Els reptes de la zona euro

La Unió Europea va ser una bona idea? I l’euro? Eliminar totes les monedes pròpies de cada país i fusionar-les totes en una comuna està funcionant? La zona euro, com tot, té les seves coses positives i les seves negatives. És evident que gràcies a l’euro l’estabilitat és major i el risc monetari és menor. A més, els costos de transacció entre els països es redueixen i els preus són més fàcils de comparar, pel que possiblement augmenta la competència. Tanmateix, en els últims anys, sobretot a conseqüència de la recent crisi econòmica, les debilitats de l’Eurozona han començat a aflorar. La crisi del deute a Grècia n’és un clar exemple. Quina és la situació òptima? Estaríem millor si l’euro desaparegués?

L’estabilitat com a punt de partida

Si hi ha una premissa important en l’economia, aquesta és l’estabilitat. Qualsevol empresa vol reduir al màxim possible la incertesa en el seu negoci. Un clar exemple força recent és la caiguda que es produeix a la borsa cada cop que hi ha eleccions, a causa de la incertesa política. En tenir una moneda comuna, la inestabilitat econòmica es redueix dràsticament. Ja no és el banc de cada país qui decideix quines polítiques monetàries aplicar, seguint els seus propis criteris, sinó que és el Banc Central Europeu qui marca la pauta. Per tant, la credibilitat dels bancs centrals de cada país augmenta, ja que es pressuposa que no augmentaran els tipus d’interès o els baixaran de cop arbitràriament.

Per aquesta raó, l’estabilitat també es reflecteix en els preus. És el BCE qui tria la política monetària que cada banc central de cada país ha d’aplicar i, en conseqüència, estableix el tipus d’interès -i qui s’encarregarà de supervisar que això es compleixi. Per això, la inflació no pateix grans fluctuacions, sinó que tendeix a estabilitzar-se. Per tant, els preus són estables, cosa que genera certesa tant entre les empreses com entre la mateixa població.

A més, l’estabilitat permet millors negocis dins de la zona euro. Els costos de les importacions i exportacions es redueixen dràsticament, per la qual cosa el comerç augmenta. Això, lligat al fet que si tenim la mateixa moneda, és molt més senzill comparar els preus de dos productes, fa que la competència comenci a créixer. I, a escala general, si la competència augmenta, els preus seran més baixos i la qualitat del que es produeix serà més elevada. A més, l’estabilitat de l’euro també atrau capital de fora de l’Eurozona, cosa que fa que encara augmenti més el comerç.

Evolució de les exportacions a la Unió Europea (2002-2018)

Les crisis econòmiques: un problema afegit

Amb aquests punts damunt la taula, sembla que l’euro sigui la solució a tots els problemes econòmics que pugui tenir un país. Però, què passa quan arriba una crisi econòmica? Teòricament, quan les crisis no tiren endavant per si soles, l’estat ha d’intervenir per estimular i reactivar l’economia. I, a grans trets, té dues opcions: o canviar la política monetària o la fiscal. Totes dues tenen els seus arguments a favor i en contra. Però el problema que apareix amb la moneda comuna és que els països només poden tocar la segona opció, la política fiscal.

Com és el BCE qui estableix la política monetària, quan hi ha una crisi, és aquesta institució qui decideix si augmenta o disminueix el tipus d’interès i en quina quantitat. I això provoca grans disparitats entre els països de l’Eurozona. Per exemple, el BCE pot decidir baixar-lo poc, i per tant, que el creixement econòmic sigui més lent. Però això el que provocarà és que països com Alemanya segueixin el seu ritme de creixement habitual i que els països perifèrics, com Espanya, acabin estancant-se, perquè el que els convindria seria baixar molt més el tipus d’interès per estimular més ràpidament el creixement econòmic.

Estats Units vs. Unió Europea

El que aquí es fa evident és que les crisis econòmiques no afecten per igual a tots els països de l’Eurozona. Les heterogeneïtats són clares, perquè cada país i cada govern mira pels seus propis interessos i beneficis, per la qual cosa aplica polítiques fiscals al seu criteri. No és el mateix Alemanya que Grècia. I, amb cada crisi, les diferències entre els països s’accentuen més. Trobar una solució igual per a tots és més que complicat. Tanmateix, si prenem com a exemple els Estats Units, a més de la unió monetària -tots els estats tenen el dòlar-, també tenen integració fiscal, és a dir, apliquen les mateixes polítiques fiscals -augmentar o reduir la despesa pública o els impostos. D’aquesta manera, les crisis no afecten amb tantes diferències els diferents estats. Podria ser aquesta una solució per a l’euro?

A més, als Estats Units, les diferències entre els estats també es redueixen gràcies a la mobilitat laboral. És a dir, els treballadors i treballadores es mouen entre els estats. Per tant, ajuden a restablir l’equilibri, desplaçant-se dels que tenen taxes d’atur més baixes als que les tens més altes. Però a Europa això no succeeix. Ara per ara, els desplaçaments per motius laborals no estan generalitzats. Per la qual cosa, l’ajust entre països és lent i més complicat.

Comparació de la mobilitat entre països dins la Unió Europea i entre els estats dels EUA

L’Eurozona té molts deures pendents. La recent crisi econòmica mundial ha fet emergir les debilitats de l’euro. Tota l’estabilitat i certesa que genera, va quedar neutralitzada pels forts impactes que va tenir la crisi en alguns dels països de la Unió Europea, com Grècia. En part, perquè no van poder aplicar les polítiques monetàries més adients pel país i per al moment. Com afrontarà la zona euro la crisi econòmica que comença a fer-se sentir? Si superarà els seus reptes, encara està per veure.

Comments are closed.