser una “fora de sèrie”. L’Iris té disset anys i fa tot just dues temporades que va entrar a formar part de la selecció. Aquests dies, però, es fan estranys per una persona acostumada a estar més de set hores dins de l’aigua. Fora del seu medi habitual l’Iris continua entrenant les mateixes hores que abans i treballant amb un objectiu ben clar: els Jocs Olímpics.

No pot amagar la il·lusió que té pel que és un dels esdaveniments més importants per la carrera d’una esportista. L’exigència d’aquest no és menor però intenta no pressionar-se i “pensar que els Jocs són una competició més”. Han entrenat molt dur per arribar on són i si no fos
pel coronavirus, ara mateix estarien al Preolímpic.

L’ajornament de les Olimpíades ha fet que l’Iris s’hagi de replantejar l’any acadèmic. Està estudiant segon de batxillerat i de fet, s’ha dividit el curs en dos per concentrar-se totalment en els Jocs. Per a ella que es facin l’any que ve també implica augmentar altre cop les hores d’entrenament, més exigència i en conseqüència, menys temps. Però té clara una cosa: avui dia la ‘sincro’ és la seva prioritat i amb els estudis no té pressa, si pot entrenar
al màxim i anar estudiant a poc a poc per a ella “ja està bé”.

Una més de la selecció
Quan la van seleccionar al Centre d’Alt Rendiment (CAR) just estava en un Europeu a Glasgow. Aquesta va ser la primera competició absoluta on va aconseguir ni més ni menys que 89.600 punts en el solo lliure i va quedar
quarta. Però malgrat que responia a cada repte que li posaven al davant, hi havia gent que creia que amb 15 anys no estava preparada per al canvi. Però tal com explica ella, cada persona és diferent i ser la petita de l’equip “em va ajudar a espavilar-me”.

Amb més de 100 medalles al seu palmarès l’Iris ha escoltat des de petita que té potencial però creu que el més important és “estar contenta amb la teva feina, que et diguin que ets bona és extra”. Potser no és conscient del tot, però quan neda la gent la mira. Un cop toca l’aigua es fa gran i sembla que tota la piscina aguanti la respiració amb ella. Però com diu el lema olímpic encara es pot fer més de pressa, més alt i més fort, ja que el seu camí en l’alt rendiment tot just acaba de començar.

«Em feia mandra matinar»

L’Iris va començar a practicar a sincronitzada gairebé de manera anecdòtica. Amb cinc anys va veure a la televisió la Gemma Mengual, una de les millors nadadores que ha donat aquest esport, i va dir als seus pares que volia provar. Va començar a entrenar els dissabtes en un dels millors clubs d’Espanya (Kallípolis). Però amb el temps, llevar-se d’hora un cap de setmana li “va fer mandra”. Per això, va demanar al club entrenar entre setmana. Així va entrar a la competició. De la categoria alevina a la júnior va destacar des del primer moment fins avui, que es prepara per participar en els Jocs Olímpics.

Read more

20.000 mascaretes que no salvaran cap vida

Als camps de refugiats de les illes gregues, les mascaretes i el confinament estricte es contradiuen amb la impossibilitat de mantenir el distanciament.

MARC SEGUÉS, JOSEP TÀSSIES I JOAN SIMÓ

“La gent no té matalassos, dormen sobre estoretes o mantes. No hi ha calefacció, passen molt de fred. Tampoc hi ha electricitat. A vegades veus que cau menjar a terra, s’hi acosta un gos i no se’l menja. Hi ha moltes intoxicacions per fum, violacions, episodis de violència.

Molta gent mor dins del camp”. Aquesta és la “normalitat” dels refugiats que viuen a Moria (Lesbos) i així ho explica Isabel Rueda que, des de l’agost del 2019, exerceix com a coordinadora de la clínica ginecològica i obstètrica d’aquest camp.

Ja fa cinc anys que l’illa de Lesbos viu en una crisi humanitària perpètua, agreujada encara més per la irrupció de la COVID-19. L’epidèmia, d’escassa afectació en aquest racó del mar Egeu, ha significat el confinament estricte dels prop de 23.000 habitants de Moria, el nucli de refugiats més gran d’Europa. “Només poden sortir del camp amb autorització. Poden anar a la farmàcia i, en casos molt greus, a l’hospital”.

Entre aquestes excepcions no s’hi inclou la d’anar al banc a retirar la dotació de 80 euros que l’Estat grec els dóna cada mes per poder cobrir les seves necessitats bàsiques, fet que ha accentuat la preocupació entre la població refugiada que es veu sense possibilitat d’accedir als seus, ja de per si, escassos recursos econòmics.

El miracle grec
A Grècia el confinament ha estat ràpid, implacable i efectiu. Per a sorpresa de mig món el país hel·lènic va optar pel tancament quan tan sols hi havia un mort a tot el seu territori. Ara com ara el nombre de defuncions no arriba a les dues-centes i alguns mitjans han començat a parlar del “miracle grec”, un cas sorprenent tenint en compte la dramàtica situació d’altres països del sud d’Europa.

Malgrat que el món sencer sembla haver-se abocat en la lluita contra el coronavirus, els refugiats han de conviure amb altres malalties durant tot l’any. És el cas de la sarna, que ha esdevingut endèmica entre la població del camp. “Pràcticament tothom en té. Es passen el dia rascant-se i es provoquen moltes infeccions i ferides a la pell”, diu Rueda.

La solució a aquesta malaltia passa per l’aplicació d’una crema cada 12 hores i, sobretot, per mantenir una higiene constant, hàbit que, amb una dutxa per cada 100 habitants, resulta difícil d’adquirir.

Una lluita inefectiva
Als massificats camps de refugiats instal·lats a les illes gregues, les normes de distanciament social imposades pel govern es fan impossibles de seguir. Els habitants de Moria viuen en espais molt reduïts. Una mateixa tenda de campanya és compartida per famílies nombroses de fins a sis membres, i, per si això no fos prou, es passen el dia fent cues. Davant d’aquesta situació, de poc serveixen les 20.000 mascaretes que se’ls han repartit.

Conscients de la catàstrofe que, d’un moment a l’altre es podria desencadenar en llocs com aquest, més de 6.000 metges europeus han signat un manifest demanant que el trasllat dels refugiats que viuen a les illes. “Si Europa gira la cara, aquesta situació podria escalar i convertir-se en un desastre mèdic”, alerta el document.

Un oceà de brutícia Als camps que hi ha a les illes com Samos els refugiats han de conviure amb tones de brossa. JOAN SIMÓ

La tensió augmenta
“Els camps són olles a pressió”, explica el voluntari madrileny Álvaro Lucas des de Quios. En aquesta illa s’hi troba el camp de Vial que, la matinada del 19 d’abril, va ser greument afectat per un incendi. Tot va començar amb la mort d’una dona iraquiana sol·licitant d’asil que va encendre els ànims de la població del camp. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i la cosa va anar a més. Com han explicat fonts de la mateixa organització: “La situació durant l’incendi va ser de caos angoixant, ja que la fugida de les flames entrava en contradicció amb l’estricta quarantena”.

Els més optimistes podrien dir que, al fons del negre túnel, s’hi veu una mica de llum. I és que, el passat 18 d’abril 50 menors no acompanyats van volar cap a Alemanya. No han tingut la mateixa sort les prop de 40.000 persones que continuen esperant a les illes de l’Egeu.

Cronologia

QUÈ VA PASSAR AMB LA FRONTERA TURCA?
09/10/2019
Turquia llança una gran ofensiva en territori kurd en el marc de la Guerra Civil Siriana. La Unió Europea li exigeix que s’aturi.
10/10/2020
Erdogan amenaça d’obrir la seva frontera amb Grècia si la UE no deixa de qualificar la seva operació militar de “moviment d’ocupació”.
28/02/2020
El president compleix la seva amenaça i obre la frontera turco-grega, a través de la qual 30.000 refugiats intentaran entrar a territori de la UE.
01/03/2020
Grècia opta per suspendre el dret a l’asil dels refugiats mentre aquests són brutalment reprimits per les forces de seguretat d’aquest país.
10/03/2020
Es detecta el primer cas de coronavirus a Turquia.
16/03/2020
La crisi sanitària fa que l’estat turc cedeixi i obligui a tornar els refugiats
a l’interior del país. Molts d’ells han perdut tots els seus recursos intentant entrar a Grècia.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies