Quan el metge està malalt

FRANCESC MILLAN (@francescmillan4) i PAULA PEDREO (@paula_pedrero)

Descarrega’t l’article en PDF

Els trastorns mentals en els professionals sanitaris

Dolor, patiment, malaltia i mort són conceptes que conviuen amb els professionals mèdics. Dia a dia, la pressió d’una feina massa exigent i amb una gran càrrega emocional acaba passant factura. És per això que un de cada deu metges desenvolupa un o més trastorns mentals al llarg de la seva carrera professional.

Els metges també emmalalteixen. De fet, ho fan tant o més que els seus pacients i, tot i això, sembla que molts cops no es tingui en compte. Els trastorns mentals i addictius són problemes freqüents, i, en molts casos, la síndrome burnout (o síndrome del metge cremat) n’és el seu desencadenant. Esquizofrènia, depressió o alcoholisme són algunes de les patologies que poden ocasionar-se en el burnout. I és que aquesta síndrome, present també en altres professions, fa referència a l’estrès i a la fatiga propis de feines de gran responsabilitats i encarades al servei públic. No obstant això, el col·lectiu sanitari és un dels que més pateix els seus efectes; i és que el ritme frenètic dels hospitals s’estableix com un dels hàbitats idonis per “cremar-se” i caure en el parany d’aquesta síndrome.

Metge pel metgegran

La figura del metge malalt passa desapercebuda per a la majoria. A la foto, l’actor Cristòbal Galera escenifica la síndrome del metge cremat. F.M/P.P

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una professió que crema
En els últims anys ha sorgit la figura del metge pel metge en centres mèdics que tracten únicament a professionals de la salut. La Clínica Galatea, a Barcelona, és una de les pioneres.

Ser metge no és fàcil. Diversos estudis demostren que més del 12% dels professionals mèdics desenvolupen un o més episodis psicopatològics i/o addictius al llarg de la seva vida. Principalment, això és a causa de les tasques de màxima responsabilitat que han d’assumir, i a un important component emocional implícit (estan molt a prop del patiment humà i l’angoixa de pacients i familiars).

A tot això, cal sumar-hi les poques hores de descans, la necessitat de formació acadèmica contínua per estar actualitzats i la facilitat d’endur-se els problemes laborals a l’entorn familiar.

L’ansietat que tots aquests factors configuren no es tracta i, en la major part d’ocasions, passa per alt fins al punt de desencadenar trastorns mentals que s’agreugen amb el pas del temps.

L’M.C.F és un testimoni, una metgessa de 52 anys que en fa quinze va patir una crisi hipertensiva a causa d’un excés d’angoixa i que, amb els anys, ha acabat desencadenant un trastorn bipolar. En el seu cas, els primers símptomes van aparèixer quan havia de combinar llargues jornades laborals (amb guàrdies de vint-i-quatre hores) amb la responsabilitat que implica tenir dos fills petits i tirar endavant una família.

Les addiccions també hi juguen un rol important. Majoritàriament, sorgeixen per tal de pal·liar els efectes d’aquest estrès continu. A més, l’alta disponibilitat de fàrmacs amb gran potencial addictiu com els psicofàrmacs i els analgèsics, facilita l’automedicació, l’abús i el retard en la demanda d’ajuda. No és estrany, doncs, trobar casos d’anestesistes que, desbordats per l’ansietat del seu ofici, s’autoinjecten mòrfics per tal de continuar amb el seu dia a dia.

El metge com a pacient
Per al metge, ser pacient tampoc és fàcil. En els últims anys s’ha evidenciat que els professionals sanitaris, en la majoria dels casos, no actuen degudament com a pacients quan estan malalts. Quan es tracta de trastorns mentals això s’agreuja, ja que tot i ser conscients del problema, la por, el sentiment de culpa i l’estigmatització social de la mateixa malaltia fan que els metges acostumin a negar-la o ocultar-la.

Quan un metge renuncia a buscar solucions eficaces al seu problema, la seva conducta va més enllà de perjudicar l’àmbit estrictament personal per convertir-se en una qüestió que afecta el benestar públic per les conseqüències que pot arribar a ocasionar als seus pacients.

De fet, el col·lectiu sanitari es troba entre la població que rep una menor atenció sanitària, ja sigui per autosuficiència, per la negació de les pròpies malalties, per consultes espontànies als companys o per altres motius. A més, la relació terapèutica que s’estableix entre els metges no acostuma a ser la més adequada atès que no segueix la pràctica clínica habitual.

Tal i com explica Montserrat Martínez, infermera i responsable del Programa RETORN, “en un primer moment el metge malalt s’adreça a la institució on treballa i fa consultes de passadís als seus companys de feina. En aquests casos, demana consell a un especialista i, a partir de les seves recomanacions, es fa la pròpia recepta”. D’aquesta manera, no hi ha cap seguiment real del problema i el metge malalt és el que s’acaba autotractant, molts cops de manera equívoca. Això acaba essent un perill per a una bona praxis professional.

Per altra banda, els prejudicis sobre les patologies mentals juguen un paper molt important en la negació de la malaltia. “Cal tenir en compte que no és igual anar al cardiòleg que anar al psiquiatre ja que els trastorns mentals encara avui van acompanyats d’un estigma que els dóna una connotació negativa”, afirma Martínez. Això fa que els metges no se sentin còmodes essent tractats al centre on treballen. “Tan sols el fet d’estar a la sala d’espera de l’ala de psiquiatria ja és vist de forma pejorativa per la resta de companys de l’hospital”.

Per la seva banda, M.T.E té molt clar que tenir una malaltia mental no és fàcil per a ningú. “Penso que és un tema tabú i que la gent que té un malalt mental a la família més aviat l’amaga. Tot i això, els trastorns mentals són cada cop més freqüents dins la nostra societat”. Les aspiracions laborals també accentuen més del compte aquest estigma. I és que patir una malaltia d’aquesta índole suposa una desconfiança dels companys d’ofici. En diversos casos, alguns professionals mèdics mai s’han pogut desempallegar l’etiqueta de “malalts”, tot i portar molt temps recuperats. El Dr. Albert Mariné, psiquiatre laboral de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sosté que “les malalties mentals es relacionen amb el fet que la persona no pot exercir la seva professió”.

El secret d’estar malalt
La confidencialitat es converteix en un aspecte crucial per a molts dels metges malalts. Així, la Fundació Galatea, un centre mèdic encarat a atendre al col·lectiu sanitari amb problemes de salut mental i a facilitar la seva reinserció laboral, es presenta com l’espai idoni per a la recuperació d’aquests metges “cremats”, ja que garanteix la màxima discreció.

El secretisme que envolta la clínica és tal que cap metge dóna el seu nom real quan hi ingressa com a pacient. D’aquesta manera, l’historial mèdic del metge, ara pacient, no consta enlloc.

El Centre Galatea no només destaca per això. A banda de ser l’única clínica d’aquestes característiques que hi ha en tot Espanya, és una de les poques que trobem a Europa i, per tant, una de les pioneres en aquest tipus de tractaments.

Els avantatges per la cura dels metges malalts són amplis. Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea, explica que és molt més fàcil tractar el col·lectiu sanitari en un espai on tots els pacients són professionals de la salut. “Això facilita les coses, ja que el metge malalt sent que no és l’únic, sinó un més”. En aquest context, al metge, li és més fàcil acceptar el canvi de rol: deixa de ser un professional de la salut per convertir-se en usuari.

No obstant això, no tots ho acaben aconseguint; i, en molts casos, el metge mai deixa de tenir present la seva professió i la seva autosuficiència. Aquest és el cas de D.T.E, pediatra de 57 anys i amb un TOC lleu i símptomes clars de depressió per la mort recent del seu exmarit i els conseqüents problemes psicològics del seu fill petit.

Arran d’aquesta situació i aconsellada per un dels seus companys de feina, va assistir a una teràpia de grup del Centre Galatea. Tantmateix, no va seguir els consells del psiquiatre del centre. “Em van receptar antidepressius, però jo vaig decidir no prendre-me’ls ja que vaig considerar que això no m’ajudaria a canviar la realitat del meu fill, que havia deixat d’anar a escola”.

La salut dels que ens curen
Casos com el del pilot de Germanwings reobren el debat sobre el control de la salut dels treballadors amb gran responsabilitat laboral, com els pilots o els metges. Vetllar pel seu benestar és crucial per assegurar el comfort de tota una societat.

Centres d’assistència psicològica com la Clínica Galatea signifiquen una segona oportunitat per a tots aquells professionals mèdics que, havent patit algun problema mental, busquen tornar a exercir amb total normalitat. Garantir la seva salut és garantir la nostra.

Read more

La veu que habita als carrers de Barcelona

FRANCESC MILLAN (@francescmillan4) i PAULA PEDRERO (@paula_pedrero)

Descarrega’t l’article en PDF

L’òpera s’ha convertit en la forma de mantenir la seva família. Mare de dues nenes, Maryna Ahibalova (Donetsk, Ucraïna, 1980) viu a Terrassa des de fa tres anys. Dia a dia, canta als carrers de Barcelona esperant que alguna nit les portes del Liceu s’obrin i tingui la oportunitat de viure aquell somni que fa anys que anhela.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La seva veu és un reclam per a tots aquells que passegen pels carrers del Gòtic. M.C

A l’ombra d’un somni
Mai s’ha pogut separar de la música. Per Maryna Ahibalova, superar una apendicitis va significar el primer pas per acomplir el seu somni. La seva mare, mai havia volgut apuntar-la a una escola de música. No obstant, amb la malaltia de la seva filla, va acabar cedint.

L’acordió rus la va acompanyar durant tota la seva infància, però una lesió a l’espatlla la va obligar a deixar-ho. Anys més tard, la música tornava a picar a la seva porta… Escoltar òpera en directe va esdevenir una revelació. Als 32 anys, i amb la idea de ser cantant, va marxar d’Ucraïna per aprendre música amb els millors. Tot i això, la realitat mai ha estat a l’altura.

Òpera sense escenari
Parlant amb la Maryna, ens adonem que la seva vida no ha estat fàcil. La manca d’oportunitats al seu país, el desig de viure amb la música i una vida millor per a les seves filles, la van portar a marxar d’Ucraïna. Sense destí marcat, va arribar sola a Barcelona. La urgència d’aconseguir diners per enviar a la seva família i el fet de no tenir papers, la van allunyar dels grans escenaris que venia cercant. El carrer va ser el seu gran consol.
Tot i que no és el que venia buscant, cantar al carrer la fa feliç. “Quan canto sento que capto l’ànima de tothom qui s’atura a escoltar-me”. De fet, aquesta comunió entre música i esperit, formen part de la manera d’entendre la vida de la Maryna. “De ben petita, vaig saber que portava Déu i la música dins meu”. Li preguntem si demana a Déu cantar algun dia en un gran teatre. La resposta ens sorprèn. Prudent, admet que mai prega res a Déu, sinó que tan sols li dóna les gràcies per allò que té.

Reconeix que cantar al carrer és també una manera d’apropar l’òpera a aquells que no s’ho poden permetre. A més, el seu fort caràcter ho agraeix. Li agrada poder manar en el seu propi espectacle: la llibertat d’expressar-se com vol i on vol, deixant-se portar per l’emoció. Tot i això, amb certa timidesa ens deixa entreveure que, possiblement, les coses estan a punt de canviar…

Una porta entreoberta
La veu de la Maryna mai ha passat desapercebuda pels carrers de Barcelona. Quan ella canta, la ciutat ho sap. Sobta veure-la actuar, rodejada d’un centenar de curiosos; destaca entre els altres músics de carrer. També va cridar l’atenció d’ Elena Mosuc, una famosa soprano romanesa, que va quedar captivada per la seva veu. Entre elles s’ha establert una relació molt estreta, que la podria ajudar a aconseguir el que abans semblava simple fantasia.

Una història més
Sorprèn la seva fermesa a l’hora de parlar dels motius que no l’han portat a l’elit. Obertament, ens explica que el seu cos mai ha encaixat en un negoci on la imatge val molt. Confessa que a Ucraïna moltes cantants, per tal d’aconseguir la feina, se n’anaven al llit amb els directors. Ella mai va estar-hi disposada.

No obstant, hi ha una part del seu somni que no li agrada. Quan li preguntem si voldria ser famosa, ho té molt clar. “Mai em sentiria a gust en el món del show i l’espectacle. Tot és fals, un joc d’aparences”. Pel mateix motiu, sempre ha estat molt reservada a l’hora de concedir entrevistes. “No crec que tingui una gran història, tan sols una més. Tothom té una història a explicar”.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies