«Em rellisquen els insults, però veig molt odi a Twitter»

Neus Rossell (Sils, 1989), llicenciada en Magisteri Musical i en pedagogia de la música i moviment de Dalcroze a Suïssa. S’ha fet coneguda pels seus vídeos humorístics a Instagram a partir de la sentència del Procés i la situació política nacional actual.

Com va sorgir la idea de començar a penjar vídeos?
Un dia, mentre anava a treballar a Esponellà, vaig sentir a la ràdio la Lorena Roldán que deia que tots érem terroristes. Em vaig posar a riure sola. A l’hora de dinar ho vam comentar amb les altres mestres i se’m va acudir fer-ne un vídeo. Per res del món m’imaginava que tindria tal difusió.

Quina finalitat tenen?
Primerament, és per denunciar la situació política actual de Catalunya. Crec que amb humor tot s‘entén millor. Jo ho he definit com a “intentar apaivagar el mal rotllo”. També hi ha una part egoista a l’hora de penjar els vídeos. Per a mi és una manera de deixar-me anar i canalitzar el que penso. M’és molt fàcil perquè em surt sol.

Segueixes algun procés concret per a gravar els clips?
La veritat és que no segueixo cap estructura concreta, és zero professional. Em vénen idees quan vaig a córrer o quan estic conduint. Són sempre temes que m’afecten directament i dels que em sento còmoda parlant; si no, se’m fa impossible fer-ne humor. Per gravar he d’esperar a estar sola a casa. Tardo uns quinze minuts, aproximadament, depèn de si els veïns criden gaire o no… M’assec al menjador, amb un tupper i un pot de llenties a sobre de la taula per recolzar el mòbil i simplement em deixo anar. No té més. Tinc aquest to irònic de per si i no he de fingir res. Hi ha gent que m’ha dit que hauria d’esperar més en penjar els vídeos, perquè la gent els pugui pair bé. Faig vídeos sempre que em ve de gust i hi ha algun fet que em fa especial gràcia, em sorprèn o m’enfada.

Quin tipus de crítiques t’han enviat a través de les xarxes socials?
He rebut crítiques curioses. N’hi ha de senzilles: “més lletja i no neixes” o “més tonta i no neixes”. Això de dir “i no neixes” els agrada molt. També he rebut amenaces o insults, en referència en ser catalana. Veig molt odi, sobretot a Twitter, que és des d’on m’han insultat més.

Com les afrontes?
Al principi m’afectaven pel fet que no hi estava acostumada. No entenia com em podien insultar per donar només la meva opinió. Tota aquesta situació m’ha servit per fer un aprenentatge personal. Ara m’és molt igual el que em diguin, els insults i les crítiques em rellisquen. En comptes de pagar un psicòleg, fer vídeos m’ha ajudat en aquest aspecte.

T’ha canviat la vida en algun sentit, des que ets més coneguda?
Sí. La gent em para pel carrer per felicitar-me. Em fa moltíssima il·lusió perquè quan gravo estic sola, a casa meva, i no veig res. Quan se m’acosten noto l’escalf que no tinc i m’agrada molt. També veig que se m’ha omplert la vida: sento que penso molt i que, fins i tot, dormo menys. De seguida que tinc un moment lliure estic pensant idees per a vídeos. El cap no em para.

Creus que la gent només et vincula amb aquests vídeos?
Totalment. Jo també sóc músic, faig seminaris i he realitzat diverses ponències. Sempre m’he esforçat molt a fer bé el que faig i ara sento pressió per si només em visualitzen amb l’humor. Fa poc vaig fer una cançó política sobre el moment actual. Tinc la sensació que em segueix un públic molt concret, que mira els meus vídeos per riure. Si els dono un altre tipus de contingut, potser no els agradarà. He dubtat molt si penjar-lo, però crec que ho acabaré fent.

Et preocupa el fet que posicionar-te ideològicament pugui repercutir en el teu futur professional?
Sóc mestra i hi ha molts pares que no estan d’acord amb el que dic. Em preocupa, és clar, però penso que tinc tot el dret a dir el que penso. A més a més, ara mateix m’estic plantejant deixar temporalment l’educació i dedicar-me professionalment a fer monòlegs. No n’he fet mai i encara no sé com em desenvoluparia, però és una opció que no descarto.

Deixant de banda la ironia, quina percepció tens del panorama polític actual?
Molt cardat. El que està dient l’extrema dreta és impressionant. Durant una manifestació a Girona, la setmana de la sentència, vaig sentir por per la meva vida. Sentia trets i vaig córrer com mai. Sé que no em mataran, però sí que pots perdre un ull, i això també et canvia la vida.

Veus factible la independència de Catalunya?
A curt termini, no. Potser sóc il·lusa però encara tinc esperança. Costarà, perquè estan posant-nos sempre pals a les rodes, però tot el que ha passat ha creat un impacte. Considero que farà reflexionar una mica i que Europa ens miri. El diàleg el veig impossible, ja veiem que no contesten ni el telèfon…

Comments are closed.