Europa desembarca al futbol africà

Algunes seleccions d’Àfrica busquen jugadors formats a Europa amb pares africans. Aquests països no tenen prou recursos per formar jugadors propis, ni per tenir lligues de futbol desenvolupades.

Pocs jugadors de futbol poden somiar a jugar a la seva selecció nacional, a ser jugadors internacionals i enfrontar-se als millors del món. Joan López Eló, Joanet, va néixer a Lleida. Fa menys d’un any jugava a la filial del Lleida Esportiu. Aquesta temporada ha fet el salt al primer equip, però, a més, té el privilegi de ser part del selecte grup d’internacionals. Però no juga amb la selecció espanyola.

Sense cap previsió, l’equip lleidatà el va avisar que tenia la possibilitat d’anar a jugar amb la selecció de Guinea Equatorial. Joanet no és guineà; però la seva mare ho és. Solament havia viatjat a Guinea Equatorial dues vegades, de visita. No obstant això, no ho va dubtar: “És una oportunitat única que em pot obrir portes”, diu. López no tenia expectatives d’entrar a la selecció espanyola. I ara és internacional.

“És una forma de retornar al país de la meva mare el que ella m’ha donat a mi”, argumenta López. En poc dies, el jugador del Lleida Esportiu estava camí de jugar en una selecció Àfrica. La coordinadora de la selecció de Guinea Equatorial portava tota la burocràcia; un visat exprés li donà la via per viatjar i jugar allà. Nova nacionalitat; nova carrera futbolística.

Joan López, però, no és l’únic espanyol a la seva selecció, ni tampoc l’únic català. De fet, la selecció amb més catalans a la seva convocatòria és, en contra de la lògica, la de Guinea Equatorial, amb 6 catalans per només 4 a la selecció espanyola.

Aquest fet no és una anècdota, ja que des de fa aproximadament dues dècades els responsables de la selecció del país van començar a buscar jugadors formats a Espanya amb familiars guineans per reforçar la seva selecció, fins el punt que aquests són majoria a la selecció -actualment n’hi ha 16 nascuts a Espanya del total de 25 convocats-.


Un dels primers casos va ser el d’Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista nascut a Sabadell i format a la cantera de l’Espanyol. Actualment, exerceix com a periodista de Gol Televisió i acaba de publicar el llibre “Indomable”, un conjunt d’històries dedicades al futbol africà.

Guinea Equatorial és un petit país d’Àfrica meridional amb reserves de petroli i, per tant, possibilitat de tenir recursos econòmics. Va ser una colònia espanyola fins l’any 1968 i, des de llavors, com la majoria de països africans ha estat marcat per la inestabilitat política. Tal com explica Edjogo, és un país que històricament no ha tingut “infraestructures per a formar bons jugadors” i opta per portar jugadors formats a fora per tal de poder competir en el continent.

Tanmateix, la falta de recursos i la inexistència d’una lliga nacional potent no és un fet que passi només a Guinea Equatorial ni molt menys. Altres països veïns com la República Democràtica del Congo, Togo o Gabon tenen el mateix problema i s’han d’abastir de jugadors normalment provinents de les seves antigues metròpolis per completar les seleccions i tenir un nivell competitiu. 

Segons Edjogo, aquesta política ha d’ajudar al desenvolupament futbolístic dels països, ja que competir a un nivell més alt comporta l’arribada de nous patrocinadors i amb això més diners per invertir. Alguns fruits d’aquesta política són l’acadèmia Kano Sports a Guinea o el Vita Club Kinshasa, equips desenvolupats en els seus respectius països que permeten formar a talent local, i que arribi a la selecció, perquè aquesta no depengui únicament del talent que prové d’Europa. 

Tot i que la falta de recursos és un factor explicatiu en alguns països, no explica tots els casos on els jugadors formats a Europa predominen les seleccions africanes. Marroc i Algèria són dos casos clars de potències africanes que es nodreixen de talent exterior per competir al màxim nivell en el curt termini. Això difereix de països com Nigèria o Camerun, que prefereixen competir amb jugadors formats al país. Però, sobretot, és radicalment diferent a Egipte i Sudàfrica, on gairebé tots els jugadors es formen allí i a més juguen a les lligues locals, ja que són competicions amb equips amb diners i que paguen bé els futbolistes.

Europa-Àfrica: un flux bidericcional

Sens dubte, la història recent fa evident que el continent europeu i l’africà estan estretament relacionats. No només pel colonialisme sinó també per la migració. Tal com diu Edjogo, “el futbol és un reflex de la societat”, també a Europa. Això es fa palès observant les convocatòries d’algunes seleccions europees com França, Bèlgica o Països Baixos, on ja és habitual veure com gran quantitat de jugadors són fills d’africans.

Però les seleccions absolutes són només el final del camí del futbol de seleccions. Aquesta imatge ocorre, fins i tot amb més força en les categories inferiors. Per posar un exemple, les seleccions europees que més lluny han arribat al mundial sub-17 han estat França i Països Baixos. Si s’observa la confecció d’aquestes plantilles, la gran majoria estan formades per fills d’africans.

El fet que explica el camí de retorn cap a Àfrica és el moment d’arribada a les seleccions absolutes. Ser internacional absolut amb les seleccions europees és molt difícil, i és una meta que només aconsegueixen els millors jugadors de cada generació. 

Per això, només els jugadors de primer nivell són aquells que representaran a les seleccions europees. Aquells que es troben en un segon esglaó, i tenen la possibilitat de representar una selecció africana, normalment opten per representar al país d’origen de la seva família, ja que allà normalment destacaran per sobre dels jugadors formats a Àfrica.

Aquest fet es demostra veient el valor de mercat dels internacionals per seleccions africanes que han nascut o s’han format a Europa en relació als jugadors formats al propi país que representen.

Tot i aquest domini, prendre la decisió de representar una selecció no és una decisió fàcil, perquè en el moment en què es debuta a nivell absolut amb un combinat nacional només s’és seleccionable per aquell país, fet que tanca la porta a ser internacional per les seleccions europees.

Renunciar a una selecció europea pot significar també renunciar als èxits intercontinentals, ja que les seleccions africanes mai han guanyat cap Mundial absolut, ni tan sols han arribat mai a semifinals. Per això, aquests jugadors han de tenir clar que mai arribaran a representar la selecció europea a nivell absolut o bé poden voler representar el país d’origen de la seva família per qüestions sentimentals. 

Àfrica representa una gran fàbrica de talent per al món del futbol. Tanmateix, qui recull els fruits d’aquest talent és el continent europeu: el gran dominador d’aquest esport en tots els sentits. Per això, molts jugadors d’origen africà intenten retornar al continent part del que es mereix i fer gaudir als seus aficionats amb les seves seleccions.

Un clar exemple d’això és Frederic Kanouté, exjugador del Sevilla i internacional per Mali durant molt anys. Ell no va néixer allà, però tal com narra al pròleg d’”Indomable”, va sentir la necessitat de representar el país de la seva família quan era a les portes de debutar amb la selecció francesa. Havia de retornar a la “mare Àfrica” allò que el continent li havia donat a ell.

Comments are closed.