Feminismes, en plural

El passat dimecres, a l’Auditori del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra es va parlar de feminisme interseccional. En el marc de la Setmana de la igualtat, deba-t.org va organitzar una taula rodona amb la participació de Desirée Bela-Lobedde, activista afrofeminista i comunicadora, Míriam Hatibi, consultora de comunicació i Jessica Sala, advocada i activista de l’Asociació Guineo Catalana Bisilia. Però, faltava una quarta ponent. La periodista Anna Pacheco no va poder assistir a l’acte tal i com estava previst per “el ciberassetjament que ha patit a les xarxes socials en els darrers dies”, segons va comunicar la Olympia Arango, moderadora de la taula.

Què és el feminisme interseccional?

La paraula interseccionalitat fa referència al fenomen pel qual cada persona pateix opressió o ostenta privilegi en base a la seva pertinença a diferents categories socials, entre les quals trobem gènere, raça, classe, ètnia, discapacitat, sexualitat, religió, etc. Segons aquest enfocament, la relació entre les múltiples identitats d’una persona té més importància que cadascuna d’elles de manera individual i aïllada.

Així doncs, el feminisme interseccional és un feminisme que lluita pels drets de totes les dones, però sense oblidar que una dona blanca, cisheterosexual, amb poder econòmic i accés a l’educació té privilegis per sobre les demés. 

Un feminisme que reconegui l’heterogeneïtat 

“Al principi veia que el feminisme no em representava”, va dir Jessica Sala només començar la taula rodona, afirmació amb la que les dues altres ponents hi van coincidir. La idea que més es va repetir durant l’acte i el missatge clau que es va intentar transmetre va ser que el feminisme és un moviment plural i divers que “respon a realitats diferents però amb un únic objectiu”. En aquest sentit, les ponents van estar d’acord en que el feminisme hegemònic no pot parlar per totes i ha de desfer-se del paternalisme que actualment exerceix cap a altres formes de lluita feminista, per tal de construir aliances.

Les ponents van afirmar que falta que aquest feminisme hegemònic reconegui que hi ha altres realitats i que no deixi fora a les dones que estan afectades per la intersecció d’altres opressions. Així doncs, les tres van considerar que aquest és el camí a seguir: una lluita feminista inclusiva. Perquè té més sentit parlar de feminismes, en plural, que d’un sol moviment feminista.

Per una banda, Jessica Sala va remarcar el paper del “feminisme blanc” com a és necessari sempre i quan les dones sàpiguin aprofitar els privilegis que tenen en bé de totes. Va utilitzar d’exemple aportacions com l’informe On són les dones, que ha ajudat a veure no solament la participació de les dones en els mitjans de comunicació, sinó també la participació de les dones en funció de la seva raça. En sentit contrari, Hatibi també va reivindicar que les dones racialitzades poden parlar sobre altres coses que no siguin feminisme interseccional. Va esmentar a la Sílvia Agüero, lacto-activista, gitana i feminista, “que té coses molt interessants a dir sobre la maternitat.” I és que totes van coincidir en que hi ha una manca de referents.

Per això, un altre tema que també va estar damunt la taula va ser el de les quotes de gènere. Desirée Bela va qualificar aquest mètode “d’acció positiva” o “mesura de correcció”, ja que les quotes no pretenen ser una finalitat en si mateixes sinó un mitjà, i de moment “es necessiten per diversificar, perquè es reconegui el talent i la presència de persones diverses en tots els àmbits”. En aquest àmbit va posar d’exemple l’artícle de la Lucía Mbomío, Pon una negra en tu vida.

Feminisme de km 0

Jessica Sala va dir que quan es parla de feminisme afro, sempre es fa referència a feministes d’EEUU i ella “necessita les seves referents catalanes”. En aquest sentit, Desireé Bela va introduir el concepte “activisme kilometre 0”. És a dir, la necessitat de visibilitzar i escoltar a referents més properes. Així doncs, durant la taula rodona van mencionar a diferents dones de Remei Sipi, escriptora i activista per la causa de la dona africana, i Silvia Agüero.

«Jo no soc el 8m»

«La meva vida no és el 8 de març», va dir Jessica Sala, en arribar al final de la xerrada. Amb aquesta afirmació va llençar un missatge molt clar: el que és realment important és «el dia a dia» i el «ser conscients de que som persones». Va reivindicar que troba a faltar que quan, per exemple, un professor insulta a una nena pel fet de ser negra, algú aixequi la mà. El mateix passa amb les xarxes socials, on molts som inactius quan hi ha un comentari racista. Així doncs, va recordar que està a les nostres mans el poder de canviar les coses i d’assenyalar i reconèixer que hi ha comportaments discriminatoris, que malgrat tinguem assumits, hem d’erradicar.

Aquí adjuntem la tertúlia de UPF Ràdio que es va fer després de la taula rodona, en la que participen Laura Casserres, Serena Iordache i Olympia Arango, moderadora de la taula. Podcast editat per Adrian Soler.

Comments are closed.