Energía nuclear: ¿el fracaso del siglo XX?

YOHANA GONÇALVES, SERGI PERALTA Y ARIANA RUIZ

Chernóbil, fatídico icono de lo nuclear por antonomasia, vuelve a ser tendencia—y no precisamente porque instagramers varios acudan a fotografiarse al lugar como si de un escenario idílico se tratase— de la mano de la miniserie de HBO creada por el estadounidense Craig Mazin.

El accidente nuclear más célebre reabre un debate que siempre estuvo latente: Nucleares? No, gracias —como rezaba el emblema creado por la danesa Anne Lund en 1975 que así se tradujo en España— o, por el contrario, ¿este baile de neutrones y protones cuenta con una faceta más beneficiosa de lo que se pretende hacer creer desde diferentes sectores?

Primeramente, conviene establecer en qué consiste el citado modelo energético. Según afirma el Consejo de Seguridad Nuclear, la energía nuclear <<es la energía contenida en el núcleo de un átomo. Los átomos son las partículas más pequeñas en que se puede dividirse un elemento químico manteniendo sus propiedades. En el núcleo de cada átomo hay dos tipos de partículas (neutrones y protones) que se mantienen unidas. La energía nuclear es la energía que mantiene unidos neutrones y protones>>.

Problemas desde el inicio

En la década de 1950 se pensó que la energía nuclear podría ofrecer un futuro mejor con una energía más barata y abundante para que disminuyera el coste de la electricidad y sustituyera los combustibles fósiles. Sin embargo, estas buenas intenciones también llevaban consigo una serie de complicaciones que, hasta ahora, no se han podido resolver.

Según Marcel Coderch —ingeniero experto en energía y presidente de la Autoritat Catalana de la Competència— «después de 50 años del inicio de la energía nuclear, no se ha encontrado una solución ideal para contrarrestar los problemas principales de esta fuente». Un total de cuatro problemas hacen que la apuesta por el modelo nuclear, según afirma Coderch, no sea rentable y, hasta ahora, no se ha encontrado ningún reactor capaz de dar una solución completa. Los costes, la seguridad, la proliferación militar y los residuos hacen que la posible ‘solución del futuro’ haya terminado una batalla perdida.

Existen una serie de debates que definen a la energía nuclear como un acto condenado, como, por ejemplo, en el caso de China; pero aún siguen existiendo otros países que se enfocan en una diferente opinión: sustitución de esta energía por alguna otra.

El fin de la energía nuclear

El estudio The Future of Nuclear Power, realizado en 2003, concluyó que la inversión en energía nuclear “solo se justificaría si contribuyera significativamente a reducir el cambio climático”. Esta, sin embargo, no parece una opción realista, pues ningún diseño de reactor ha sido capaz de evitar los cuatro grandes problemas mencionados. 

En 1974, la Agencia Internacional de la Energía Atómica (IAEA) auguró que en el siglo XX se generarían hasta 5300 GW de energía nuclear. La realidad dista mucho de las previsiones: únicamente se producen 350 GW (un 10’15% del consumo eléctrico, un 2% de la energía mundial). 

El presidente de la Autoritat Catalana de la Competència Marcel Coderch se muestra claro, conciso y contundente con el diagnóstico: “la energía nuclear es el fracaso económico y tecnológico del siglo XX”. ¿Su predicción? En 50 años ya no habrá ningún reactor nuclear.

Esto presagia un negro futuro para el sector energético catalán. El 50% de la electricidad que se consume es generada por las centrales nucleares de Ascó y Vandellós. “¿Nos ponemos a trabajar para cuando tengamos que cerrar estas centrales?”, se pregunta Coderch. Y es que está previsto que, de cara a 2035, se clausure toda producción de energía nuclear en España.

¿Cuál es el futuro de este modelo?

El doctor en geografía Sergi Saladié lo tiene claro: un futuro basado de forma exclusivamente en energías renovables es posible. Experto en el impacto de las centrales eólicas, pone el ejemplo de la isla danesa de Samsø, “la isla de las energías renovables”.

Saladié menciona que el plan sería también aplicable en Cataluña y La Llacuna —municipio de la provincia de Barcelona— es muestra de ello. Con la venta de la electricidad producida por un molino de viento, el Ayuntamiento paga la factura municipal de electricidad, que incluye equipamiento y alumbrado público. 

Coderch no es tan optimista. “Sustituirlo por nuevas es inviable de momento”. El ingeniero también tiene dudas sobre el eventual cierre de las centrales nucleares:

En el gobierno español, por su parte, también reina la incertidumbre. Se ha implantado la voluntad de desnuclearizar el país, pero aún no se ha elaborado ninguna ley para combatir el cambio climático. El informe de la comisión de expertos, tal como recogió El Periódico, considera “la energía nuclear un elemento clave en el sistema energético de las próximas décadas”. Existe una voluntad, pero no un plan real. 

Contraria a todas estas opiniones, la asociación Jóvenes Nucleares, cuyo objetivo es difundir los conocimientos sobre este tipo de energía, integrada en la Sociedad Nuclear Española, ve en las nucleares un futuro brillante. Basándose en el informe del Panel Intergubernamental sobre el Cambio Climático (IPCC), concluyen una serie de puntos:

  • Hay que impulsar las energías renovables al máximo.
  • Mantener e impulsar la tecnología nuclear mientras sea necesaria para mitigar las emisiones de CO2.
  • Abandonar los combustibles fósiles lo antes posible.

También critican la «injustificable» restricción de 40 años de la vida útil de las centrales nucleares españolas y advierten que «renunciar a los beneficios de la generación nuclear por posicionamientos meramente ideológicos o partidistas puede comprometer seriamente el cumplimiento de los objetivos medioambientales marcados para paliar los efectos que el cambio climático está ya provocando en el planeta».

«Si no se extiende la vida operativa del parque nuclear, su contribución será sustituida por el gas natural. […] El cierre anticipado de las centrales nucleares supondría un incremento de costes de generación y un incremento de las emisiones de CO2.

Daniel Gallego, coordinador de Jóvenes Nucleares en Cataluña

La no reproducción, ¿una solución?

«Tener más de dos hijos es egoísta e irresponsable» afirmaba el biólogo de la Universidad de Standford Paul R. Ehrlich, en una entrevista en El País, ilustrando las externalidades de la superpoblación. Coderch comparte esta tesis y va más allá: no solo hay un exceso demográfico, sino que debería desincentivarse el consumo.

“Si  quisiéramos realmente empezar a frenar un poco el consumo, únicamente haría falta una ley, de un artículo, de una línea, muy sencillo: la publicidad es delito de incitación al consumo».

«Los estudios dicen que para tener un nivel de vida como el actual, a nivel mundial,  no puede haber más de dos o tres millones de personas. Hoy ya somos siete mil», sostiene Coderch. En esta línea, considera que la situación es un problema de sencilla solución: «si de cada dos, solo tenemos un hijo, en una generación ya habremos dividido entre dos la población mundial», ya que «matemáticamente es un problema muy fácil de resolver».

“Las soluciones individuales son muy loables […], pero testimoniales, y yo creo que, o bien este problema se enfrenta dentro de las estructuras políticas y sociales de verdad […] con algunas restricciones, o todos los esfuerzos que podamos hacer a nivel individual […] son insuficientes”

Coderch cita como ejemplo de ejercicios individuales sostenibles la acción que ha llevado a cabo Greta Thunberg, que acudió a la Cumbre del Clima en el catamarán La Vagabonde a fin de, según la activista sueca, evitar la contaminación. La expedición no estuvo exenta de debate: desde la asociación de Talavera de la Reina, que ofrecía al burro Platerito a modo de medio de transporte a la activista, hasta aquellos que han aludido al diésel que, según parece, empleaba el tren del que también se sirvió para personarse en el encuentro climático.

A propósito del mañana

Desde Jóvenes nucleares, afirman que en ninguno de los escenarios contemplables «parece que la energía nuclear vaya a perder fuerza en el mix energético global en el horizonte de 2040». Coderch, por contra, pronostica una nula proyección al sector. Como dijo Nikola Tesla, «dejemos que el futuro diga la verdad».

Read more

Mujer y lucha libre: ¿marginación o impulso?

A pesar de un reciente interés por la figura femenina en la lucha libre, esta sigue siendo una minoría

YOHANA GONÇALVES – ARIANA RUIZ – SERGI PERALTA

La lucha libre es un deporte espectáculo que muchos catalogan como un deporte de ‘hombres’ porque es considerado «violento y agresivo»; al igual que las demás actividades que conllevan fuerza como el boxeo o el karate. En el caso de las artes marciales, la mujer siempre se había visto como ‘la que llevaba los números’. En todos los combates se veía a una figura femenina con un físico atractivo llevando un cartel que decía ‘round 1’. En pocas palabras, se le otorgaban unos minutos de fama solo por ser un objeto que generaba belleza. Sin embargo, en los últimos años las mujeres han comenzado a callar el machismo y a reclamar las oportunidades que merecían.

A fin de cuentas, este deporte de lucha es digerido de distintas formas alrededor del mundo. Internacionalmente, a este ámbito femenino se le otorga más reconocimiento, porque se ha generado una mayor constancia y se han abierto más caminos. Específicamente en los Estados Unidos, Japón y Reino Unido, la lucha libre femenina se ha expandido más que en España. En estos tres territorios, se pueden encontrar empresas que se dedican únicamente a la mujer -aspecto impensable en el ámbito español, ya que a lo máximo que se puede luchar es en un combate intergénero.

Algunas referencias de la lucha libre en el ámbito femenino a nivel mundial son personajes muy conocidos en este deporte: Becky Lynch y Ronda Rousey definen y realzan la lucha libre femenina en Europa y América

La mujer ha ganado más peso al subirse al ring en los combates. La comparación de lo actual con lo antiguo es fascinante. El machismo se disminuye cada vez más en, como algunos dirían, un deporte de ‘golpes’. Tanto es así que WWE realizó un evento exclusivo para resaltar el género femenino en la lucha libre: Evolution WWE. Celebrado en Nueva York en 2018, logró que las mujeres hicieran levantar al público de sus asientos, llegando algunos aficionados a calificar el evento del «mejor del año».

Por otro lado, al contrario de América, en España, afirma A-Kid, “las mujeres wrestlers son aproximadamente un 5%”. Esto genera una dificultad adicional para alcanzar la paridad. Específicamente, en Barcelona, la Academia RIOT cuenta con tres principales: Dafne Cepeda, Hanah y Eddie Punk. La poca difusión y asistencia de mujeres ha provocado que no se llegue al mismo nivel que en los demás continentes.

Sin embargo, existen mujeres como Yawara —nombre de guerra de la criminológa Dafne Cepeda— que siguen este camino para romper con los estereotipos. Karateka en ejercicio —su otra pasión—, cuenta con alegría y optimismo sus periplos por este ámbito, aún eminentemente masculino.

El relato de Cepeda es vivo y esperanzador en lo tocante a la incursión femenina en este área. En su recuerdo no hay episodios de discriminación por su condición de fémina ni, por suerte, nada que se le parezca. Su historial vuelve a evocar a esa cofradía de luchadores que no sólo se tratan con suma cordialidad, sino que trascienden a las atribuciones meramente ritualistas del combate. Una relación de afecto que va más allá. Sus inicios, en consonancia con los de sus colegas, parten de un primer contacto televisivo, junto a su padre, en el que, como espectadora, queda fascinada por el desarrollo del show. Como su compañero —y adversario en el ring—Morillas, a partir de ese momento, emprenderá un camino que la atrapará en cuerpo y alma.

Las mujeres pueden llegar a sentir miedo por unirse a este deporte, ya sea por los ejercicios o por el posible encuentro con el machismo. Sin embargo, según Yawara, el problema del poco porcentaje de mujeres en la lucha libre en España es porque «tienen miedo de practicar los ejercicios y realizar las volteretas».

«Las mujeres van con una idea errónea sobre la lucha libre. Yo estuve en el mundo de la lucha. A veces las chicas me dicen: ‘¿cómo es que tu chico ha hecho eso?’. Pero lo que no saben es que yo también lo puedo hacer y, por lo tanto, tú o cualquiera puede. Solo se necesita practicar».

https://youtu.be/spRqWWxohik

La realidad es que en este deporte la figura femenina ha tenido que esforzarse el doble que los hombres para lograr un espacio en el ring. En muchas ocasiones, la mujer en un combate de intergénero puede ser vista como un símbolo de debilidad y, más aún, en ejercicios que puedes recibir un golpe de un adversario masculino. Esta es una de las razones por las que las mujeres niegan el practicar este deporte. El sentir ese miedo de ‘poder morir’ hace que se apunten menos y, a su vez, haya menos oportunidades para las que ya están en este mundo. “Las mujeres vendrían, al menos una vez, a las prácticas si la clase la diera una mujer”, afirma Yawara.

La figura de una mujer frente a otra mujer puede causar más confianza, pero en este mundo donde casi el 90% son hombres, se tendrá que luchar con ellos hasta alcanzar un número igualitario: “quizás sea difícil”, asegura A-Kid. 

Algunos culpan la minoría femenina por la poca difusión. ¿Pero tendrá que ver? Muchas mujeres que están en este ámbito afirman que quieren luchar con otras mujeres porque es más igualitario, así como Dafne.

Read more

Allargapenis i ibuprofè: l’altra cara de les farmàcies

PAU REQUENA  – CRISTINA POYATO – ARIANA RUIZ – SERGI PERALTA

Al carrer del Clot, els qui passegen es topen amb fins a cinc farmàcies en un tram de poc més de 200 metres. Segons dades de l’IDESCAT (2017) al Barcelonès n’hi havia 1.223, és a dir, una farmàcia per cada 1800 habitants, xifra per sobre de la mitjana catalana.

Catalunya és la tercera comunitat amb un major nombre de col·legiats (11.248), segons xifres del 2018. En relació amb el 2017, la regió ha viscut un augment del 15,2%.

Nou model de control

L’arribada de la nova regulació augmenta el nombre de medicaments que, per a ser dispensats, requereixen recepta mèdica. Si abans no era necessari presentar recepta per a adquirir fàrmacs d’ús habitual, com és el cas d’analgèsics o vitamines, amb l’entrada en vigor del nou model sí que és preceptiu aportar la justificació corresponent. Aquesta recent restricció, segons sembla, dóna lloc a tot mena d’escenes picaresques.

Talonaris robats o metges ficticis

Les receptes falses són una realitat. Almenys, així ho manifesten des de diverses farmàcies. Segons explica Raquel Baldrich —de la farmàcia Silvia Muñio— és més comú que es presentin receptes falsificades durant els caps de setmana, atès que és la franja a la qual moltes farmàcies tanquen; és per això que l’afluència de clients augmenta a aquelles d’horari més dilatat i l’intent d’engany resulta més senzill: «és més fàcil colar-les», comenta Baldrich.

Els farmacèutics consultats convenen en una qüestió: a moltes de les receptes suposadament falses hi constava el nom d’un mateix metge. Aquest fenomen pot donar-se per diferents factors: per una banda, el robatori de talonaris a metges col·legiats en actiu. Una de les facultatives consultades —prefereix no facilitar el nom— afirma que han rebut missatges del Col·legi de farmacèutics als quals s’alertava d’aquestes sostraccions. Una altra tesi és la falsificació total a la qual el metge que dispensa el fàrmac ni tan sols existeix.

Des d’aquesta farmàcia també comenten com sorprèn un nou perfil de sol·licitant de fàrmacs sedants (benzodiazepines) —com el conegut Trankimazin— mitjançant la recepta falsificada: l’anciana amb una relació addictiva a aquests medicaments. També destaquen la codeïna com a substància cotitzada per a usos indeguts.

Vendes estacionals, factors geogràfics

Núria Riera, de la farmàcia 22@, destaca com afecta les vendes el fet que el local estigui situat a una zona eminentment laboral. Els fàrmacs més venuts, segons comenta, són analgèsics i, arran de l’època hivernal, els antigripals. En resposta a les falsificacions, comenta que també s’han trobat amb aquests casos. També ressenya que sol tractar-se d’una «mateixa persona» sol·licitant «medicaments molt específics».

La consulta del farmacèutic

Els farmacèutics s’enfronten a tota classe de casos. Com a mostra, citar el senyor d’edat provecta que pregunta —sorprès— si l’oïda pot rentar-se. Segons sembla, certs clients, amb l’observació de la bata blanca com a requisit, plantegen tota mena de casuístiques com si de la consulta del doctor es tractés.

Carolina García del Cerro —titular a farmàcia García del Cerro— exposa, contenint el riure, que no pot revelar les peticions més esperpèntiques. Finalment dona a conèixer una de les consultes que considera més ressenyables: la petició d’assessorament del client que vol allargar el seu penis. En contraposició, la farmacèutica posa sobre la taula la necessarietat d’un control a la dispensa de determinats medicaments. «Hi ha gent molt medicada», afirma Baldrich en resposta a si són habituals les escenes d’incoherència entre els clients per excés d’ingesta de substàncies.

Sanitat estudia intervenir en les farmàcies

Les farmàcies, a part del marge de beneficis establert per llei en un 23%, obtenen un benefici indirecte extraordinari a través de descomptes oferts per les marques, que aconsegueixen que les farmàcies disposin d’uns productes en lloc d’uns altres. Segons un informe de la Comissió Nacional de Mercats i Competència (CNMC), el marge addicional de beneficis gràcies a aquests descomptes és d’un 40% sobre el preu final.

La CNMC aplaudeix el fet que el Ministeri de Sanitat estudiï quedar-se amb una part d’aquests rèdits oferts pels laboratoris, que podrien enfilar-se als 800 milions d’euros anuals.

3.000 farmàcies espanyoles, en risc de fallida

El passat dimarts, l’assessoria Aspime va presentar el seu informe anual sobre la salut econòmica del sector farmacèutic. Els resultats han millorat lleugerament respecte de l’any passat, però hi ha una alerta en el concepte de la «línia roja de la rendibilitat».

El document revela que unes 4.000 farmàcies espanyoles (un 18% del total) tenen una facturació total per sota del mínim que marca el conveni, és a dir, que guanyen menys de 300.000 euros anuals. D’aquestes, però, només 858 serien considerades «inviables» oficialment (ingressos per sota dels 200.000 €) i rebrien ajudes estatals. I la majoria d’aquestes, tal com recull el periòdic especialitzat en farmàcia El Global, pertanyen a l’àmbit rural. «Tot i les possibles compensacions, el farmacèutic titular d’una farmàcia rural, assumint les responsabilitats i riscos inherents a la seva titularitat, […] segueix obtenint un benefici inferior al salari per conveni», alerta la institució.

Read more

Lucha libre: el arte del engaño

Desde 2017 la lucha libre vive un auge sin precedentes en España llegando hasta cotas inimaginables como la contratación por parte de WWE, la empresa líder del sector, de un luchador nacional: A-Kid

ARIANA RUIZ, SERGI PERALTA Y LENNY YOHANA GONÇALVES

Cuando se piensa en lucha libre, a menudo aparecen imágenes relacionadas con sangre, sudor y lágrimas. El luchador, un rudo bigardo con unos bíceps de tamaño descomunal y rebosante de testosterona, amante de la violencia, la cerveza y el rock & roll

El mundo de la lucha libre es complejo y requiere atención. Es un mundo complicado de entender si no se ha vivido nunca. Es la simulación de un combate. ¿El gran prejuicio? Es falso. Es un deporte violento, solo apto para bárbaros, que consiste en darte golpes. Y falsos, para empeorar las cosas. En definitiva, un deporte que no es deporte. Una pérdida de tiempo, vamos.

La realidad, sin embargo, es muy distinta. ¿QUÉ ES REALMENTE LA LUCHA LIBRE? Dejemos que ellos mismos nos lo expliquen. 

WWE abajo y… ¡Arriba España!

Antes que nada, es necesario poner un poco de contexto. El wrestling español está viviendo un período de auge. Esta etapa, sin embargo, coincide con un declive generalizado del interés del público por WWE, la empresa líder del sector. Desde 2017, la audiencia de sus dos programas principales, Monday Night RAW y SmackDown Live, ha descendido vertiginosamente a nivel mundial y, en ambos casos, se ha superado en múltiples ocasiones el mínimo histórico (la marca roja registró su peor dato de audiencia en día no festivo el pasado 11 de noviembre). El único repunte significante de este período pertenece a la marca azul y fue consecuencia directa del cambio de cadena de emisión, empezando a ser retransmitido a través de FOX.

El caso de España es aún más notable. En marzo de 2017, los dos shows principales de WWE se retransmitían a través de NEOX y, de media, superaban los 200.000 espectadores. Con el paso del tiempo, el interés fue decayendo, los programas pasaron a emitirse en MEGA (su tercer canal temático por importancia según los datos de audiencia del Marco General de Medios y el quinto a nivel español) y, finalmente, se llegó al punto de no emitirse cada semana como estaba previsto.

El once titular

En España, el comúnmente denominado, de forma incorrecta, como Pressing Catch -mezclando la popularidad del término «Pressing» en la década de los 90 y el catch, el estilo a ras de lona predominante en Europa- es un fenómeno minoritario, a pesar de que sus precedentes de remonten a mediados del siglo XX.

Un total de 11 empresas se reparten por el territorio nacional, en cinco comunidades autónomas distintas. Su grado de profesionalidad, en la mayoría de casos, es amateur, pues en muchos casos son promociones de reciente creación fruto de este «auge» que está viviendo la lucha desde 2017. Entre ellas, sin embargo, destacan tres casos por su nivel de profesionalidad: White Wolf Wrestling (Madrid), RIOT Wrestling (Barcelona) y RCW (Barcelona, Madrid y Málaga).

Madrid: cuna de estrellas

No podemos hablar del auge de la lucha libre en España sin mencionar el caso de White Wolf Wrestling. Creada en el año 2009 —la empresa en activo más longeva—, la promotora con sede en Madrid se ha convertido en el principal estandarte del wrestling español. Tras un par de años complicados, el fenómeno del lobo blanco empezaría a crecer a partir de 2011 con la celebración de su primer evento insignia, Total Rumble.

Sin embargo, no sería hasta enero de 2017 que la burbuja estallaría y el mundo empezaría a poner sus ojos en España. En un episodio considerado por múltiples luchadores, entre ellos, Carlos Romo, excampeón absoluto de La Triple W, como el punto de inflexión en el wrestling español, la estrella estadounidense Ricochet se subió a un cuadrilátero de WhiteWolf Wrestling.

Carlos Romo: «Ricochet puso muchos ojos del mundo sobre nosotros»

Por ese entonces, Ricochet era uno de los luchadores más aclamados del mundo, conocido por sus técnicas de altos vuelos y sus desempeños en Japón y América. Delante suyo tenía a un joven imberbe de apenas 20 años, A-Kid. Ese combate marcaría para siempre el futuro de la lucha en España y la carrera profesional de un, por ese entonces, desmotivado «El Niño Anónimo», quien estaba planteándose dejar la lucha libre y seguir con la carrera de matemáticas. Ya no había marcha atrás.

A-Kid: «Hace tres años me planteé dejar la lucha libre. […] Luchar contra Ricochet fue el punto de no retorno»

Desde entonces, el ascenso de A-Kid al estrellato ha sido meteórico y su nombre ha ido vinculado a la mayoría de fitas que se han ido consiguiendo. Junto a su compañero de equipo Carlos Romo empezó a luchar de forma regular en el Reino Unido. Entre ellas, destacan, sobre todo, tres hechos históricos.

En el evento Total Rumble 8 (abril de 2018), «El Niño Anónimo» se vio las caras contra el inglés Zack Sabre Jr., reconocido como uno de los mejores luchadores técnicos del mundo. El madrileño consiguió una sufrida victoria, pero lo destacado fue que el periodista y crítico de lucha libre Dave Meltzer, la voz predominante del sector, valoró la pelea con cinco estrellas, la puntuación más alta posible. Fue el primer combate en territorio español que recibió esta calificación.

A finales de ese mismo año, La Triple W, en pleno apogeo mediático, decidió dar un salto de fe y celebrar su primer show de pago: La Hora de la Verdad. A pesar de los temores iniciales, el resultado fue inmejorable: se colgó el cartel de «no hay entradas». En el combate estelar de la velada, Kid unió fuerzas con Carlos Romo para retar, sin éxito, a la dupla australiana Aussie Open.

La cereza del pastel llegó en octubre de 2019. WWE, la empresa líder de entretenimiento deportivo a nivel mundial, anunció que A-Kid había firmado un contrato con la empresa y que se uniría a NXT UK, la marca de desarrollo establecida en el Reino Unido. De esta manera, el madrileño volvió a hacer historia y se convirtió en el primer luchador español en firmar un contrato con WWE (aunque no fue el primero en competir en la empresa, pues Hércules Cortés y Crusher Verdú lo hicieron en la década de los 50 y de los 70, respectivamente).

Barcelona: un nuevo inicio

En lo tocante a este ámbito, circunscribiéndonos a Barcelona, podría decirse que existen tres empresas dominantes en el sector.

Creada en 2011 y situada en Barcelona, la firma Revolution Championship Wrestling (RCW), capitaneada por Carlos Gascó, destaca por su alcance internacional. RCW puede permitirse la licencia de importar luchadores, algunos de ellos de notable renombre, para combatir en la ciudad condal. Además, fue la primera empresa española en hacer una apuesta decidida por el cobro de entrada. Traer estrellas de calidad es sinónimo de dinero.

«Lo que cuesta es que la gente crea en esto, que venga a verlo y piense que esto es una opción de ocio, que se van a gastar 15 euros para ver una película de acción en vivo, en directo y disfrutando», comenta Gascó. «El wrestling español está viviendo un momento álgido. Estamos con escuelas como RIOT o Triple W en Madrid y con lucha profesional […] que ya atrae a estrellas mundiales en RCW».

Lucha Libre Barcelona es otro de los clubs de renombre. Esta escuela, relativamente reciente —data de enero de 2019—, conducida por el luchador Jeffrey Pac imparte clases para quien quiera acercarse a este universo. En la línea de sus competidoras, organizó su primer show el pasado mes de septiembre, que contó con la presencia de superestrellas internacionales como Laura Di Matteo (Italia), Talia Martins (Portugal), Billy Haze (Reino Unido) o Mr. Gilberto (Bolivia). Además, coronó a su primer campeón: Ricky Barceló.

RIOT Wrestling es otra de las compañías que avanza imparable en este podio de los círculos más reputados de la lucha libre barcelonesa y, quizás, podría considerarse la asociación de lucha más popular de la ciudad. Creada el año 2015, reúne actualmente alrededor de 300 personas cada mes en la Sala Ball Centre del distrito de Sants. En la presente temporada, tiene previsto celebrar un total de 10 eventos de su marca principal —también disponen de RAGE Wrestling, un tipo de filial que elabora shows de producción propia para aquellos luchadores menos experimentados—.

Situada en uno de los barrios de mayor solera —El Clot—, RIOT es un claro ejemplo de hermandad y esta se hace extensiva a todos los planos: desde el entrañable colegueo que se da entre los luchadores hasta cómo todos colaboran para dar entidad al proyecto, al punto en que, al acceder a la academia dispuesta al efecto —donde se reúnen, entrenan, imparten seminarios e incluso se celebra algún espectáculo—, no sorprende únicamente la entrada en la que, ocasionalmente, sitúan estratégicamente un cono para que permanezca abierta —aspecto que va en consonancia con el aperturismo que muestran al incluir a un nuevo luchador entre sus filas o a cualquier interesado en ese ámbito que quiera participar—, sino que también asombra encontrar  a uno de esos luchadores notorios adecentando el espacio, cubo y fregona en mano, en una conspicua muestra de esa comunidad que han creado y a la que, de forma directa o indirecta, suelen hacer referencia.

Además de esa entrada presidida por el cono naranja —tonalidad corporativa, junto al negro, que estará muy presente en el recorrido por las instalaciones—, sorprende otra cuestión de orden estético además del aspecto cromático: la estancia en la que los luchadores de RIOT se reúnen y realizan otras actividades, mucho más terrenales, como recibir a alguien o gestionar el papeleo correspondiente. Este despacho, invadido por ese tono calabaza —casi flúor— antes referenciado, está trufado de trofeos rodeados por una interminable colección de carteles de shows ya realizados que visten las paredes del lugar que da cobijo a ese club de amantes de un ámbito que en España se conoce, según parece y a juicio de los entrevistados, menos de lo que debiera. Eso sí, destacan un repunte que todos coinciden en situar en un período aproximado de un par de años atrás.

Nuestra primera entrevista es con Jorge Morillas. El canadiense afirma, entre la timidez y la risa, que “no sirve para hablar”. Sin embargo, relata un sinfín de anécdotas que van desde cuestiones de calado como los espectáculos que organiza en favor del cáncer hasta alguna frivolidad hilarante como el día en que una gastroenteritis casi malogra su intervención en un combate.

Morillas aúna diversos estilos —resultantes de su propia biografía—: de la tradición de la lucha libre canadiense al estilo de lucha autóctono, fruto de la confluencia de corrientes de todo el mundo. «Hice ballet clásico y me gusta introducir pasos», confiesa.

Sorprende ese binomio compuesto por la fortaleza física de Morillas, que evoca a esa —prejuiciosa— apariencia de vida de luchador que uno podría imaginar, y lo que la realidad esconde: riguroso entrenamiento, gestiones varias y mucho empeño en que RIOT vuele, si cabe, más alto. Ese ‘efecto Clark Kent’ también se desprende de la entrevista con Jorge Carranza. Pausado y amable, cuenta cómo combina sus estudios de Química con su otra faceta de luchador y entrenador. También narra cómo acomoda el resto de sus quehaceres a la lucha con la intención de disponer del mayor tiempo posible para dedicarle a la misma.

La figura femenina en la lucha libre: ¿marginación o impulso?

La lucha libre es un deporte espectáculo que muchos catalogan como un deporte de ‘hombres’ porque es violento y agresivo; al igual que las demás actividades que conllevan fuerza como el boxeo o el karate. En el caso de las artes marciales, la mujer siempre se había visto como ‘la que llevaba los números’. En todos los combates se veía a una figura femenina con un físico atractivo llevando un cartel que decía ‘round 1’. En pocas palabras, se le otorgaban unos minutos de fama solo por ser un objeto que generaba belleza. Sin embargo, en los últimos años las mujeres han comenzado a callar el machismo y a reclamar las oportunidades que merecían.

A fin de cuentas, este deporte de lucha es digerido de distintas formas alrededor del mundo. Internacionalmente, a este ámbito femenino se le otorga más reconocimiento, porque se ha generado una mayor constancia y se han abierto más caminos. Específicamente en los Estados Unidos, Japón y Reino Unido, la lucha libre femenina se ha expandido más que en España. En estos tres territorios, se pueden encontrar empresas que se dedican únicamente a la mujer -aspecto impensable en el ámbito español, ya que a lo máximo que se puede luchar es en un combate intergénero.

WWE Evolution 2018. Imagen: WWE

Algunas referencias de la lucha libre en el ámbito femenino a nivel mundial son personajes muy conocidos en este deporte: Becky Lynch y Ronda Rousey definen y realzan la lucha libre femenina en Europa y América

La mujer ha ganado más peso al subirse al ring en los combates. La comparación de lo actual con lo antiguo es fascinante. El machismo se disminuye cada vez más en, como algunos dirían, un deporte de ‘golpes’. Tanto es así que WWE realizó un evento exclusivo para resaltar el género femenino en la lucha libre: Evolution WWE. Celebrado en Nueva York en 2018, logró que las mujeres hicieran levantar al público de sus asientos, llegando algunos aficionados a calificar el evento del «mejor del año».

Por otro lado, al contrario de América, en España, afirma A-Kid, “las mujeres wrestlers son aproximadamente un 5%”. Esto genera una dificultad adicional para alcanzar la paridad. Específicamente, en Barcelona, la Academia RIOT cuenta con tres principales: Dafne Cepeda, Hanah y Eddie Punk. La poca difusión y asistencia de mujeres ha provocado que no se llegue al mismo nivel que en los demás continentes.

Sin embargo, existen mujeres como Yawara —nombre de guerra de la criminológa Dafne Cepeda— que siguen este camino para romper con los estereotipos. Karateka en ejercicio —su otra pasión—, cuenta con alegría y optimismo sus periplos por este ámbito, aún eminentemente masculino.

El relato de Cepeda es vivo y esperanzador en lo tocante a la incursión femenina en este área. En su recuerdo no hay episodios de discriminación por su condición de fémina ni, por suerte, nada que se le parezca. Su historial vuelve a evocar a esa cofradía de luchadores que no sólo se tratan con suma cordialidad, sino que trascienden a las atribuciones meramente ritualistas del combate. Una relación de afecto que va más allá. Sus inicios, en consonancia con los de sus colegas, parten de un primer contacto televisivo, junto a su padre, en el que, como espectadora, queda fascinada por el desarrollo del show. Como su compañero —y adversario en el ring—Morillas, a partir de ese momento, emprenderá un camino que la atrapará en cuerpo y alma.

Las mujeres pueden llegar a sentir miedo por unirse a este deporte, ya sea por los ejercicios o por el posible encuentro con el machismo. Sin embargo, según Yawara, el problema del poco porcentaje de mujeres en la lucha libre en España es porque «tienen miedo de practicar los ejercicios y realizar las volteretas».

«Las mujeres van con una idea errónea sobre la lucha libre. Yo estuve en el mundo de la lucha. A veces las chicas me dicen: ‘¿cómo es que tu chico ha hecho eso?’. Pero lo que no saben es que yo también lo puedo hacer y, por lo tanto, tú o cualquiera puede. Solo se necesita practicar».

https://youtu.be/spRqWWxohik

La realidad es que en este deporte la figura femenina ha tenido que esforzarse el doble que los hombres para lograr un espacio en el ring. En muchas ocasiones, la mujer en un combate de intergénero puede ser vista como un símbolo de debilidad y, más aún, en ejercicios que puedes recibir un golpe de un adversario masculino. Esta es una de las razones por las que las mujeres niegan el practicar este deporte. El sentir ese miedo de ‘poder morir’ hace que se apunten menos y, a su vez, haya menos oportunidades para las que ya están en este mundo. “Las mujeres vendrían, al menos una vez, a las prácticas si la clase la diera una mujer”, afirma Yawara.

La figura de una mujer frente a otra mujer puede causar más confianza, pero en este mundo donde casi el 90% son hombres, se tendrá que luchar con ellos hasta alcanzar un número igualitario: “quizás sea difícil”, asegura A-Kid. 

Algunos culpan la minoría femenina por la poca difusión. ¿Pero tendrá que ver? Muchas mujeres que están en este ámbito afirman que quieren luchar con otras mujeres porque es más igualitario, así como Dafne. 

Read more

‘Smart City’ o quan els futuribles es fan realitat

L’Institut d’Economia de Barcelona xifra en 90 millions d’euros l’impacte del congrés

JÚLIA MORESO – OLMA GIRÓ – SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El congrés Smart City Expo World ha tancat les portes amb un èxit aclaparador: més de 400 ponents i 24.000 visitants, un 15% més que l’edició anterior, segons recullen informacions de l’agència EFE (via La Vanguardia).

Durant tres dies, la ciutat de Barcelona ha estat testimoni del disseny de la ciutat del futur, i és que en l’exposició s’han presentat una gran quantitat d’invencions destinades a ocupar els carrers de les principals metròpolis.

La ciutat de les persones

Una de les principals atraccions de l’edició de 2019 del certamen ha estat la presentació dels models de futur del transport. Patinets elèctrics, automòbils autònoms, sistemes d’aparcament automàtic, autobusos i trens sostenibles… La llista és molt extensa. Entre totes les innovacions, però, han destacat dos conceptes estretament relacionats entre si: ciutat de les persones i microsharing.

Empreses com Navy, Easy Mile, ST Engineering, Rieby i Streat han presentat la seva aposta pel transport compartit, autònom i 100% elèctric. Dissenys similars a un autobús llançadora convencional, però que prescindeixen del diòxid de carboni i de la figura del conductor o xofer. Tots ells, a més a més, comparteixen una de les idees més repetides al llarg del congrés: el sharing. A través d’una aplicació, qualsevol usuari podrà reclamar l’ús d’aquest mitjà de transport. La ruta fins al lloc de destí dependrà de les necessitats dels ciutadans que han reclamat el seu servei.

Entre les firmes decidides a innovar en aquest sector, també es troba SEAT, que ha presentat fins a tres conceptes diferents perquè tothom trobi aquella forma de desplaçar-se que més s’adeqüi a les seves preferències: el cotxe, el patinet elèctric i l’scooter. Tot, controlat des del telèfon mòbil amb un doble nivell de seguretat, ja que es requerirà entrar a l’aplicació, encara en desenvolupament, del vehicle i l’empremta dactilar de l’usuari.

Pau Samon, representant de SEAT al Smart City Expo World Congress, ha explicat que el sharing és «la mobilitat del futur a la ciutat». Una ciutat que es convertirà en «la ciutat de les persones». La desaparició progressiva dels cotxes d’ús individual a les carreteres significaria la creació de més espais verds urbans i la implantació un model més sostenible, ja que els vehicles presentats es caracteritzen per disposar d’una bateria elèctrica recarregable i extraïble.

El transport del futur

Més enllà d’empreses privades, el sector del transport públic estatal també ha volgut aportar el seu granet de sorra i apostar per un model destinat a reduir la contaminació i facilitar el transport als usuaris.

Representants de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han remarcat la voluntat de, de cara al 2020, renovar els autobusos de dièsel i substituir-los per vehicles més sostenibles fabricats amb material reciclable.

Aquesta no és l’única novetat que té l’autobús com a principal protagonista, ja que, en breus, s’instaurarà un sistema de rutes personalitzades en els barris de difícil connexió de l’àrea metropolitana. A través de l’aplicació El meu bus —disponible a Android i IOS o bé trucant al telèfon disponible per a aquesta gestió— els usuaris podran reservar la seva parada i la de destí i, d’aquesta manera, s’establiran els trajectes més curts possibles, evitant aturar-se en estacions no reclamades. El passat més de febrer es va realitzar una prova pilot al barri barceloní de Torre Baró, que va comptar amb uns 150 usuaris diaris.

Per la seva banda, Renfe té l’objectiu de presentar l’any 2020 el projecte RAS (Renfe as a service), actualment en fase de prova. Aquest estudi pretén «globalitzar en una sola aplicació tots els mitjans de transport». Els usuaris tindran la possibilitat de reservar i pagar el bitllet de qualsevol mitjà de transport públic nacional a través d’una única aplicació.

Projecte Copèrnic

Si bé el tema d’aquesta edició és Cities made of dreams, les propostes presentades no només estan vinculades a l’àmbit urbà, sinó que s’han fet extensives al sector espacial.

Copèrnic és el nom d’una iniciativa portada a terme per la Comissió Europea (CE) i l’Agència Espacial Europea (ESA). L’astrònom polonès bateja el programa per a la Vigilància Mundial del Medi Ambient i la Seguretat, anteriorment conegut com a GMES.

La funció del programa és captar informació relativa a la gestió del sòl, el medi marí, l’atmosfera, la seguretat, el canvi climàtic i la possible resposta a situacions d’emergència.

L’abocador com a font d’inspiració

Els residus poden cobrar vida com a elements integradors del paisatge urbà. Aquesta és la filosofia de la marca portuguesa Extrauplás, present a la mostra com a notable exemple de reutilització. Ponts, paviments, panells o mobiliari, entre altres components, fabricats amb materials en desús que tornen a la circulació en forma d’objecte innovador i sostenible.

Mobles fabricats amb residus (Imatge: Olma Giró)

Apte per a tots els públics?

El programa de la fira inclou debats sobre el fenomen de la gentrificació, l’economia col·laborativa i les ciutats inclusives, qüestions que parteixen d’un concepte de ciutat pensada per als ciutadans. No obstant això, el preu d’una entrada al Smart City World Expo Congress oscil·la entre els 100 i els 900 euros, cost que podria considerar-se exclusiu des d’un punt de vista d’accés d’un públic de tota condició.

L’Ajuntament de Barcelona ha optat per resoldre aquest desajust amb la celebració del Smart City Week. Es tracta d’una iniciativa que pretén obrir debat entre la ciutadania a través de l’anàlisi de la relació entre la ciutat, la tecnologia i les persones. Així, es vol apropar el concepte de ciutat intel·ligent a aquells que no podran accedir al Smart City World Expo.

Read more

Amnistia Internacional reclama la «llibertat immediata» de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart

En l’informe presentat per l’organisme aquest matí es critica que la condemna «viola els seus drets ala llibertat d’expressió i de reunió pacífica».

ARIANA RUIZ – SERGI PERALTA

Amnistia Internacional (AI) exigeix la «llibertat de forma immediata» de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Al·legant que la condemna «viola els seus drets a la llibertat d’expressió i de reunió pacífica», en l’informe presentat aquest matí es defensa que la «desobediència civil pacífica» està «protegida per la legislació internacional sobre drets humans» i que una condemna «restringeix indegudament el dret a reunió pacífica i viola el dret internacional».

Què exposa Amnistia Internacional?

L’organisme, al document publicat, titlla de «vaga» la definició de delicte de sedició en la qual es fonamenta la sentència i considera que la seva interpretació ha estat «excessivament àmplia i perillosa». El conseller d’Administració, Dret i Política d’AI, Daniel Joloy, afegeix que «la interpretació que va fer el Tribunal Suprem del delicte de sedició va ser excessivament àmplia i es va traduir en la criminalització d’uns actes de protesta legítims». Què diu, però, el codi penal?

Segons l’article 544, són «reus de sedició aquells que […] s’alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les lleis» o el legítim exercici de les funcions de «qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic».

La llibertat de reunió i expressió pacífiques i els actes derivats d’aquest dret no s’haurien de «criminalitzar» ni «restringir», declara Esteban Beltrán, director d’Amnistía Internacional España. A més a més, reclama un canvi urgent de la definició de sedició.

En la mateixa línia, la coordinadora a Catalunya Adriana Ribas comenta que la condemna «vulneraria el principi de legalitat» en el cas que es demostrés que els polítics catalans han estat processats a causa dels «càrrecs que ocupaven».

Addicionalment, es comenta que, encara que alguns dels concentrats emprin la violència com a instrument de protesta, «la manifestació no perd el seu caràcter pacífic».

Ja s’havia filtrat

L’informe ja s’havia filtrat el passat dissabte 16 de novembre a la versió en francès de la pàgina web de l’organització, tot i que fou ràpidament retirat de les xarxes.

Queixes per les actuacions policials

Marie Struthers, dirigent d’AI, va manifestar a l’octubre la seva disconformitat amb les actuacions policials a Catalunya i va afirmar que «la prioritat de les autoritats ha de ser reduir la tensió i permetre que qualsevol persona que vulgui expressar la seva opinió de forma pacífica pugui fer-ho de forma segura».

Read more

Drogues i l’NBA: a l’ull de l’huracà

Les restriccions per ser esportista professional són cada cop més dures. Enrere queden els temps on esteroides i anabolitzants formaven part de la cadena alimentària dels jugadors. Actualment, han de passar rigoroses i habituals anàlisis per detectar que no estan infringint la normativa. Una normativa, però, que no queda exempta de polèmica.

La normativa antidòping han tornat al centre del debat al món del bàsquet. Des del passat mes d’agost, un total de quatre jugadors de l’NBA, la lliga professional dels Estats Units, han estat sancionats per consum de drogues.

Cal mencionar que cap dels jugadors va ser sancionat per consum de les conegudes com a «drogues dures» i tots ells al·leguen haver-ho fet de forma involuntària, amb la possibilitat que la substància estigués inclosa en un altre producte —amb l’excepció de Chandler—. Per aquesta raó, Ayton i Collins s’han posat en contacte amb l’NBPA (l’associació de jugadors de l’NBA) per estudiar el cas i presentar un recurs a la lliga. Una decisió que no es pot prendre a la lleugera, ja que el sindicat només en pot presentar dues en tota la temporada.

En el cas del pivot dels Suns de Phoenix, els diürètics estan prohibits perquè podrien amagar rastres d’altres substàncies il·legals (que no s’han trobat en el seu organisme).

Més destacat és el consum de marihuana. Legal en alguns estats nord-americans, la majoria d’agències antidòping dels Estats Units la tenen en la llista de productes fora de la normativa i el seu consum és un dels factors que lidera el rànquing de vulneracions de la normativa.

En el món de les arts marcials mixtes, els germans Nate i Nick Díaz han estat algunes de les veus que s’han mostrat més en contra de les sancions per consum de cànnabis imposades per USADA (l’Agència Antidopatge dels Estats Units). Fumadors habituals d’aquesta substància, han repetit en nombroses ocasions que no els ajuda a millorar el seu rendiment i que, per tant, no es plantegen la possibilitat de deixar de fumar.

Read more

PSOE-Podem: quins suports poden rebre?

IÑAKI MARTÍNEZ – CRISTINA POYATO – SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El pacte per formar govern progresista necessita l’aprovació dels grups minoritaris i d’ERC per aconseguir la majoria absoluta

Encara amb la ressaca de les eleccions del 10-N, la incertesa torna a sobrevolar el panorama polític espanyol i els records del passat mes d’abril afloren. El PSOE de Pedro Sánchez va guanyar, un cop més, les eleccions, però necessitarà suports externs per disposar de majoria absoluta. Què ha canviat des de llavors? Dos escenaris similars i, alhora, diferents, on tres formacions jugaran un paper protagonista per garantir —o bloquejar— la governabilitat: ERC, PNV i Ciutadans.

Partit Nacionalista Basc

Després dels resultats de les eleccions d’abril, en les que els nacionalistes bascos van aconseguir 6 escons, el suport a la investidura de Pedro Sánchez no es veia prou clar. Un possible govern sustentat per les bases proclamades per PP i Cs, tenia la negativa del PNV des d’un primer moment.

Durant el debat que va tenir lloc per la seva investidura, Aitor Esteban, diputat del PNV, va deixar clar que tots els partits tenen pressions i aquestes “no es poden fer servir com excusa pel desacord de les negociacions” que en aquell moment hi havia entre PSOE i Unides Podem. Els nacionalistes bascos van deixar clar que el seu vot era l’abstenció. Una abstenció sempre “disposada al diàleg”.

Avui dia, sembla que hi ha un avenç pel PNV. Amb les eleccions de novembre han augmentat un escó. Davant el preacord entre Sánchez i Iglesias, els nacionalistes bascos deixen entreveure un possible suport, però sempre darrere el “hem de parlar, per tant, no podem dir que farem amb la investidura”, que expressa Esteban a una entrevista amb RTVE.

Han de parlar amb tothom. Negociar amb uns i altres, i saber quin serà el desenvolupament de l’acord entre PSOE i Unides Podem, i veure que respostes reben les seves sol·licituds “perfectament assumibles”. Una d’aquestes, i l’única que exposen clarament, és la cerca de solucions pels “problemes d’encaix territorial” que hi ha tant a Catalunya com al País Basc. Tot i això, asseguren que ells no seran els qui facin ensopegar les possibilitats d’aquest preacord.

Esquerra Republicana de Catalunya

La posició d’ERC durant el primer intent d’investidura de Sánchez va ser la de votar en contra. «Vèncer és convèncer i s’ha de convèncer, sobretot, però no es pot convèncer l’odi que no deixa lloc a la compassió. S’ha parlat de catalans i bascs dient-los antiEspanya. Vencereu però no convencereu. Vencereu perquè teniu sobrada la força bruta, però no convencereu perquè no teniu raó i dret» va exposar Rufián en un intent d’homenatge a Miguel de Unamuno. Aquesta posició contrària a la consecució de la investidura va canviar durant el segon debat, al qual la formació independentista va optar per l’abstenció.

«Estan jugant a la ruleta russa donant-li una segona oportunitat a Casado, Rivera i Abascal (…) Estem donant una oportunitat històrica a la paraula front l’odi, i, si nosaltres en som capaços, vostès també» va sentenciar Rufián.

Aquest matí, el vicepresident de la Generalitat Pere Aragonès, en declaracions a Onda Cero, ha afirmat que «la solució és un referèndum d’autodeterminació», ja que «el futur de Catalunya han de decidir-lo els ciutadans». «Catalunya no acceptarà una imposició de l’Estat. O s’entén que la solució política ha d’estar al marc que decideixi la societat catalana o no podrem avançar». Durant l’entrevista d’ahir a Catalunya Ràdio, Aragonès va obrir la possibilitat d’una potencial abstenció: “Ara estem al no, i quan es moguin, veurem”, va afirmar.

Ciutadans

Després d’un descens històric, on s’ha passat de tenir 57 escons a només 10, i la dimissió d’Albert Rivera com a líder del partit, el partit taronja ha perdut protagonisme en l’escenari polític. De ser considerat una possible alternativa de govern a haver de jugar com a segona espasa. 

Al juliol, Ciutadans va votar en contra de la investidura de Pedro Sánchez, postura inamovible si seguia disposat a pactar amb els partits “separatistes”, com declarà Inés Arrimadas a ABC. L’actual portaveu al Congrés no dubtà en qualificar el govern en funcions de “sectarisme sanchista” i “un perill per a Espanya”. 

En aquell moment, Albert Rivera va criticar la falta d’entesa entre Sánchez i Iglesias, que, segons ell, van tractar Espanya com un “botí a repartir-se” i va lamentar que es paralitzés el país “només per un ministeri”. 

Per ara, sembla que Ciutadans es mantindrà ferm a la seva postura del mes d’abril i segueix sense plantejar-se la possibilitat d’unir forces amb els socialistes. José Manuel Villegas, secretari general del partit, va deixar clar davant dels mitjans que votaran “no” a la investidura de Sánchez després del preacord “nefast per a Espanya” que va signar amb Unides Podem. El president en funcions podia, segons Villegas, “mirar al centre i a la moderació, però ha escollit mirar als populistes i nacionalistes”. 

Tot i això, no és un “no” rotund, sinó que es limita a un no “a un govern dolent per a Espanya”. Villegas ha demanat a Sánchez que rectifiqui i trenqui les seves relacions amb Pablo Iglesias i els partits nacionalistes regionals. Com a alternativa, ha proposat una coalició a tres bandes entre PSOE, PP i Cs a canvi del decàleg de 10 reformes proposat per Rivera abans de les eleccions i que afecta camps com la sanitat, la família o l’educació. Aquest pacte ajudaria a establir un govern en minoria, però la formació taronja té la intenció de quedar-se a l’oposició i arribar a acords puntuals per garantir la governabilitat.

Read more

Quim Torra: «El dia que vegi que no sóc capaç de portar el país a la independència, plegaré»

El president de la Generalitat ha demanat unitat a les forces independentistes per assolir la llibertat, la fi de la repressió, l’amnistia i el dret a l’autodeterminació

Aquest matí, el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, ha estat entrevistat per Mònica Terribas a El Matí de Catalunya Ràdio. Torra ha manifestat que, tot i la manca d’unitat política, no és moment de repetir eleccions, ja que té un compromís amb la societat. Tot i això, no ha dubtat a declarar que, si veu que no pot assolir el seu objectiu principal, la independència, farà un pas al costat.

«Jo sóc aquí amb un mandat com a successor del govern legítim de Catalunya que va ser empresonat, revalidat a les urnes i amb l’ambició d’assolir la independència. El dia que vegi que no sóc capaç de portar el país a la independència, aquell dia plegaré», ha sentenciat.

Tot i això, no ha volgut fixar una data per a una possible dimissió en cas de no consecució de la independència. S’ha limitat a dir que ha de ser un «termini raonable» i ha remarcat que, en lloc de posar-se a parlar sobre divisions internes, és hora de posar-se a treballar i «reforçar les institucions, que necessiten estabilitat».

Aquesta, però, no és una tasca exclusiva de les forces polítiques, sinó que implica la col·laboració de tots els estaments de la societat. «Aquest país ha tirat endavant quan les institucions, les entitats i la ciutadania han anat a una, perquè tenien un objectiu claríssim. […] Si volem arribar a culminar la independència, hem d’aconseguir-ho».

Un cop acabada la campanya electoral, moment en què totes les negociacions van quedar de banda, el president de la Generalitat demana «actuar i treballar al 100% per aquest acord nacional». Acaba reiterant que és «l’única manera amb què ens podem sortir i donar la resposta que la gent ens està requerint».

Un cop més, Torra ha demanat unitat entre les forces independentistes per defensar tres pilars fonamentals, portar-los fins a les Corts espanyoles i arribar al final de l’assumpte en el temps més breu possible: la llibertat, la fi de la repressió —i l’amnistia dels polítics catalans empresonats— i l’exercici al dret a l’autodeterminació.

En ser qüestionat sobre com intentarà complir les seves propostes, ha tret ferro a l’assumpte, evitant parlar de la possible aplicació de la via unilateral —tampoc ha volgut declarar si la descarta— i fent una crida a la prudència per evitar caure «en errors passats».

Súplica de diàleg

En parlar de les eleccions espanyoles celebrades el 10-N i la revalidació del PSOE com a partit més votat, Torra s’ha mostrat decebut per la situació dels últims mesos, en què Pedro Sánchez no s’ha posat en contacte amb ell, acció que considera un «menyspreu» i «impròpia d’un governant europeu». Ha aprofitat l’ocasió per recordar que la moció de censura contra Mariano Rajoy es va fer gràcies als vots a favor de Junts per Catalunya.

Tot i això, ha insistit que el líder socialista l’hauria de trucar, seure i negociar per fer front a tots els problemes, després de dues infructuoses reunions, a la Moncloa i al palau de Pedralbes, respectivament. L’escenari ideal per Torra hauria de passar perquè Sánchez asseguri que «s’asseu, que parla amb nosaltres, que respectarà la voluntat popular, que podrem parlar de tot… El govern de Catalunya plantejarà la seva proposta de solució, un referèndum acordat, i iniciarem un diàleg sense condicions». Finalment, ha apel·lat a la ciutadania, que «ja no vol que ens fem més fotos».

Addicionalment, ha advertit que, a banda del suport d’Unides Podem, el partit socialista depèn dels vots del bloc independentista per establir un govern efectiu. Els seus vots, però, requeriran una compensació. «Els nostres vots no seran a canvi de res». Si el PSOE no fes arribar cap proposta d’acord al govern de la Generalitat, Torra no dubta del resultat de la votació d’investidura: «per descomptat que votarem que no».

El president ha criticat la manca de propostes que els socialistes han fet arribar fins ara, declarant que es tracta d’una «deixadesa de funcions» i «abdicació de les responsabilitats». «Ell hauria de ser qui ens expliqués com aquell bri d’esperança que van ser el Partit Socialista i ell mateix s’ha evaporat», ha sentenciat decebut.

Finalment, ha culpat Pedro Sánchez de l’auge de l’extrema dreta a Espanya i del tercer lloc que VOX ha aconseguit en les darreres eleccions. «Quan estàs legitimant l’autoritarisme, fas que aquest creixi».

De judicis i respostes

Un mes més tard de la publicació que va condemnar els polítics independentistes a penes de presó, els partits encara no han estat capaços d’arribar a una resolució conjunta que marqui una línia d’actuació. Davant d’aquesta situació, el president de la Generalitat ha volgut demanar «disculpes al poble de Catalunya», perquè considera que no han estat capaços de «donar una resposta política a l’alçada del que la ciutadania ens està demanant i exigint».

El mateix Torra està a l’avantsala d’un judici particular per desobediència, per no haver complert les ordres de la Junta Electoral Central de despenjar els llaços grocs durant la campanya electoral per a les municipals catalanes. Un dels possibles escenaris seria que el Tribunal inhabilités el president i que el càrrec quedés vacant. Davant d’això, Torra ha recordat com ell va arribar a ocupar aquesta posició, però no ha volgut donar-hi gaires voltes. «No podem estar pensant que un determinat marc de repressió ens pugui condicionar la nostra actuació política. Ens paralitzaria».

No sabia res de l’actuació dels CDR

La setmana passada, Ferran Jolis, membre dels CDR detinguts el passat mes de setembre acusats de terrorisme, va declarar davant del jutge que Quim Torra estava al corrent de la situació i que havia mostrat la seva conformitat amb l’ocupació del Parlament de Catalunya.

Davant dels micròfons de Catalunya Ràdio, el president de la Generalitat ha volgut desmentir les informacions i afirma que no els dóna «cap credibilitat». D’altra banda, exigeix saber en quines condicions es van realitzar aquestes declaracions per saber «si s’han vulnerat els drets de defensa dels presos».

Tampoc ha volgut desaprofitar l’ocasió per criticar les accions del govern espanyol i la repressió dels manifestants, declarant que «les protestes no són un exercici que en un país democràtic es puguin prohibir».

Recuperació de la confiança

Torra també ha comentat la situació que s’està vivint durant les últimes hores a El Partús. Tsunami Democràtic va iniciar accions per tallar l’autopista AP-7 i bloquejar la frontera entre Catalunya i Espanya, evitant que centenars de camioners puguin seguir la seva ruta comercial.

En primer lloc, ha lamentat «les pèrdues econòmiques» que puguin provocar aquestes mobilitzacions, però no ha condemnat els fets com li va demanar Foment del Treball. «Aquest és un país que respecta el dret a la protesta, on es respecten els drets polítics i socials de la ciutadania». Ha aprofitat l’ocasió per enviar-li un missatge al president en funcions Pedro Sánchez, que és qui «ha de demanar que aquest conflicte s’acabi».

El president s’ha atrevit a afirmar que no hi haurà càrregues policials. «El que més ens preocupa en aquest punt […] és la seguretat personal de tots plegats. El que estem demanant és que aquesta operació es faci amb una cura exquisida per les persones, que ningú prengui mal».

Des de les actuacions policials durant les protestes per la sentència dels polítics empresonats, els Mossos d’Esquadra estan en el punt de mira de la població. Torra ha mostrat la seva disconformitat amb els fets, que «segur que estan fora del protocol i de les praxis», per la qual cosa s’haurien de «depurar» els responsables. Espera, però, que la ciutadania recuperi la seva confiança amb els cossos de seguretat, reivindicant la «seguretat» que proporcionen en el «dia a dia». Per acabar, ha ratificat la seva confiança en el conseller d’Interior Miquel Buch.

La classe política ha d’estar a l’altura de la població

Per acabar l’entrevista, Terribas ha preguntat al president si, en aquests moments, se sent fort. Torra havia manifestat al llarg de l’entrevista que compta amb el suport de la majoria de parlamentaris i de la població. En respondre, aquesta qüestió, però, s’ha mostrat més dubitatiu.

«Amb aquesta ciutadania? I tant. Amb l’estructura política, espero que també. […] Veig un poble decidit i determinat. El que necessitem és una classe política que estigui a la seva alçada» .

Read more

«Order!»

SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El 30 d’octubre, el carismàtic speaker del Parlament britànic, John Bercow, va penjar el micròfon després d’una dècada en el càrrec. Bercow es va convertir una figura emblemàtica pel seu carismàstic crit d’ordre i per ser l’únic speaker reelegit en tres ocasions des de la Segona Guerra Mundial.

Linsay Hoyle en serà el seu substitut, però… per què la sortida de Bercow va provocar una reacció tan gran entre els parlamentaris? Amb la paraula speaker, és lògic recordar Manel Vich, l’emblemàtica veu del Camp Nou fins a la seva mort l’any 2016. Les funcions del parlamentari britànic, però, no tenen res a veure amb les de Vich —ni amb les d’Aleix Santacana, el seu substitut— . No es limiten a anunciar els membres que participaran en el debat, sinó que la seva figura va molt més enllà: és el mateix càrrec que ocupen el President del Congrés o del Parlament.

Entre les funcions de l’speaker destaquen:

  • Regular el debat atorgant la paraula (que els parlamentaris han de demanar seguint la fórmula tradicional d’aixecar-se del seient o bé amb una sol·licitud prèvia per escrit).
  • Assegurar el compliment de l’ordre reglamentari a la cambra.
  • Suspendre la sessió en cas d’un desordre susceptible de ser considerat greu.
  • Emetre el vot decisiu en cas d’empat —en condicions normals, no participa ni en les votacions ni en el debat —.
  • Escollir els temes que es debatran a la cambra i quins se sotmetran a votació.
  • Representar la House of Commons en cas de necessitat.

A simple vista, semblen figures idèntiques. I res més lluny de la realitat. La diferència més gran que es pot trobar entre l’speaker i la majoria de presidents de cambres parlamentàries europees resideix en l’afinitat política: l’speaker britànic ha de renunciar a qualsevol tipus d’afiliació amb un partit polític, mentre exergeix el càrrec i a posteriori. D’aquesta manera, tot haver participat amb anterioritat de forma activa en política com a militant, s’intenta garantir una certa imparcialitat.

Si bé les competències d’aquesta figura no disten gaire de les dels presidents de les cambres parlamentàries espanyoles, el sistema britànic compta amb un model que contribueix al fet que el debat es desenvolupi amb més acalorament —intervencions simultànies o cops a la taula en són exemple—, qüestió que pot donar lloc a escenes d’un alt component teatral en el pla estètic i sonor que, manifestament, es contraposen amb la famosa flegma britànica.

Observant les sessions de la House of Commons, podria dir-se que aquesta idiosincràsia suposadament impassible és pura llegenda urbana —no oblidem que el Regne Unit fou, juntament amb els Estats Units, bressol de la primera onada de la música punk, estil no caracteritzat precisament pel seu apatisme i adequació a les normes—.

El protocol del parlament britànic —integrat per uns 650 diputats, escollits per un període màxim de cinc anys, però on només hi ha lloc per 427— situa al bloc majoritari davant de l’oposició amb la separació d’un passadís al qual es troba la citada figura de l’speaker. Altrament, està terminantment prohibit aplaudir, portar medalles o posar-se les mans a les butxaques. També l’accés de Sa Majestat. Aquest enfrontament intel·lectual i físic estimula el debat a una democràcia presencial on la tradició continua clarament present.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies