Diagnòstic d’una crisi

VALENTINA RAFFIO (@RaffioValentina)

Descarrega’t l’article en PDF

La Universitat Pompeu Fabra celebra la I Jornada de Comunicació d’Emergències generant debat entre els experts. Quin paper tenen els periodistes en situacions de crisi? S’està fent un tractament periodístic adequat de les crisis?

El sociòleg alemany Ulrick Beck definia la societat contemporània com a la “societat del risc”. En aquesta, deia, les persones vivim en una situació en què no som capaces de controlar les amenaces que es deriven dels avenços i de la tecnologia. La sensació d’incertesa és un dels trets dominants amb què podem caracteritzar el moment actual. Com a conseqüència, vivim exposats a una omnicrisis, a un risc globalitzat que ens pot abordar en qualsevol moment. En aquest context de crisi generalitzada, quin paper tenen els mitjans de comunicació com a mediadors entre una realitat tan complexa i les persones?

Comunicació de crisi, tot un repte professional

El punt de partida de la Jornada va ser definir des de diferents perspectives com hem d’entendre la comunicació de crisi. El repte comunicatiu, segons el que van exposar els assistents, és el de transmetre la crisi tal com és. És a dir, ni exagerar-ne la magnitud fins a crear pànic entre la població ni minimitzar-ne la importància per evitar responsabilitats. La comunicació de risc ha de ser equivalent al risc en si. En aquesta mateixa línia, Xavier Ribera, cap de Comunicació de l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT), va plantejar que en cas d’emergència, sigui del tipus que sigui, ens trobem davant una doble crisi a solucionar. Per un costat, la crisi en si, que és de caràcter més urgent i ha de ser solucionada pels professionals competents en la matèria. Però, per un altre, cal no oblidar que en la societat de la informació en què vivim sempre es genera una segona crisi que pot resultar ser d’igual transcendència que la primera. És la crisi comunicativa, que es pot produir tant entre l’afectat i els mitjans com entre els mitjans i el públic en general. La retransmissió de la crisi no sempre equival, ni en magnitud ni en significat, a la crisi en si.

Moltes vegades trobem que els mitjans de comunicació magnifiquen les situacions d’emergència per adaptar-se al context de l’infotainment propi d’un espectacle. D’aquesta manera, un possible núvol tòxic al polígon químic de Tarragona pot ser considerat més important i perillós del que realment és, creant un pànic innecessari entre la població. Mònica Planas, crítica de televisió i professora de la URL, en aquest mateix sentit, va destacar fins a quin punt la retransmissió de situacions de crisi està esdevenint un espectacle més que una crònica de successos: “les emergències esdevenen espectacles, i això obliga a pujar cada vegada més el llistó de l’espectacularitat i a crear una permanent escenificació de la notícia”.

Edifici en flames a Brasil. Flickr / RL GNZLZ

Edifici en flames a Brasil. Flickr / RL GNZLZ

El paper dels periodistes durant les emergències

Com a professionals, els periodistes estan sotmesos a moltes pressions a l’hora de cobrir una notícia. Si a tot això hi hem d’afegir l’estrès derivat d’una situació de crisi, podrem entendre fins a quin punt resulta difícil el paper dels informadors en aquest tipus de situacions. Carles Pont, professor del Departament de Comunicació de la UPF i periodista, durant la Jornada va denunciar la falta d’un protocol preestablert pels periodistes o les agències per enfrontar-se a una situació de crisi. Durant el debat es va parlar de com el ritme de treball dels professionals impossibilita una reflexió més pausada davant de determinats successos. Raúl Montilla, periodista de La Vanguardia expert en successos, va destacar que no sempre es té el temps ni la manera d’actuar com habitualment faria l’agència EFE: contrastar tota la informació abans de publicar-la. Segons el periodista, l’únic “protocol” existent per a un professional és l’experiència i la pràctica davant de situacions complicades.

Gemma Liñán, especialitzada en emergències i successos, en aquesta mateixa línia va destacar que com a comunicador l’únic que pots fer és “buscar-te la vida”. Com a periodista, Liñán va cobrir successos com l’accident de tren de Castelldefels del 2010, on es va trobar davant d’una situació molt complicada de gestionar a nivell informatiu i personal: “Era una situació macabra, sense xifres oficials de morts i en una situació de caos horrible. Es recollien cadàvers mentre de fons seguia la festa de la revetlla de Sant Joan. Com expliques tot això amb rigor sense ser sensacionalista?”

Comments are closed.