Educació per projectes: aprendre a aprendre

Les escoles i l’administració opten cada cop més per models basats en projectes. Els alumnes aprenen a base de fer i adquireixen els coneixements a llarg termini i de manera més significativa

Eloi de Miguel i Joana Garreta

Entre pissarres, taules i guixos, la Maria esbossava un somriure. “M’ho passava molt bé anant a cole i aprenent”, confessa. Fins a quart d’ESO, va estudiar a l’Escola El Puig d’Esparreguera, on s’aprenia per projectes. “Era una manera de treballar inspirada en les escoles de la república” explica l’estudiant universitària Maria Bach, de 20 anys. Allí, les directrius educatives del govern eren vistes amb un punt d’escepticisme.

El recel als mètodes educatius tradicionals s’estén, cada cop més, entre docents i centres que els consideren desfasats. “Tenim alumnes del segle XXI però aules del segle XIX”, exposa la Míriam Pérez, professora de secundària a l’Institut Pau Casals de Badalona. En aquest centre, des de fa un parell d’anys dediquen una setmana al trimestre a realitzar un projecte que aglutina totes les assignatures.

Pérez reconeix que als alumnes els costa adaptar-se a aquesta situació, però que guanyen molta motivació quan treballen en grup i aconsegueixen resultats propis. “La finalitat és arribar a treballar així”, explica. Però, afrontar un gir d’aquesta magnitud genera inquietud, més encara quan no senten la calor de l’administració.

“És un canvi de mentalitat radical”, afirma Juan José Vergara, especialista en innovació educativa i metodologies actives. Un canvi que passa per l’alumnat, el professorat i també la institució, com matisa la psicopedagoga Vanessa Sòria.

En consonància amb la crítica d’alguns professors, l’experta considera que s’haurien d’adaptar les aules si es vol treballar per projectes. La naturalesa d’aquesta metodologia implica treballar en grup, pensar, buscar, investigar. El moviment és necessari a la classe, els alumnes han de poder accedir al professor i viceversa. En aquest sentit, Soria llançava una pregunta: “si tu no et pots moure, com vols treballar en grup?»

L’actualització de les escoles a les noves maneres de treballar, però, va molt més enllà de la redistribució de les aules. A l’escola Fructuós Gelabert ho van tenir en compte des del primer moment. Quan van construir el centre, el 2009, van intentar supeditar l’arquitectura a les necessitats dels alumnes. Com explica la directora, Anna Micaló, van dissenyar passadissos més amples, que fossin un altre espai lúdic i d’aprenentatge. Però, donades les normatives estrictes del moment, no van poder materialitzar-ho.

La legislació, llavors molt rígida, va impedir que tot el col·legi es pogués aprofitar com a àrea educativa. Micaló admet que, actualment, la normativa és més laxa, permet jugar més amb els espais i no fer aules tan rígides, però que encara hi ha molt a fer.

.

.

Maria Bach
Estudiant Universitària

Estudiar diferent no significa aprendre pitjor

Són pocs els qui citen el col·legi quan mencionen allò que va marcar la seva manera de ser. La Maria, però, n’és una excepció.
“Si no hagués anat a l’escola que vaig anar, no pensaria de la manera que penso”, sentencia. Si el sistema educatiu pogués escollir un eslògan, potser seria aquest. Però, qui va matisar la seva consciència no va ser una escola clàssica, sinó una on s’aprenia per projectes.
A l’Escola El Puig d’Esparreguera s’inspiraven en les escoles de la república. “Li donàvem la volta als temes, tot era més obert”. I, tot i que ella era “feliç aprenent”, els prejudicis externs provocaven crítiques. “Ens deien que només fèiem plàstica, que vivíem en una bombolla”
Tot i això, quan va entrar a batxillerat i la bombolla va esclatar, el seu rendiment acadèmic va seguir sent excel·lent. “No em vaig fotre l’hòstia”, afirma mentre recorda que, d’entre els alumnes de l’institut, els qui havien estudiat a El Puig van obtenir millors resultats a la selectivitat.
La Maria espera tancar el cercle algun dia. “Sempre dic que als meus nens els intentaré portar a una escola com aquesta”.

El sistema, posat a prova

Un altre aspecte que posa fre a aquesta metodologia són les proves imposades des de fora del centre: les competències bàsiques i la selectivitat. Les competències bàsiques generen cada cop menys controvèrsia, ja que són molt competencials, segons explica la Mercè Vilalta, directora de l’escola Àngel Baixeras. La selectivitat, però, “sí que és una prova que, lluny d’avaluar competències, avalua els continguts adquirits”, diu Vilalta.

En aquest sentit, Pérez assegura que s’hauria de capgirar el batxillerat, malgrat que aquest canvi no es pot dur a terme fins que canviï la selectivitat. Aquesta prova, pensada per garbellar, és, per bé o per mal, l’objectiu i la finalitat del batxillerat.

Reflexionava Pere Mercader, professor de música que ha treballat per projectes, que quest mètode és una manera d’apropar la manera de treballar del món laboral a les escoles. Per ell, el focus no s’ha de posar en com lliga l’educació per projectes amb la selectivitat, sinó en com lliga la selectivitat amb el que els alumnes es trobaran al món laboral. “El sistema educatiu genera treballadors que avui han de poder adaptar-se a situacions diferents”. Així, considera que parcel·lar el coneixement ja no té cap sentit.

L’aprenentatge basat en projectes no és una cosa nova. Ja el van teoritzar, per separat, John Dewey i William Head Kilpatrik fa més de 100 anys. El mètode pretén contextualitzar els coneixements i fer-los significatius. Explicava Mercader, que “en lloc d’aprendre per aprendre, es busca un objectiu concret que motivi a la persona a aprendre-ho”. D’aquesta manera, assegura Sòria, “l’estudiant està molt més motivat. En estar al centre de l’aprenentatge aprenen d’una forma més significativa. Són aprenentatges que es recorden més al llarg del temps”.

Úrsula G. i Júlia C.

Fonaments

Aquesta metodologia es basa en un procés amb quatre punts diferenciats en els que l’alumnat hi té un paper clau. En primer lloc, es marca la intenció, es determina l’objectiu i la finalitat del projecte. Seguidament es prepara el projecte i es planifica com es realitzarà. Després, s’entra en el període de solució, en què s’executa aquest pla. Finalment s’han de divulgar els resultats del projecte, una fase anomenada apreciació.

L’educació per projectes és efectiva perquè, segons Vergara, el cervell és un òrgan plàstic modificat a través de l’experiència personal. De fet, hi ha una via neuronal descoberta pel neurocientífic Joseph LeDoux que connecta el tàlem amb l’amígdala. Aquesta connexió permet que algunes reaccions i records emocionals puguin tenir lloc de forma inconscient. D’aquesta manera, es contradiu la visió del coneixement racional, és a dir, es reforça la idea que “només s’aprèn el que emociona i només s’ensenya el que sedueix”, assegura Vergara.

Molts dels experts asseguren, però, que si bé l’educació per projectes és un mètode útil, aquest no és l’únic que existeix i és bo combinar-ne de diferents per formar de la millor manera possible a l’alumnat. En aquest sentit, Vergara exposa que cal incorporar, al procés d’aprenentatge, la raó, l’emoció, la relació i el cos, per tal de tenir un aprenentatge complet. Sòria, per la seva banda, assegura que “no hi ha un mètode millor que un altre” i que és el professorat qui ha de tenir “una caixa d’eines” i utilitzar “aquella eina més adequada en el context o l’objectiu que té”.

Comments are closed.