«No busco seguidors, el meu objectiu és cantar-li a Déu»

MIREIA MOLES (@mmoless) i JENNY NAVARRO (@jennyynavarro)

Descarrega’t l’entrevista en pdf

L’Oriol té 26 anys, és de Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental) i de carrera, educador social. L’any 2007 va obrir un canal de YouTube, en veure que a Catalunya, pel que fa a Església, estava poc utilitzat. La seva vocació? Difondre i ensenyar cançons cristianes.

··· Cantes més per fe o per vocació musical?

··· Jo per fe no ho faria; no crec que una cosa com l’art hagi de fer-se exclusivament per això. És cert que algunes vegades m’ha fet mandra anar a missa o anar a cantar a dues misses en un mateix dia, i si ho acabo fent és per fe. Però fora d’això, no. Tot i així, no és només cantar. Quan estic cantant també estic resant. Hi crec, ho visc.

··· Com selecciones les cançons que penges a YouTube?

··· No selecciono, pràcticament ho penjo tot. Totes les que conec, les penjo. Només n’hi ha una o dues que no m’agraden gens i no les he penjat.
De fet, hi ha un parell de penjades que no m’agraden. Però com que sé que a altres persones els pot agradar o servir espiritualment, les penjo. Si ho hagués de fer per mi mateix, no ho hauria penjat. [bit.ly/1UnsmgN]

··· Què hi podem trobar, llavors, al teu canal?

··· Ara estic en una època en què ja he penjat moltíssimes cançons. Sobretot algunes que tenen uns 40 anys, quan hi va haver un gran auge de la música cristiana.
Actualment n’estic penjant algunes que trobo més modernes, sobretot d’angleses que m’agraden i les tradueixo al català. Són versions que estan molt de moda a Amèrica.

··· Als Estats Units hi ha més cultura musical cristiana?

··· Hi ha una cultura diferent. Viuen la religió d’una manera més pública: només fa falta veure que allà, un polític surt a parlar i ja dóna les gràcies a Déu. A Catalunya la religió es guarda només per a la parròquia o casa teva. Hi ha molta gent que fora d’aquest àmbit s’avergonyeix.
Allà això no passa, i si portes un amic en cotxe i li poses una cançó que parla de Jesús ho veurà ben normal. I precisament per això als Estats Units el pop cristià omple estadis de futbol, ja que la religió es viu de manera més oberta. Aquí tot això és gairebé impensable.

··· Llavors, t’has plantejat mai marxar allà?

··· No, mai. No busco seguidors, el meu objectiu és cantar-li a Déu. Com que sóc català, vull fer-ho en el meu idioma, perquè és amb el que em sento més còmode. Si canto en català ho faig d’una manera molt més profunda. Si ho faig en castellà, no ho visc tant. Per això no em plantejaria marxar als Estats Units.

··· No vius de la música, doncs?

··· No, per a mi la música ara mateix és un hobby. Però si Déu vol d’aquí no massa potser formarà part de la meva feina. Amb la meva dona estem preparant un projecte dins de l’Església que consistirà a ajudar nens que ni estudien ni treballen, combinant-t’ho amb la música. Arran d’això tindria més temps per dedicar-me a les cançons.

··· Quin creus que és el teu paper dins del cristianisme?

··· Considero que com a cristià haig de mirar quins dons tinc, perquè no són meus: me’ls ha donat Déu.
Dedico el meu temps a cantar i faig servir plataformes com Youtube perquè arribi a tothom i de manera gratuïta. Utilitzo el do que Déu m’ha donat i, a la vegada, faig un bé als altres, perquè quan escoltin la cançó puguin apropar-se a Déu. Això em fa molt feliç.

··· I en l’àmbit menys musical?

··· Tinc una vocació de matrimoni: m’he casat i m’agradaria tenir fills i educar-los en la fe cristiana. Però també sento una vocació de formació; per això ajudem els joves en risc d’exclusió. Estem col·laborant amb un noi que està en un centre de menors i no ens tanquem a obrir-nos als altres: volem formar una família d’acollida.

 

Worship.cat: traduir música d’anglès a català

L’Oriol també forma part del projecte worship.cat. El van formar fa un any un grup de cantants i músics cristians, sobretot joves, amb la voluntat de traduir cançons americanes al català. Poden finançar-se gràcies al Secretariat Interdiocesà de Joventut, una plataforma de l’Església dedicada afrontar les despeses d’accions destinades als joves de l’Església. Ara bé, ells no cobren: tots els diners serveixen per pagar els mitjans tècnics de gravació.
www.worship.cat

Read more

«O carn, o peix»: la realitat de la bifòbia

MIREIA MOLES (@mmoless) i JENNY NAVARRO (@jennyynavarro)

Descarrega’t l’article en pdf

Fa anys que comencem a ser conscients que hi ha noies que els hi agraden les noies, i nois que els hi agraden els nois. Però, i a aquells a qui els hi poden agradar les dues coses? Es tracta, certament, d’un col·lectiu invisibilitzat que pateix una discriminació pròpia: la bifòbia. 

Una persona bisexual pot experimentar actituds pròpies de l’homofòbia, ja que, com apunta la Gemma, estudiant de 20 anys “tot i identificar-te com a bisexual, si et veuen amb un noi, et posen l’etiqueta d’hetero i si et veuen amb una noia, et posen la de lesbiana”. En canvi, les conductes bifòbiques es refereixen més a la invisibilització o al no reconeixement d’aquesta orientació sexual: “van més enllà del rebuig a l’homosexualitat, són creences equivocades que poden tenir tant heterosexuals com homosexuals”, explica Paula Alcaide, una de les poques psicòlogues especialitzades en dones bisexuals i lesbianes de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella.

admin-ajax.php

Aquestes conductes sovint es produeixen perquè moltes persones homosexuals se senten més còmodes, a l’hora de manifestar públicament la seva orientació sexual, definint-se en un primer moment com a bisexuals i posteriorment com a gais o lesbianes. Sempre ha existit el tòpic que la bisexualitat és una forma “light” de sortir de l’armari. De fet, com explica Paula Alcaide, per a les persones bisexuals no és tan difícil definir-se obertament, sinó “fer respectar que la seva orientació afectiva-sexual sigui tan vàlida com qualsevol altra i que perduri així en el temps, demostrar que no és cap confusió”.

L’estereotip majoritari per part dels heterosexuals “si t’agrada tot, és que ets un viciós” afirma que la bisexualitat és fruit del vici, mentre que els homosexuals els qualifiquen d’inestables i poc fiables en no fiar-se que el bisexual pugui estar amb una parella del mateix sexe massa temps. De fet, la bifòbia respon a un ventall molt ample de prejudicis afegits que van més enllà del rebuig a l’homosexualitat i que són creences equivocades, ja que les poden tenir tant heterosexuals com homosexuals. “Però què t’agraden més, els nois o les noies?”. Jorge Barraza, Community Manager de 29 anys, ironitza: “L’adulteri el vam inventar els bisexuals, perquè els heterosexuals i els homosexuals sempre han sigut gent fidel amb vides estables i envejables, com tot el món sap”.

La majoria dels heterosexuals no entén que una persona pugui estimar una altra sense importar els seu gènere. Aquests creuen que la bisexualitat és una fase de cerca de la veritable sexualitat, però un cop conscient de què agrada, no és possible que agradi tot per igual. Relacionen el que no donin importància a si la seva parella és home o dona amb el posar el sexe per davant de tot. Vistos com a viciosos, inestables i covards per no “voler reconèixer que s’és gai o lesbiana” per una gran part de la societat, també són acceptats pels amics més propers. La resposta de: “és com si m’acabessis de dir que t’agrada la pizza i el gelat” en assabentar-te que el teu amic és bisexual és la que busca i agraeix aquest col·lectiu.

Tot i això, hi ha d’altres que fins i tot neguen l’existència d’aquesta sexualitat, com afirma Barraza: “Fins i tot hi ha persones implicades en temes de diversitat sexual que neguen la nostra existència. És molt dolorós”. Això ho exemplifica el grup d’amics del Jorge. Els seus amics més propers són homosexuals, però alhora també conserva el seu grup de tota la vida, la gran majoria heterosexuals. Resulta curiós com aquests últims entenen i accepten molt millor la seva identitat. Entre homes i dones, la bifòbia també es viu de manera diferent. “Els homes tendeixen a ser més rígids en els seus plantejaments i a voler categoritzar d’una forma més taxativa” diu Paula Alcaide, el que es tradueix amb què la societat pressiona per definir-se com a gai o heterosexual, blanc o negre. L’Arnau Esteban, estudiant de 19 anys, es considera bisexual. Ell també ha sentit frases basades amb estereotips de gènere: “tens massa ploma per ser bi”, li han arribat a afirmar.

“Fins i tot persones implicades en temes de diversitat sexual neguen la nostra existència”

En el cas de les dones, s’han vist extremadament erotitzades pels mitjans, sobretot per la indústria pornogràfica. “És molt habitual que passis a ser com un fetitxe”, afirma l’estudiant de 20 anys, Cati Pons. Ella es considera pansexual, un col·lectiu que se sent atret per algú més enllà del seu gènere. Fetitxes acompanyats també d’estereotips amb els quals si tens una parella home, voldràs fer trios o experimentareu amb altres dones conjuntament.

A l’hora d’estar amb una parella del mateix sexe, Paula Alcaide s’ha trobat en la seva consulta que en parelles on una és bisexual i l’altra lesbiana, apareixen més inseguretats en aquesta última, com a dona i com a homosexual. Aquests dubtes són “fruït de la nostra societat androcèntrica, on el privilegiat és l’home, de la seva nòvia marxi amb un home”, ja que representa que ‘l’adversari’ juga amb avantatge. Passant a un nivell més social, la bisexualitat també està invisibilitzada. L’octubre del 2014, el Parlament Català va aprovar la Llei 11/2014, que buscava, entre altres coses, eradicar la bifò- bia. Aquesta va ser descrita com una de les lleis més pioneres del món – i si més no, la primera d’Espanya – a l’hora d’establir sancions concretes pel que fa a discriminacions per orientació sexual.

Tot i així, la Generalitat de Catalunya ha realitzat un pla interdepartamental “per a la no discriminació de les persones homosexuals i transsexuals”. En aquest document la bifòbia i la bisexualitat es mencionen dues i 27 vegades respectivament, és a dir, 29 vegades en total, i les referències a l’homosexualitat – femenina o masculina – són 129. Així doncs, les actuacions de la Generalitat dirigides a la bifòbia semblen bastant minoritàries. De fet, a l’informe que realitza l’Observatori contra l’Homofò- bia anualment apunta per l’any 2015 “la dificultat per a conèixer l’orientació sexo-afectiva real de la persona que registra una incidència, impedeix observar la relació de persones homosexuals (gais i lesbianes) en proporció a les persones bisexuals”.

Les actuacions de la Generalitat dirigides només a la bifòbia són encara minoritàries

L’any passat es van denunciar 113 casos de LGBTfòbia (fòbia cap a lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals) a Catalunya, i només un fa referència a una persona explí- citament bisexual. Els mitjans de comunicació no ajuden a fer més visible aquest col· lectiu. De fet, la seva presència en els referents catalans i espanyols és mínima. Els referents bisexuals a la cultura també són escassos i els pocs que hi ha estan basats en estereotips negatius. Això retroalimenta la impressió que la bisexualitat no apareix en la cultura popular i que no és ‘habitual’, el que els invisibilitza encara més. “Al cap i a la fi aquesta mena de representacions són les que marquen més a les persones”, apunta la Gemma.

The Hollywood Reporter va elaborar un estudi que demostrava que ensenyar personatges LGTB a les sèries, contribueix al fet que els espectadors adoptin una visió més favorable respecte aquests col·lectius. És curiós que FOX, el canal conservador nord-americà, sigui l’únic canal amb el 54,5% dels seus personatges gais, lesbianes, transsexuals o bisexuals. Per què no començar seguint aquest exemple, doncs? La visibilització dels bisexuals és el primer pas cap a un futur en què la bifòbia sigui cosa de la tradició de les dècades passades. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies