El temps que toca viure

La Sala Gran del TNC acull “Temps Salvatge” fins al 17 de juny

MARIA BRAGÓS DUCH (@mariabragosduch)

“Aquest és un lloc bonic per viure?” és la pregunta que Josep Maria Miró, autor de Temps Salvatge, es fa amb aquesta obra dirigida per Xavier Albertí. I se la fa a través del personatge de la Ivana (Laia Manzanares), una noia de 17 anys que després de la mort de la seva mare s’ha de traslladar a viure amb la seva àvia. L’arribada de la Ivana a la urbanització on viu la dona coincideix amb l’aparició d’unes pintades amenaçadores que trasbalsaran la vida dels veïns i veïnes, ja que els faran entrar en un estat de por, suposicions, violència i desconfiança.

I tots aquests sentiments se situen en un espai concret: la piscina comunitària de la urbanització, l’únic lloc on la Ivana se sent a gust. Aquest és el marc on tenen lloc bona part de les escenes més intenses de l’obra. A més, és impressionant veure com dins l’escenari del TNC hi ha una piscina, i que fins i tot els personatges s’hi banyen.

De fet les piscines són habituals a les obres de Josep Maria Miró. Segons l’autora del pròleg de Temps Salvatge Marina Garcés, la piscina és central a aquesta obra: “Ocupa el centre de la vida comunitària d’un bloc de pisos, d’aquells que han poblat els afores dels nostres pobles i ciutats durant el boom immobiliari. Somni de les classes treballadores, confoses en els seus somnis de classe mitjana despolititzada, els boscos i les piscines dibuixen la geografia d’un simulacre de vida urbana i d’harmonia comunitària al mateix temps. Els pisos són els nínxols d’aquest somni, mentre que la piscina és l’escenari artificial d’una idea hipotecada de llibertat”.

D’altra banda, algunes sessions teatrals s’acompanyen de col·loquis o altres activitats a càrrec dels principals protagonistes de l’espectacle.

Amb tot, Temps Salvatge vol empènyer l’espectador a reflexionar sobre el moment que està vivint, tant a escala pública com particular. I així queda palès amb l’última escena, en què comença a ploure sobre l’escenari del Nacional i el personatge de la Raquel (Míriam Iscla) acaba el seu monòleg preguntant “Quan deixarà de ploure? Fins quan haurem de suportar aquest temps salvatge?”.

Comments are closed.