El taló d’Aquil·les dels governs nounats

L’IBEX 35 pateix amb cada període electoral una davallada evident, conseqüència principal del context previ d’incertesa que es crea abans d’anar a les urnes

La banca espanyola sembla tenir una relació d’enemistat amb les urnes. Després de les últimes eleccions nacionals a les Corts espanyoles, l’IBEX 35 ha perdut al voltant de tres mil nou-cents milions d’euros de valor borsari, una tendència que es repeteix des de la seva creació a principis dels anys 90. Ni els governs d’Aznar, ni els de Zapatero ni els de Rajoy han tingut una benvinguda plàcida als mercats. I tot i que Pedro Sánchez va trencar aquesta dinàmica en l’última moció de censura de l’abril passat, els nous comicis han seguit la mateixa línia marcada pels seus precedents al càrrec.

La història negra de la borsa nacional durant les hores posteriors a la jornada electoral va començar l’any 1996. La poca confiança dels electors i inversos respecte la proposta del PP va provocar que els índexs del mercat patissin una davallada superior al 5%, la caiguda més alta registrada fins al moment. Tot i que el nou president va admetre i prometre que havia de formar un “govern estable” el més aviat possible, el mercat va seguir patint pèrdues. Per la seva banda, l’anterior cap d’estat, Felipe González, va procurar que la transició fos el més moderada possible en termes econòmics.

Els comicis del 2000 van tornar a donar la victòria als populars. De fet, va ser el millor resultat històric obtingut pel PP, amb 183 escons, més de 10 milions de vots i la possibilitat de prescindir del suport d’altres formacions. Tot i així, el mercat va seguir la mateixa situació de decadència que va patir quatre anys enrere. Això sí, la caiguda va ser menys accentuada, d’un 1.2%.

Amb l’arribada del PSOE i amb l’11M marcant el context social plebiscitari, Zapatero aconseguia vèncer al rival popular, Mariano Rajoy, però no podia frenar la caiguda de l’IBEX 35. Amb el canvi de govern, la xifra va tornar a ser més que significativa, amb números superiors al 4,1%.

No obstant, la segona legislatura del president socialista va arribar amb bones noticies pel mercat –com a mínim no tan pessimistes-, ja que el mercat només va registrar un 0.3% de davallada. Aquest fet accentuava el benefici que té una legislatura respecte al mercat si no és nova dins el govern, si el mateix partit polític arrossega quatre anys dirigint el país. Amb Aznar i amb Zapatero, en les seves respectives segones victòries, van aconseguir frenar considerablement la caiguda dels mercats que havien patit durant la primera experiència a la Moncloa.

I, de fet, amb els govern de Mariano Rajoy la situació es repeteix. Al 2011, tot i aconseguir triomfar amb majoria absoluta, el candidat popular no va ser capaç de moderar la caiguda de la borsa, que va registrar un índex inferior del 3.5%. Una davallada que va ser igual d’evident al desembre del 2015 (3.6%), però que va ser menys emfàtica en la seva reelecció un any després, al juny del 2016, quan va baixar un 1.8%.

Així doncs, no hi ha cap govern que aconsegueixi frenar els mercats just després d’haver estat escollits a les urnes. Les noves mesures econòmiques que entren a la Moncloa i la incertesa de no saber què passarà amb elles genera aquest descens ens els índexs de la bolsa de valors.

Comments are closed.