Els Gaudí: Una nit amb la tribu

Oblidem per un moment Hiroshima (i Nagasaki i Vietnam i Iraq) i acceptem-ho: en general, els americans fan les coses bé, més encara si aquestes coses tenen relació amb el món de l’espectacle. Els Oscars reuneixen, any rere any, a milions de persones davant una pantalla per convertir-se, durant el transcurs d’un parell o tres d’hores, en còmplices d’aquestes criatures tan estranyes com admirades que són els actors. El problema arriba quan algun il·luminat decideix que és bona idea importar una cosa tan americana com les gales de premis cinematogràfics a un país com el nostre. Quan això passa, acaben creant-se coses tan absurdes com els Gaudí, cerimònia a la qual vaig tenir el dubtós honor d’assistir el diumenge passat.

L’espectacle comença, com no podia ser d’altra forma, amb un número musical d’admirable caspositat que em fa pensar en la possibilitat que, d’un moment a l’altre, entrin en escena Núria Feliu i Joan Pera per, a través d’una ouija, invocar l’esperit de Mary Santpere i acabar brindant plegats per un feliç i pròsper any 1984.

Un cop acabat el numeret s’inicia l’habitual moment reivindicatiu destinat a que la jet-set catalana deixi clar el seu compromís amb el cinema, les dones futbolistes i les tortugues condemnades a ingerir plàstic. La tribu aplaudeix, donant per completa la seva labor revolucionària del dia. Vessada la llagrimeta toca seguir amb l’espectacle i, per alegrar les penes, no hi ha res millor que uns quants gags de l’APM combinats amb escenes presumptament hilarants extretes d’anteriors edicions dels Gaudí. Riures, aplaudiments, endogàmia i uns quants premis tècnics que permeten a algun director de fotografia o tècnic de so agrair el seu èxit al pare, la mare, l’àvia, el cosí segon i la veïna del tercer primera. Aplaudiments, més aplaudiments. Em fascina la capacitat dels assistents per a aquesta simiesca activitat basada en unir i separar les palmes de les mans a gran velocitat. Tot, absolutament tot, és motiu d’aplaudiment: des de la broma més ximple a l’enèsim exabrupte provincià (més d’un premiat acaba el seu discurs fent al·lusió a les virtuts del seu municipi, ja es tracti de Manresa, Terrassa o Sant Cugat).

Abans que anunciïn el nom de la pel·lícula guanyadora que, a hores d’ara, encara desconec, la majoria dels convidats abandona la sala d’actes en direcció a la barra lliure. Vi, cervesa, gintònics, mojitos… El ramat actoral beu amb avidesa, fascinat per la gratuïtat de l’alcohol, cosa que reforça el sentit de les lamentacions d’Isona Passola sobre el mal moment econòmic pel qual travessa el cinema nostrat i fa comprensible la seva demanda de més calerons per al sector.

La festa es desenvolupa a la planta baixa de l’antic edifici del Fòrum, obra faraònica closiana reconvertida en museu de ciències naturals. Així doncs, sota els peus de centenars d’animals dissecats, un altre tipus de feres indòmites s’entreguen a la disbauxa. Tot i la presència sonora de hits com Paco Paco Paco, són pocs els que ballen. Els actors es passegen. Saluden i esperen a ser saludats en el marc d’un subtil joc de mirades, somriures, abraçades i preguntes de cordialitat. El ritual pot recordar al que explica Kapuściński sobre un poble senegalès on, cada matí, els homes s’interroguen els uns als altres sobre l’estat de salut de les famílies o la placidesa del seu son. Segons explica el reporter polonès, el respecte que se li té a una persona dins l’aldea es mesura per la quantitat de temps que duri el nostre intercanvi de preguntes amb ell. Malgrat que les seves elegants americanes podrien fer-nos pensar el contrari, els actors catalans s’assemblen bastant als habitants d’Abdallah Wallo, com a mínim en la forma de comportar-se en societat.

L’actuació va més enllà de les pantalles i hom té, en tot moment, la sensació d’estar parlant amb personatges de ficció que estan sent filmats per una càmera amagada ves a saber on. Més que admirar-los, caldria compadir-los.

La festa s’allargarà, primer a Luz de Gas i més tard en un pis del Poblenou, fins que surti el Sol, fent així que alguna persona normal pugui explicar, al pròxim dinar familiar, que, tot anant cap a la feina, es va trobar l’actor de qualsevulla sèrie tornant cap a casa amb ulleres considerables i cara de pocs amics. “Són un plegat d’antipàtics aquests actors”.

Comments are closed.