Feminismes, en plural

El passat dimecres, a l’Auditori del Campus de Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra es va parlar de feminisme interseccional. En el marc de la Setmana de la igualtat, deba-t.org va organitzar una taula rodona amb la participació de Desirée Bela-Lobedde, activista afrofeminista i comunicadora, Míriam Hatibi, consultora de comunicació i Jessica Sala, advocada i activista de l’Asociació Guineo Catalana Bisilia. Però, faltava una quarta ponent. La periodista Anna Pacheco no va poder assistir a l’acte tal i com estava previst per “el ciberassetjament que ha patit a les xarxes socials en els darrers dies”, segons va comunicar la Olympia Arango, moderadora de la taula.

Què és el feminisme interseccional?

La paraula interseccionalitat fa referència al fenomen pel qual cada persona pateix opressió o ostenta privilegi en base a la seva pertinença a diferents categories socials, entre les quals trobem gènere, raça, classe, ètnia, discapacitat, sexualitat, religió, etc. Segons aquest enfocament, la relació entre les múltiples identitats d’una persona té més importància que cadascuna d’elles de manera individual i aïllada.

Així doncs, el feminisme interseccional és un feminisme que lluita pels drets de totes les dones, però sense oblidar que una dona blanca, cisheterosexual, amb poder econòmic i accés a l’educació té privilegis per sobre les demés. 

Un feminisme que reconegui l’heterogeneïtat 

“Al principi veia que el feminisme no em representava”, va dir Jessica Sala només començar la taula rodona, afirmació amb la que les dues altres ponents hi van coincidir. La idea que més es va repetir durant l’acte i el missatge clau que es va intentar transmetre va ser que el feminisme és un moviment plural i divers que “respon a realitats diferents però amb un únic objectiu”. En aquest sentit, les ponents van estar d’acord en que el feminisme hegemònic no pot parlar per totes i ha de desfer-se del paternalisme que actualment exerceix cap a altres formes de lluita feminista, per tal de construir aliances.

Les ponents van afirmar que falta que aquest feminisme hegemònic reconegui que hi ha altres realitats i que no deixi fora a les dones que estan afectades per la intersecció d’altres opressions. Així doncs, les tres van considerar que aquest és el camí a seguir: una lluita feminista inclusiva. Perquè té més sentit parlar de feminismes, en plural, que d’un sol moviment feminista.

Per una banda, Jessica Sala va remarcar el paper del “feminisme blanc” com a és necessari sempre i quan les dones sàpiguin aprofitar els privilegis que tenen en bé de totes. Va utilitzar d’exemple aportacions com l’informe On són les dones, que ha ajudat a veure no solament la participació de les dones en els mitjans de comunicació, sinó també la participació de les dones en funció de la seva raça. En sentit contrari, Hatibi també va reivindicar que les dones racialitzades poden parlar sobre altres coses que no siguin feminisme interseccional. Va esmentar a la Sílvia Agüero, lacto-activista, gitana i feminista, “que té coses molt interessants a dir sobre la maternitat.” I és que totes van coincidir en que hi ha una manca de referents.

Per això, un altre tema que també va estar damunt la taula va ser el de les quotes de gènere. Desirée Bela va qualificar aquest mètode “d’acció positiva” o “mesura de correcció”, ja que les quotes no pretenen ser una finalitat en si mateixes sinó un mitjà, i de moment “es necessiten per diversificar, perquè es reconegui el talent i la presència de persones diverses en tots els àmbits”. En aquest àmbit va posar d’exemple l’artícle de la Lucía Mbomío, Pon una negra en tu vida.

Feminisme de km 0

Jessica Sala va dir que quan es parla de feminisme afro, sempre es fa referència a feministes d’EEUU i ella “necessita les seves referents catalanes”. En aquest sentit, Desireé Bela va introduir el concepte “activisme kilometre 0”. És a dir, la necessitat de visibilitzar i escoltar a referents més properes. Així doncs, durant la taula rodona van mencionar a diferents dones de Remei Sipi, escriptora i activista per la causa de la dona africana, i Silvia Agüero.

«Jo no soc el 8m»

«La meva vida no és el 8 de març», va dir Jessica Sala, en arribar al final de la xerrada. Amb aquesta afirmació va llençar un missatge molt clar: el que és realment important és «el dia a dia» i el «ser conscients de que som persones». Va reivindicar que troba a faltar que quan, per exemple, un professor insulta a una nena pel fet de ser negra, algú aixequi la mà. El mateix passa amb les xarxes socials, on molts som inactius quan hi ha un comentari racista. Així doncs, va recordar que està a les nostres mans el poder de canviar les coses i d’assenyalar i reconèixer que hi ha comportaments discriminatoris, que malgrat tinguem assumits, hem d’erradicar.

Aquí adjuntem la tertúlia de UPF Ràdio que es va fer després de la taula rodona, en la que participen Laura Casserres, Serena Iordache i Olympia Arango, moderadora de la taula. Podcast editat per Adrian Soler.

Read more

L’ascens històric del Sinn Féin marca un abans i un després en la política irlandesa

Les opcions de formar govern són moltes a causa de la fragmentació del Parlament

Per Marina Arbós i Serena Iordache

Les eleccions del dissabte 8 de febrer de 2020 han marcat un punt d’inflexió en la política irlandesa. Des de la creació d’Irlanda, fa més d’un segle, la política del país s’havia basat en un clar bipartidisme entre el Fianna Fáil (centre) i el Fine Gael (dreta), els dos partits històrics de l’statu quo. Però el canvi ha arribat. En les darreres eleccions el Sinn Féin (SF), el partit d’esquerres, ha aconseguit el major percentatge de vot popular amb un 24,53% de primeres preferències. 

El Sinn Féin, liderat per Mary Lou MacDonald, ja es troba completament deslligat de l’IRA i ha basat el seu projecte polític en les actuals crisis d’habitatge i de sanitat que viu el país. “L’ahir és vostre, dels polítics de tota la vida, dels que teniu por. El demà és nostre, dels que busquem l’aventura i estem disposats a arriscar per canviar les coses”. Amb aquestes paraules la líder del partit celebrava la victòria electoral de dissabte i emfatitzava la voluntat de canvi de la seva formació. Els resultats demostren que la gent vol polítiques diferents, nova gent i un canvi en el govern. A més a més, s’evidencia la frustració i el desgast envers les formacions tradicionals.

Malgrat els bons resultats, el SF no podrà tenir majoria absoluta. La sorpresa de l’ascens electoral també ho ha estat pel partit. A causa dels resultats discrets a les anteriors eleccions van decidir presentar la meitat de candidats als comicis que els seus adversaris. D’aquesta manera, tot i els bons resultats a tot arreu on s’han presentat el fet de no ser opció a tots els punts del territori, ha impedit aconseguir una possible majoria absoluta. La victòria en percentatge de vots del SF hauria pogut ser també en escons si el partit hagués presentat candidats per als 160 districtes en joc. 

Reunificació i possibles pactes

En una entrevista a la BBC, hores abans que es declaressin tots els escons, MacDonald va assegurar que un govern comandat pel Sinn Féin posaria en marxa els preparatius per fer un referèndum d’unificació de l’illa. A més a més, a Boris Jonhson li podria caure un altre mal de cap i és que els republicans demanarien al primer ministre britànic, que fes el mateix als sis comtats d’Irlanda del Nord. Després que Escòcia ja hagi demanat un segon referèndum, la integritat del Regne Unit comença a veure’s qüestionada, potser abans del que molts pensaven. 

El Brexit ha renovat els esfoços del Sinn Féin en aquesta direcció, després de que la majoria dels votants d’Irlanda del Nord – on és el segon partit regional – votés en contra del divorci en el referèndum del 2016. Segons el politòleg i catedràtic Klaus-Jürgen la possibilitat de reunificació de l’illa està estipulada en el Good Friday Agreement, pactat al 1999. Segons aquest, si hi ha una doble majoria, és a dir, si es guanya el referèndum a favor de la reunificació en les dues parts de l’illa, tant el govern irlandès com el govern britànic estarien «sota una obligació vinculant» per implementar aquesta preferència.

S’acabi concretant o no un govern liderat pels republicans, que ara sembla improbable, MacDonald creu que des de Dublín s’ha de treballar perquè la Unió Europea faci feina a favor dels interessos de l’illa i de la seva reunificació. 

Tres partits històrics en la República d’Irlanda

El Sinn Féin vol ser el nucli d’aquest canvi de rumb que viu el país i planteja una formació de govern però sense el Fine Gael ni el Fianna Fáil. Alhora, els dos partits tradicionals de centredreta històricament socis de govern han tancat la porta a un possible pacte de govern amb els republicans. Tanmateix, a causa de la fragmentació del parlament els escenaris per formar govern poden ser diversos. 

El Sinn Féin ha començat a contactar amb els partits més petits del nou Parlament irlandès per poder formar govern per primer cop en la història de la república. La victòria dels republicans sobre les dues formacions tradicionals formacions de l’statu quo, resulta encara més significativa del que s’havia previst, ja que si s’uneixen diversos partits petits, poden arribar a aconseguir la majoria absoluta de 81 diputats.

De moment la líder del Sinn Féin ha contactat amb els Verds que tenen 12 escons, amb els socialdemòcrates que en tenen 6 i amb el col·lectiu “La Gent Abans que el Benefici”, que en va obtenir 5. D’aquesta manera no s’arribaria a la majoria necessària, i és per això, que s’està posant sobre la taula la possibilitat de negociar amb el Fianna Fáil. Tot i això, aquests s’han mostrat reticents a l’acord en campanya electoral i és que van rebutjar qualsevol pacte amb els republicans, titllant-los de “populistes i radicals”. 

Vot únic tranferible

Irlanda té un sistema electoral peculiar. Com explica el politòleg Ignacio Lago aquest sistema de vot consisteix en que cada elector ordena els candidats que apareixen a les paperetes dels diferents districtes en funció de les seves preferències. D’aquesta forma quan un candidat queda eliminat, es té en consideració la segona preferència, i així successivament. Aquest sistema genera competència electoral dins del mateix partit, ja que els representants competeixen contra els de la seva família política per obtenir un seient. A més, en ser un sistema centrat en el candidat, no és garanteix la proporcionalitat entre els vots al partit i els escons obtinguts.

Segons explica el professor Lago, a més de les eleccions legislatives a la República d’Irlanda, el sistema de vot únic transferible només s’utilitza a Malta, al senat d’Austràlia i a l’Assemblea d’Irlanda del Nord (Regne Unit).

Read more

De Berlín a Barcelona: els preus dels lloguers a les capitals europees

Anna Hernández / Serena Gabriela Iordache

Aquest mes de febrer un milió i mig de berlinesos veuran com el preu del seu lloguer es congela temporalment mentre el preu mitjà del metre quadrat queda establert als 9,8€. Aquesta és la primera fase de la llei impulsada pel Partit Socialdemòcrata, Die Linke i Els Verds, aprovada el darrer mes de gener al parlament alemany. La nova regulació dels lloguers, coneguda popularment com Mietendeckel, que vol dir literalment “tap als preus del lloguer”, tindrà una segona fase prevista per aquesta tardor, en la qual l’objectiu és baixar per llei els preus del lloguer.

El control de preus, no obstant, és molt criticat per economistes liberals sota l’argument de què els preus establerts per sota del preu de mercat real poden generar incentius de pagaments en negre. Així doncs, l’enfocament liberal proposa la desregulació per fomentar la construcció d’habitatge i fer front a l’augment de la demanda.

A Espanya, la dificultat d’accés a l’habitatge ha posat des de fa temps aquest debat damunt la taula. En el recent acord de govern entre PSOE i Unidas Podemos aquesta qüestió es veu reflectida en el punt dos, on s’acorda que es garantirà “l’habitatge com un dret i no com una mercaderia”. En aquest sentit, el president Pedro Sánchez s’ha compromès aquesta setmana en la reunió amb Ada Colau a impulsar mesures per posar límit a les pujades abusives dels preus de lloguer.

L’any 2019 Barcelona va ser per cinquè any consecutiu la província més cara de tot l’Estat, mentre que el preu mitjà de lloguer a la ciutat va ser de 13’94€/m2. És a dir, llogar un pis a Barcelona a finals de l’any passat costava uns 972€/mes de mitjana, mentre que el salari mínim interprofessional a tot l’estat espanyol era de 900€ (actualment 950€).

L’increment continuat dels preus del lloguer ha provocat que els desajustos entre els preus d’oferta i la capacitat econòmica dels llogaters sigui cada vegada més gran. Segons el darrer informe de l’Observatori de l’Habitatge Metropolità, el preu del lloguer ha pujat un 127,7% entre 2000 i 2018 a la ciutat de Barcelona.

Els preus dels lloguers de les diverses capitals té una variació d’entre 200 i 1000 euros de mitjana. Els preus acostumen a oscil·lar entre els 600 i els 900 euros per un pis amb una habitació i entre els 1.000 i els 2.000 euros per pisos amb 3 habitacions, ambdós casos al centre de la ciutat. Fins aquí es poden considerar xifres que una majoria de la població pot permetre’s. 

El problema arriba quan ens fixem amb la dada que revela la mitjana dels sous en aquestes capitals. És aquí on es produeixen les incongruències i és aquest l’epicentre de moltes de les protestes relacionades amb els preus dels lloguers. 

Per exemple, un pis de tres habitacions al centre de la ciutat de Berlín pot costar de mitjana uns 1.550 euros.  Lisboa presenta uns preus mitjans de 1.709 euros per un pis en les mateixes condicions (d’habitacions i localització). Finalment, a Madrid els preus es mouen entorn els 1.603 euros. Les diferències entre uns i altres països no sembla ser exagerada. Ara bé, com s’ha dit anteriorment, cal mirar el salari mínim i la mitjana de diners que cobren els ciutadans de cada localització per entendre que una mateixa xifra pot ser completament assequible alhora que totalment desorbitada. Tot rau en el context. 

Seguint en el mateix exemple, Alemanya té un salari mínim de 1.557 euros i una mitjana de salari net de 2.081 euros per persona. A Portugal, una persona treballadora ha de fer front a un sou mínim de 700 euros i a una mitjana de 879. Unes xifres incompatibles amb els preus del lloguer a Lisboa per un pis de tres habitacions, però també pel preu d’un pis d’una sola habitació, el qual oscil·la entre els 800 i els 1000 euros. Per últim, a Madrid els lloguers que no baixen dels 1000 euros mentre el salari mínim interprofessional a l’estat espanyol és de 950€

Read more

L’eficiència de les mascaretes davant el coronavirus

Viròlegs afirmen que les mascaretes no són una protecció efectiva contra els virus transportats per l’aire

Serena Iordache i Anna Reig

El comité d’emergència de la Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat aquest dijous l’emergència internacional pel brot del Coronavirus. D’aquesta forma ho ha anunciat el director general de l’organització, Adhanom Ghebreyesus, afirmant que es tracta d’una “acció global” per tal de contenir l’expansió del virus. 

Tot i així, en la seva intervenció el director ha volgut fer èmfasi en què això no ha de comportar “un vot de desconfiança cap a la Xina”, sinó que es tracta d’una mesura per protegir aquells països que “davant la possible arribada del virus no compten amb els recursos per controlar-lo”. 

Dels 5.997 casos confirmats a la Xina fins el 29 de gener, un 21% dels casos han estat molt greus i solament el 2’2% d’aquests ha acabat en mort. No obstant, per les seves característiques, el coronavirus té possibilitats d’extender-se i de causar una pandèmia.

La propagació del coronavirus ha fet que algunes farmàcies de països europeus hagin viscut un augment desmesurat de les vendes de mascaretes, solucions hidroalcohòliques i esprais desinfectants. Aquest fet també s’ha produït al nostre país i concretament a Barcelona. Encara que els dos casos sospitosos de ser coronavirus a Espanya han resultat ser negatius, i que el Ministeri de Sanitat ha afirmat que el risc de contagi al país és baix, l’ús de les mascaretes ha esdevingut un tema d’interès. Però, són realment eficaces a l’hora de protegir-nos? 

El viròleg David Carrington, de l’Hospital londinenc St. George, ha afirmat a la BBC que les mascaretes no són una protecció efectiva contra els virus o les bacteries transportades per l’aire, ja que no tenen filtres d’aire i deixen els ulls exposats. Tanmateix, admet que sí disminueix el risc de contraure el virus a través de esternuts i tos. 

També cal destacar que l’efectivitat d’una mascareta es medeix en funció de la precisió amb què retenen les partícules més petites. En aquest sentit, els models amb classificació FFP3 i N95 són els més recomanables. Per últim cal que la mascareta tingui forma ergonòmica i s’ajusti al rostre sense permetre l’entrada d’aire per les vores.

A continucació podeu escoltar la versió de la notícia realitzada pels companys d’UPF Ràdio: Gina Agustina, Adrian Soler, Cristina Poyato, Ariadna Ruiz i Elena Urbán.

Read more

Les nominacions i les polèmiques dels Oscar 2020

Meritxell Palou i Serena Iordache

L’Acadèmia del cinema de Hollywood ha anunciat els nominats per la gala d’entrega dels premis Oscar. Aquest any la ceremònia dels premis tornarà a estar marcada per la manca de presentador.

Tanmateix, com cada any, la gala de la nit del cinema estarà acompanyada per la polèmica; per una banda, la falta de nominacions de dones en categories com «Millor director» i, per altra banda, que l’augment de nominacions de pel·lícules produïdes per plataformes com Netflix.

Aquí teniu la informació necessària sobre la gala del proper 9 de febrer al teatre Dolby de Los Angeles:

Read more

Futurs ministres de la coalició de govern PSOE-Unidas Podemos

Si no hi ha sorpreses, Pedro Sánchez sortirà del Congrés investit com a nou President d’Espanya. Després d’un llarg període en funcions, la política espanyola es posa les piles: aquesta tarda el socialista ja podria jurar el càrrec davant el rei, i divendres se celebrarà el primer Consell de Ministres del nou govern de coalició. Ara bé, qui seurà al voltant de la taula encapçalada per Sánchez?

De moment, sabem que serà un executiu amb moltes carteres i tres vice-presidències que serviran per explicitar els pilars de la legislatura entrant. Enmig d’un ball de noms, però també de competències, els integrants de la famosa fotografia a les escales de la Moncloa cada vegada es perfilen més. Els ministrables confirmats a dia d’avui són els de la formació morada. D’entre els socialistes, però, n’hi ha que sonen amb especial força i que ja han estat revelats pels mitjans de comunicació.

Read more

El Pavelló Alemany encara el 2020

La Fundació Mies van der Rohe obrirà gratuïtament els primers diumenges a partir del gener

Emili Serra

El Pavelló Alemany de Mies van der Rohe obrirà de franc els primers diumenges a partir del gener del 2020. Així va anunciar-se després que el consell d’administració de l’EPE Fundació Mies van der Rohe, integrat per l’Ajuntament de Barcelona, el Ministerio de Fomento, el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, la Fira de Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, el Museum of Modern Art de Nova York i l’Stiftung Preussischer Kulturbesitz de Berlín, aprovés els pressupostos per a la pròxima temporada.

A més, la Fundació ha decidit optar també al públic infantil. El programa educatiu que s’ofereix a les escoles s’havia enfocat fins ara a alumnes de secundària i batxillerat. La intenció és endinsar-los en el món de l’arquitectura moderna a través del treball amb maquetes realistes dels arquitectes. A partir de l’any vinent, el programa es destinarà també als alumnes de primària, així com a les famílies que vulguin acostar els seus fills al món de l’arquitectura.

Amb aquestes novetats, la fundació s’ha proposat arribar als 100.000 visitants l’any vinent. A un mes vista de tancar la temporada 2019, ja han visitat la fundació 84.000 persones i es calcula que la xifra pujarà a 95.000 en acabar l’any.

El pavelló continuarà lligat als esdeveniments artístics de la ciutat (Llum Barcelona, Loop, SonarMies, Swab, Barcelona Gallery Weekend), al cicle de música (amb la col·laboració de la Fundación Goethe) i al de cinema a l’aire lliure Pantalla Pavelló. També es presentarà el resultat de la primera edició de la Beca Lilly Reich per a la igualtat en arquitectura ‘Re-enactment: Lilly Reich ocupa el Pavelló de Barcelona’ i s’obrirà la segona convocatòria d’aquesta beca, que s’atorga cada dos anys.

La fundació també atorgarà el Premi d’arquitectura contemporània de la Unió Europea, el premi Mies van der Rohe. A través d’aquest guardó, es vol promocionar l’excel·lència en l’arquitectura més enllà dels cercles especialitzats i augmentar la interacció de l’arquitectura amb tots els actors socials en l’àmbit europeu i més enllà.

El pressupost per al 2020 s’acosta als dos milions d’euros, dels quals més d’un 50% prové d’ingressos propis generats per l’explotació del pavelló amb visites, lloguers i venda de productes, a més dels aconseguits pel patrocini i col·laboracions amb entitats privades i públiques. Les aportacions realitzades pels membres del Consell d’Administració i en particular per l’Ajuntament de Barcelona representen un 35% del pressupost. La resta del finançament s’obté a través de col·laboracions i de projectes subvencionats per la Unió Europea.

Read more

El carrer més car d’Espanya, a BCN

El Portal de l’Àngel revalida la seva posició com a via comercial amb els lloguer més alts

Elisenda Rovira i Poblet

El Portal de l’Àngel és l’únic carrer comercial d’Espanya que ocupa un lloc en el rànquing de les 25 vies més cares del món. Ho fa en la posició número 14, segons l’informe internacional Main Streets Across The World elaborat per la consultora Cushman & Wakefield. El metre quadrat dels establiments es paga a 285 euros mensuals, una xifra que presenta un increment de l’1,8% respecte l’any passat i supera per 10€ euros el metre quadrat dels carrers Preciados i Serrano del centre de Madrid. Amb aquesta revalidació, el carrer barceloní ja fa 10 anys que es posiciona en aquest rànquing. Una de les causes és que Barcelona lidera les xifres de turisme no resident sobrepassant, amb molt, Madrid.

La zona comercial turística de Barcelona ubicada entre plaça de Catalunya i Passeig de Gràcia, segon carrer més car segons l’estudi de la consultora, s’està reiventant i la presència de les grans multinacionals és cada cop més habitual. A més, la propietat d’aquests locals està passant a mans de grans fons d’inversió i empresaris multimilionaris.

L’edifici històric de Telefònica, construït a principis del segle XX és una de les construccions que ha canviat de propietari en aquesta nova etapa del comerç al centre de la ciutat. L’empresa, que actua ara sota el nom de Movistar, ha venut la seva seu històrica al milionari basc Daniel Maté pel valor de 100 milions d’euros. Amb aquesta adquisició, ja són cinc els edificis que l’empresari de Sant Sebastià ha comprat a l’empresa. Tot i el canvi en la propietat, l’empresa mantindrà en aquesta ubicació les oficines i el Movistar Centre, un espai obert als ciutadans on se celebren diverses activitats relacionades amb la tecnologia i la innovació.

Més canvis a plaça de Catalunya

L’antic edifici de El Corte Inglés, que també havia acollit els negocis de Mark&Spencer i Desigual, és un altre cas d’aquest tipus de transaccions. Adquirit pel fons de capital estranger IBA Capital l’any 2013, anirà ara a càrrec d’un vehicle d’inversió liderat per Bankinter, però que també aglutina inversors locals i institucionals. L’edifici històric de cinc plantes i uns 7.200 metres quadrats acollirà en règim de lloguer la marca irlandesa Primark a les primeres 4 plantes, mentre que la cinquena quedarà destinada a oficines del sector terciari.

El cas de grans superfícies de la multinacional Primark no és un fet aïllat arreu de l’estat. L’empresa tan coneguda pels seus preus low-cost ja va obrir el 2015 l’establiment més gran d’Espanya i l’únic al centre de la capital, amb més de 12.000 metres quadrats a la Gran Vía. També a Sevilla l’obertura de la primera botiga a la ciutat va generar grans cues i aglomeracions al centre comercial Torre Sevilla.

Read more

Commemoren les “set vides” dels Quatre Gats

Jordi Notó presenta una biografia inèdita de l’històric local barceloní

Emili Serra

Viena Edicions i l’Ajuntament de Barcelona van presentar ahir el llibre Els 4 Gats: Les Set Vides d’un Local Emblemàtic de Barcelona de Jordi Notó i Brullas. L’obra és una biografia del local, un dels més emblemàtics de la ciutat i un epicentre cultural del segles segles XIX i XX.

La idea d’escriure el llegat dels Quatre Gats va sorgir a l’entorn familiar de Notó. El seu germà, Pere Notó, va ser un dels impulsors del renaixament del local el 1978. Segons va explicar l’autor, al sopar de celebració dels 120 anys del local, els convidats van notar que hi havia molts detalls que no es coneixien i que calia deixar la història escrita.

El nom del llibre fa referència al mite popular que envolta els gats. Lligant la dita amb la història de l’espai, l’escriptor va explicar que Els Quatre Gats es troba ara en la seva setena vida. L’històric local va obrir les seves protes el 1897. Segons l’autor, era “el primer after” de Barcelona. “ El propietari, Pere Romeu, va tancar sobtadament, però de seguida s’hi va instal·lar el Cercle de Sant Lluc, un grup artístic que va néixer com a reacció al Modernisme. Van desfilar pel local algunes de les principals figures del panorama cultural català, com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Gaspar Homar, Josep Llimona, Eusebi Arnau, Eugeni d’Ors, a més dels socis com Josep Pijoan, Francesc d’Assís Galí, Joaquim Folch i Torres, Joan Miró, Sebastià Gasch o Joan Prats. Amb ells es recuperen les actuacions amb titelles.

«Van desfilar pel local algunes de les principals figures culturals, com Antoni Gaudí»

El grup s’hi manté fins el 1936, quan el local va convertir-se en un ateneu del Partit Socialista. S’hi feien actes de solidaritat amb el front de Madrid i el del País Basc fins que va acabar la Guerra. Va ser aleshores que el local va passar a mans de l’empresa GIB, que va haver de castellanitzar-ne el nom. El negoci no els va funcionar i el local va passar a mans de Confecciones Albert, una empresa de manufactures de La Bisbal d’Empordà. Després de la crisi, quan l’empresa va tornar a moure la seva seu, el local va tornar a ser Els Quatre Gats gràcies a l’impuls de Pere Notó. El seu germà i autor del llibre explica, però, que “això no s’entén sense el context de Barcelona”. La ciutat, recent sortida de la dictadura, “tenia ganes de llibertat”.

És el moment en què es comencen a democratitzar els Ajuntaments. La Generalitat, però, no va veure futur en el projecte, que finalment va tirar endavant gàcies a Joan Miró, que va donar-los un quadre. No obstant això, el bar-restaurant va començar a desbordar-se com a empresa. La “setena vida” dels Quatre Gats comença quan el grup Ferrer consegueix dinamitzar el local des d’una perspectiva empresarial.

“Primer de tot cal dir que el propòsit de reobrir Els Quatre Gats no es va materialitzar només pel caprici i la il·lusió d’uns joves; hi van influir moltes circumstàncies. També s’hi van implicar moltes persones. En Pere, el meu germà, no va estar sol, i pretenc reconèixer a tothom el seu gra de sorra. Però, com en el cèlebre principi de l’efecte papallona, ell mereix que es reconegui el seu primer aleteig i les repercussions d’aquest moviment de l’aire.

El projecte va afectar tota la ciutat, primer, i després va adquirir una dimensió universal gràcies a les moltes personalitats que hi van col·laborar i que de seguida s’hi van sentir implicades, especialment Joan Miró”. Sosté l’autor. Pere Notó i Ricard Alsina van fer un viatge a Mallorca amb l’objectiu de demanar-li col·laboració econòmica. En relació amb aquest viatge, l’autor explica que “com a únic equipatge portaven la il·lusió i la fe en un projecte: tornar a obrir Els Quatre Gats en el mateix lloc on, a final del segle xix i principi del xx, havia existit aquell bressol del Modernisme i cau del famós cenacle de bohemis i artistes”. L’artista va respondre molt positivament i els va prometre el lliurament d’un quadre.

El 24 de setembre de 1978 s’obre Els Quatre Gats de Montsió 5, i per desig dels socis fundadors, Joan Miró va ser de les primeres persones a visitar el local. També el dia de la Mercè, però de l’any 1983, per fi, s’obria el local històric que va envoltar la vida d’Els Quatre Gats. En aquesta ocasió l’estat de salut de Joan Miró era molt delicat i no va poder ser-hi present. Tirar endavant el local va ser una lluita continua, plena d’esforços per part dels seus impulsors, que només volien mantenir viva la memòria d’Els Quatre Gats. Finalment van haver de deslligar-se del projecte. En l’actualitat, Els Quatre Gats segueix en actiu.

Revista Quatre Gats

Amb el desig de recuperar la també anomenada revista Quatre Gats, impulsada per Pere Romeu, i que promovia obres representatives del Modernisme, amb quinze números publicats l’any 1899, l’any 1978 se’n va publicar un nou número, de quatre planes i com a imatge de portada hi havia la primera obra que va donar Joan Miró. En aquest número, coordinat per Joaquim Molas i amb un editorial de Joan Brossa, hi van col·laborar Montserrat Roig, Quim Monzó i l’editor Jaume Vallcorba.

L’objectiu inicial de donar continuïtat a la revista, no es va poder assolir, i només es va publicar un número, representat també al llibre. A l’obra també s’hi troben entrevistes a diversos personatges que van viure la reobertura a Els Quatre Gats, com el cronista Lluís Permanyer o la ja desapareguda periodista Patricia Gabancho.

Read more

Les escoles ‘ocupen’ els xamfrans

L’Ajuntament de Barcelona ha ampliat 9 voreres dels centres educatius per més seguretat

Anna Hernàndez i Garriga

Els pares dels infants de nou escoles del barri de l’Eixample ja respiren més tranquils gràcies als xamfrans escolars o ampliacions de les voreres, més segures pels petits, que ja funcionen des de fa mesos en aquests centres. Les escoles que han rebut aquesta nova mesura han estat el CEIP Mallorca, l’IES Ernest Lluch, l’escola de Salesianes Maria Auxiliadora, Fructuós Gelabert, l’Escola Tabor, l’Escola Joan Miró, l’IES Jaume Balmes, l’escola Ramon Llull i, finament, la Poeta Maragall.

L’actuació va néixer com una iniciativa del districte del barri barceloní i s’ha materialitzat en quatre tipus d’obres diferents en funció de les característiques urbanístiques de cada zona: l’ampliació de la zona de l’entrada de les escoles, les que han ocupat una part de la calçada per posar uns mòduls de fusta amb paret, les que han ampliat el xamfrà i, finalment, les que no han pogut ser ampliades.

Totes elles tenen marques visuals a terra per indicar que es tracta d’un espai escolar destinat pels pares i l’esbarjo de la canalla. A més, gairebé tots aquests espais s’han construït amb unes lloses de fusta decorades amb franges de colors.

Un alleujament pels pares

L’actuació va començar el febrer i fa entre sis i deu mesos que els nou centres disposen d’aquests nous espais, que, segons un grup de pares de l’escola Ramon Llull, doten de vitalitat l’espai públic, sobretot de cara els infants. “Els nens no han d’anar tan alerta i els pares estem més tranquils que, en aquesta zona, no hi ha perill que caiguin a la carretera i puguin tenir un accident”, explicava Xavier López, un pare que deixava la seva filla a la mateixa escola barcelonina. Una visió similar és la que tenia una altra de les mares, Anna Ventura, que assegurava que l’espai amb les parets de fusta “és un motiu de relax tant pels pares com pels fills”.

Tot i les bones valoracions que ha rebut l’ampliació de la vorera en aquesta escola, la major part dels pares consultats troben a faltar llocs per seure-hi mentre esperen els seus fills o mentre aquests juguen després de l’escola. Ara bé, el cas de l’escola Ramon Llull no és el mateix que el d’altres escoles, on l’espai habilitat és notablement més gran i ha estat possible col·locar-hi altres elements.

La Sagrada Família exigeix més seguretat

Qualsevol que passi per davant de l’Escola Sagrada Família veurà la pancarta que diu: “Aquí també cal xamfrà social”. La vorera de davant de l’escola és estreta i una part d’un dels dos carrils del carrer Sardenya on es troba, és d’estacionament en zona verda. L’ampliació de la vorera ocupant una part del carrer, com és el cas d’altres escoles, suposaria un col·lapse dels cotxes circulant per aquest vial. L’escola no es conforma i exigeix garantir la màxima seguretat pels seus alumnes i demanen que adaptin la mesura a les dificultats urbanístiques.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies