INPUT, CAVALL DE TROIA

Read this content in English here

Allà on conflueix l’estètica dels pobles espanyols, milers de persones s’endinsen en la cultura.

Ala muntanya de Montjuïc es troba el que es coneix com el Poble Espanyol, una representació arquitectònica construïda el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona.

Aquesta construcció, que pretén recrear els estils i les característiques arquitectòniques dels diversos pobles d’Espanya, és una petita aldea falsa que conté restaurants, museus, places, escoles, teatres, carrerons i, fins i tot, tallers artesans.

L’encant rústic i acollidor d’aquesta població, inicialment batejada com a Iberona, es trenca lleugerament quan el vianant ensopega amb la presència d’una discoteca de música electrònica.Input High Fidelity Dance Club, que té una decoració més aviat industrial i moderna, rep cada cap de setmana artistes del món de la música electrònica i s’ha convertit, en l’última dècada, en una de les discoteques de referència per a aquest gènere musical.

És probable que la seva popularitat es degui en part a la seva ubicació, i és per la seva ubicació també que, sovint, els seus visitants passen més temps rumiant fora a la terrassa de la discoteca –entenent “terrassa” com els carrerons de pedra del poble ideat per Josep Puig i Cadafalch– que a dins de l’establiment en si, on la multitud, de totes les edats, es passa hores contemplant el posar i treure de cascos d’algun DJ, sigui de Suècia, Romania o Brussel·les.

El públic acompanya aquesta contemplació amb els respectius alçaments de braços i inclinacions de caps, alguns més efusius que d’altres –segurament perquè aquests han estat ajudats per alguna droga que els fa pensar que la música que estan escoltant, normalment dotada de diversos pum-pum i d’altres xumba-xumba, els agrada més del que es pensen.

Nit d’hivern

El passat 17 de gener la discoteca va rebre Artbat, un duet format per dos DJs ucraïnesos que es van unir el 2015 i, com no ha fet ningú mai, van fer servir les tres primeres lletres dels dos respectius noms per engendrar el nom del grup. Tot i que l’actuació començava a les 2 de la matinada, les portes del rural Poble Espanyol ja comptaven amb una gran filera que seguia la baixada de Montjuïc, dues hores abans del seu inici.

El perfil de gent que configurava aquesta cua era divers, i anava des de noies de 20 anys vestides amb tops de lluentons i ulleres de sol d’algun color destacat fins a senyors de 50 anys vestits com si haguessin d’anar a una barbacoa just després. En general, l’aura que es percebia estava formada per fum –accentuat pel fred–, un cúmul de converses i de tremolor, segurament pels 7 graus que fotien aquella nit o per l’efecte secundari d’alguna droga o, si més no, per la combinació explosiva d’aquestes dues raons.

Cada 5 o 10 minuts apareixien busos, taxis o cabifys dels quals sortien joves en grup caminant accelerats en direcció a la cua. Irònicament, en el 90% d’aquestes arribades, la música que es podia distingir reproduint-se des de l’interior del cotxe era reggaeton o pop, probablement per no cansar- se de la intensa sessió de música electrònica que tenien per davant. A la 1.30 de la matinada va travessar les portes del recinte arquitectònic la primera allau d’individus exaltats.

L’experiència comença

Atabalats per arribar a la primera fila del concert, entraven sense ser conscients que la majoria d’ells acabaria passant gairebé tota la nit a la “terrassa” demanant pitis a nous amics. Segurament, aquell dia hi havia més gent del normal fora a la terrassa perquè Artbat, tot i ser un duet reconegut mundialment, es caracteritza per tenir un so obscur, profund, quasi hipnòtic, propi d’allò que els experts anomenen el progressive o dark techno.

Aquest tipus de música que dóna la sensació al receptor que l’estan abduint motiva, sobretot, els no tan aficionats –que han acabat a Input per pressió grupal o sense saber qui hi actuava– a traslladar- se a la part exterior del club on, tot i estar a 10 graus, la mescla d’alcohol, fum i escalfor humana fan del fred una cosa intangible.I és en aquesta placeta exterior amb cadires de plàstic negres on persones de diferents barris, pobles, ciutats o, fins i tot, països passen a convertir-se en pocs minuts en amics íntims i a compartir abraçades sinceres.

És en aquests carrerons de parets grises on gent de totes les edats revela secrets que probablement no ha explicat mai a ningú per por a ser jutjat per una persona a qui li ha demanat un cigarro fa dos minuts; on s’intercanvien desenes de números de telèfon per organitzar festes que no es duran a terme mai; on dotzenes de guiris conviden a catalans a visitar el seu país… Tot això amb paraules arrossegades i mandíbules inquietes.

Comments are closed.