#bellsoficis

IÑAKI MARTÍNEZ, VÍCTOR NAHARRO I JOAN SÁNCHEZ

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

GERÓNIMO BLAYA I EVELIN GONZÁLEZ
CARETAKERS

Over the past few years, the traditional figure of the caretaker is disappearing. Many communities of neighbours have decided to do without them and hire an ancillary service company for the cleaning, guard and management of the building, since they save some money this way.

Gerónimo Blaya and Evelin González are aware of this. “We will disappear eventually, in 10 or 15 years maximum I believe. In the next, they fired three”, they say. They both are worried because, unlike the elderly, the younger generations are not get used to the caretakers and, thus, it’s easier for them to renounce to their job.

While they talk about their situation, they greet and wish a nice day to every passing by neighbours: “The caretaker is the responsible for all the people living in a building. It does feel like home to us”. They assure that the loneliness is the worst of their job, but they are lucky to have each other. Despite of all this, they consider that “is a must protect job”.

Read more

#bellsoficis

IÑAKI MARTÍNEZ, VÍCTOR NAHARRO I JOAN SÁNCHEZ

Read this content in English here

GERÓNIMO BLAYA I EVELIN GONZÁLEZ
PORTERS

Els darrers anys, la figura tradicional del porter ha anat desapareixent. Moltes comunitats de veïns han decidit prescindir d’ells i contractar una empresa de serveis auxiliars perquè s’ocupi de la neteja, la vigilància i la gestió de l’edifici, ja que així s’estalvien uns diners.

El Gerónimo Blaya i l’Evelin González en són conscients. “Amb el temps desapareixerem, com a molt ens dono 10 o 15 anys. Aquí al costat ja n’han
fet fora a tres”, comenten. Ambdós es mostren preocupats perquè, a diferència de la gent gran, les generacions més joves no estan acostumades als porters i, per tant, els és més senzill renunciar a la seva feina.

Mentre parlen de la seva situació, saluden pel nom i desitgen un bon dia a cada veí que passa: “El porter és el responsable de totes les persones que conviuen en un edifici. És com si fos la nostra casa”. Asseguren que la solitud és el pitjor de la seva feina, però ells tenen la sort de fer-se companyia. Malgrat tot, consideren que “és un ofici que cal protegir”

Read more

Sankara viu

Han passat més de 32 anys des de la mort del «Che Guevara negre» però el seu esperit combatiu segueix inspirant a milers de joves africans

Víctor Naharro i Joan Simó

Un cotxe, quatre bicicletes, tres guitarres, una nevera i un congelador espatllat. Aquesta fou l’herència material de Thomas Sankara, una de les figures més destacades de la història recent de l’Àfrica. Vist així, hom podria pensar que el seu llegat és prou humil. Res més allunyat de la realitat, dècades després, els ideals de Sankara segueixen més vius que mai.

Per explicar aquesta història caldrà agafar les maletes i fer un llarg viatge que comença en aquestes línies i que ens ha de conduir a Ouagadougou. Aquesta ciutat de difícil pronunciació és la capital de Burkina Faso, un dels països més pobres del món.

Ouagadougou

Aquesta nació africana de 17,5 milions d’habitants té el mèrit de ser l’única del món amb un nom compost en dos idiomes. En mossi (la llengua majoritari al país) burkina vol dir «homes íntegres» i en diula (un altre dels més de 70 idiomes que s’hi parlen) faso significa «pàtria». La pàtria dels homes lliures, així va voler batejar Sankara a la República de l’Alt Volta, independitzada de França l’any 1960.

La independència, però, no va aconseguir millorar gaire la situació inestable del país. De fet, com la resta dels països del seu voltant, no va servir ni per trencar les cadenes que el lligaven amb el món Occidental. El politòleg Saiba Bayo, comenta: «Quan va marxar el blanc, l’indígena aburgesat va passar a substituir-lo, però la maquinària colonial seguia sent la mateixa i hi estava molt present».

Aquí teniu l’entrevista completa:

El primer president després de la independència va ser Maurice Yaméogo, que va retallar llibertats i suprimir el multipartidisme de la constitució. Però el poble, ansiós de llibertat, responia al carrer. Aquestes protestes van motivar els militars a intervenir contra el govern, argumentant que només amb ells es mantindria l’ordre al país.

Després de diversos cops d’estat i reclamacions populars que marcarien intensament el país, noves idees van calar en la societat. Molts grups civils i militars van adquirir un caràcter més progressista i, influïts per idees marxistes-socialistes, demanaven que hi hagués un canvi en el sistema.

Per calmar les masses, el 1982 es va nomenar com a Primer Ministre a un jove capità anomenat Thomas Sankara, que comptava amb gran suport dins i fora de l’exèrcit, en particular dels sectors més progressistes. Sankara, en contra del caràcter antiobrer del règim, va rebutjar el poder declarant: «Desgràcia als que emmordassen el poble!». Immediatament després va ser arrestat. Però el cop d’estat del 1983, organitzat per Blaise Campaoré i recolzat per Líbia, el va col·locar com a president del país, quan tenia 33 anys.

Un nou país

Un cop canviat el nom del país, Sankara va llançar el programa de canvi social i econòmic més ambiciós que mai s’hagi intentat aplicar al continent africà. Acabar amb la fam va ser només una de les moltes coses que va fer amb l’ajuda dels Comitès de Defensa de la Revolució (CDR), una idea importada de la Cuba castrista.

La inspiració cubana no va quedar aquí. Sankara tenia com a referent al Che Guevara, a qui va emular tant estilísticament (vestia sempre amb roba militar i una boina decorada per una estrella), com en la forma de viure «revolucionaria»: ascetisme, rebuig de les possessions materials innecessàries i manteniment d’un salari mínim que l’allunyava de tot luxe.

A més d’una clara aposta per l’educació i l’autosuficiència («Qui t’alimenta, et controla«) , el líder burkinès va destacar pel seu compromís amb els drets de la dona. Va prohibir la mutilació genital femenina, els matrimonis forçats i la poligàmia. De la mateixa manera, va nomenar a dones en alts càrrecs governamentals i les va encoratjar a treballar fora de casa i seguir anant a l’escola encara que estiguessin embarassades.

Les Pionniers de la révolution

Però Sankara no es va conformar a actuar dins les fronteres del seu país, la seva lluita anava més enllà. En un discurs pronunciat a Addis Abeba (Etiòpia) el 29 de juliol de 1987 va proposar la creació d’un front unit integrat per les nacions africanes que s’oposés a pagar el deute extern amb què les potències excolonials els ofegaven. Segons ell, els pobres i explotats no tenen l’obligació de tornar els diners a rics i explotadors.

Aquest tipus d’idees suposaven una clara amenaça per a molts. Sobretot pels interessos econòmics de França i per la veïna Costa de Marfil, que temia una revolució similar. És per això que, aquell mateix any, Sankara va ser assassinat en el marc d’una conspiració liderada pel seu antic company de lluita Blaise Compaoré. S’iniciaven així 27 anys de poder absolut, de corrupció i d’una campanya perpetua per acabar amb tot allò que el seu predecessor havia aconseguit.

Podreu matar l’home però mai les idees

Sankara segueix sent un referent a Burkina Faso

El 2014, però, l’espurna revolucionària va ressorgir. Quan Campaoré va intentar modificar la Constitució per perpetuar-se encara més en el poder, el moviment Balai Citoyen (escombra ciutadana) va sortir al carrer per demanar la seva dimissió. El 30 d’octubre uns quants manifestants van incendiar el Parlament, ocupar la seu de la Televisió Nacional i provocar el tancament de l’Aeroport Internacional d’Ouagadougou. El dictador va haver de fugir de país: ho va fer en un avió francès, rumb a Costa de Marfil.

L’escombra que dóna nom al moviment fa referència al fet de netejar les institucions de corrupció. Però també és una clara al·lusió al seu gran referent ideològic: recorden les neteges setmanals dels carrers que Thomas Sankara va organitzar entre 1983 i 1987. Malgrat la gran campanya propagandística per desprestigiar la seva figura i presentar-lo com un traïdor, existeix una generació compromesa de joves que han pres el relleu del seu pensament.

El llegat i la memòria de Sankara són encara ben vius. Les seves idees revolucionàries han influït a humanistes i polítics d’arreu del món. Albert Botran, historiador i diputat per la CUP al Congrés dels Diputats, el considera un referent, i comenta que és un personatge que no hem d’oblidar. «Sankara estava fent una societat diferent, tenia un compromís molt ferm i una mentalitat oberta que feia pensar que hagués pogut ser un gran líder (…) És el referent d’una Àfrica que podia haver estat, però que, malauradament, no va ser».

Actualment, Burkina Faso viu un moment de transició amb el president Roch Marc Christian Kaboré, escollit democràticament. Però les eleccions són a prop, i el pròxim 22 de novembre es presentaran partits que defensaran obertament els ideals del «Che Guevara negre».

Una de les seves frases més conegudes és: «Mateu-me i naixeran milers de Sankares». Caldrà veure si el futur li donarà la raó.

Read more

L’extrema dreta dificulta les tasques d’ajuda humanitària a Grècia

Miquel Pascual, Víctor Naharro i Andrea Pacha

Grups d’encaputxats agredeixen periodistes i membres d’ONGs
La frontera entre Turquia i Grècia viu una nova situació de crisi després que Turquia trenqués ‘de facto’ l’acord migratori amb la UE. El flux migratori cap a Europa s’ha intensificat i ha topat amb l’oposició frontal del govern grec, que ha desplegat recursos per evitar l’entrada de migrants i ha informat que denegarà les sol·licituds d’asil de totes les persones que entrin il·legalment durant aquests dies, tot i l’opinió contrària de l’ONU.

Això ha generat situacions de tensió en diversos punts del país i que han acabat derivant amb la mort d’un nen refugiat davant de les costes de Lesbos. En primer lloc, a la frontera terrestre que separa Turquia i Grècia, separada pel riu Evros, on centenars de migrants han intentat travessar la frontera a través del riu, 193 dels quals han estat detinguts per les autoritats gregues. L’altre punt de tensió és les illes del mar Egeu, sobretot Lesbos i Quios. Allí, s’han vist imatges de la guàrdia costanera intentant impedir l’entrada d’immigrants en pastera fins i tot amb trets. Aquests enfrontaments van acabar provocant la mort del nen refugiat ofegat després que bolqués la seva embarcació.

EL PAPER DE LES ONG

Aquesta situació no posa les coses gens fàcils a les organitzacions humanitàries que ajuden a rescatar migrants. Però si amb això no n’hi hagués prou, aquestes i els mateixos migrants s’han trobat amb el rebuig de part de la població. Més concretament, grups d’extrema dreta s’han organitzat a Lesbos per evitar l’arribada de migrants i han acabat agredint a aquests migrants, a membres de les ONG i també a periodistes.

L’organització basca Zaporeak, desplaçada a Lesbos, va denunciar diumenge que els seus membres havien estat agredits per un grup encaputxat, que també els havia destrossat el cotxe durant una manifestació, que va coincidir amb el desplaçament de l’ONG fer les tasques de distribució d’aliments entre els refugiats. El periodista alemany Michael Trammer també va informar que havia estat atacat per un “grup feixista” i va denunciar atacs a les organitzacions d’ajuda humanitària desplaçades a l’illa.

Aquests atacs no són fortuïts, ja que els grups agressors han establert barricades a la carretera entre Mòria i Mililini, la ciutat més propera, que serveixen com a control per detectar si la gent que circula és grega, migrant o es tracta d’organitzacions humanitàries, segons informen periodistes desplaçats al terreny com Hibai Arbide i Ane Irazabal.

A més, aquests periodistes també denuncien a Twitter que aquests grups “feixistes” compten amb la complicitat de la policia, que no actua per fer-los fora o evitar les agressions, sinó que la policia es dedica a dir que “té altres coses a fer” o que “no poden fer res”. Irazabal relatava una conversa amb un policia on l’agent l’advertia que hi havia “controls improvisats de gent enfadada” -referint-se als grups d’extrema dreta- que ho trencaven tot quan veien un cotxe de lloguer.

Tensió perllongada

Els aldarulls a Lesbos i Quios no van començar aquest cap de setmana, sinó que van començar dimecres i dijous de la setmana anterior també relacionats amb el tema dels refugiats, però en aquest cas com a rebuig a la intenció del govern a construir nous camps de refugiats “tancats” a les illes.

Dimecres i dijous els habitants de les dues illes del mar Egeu van convocar vaga i van milers de persones van sortir a protestar, fet que va provocar enfrontaments amb la policia, que els va voler dissuadir amb gasos lacrimògens. Finalment, els aldarulls van acabar amb més de 60 ferits lleus, 43 dels quals van ser policies, segons un portaveu de la mateixa policia.

Tanmateix, els manifestants en contra dels camps de refugiats no estan relacionats amb l’extrema dreta que ha atacat en les últimes hores, sinó que la vaga i les manifestacions van estar convocades per sindicats propers al Partit Comunista, mentre que el govern del país està format pel partit conservador Nova Democràcia.

Els habitants s’oposen a la idea de crear camps a les illes, ja que consideren que s’ha convertit en una “gran presó de migrants” i aposten per construir centres de registre i que després els migrants siguin traslladats a la Grècia continental. Tot i les protestes, el govern encara segueix apostant per tancar els camps actuals, clarament superpoblats -hi consten 38.000 persones i la capacitat teòrica és de 6.000- i amb molt males condicions per a les persones per tal d’obrir unes noves instal·lacions tancades a Lesbos, Quios i Samos. 

Read more

La decadència gonzo

Es compleixen 15 anys de la mort de Hunter S. Thompson

Per Víctor Naharro Oriol

Són dos quarts d’una de la nit al restaurant Belvedere de l’Eixample de Barcelona. A la cantonada més fosca i desolada de la terrassa, Bernat Dedéu enraona mentre fuma puros de manera incansable i xarrupa de tant en tant el cinquè gintònic. “Ja ningú escriu d’aquella manera” –em diu. “Jo tinc algun article postdroga, com Mans, però durant l’efecte d’aquestes i com ho feia ell m’és impossible. De Thompson, només n’hi haurà un”.  

I és que Hunter Stockton Thompson (Kentucky, 1937 – 2005)  va trobar la manera de convertir-se en un escriptor únic, no només per trencar amb tot allò establert i per obrir un nou món de possibilitats pel periodisme, sinó també pel seu singular modus operandi i estil de vida. Ell va ser el creador de l’anomenat periodisme gonzo, un tipus de periodisme literari i completament subjectiu en el qual l’escriptor és un actor més de la mateixa història. La visió personal del periodista, sovint exagerada i distorsionada per l’efecte de l’alcohol o les drogues, esdevé protagonista en una narració que elimina la barrera entre ficció i no ficció i que dóna més importància a l’ambient que als fets en si.

    En el context dels anys 60 va néixer el Nou Periodisme, que, impulsat per Truman Capote i Tom Wolfe, va apostar per una nova forma de narració literària en contra de la brevetat i la superficialitat dels textos periodístics nord-americans, en els quals manava el paradigma de Lasswell i la norma de la piràmide invertida. Alguns van considerar que l’estil de Thompson entrava dins d’aquest nou corrent, però ell creia de manera ferma que el gonzo suposa anar més enllà de tot això i se’n va desmarcar ràpidament. A pesar que van mantenir sempre una gran amistat, quan el mateix Tom Wolfe va incloure un dels seus reportatges a El nou periodisme (1973), Thompson va respondre així:“Querido Tom. Voy a hacer que tus fémures queden hechos astillas si vuelves a mencionar mi nombre en relación con esa cosa horrible del ‘nuevo periodismo’ que andas promoviendo”.

Creació del mite

Amb Mark Twain, Hemingway i Scott Fitzgerald com a màxims referents, el 1967 Thompson va saltar a la fama amb un reportatge sobre la famosa i perillosa banda de motoristes Hell’s Angels. Va  infiltrar-se amb ells gairebé un any i, tot i la pallissa que li van clavar, va sobreviure per explicar borratxeres interminables, festes de l’àcid, violència contra la policia i fins i tot violacions en grup. El llibre resultant el va catapultar cap a revistes com la Scanlan’s Monthly, on va escriure articles com El derby de Kentucky és decadent i depravat, que el van consolidar com a referent de la contracultura nord-americana.

 Aquesta peça es considera l’inici del periodisme gonzo, i tracta de la depravació i embriaguesa del públic del derby. Amb la companyia de l’il·lustrador Ralph Steadman (primera de moltes que vindrien), es va endinsar en festes esbojarrades i excèntriques, on no faltaven drogues ni alcohol, per tractar d’entendre millor l’esdeveniment. En el mateix text deixa clar en què es fixa i quin tipus de periodisme practica: “A diferencia de todos los demás en el palco de prensa, a nosotros no nos interesaba en lo más mínimo lo que sucediera en la pista. Habíamos ido allí para ver actuar a las verdaderas bestias”.

Hunter S. Thompson va ser un fanàtic de les armes

Seguint amb el seu peculiar estil, i després d’una surrealista i desafiadora campanya per convertir-se en xèrif d’Aspen que incloïa mesures com canviar-li el nom a la ciutat per Fat City (va perdre per menys de 50 vots), va arribar a la Rolling Stone. Aquesta revista li va encarregar escriure un reportatge sobre una cursa de motos a Las Vegas. Però amb els diners que li van avançar, va llogar un Chevrolet vermell i, amb un amic, va iniciar un periple delirant en busca del somni americà (que mai va trobar). La seva visió excèntrica sobre la vida americana i els episodis d’allò més bojos i distorsionats per les drogues van quedar impregnats al llibre Por i Fàstic a Las Vegas, que anys després Terry Gilliam va portar a la pantalla, amb Johnny Depp interpretant a Hunter S. Thompson. 

Aquest viatge el va reafirmar com a estrella mediàtica i va enfortir el mite que es va crear al seu voltant; en aquells moments era un dels escriptors més famosos i influents d’Estats Units, un país que estimava amb passió. I és que Thompson tenia molta més consciència cívica del que deixava entreveure, i és per això que va cobrir, també per la Rolling Stone, la campanya electoral del 1972, apostant fermament per McGovern i odiant visceralment a Nixon:“Representa todo lo que odio”.

Declivi

La tristesa es va apoderar d’ell quan Nixon va ser reelegit, perquè els moments de lluita i d’esperança social que havia presenciat als anys 60 s’havien perdut. El president republicà representava per ell la mort del somni americà, la decadència i la corrupció d’uns ideals que sempre havia defensat. Sentia que la il·lusió d’aquells anys s’havia apagat:“Había locuras en todas las direcciones, a todas horas. Podían saltar chispas de cualquier lado. Había una fantástica idea universal de lo que fuera que hacíamos, estaba bien, que ganábamos. Y eso, me parece, era la clave.” 

D’aquesta manera, Thompson va entrar en una decadència tan personal com professional de la qual no va ser capaç de sortir mai. I, amb ell, la crisi del periodisme gonzo, que va anar sempre de la mà del seu creador. Li faltaven idees, organitzava moltes festes, sortia poc de casa, es va divorciar, i, tot i que es drogava més que mai, es referia a la cultura de la droga com “un viaje deprimente, agresivo, amargado, vengativo”.

Rutina diària de Hunter S.Thompson segons Associated Press

El punt d’inflexió de la seva crisi va ser quan el 1974 el van enviar a Zaire a cobrir l’esperada lluita entre Muhammad Ali i l’invicte George Foreman. Thompson va decidir vendre les entrades del combat i va passar-se el dia a la piscina de l’hotel. No va ser capaç d’escriure cap article i va deixar una factura de 25 mil dòlars. El seu company Ralph Steadman va denunciar que “Todo lo que hizo fue comprar cocaína y colmillos de elefante”. El fundador i editor de la Rolling Stone, Jann Wenner, va referir-se a l’aventura com “Una de las cagadas más grandes de la historia del periodismo”.

Tom Wolfe va descriure així la situació del seu amic: “Estaba tan identificado con la vida que había descrito que le costaba no estar disfrazado, no ser el actor que se necesitaba. Hunter debe haberse sentido atrapado en Gonzo”. No tornaria a ser el mateix, i ell n’era més que conscient: Mi persona es un estorbo, el mito se ha apoderado de mí. (…). Sería mejor si muriera, así se podrían hacer películas del mito”.

Tot i això, mai va deixar d’escriure ni de ser un referent per a moltes persones, i va passar amb relativa calma els seus últims anys de vida: “Me siento bendecido. Poder sentarme y pensar: yo hice eso, sí. Soy un idiota, un tonto. Lo sé. Pero ha sido divertido leerme, ¿no?”. La seva mort no va ser una sorpresa. Des de ben jove parlava del suïcidi, i, quan va considerar que ja no era necessari, es va disparar amb la seva escopeta preferida tal com ho va fer el seu admirat Hemingway. El seu fill Juan va explicar que quan va ocórrer va pensar que havia caigut un llibre. En certa manera va ser així.

Thompson va influir directament a molts periodistes, que van seguir la seva peculiar estela sobretot als anys 70 i 80. Les extremes crítiques de rock de Lester Bangs, les bogeries de Nick Kent o el Hellfire de Nick Tosches van ser-ne clars exemples. Fins i tot Espanya va tenir el seu exponent gonzo: Oriol Llopis, sempre cru i col·loquial. Però actualment aquest estil ja no té lloc als mitjans de comunicació, on manen el cànon i la rutina, i només arriben esquitxades per part d’autors com Juan-Cantavella o Kiko Amat. La decadència gonzo és evident. Alex Gibney, director del documental Gonzo. Vida y hazañas del Dr. Hunter S. Thompson, apunta: “Hoy sería imposible encontrar un periodista superestrella como él”.

Com no podia ser d’una altra manera, el seu comiat va fer justícia a la seva atzarosa i delirant. Les seves cendres van ser llençades amb un canó a més de 100 metres d’altura, acompanyades de focs artificials i d’una estructura gegant del símbol gonzo: un puny vermell amb dos polzes que aguanta un peiot verd. Com una vela al vent –escoltava  Candle in the Wind cada dia dels seus últims anys—, la vida intensa de Thompson es va apagar. Però a pesar del declivi actual, el llegat gonzo resisteix, com l’estructura, ferm i en peu. De ben segur que, si aixequés el cap, esgrimiria la seva ploma contra tot el que passa avui en dia. O més aviat la seva escopeta. 

Funeral de Hunter S. Thompson
Read more

Terrorisme, una amenaça constant a Nigèria

El grup extremista islàmic Boko Haram continua agitant el país més poblat d’Àfrica

Per Elisenda Rovira i Víctor Naharro

Almenys 30 persones van morir la matinada de dilluns a Nigèria a causa d’un atac terrorista per part del grup gihadista Boko Haram. L’atac es va produir a Auno, una localitat situada en una carretera que porta cap a la capital de l’estat de Borno, Maiduguri, al nord-est del país. El grup terrorista va incendiar els vehicles de les persones que feien nit a la carretera,  moltes d’elles portaven mercaderies a la ciutat pel mercat dels dilluns. 

El president del país Muhammadu Buhari va visitar la capital de l’estat federal de Borno l’endemà de l’atac per donar les condolences als veïns. En un vídeo a les xarxes socials però, es mostren grups de gent jove escridassant al president nigerià, amb crits de “no et volem”. Els mitjans locals asseguren que la població està farta de promeses institucionals, i que volem mesures efectives per acabar amb els atacs. 

És el primer atac del grup armat islàmic aquest any, però des del 2009 ha executat segrestos i violacions a nenes i dones, atacs a poblats i altres tipus d’atemptats contra la població nigeriana.

Boko Haram, més d’una dècada de violència

«Qualsevol que no estigui governat segons els ensenyaments d’Al·là es troba entre els transgressors». Aquesta cita alcorànica és la raó de ser de Boko Haram, que vol dir «l’educació occidental és pecat». El que va començar sent un grup de predicadors salafistes s’ha convertit en una de les organitzacions terroristes més violentes del planeta, instal·lant la por al poble nigerià i forçant al seu president a proclamar l’estat d’emergència.

L’aparició de Boko Haram i el seu desenvolupament s’expliquen atenent les circumstàncies socioeconòmiques de Nigèria, un país de contrastos. I és que, tot i haver-se convertit en la primera economia d’Àfrica, més de cinquanta milions de nigerians pateixen pobresa extrema, fet que converteix el país en un dels més desiguals del món.

Al costat d’això, en termes religiosos i culturals, Nigèria és un país fragmentat en dues zones clarament diferenciades. D’una banda hi ha el pròsper sud cristià, ric en petroli i que abasta les dues ciutats més importants: el centre econòmic, Lagos, i la capital, Abuja; de l’altra, el nord musulmà, tradicionalment marginat i extremadament pobre. Les rivalitats i disputes entre el nord i el sud, sumades a les lluites interètniques i culturals, han estat una constant al país des que aquest va aconseguir la seva independència el 1960.

En total, unes 35.000 persones han estat assassinades, milers han estat segrestades i més de dos milions s’han vist forçades a fugir de casa per la seva violenta i temuda manera d’actuar.

Per saber més de la història i el desenvolupament de Boko Haram consulta la línia cronològica següent:

Read more

Proletaris del món, desuniu-vos!

Més de 30 anys després de la caiguda del Mur de Berlín, els partits comunistes segueixen existint. A Espanya n’hi ha sis.

Per Víctor Naharro i Joan Simó

Des dels primers temps de la Unió Soviètica, el comunisme ha destacat per, entre altres coses, tendir a la disgregació. Quan Marx deia allò de “Proletaris del Món, uni-vos!” poc podia pensar que aquesta proclama seria sistemàticament ignorada pels seus deixebles. Corrents com el trotskisme, el maoisme, el titoisme o l’eurocomunisme han estat responsables d’algunes de les escissions més significatives dins aquesta ideologia.

Idees contradictores sobre com acabar amb el capitalisme, enemistats personals o, fins i tot, disputes sobre el nom que havia de tenir el partit, són alguns dels motius que han contribuït a la divisió continuada del moviment comunista. El cas espanyol és especialment xocant. Segons explica l’historiador Fernando Vera Jiménez, cap a l’any 1977, hi havia a Espanya «més de trenta formacions que incorporaven la definició i els símbols del comunisme».

Tanta divisió no ha afavorit especialment els resultats electorals que mostren una clara tendència a la baixa durant les darreres quatre dècades:

Història d’una ruptura

Segons solia dir l’escriptor i polític Jorge Semprún: «La pròxima guerra mundial serà entre comunistes i excomunistes». Tot i que pot semblar una exageració, dins el Partit s’han produït debats i ruptures terriblement violentes. Només cal pensar en els Fets de Maig de 1937, on trotskistes i estalinistes van acabar disparant-se mutualment al bell mig de Plaça Catalunya.

Avui en dia, la cosa s’ha relaxat força i en l’àmbit estatal ‘només’ existeixen sis partits que s’autodefineixen com a comunistes.

IMG_0528

Partit Comunista d’Espanya / PCE

És el més antic de tots i, sens dubte, el més important. Va nàixer el 14 de novembre de 1921, quan dos grups d’escindits del PSOE es van unir per crear un partit que entrés a formar part de la III Internacional (fundada per Lenin després de la Revolució de 1917). 99 anys d’història els han convertit en el referent del comunisme a Espanya. Des del 1986, forma part del partit Izquierda Unida, que, d’ençà de les eleccions de 2016, s’ha presentat juntament amb Podemos.

El seu coordinador general és l’actual ministre de Consum, Alberto Garzón. A més de Garzón, dins de la coalició Unidas Podemos (amb 35 diputats al congrés) hi ha tres representants del PCE a la cambra baixa: Enrique Santiago, Roser Maestro i Yolanda Díaz (ministra d’Economia Social).

Partit Comunista Obrer Espanyol / PCOE

Impulsat per Enrique Líster el 1973, va separar-se del Partit Comunista d’Espanya a conseqüència de la política reformista de la direcció del PCE, liderat per Santiago Carrillo. La postura de Líster era prosoviètica i favorable a la intervenció russa de 1968 a Txecoslovàquia, un corrent minoritari dins un PCE que havia apostat per l’eurocomunisme.

El 1985, la nova direcció de Gerardo Iglesias al PCE va decidir expulsar a Santiago Carrillo i els seus seguidors van ser destituïts dels òrgans de direcció. En aquest context, el Comitè Central del PCOE, va negociar la seva reintegració al PCE i la conseqüent disolució. Però alguns membres es van oposar a la tornada al PCE, gent que el mateix Líster va definir així: «son cuatro chapuceros que no comprenden una palabra del momento que vivimos»

Les restes de l’organització segueixen en actiu, liderades per Francisco Barjas. Els resultats electorals, però, són discrets: 9.664 vots les eleccions passades, un número que representa un 0.04% del total espanyol.

ADIL CARCANI MEHMET SHEHU KADRI HAZBIU ENVER HOXHA

Partit Comunista (Marxista-Leninista) / PCE (m-l)

Va ser constituït el 1964 per un grup de militants que rebutjava l’eurocomunisme i la política del PCE de Santiago Carrillo de «reconciliació nacional». El caràcter radical del partit, que tenia com a referent al dictador albanès Enver Hoxha (foto) el va portar a crear el seu propi braç armat: el FRAP. Això va retardar la seva legalització fins a finals dels anys 80.

El 1992 es va produir, per motius interns que encara no estan molt clars, la dissolució del partit. Després d’això, els militants i els membres es van dispersar en altres organitzacions com el Colectivo Octubre, creada per l’antic dirigent del PCE (m-l) Raúl Marco.

El 2005, es va decidir unificar totes aquestes organitzacions per crear un nou PCE (m-l). Actualment no es presenta a les eleccions, però treballa per «guiar al proletariat cap al socialisme» i se suma a fer campanya per partits o agrupacions que exigeixen una República Popular i Federativa.

100th anniversary of the Great October Revolution-Moscow-2017_020

Partit Comunista dels Pobles d’Espanya / PCPE

És el resultat de la unió de diversos partits escindits prèviament del PCE degut als seus postulats suposadament ‘reformistes’. El gener de 1984, els membres del PCEU, l’MRPCE, la CC, l’MRUPCE i d’altres grupuscles marxistes-leninistes van deixar enrere les seves sigles per crear aquest partit. Tot i que el nom inicial del partit va ser el de Partit Comunista (PC, sense la «E» d’Espanya), una resolució judicial els va obligar a optar per un nom que facilités la seva diferenciació del PCE. Així doncs, el 1986 la formació va ser rebatejada amb el nom de PCPE.

S’autodefineixen com a «continuadors de la història revolucionària dels i les comunistes a Espanya», a més de rebutjar a l’eurocomunisme d’un PCE que ja no resulta «útil per enfrontar-se al capitalisme en la seva fase superior, l’Imperialisme». Tot i aquesta ambiciosa proposta, les urnes no s’han portat especialment bé amb ells. Si en les eleccions del 1989 van obtenir 62.664 vots; en els darrers comicis es varen quedar amb 14.023.

El seu secretari general és l’arquitecte canari Carmelo Suárez, que exerceix aquest càrrec des del 2002. El partit compta amb diverses seccions regionals com el Partit Comunista del Poble de Catalunya, el Partit Comunista del Poble Canari o el Partit Comunista del Poble Andalús.

Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya / PCTE

Aquest partit va néixer a causa de la fractura que es va produir en el PCPE, l’abril de 2017, entre els partidaris de Carmelo Suárez i els d’Ástor García. Aquest segon grup va seguir utilitzant les sigles del PCPE durant dos anys fins que, el març de 2019, es va veure obligat a triar un altre nom: Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya.

La seva joventut com a formació independent del PCPE no ha impedit que, a les darreres eleccions, obtinguessin un nombre de vots (13.828) molt semblant al del partit del qual es van escindir. La diferència va ser de tan sols 195 electors.

Partit Marxista – Leninista (Reconstrucció Comunista) / PML (RC)

El PML (RC) té els seus orígens en una plataforma anomenada Reconstrucció Comunista, apareguda el 2009. El seu objectiu és «la conquesta del poder i l’establiment d’una dictadura del proletariat». Com altres escissions oposades al «revisionisme» del PCE, veuen en l’Albània d’Enver Hoxha un model a seguir.

El partit destaca per la joventut dels seus membres i l’agressivitat del seu discurs. Iniciatives com l’organització de campaments amb estètica militar basats en l’adoctrinament ideològic i l’exercici com a «alternativa a l’oci destructiu del capitalisme» fan, d’aquest partit, quelcom molt diferent a la resta. Hi ha qui, fins i tot, els ha titllat de sectaris.

Polèmic és també el seu líder Roberto Vaquero, condemnat a dos anys de presó per suposats vincles amb el PKK (Partit Comunista Kurd) i pel fet que dos dels militants del partit anessin a Síria a lluitar contra l’Estat Islàmic. El seu aspecte físic, més de metre noranta i un cos ple de tatuatges, és poc habitual pel que fa al comunisme del segle XXI.

Millor sols que per reformistes acompanyats

L’Adrián López, militant del PCTC, assegura que la unió entre els partits comunistes actuals és absurda perquè no hi ha una concepció estratègica unitària: «Els altres partits han renunciat a la revolució proletària, són reformistes i alguns són considerats comunistes tan sols perquè porten la falç i el martell al logo».

No és l’únic que pensa així. Els sis partits comunistes d’Espanya creuen ser els veritables hereus del pensament de Karl Marx. Les diferències ideològiques, les disputes internes i les reiterades divisions partidistes han acabat provocant un moviment obrer cada vegada més fraccionat. I res sembla que pugui canviar-ho.

Read more

El president de Gàmbia s’aferra al poder i il·legalitza el moviment ciutadà que demana la seva dimissió

Després de 22 anys de la forta dictadura de Yahya Jammeh (1994-2016), els resultats de les eleccions presidencials van obrir la porta a l’esperança: el candidat Adama Barrow, al davant d’una coalició d’oposició al règim, va ser escollit president i va prometre governar només durant tres anys. Semblava que quedaven enrere la falta de llibertats, les persones desaparegudes, els abusos sexuals contra les dones i la gran repressió contra els ciutadans crítics que havia caracteritzat aquells anys.

Però el nou dirigent s’ha aferrat el poder i ha sumit el país en la inestabilitat: ha tombat la coalició, ha creat el seu propi partit polític i pretén allargar el mandat a cinc anys. La negativa de complir la seva promesa i deixar ha indignat a la població, que ha sortit al carrer per demanar la seva dimissió.

Els fets s’han precipitat recentment. El moviment ciutadà Three Years Jotna (tres anys són suficients) va convocar una manifestació a Banjul en contra de Barrow, que inicialment va ser autoritzada. Però els incidents van arribar arran d’un suposat malentès per la ruta de la marxa. La policia va decidir actuar amb gasos lacrimògens i tot va derivar en enfrontaments violents que van deixar 137 detinguts i 25 ferits. Un dels detinguts va ser Abdou Njie, líder del moviment.

Després dels fets, les autoritats gambianes van anunciar la il·legalització de Three Years Jotna i la suspensió de les emissores Home Digital FM i King FM, així com la detenció de quatre periodistes. El portaveu de l’executiu Ebrima Sankareh assegura que el moviment ciutadà és «subversiu, violent i il·legal». A més, adverteix als ciutadans que «qualsevol persona, empresa, emissora o grup que tingui relació amb Three Years Jotna s’enfrontarà a greus conseqüències». Pel que fa a les emissores de ràdio, el comunicat de l’executiu les acusa de ser «plataformes incitadores de la violència» i «d’urgir als gambians a unir-se a les manifestacions de Jotna.

La Comissió Nacional de Drets Humans de Gàmbia (NHRC) va reclamar l’endemà l’alliberament dels periodistes i la reobertura de les emissores censurades. D’una altra banda, el Sindicat de Premsa de Gàmbia (GPU) va amenaçar amb una vaga de fam indefinida davant de l’oficiona de l’inspector general de la policia per reivindicar la llibertat de premsa i dels periodistes detinguts.

Finalment, els periodistes han estat alliberats però el veto a Three Years Jotna i a les emissores segueix present. Un d’ells, Bojang, en una entrevista al diari gambià The Chronicle, ha demanat calma i ha assegurat que seguirà amb la seva feina: «Això m’ha donat més força, més compromís i més poder per fer inclús més del que feia abans».

Si vols saber més de la història de Gàmbia, aquesta lína temporal et posarà en context:

Read more

Dues celebracions, dues Bolívies

PER VÍCTOR NAHARRO I JOAN SIMÓ

El 22 de gener és un dia especial per als bolivians. Des del 2009 aquesta data s’ha convertit en l’aniversari de l’Estat Plurinacional de Bolívia, nom que té el país d’ençà que es va aprovar la Constitució vigent. Durant els anys de presidència d’Evo Morales, aquesta festa era celebrada de manera eufòrica pels partidaris de l’antic president. Aquest any, però, amb el líder del MAS (Movimiento Al Socialismo) exiliat a l’Argentina, les coses han canviat.

Abans, la plaça de davant del palau estava plena d’indígenes, camperols, obrers i altres incondicionals d’Evo Morales per a qui aquest dia suposava una forma de reivindicar la seva inclusió en la vida institucional de Bolívia després de dècades d’oblit.

Evo marcha con la COB«Evo marcha con la COB» by Eneas is licensed under CC BY 2.0

Però les lectures que fan els bolivians sobre el govern de Morales, l’únic president indígena que ha tingut el país, són diverses. La nova presidenta, Jeanine Áñez, va aprofitar el seu discurs institucional per criticar durament la «corrupció i el terrorisme» de l’antic govern. Per a Áñez, conservadora i ultrareligiosa, la marxa de Morales ha permès que el país pugui «alliberar-se d’un destí com el de Veneçuela».

Discurs institucional de l’autoproclamada Presidenta Áñez

No és l’única que ho pensa. Després de les denúncies de l’Organització d’Estats Americans (OEA) per frau electoral a l’escrutini de les passades eleccions del 20 d’octubre, Bolívia va entrar en una greu crisi social, on les protestes van acabar amb 35 morts i més de 800 ferits. La pressió internacional i l’oposició de policies i militars van forçar la marxa d’Evo Morales. L’expresident es va exiliar primer a Mèxic i més tard a Argentina. Enrere han quedat quasi catorze anys de presidència que han fet de Bolívia el país sud-americà amb més creixement econòmic: des de 2006 ha quadruplicat el seu PIB.

Si vols saber més sobre la història recent d’aquest país, aquí te’n fem un resum:

Tot i no fer-ho amb el mateix ímpetu que en edicions anteriors, els seguidors de Morales van sortir al carrer a manifestar-se per la tornada del seu president “legítim” i en contra del que consideren un cop d’estat en tota regla. Les concentracions més destacades es van produir a Cochabamba i a El Alto. A més, des de Buenos Aires, l’expresident va convocar els seus fidels a una celebració amb música, banderes i un ambient molt més festiu que el que es va viure a Bolívia.

Derrotarem a la dreta boliviana per seguir amb el procés de canvi. No els tinc por” va dir Morales en un acte que va acabar amb l’eufòrica proclama “patria o muerte”. Hi ha qui ha vist en el discurs del líder indígena el tret de sortida de la campanya electoral per als comicis que s’han de celebrar el pròxim 3 de maig. Caldrà esperar fins aleshores per saber quin és el futur de Bolívia, un país que haurà de triar entre el retorn a les polítiques socialistes del MAS, encapçalat per l’exminsitre Luis Arce, o apostar per la dreta que representen figures com Carlos Mesa, Jorge Quiroga o la mateixa Áñez.

Read more

El Regne Unit prohibeix apostar amb targeta de crèdit per evitar la ludopatia

Les associacions espanyoles de consumidors i contra el joc demanen al nou ministeri de consum que apliqui la mesura

La població britànica és propensa a apostar. L’associació GameAware assegura que en el Regne Unit hi ha prop de 430.000 persones amb un greu problema de ludopatia. Aquesta malaltia, que va a l’alça, ha preocupat el govern britànic, que ja ha pres mesures per combatre-la: a partir del pròxim 14 d’abril, restringirà l’ús de les targetes de crèdit per apostar, tant de manera online com als establiments físics.

Aquesta decisió arriba després d’observar els resultats d’un estudi sobre els hàbits de les apostes que va tirar endavant la Comissió del Joc britànica, un òrgan del govern que té l’objectiu de protegir les persones vulnerables a la ludopatia.

La mesura afectarà principalment als més de 10 milions de britànics que aposten online de manera recurrent, quasi la meitat del total de jugadors del país, que puja a 24 milions. Segons la UK Finance, més de 800.000 britànics utilitzen habitualment la targeta de crèdit per apostar, dels quals 176.000 són considerats «jugadors problemàtics» que tendeixen a la ludopatia. Neil McArthur, director de la Comissió del Joc, ha declarat que amb aquesta prohibició estan intentant «reduir al mínim els potencials mals que poden patir els consumidors quan aposten amb uns diners que en realitat no tenen».

Les targetes de crèdit no serviran per apostar ni online ni en els establiments físics.

D’aquesta manera, el Regne Unit es converteix en l’únic país de l’entorn espanyol que prohibeix l’ús de les targetes de crèdit en jocs d’atzar i apostes. Però Espanya no s’escapa del problema del joc, ja que entre 2014 i 2018, els jugadors online han augmentat un 78% i gasten quasi el doble de diners de mitja: de 243 a 449 euros. Segons la Direcció General de l’Ordenació del Joc, el 2018 quasi un milió i mig de persones van jugar online, nombre que representa el 3% de la població espanyola.

És per això que la mesura del govern britànic s’ha vist amb bons ulls des d’associacions de consumidors i contra la ludopatia, que han pressionat al nou Ministeri de Consum, liderat per Alberto Garzón, que l’apliqui. La Federació de consumidors i usuaris (Facua) i la la Federació Espanyola de Jugadors d’Atzar Rehabilitats (FEJAR) creuen que la iniciativa britànica seria «clau» per combatre la ludopatia. En un comunicat reclamen també que es prohibeixin els caixers automàtics de l’interior de les sales de joc, ja que, de la mateixa manera que les targetes de crèdit, també incentiven les ganes i l’ànsia de seguir arriscant, multipliquen el risc d’addicció i creen un problema encara més gran d’endeutament.

El portaveu de Facua, Rubén Sánchez, assegura que seguir els passos del govern britànic seria «un primer pas» cap a la prevenció de la ludopatia. «No és el mateix que un jugador es gasti els diners que té i veu, a què es gasti tots els diners de la seva targeta».

Segons la FEJAR, a Espanya la xifra de ludòpates puja a uns 400.000 de persones. El nou ministre de consum Alberto Garzón ha declarat recentment que els trastorns relacionats amb el joc, que afecten sobretot a barris populars i gent de classe treballadora, «són molt problemàtics i s’han de frenar perquè en casos extrems poden arruïnar famílies senceres». Tot i així, des del ministeri asseguren que no han estudiat aquest tema i que encara és aviat per «marcar postures» .

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies