El dia després de la majoria d’edat: què passa amb els menors no acompanyats?

Un grup de veïns i veïnes de La Floresta s’organitza per acollir els menors estrangers quan arriben als 18 anys i els fan fora dels centres

SERENA IORDACHE I JAVIER CASTILLO

L’Othman va arribar a les costes andaluses fa sis mesos després d’un viatge de més de 12 hores en pastera a través del mediterrani. El petit de vuit germans va començar un viatge des del sud-est del Marroc amb l’esperança de “treballar i tenir un futur”. Quan l’Othman va arribar a Espanya, tenia 17 anys. Les autoritats públiques el van enviar a un centre d’internament provisional d’Algesires (Cadis), des del qual va ser traslladat fins un altre centre a Almería. Finalment, va acabar al centre d’acollida urgent de menors estrangers de Can Santoi, al municipi de Molins de Rei (Barcelona).

No gaire lluny d’allí, un grup de veïns i veïnes de la Floresta, un barri de Sant Cugat, es va organitzar per acollir als menors estrangers que no tenien un lloc on viure. “Quan estava a Can Santoi, em van dir que aniria al carrer”, explica el jove. Al complir la majoria d’edat i després d’estar tres mesos al centre d’internament de Molins de Rei, l’Othman s’anava a quedar al carrer. Però tot va canviar amb l’ajuda del grup «La Floresta contra Fronteres». El 7 de gener va començar a viure a casa de la Guadalupe Sales i ara afirma que està decidit a «aprendre idiomes i fer cursos de treball”.

«La Floresta contra Fronteres», quan la ciutadania fa el paper de l’administració

L’Othman és un dels tres joves estrangers que han acollit els veïns i veïnes de La Floresta contra Fronteres fins a dia d’avui. No són ni es defineixen com una ONG, però defensen que estan fent el paper que hauria de fer l’administració. Són un grup de persones que s’han autorganitzat al marge de les diferents administracions públiques per ajudar als joves que surten del centre de Can Santoi. La Floresta contra fronteres és una iniciativa ciutadana que va començar amb la idea de proveir a aquests joves una parella lingüística, és a dir, algú amb qui conversar per a aprendre a parlar l’idioma.

No obstant, quan van observar que els joves es quedaven sense llar el dia després de complir els 18 anys, van decidir fer un pas endavant. El grup de veïns i veïnes d’aquest barri de Sant Cugat facilita una estada provisional de màxim tres mesos a nois com l’Othman i, a més, els assignen un mentor o mentora perquè els ajudi en qüestions legals, com són els tràmits burocràtics. Una vegada compleixen els 18 anys, els joves estrangers no acompanyats solen quedar-se en una situació de desprotecció i vulnerabilitat i molts d’ells acaben vivint al carrer. L’objectiu de ‘La Floresta contra Fronteres’ és pal·liar aquesta situació i ajudar amb tot el que poden a aquests joves davant de la inacció de les institucions públiques.

La realitat dels menors estrangers no acompanyats a Espanya i Catalunya

Els nens i nenes provinents d’altres països que arriben sols a Catalunya són un col·lectiu extremadament vulnerable per tres raons: són menors, migrants i viatgen sols. Estem parlant dels MENAS, una abreviatura que s’ha imposat per anomenar aquests nens i que, segons la Sara Collantes , responsable de Polítiques de la Infància de UNICEF Espanya, els estigmatitza i va en contra de l’esperit de la Convenció dels Drets del Nen d’UNICEF.

Sovint els mitjans utilitzen expressions alarmistes per fer referència a l’arribada de nens i nenes no acompanyats i utilitzen números aproximats, però les dades oficials sobre aquests menors es fan públiques un cop a l’any en la Memòria de la Fiscalia. L’últim document publicat, al setembre de 2019, indicava que l’any 2018 havien arribat a Espanya 7.026 menors no acompanyats “per via marítima, en pasteres o altres embarcacions fràgils”. Aquesta dada representa un 200% en relació a l’any 2017, i per fer palesa d’aquest augment la pròpia pàgina web de la fiscalia utilitza l’expressió “alerta màxima menas”. A finals de desembre del 2018, estaven inscrits en el Registre de Menors Estrangers No Acompanyats un total de 13.796 nens i nenes sota la tutela dels serveis de protecció.

Què passa als 18 anys?

Per poder viure en territori espanyol de forma regular és necessari tenir l’autorització de residència. Països com Espanya, França, Itàlia i Romania concedeixen automàticament una autorització de residència als menors no acompanyats que es troben al seu territori. Però, aquesta autorització sovint tarda molt a ser tramitada i això endarrereix el procés per aconseguir els papers. A més, una altra de les característiques requerides per aconseguir l’autorització de residència és tenir recursos econòmics, una condició que es contradictòria en sí mateixa, perquè sense tenir la residència no es pot accedir al permís de treball.

Read more

Alexa, com funciones?

Un programa sobre els assitents de veu virtuals

Adaptació del programa radiofònic d’UPFRàdio realitzat per Bruno Fortea, Elisenda Rovira, Anna Hernández, Emili Serra i Cristina Batlle

Escolta aquí tot el programa de La Tendència, avui amb la Tecnologia Eficaç.

Com en la primera entrega, L’Orgasme Fugaç: parlem del succionador de clítoris, La Tendència analitza les diferents novetats tecnològiques que estan revolucionant el mercat dels joves, i no tan joves. Avui parlem sobre els assistents de veu virtuals i qui podria explicar millor com funciona que ells mateixos. Avui la nostra entrevistada és l’Alexa, l’assistent virtual de la companyia comercial Amazon.

I per no tancar-nos a l’opinió de dins l’estudi, hem sortit al carrer per veure quina rebuda tenen les noves tecnologies entre els consumidors.

Com ja sabeu, a La Tendència ens agrada escoltar totes les opinions. També aquelles que fan més mandra, és El Moment Cunyat.

Les revolucions tecnològiques estan molt bé, però també generen situacions controvertides. Tota innovació té les seves ‘Veritats incòmodes’.

Read more

Esport Adaptat: Més enllà de la inclusió

Les seleccions catalanes masculina i femenina de futbol per a persones amb paràlisi cerebral es preparen al CAR de Sant Cugat per participar en tornejos internacionals

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez.

Sovint es parla de l’esport per a persones amb diversitat funcional com una eina únicament d’inclusió social. Del que no es parla gairebé mai és del caràcter competitiu que també té l’esport adaptat més enllà de la inclusió.

Com a totes les categories esportives convencionals, cada esport té les seves competicions nacionals i internacionals. Ens hem apropat al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on les seleccions catalanes masculina i femenina en categoria de paràlisi cerebral entrenen cada mes per preparar-se per tornejos internacionals.

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez
Read more

El protocol contra l’assetjament sexual que no es va activar

Bosch admet que podria haver fet les coses “millor”, però que va primar la “contundència”

Per Mar Bermúdez, Marina Arbós i Carles Fernández.

L’exconseller del departament d’Afers Exteriors, Alfred Bosch, no va activar el protocol contra l’assetjament sexual amb què compta la Generalitat, malgrat tenir indicis que el seu llavors cap de gabinet, Carles Garcias, havia estat assetjant a diverses treballadores.

Bosch va iniciar una sèrie d’entrevistes informals amb el personal del depatament sobre aquesta qüestió sense recórrer a les eines de l’administració. Tanmateix, el protocol estableix “l’obligació“ de posar en coneixement aquests casos perquè siguin investigats.

Les conductes d’assetjament es poden produir tant en l’àmbit laboral com fora d’aquest. En el cas d’Exteriors, els treballadors tendeixen a participar en diversos actes fora de les oficines i a viatjar constantment. És per això que les agressions van tenir lloc en espais molt diversos.

No es va fer constar

El Protocol per a la prevenció, la detecció, l’actuació i la resolució de situacions d’assetjament sexual, per raó de sexe, d’orientació sexual i/o d’identitat sexual a l’Administració de la Generalitat de Catalunya estableix que “qualsevol empleada o empleat públic o responsable té l’obligació de posar en coneixement als seus superiors els casos de possible assetjament“. L’administració té el deure de deixar constància per escrit de la denúnica i la persona afectada també «ho pot denunciar i tindrà dret a tenir una resposta». A més a més, ha d’estar garantit que «aquesta informació rebi un tractament reservat».

És la direcció general de Funció Pública, que depèn de la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, qui ha de rebre la denúncia o queixa. El conseller del departament, Jordi Puigneró, insistia ahir sobre el desconeixement de les queixes i justificava que «no van poder prendre mesures cautelars».

En el cas de Garcias, Bosch no va seguir els passos marcats pel protocol. De fet, algunes de les víctimes van haver de continuar treballant amb l’agressor després que es conegués que hi havia una investigació oberta des de feia dos mesos.

Garcias va arribar a esbroncar una de les dones que l’havia acusat, tot i la prohibició expressa en el protocol de “qualsevol tracte advers o efecte negatiu sobre la persona com a conseqüència de la presentació de la queixa o denúncia per raó d’assetjament“.

Els efectes sobre la persona afectada poden ser una «disminució del rendiment, absentisme o depressió psicològica» i poden arribar a «l’abús de l’autoritat en cas d’una promoció professional o millora».

El protocol

El document oficial assenyala que l’assetjament sexual «el constitueix qualsevol comportament verbal, no verbal o físic d’índole sexual, no desitjat, que tingui com a objectiu o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat d’una persona o de crear-li un entorn intimidador, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest. És una forma d’abús que s’exerceix des d’una percepció o sensació de poder psíquic o físic respecte a la persona assetjada i que es pot donar en qualsevol àmbit de relació entre persones».
L’actuació contra l’assetjament pot iniciar-la tant la persona afectada com algú que conegui el cas. Tot i així, en la majoria de casos, el procés es comença tenint en compte el consentiment explícit de la víctima per fer-ho.

No obstant això, el protocol també estableix que, en cas que no existeixi aquest consentiment, la subdirecció general d’Ordenació Jurídica i d’inspecció de la direcció general de Funció Pública, pot obrir «diligències i prendre les mesures oportunes».

La “investigació i resolució del procediment s’han de fer amb la màxima rapidesa“ i les víctmes tenen el dret a “estar acompanyades i assessorades per una persona de la seva confiança que formi part de l’entorn laboral, d’un representant dels treballadors/ores o d’un delegat/ada de prevenció de riscos laborals”.

Els òrgans implicats

Si es complissin totes les garanties, hi hauria molts organismes implicats. La direcció general de Funció Pública és qui rep les denúncies i inicia les actuacions d’intervenció. Ho comunica a les secretaries generals, prepara la informació que s’ha de lliurar a la Comissió Paritària General de Prevenció de Riscos Laborals, i fa “un seguiment de l’aplicació del protocol”.

Per la seva banda, la subdirecció general d’Ordenació Jurídica obre el procés d’investigació i elabora un informe valoratiu. La subdirecció general de Relacions Sindicals rep les sol·licituds d’intervenció, les codifica i les deriva a l’òrgan competent. També fa un control estadístic dels casos i pot participar en les actuacions. El titular de la secretaria general afectada ha de vetllar perquè es compleixi el que es decideixi durant tota la investigació.

A més a més, és essencial la gestió de les tasques d’informar als treballadors, d’establir mesures preventives i d’oferir assesorament psicològic.

Read more

Menú por el planeta ja és una realitat a la Universitat Pompeu Fabra

Anna Ariño, Anna Calderón i Alicia Salvatella

Des del passat dilluns 2 de març, la Universitat Pompeu Fabra ofereix l’opció de demanar un menú d’orígen 100% vegetal a les cafeteries de tots els seus campus. Així doncs, la UPF és la primera universitat de l’estat espanyol en sumar-se a Menú por el planeta, una iniciativa impulsada per un grup d’estudiants que demana a les universitats que ofereixin l’opció de demanar un menú sostenible. 

Si voleu saber més sobre aquesta iniciativa, els motius dels estudiants que l’han impulsat o com ha estat el procés d’implementació, aquí teniu un reportatge de televisió fet per Anna Ariño, Anna Calderón i Alicia Salvatella.

Read more

Reivindicació a través del dibuix

Cada vegada són més les l·lustradores feministes que difonen els seus missatges a través de l’art i les xarxes socials

Un reportatge televisiu d’Amàlia Garcia, Olma Giró i Josep Tàssies, adaptat a Internet per Cristina Batlle i Anna Reig.

Un dels canals principals a través dels quals difonen la seva feina i il·lustracions és Instagram.

Read more

El masclisme emmascarat dels escacs

La guanyadora del torneig rep el premi de la categoria femenina en una competició mixta

Una victòria amarga per a les jugadores dels esports es va proclamar el dimecres 4 de març en el Campionat Universitari d’Escacs del País Valencià, quan va deixar una de les escenes més comentades de la setmana passada. Marta García, la guanyadora del torneig celebrat a la Universitat d’Alacant, va ser premiada a la categoria femenina. El problema va sorgir pel fet que aquesta competició era mixta, com totes les que s’organitzen en aquest esport, on s’enfronten homes i dones indistintament del seu gènere. 

La jugadora barcelonina va obtenir un seguit de cinc victòries consecutives en les rondes eliminatòries i un empat a la final, aconseguint d’aquesta manera sumar la millor puntuació, amb un total de 5,5 punts sobre 6. Tot i que García va estar subcampiona d’Europa sub-16 i octacampiona d’Espanya de diferents edats, aquest torneig va presentar una escena que no havia viscut en competicions diferents . Durant la cerimònia de premis, els organitzadors només la van galardonar com a la millor dona del torneig i, a més, va ser premiada en penúltima posició, quan l’última persona en pujar sempre és la guanyadora del campionat. Els coordinadors de l’esdeveniment no van comptar en cap moment amb què Marta va superar cinc homes en el torneig d’escacs.

Reglaments desactualitzats

El causant del problema va ser les bases del torneig, en les quals s’explicava la separació d’homes i dones en diferents categories. Aquesta confusió té el seu origen en el reglament que té la universitat sobre els esports, que és el mateix per a totes les disciplines, en el qual es s’especifica la separació de les dues categories. Per això, Marta García només va se reconeguda com a campiona femenina de la competició d’escacs, un esport que fa anys que es juga de forma mixta.

José Antonio Rodríguez, responsable tècnic de la Universitat d’Alacant, va assegurar que no va haver cap error en el protocol d’entrega de premis, que s’entreguen en primera posició a un gènere o altre de forma aleatòria, i va afirmar que cap persona va protestar anteriorment per aquestes normes. Tanmateix, el secretari general de la Federació Espanyola d’Escacs (FEDA), Ramón Padulles, van demanar al Consell Superior d’Esports una revisió del reglament que va fer servir la universitat quan es va assabentar de la notícia de García.

El nombre de federades en els Escacs a Espanya augmenta progressivament a mesura que passen els anys. Segons les dades oficials de la FEDA sobre el 2019, la plantilla femenina compta amb 3.174 federades, que ha augmentat respecte l’any passat (2.241 jugadores), cosa que ha suposat un augment del 41,6%. El percentatge de llicències femenines sobre el total de persones federades ha passat d’un 7,89% a un 10,66% aquest últim any, cosa que implica un creixement de la presència de les dones en un àmbit encara regit per homes.

Classificació del torneig

TEXT: Victor Tortosa / ADAPTACIÓ: Elena Garrido i Maria Rovira

Read more

Horts dins les ciutats

Júlia Claramunt i Pi, Júlia Mezquida i Pedrola

Davant  l’imminent avís d’emergència climàtica, moltes ciutats europees avoguen per propiciar iniciatives saludables i socialment sostenibles. Una d’aquestes és la dels horts urbans. Si bé la ciutat de Barcelona n’ha tingut des dels inicis dels anys 90, actualment la cuida i conreu dels horts ha reeixit. 

El projecte d’horts urbans està destinat a les persones més grans de 65 anys amb l’objectiu que contribueixin en la millora mediambiental de la ciutat a través dels principis de l’agricultura ecològica. A Barcelona hi ha més de 15 horts urbans i aproximadament 751 usuaris, entre els quals s’inclouen persones amb risc d’exclusió social que també són partícips de l’activitat. 

Aquests tipus d’espais fomenten la creació de zones verdes dins de la ciutat, així com l’educació mediambiental. També tenen un caire social per la gent que hi participa, ja que els permet ocupar temps lliure i dur a terme una activitat física positiva per la salut.

Horts ocupats

A banda dels horts urbans que s’impulsen des de l’Ajuntament, a Barcelona també ha sorgit un moviment paral·lel a l’institucional; els horts urbans ocupats. Aquesta iniciativa, a part de contribuir a la creació d’espais verds també té l’objectiu de frenar l’especulació urbanística i la gentrificació, ja que els horts es construeixen en solars ocupats.

Un exemple, és l‘Hort Fortalesa del Poblenou, que a través de la plataforma Ens Plantem vol posar fre a la construcció d’una residència de luxe per aproximadament 750 estudiants.

Reportatge de televisió realitzat per Mònica Homs, Paula Durà, Gerard Ventura i Helena Gassull

Quins horts urbans podem trobar a la ciutat de Barcelona?

L’hort urbà més gran d’Europa

Ciutats com Berlín, Madrid, Londres o París també han adoptat iniciatives per construir horts urbans. De moment, el projecte més ambiciós és el de la capital francesa, que tindrà l’hort urbà més gran de tot el continent. L’hort comptarà amb una superfície de 14.000 metre quadrats i estarà situat al terrat de Expo Porte Versailles de París.

La part superior de l’edifici acollirà 30 espècies diferents i produirà 1.000 kg d’hortalisses i fruites. El projecte s’emmarca dins l’agricultura sostenible, per aquest motiu, no s’utilitzaran pesticides ni fertilitzants químics. Un total de 20 jardiners cuidaran els cultius. La inauguració està prevista al setembre d’aquest 2020.

Read more

Tot un món de bèsties per descobrir

La cultura popular a Catalunya ofereix un recull de bestiari festiu amb molta història i dedicació. Els pocs professionals de l’ofici segueixen gaudint als seus tallers, tot i la incertesa del moment.

Paula Durà / Mireia Ruiz

La cultura popular, els gegants i el bestiari de cada poble de Catalunya crea un sentiment d’arrelament a tots els seus habitants. Les Festes Majors, els seguicis o els cercaviles són moments esperats on aquestes construccions en són les protagonistes. Les colles geganteres sempre tenen mil i una històries i llegendes sobre els seus gegants però, i el bestiari? Animals fantàstics que treuen focs pels queixals, que ballen sota les espurnes dels diables i es converteixen en referents les nits de correfoc.

Coneixem algunes bèsties i les seves històries

El món de les bèsties de foc és immens. Cadascuna representa la imatgeria tradicional i fantàstica del seu territori. Des de dracs, àligues, pollastres i fil·loxeres, passant per bous, cabres, animals fantàstics de quatre caps o amb cap d’humà i cos d’animal, fins a una mula, un gat o un dofí. La gran majoria tenen una història a explicar, ja sigui una lluita, un romanç, la representació d’una figura mitològica, etc. L’origen de la imatgeria té una estreta relació amb la celebració del Corpus. Una de les bèsties documentada més antiga és l’àliga de Vilafranca del Penedès del segle XVII. La seva aparició està datada l’any 1600 a les celebracions públiques a la processó del Corpus. La figura feia vuit pams d’alçada i uns deu de llargada.

L’àliga és una bèstia molt popular en els Països Catalans, amb una relació estreta amb aquelles ciutats que havien sigut bressol dels privilegis reials, com és el cas de Vilafranca del Penedès o Barcelona. L’àliga de Barcelona està documentada del segle XIV i significava el màxim honor que es podia oferir a la noblesa del moment. Tenia el privilegi de ballar en les esglésies i obria la processó del Corpus. Tanmateix l’any 1716 amb el Decret de Nova Planta es restringeixen els espais on pot ballar, ja que la seva simbologia no és ben rebuda. L’any 1898 es recupera i passa a formar part del Seguici Popular de Barcelona amb ball i música pròpia.

Mentre aquest bestiari festiu ens mostra l’antiguitat de la imatgeria tradicional catalana, d’altres amaguen llegendes i representacions fantàstiques. Aquest és el cas del drac de Parets del Vallès, un esquelet de drac que escenifica el poder de les tenebres. Té 13 punts de foc que creen un efecte visual sorprenent.

Tal com passa en la majoria d’oficis, el món de les bèsties també està molt masculinitzat. Tant els creadors de les peces com els portadors són majoritàriament homes. La Dolors Sans, la Teresa Casserras i la Neus Hosta són tres dones que s’han fet un espai en aquest ofici. Totes elles, reconegudes pels seus companys de feina però, que han hagut de fer un esforç extra per guanyar-se aquest reconeixement. Per una altra banda, les portadores de bèsties tampoc ho tenen fàcil en aquest aspecte. Hi ha poques colles creades íntegrament per dones, ja que es considera una pràctica que implica molta força. I, és que la força mai ha estat una característica que s’hagi relacionat amb les dones. No obstant, col·lectius com el de la Mula de Sant Feliu de Llobregat trenquen amb aquest estigma. L’any 1995, un grup de noies van recuperar i reintroduir la bèstia a les Festes de la Tardor del poble després d’estar uns anys en inactivitat. 

Per conèixer una mica més sobre aquestes bèsties de la cultura catalana, amb aquest joc pots fer-ho d’una manera fàcil i divertida. 

Però, d’on surten les bèsties?

Són més d’una desena els tallers d’escultura que es dediquen a la imatgeria popular. Sovint es fan dir escultors, ja que defensen que la imatgeria és únicament una branca de l’escultura i no un ofici diferent. Espais com el Taller Casserras de Solsona o el taller del Toni Mujal a Cardona, fa moltes dècades que es dediquen a fer cada dia més gran la imatgeria popular catalana. Aquesta branca de l’escultura va començar a fer-se popular entre els amants de bèsties i gegants, que van interessar-se pels processos de construcció. 

Un dels tallers més recents es troba a Valls. Es tracta del taller del Sergi Iglesias, que va començar a funcionar com a taller el 2018. D’un dels més recents a d’altres amb més de 30 anys d’experiència, com és la Dolors Sans. Una vilafranquina que porta a les seves esquenes 145 bèsties de foc, 40 gegants i gegantons i 87 capgrossos. És gairebé segur que, tothom que hagi vist alguna peça d’imatgeria popular, hagi coincidit amb construccions firmades per Dolors Sans, una de les poques dones que es dediquen a aquest sector. 

En un polígon industrial de Parets del Vallès hi ha el taller del Dani Garrido, Creacions Tallaferro. El Dani fa pocs anys que s’hi dedica professionalment però ha estat l’encarregat de construir diferents bèsties com el boc de Cabrera, una de les seves creacions més gran fins al moment.

Aquest any, i de manera excepcional, el nom de Tallaferro ha pogut passar fronteres i arribar fins els Estats Units, on s’han enviat tres capgrossos que ha construït al seu taller, de la mà també del seu ajudant.

Cada escultor té el seu propi ritual de construcció. Hi ha qui es decanta per un tipus de material o per un altre, depenent de les qualitats que busquin en la seva creació, igual que fan amb els processos a seguir. Un dels materials que més triomfa entre el gremi és la fibra de vidre, un dels materials més resistents i lleugers que existeixen fins al moment. Tot i no ser ni la més resistent ni la més lleugera, el cartró pedra segueix sent una de les opcions principals per a molts d’ells.

Seguirem dansant a les places dels pobles

Tot i la desaparició temporal de la cultura catalana durant la irrupció del franquisme, la seva trajectòria ha arribat fins avui dia. Amb ella tenim una recopilació de danses, festes, diables, colles i bestiari de foc molt gran a Catalunya. A més, de professionals com el Dani Garrido que donen una empenta perquè aquesta tradició no desaparegui. Tanmateix, ell ens afirma que l’escultor de bestiari “és una professió que, ara mateix, està agafant molta força”. Arran de la democratització a finals dels 70 va haver-hi un auge de la cultura popular. La demanda va anar en creixent mentre que els professionals eren uns pocs. A diferència d’ara, el Dani destaca que “fa sis anys que vaig començar i ja he conegut quatre persones que han començat també”. Aquesta dada tan significativa comporta que no hi hagi tanta feina, tot i que hi ha molta més varietat de figures i d’artistes. 

Tot i la incertesa de l’endemà que comentava el Dani Garrido sobre la seva professió, les Festes Majors seguiran fent dansar la bèstia a les places dels pobles. Així doncs, la quantitat de gent que gaudeix d’aquest món és poca, però molt gran i compromesa.

Read more

L’esport també paga les conseqüències del Coronavirus

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies