Bernardo Atxaga, Joan Margarit i els escriptors en llengua materna

Bernardo Atxaga ha guanyat el Premio Nacional de las Letras Españolas del 2019. Joseba Irazo (Asteasu, Guipuzkoa, 1951) és el primer escriptor en llengua basca que obté aquest reconeixement. Des que es creà el 1984, ningú havia guanyat el Premio Nacional escrivint en basc.

Joan Margarit ha guanyat el Premio Cervantes. No és el primer català que l’obté (el cinquè, de fet), però sí el qui presenta una obra en català tan extensa com la seva producció en castellà. És clar, en aquesta ocasió es tracta d’un guardó de les lletres castellanes. No obstant això, en el seu discurs, Atxaga i Margarit han estat clars.

«Escric en castellà perquè és la llengua que Franco em va fer aprendre; però les llengües no tenen cap culpa, i no li penso tornar (la llengua castellana) a aquell senyor. Escric en català, perquè és la meva llengua».

Joan Margarit (Lleida, 1938), guanyador del Premio Cervantes 2019.

«Escriure en una llengua minoritària fa de cada llibre un acte polític, és a dir, té un ressò inmediat a la societat».

Bernardo Atxaga, a l’entrevista concedida a El País amb motiu del Premio Nacional de las Letras.

L’autor guipuscoà va esdevenir internacional amb un recull de contes mitològics, Obabakoak (1988). Tres dècades després, ha declarat que Etxeak eta hilobiak (2019) serà la seva darrera novel·la. Però la literatura basca no quedarà òrfana: Gabriel Aresti o Jon Mirande; Izagirre, Lertxundi, Sarrionandia o Saizarbitoria. Tots ells donen prioritat a la seva llengua materna, el basc, per expressar la seva literatura.

En una ocasió, Ramon Saizarbitoria va mantenir una tensa polèmica amb Fernando Aramburu. Saizarbitoria escriu en euskera; Aramburu, en castellà. La darrera novel·la d’Aramburu (Patria, 2016) s’ha adaptat per una sèrie d’HBO; Saizarbitoria és conegut a nivell espanyol per la traducció castellana de la seva obra, Ehun Metro (Cien metros, 1976).

Un exemple recurrent en aquesta exposició, tot i que llunyà, és el del Nobel de Literatura del 1978, Isaac Bashevis Singer, qui mai va abandonar del tot el yiddish (llengua del gueto jueu a l’Alemanya nazi), perquè per als morts, aquella era una llengua viva. Com apuntava l’Atxaga, escriure en la llengua materna pròpia, quan es tracta d’una llengua minoritària a la societat en què es viu, es publica i es llegeix, pot convertir-se en tota una declaració d’intencions.

Valencians i balears

A Catalunya, el mercat literari en català s’ha normalitzat. La Renaixença deixà empremta fa dos segles, i malgrat la prohibició dictatorial, els règims democràtics han acompanyat la seva consolidació. No és que al País Valencià o a les Illes Balears no s’escrigui en català; senzillament, no tant.

Isabel de Villena és considerada la primera escriptora en valencià, al segle XV. La seva obra coneguda, Vita Christi, s’ha considerat una rèplica a L’Espill de Jaume Roig. Publicada uns anys abans, L’Espill o Llibre de les dones, adverteix el lector de la vilesa femenina, exceptuant la persona d’Isabel Pellicer (esposa de l’autor) i la Mare de Déu.

Als nuclis urbans d’Alacant, València i Castelló no es parla català. Com més al sud, més evident la castellanització. I, entre els qui s’expressen habitualment en català, ni tots llegeixen, ni tots llegeixen en català. Encara així, la literatura valenciana no és escassa en títols ni noms; pel que fa a editorials i lectors, en canvi, les xifres ballen.

Els autors valencians més reconeguts en llengua catalana publiquen a editorials catalanes -més consolidades i amb major poder de màrqueting-, no valencianes. Pasqual Alapont, Isabel-Clara Simó, Silvestre Vilaplana. Els clàssics es mantenen vius, però no gaire venuts: Josep Palàcios, Joan F. Mira, Josep Piera, Marc Granell, Vicent Alonso, Enric Sòria o Jaume Pérez Muntaner.

Qui sí que ven és el Santiago Posteguillo, Premio Planeta 2018 (Yo, Julia). Posteguillo ha esdevingut tot un besteller els darrers anys. Va nèixer a València el 1967, és professor de Literatura Anglesa a la Universitat Jaume I (Castelló)… i escriu en castellà.

A les Illes Balears tampoc falten noms d’autors, ni iniciativa per part de les institucions públiques. Grans escriptors de la literatura universal s’han inspirat en els seus paisatges i els seus veïns. Però les lletres balears, lluny dels clàssics i els poetes , es mantenen com un repte per la llengua catalana.

Per la seva trajectòria i el seu paper en la defensa de l’escriptura en llengua materna, podríem destacar diversos d’aquests noms. Entre tots ells, el de l’Antònia Vicens (Santanyí, 1941), una poetessa amb inicis narratius. A finals de la dècada de 1960, Vicens va tenir l’oportunitat d’instal·lar-se a la bombolla cultural barcelonina; no obstant això, va preferir escriure desde casa.

El 1967, el jurat va concedir el premi Sant Jordi a una novel·la titulada 39 graus a l’ombra. L’autora tenia vint-i-set anys: pràcticament una desconeguda, i de Mallorca! Amb el reconeixement a aquesta obra, Antònia Vicens va obrir la mira als escriptors de les Illes Balear que (aleshores es van anomenar) de la generació dels 70.

Gallecs i asturians

A Galícia es parla gallec; a Astúries, bable. El primer cas és més evident i reconegut en l’imaginari comú. Pocs no hem estudiat la Rosalía de Castro, però qui ha escoltat, en el nostre entorn, el nom de Diego Ameixeiras? I, en canvi, és un dels autors contemporanis en gallec amb més projecció nacional. Ameixeiras escriu Galícia desde la novel·la negra, tot i que assegura que el seu objectiu no és «ser fotògraf del seu temps». I ho reconeix: no és el primer. Aquesta etiqueta (pioner de la novel·la negra gallega) és per Carlos Reigosa (1984, Crime en Compostela).

El bable és la més desconeguda d’entre aquestes llengües. El 1974, José León Delestal (precisament, un escriptor) va crear el Conceyu Bable. Es tracta de la época del surdimientu («renaixença», salvant distàncies). Així, prop de mig segle més tard, podem llegir les obres d’Ana Vanessa Gutiérrez o Xuan Bello.

L’excepció a la norma

Tot i que, en casos generals, sembli contradictori, hi ha escriptors que publiquen en llengües amb menys parlants que la seva materna, perquè els és més literari. Es tracta d’excepcions que, com sempre, confirmen la norma.

Comments are closed.