Dones, polítiques, embarassades i líders

El dilluns 11 de novembre, després de reduir de 57 a 10 el seu nombre de diputats al Congrés, Albert Ribera va dimitir com a líder de Ciutadans. Una setmana després, a Espejo Público, Inés Arrimadas s’ha afirmat com l’opció més viable, amb més suports, per encapçalar el futur del partit.

Al programa matinal d’Antena 3, la de Jérez de la Frontera, de 38 anys, va explicar a Susana Griso que està preparada per donar el pas a la primera fila de la política espanyola. No obstant això, «cal respectar els temps del partit, perquè (el seu nomenament com a successora de Ribera) no serà com quan Azanar va senyalar Rajoy amb el dit». De moment, Ciutadans es troba a l’espera que l’organització concreti una data perquè se celebri el congrés en què els seus militants tindran l’última paraula sobre el nou lideratge del partit. Però Inés Arrimadas sembla l’aposta més segura.

La candidata a nova dirigent nacional de Ciutadans va començar la seva carrera política -així com Ribera i el mateix partit- a Catalunya. Va començar a militar el 2011 i, el 2015, ja fou candidata a la presidència de la Generalitat. Aquest 2019 ha donat el pas a la política nacional: cap de llista de Ciutadans al Congrés dels Diputats per la circunscripció de Barcelona.

Una carrera d’alt protagonisme encara poc freqüent per una dona en la política, tant autonòmica com estatal. Seria l’única dona avui a Espanya al capdavant d’un dels grans partits polítics (tot i l’absolut descens de Ciutadans) al Congrés. No obstant això, no és la primera líder femenina a la política espanyola, com van confondre algunes reaccions inmediates a la notícia -i d’altres ja s’han encarregat de desmentir.

https://twitter.com/christocasas/status/1196526874635243520
La imatge destacada d’aquesta peça pertany a les fotografies de Lupe de la Vallina per a una entrevista de Cristian Campos a la revista Jot Down (2015).

Arrimadas és notícia per aquest possible ascens, ho va ser quan va canviar Barcelona per Madrid, quan va obtenir el major nombre de vots a les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2018, i ho és sovint per les seves declaracions contra rivals polítics. Però…

«Inés Arimadas està embarassada»

…fa dos mesos, el 29 d’octubre, ho va ser pel seu primer embaràs. Si la vida privada de les persones públiques és o no notícia (o si ho és o no en funció del sexe d’aquesta persona) és un debat que cada mitjà resol amb les seves eines:

La Vanguardia se centrava en la seva relació amb Xavier Cima (antic membre de Convergència i Unió, amb qui es va casar el 2016). A més, inclou un video de fotografies compartides per la parella a les xarxes socials i un titolet -«La parella porta tres anys casada»-, així com la felicitació en video d’Albert Ribera. El diari publica la informació a la secció Política.

Inés Arrimadas junto al cartel que Ciudadanos ha colgado de su fachada.
Ciutadans va penjar pancartes a la façana de la seva seu amb motiu de l’embaràs d’Arrimadas.
El Español (a la secció Jaleos del corazón)

L’Ara, amb el mateix titular, narra com la presentadora Ana Rosa Quintana (El programa de Ana Rosa, Telecinco) va donar la primícia al seu espai matinal. Poc després, Arrimadas va confirmar-ho en un acte, remarcant que «no afectarà la campanya» (d’aquestes darreres eleccions). Aquest diari, per exemple, decideix publicar la informació a la secció Gent.

El País posa el protagonisme en el marit de la diputada: la carrera professional d’ell, la descripció que ella en fa i el desig d’ella de ser mare -expressat al programa de Bertín Osborne-, tot i que esperava «que no sigui massa tard» (als 36 anys). Inclou, a la secció Gente, el video on Arrimadas confirma la primícia d’Ana Rosa front el Congrés dels Diputats i una periodista li regala en directe dos xumets i un biberó.

El mitjà digital eldiario.es narra el mateix acte i la felicitació de Ribera. No obstant això, es tracta d’una nota automàtica d’EFE publicada a Política que «no ha estat editada ni titulada per un periodista d’eldiario.es». Aquella mateixa tarda, però, va publicar una peça de Redacció en relació amb els insults que Arrimadas havia rebut després d’anunciar l’embaràs.

El Mundo va publicar la notícia de la possible substitució de Ribera per Arrimadas a Yo Dona, en una secció de Política que tenyeix de rosa el seu titolet. L’embaràs, en canvi, el trobem publicat a La Otra Crónica (també, Política), apuntant als titolets l’edat d’Arrimadas i el nom i ideologia política del seu marit. A banda, destaca (a l’edició habitual del diari, a Política) com Rufián va condemnar els tuits insultants relatius a l’embaràs d’Arrimadas.

L’ABC fa un enfocament molt concret. Un cop confirmada la notícia de l’embaràs, inclou peces paral·leles sobre Xavier Cimas, «l’home que va deixar la política per amor», en què es remarca la diferència ideològica entre la segona de Ciutadans i el seu «nòvio independentista». Aquesta afirmació relativa a la relació d’ambdós polítics marca el to de la publicació: «No hi ha dubte que Arrimadas és tota una seductora quan s’ho proposa».

No depèn de la ideologia

Carme Chacón va morir l’abril de 2017, als 46 anys, a causa d’una malaltia de cor. Al seu obituari, Verne (El País) recordava la reivindicació de la normalitat laboral durant el seu embaràs com una icona de la seva carrera política. Aquí, passant revista a les tropes com a ministra de Defensa durant el segon govern de Zapatero (2008-2011).

Begoña Villacís (Ciutadans) va ser pionera en utilizar el seu embaràs com a imatge per aquesta campanya. Però tampoc és el primer cop que l’embaràs polític surt a debat. Carme Chacón (PSOE), estava embarassada de set mesos el dia que va prendre càrrec de la seva cartera de ministra de Defensa. De tota manera, el 14 d’abril de 2008, la ministra va pronunciar el seu primer «Capitán, mande firmes«. La imatge de Chacón desfilant embarassada davant les tropes a l’Afganistan també va resultar xocant per aquells qui pensaven que l’embaràs li impediria fer les tradicionals visites als sectors de l’excèrcit destinats a l’estranger.

Soraya Sáenz de Santa María (PP, vicepresidenta durant el govern de Mariano Rajoy) i Susana Díaz (PSOE, presidenta d’Andalucia fins aquest 2019) també han mantingut l’activitat política durant l’embaràs, en les successives campanyes electorals. El 2016, Carolina Bescansa, ex-diputada d’Unidas Podemos (a les darreres eleccions, cap de llista per A Coruña de Más País) va alletar el seu bebé al Congrés dels Diputats, durant una votació. La segona d’UP, Irene Montero (que va donar a llum el 3 d’agost), va decidir votar de manera telemàtica a la investidura de finals d’aquest estiu. Cadascun d’aquests casos -d’altra banda, quotidians a qualsevol empresa, pública o privada, del país- ha despertat l’opinió pública.

La normalització de l’embaràs en l’activitat laboral és un procés lent, que afecta més la imatge de la figura pública que el seu paper real en política. Cada dona decideix en funció (més que de la seva idologia) del seu context: als anys 90, la primera ministra de Pakistan, Benazir Bhutto, va ocultar el seu embaràs al país, tornant a la feina tan aviat com va poder; tres dècades després, la primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, va avisar sense dubtar-ho que, en sis mesos, hauria d’agafar mig any de baixa per maternitat.

Theresa May és la primera ministra britànica i així és com un diari progressista britànic va descriure el seu marit: «A Philip May se’l coneix en política com un home que ha segut al seient del darrere i ha permès que la seva dona, Theresa May, brilli». Permès. Ara mirem-ho a la inversa. Theresa May ha permès que el seu marit brilli. Té sentit? Si Philip fos el primer ministre, potser sentiríem dir que li ha «donat suport a l’ombra», o és just «darrere seu», o que «ha estat al seu costat», però no sentiríem mai que li ha «permès» brillar.

Chimamanda Ngozi Adichie (1977), autora nigeriana

Comments are closed.