Entre la trinxera i la universitat

Uns 2.000 bosnians van arribar a Catalunya entre 1992 i 1995 fugint de la guerra del seu país. Molts d’aquests refugiats eren joves estudiants. Algunes universitats catalanes van desplegar programes de beques per tal d’acollir-los.

BRUNO FORTEA I GERARD VENTURA

Almir Kasumagic va quedar atrapat a Doboj en plena guerra de Bòsnia, a finals de 1992. Un bosnià musulmà en una ciutat sota control serbi. Tenia 16 anys. “Vaig córrer més d’un quilòmetre sense mirar enrere. Sabia que si girava el cap, em dispararien”. L’Almir va aconseguir escapar de la ciutat després de quedar-hi aïllat durant vuit mesos. Un home el va treure de la ciutat traginant-lo al maleter del cotxe i el va deixar en terra de ningú. Allà, córrer sense mirar enrere

Deixava enrere els pares, casa seva i una adolescència “molt feliç”. Per davant, la voluntat de retrobar-se amb la seva germana Sanela, refugiada a Croàcia des de principis de la guerra, i de resguardar-se en un lloc més segur que l’epicentre del conflicte. Un conflicte ètnic que va enfrontar bosnians, croats i serbis i que va acabar amb més de 100.000 morts.

De Croàcia a Barcelona

Tot i ajuntar-se de nou a Croàcia, els dos germans seguien estant en potencial perill. “Els croats agafaven nois joves com jo, de 16 o 17 anys, per dur-los a la primera línia del front de guerra de l’exèrcit. Era molt perillós”, afirma l’Almir. L’Almir i la Sanela són dos del centenar de refugiats que l’ONG catalana CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals) va dur cap a Catalunya durant la guerra de Bòsnia. A Catalunya van trobar-hi, per primer cop en mesos, estabilitat i equilibri. Hi van arribar l’agost de 1993

“Catalunya ens va salvar la vida”, assegura la Sanela. I és que, a part d’acollir uns 2.000 refugiats durant el conflicte, les institucions catalanes i la societat civil organitzada també va bolcar-se amb els bosnians que seguien en territori bèl·lic. Segons l’Almir, la connexió entre Bòsnia i Catalunya és “tan potent” perquè les dues nacions “han patit coses similars”. Compara el setge de 1714 a Barcelona amb el de Sarajevo el 1992, i la inacció de la comunitat internacional als Balcans amb la manca d’aliats dels austriacistes catalans durant la Guerra de Successió. 

El cert és que, durant la guerra, Catalunya va enviar més de mil tones d’ajuda humanitària a Bòsnia. “Els primers combois humanitaris que van entrar a Sarajevo eren de Catalunya”, recorda l’Almir. Precisament en un d’aquells camions carregats de menjar i roba hi anava Manel Vila, l’actual director de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat. Aleshores, treballava a l’Ajuntament de Barcelona, i l’alcalde Pasqual Maragall va encarregar-li la gestió de l’ajuda a Bòsnia abans de la celebració dels Jocs Olímpics. 

Vila va ser l’impulsor de la iniciativa solidària ‘Barcelona Districte 11’. Als deu districtes de la ciutat comtal se n’hi va sumar un de més llunyà: Sarajevo. Això volia dir que la capital bosniana rebria una dotació pressupostària i un seguit de recursos equiparables als de Ciutat Vella o Sarrià-Sant Gervasi. L’ajuda es va prolongar durant la postguerra, fins l’any 2001. Aquest projecte va ser, segons Vila, una “experiència de solidaritat municipal” en un moment en què “els estats no van saber reaccionar”.

La cooperació entre Catalunya i Bòsnia també es fa evident en detalls aparentment més petits. Bona part dels arbres del bulevard Meše Selimovića de Sarajevo provenen de l’Empordà. MILAN SUVAJAC

Les universitats entren en joc

“L’ajuda va venir de ciutadans anònims, ajuntaments i algunes institucions públiques”, assegura Vila. Especialment les universitats catalanes van prendre la davantera en matèria de cooperació. Tant la Universitat de Barcelona (UB) com la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) van facilitar els estudis als refugiats bosnians que van arribar a Catalunya en edat universitària. La UB va becar-los la carrera i va programar cursos d’idiomes i grups d’acollida per tal d’agilitzar la seva integració amb els nous companys. A partir d’aquesta experiència, es va crear l’actual Programa de suport de la UB a persones refugiades, que el 2018 va rebre 70 sol·licituds.

Per la seva banda, la UAB va crear l’any 1994 l’Oficina d’Afers Socials, l’embrió de l’actual Fundació Autònoma Solidària. L’organisme va acollir deu estudiants bosnians, entre els quals hi havia la Sanela i l’Almir Kasumagic. “Vam tenir beca pels quatre anys de la carrera. Ens van pagar la matrícula, el pis a la Vila Universitària i el menjar”, afirmen els dos germans. La UAB va reservar un 0,7% del seu pressupost per becar estudiants en zones de conflicte. “Les ajudes no només eren pels bosnians, tenia un amic del Sàhara Occidental que també ho tenia tot gratuït”, recorda la Sanela. Malgrat tot, Kasumagic creu que ella, segurament, va tenir menys problemes que refugiats d’altres llocs a l’hora d’integrar-se.

La col·laboració de la UAB no només es va limitar a territori català. Més d’un centenar d’estudiants i objectors de consciència del centre van fer de voluntaris a camps de refugiats de bosnians a Croàcia i Eslovènia. Tolmin, Novo Mesto, Veli Losinj o Savudrija van ser alguns dels camps on els estudiants van viatjar en quatre tandes: Nadal de 1992 i Setmana Santa, juliol i agost de 1993.

I els joves no-universitaris?

A diferència de l’Almir i la Sanela, no tots els joves bosnians que es van asilar a Catalunya van poder acollir-se a les ajudes que oferien les universitats. Miso Bugarski, per exemple, va arribar amb 12 anys. Quan va entrar a la universitat, el 1998, ja no es va poder acollir al programa de beques per a refugiats bosnians. La guerra ja havia acabat, i les beques, amb ella. En el cas del Miso, la universitat no va ser el pal de paller de la seva integració. L’institut i el bàsquet van ser les seves principals eines de socialització. “Allà vaig aprendre a parlar català i vaig conèixer els meus amics. Vaig integrar-me molt ràpidament”, sentencia.

I és que, segons la periodista Tania Lobato, autora del llibre Los niños de Bosnia’, “com més jove emigres a un lloc nou, tens més capacitat per adaptar-te a un nou entorn”. Lobato afirma que “els nens viuen en una certa ignorància”. Malgrat tot, el Miso també destaca que viure una guerra i un exili en temps d’infància és una experiència que “et fan madurar a marxes forçades”.

Quedar-se o tornar

Exiliar-se no implica oblidar el lloc de provinença. A vegades, es manté massa gran el record. En acabar la universitat, l’Almir va tornar a Sarajevo. «Em va quedar el desig de veure si la ciutat on vaig créixer es podia reconstruir», confessa. L’exili tampoc implica tenir ganes o poder tornar allà on hi van haver trinxeres. La Sanela i el Miso s’han quedat a Sabadell i Barcelona respectivament. Visquin on visquin, els tres segueixen veient-se sovint. Estan casats i han tingut fills; han passat més de 25 anys. Quan va esclatar la guerra, només eren adolescents.

Comments are closed.