El joc: una addició normalitzada

Ruletes i llums. Pòquer. Sales amb intimitat. Apostes esportives i premis especials. Addició. Ludopatia. El joc s’ha estès per l’Estat espanyol de manera exponencial durant l’última dècada. Sempre han estat; sempre hi ha hagut màquines de jocs i cases d’apostes. Però l’augment d’aquesta addicció està sent ara especialment rel·levant. Alguns el consideren ja un problema de salut pública. Més de 200.000 persones a l’Estat tenen trastorns derivats del joc, segons l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions.

Els joves són el col·lectiu que més ha entrat a les apostes. Homes joves, entre 20 i 29 anys. Segons un estudi de l’Associació Espanyola d’Apostadors per Internet, el 89% dels apostadors són del gènere masculí, i la dècada dels 20 anys és en la que més tirada tenen les apostes.

Internet, convé subratllar, ha fet que els menors de 25 anys siguin encara més vulnerables enfront del joc. Evita els filtres dels amics i familiars, els primers col·lectius en detectar un comportament estrany o abusiu. A més a més, la internet també posa més fàcil l’accés a persones menors, que no tenen impediments físics i poden falsejar sense massa complicacions la seva edat. 

El registre de persones que tenen prohibit l’accés a establiments de joc és un reflex de la participació dels joves a les apostes. Des del 2012, la dada d’aquest registre del tram d’edat d’entre 18 i 25 anys s’ha doblat. Al total de la població l’augment també és gran, del 40%, però es concentra sobretot en els joves.

Però la dada de la despesa en apostes a Espanya també és clarificadora. Aquesta xifra, tot i baixar sempre alguns punts el tercer trimestre, ha augmentat exponencialment al llarg dels anys, fins arribar als 711 milions d’euros l’octubre del 2018. Això suposa una crescuda de més del 400% des del juliol de 2013, 600 milions més en tan sols 6 anys.

Lleis sense desenvolupar

Les apostes són totalment legals. Però han sorgit moviments de protesta que demanen una regulació més estricta per posar fre a l’augment del joc. L’Estat central té la competència exclusiva en matèria d’apostes en línia, però en apostes físiques fixa un marc legal comú i són les comunitats autònomes les responsables de desenvolupar les regulacions.

Les mesures comunes a les regulacions de les CCAA són la distància entre centres educatius i les sales d’apostes, i la distància que ha d’haver-hi entre les mateixes sales. Les distàncies, per una banda, fan que les sales no es puguin apropar als llocs on freqüenten els menors, i, per altra banda, eviten una concentració de sales de jocs en zones concretes de la ciutat. No obstant això, cada comunitat agafa la distància que estima convenient. Per exemple, mentre que a la Comunitat Valenciana s’està estudiant implantar un perímetre d’un quilòmetre entre les cases d’apostes i les escoles, a Astúries aquesta xifra és de 100 metres.

El fenomen ha sigut diferent en cada comunitat, dependent del model de regulació. Hi ha comunitats pioneres en la regulació del sector, ja sigui pel control de noves llicències, com és el cas del País Basc, o per una fiscalitat més dura de les apostes, com a Catalunya. Però altres comunitats com Madrid, Aragó i Andalusia han optat per la liberalització del sector; això ha portat a l’augment exponencial de les apostes de manera localitzada en barris de rendes baixes.

Amb l’arribada del problema al debat mediàtic, gairebé tots els governs autonòmics han reaccionat, i molts plantegen canvis legals o reglamentaris durant el pròxim any. Alguns, com el govern navarrès o el madrileny, per exemple, han cancel·lat la concessió de noves llicències de cases d’apostes amb moratòries d’uns mesos, amb la intenció de preparar regulacions més restrictives.

Però una bona part del problema no està en les apostes físiques, sinó en les apostes en línia. Aquí, la regulació del joc en línia, competència de l’Estat central, ha sigut mínima, sobretot a l’àmbit de la publicitat i la imatge de les empreses d’apostes, una escletxa que les han permès normalitzar-se en la societat.

Màrqueting: una eina per normalitzar les apostes

La legislació no només és laxa amb les cases d’apostes en sí, sinó que també ho és amb la publicitat que poden fer les empreses d’apostes. De la mateixa manera, l’àmbit on la legislació és més estreta és internet, fet que dona una llibertat molt gran per parlar d’apostes i que les empreses s’hi anunciïn.

Això provoca que apareguin anuncis de diverses empreses d’apostes quan es navega a la xarxa i a les diferents xarxes socials. Com que els anuncis a les xarxes socials moltes vegades apareixen segons les teves recerques anteriors, les persones a qui apareixen els anuncis són jugadors o persones que han buscat sobre apostes.

A més, les grans plataformes d’internet no tenen polítiques d’empresa que s’oposin a fomentar les apostes. Per exemple, Youtube és una plataforma molt restrictiva amb les drogues, el llenguatge ofensiu o els drets d’autor. En canvi, pel que fa a les apostes, no es posa cap tipus de restricció i es tracta com un altre tipus d’entreteniment.

Vídeo d’un youtuber amb 3,5 M de suscriptors on aposta 500 euros en un partit de futbol

Però un dels fenòmens més importants pel que fa a les apostes i la xarxa són els tipsters. Aquestes figures han aparegut, normalment en forma de compte de Twitter o Facebook, i es dediquen a recomanar apostes de diferents esports, com combinar aquestes apostes perquè puguin aportar el major benefici possible, segons ells. 

El seu impacte és força elevat, ja que hi ha comptes que gairebé arriben als 100.000 seguidors a Twitter i tenen una comunitat força important que els segueix. A més, en alguns casos, això també es trasllada en canals de Telegram on hi ha un tracte més proper entre el tipster i l’usuari.

Compte de Twitter d’un tipster amb gairebé 100 mil seguidors
Llista dels millors tipsters de l’ambit espanyol

La publicitat en televisió i ràdio

En canvi, la llei sí que presenta algunes restriccions pel que fa als anuncis que poden passar per la televisió i ràdio, sobretot pel que fa als horaris que es poden emetre. La legislació vigent només permet emetre anuncis de jocs (ruleta, pòquer, apostes,…) entre les 22 h. i les 6h. i els programes dedicats a atzar i apostes només es poden emetre entre la 1 i les 5 de la matinada.

Tot i això, la llei presenta una escletxa que aprofiten, en gran mesura, les cases d’apostes per anunciar-se. I és que aquesta restricció horària desapareix en els esdeveniments esportius, ja que es permet fer anuncis d’apostes durant les retransmissió sense cap restricció horària. 

Això, s’afegeix a què gran part del volum de joc són les apostes esportives, fet que fa que es pugui apostar en l’esdeveniment que s’està mirant per televisió o escoltant per la ràdio. Així, no és estrany veure com a la mitja part dels esdeveniments esportius, amb audiències elevades, la majoria d’anuncis que es passin siguin de cases d’apostes i utilitzant personatges famosos com a protagonistes dels seus anuncis.

Exemple d’anunci de casa d’apostes protagonitzat pel presentador Carlos Sobera

El paper del periodisme

El CAC ha demanat en diverses ocasions canviar la regulació del joc en línia per fer-la encara més restrictiva. Lluny d’això (a excepció de la CCMA que ha prohibit els anuncis relacionats amb el joc), veiem com els mitjans de comunicació estan ajudant a normalitzar el joc i les apostes, tot i l’evident risc de ludopatia al qual deriven.

No només accepten els anuncis, sinó que molts programes esportius tenen continguts patrocinats per aquestes cases d’apostes. A més, com que la majoria de programes esportius de televisió i ràdio coincideixen en la franja horària on es poden anunciar les cases d’apostes (late night), també tenen continguts patrocinats on s’incentiva apostar i es fan ofertes per, en teoria, poder guanyar més diners. 

Tornant a les xarxes socials, aquests mateixos programes també fan el mateix a Twitter o a Facebook o, fins i tot, a Youtube també hi ha alguns canals amb continguts de periodisme esportiu patrocinats per cases d’apostes. A més, i com a últim exemple, el diari més llegit a Espanya, el Marca, compta amb la seva pròpia casa d’apostes: Marca Apuestas.

Aquesta tasca de normalització, a més, es veu reforçada per les pròpies institucions i entitats esportives. La Lliga de Futbol Professional, l’Eurolliga de bàsquet i moltes altres competicions compten amb una casa d’apostes com a patrocinador oficial. Tanmateix, 19 dels 20 equips de primera divisió de futbol masculí (menys la Real Sociedad) tenen una casa d’apostes com a patrocinador, a diferència de països com Itàlia o Holanda on està prohibit que els equips de futbol llueixin patrocinis de cases d’apostes.

En definitiva, la legislació és l’única forma d’aconseguir que les cases d’apostes segueixin estant normalitzades en la societat, ja que els actors que hi influeixen no tenen cap tipus d’interès en deixar-ho de banda. I és que les cases d’apostes cada cop inverteixen més en publicitat i això deriva en més beneficis per mitjans de comunicació i institucions. I ja se sap, que els beneficis econòmics sempre acostumen a prevaldre davant els problemes de la societat.

Comments are closed.