El dia després de la majoria d’edat: què passa amb els menors no acompanyats?

Un grup de veïns i veïnes de La Floresta s’organitza per acollir els menors estrangers quan arriben als 18 anys i els fan fora dels centres

SERENA IORDACHE I JAVIER CASTILLO

L’Othman va arribar a les costes andaluses fa sis mesos després d’un viatge de més de 12 hores en pastera a través del mediterrani. El petit de vuit germans va començar un viatge des del sud-est del Marroc amb l’esperança de “treballar i tenir un futur”. Quan l’Othman va arribar a Espanya, tenia 17 anys. Les autoritats públiques el van enviar a un centre d’internament provisional d’Algesires (Cadis), des del qual va ser traslladat fins un altre centre a Almería. Finalment, va acabar al centre d’acollida urgent de menors estrangers de Can Santoi, al municipi de Molins de Rei (Barcelona).

No gaire lluny d’allí, un grup de veïns i veïnes de la Floresta, un barri de Sant Cugat, es va organitzar per acollir als menors estrangers que no tenien un lloc on viure. “Quan estava a Can Santoi, em van dir que aniria al carrer”, explica el jove. Al complir la majoria d’edat i després d’estar tres mesos al centre d’internament de Molins de Rei, l’Othman s’anava a quedar al carrer. Però tot va canviar amb l’ajuda del grup «La Floresta contra Fronteres». El 7 de gener va començar a viure a casa de la Guadalupe Sales i ara afirma que està decidit a «aprendre idiomes i fer cursos de treball”.

«La Floresta contra Fronteres», quan la ciutadania fa el paper de l’administració

L’Othman és un dels tres joves estrangers que han acollit els veïns i veïnes de La Floresta contra Fronteres fins a dia d’avui. No són ni es defineixen com una ONG, però defensen que estan fent el paper que hauria de fer l’administració. Són un grup de persones que s’han autorganitzat al marge de les diferents administracions públiques per ajudar als joves que surten del centre de Can Santoi. La Floresta contra fronteres és una iniciativa ciutadana que va començar amb la idea de proveir a aquests joves una parella lingüística, és a dir, algú amb qui conversar per a aprendre a parlar l’idioma.

No obstant, quan van observar que els joves es quedaven sense llar el dia després de complir els 18 anys, van decidir fer un pas endavant. El grup de veïns i veïnes d’aquest barri de Sant Cugat facilita una estada provisional de màxim tres mesos a nois com l’Othman i, a més, els assignen un mentor o mentora perquè els ajudi en qüestions legals, com són els tràmits burocràtics. Una vegada compleixen els 18 anys, els joves estrangers no acompanyats solen quedar-se en una situació de desprotecció i vulnerabilitat i molts d’ells acaben vivint al carrer. L’objectiu de ‘La Floresta contra Fronteres’ és pal·liar aquesta situació i ajudar amb tot el que poden a aquests joves davant de la inacció de les institucions públiques.

La realitat dels menors estrangers no acompanyats a Espanya i Catalunya

Els nens i nenes provinents d’altres països que arriben sols a Catalunya són un col·lectiu extremadament vulnerable per tres raons: són menors, migrants i viatgen sols. Estem parlant dels MENAS, una abreviatura que s’ha imposat per anomenar aquests nens i que, segons la Sara Collantes , responsable de Polítiques de la Infància de UNICEF Espanya, els estigmatitza i va en contra de l’esperit de la Convenció dels Drets del Nen d’UNICEF.

Sovint els mitjans utilitzen expressions alarmistes per fer referència a l’arribada de nens i nenes no acompanyats i utilitzen números aproximats, però les dades oficials sobre aquests menors es fan públiques un cop a l’any en la Memòria de la Fiscalia. L’últim document publicat, al setembre de 2019, indicava que l’any 2018 havien arribat a Espanya 7.026 menors no acompanyats “per via marítima, en pasteres o altres embarcacions fràgils”. Aquesta dada representa un 200% en relació a l’any 2017, i per fer palesa d’aquest augment la pròpia pàgina web de la fiscalia utilitza l’expressió “alerta màxima menas”. A finals de desembre del 2018, estaven inscrits en el Registre de Menors Estrangers No Acompanyats un total de 13.796 nens i nenes sota la tutela dels serveis de protecció.

Què passa als 18 anys?

Per poder viure en territori espanyol de forma regular és necessari tenir l’autorització de residència. Països com Espanya, França, Itàlia i Romania concedeixen automàticament una autorització de residència als menors no acompanyats que es troben al seu territori. Però, aquesta autorització sovint tarda molt a ser tramitada i això endarrereix el procés per aconseguir els papers. A més, una altra de les característiques requerides per aconseguir l’autorització de residència és tenir recursos econòmics, una condició que es contradictòria en sí mateixa, perquè sense tenir la residència no es pot accedir al permís de treball.

Comments are closed.