Oci contagiat

Sara Gómez Alburquerque i Úrsula Gazdagi

«La salut és el primer». Aquesta és la premissa que ha condemnat l’entreteniment i les activitats culturals/d’oci durant els últims dies. Inevitablement, els esdeveniments comporten aglomeracions, un dels majors perills actualment. Les conseqüències han estat immediates, esquitxant en major mesura la indústria musical i el turisme. Ningú vol prendre el risc de sacrificar la seva salut per passar-ho bé. Ara les prioritats s’inverteixen.

Barcelona no ha estat cap excepció. Després de la suspensió del Mobile per controlar l’expansió del coronavirus, ara s’està limitant l’espai aeri espanyol i català produint la cancel·lació de viatges programats per al mes de març, especialment de turistes procedents de països asiàtics, en particular de la Xina, Corea del Sud, Tailàndia i el Japó.

A més, Itàlia ha estat condemnat a bloquejar-se per complert degut a la ràpida propagació del Covid-19. La reducció de fluxos s’està traslladant a tot el sector turístic i s’han anul·lat massivament les activitats d’una gran multiplicitat de negocis, com els de restauració. A la ciutat, s’ha fet evident al nombre d’entrades a la Sagrada Família, la Casa Batlló i el Museu del Barça, entre altres punts d’interès.

Un dels fets més destacables ha estat la introducció de limitacions tangibles en els plans d’oci, que incrementaven a partir de les propers dies a causa de les vacances de Setmana Santa. Però, s’hi ha arraigat una caiguda de demanda provocada per l’alerta sanitària que ha obligat les aerolínies i els comerciants a prendre mesures per fer el negoci rentable. Bona part del turisme que rep la capital catalana prové de viatges organitzats, al voltant del 70%. Aquest és només un més dels efectes que tindrà la paral·lització en els ingressos i el ritme barcelonins/catalans.

La indústria de l’entreteniment ha reaccionat ràpidament a l’advertència de la CDC que els nord-americans haurien de preparar-se per un brot de coronavirus. A escala mundial, hi ha més de 90.000 casos confirmats de coronavirus, identificats com a COVID-19, principalment a la Xina continental, on es va originar.

Ajornament o cancel·lació d’esdeveniments culturals a Barcelona

Teatre Nacional de Catalunya. Es cancel·len les representacions i activitats públiques durant els pròxims 15 dies, a partir del dijous 12 fins al dia 26 de març.

Sala Apolo. Cancel·la la seva activitat de concerts i sessions de club des del dia 11 de març fins a 15 dies. S’estan buscant noves dates per reprendre les activitats cancel·lades.

Razzmatazz. Aquesta sala també cancel·la tots els concerts i esdeveniments programats a partir del dia 12 de març fins durant dues setmanes.

Barcelona Beer Festival. A causa del comunicat de la Generalitat d’anul·lar tots els esdeveniments amb un aforo superior a les mil persones, el festival ha anunciat el seu ajornament i estan treballant per poder donar noves dates.

Zurich Marató de Barcelona. S’ha ajornat del diumenge 15 de març fins al 25 d’octubre.

Cruïlla de Primavera. S’han ajornat els concerts que tenien lloc durant el mes de març. Queden afectats els grups Sopa de Cabra, Snarky Puppy, PRD Mais, Fat Freddy’s Drop i MC Slave.


Ajornament o cancel·lació d’esdeveniments culturals a la resta d’Espanya

Figura principal de les Falles d’aquest any. Imatge: EFE.

Museu Nacional del Prado. Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia. Museu Nacional Thysse-Bornemisza. Romandran tancats fins nou avís.

Teatro Kapital (Madrid). Ajorna temporalment les seves activitats fins nou avís.

«La Noche de Cadena Cien» (Madrid). Es cancel·la el concert que reunia als artistes David Bisbal, Dani Martín, Pablo López, Amaral Dvicio, Aitana i Pedro Capó, entre altres.

Festival «Locos x la música» (Vitoria). Prevista per al dia 14 de març, ha quedat ajornat fins nova data.

Festival de Cinema de Màlaga. L’Ajuntament de Màlaga ha comunicat que l’ajornament del festival, a causa de la recomanació del Govern de no viatjar, que dificultaria que «la cita es desenvolupi amb normalitat».

Falles de València. Queden ajornades fins «el moment que sigui possible celebrar-les», segons el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig.


Read more

La Costa Brava diu prou

SARA GÓMEZ ALBURQUERQUE i EMILI SERRA GIRONÈS

La Costa Brava diu prou Read more

Desestimació crònica del cinema fet per dones

Orsolya Gazdagi & Sara Gómez Alburquerque

Fa un mes que es va estrenar al cinema «Birds of Prey», l’última adaptació de DC Còmics a la gran pantalla. Presentada com un spin-off de «Suicide Squad» (2016), la pel·lícula narra les peripècies de Harley Quinn després de la seva ruptura amb el Joker, i els seus esforços per demostrar al món (i a ella mateixa) que és molt més que la núvia del Príncep Pallasso del Crim. A més de l’emancipació de Harley d’una relació tòxica, la cinta traspua sororitat, mostrant l’aliança entre cinc dones diametralment oposades que es veuen obligades a unir les seves forces per acabar amb el vilà de torn – es tracta d’una pel·lícula d’acció, al cap i a la fi.

Per important i oportú que sigui el missatge que transmet la història, és encara més important qui la conta. Dirigida per Cathy Yan, escrita per Christina Hodson i protagonitzada per Margot Robbie, Jurnee Smollett-Bell, Mary Elizabeth Winstead, Rosie Perez i Ella Jay Blasco, «Birds of Prey» inclou a les dones en cada graó del procés creatiu i demostra que les pel·lícules de súper-herois no són propietat exclusiva del gènere masculí.

La presentació mundial a Londres de «Birds of Prey» amb la seva directora Harley Quinn els actors (majorment dones). FOTO: David Dettman

Encara que fresca, divertida, amb un missatge empoderant i molta acció, la cinta va comptar amb una resposta més negativa de l’esperada a la seva estrena. Després de la seva primera setmana de projecció es va convertir en la pel·lícula de DC menys taquillera, i mitjans com Variety i Deadline la van titllar de «decebedora» i un «fracàs», malgrat hacer recaptat 81 milions de dòlars a nivell global durant els seus primer dies. D’altra banda, segons Comic Book Resources, el 90% de les crítiques negatives provenien d’homes els quals, per alguna raó, es van obstinar a creure que «Birds of Prey» era una pel·lícula anti-homes, i li van fer boicot negant-se a veure-la als cinemes.

Una cosa semblant va ocórrer el desembre passat quan es va estrenar «Little Women», l’adaptació de la directora Greta Gerwig de la novel·la de Louisa May Alcott. Amb un equip tècnic compost en la seva majoria per dones, el filme no va aconseguir desfer-se dels prejudicis que la qualifiquen de ser una pel·lícula «per noies». Ni en els Golden Globes ni en els Oscar va estar nominada a «Millor Pel·lícula» o «Millor Direcció», quan a Rotten Tomatoes va obtenir una valoració positiva del 97%. Sembla com si les pel·lícules sobre homes, dirigides per homes i protagonitzades per homes siguin considerades com cinema estàndard, mentre que les pel·lícules de dones cauen en una categoria diferent i, pel que sembla, pitjor.

La pel·lícula dirigida per la directora Greta Gerwig «Little Women» guanya l’Oscar a millor vestuari, una de les seves sis nominacions.

El drama «The Farewell» reflecteix amb molta destresa les complicades dinàmiques d’una familia xinesa-estadounidenca, basades en la pròpia experiència de la directora i guionista del film, Lulu Wang. La crítica es va desfer en elogis cap a Wang i va lloar l’actuació de les actrius Awkwafina i Zhao Shuzhen. Però tot això no va impedir als membres de l’Acadèmia passar-la per alt a l’hora de decidir les nominacions. Per què? Una pel·lícula indie i una directora poc coneguda poden ser els motius d’aquesta «negligència». Però «Whiplash» (2014) entra dins d’aquests paràmetres i, tot i així, va aconseguir la cobejada nominació a «Millor Pel·lícula». Però «The Farewell», a part de ser una pel·lícula indie, compta amb una directora poc coneguda a més de racialitzada, i la trama es desenvolupa majorment en mandarí. Obstacles, pel que sembla, insalvables – però només si el títol no és «Parasite».

Lulu Wang posa amb els premis guanyats als 35th Film Independent Spirit Awards a millor pel·lícula per «The Farewell» i a la millor actriu de suport, que va acceptar en nom de Zhao Shuzhen. FOTO: REUTERS/Lucas Jackson

Aquests exemples mostren una conjuntura discriminatòria i escrupulosa plasmada en tots els contextos que inclouen una activitat creativa. És inqüestionable com la presència femenina en l’elit de la producció cinematogràfica és abundant però insignificant a la mateixa vegada. Els grans mites del cinema tenen nom i cognoms masculins. Aquest fet desemmascara la inherent i imposada exclusió de les dones envers les apreciacions i valoracions més significatives. I és que per molt que una dona crea productes audiovisuals de gran impacte i qualitat, sense haver de demostrar que estan per sobre de ningú, sinó seguint els seus propis principis i anhels, no se li contempla o admira de manera igual a un home. 

Fa més de deu anys des de l’única edició dels Oscars on una dona va guanyar el premi a Millor Direcció. L’actriu i cantant Barbra Streisand anunciaria com la directora Kathryn Bigelow obtindria un inesperat i merescut guardó que obriria una nova etapa en l’entramat hollywoodenc i cinematogràfic internacional. La inèdita gesta no s’ha tornat a repetir. Als 92 anys d’història dels Premis de l’Acadèmia, només cinc dones han estat mai nominades a la millor directora.

Aquest any el panorama era especialment polèmic perquè les dones van dominar les llistes del top-10 i les converses al voltant dels premis. Les ja mencionades «Little Women» de Greta Gerwig, «The Farewell» de Lulu Wang i altres com «Hustlers» de Loust Scafari o «Portrait of a Lady on Fire» de Céline Sciamma van classificar-se de manera coherent entre les pel·lícules de més èxit de la crítica de l’any, però no van assolir els llocs privilegiats de reconeixement.

El tarannà que enalteix el talent masculí ho continua eclipsant tot i no deixa espai per tal que la llum femenina brilli amb una intensitat equivalent, idèntica. Però, avui en dia el got es pot veure mig ple o mig buit. Segons un estudi recent de la Universitat de el Sud de Califòrnia, d’entre els 114 directors de les 100 pel·lícules més taquilleres del 2019, només 12 van ser dones (10,6%), enfront de 102 homes (89,4%). No obstant això, aquest 10,6% és més del doble de la xifra registrada al 2018 (4,5%).

A més, les directores femenines reben moltes menys oportunitats de dirigir una segona pel·lícula que els seus homòlegs masculins. Segons l’Institut Annenberg, les dones van dirigir només el 4% de les 1200 millors pel·lícules del 2007 al 2018. D’aquestes directores, només el 17,4% havien arribat a dirigir una altra pel·lícula més enllà del seu llargmetratge (el 13% va dirigir un segon, el 2,2% el tercer). , i el 2,2% el quart). Per contra, el 45,7% dels homes que van fer una pel·lícula superior en l’última dècada havien arribat a dirigir més pel·lícules després del debut en llargmetratge (21% el segon, 13,1% el tercer, 6,2% el quart i 5,5% el cinquè o més).

Annenberg Inclusion Initiative mostra les diferències d’oportunitats de carrera de directores masculines i femenines. FONT: USC Annenberg Inclusion Initiative.

Altres casos que exemplifiquen el potencial i la manca de justícia i atenció que reben les directores & actrius a la indústria del cinema són els de: Sofia Coppola, qui no dirigeix un film des del 2017, però és, sens dubte, una directora amb molt a dir sobre les relacions humanes, tal com va demostrar amb «Lost in Translation», la seva segona cinta -nominada a Millor Pel·lícula i Millor Direcció en els Óscar i premi a Millor Guió, a més de guanyar el de Millor Pel·lícula en els Globus d’Or-; o Lynne Ramsay, qui va rebre un ovació dempeus de set minuts quan la seva pel·lícula «You Were Never Really Here» va ser estrenada al Festival de Cinema de Canes el 27 de maig del 2017.

Hollywood ha contret un deute amb les dones de la indústria equiparable al de la desigualtat salarial contra la qual les actrius porten lluitant anys. Les històries explicades per dones i protagonitzades per elles mateixes continuen sent relats amb missatges i moralitats que poden apel·lar a tothom. Tan sols s’han d’interioritzar sense cap tipus de prejudici. I gaudir-les.

Read more

Una donació històrica al MACBA

El col·leccionista Rafael Tous cedeix més de mil obres d’art conceptual al patrimoni cultural català

Úrsula Gazdagi & Sara Gómez Alburquerque

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), un dels majors expositors artístics de Catalunya, ha tornat al punt de mira gràcies a l’empresari i mecenes català Rafael Tous, qui ha donat la seva col·lecció creada al llarg de 50 anys al centre. Ha recopilat cuadres conceptuals des dels anys setanta i, finalment, ha considerat que tindrien més valor a un museu públic on tothom els pot gaudir. Així, vol realitzar una crítica a allò que ell considera egoisme i elitisme per part de col·leccionistes que desitgen conservar les obres a nivell íntim.

En total, un miler d’ítems que formen part de centenars d’obres i instal·lacions signades per 26 artistes catalans com: Antoni Miralda, Eugènia Balcells, Jordi Benet, Francesc Abad, Carlos Pazos, Àngels Ribé, Francesc Torres, Joan Rabascall, Eulàlia Grau , Pere Noguera, Jordi Pablo, Jaume Xifrà, Fina Miralles i Eva Lootz, entre d’altres. En companyia de el director de centre, Ferran Barenblit, ho va anunciar aquest dilluns el propi col·leccionista al hall de l’Macba. També hi van assistir alguns dels artistes mencionats anteriorment. Tous va dir que seguirà comprant i que aquestes obres també acabaran formant part del fons de la galeria.

Rafael Tous anuncia que dona la seva col·lecció d’art conceptual al MACBA. Foto: Miquel Coll

Barenblit va afirmar que es tractava de la donació més important i abundant de la història del museu. A més, va destacar el gest desinteressat d’una concessió sense cap tipus de contraprestació i va explicar que la col·lecció s’anirà veient a poc a poc. La primera vegada, el proper mes de novembre, en què s’exposaran els treballs de quatre o cinc dels artistes. Té la intenció de seleccionar només quatre artistes perquè s’entengui el seu treball i que el missatge arribi complet.

És una col·lecció construïda a través de relacions d’amistat entre els artistes i Tous, qui ha visualitzat i admirat a creadors de tota una generació. El mecenes va afegir durant a presentació que és una col·lecció construïda amb cura i dedicació, tant a través de la seva participació directa com a través de l’acció de la seva sala Metrònom -clausurada el 2006-, un nucli per la creació més radical de Barcelona. Ell determina que el conjunt de cuadres és un resum d’un moment de la història que encara continua, perquè la col·lecció encara està en marxa.

El col·leccionista i mecenes també posseeix una enorme col·lecció de fotografia contemporània amb 20.000 peces de tot el món, una altra de còmics i una altra d’art africà, a més d’una biblioteca cultural amb més de 200.000 volums; i ha creat una fundació que té cura de 1.000 nens a Uganda. Ell confesa que va tenir obsessió per col·leccionar des de ben petit, quan guardava llibres, revistes, cromos i joguines que li compraven o donaven els seus pares. Als 17 anys va començar a treballar en la indústria tèxtil del seu pare a Sabadell i el 1968 va muntar una empresa de confecció que va funcionar fins a l’any passat. Aquesta li ha permès crear les col·leccions.

Va començar adquirint artistes de finals del segle XIX i inicis del XX, però després va passar a l’art de denúncia política. Es decanta per l’art crític que reflecteix preocupacions socials, ecològiques i intel·lectuals. L’interès el va portar a conèixer artistes conceptuals catalans, començant per Pere Noguera, que va estar a la presentació de la donació al costat d’altres creadors com Francesc Abad, Jordi Pablo i Jordi Cerdà. La seva filosofia de mecenatge es fonamenta en ajudar a l’artista a continuar treballant, produint i exhibint.

Encara es desconeix l’entitat que passarà a ser propietària de les obres

El gerent del MACBA, Josep Maria Carretè, ha aclarit que encara falta definir quina administració pública serà la propietària de les obres. Al contrari d’altres museus, el MACBA no és una entitat d’utilitat pública, per la qual cosa Tous no queda exempt de pagar els impostos de donació. El que sí ha quedat clar és que la col·lecció de Tous no formarà part de la propietat privada de la Fundació Macba.

Rafael Tous, el gran mecenes català

Read more

Dignitat laboral i artística sobre ‘puntes’

El Suprem confirma com indefinida a una ballarina de Ballet Nacional després de deu anys de contractes temporals

SARA GÓMEZ ALBURQUERQUE & ALAI RENTERÍA

Les condicions laborals dels artistes que desitgen dedicar-se a la seva vocació són majorment deficients i precàries. Els baixos sous i les situacions d’incertesa són els sacrificis que comporta obtenir una professió per la qual se sent passió. El món de la dansa n’és un dels majors exponents d’aquesta situació. Les ‘víctimes’ són inacabables, però es propis ballarins lluiten per canviar la situació. Alguns casos arriben a tenir ressò i conscienciar. Aquest ha estat el cas d’una ballarina acomiadada del Cos de Dansa del Ballet Nacional d’Espanya després d’haver-se acreditat que va signar una desena de contractes temporals entre 2002 i 2012. La Sala del Social del Tribunal Suprem l’ha confirmat, finalment, com a treballadora indefinida.

En una sentència datada el 15 de gener i publicada aquest dilluns, l’alt tribunal entén que s’ha d’aplicar el règim laboral específic dels artistes, que permet convertir en fix el contracte temporal d’un treballador que, en un període de trenta mesos, hagi estat contractat més de vint mesos per a una mateixa empresa amb o sense solució de continuïtat -mitjançant dos o més contractes temporals-. Els magistrats rebutgen així el recurs de cassació interposat per l’INAEM (Institut Nacional d’Arts Escèniques i de la Música) i confirma la sentència de Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), que va declarar l’acomiadament improcedent i va condemnar l’empresa a la readmissió de la dona o a el pagament d’una indemnització de 51.666 €.

Assaig de repertori a les instal·lacions del Ballet Nacional i façana del Tribunal Suprem de Justícia, qui ha fallat a favor de la ballarina demandant. FOTO: Collage propi.

La professional exercia la mateixa feina que un ballarí fix de la companyia. Per aquest motiu, no s’hi podia atribuir cap justificació per explicar els continus contractes laborals que només afegien incertesa i preocupacions al treball de l’artista. En el present cas, és un fet provat que la treballadora havia participat en les activitats de repertori de ballet amb exclusivitat –sense possibilitat d’alternar un altre treball prescindint d’autorització-, tant respecte de les concretes representacions anuals programades com respecte de l’activitat relacionada amb el manteniment, preservació i actualització de la dansa espanyola. Així, tot i que el Suprem reconeix que la temporalitat pot ser usada «amb normalitat», no es pot vacil·lar quan l’objecte de l’activitat contractada sigui la realització de labors estructurals i ordinàries, «l’única contractació possible sigui la contractació indefinida».

Aquest cas visualitza una conjuntura artística espanyola necessitada d’ajudes i més clientela. L’atenció destinada a l’obra creativa és molt menor a l’Estat espanyol que a la gran majoria d’Europa. Així, les companyies han de sobreviure en condicions d’insuficiència. Encara i això, no es poden justificar els mals tractes que realitzen envers els seus integrants. Les característiques especials de la feina artística i la dificultat d’encaixar-lo en els protocols de l’Administració pública han estat font contínua de conflictes jurídics per l’INAEM. Aquesta no és la primera sentència que els obliga a reconèixer com a personal indefinit a ballarins de les companyies de titularitat estatal (Ballet Nacional de Dansa i Companyia Nacional de Dansa), però sí que és la primera vegada que un cas d’aquest tipus arriba a el Suprem, després que l’INAEM decidís interposar un recurs de cassació per a la unificació de la doctrina.

Ballarins del Ballet Nacional d’Espanya, davant del teatre de la Zarzuela, dies abans de la vaga de juny de 2016. FOTO: EFE

Va ser considerablement decisiva la vaga contra els contractes temporals efectuada l’estiu del 2016 pel conjunt del Ballet Nacional d’Espanya. Un total de 33 ballarins dels 42 totals i cinc músics del BNE van convocar aturades a partir de el 18 de juny. Però, van prendre la decisió de neutralitzar temporalment la batalla. Així, van declarar que renunciaven a la seva protesta, com a conseqüència de l’abandonament que han experimentat per part de l’INAEM, a qui van culpar de manca de sensibilitat quan va declarar que les seves peticions eren incompatibles amb la llei vigent.

Finalment, en 2018, el Consell de Ministres va aprovar un decret per posar fi al degoteig de denúncies regulant el contracte dels ballarins, però queden encara casos pendents anteriors a aquesta norma. La nova llei estableix que els contractes s’han d’ajustar a la durada de cada projecte, de manera que l’INAEM pot subscriure amb els seus ballarins contractes de més de tres anys, que era el límit que fins llavors imposava l’Estatut dels Treballadors.

Read more

El llegat de Mandela

Sara Gómez, Alai Renteria i Orsolya Gazdagi

Fa trenta anys, Nelson Mandela va ser alliberat després d’haver estat reclòs 27 anys a la presó pel règim de l’Apartheid de Sud-Àfrica. El motiu era la defensa de la llibertat i la igualtat social. Ell va mobilitzar eficaçment el país i el món, per desmantellar el sistema brutal d’opressió racial.

Tot ell és una figura llegendària i admirada amb moltes característiques pròpies, com saludar amb el puny alçat. Va deixar enrere les portes de la presó de Victor Verster fent aquest gest, als 71 anys, demostrant que es comprometia a acabar amb l’apartheid i a establir el govern i els drets de la majoria per a tots els països de Sud-Àfrica.

Però Mandela va esdevenir un home neutralitzat convertit en un nombre: el 46664, el número que els carcellers van pretendre que fos la seva identitat durant els 27 anys en què va estar detingut. Sense comoditats, sense llibertat, sense poder comunicar-se amb l’exterior, el nom de Nelson Mandela va ser créixer i propagar-se per tot el món. Es va convertir en sinònim de lluita, igualtat i llibertat.

El seu alliberament va donar a molts sud-africans la seva primera visió de Mandela ja que, durant el seu empresonament, el règim va prohibir la publicació d’imatges relacionades a la seva obra i dels seus discursos. Però, de sobte, la seva influència ho va conquistar tot un altre cop. «Camarades i companys sud-africans, us saludo a tots en nom de la pau, la democràcia i la llibertat comunes», va dir Mandela hores després del seu alliberament, parlant davant multitud de simpatitzants a l’Ajuntament de Ciutat del Cap.

Dimarts, l’actual president Cyril Ramaphosa, que va parlar en referència al líder de masses per ratificar un «discurs que va fer néixer una nació». Poc més de quatre anys després del seu alliberament, Mandela va ser elegit president a les primeres eleccions lliures del país. L’objectiu era alliberar Sud-Àfrica de dècades de discriminació violentament imposada. Sota el seu lideratge, el país va redactar i aprovar una constitució molt elogiada per la defensa dels drets de tothom, convertint-se en un dels primers a avalar explícitament els drets dels gais.

Mandela i el president sud-africà F.W. de Klerk, qui el va lliberar, van guanyar el premi Nobel de la pau el 1993 «pel seu treball envers l’eliminació del règim dictatorial i repressiu de l’apartheid i per crear les bases d’una nova Sud-Àfrica democràtica».

L’arquebisbe anglicà Desmond Tutu, el premi Nobel de la Pau, va destacar el 30è aniversari de l’alliberament de Mandela. «Nelson Mandela va sortir de la presó per enlluernar Sud-àfrica i el món amb la seva calor i valors humans», van escriure Tutu i la seva dona, Leah, en un breu comunicat. «Les circumstàncies i les prioritats canvien amb el pas del temps, però els bons valors no passen de moda. El trobem a faltar. Amor i benedicció. «

Magnànim, carismàtic i inclusiu durant el seu primer mandat com a president, que va acabar el 1999, Mandela va conduir Sud-Àfrica a una nova era de la democràcia. A més, durant la seva jubilació es va mantenir actiu en fomentar els drets per a tots.

A l’actualitat, Sud-Àfrica està afectada per greus problemes de desigualtat, pobresa i violència, en gran part fruit del tossut llegat de l’apartheid. Alguns sud-africans han criticat Mandela per haver fet massa compromisos o favors, especialment a la minoria blanca, que continua gaudint de prosperitat. No obstant això encara s’insta tots els sud-africans a inspirar-se en el llegat de Mandela per treballar junts amb el propòsit d’ajudar a resoldre aquests problemes.

Altres personatges en defensa dels drets humans

Emparant la justícia racial

Un seient pels drets civils

Pare de la independència d’una nació

La vibrant veu de les minories

Força impulsora de la Declaració Universal dels Drets Humans

Read more

Virus esportiu

Els Jocs Olímpics de Tokyo 2020 i el GP de Xina de Fòrmula 1 són els primers esdeveniments esportius afectats per l’amenaça del coronavirus

Xangai ha anunciat que cancel·la tots els esdeveniments esportius fins que es controli l’epidèmia. El món de l’esport prioritza la prevenció de contagi a tots aquelles competicions que puguin concentrar possibilitats de provocar afectats pel coronavirus de Wuhan. El flux de participants xinesos a certamens desperta inquietud i confusió. A més, el desenvolupament de proves en territori xinès és impossible en les circumstàncies de quarantena actual. La salut és la prioritat humana i esportiva.

El mortal brot podria afectar els preparatius de la trobada esportiva més important: els Jocs Olímpics, celebrats al Japó -JJOO de Tòquio 2020- aquest estiu. El virus ha infectat a més de 28.000 persones de 25 països i ha cobrat més de 560 vides, la gran majoria dels casosa la Xina continental.

Els japonesos es protegeixen del perill de contagi pel coronavirus mentre augmenten les preocupacions entre l’organització del JJOO de Tòquio 2020.
FOTO: Jae C Hong/AP ( https://www.theguardian.com/world/2020/feb/01/tokyo-2020-organisers-fight-false-rumours-olympics-cancelled-over-coronavirus-crisis )

Al Japó s’han registrat almenys 45 casos, inclosos 20 ciutadans japonesos a bord d’un vaixell de creuer en quarantena a la badia de Yokohama. Els funcionaris van anunciar dijous que havien establert un grup de tasques internes de mesures pel coronavirus, encapçalat per Muto. «Hem d’assegurar-nos que el públic, els esportistes i els grups d’interès es sentin segurs i segurs», va dir.

«Estic extremadament preocupat perquè la propagació de la malaltia infecciosa pugui llançar aigua freda en aquest moment cap als Jocs», va dir Toshiro Muto, director executiu del comitè organitzador olímpic de Tòquio, segons la cadena pública japonesa NHK. «Espero que es pugui combtre tan aviat com sigui possible». No obstant això, el primer ministre Shinzo Abe va declarar dilluns que els jocs es procedirien tal com estava previst.

Declaracions de Toshiro Muto, director executiu del comitè organitzador pels JJOO de Tòquio.

Per una altra banda, la Federació Esportiva de Xangai ha publicat una declaració que insta la FIA a cancel·lar el Gran Premi de Xina del 17 al 19 d’abril a causa de l’alarma mundial sentenciada per l’Organització Mundial de la Salut. L’assumpte es va discutir en una reunió de caps de la F1. Aquesta temporada, amb 22 proves per realitzar, és difícil trobar una nova data i les esperances de reprogramar la carrera al setembre disminueixen després que Rússia es negés a intercanviar dates.

Diversos esdeveniments esportius ja han estat cancel·lats a la Xina, inclosos els Campionats Mundials d’Atletisme Indoor previstos al març. La normalitat, inclosa l’esportiva, no podrà dur-se a terme en cap àmbit de la vida fins que la propagació infecciosa no estigui estabilitzada i/o neutralitzada.

Read more

La ‘Super Bowl’: més enllà de l’esport

Sara Gómez Alburquerque i Orsolya Gazdagi

La cita esportiva i mediàtica més transcendent del món acaparava l’atenció de tots els racons del planeta el passat diumenge dos de febrer. Sense importar el context o la situació personal de l’espectador, la gran festa nord-americana oferia un espai de desconnexió, emoció, passió i entreteniment en majúscules.

L’esdeveniment es focalitza en el futbol americà, però aporta gran rellevància a molts altres aspectes controvertits i polèmics: les dimensions polítiques i econòmiques –havent-se convertit en el més gran dels aparadors publicitaris– i l’actuació durant el temps de descans, que esdevé l’espectacle més admirat i analitzat de l’any més enllà de la devoció esportiva.

L’ocasió va incentivar una heterogènia diversitat de fets destacables. En l’àmbit de l’esport, hi destaca la victòria dels Kansas City Chiefs enfront dels San Francisco 49ers després de 50 anys sense obtenir cap reconeixement d’aquest valor i el premi atorgat a Patrick Mahomes com a millor jugador de la final, sent el guardonat més jove del campionat.

Jugador dels Kansas City Chiefs es decideix a realitzar un Touchdown.
FOTO: Getty Images (https://bleacherreport.com/articles/2874395-super-bowl-2020-score-final-box-score-and-analysis-from-49ers-vs-chiefs)

Tal com succeiria a qualsevol pel·lícula de Hollywood, va sorgir una història de superació al típic estil estatunidenc. Després de trobar-se amb un empat de 10-10 al descans, els dos equips van sortir decidits a donar el seu màxim per tal d’aconseguir el somniat triomf. Al quart quarter, amb 12 minuts de rellotge, el brillant jugador dels KCC, Patrick Mahomes, va llançar la segona intercepció del partit. En aquell moment semblava gairebé segur que el trofeu Vince Lombardi es dirigiria a San Francisco, igualant el rècord d’haver-ho guanyat per sisena vegada. En canvi, el quarterback dels Chiefs va decidir encoratjar l’equip subjectant-se a les seves joves i vibrants esperances. Va dirigir-se al costat i va completar dos touchdowns per catapultar els Chiefs al lideratge. Una decisiva jugada final sentenciada per Damien Williams va sumar 31 punts i, així, els Kansas City Chiefs van segellar la seva anhelada primera victòria a la Super Bowl en dècades.

Pel que fa al tarannà polític present a la trobada, van succeir diversos fets remarcables. Donald Trump va ser un dels primers que va lloar els caps de Kansas City després de la victòria 31-20 sobre els San Francisco 49ers a la Super Bowl, arribant a Twitter per felicitar els recentment coronats campions de la NFL i el «Gran Estat de Kansas». Però va cometre un greu error: va situar-ho en un estat erroni, confonent Missouri amb Kansas. «Heu representat el Gran Estat de Kansas, i, de fet, a tots els EUA, tan bé», va piular Trump, aparentment no sabent que els Kansas City Chiefs es troben a Kansas City, Missouri. El tweet es va suprimir ràpidament i es va substituir per un d’altre gairebé idèntic, en aquesta ocasió felicitant l’estat correcte. Però l’error no va passar desapercebut, i les captures de pantalla del tuit original van circular àmpliament.

La presència de Trump es va sentir al llarg de la cobertura televisiva de l’aclamada final. Va gastar uns estimats 11,2 milions de dòlars en dos anuncis de mig minut que van emetre abans de la fita, a més d’integrar periodistes de Fox News que incorporen referències afavoridores a l’actual president i candidat per les següents eleccions generals.

El sensacional show representa els EEUU en totes les seves facetes, i la seva capacitat de proporcionar entreteniment és líder internacionalment. Per aquest motiu, enmig de la tensió i els nervis provocats pel joc, durant el període de descans a la mitja part es va realitzar l’esperada performance d’importants estrelles del panorama musical mundial. Aquest any, les llatines Shakira i Jennifer Lopez van oferir una intensa i apassionada col·laboració que no deixà indiferent ningú. L’excitació al vibrant ambient va multiplicar-se.

Shakira i Jennifer Lopez actuen durant el Super Bowl LIV Halftime Show al Hard Rock Stadium el 2 de febrer.
FOTO: Getty Images (https://www.bloomberg.com/news/articles/2020-02-03/lopez-shakira-in-joyful-exuberant-halftime-show)

Polèmiques al llarg dels anys

Read more

La fusió artístico-tecnològica

L’art està evolucionant al mateix ritme que la tecnologia per adaptar-se a noves innovacions i expectatives

SARA GÓMEZ ALBURQUERQUE & EMILI SERRA GIRONÈS

Si pensem en l’art, què ens ve al cap? Potser Picasso, Rodin, Dalí, Velázquez. Si en canvi pensem en tecnologia, probablement imaginarem un telèfon intel·ligent o un ordinador. Al llarg de la història, la ciència moderna ha proporcionat als artistes noves eines d’expressió. Tant si l’art imita la vida o la vida imita l’art, actualment, aquestes dues disciplines aparentment diferents estan més interrelacionades que mai. La tecnologia és una força fonamental en el desenvolupament i l’evolució de l’art. Avui dia, la gent fluctua hipnotitzada pels efectes dels sons i de les imatges digitals que els envolten i submergeixen en universos expressius inèdits.

Internet, fabricació digital, nanotecnologia, biotecnologia, auto-modificació, realitat augmentada, realitat virtual, «la singularitat»… tot això altera les nostres vides i la nostra visió del món i de nosaltres mateixos. A més, desenvolupadors de programari, inventors, empresaris, però també músics, artistes visuals, cineastes i dissenyadors… estan ocupats en crear noves experiències. Gràcies a ells, no només s’està elaborant art original arreu del món, sinó que també evolucionen formes creatives completament noves.

Durant l’última dècada, els progressos s’han dinamitzat fins al punt que els límits artístics s’han difuminat completament. La integració de projeccions d’alta qualitat o robòtica són elements usuals als principals museus internacionals. Aquests pretenen incentivar els estímuls i la inspiració traslladada als visitants, que se senten dins una dimensió paral·lela immersos en una experiència única. D’aquesta forma, el valor afegit atorgat a l’art tradicional desenvolupa noves formes artístiques menys estàtiques que posen en dubte què és realment una obra d’art i què n’és merament una reinterpretació. Les apostes per la impactant fusió són, però, més i més freqüents a causa de l’estimulant resposta que atorguen.

Una anàlisi general tendeix a afirmar que el canvi arriba a ser confús i incert perquè ara és més senzill crear «art», molt del qual pot resultar «insubstancial». També existeix la preocupació que, a causa de tantes eines i tècniques noves, puguem perdre el nostre sentit i capacitat per avaluar el que és un vertader valor artístic. No s’hauria de pensar només en les eines del present, sinó també en dialogar amb els artistes del passat, els quals ens persegueixen i ens desafien. Es tracta de l’experiència que l’artista ofereix al públic, tant si és provocativa, com si canvia la manera com l’espectador pensa, sent i veu el món. Per tant, l’objectiu d’un artista contemporani que opta per crear art amb noves tecnologies no hauria de ser «extreure» el significat de la plataforma tecnològica, sinó utilitzar-lo com a base per a noves direccions.

ARTISTES DIGITALS A CADA RACÓ

De vegades, pot resultar que la pròpia tecnologia sigui art. En altres casos, la mateixa forma part de l’obra d’art acabada. En un aparador anomenat Assemblance, els làsers són l’art. Està dissenyada per animar els visitants a crear estructures de llum i dibuixos movent-se per raigs làser. Així, a mesura que els visitants es passegen per fum i làser de colors, creen estructures i dibuixos amb llum. El públic s’assabenta que, quan treballen junts, les formes que produeixen són menys fràgils i més complexes. Aquesta obra és un distintiu de molts projectes d’art que incorporen tecnologia i permeten als artistes produir treballs més dinàmics.

Un altre exemple el protagonitza el nord-americà Eric Standley, un artista amb seu a Virgínia que fabrica peces semblants a vitralls mitjançant papers tallats amb làser. Comença dibuixant un disseny complex, i després retalla minuciosament les moltes formes que, en capes sobre les altres, formen una versió tridimensional del seu dibuix. Una de les seves finestres podria incloure fins a 100 fulls tallats. Standley diu que la tecnologia li permet sentir-se més connectat a allò que està creant i que «amb cada eficàcia que obtinc mitjançant la tecnologia, el buit s’omple immediatament amb la pregunta: ¿puc fer-lo més complex?».

A nivell internacional, com es pot comprovar, els casos d’art tecnològic són abundants. És interessant destacar ‘Rising Colorspace’, una obra d’art abstracta pintada a la paret d’una galeria de Berlín. Els espectadors poden observar variacions dia rere dia, ja que la pintura sempre canvia gràcies a un robot que puja a la paret anomenat Vertwalker (armat amb un bolígraf i un programa que indica que segueixi un patró determinat). 

El robot Vertwalker es desplaça sobre un mur per crear l’obra Rising Colorspace a Berlín.
FOTO: Sonice Development

Fins i tot, s’ha desenvolupat de forma que la producció combinada sigui reivindicativa: l’artista rus Dmitry Morozov ha ideat una manera de fer que la contaminació sigui artística, fins i tot si el seu propòsit és fer-nos conscients de quanta n’hi ha. Primer va construir un dispositiu de plàstic que utilitza sensors capaços de mesurar la pols i altres contaminants. Després, va sortir als carrers de Moscou. Els sensors tradueixen les dades que recopilen en volts i una plataforma informàtica anomenada ‘Arduino’ tradueix aquestes voltes en formes i colors, creant una pel·lícula de contaminació. El dispositiu de Morozov després agafa imatges fixes de la pel·lícula i les imprimeix. Irònicament, com més brut és l’aire, més brillant és la imatge. 

Addicionalment, les reflexions i la poesia també poden sorgir de les creacions digitals. Amb “Trobant el teu ocell intern”, el videoartista Chris Milk té la finalitat d’explorar el procés creatiu mitjançant interaccions amb ocells digitals. La instal·lació és un tríptic gegant i els visitants de la galeria poden estar davant de cadascuna de les pantalles. En el primer, l’ombra de la persona reflectida a la pantalla es desintegra en un ramat d’ocells. Això, segons Milk, representa el moment de la inspiració creativa. En el segon, l’ombra és marcada pels ocells virtuals que es precipiten des de dalt. Això simbolitza la resposta crítica, explica. A la tercera pantalla, les coses milloren: pots veure’t a tu mateix amb un conjunt majestuós d’ales gegants que aletegen mentre et mous. I això, diu Milk, capta l’instant en què un pensament creatiu es transforma en quelcom més gran que la idea original.

Un visitant hi participa en l’exposició interactiva The Treachery of Sanctuary de Chris Milk.
FOTO: Font

Ara, i gràcies al camí obert per institucions com el Atélier des Lumières de París, el SAT de Mont-real, el TeamLab de Tòquio i el Artechouse de Washington entrem en una nova dimensió on les obres es poden habitar; podem recórrer, acostar-nos per captar detalls, allunyar-nos per observar-les amb una altra perspectiva. L’influent moviment artístic ha conquerit tots els racons del planeta a causa de la magnitud del seu efecte, el qual no pot desaprofitar-se en el món contemporani. Les eines tecnològiques poden aplicar-se a qualsevol requeriment de l’art. Aquest també és el cas de Catalunya, on des de fa dècades s’han introduït avenços en adaptacions d’obres locals a la vegada que ha presentat al públic exposicions que integren elements protagonistes fonamentats en la tecnologia. 

INFINITES POSSIBILITATS ARTÍSTIQUES A LA VORA DE CASA

A poc a poc, la ciutadania catalana ha anat coneixent i apreciant els canvis en la forma d’interpretar l’art. Encara, però, sorprèn trobar una exhibició dinamitzada arrel de l’experiència digitalitzada amb llums i sons. El cas més cèlebre ha estat el potenciat per un nou nucli d’exhibicions al cor de Barcelona: l’IDEAL. El nom vol fer homenatge al Cinema Ideal del Poblenou, inaugurat el 1917, amb relació audiovisual.

Els nenúfars de Monet a la sala de 360 graus d’IDEAL. FOTO: IDEAL BCN.

La mostra que ha donat visibilitat al museu alternatiu ha estat la de Monet, una reinterpretació de la seva clàssica i apreciada obra mitjançant pantalles i altaveus. Carmen Tanaka, directora de comunicació i promoció del centre, afirma que “la resposta del públic és summament positiva perquè ofereixen un producte únic a Espanya que ofereix una vivència memorable a públic de totes les edats”. Està focalitzat en estructurar vivències artístiques immersives. Es tracta d’una coproducció amb Exhibition Hub amb projeccions 360º, 1000m² de realitat virtual que guia al públic a través d’un viatge per l’Impressionisme. A la zona de realitat virtual, es pot passejar per les destinacions més importants de la vida del pintor: des de la seva infància a Le Havre, la joventut a París, les estades a Londres, el refugi holandès de Zaandam, la vida familiar a Argenteuil i la seva última etapa a Giverny. En definitiva, és una experiència multisensorial. Els visitants presenten opinions dispars: uns queden meravellats per la sensació que s’endinsen en el món de l’artista i altres consideren que és una producció que no aporta res.

Declaracions de Carmen Tanaka, directora de comunicació i promoció de l’IDEAL.

Un altre dels exemples actuals més destacats ho trobem en contacte amb un art encara molt més remot en el temps. Les pintures romàniques de l’església de Sant Climent de Taüll (declarades patrimoni mundial per la UNESCO), una de les joies més importants del romànic català, han obtingut una innovadora presentació a través d’un vídeo mapping que recrea els frescos originals dins de l’absis major i el presbiteri de la nau central. La pintura original és del s.XII i actualment es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya a Barcelona.

Des de feia 55 anys, a l’església hi havia una còpia dels originals pintada sobre guix que s’estava degradant. Després de treure l’antiga còpia es va realitzar un minuciós procés de restauració que va posar al descobert restes de la pintura original -del 1123- que s’havien conservat en les capes profundes de les parets de l’absis. Amb 6 projectors d’alta definició integrats en l’espai de l’església, el visitant pot observar tant les pintures originals com una recreació completa de la iconografia que decorava l’absis. L’estudi d’investigació audiovisual, Playmodes ha estat l’encarregat del desenvolupament tècnic i la composició musical.

Seguint el tarannà del projecte anterior, cal destacar diverses adaptacions catalanes d’obres històriques per millorar la comprensió del públic. Trobem ‘Ullastret 3D’, un recorregut digital a través del jaciment ibèric del Puig de Sant Andreu d’Ullastret (Baix Empordà) -considerat la ciutat ibèrica més gran de Catalunya d’aquella època-. A uns quilòmetres de distància, es pot gaudir d’Empúries Virtual al Museu Arqueològic de Catalunya, un viatge en el temps gràcies a la realitat virtual. Finalment, hi despunta l’Audiovisual 3D del Criptopòrtic, un espai subterrani de l’anomenada Domus dels mosaics d’Empúries (Ciutat romana) equipat amb audiovisuals 3D que permeten descobrir com era una antiga domus romana. Tots aquests avenços es troben ‘a casa’ i aporten valor a les instal·lacions d’interès regionals.

A la seu d’Ullastret del Museu d’Arqueologia de Catalunya, es pot viure l’experiència de recórrer els carrers d’una ciutat ibèrica de fa més de 2000 anys gràcies a una nova sala de projecció immersiva. FOTO: Patrimoni de la Generalitat de Catalunya

Amb perspectiva de futur, s’anuncia ja pels carrers de Barcelona el Festival d’Arts Llumíniques “Llum BCN”. Els ciutadans i turistes que recorrin els carrers de la ciutat durant el 14, 15 i 16 de febrer podran gaudir d’un espectacle de llums, colors i moviment al barri de Poblenou. Una combinació d’intel·ligència artificial i realitat virtual crearan experiències sensorials urbanes amb suport tecnològic. Aquestes iniciatives continuen emocionant i dinamitzant nous espais d’interactivitat.

El moment en el qual un quadre renaixentista convisqui en un mateix espai amb una escultura impresa en 3D o una instal·lació interactiva -i a cap visitant el sorprengui- està per arribar. Mentrestant, els camins de l’art segueixen multiplicant-se i mutant, gairebé al mateix ritme en què la tecnologia ens ofereix noves vies d’expressió. El que romandrà immutable, fora de l’abast dels avenços i les eines revolucionàries, serà la finalitat fonamental de l’art: els artistes continuaran representant el món a partir dels evolucionats recursos de què disposin. 

Read more

Llums i ombres a l’Open d’Austràlia

Sara Gómez Alburquerque, Cristina de la Rosa

La frustració del perfeccionisme esquitxa l’arbitratge

L’Open d’Austràlia 2020 està sent un camp de confrontació no només entre esportistes, sinó també amb els àrbitres que regulen el joc.  La jutge de cadira Marijana Veljovic, ha estat l’epicentre de les crítiques, fent-se viral després de la seva picabaralla amb Federer durant la seva victòria a cinc sets sobre l’estatunidenc Tennys Sandgren. El 20 vegades campió de Grand Slams i actual número tres del món va superar un partit complex i llarg (6-3, 2-6, 2-6, 7-6 (8), 6-3) que li va fer patir més enllà de la raqueta. L’admirat i mundialment conegut com a respectuós tennista suís va ser manejat amb un codi de violació per obscenitat verbal, mentre que maleïa després de perdre un punt d’inflexió en el tercer set. Així, la Federació Internacional de Tennis (FIT) li ha imposat una sanció de tres mil dòlars, uns 2.730 euros per la falta.

Va ser el jutge de línia qui va denunciar el suís davant el Veljovic després de, suposadament, dir una paraula alemanya amb classificació R que un jutge multilingüe va detectar. No obstant això, el jugador de 38 anys no estava content amb l’advertència quan es va enfrontar a el jutge de línia i a l’àrbitre. Després d’exclamar «Què vaig dir?», la jutge de cadira Marijana Veljovic va respondre: «No puc repetir això». L’estrella suïssa també li va especificar al funcionari: «Si el vas escoltar tan clarament, per què no ho vas cridar? Dóna’m un respir». A la conferència posterior al partit, Federer va manifestar el seu descontent envers el procés d’haver de parlar directament amb el jutges de cadira i no de línia, més propers i accessibles. 

Roger Federer discuteix amb la jutge de cadira Marijana Veljovic. FOTO: EFE ( https://www.marca.com/tenis/open-australia/2020/01/29/5e31a8e646163f057a8b45a1.html )

Un altre cas va succeir en el decisiu partit entre Rafael Nadal i Dominic Thiem amb una altra jutge de cadira degut a la sanció sobre els 25 «de temps que el mallorquí va disposar per treure durant el partit. El partit fou molt intens. Conseqüentment, el número 1 mundial -que ha de defensar- va haver de concentrar-se en precisar el joc a causa del desgast i cansament. Per aquest motiu, va demorar-se uns segons en una posada en joc de la pilota. Després d’un excel·lent punt, llarg i disputat, la jutge Aurelie Tourte es va fer sentir a través del micròfon: “Warning Nadal, ‘Time violation’”. En el rellotge de servei s’havien esgotat els 25 «, però la queixa de Rafa es referia al fet que és l’àrbitre qui estableix quan comença el compte enrere, i ho va fer de manera immediata després de l’exigent punt. Llavors, Nadal es va dirigir a la posició d’arbitratge i va dir clarament: «Després d’un punt com aquest, li dones ràpid a el crono. No t’agrada el bon tennis!, No t’agrada el bon tennis!”.

Ho va deixar aquí, però més tard va comentar la jugada amb el supervisor de la trobada, superior de la jutge de cadira, el suís Andreas Egli. Aquesta no fou la única disputa. En el quart set, Rafa Nadal va tornar a queixar-se ja que Aurelie li va negar demanar ull de falcó a l’interpretar que havia deixat passar molt temps després del punt. La resposta del líder d’ATP va ser molt polèmica i comentada a l’àmbit professional i a les xarxes socials, recriminant Nadal de no acceptar els seus errors. 

Nadal eliminat, Muguruza a la final

Dimecres, Nadal perd front Thiem. Dijous, Muguruza guanya front Halep. L’austríac va frenar l’home dels dinou Grand Slam, que perseguia igualar la vintena de títols de Federer. Hores després, a la calorosa pista de Melbourne, Muguruza referma el seu despertar tennístic en aquesta temporada. Després de 22 anys, una espanyola arriba a la final de l’Open Australia. L’última, la Conchita Martínez, que el 1998 s’enfrontava a Martina Hingis i, el 2020, entrena Muguruza per la propera final. 

Garbiñe Muguruza celebra el pase a la final.
Garbiñe Muguruza després de vèncer Simona Help i assegurar-se la final de l’Open d’Austràlia.
WILLIAM WEST / AFP a ElPeriódico

Garbiñe Muguruza va guanyar el Roland Garros el 2016 i Wimbledon el 2017. Tothom parlava de la raqueta veneçolana-espanyola, però el 2018 no va ser seu any. Muguruza portava dues temporades sense destacar en la competició internacional. No obstant això, sembla que el canvi d’entrenador ha estat una peça clau en el seu ressorgiment: la complicitat amb Conchita Martínez -substituta de Sam Sumyck- es fa evident a la pista. En l’enfrontament amb les ordres del seu ex-entrenador, que ara treballa amb Anastasia Pavlyuchenkova, l’apretada victòria sobre la rusa li va valer el lloc a la semifinal. Que Conchita Martínez ha canviat la mentalitat de Garbiñe s’ha confirmat aquest dijous, quan Muguruza  (7-6(8) 7-5) ha despatxat la romanesa Simona Halep. La final, dissabte a les 09:30h. 

Nadal (dotze trofeus a París, quatre a Nova York i dos a Londres) compta amb una sola victòria a Melbourne. Tot i així, un palmarès definitivament més complet que el de Muguruza, qui és considerada el seu equivalent femení al tennis espanyol. Però l’experiència a les grans finals no ha salvat Nadal de l’eliminació, ni de la polèmica amb els jutges de cadira. Dijous, poc després que Muguruza es classifiqui per la final, Djokovic ha vençut Federer a la primera semifinal masculina (7-6, 6-4 y 6-3).

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies