Living between luggage and currencies

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Neighbours keep their residence in a hotel in the centre of Via Laietana.

The flat of J. and M. measures 150 square metres. IRENE LÓPEZ

Every week hundreds of tourists with their luggage pass by the reception desk, getting in and out the hotel Ilunion Almirante of Via Laietana, to visit Barcelona. They lodge in one of the 73 rooms to enjoy their holidays. But travellers are not the only tenants of this hotel. In the fourth floor lives, for more than 45 years, a married couple with a flat of their own. J. and M. get in by the hotel reception, they cannot open the front portal as they do not have the key. They say hello to the receptionist, who keeps their mailing, and get into the lift to go to their floor. In the floor landing, to the right, there is a hallway with six rooms and in the left a fireproof door that leads to their residence.


From a block of flats to a hotel
J. lives in Via Laietana 42 since he was a one-year-old. In that moment, it was a residential building like any other. There were apartments, an academy and a guest house of the building owner. “Bit by bit, the leaseholder made the neighbours leave their houses. She managed to make that happen and build a hotel”, explains M.. “In 1991, there was only three neighbours left, elderly, but over the years they passed”. Around their flat, the structure has changed to become the current hotel.

They never heard of an explicit proposition of leaving, although, since the hotel project is in force, the couple assures that the owners have been a pain trying to make them abandon the building: damages that last moths to be repaired, noisy works that seem endless… The couple explains that, during a work, the dining room ceiling fell off because of some adaptations of the floor above it. “It was like what remains after an earthquake”, says M., it was a problem that took a long time to be solved to make the tenants change their mind.

J. and M. do not want to change residence. This flat is their home. They hold an old rental open-ended contract; therefore, they cannot be put out. This type of contracts is current until death or retirement of the holder, spouse or descendants. In this case, the rent of the apartment was entitled by the name of J.’s parents, but now is his since they passed.

Staying home, a daily fight
Núria lives in a block of Ronda de Sant Pere, with other three students. As M. and J., she is a property speculation victim as the result of the tourism in Barcelona. The block is a real state of Murzuk SL. Three years ago, the enterprise only owned 25 % of the building; but, after a expulsion process of the neighbours, the block is now full of refurbished flats between 40 and 70 m2 that cost from 1.200 to 1.500 euros and a hostel that occupies all the first floor of the building.

The four girls constantly face illegal attempts of eviction. Moreover, Murzuk SL put some people in one of the free flats to create a hostility environment in the building so they leave home. However, Nuria has it for sure that “neighbourhood is for whom defends it and not for whom sells it to the capital interests”. She resists every day to accomplish that right to housing become a reality.

They hold an old rental open-ended contract; therefore, they cannot be put out. “If a pavement is repaired is because of there is a hotel, without considering us, the neighbours”

“Neighbours” come and go they do not know them. Over the years they shared building with thousands of tourists, the marriage has had to face some coexistence issues: drunk youth groups knocking their door late at night because they missed their rooms, tenants that left taps open and that provoked floods… M. assures that currently they are more calmed, since they get used to it and the hotel owners “ignore” them.

Fighting speculation
However, that Via Laietana has become a theme park of the tourism is what really bothers the couple. “If a pavement is repaired is because of there is a hotel in front, without considering us, the ones who live here. All is done for the tourists to be happy”, states M. explaining the negative effects that has tourism into the neighbourhood. She acknowledges that the main problem is the price of the rent: “Rents are not renewed anymore, and they take advantage of it to build touristic apartments, price raises and people must leave”.

In order to fight tourism inconvenients and property speculation in the town, the neighbours of different districts have come together to defend their neighbourhoods. In autumn 2019, was found the Old City Housing Union (Sindicat d’Habitatge del Casc Antic), formed by people that meet in protests and actions to stop evictions. They gather every Thursday for assembling and treating personal cases collectively.

On the other hand, neighbours’ associations have created the Neighbourhoods for the Touristic Decrease Assembly (Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic). According to the spokesperson of the association , Daniel Pardo, their goal is taking action for the “economic disestablishment” of the tourism and avoid that touristic industry get rich at town’s expense. Since its foundation in 2015, they have given talks, protests and an occupation of the Soho House even. In 2016, they blocked touristic bus lines for 30 minutes, considered by the assembly as a “symbol of the rent’s extractions”. In the same year, they reserved an illegal flat of the Airbnb platform to show the course of action of some leaseholders.

Read more

Viure entre maletes i divises

Read this content in English here

Uns veïns mantenen el seu habitatge dins d’un hotel al mig de la Via Laietana

El pis del J. i la M. ocupa un espai de 150 metres quadrats. IRENE LÓPEZ

Per la recepció de l’hotel Ilunion Almirante de la Via Laietana, entren i surten centenars de turistes amb maletes que visiten la ciutat de Barcelona cada setmana.

S’allotgen en una de les seves 73 habitacions per gaudir de les vacances. Però els viatgers no són els únics inquilins de l’hotel. A la quarta planta hi viu, des de fa més de 45 anys, en el seu propi pis, un matrimoni. En J. i la M. entren per la recepció de l’hotel, no tenen clau del portal principal.

Saluden el recepcionista, qui els guarda el correu, i pugen amb l’ascensor fins al seu pis. Al replà de la planta, a mà dreta, hi ha un passadís amb sis habitacions i a mà esquerra, una porta ignífuga que dóna pas al seu habitatge.

D’un bloc de pisos a hotel
En J. viu al 42 de Via Laietana d’ençà que tenia un any. En aquells moments era un edifici residencial qualsevol. Hi havia apartaments, una acadèmia i una pensió de la propietària de l’immoble.

“A poc a poc, la llogatera en va anar fent fora els veïns. Se les va arreglar perquè la gent se n’anés i va fer un hotel”, explica M.. “L’any 1991, ja només quedaven tres veïns a l’edifici, gent gran, però que amb el pas del temps ha mort”. Al voltant del seu pis, l’estructura de l’edifici ha anat canviat fins a convertir-se en l’hotel actual.

Mai els han fet una proposta explícita perquè marxin, però des que el projecte de l’hotel és vigent, els propietaris, assegura la parella, els han fet la guitza per intentar que abandonin l’edifici: avaries que tarden mesos a arreglar-se, obres molestes que semblen infinites.

El matrimoni explica que, en un punt de les obres, els va caure el sostre del menjador per culpa de les adaptacions del pis de dalt. “Era com el que queda després d’un terratrèmol”, diu M., un problema al qual es va trigar a posar solució per intentar fer canviar d’opinió els inquilins.

El J. i la M. no volen canviar d’habitatge. Aquest pis és casa seva. Tenen un contracte indefinit de renda antiga, fet que impedeix que els facin fora. Aquests tipus de contractes són vigents fins a la mort o jubilació del titular, el cònjuge o dels descendents. En aquest cas, el lloguer del pis estava a nom dels pares d’en J., però va passar a les seves mans quan aquests van morir.

Els ‘veïns’ van i vénen, no els coneixen. Durant els anys que han compartit edifici amb milers de turistes, el matrimoni ha hagut de fer front a diferents problemes de convivència: grups de joves ebris que han picat a la seva porta a altes hores de la matinada confosos d’habitació, inquilins que s’han deixat aixetes obertes i han provocat inundacions. La M. assegura que actualment estan més tranquils perquè s’han acostumat a la situació i els propietaris de l’hotel els “ignoren”.

Combatent l’especulació
Tanmateix, el que molesta a la parella, és que Via Laietana s’hagi convertit en un parc temàtic del turisme. “Si s’arregla una vorera és perquè davant hi ha un hotel.

Als qui hi vivim no ens tenen en compte. Tot es fa perquè els turistes estiguin contents”, afirma M. explicant els efectes negatius que el turisme està provocant al barri. Per a ella, el principal problema és el preu del lloguer: “Ja no es renoven lloguers i s’aprofita per fer pisos turístics, s’apugen els preus i la gent ha de marxar”.

Per lluitar contra els inconvenients del turisme i l’especulació immobiliària a la ciutat, els veïns dels diferents districtes s’han unit per defensar els seus barris. La tardor del 2019 es va fundar el Sindicat d’Habitatge del Casc Antic, format per persones que es van conèixer en manifestacions i en accions per evitar desnonaments. Es reuneixen cada dijous per fer assemblees i tractar col·lectivament casos personals.

Per altra banda, associacions de veïns han creat l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic. Segons el portaveu de l’associació, Daniel Pardo, el seu objectiu és prendre mesures per la “desestructuració econòmica” del turisme i evitar que la indústria turística s’enriqueixi a costa de la ciutat.

Des de la seva fundació el 2015, han fet xerrades, manifestacions i, fins i tot, l’ocupació del vestíbul de l’hotel de luxe Soho House. El 2016 van bloquejar durant 30 minuts les línies de bus turístic, considerat un “símbol de l’extracció de rendes” per l’Assemblea. Al mateix any, van reservar un pis il·legal de la plataforma Airbnb per mostrar la mena d’actuar d’alguns llogaters.

Una lluita diària per mantenir-se a casa seva

La Núria viu en un bloc a la Ronda de Sant Pere, juntament amb tres estudiants més. De la mateixa manera que la M. i el J., és una víctima de l’especulació immobiliària fruit del turisme a Barcelona.

El bloc és propietat de la immobiliària Murzuk SL. Fa tres anys, l’empresa només tenia un 25 % de la finca; però, després d’un procés d’expulsió de veïns, el bloc ha quedat ple de pisos reformats d’entre 40 i 70 m² a preus d’entre 1.200 i 1.500 euros i un hostel que ocupa tota la primera planta de l’edifici.

Les quatre joves s’enfronten constantment a intents il·legals de desallotjament. A més, Murzuk SL ha instal·lat una sèrie de pinxos en un dels pisos lliures per generar un ambient d’hostilitat i aconseguir que marxin.

Així i tot, la Núria té clar que “el barri és per a qui el defensa i no per a qui el ven als interessos del capital”. Resisteix diàriament perquè el dret a l’habitatge sigui una realitat.

Read more

«L’Estat porta 300 anys fent polítiques contra el català»

LAIA SOLÉ i RUT FONT – Neus Nogué ha dedicat tota la seva vida al català. Lingüista i doctorada en filologia catalana, exerceix com a professora a la Universitat de Barcelona, on explica que cal defensar la llengua des de tots els àmbits, sobretot el quotidià.

··· Com definiries l’estat actual del català? Està en perill?

El català, en general, no està en perill d’extinció, però hi ha zones on corre un cert perill. És el cas de la Catalunya del Nord, a França, com també hi corren perill l’occi­tà i totes les llengües que no són el francès. També a l’illa d’Eivis­sa, al sud del País Valencià i, fins i tot, a l’Àrea Metropolitana de Bar­celona, on es parla més el castellà que el català.

··· Quins són els símptomes que ho evidencien?

El símptoma més evident que una llengua està en perill d’extinció és quan es deixa de transmetre de pa­res a fills. Si els pares parlen català i els fills no, hi ha perill de mort de la llengua. Si els pares et podi­en haver parlat en català de l’oci, del territori, del país i, en canvi, et parlen d’això en castellà, es per­den un munt de coses. L’escola ho pot compensar però potser hi confiem massa.

··· Quines són les principals amenaces a les quals s’enfron­ta el català?

En tot el territori catalanoparlant de l’Estat espanyol, no només te­nim la presència social del caste­llà, sinó un Estat en contra de la llengua. Tenim un estat que es vol carregar el català i totes les llen­gües que no són el castellà: el basc, el gallec, l’asturià… L’Estat és el pe­rill principal, porta 300 anys fent polítiques en contra d’aquestes llengües. D’aquestes polítiques se’n deriva el problema més im­portant: la qüestió del prestigi. Perquè un individu no catalano­parlant consideri que val la pena aprendre el català, ha de tenir la percepció que és una llengua que serveix per a alguna cosa. Les polí­tiques de l’Estat minoritzen el ca­talà. És una llengua minoritzada, no minoritària, perquè hi ha al­gú que les està posant en mino­ria, que les està fent petites i des­proveint de prestigi. També hi ha el tema de la globalització. És difí­cil competir amb l’anglès i el cas­tellà en espais tan influents com Internet o els videojocs.

··· De qui és la responsabilitat principalment a l’hora de pre­servar el català?

La responsabilitat no és única ni dels parlants, ni de l’administra­ció, ni dels polítics. És una res­ponsabilitat compartida. Evident­ment no és el mateix que gover­ni Ciutadans que governin partits que històricament han potenci­at el català. El futur del català, pe­rò, també dependrà de la reacción global que tinguem com a socie­tat. Si et truca una empresa de ser­veis, pots fer dues coses: respon­dre en castellà o en català i espe­cificar que si et volen vendre el producte, t’han de parlar en cata­là. Si això ho fes tothom, les em­preses tindrien persones plurilin­gües fent trucades. Els ciutadans tenim responsabilitats a l’hora de preservar el català i aquest n’és un exemple.

··· Som conscients d’aquest es­tat en què es troba el català?

En l’entorn catalanoparlant, els que vam néixer als anys 60, som més conscients del que està pas­sant. En canvi, els joves d’avui dia, ja han anat a l’escola en català, han vist TV3 i conseqüentment, tenen una sensació de falsa nor­malitat. No dic que al jovent li si­gui igual que es perdi el català, el que passa és que no hi ha consci­ència del que està passant i això fa que no es prenguin mesures. Jo sempre els hi pregunto als meus fills per què canvien amb tanta facilitat del català al castellà i ells no li donen importància. El que no tenen present és que, a la llar­ga, aquest canvi pot provocar la substitució d’una llengua per l’al­tra en contextos quotidians.

··· Existeix un català correcte?

La nova normativa del català dis­tingeix com a formes no accep­tables interferències d’altres llen­gües que hem d’intentar frenar. Utilitza el concepte acceptable i no acceptable en comptes de cor­recte i incorrecte. Tota la resta de formes són catalanes. Dir aiga, du­gues o dicidir, és catalaníssim. La gent etiqueta això de vulgar. Una persona que diu aiga perquè no té estudis és vulgar? No, perquè fa servir la seva varietat en un con­text col·loquial. De la mateixa ma­nera, qui fa servir ‘l’àdhuc’ ha de ser conscient que haurà d’utilit­zar un estil formal en tot el seu discurs.

És difí­cil competir amb l’anglès i el cas­tellà en espais tan influents com Internet o els videojocs.

Neus Nogué

··· S’hauria de relaxar la norma i acceptar més col·loquialismes?

El col·loquial està molt influït per la varietat geogràfica. Accep­tar formes col·loquials vol dir ac­ceptar formes poc generals i no to­tes les varietats geogràfiques estan igual de representades. Si es dóna prioritat a una, s’està estigmatit­zant les altres i situant-la per so­bre. Això és un prejudici lingü­ístic que porta a un supremacis­me lingüístic. El que és col·loquial és igual que el que és estàndard sempre que ho fem servir en un context adequat, per això es parla d’adequació al context.

Desdoblament i femení genèric
Pocs lingüistes defensen el des­doblament i el femení genèric; altera les normes gramaticals i no consideren que sigui la via per aconseguir la igualtat. El basc és una llengua amb moltes paraules desdoblades i no per això és una societat més igualitària.
Neus No­gué és partidària d’utilitzar els desdoblaments simbòlicament, però defensa que desdoblar tota l’es­tona provoca incoherències. “Si s’obre un text dient ‘nens i nenes’, però després només es parla de ‘nens’ es fa referència a tot el grup o només al gènere masculí?”, exemplifica.
La lingüista, a més, destaca les incongruències d’aquest llenguatge en els discursos polítics. Els partits tendeixen desdoblar només quan es parla dels “bons”; “tots i totes contra els repressors”, en comptes de “repressors i repressores”.

Read more

El govern canari i Aemet donen per finalitzada l’alerta de seguretat per la calima

El temporal ha provocat vents de més de 160 quilòmetres per hora i temperatures de fins als 30ºC

L’episodi de calima, tempestes de pols i sorra vermella procedent del Sàhara arrossegat pel vent,  viscut a les Illes Canàries el passat cap de setmana comença a remetre. Tal com explica Jesús Agüera, el delegat de l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) a les illes, a EuropaPress, es pronostica que el temporal finalitzi dimecres, tot i que es pot esperar una tercera onada de pols suspesa en l’aire. Després que les condicions climatològiques provoquessin el tancament d’aeroports i ports marítims per la baixa visibilitat, la Direcció General de Seguretat i Emergències del Govern de Canàries, ha desactivat l’alerta pel clima. Els serveis de transports opera amb normalitat des de dilluns, però amb certes restriccions i mesures de seguretat. De cara aquesta tarda, es preveu deixar enrere la tempesta de sorra. Es pronostica un cel poc ennuvolat, tot i que no es descarten petites tempestes. Les temperatures aniran disminuint a poc a poc fins a estabilitzar-se.

Tot i que la calima és un fenomen meteorològic característic a l’arxipèlag canari en els mesos d’hivern, Agüera ho considera un episodi “poc comú” i un dels més severs dels últims 30 o 40 anys. La causa de la tempesta de vent i sorra ha estat la unió d’una depressió situada a les illes i desviada del recorregut pronosticat amb, un anticicló atlàntic sobre les Açores.

Les ràfegues de vent van arribar, en primer lloc, a les illes de Lanzarote, La Graciosa i Fuerteventura, on la velocitat mitjana se situa entre els 40 i 70 quilòmetres per hora de vents forts i continus. Aquestes illes, també, van patir ratxes de vent de fins a 90 km per hora. Tanmateix, les illes més afectades van ser Gran Canària i Tenerife, on la força del vent va superar els 160 quilòmetres per hora.

Per altra banda, els termòmetres van registrar temperatures molt altes. El diumenge es van batre rècord: tres de mínimes i una de màximes el mes de febrer. Els Aeroports de La Palma, Tenerife Nord i Gran Canària van marcar mínimes de 20ºC, 23’9ºC i 22’3ºC, mentre que a Tenerife Sur es va arribar a as 30ºC de màxima. La temperatura mitjana al mes de febrer a les Illes Canàries en condicions normals es troba entre els 15 i els 20ºC, el que suposa un augment de fins als 10ºC a causa del temporal del Sàhara.

Read more

La proposta de coalició entre C’s i PP i la seva aplicació

Després de les eleccions generals que es van celebrar el passat 28 d’abril, Pablo Casado va plantejar, en diferents ocasions, la possibilitat de parar la mà a Ciutadans Vox per presentar-se sota una mateixa capçalera. El candidat del PP defensava que «unir forces i optimitzar el vot» era l’únic camí possible per assolir una victòria cap a les urnes i frenar els nacionalismes. La proposta de Casado però no va acabar de quallar, ja que no va convèncer ni a la formació taronja ni als ultraconservadors. Des dels comicis del 10 de novembre però, Ciutadans ha canviat d’opinió. I és que tenint en compte la batuda política que va viure el partit Inés Arrimadas, la candidata ja ha presentat una alternativa. Una proposta que preveu una coalició amb el PP a Galícia, País Basc i Catalunya, tres indrets que considera «excepcionals».

La iniciativa s’inspira en Navarra Suma. A les eleccions del Parlament de Navarra del 2015, Ciutadans va obtenir un 2,96 % dels vots. Si hagués assolit el 3% hauria, arrabassat un escó a la coalició nacionalista basca Geroa Bai impedint que la líder d’aquesta formació es convertís en presidenta de Navarra. El mateix els hi va passar a les eleccions municipals de l’Ajuntament de Pamplona, tant C’s com PP van quedar per sota el percentatge necessari per poder ser transformats en regidors. Això és el que els va portar a presentar-se conjuntament a les convocatòries electorals del 2019 per evitar que la fragmentació del vot conservador espanyolista acabés beneficiant les esquerres nacionalistes. En aquest context, a principis de 2019, el Partit Popular de NavarraUnión del Pueblo Navarro i Ciutadans van agrupar-se en la plataforma electoral comuna coneguda com Navarra Suma. Una proposta que, en definitiva, és com la que pretén tirar endavant Ciutadans que, mentre ha anat perdent força, ha vist com tant el PP i Vox han anat incrementant els seus vots.

La situació gallega

Les negociacions estan a la recta final, ja que el termini per registrar les coalicions electorals s’acaba aquest dijous 20 de febrer a Galícia i el divendres 21 a Euskadi. Ara bé, allò que des de Ciutadans es veu com la solució definitiva, des de les comunitats autònomes corresponents no es veu tan clar. Alberto Núñez Feijóo, membre del Partit Popular de Galícia i president de la comunitat des del 2006, no vol renunciar a les sigles del PPdeG. El gallec ja governa amb majoria absoluta i les enquestes li van a favor. L’atractiu electoral del PP a Galícia està altament condicionat per la identitat nacional i el vot de centredreta ja està aglutinat entorn de les sigles del PP. A més, defensa que les coalicions no sempre sumen perquè poden generar rebuig a una part dels votants tradicionals de cada partit. Així i tot, malgrat que el PP gallec manté el seu «no» a la coalició amb Ciutadans, deixa les seves llistes obertes per si la formació taronja canvia de parer i opta per integrar dirigents en les seves candidatures.

El panorama basc

La coalició al País Basc ja és una realitat. El dimecres 19 de febrer el secretari general del PP, Teodoro García Egea, i el secretari de Ciutadans, José María Espejo Saavedra, es van reunir per acabar de lligar caps de cara a la coalició. La llista serà encapçalada pel popular Alfonso Alonso, candidat a ocupar la presidència d’Euskadi. El número dos de la llista l’ocuparia un membre del partit taronja, a qui li correspon, també, un lloc capdavanter per província.

En un territori on Ciutadans no té representació política, el partit liberal ha cedit a la coalició, tot i la negativa del PP galleg. S’han obert inclòs a deixar de banda la idea de crear un nom propi per la llista com “Millor Units” i presentar-se amb una unió de les sigles dels dos partits. La llista integrarà, a part, membres de la societat civil i d’UPyD, tal com va explicar Inés Arrimadas després de la reunió amb el líder popular, Pablo Casado, dimarts 18 de febrer.

Actualment, el PP compta amb 9 diputats a la Cambra de Vitòria. Segons l’enquesta realitzada per la televisió pública basca, els conservadors podrien caure fins als 5 o 6 escons, perdent dos representants la província d’Àlaba, antic feu del partit. Pel que fa a Ciutadans, obtindria un 1,7% dels vots, insuficients per convertir-se en representació parlamentària. Per aquest motiu, els dos partits creuen que obtindran dos escons més – d’entre 7 i 8- en cas de presentar-se com a coalició, ja que podrien aglutinar tots els vots de la dreta espanyolista. Tot això, no evitaria una disminució de la representació conservadora, però s’allunyaria de la baixada d’escons pronosticada.

La proposta en territori Català

L’experiment navarrès de fusionar les dretes del PP i Ciutadans també es vol portar cap al territori català. Segons l’últim Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, el grup d’Arrimadas podria perdre fins a 20 representants a la cambra catalana passant de guanyar les eleccions del 2017 amb 36 representants a caure fins a la quarta plaça amb 14-15 escons. Tenint en compte aquestes dades, una coalició electoral entre els dos partits els permetria col·locar-se entre el 15 i el 17 % dels vots cosa que automàticament podria revertir les tendències que mostren el sondeig i tirar endavant. La situació però no és fàcil, el problema rau en la qüestió del lideratge que fa que la coalició es refredi.

El PP sempre havia insistit a unir-se amb C’s, els papers ara però s’han invertit. Fins a l’actualitat, el líder dels populars havia defensat en diverses ocasions que no li importava fer un pas al costat per permetre que una altra persona liderés la candidatura conjunta. Així i tot, el PP ha crescut lleugerament en les darreres enquestes, ha guanyat seguretat i ara reivindica que és la seva formació la que ha de liderar la coalició constitucionalista. Ara bé, el partit taronja tampoc renuncia a encapçalar la candidatura.


En contextos de gran confrontació política, quan es percep que els rivals polítics tenen interessos perillosos i il·legítims, els partits poden considerar que les coalicions electorals són el millor instrument per impedir que l’enemic prengui poder. Des de Ciutadans estan convençuts que aquesta és la solució, malgrat tot, les circumstàncies basques, gallegues i catalanes no són senzilles i caldrà esperar com evoluciona el panorama de cara al tancament definitiu de les llistes.

Read more

El “mediador” i els pressupostos, les últimes pugnes entre els socis del govern

RUT FONT i LAIA SOLÉ – Sembla que la tensió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana segueix creixent. Això és cada cop més evident en les sessions parlamentàries. La nova esquerda al bloc independentista s’ha obert durant el ple del 12 de febrer arran el debat d’introducció de la figura del mediador en la taula de diàleg del Govern Espanyol. D’altra banda, la pugna ha estat també present en el primer debat de la totalitat per l’aprovació dels pressupostos i el paper que hi ha jugat Quim Torra. 

El rol de l’intermediari ha estat un tema polèmic des del 2018, quan es va introduir per gestionar el diàleg entre la Generalitat i el Govern espanyol. A més, va ser també una de les principals raons per les quals l’acord de Pedralbes va fer-se miques. Aquest cop però, l’encontre no s’ha produït entre el Govern català i la Moncloa, sinó entre JxCat i ERC. La formació de Torra considera que és indispensable comptar amb algú que adopti el paper de negociador a l’hora de dialogar amb el govern del PSOE i Podem. “El diàleg en si mateix no té sentit, té sentit si té un objectiu i s’emmarca en un mètode. Si no, arribarem al punt de banalitzar aquesta paraula”, d’aquesta manera defensava el president de la Generalitat la importància de disposar d’un mediador.

Aquestes declaracions responen al discurs que el diputat d’ERC, Sergi Sabrià, havia fet moments abans per defensar que renunciar al mediador no hauria de ser un impediment per manenir el dialeg. Segons el republicà és necessari “aprofitar l’oportunitat” de la nova coalició governamental per demanar “el dret a l’autodeterminació” de tu a tu. A més, ha retret a JxCat que posin obstacles a l’hora d’avançar en el conflicte: cal persistir en el diàleg “sense excuses” i la figura del mediador no ha ser una manera d’aturar la taula de negociació.

Per altra banda, el president ha sigut l’encarregat d’obrir la sessió parlamentària destinada a la negociació dels pressupostos de la Generalitat. “Prenc la paraula per deixar constància de la importància que té pel meu govern l’aprovació d’aquests pressupostos”, així ha iniciat Torra la breu exposició en defensa de la proposta. Més tard, el vicepresident Pere Aragonès s’ha encarregat d’aprofundir en el contingut del text, destacant la necessitat d’actualitzar els comptes.  En tractar-se d’un “debat a la totalitat”, una sessió on bàsicament el conseller d’Economia exposa els números i l’oposició decideix si tombar-los o tirar-los endavant, la compareixença del president s’interpreta com un reclam per ser coprotagonista de la redacció i defensa dels pressupostos, una tasca exclusiva d’Economia.

Aquesta no és la primera vegada que el president intenta reivindicar-se com a col·laborador dels pressupostos. En el Ple per a les Dones del 17 de gener, el president va fer una exposició dels esborranys de la futura despesa pública. El problema és que les xifres presentades pel president eren inexactes, provisionals i formaven part de negociacions passades. L’única dada correcta van ser els 900 milions d’euros destinats a sanitat, ja anunciats prèviament. 

Finalment, gràcies a l’abstenció dels comuns, la negociació pels pressupostos, prorrogats des del 2017, continuarà endavant. Amb unes eleccions en l’horitzó, caldrà veure si les discrepàncies entre els dos partits fan més grans les ferides ja obertes dins del bloc independentista o aconsegueixen nous punts d’acord de cara a la nova legislatura.

Read more

El PSOE planteja tipificar de delicte l’apologia al franquisme en una reforma del Codi Penal

Adriana Lastra en una assemblea oberta per les pensions dignes l’any 2018. – psoe extremadura

“En una democràcia no s’homeneja a ni a dictadors ni a tirans”. Així ha anunciat Adriana Lastra la intenció del Partit Socialista d’il·legalitzar l’exaltació del franquisme en una reforma del Codi Penal. Una de les promeses electorals de Pedro Sánchez, l’erradicació de l’apologia a la dictadura es tracta d’una de les prioritats del govern de coalició després de l’exhumació de Franco l’octubre del 2019, segons la portaveu dels socialistes.

Lastra ha fet públic el 10 de febrer en un esmorzar informatiu organitzat per Nova Economia Fòrum que l’objectiu d’aquesta llei serà compensar i buscar justícia per les víctimes del franquisme. “Exhumarem a les víctimes que encara jeuen en foses comunes, traurem la simbologia franquista que encara queda als llocs públics”, afirma la número dos del partit.

De moment, aquesta reforma del Codi Penal es tracta d’un esborrany d’un projecte en marxa del Ministeri de Justícia, liderat per Juan Carlos Campo, al qual Lastra no ha tingut accés. Altres modificacions incloses a la proposta són una revisió per alleujar delicte de sedició i la necessitat de consentiment exprés per distingir una violació d’una relació consentida.

El nou debat: com afecta la llibertat d’expressió?

Experts en dret constitucional consideren que tipificar com a delicte l’exaltació del franquisme pot entrar en contradicció amb la llibertat d’expressió, un dret reconegut a l’article 20 de la Constitució Espanyola. “Hauran de filar molt prim per no caure en un malmetre la llibertat d’expressió”, explica Roberto Blanco al diari El País, catedràtic de Dret Constitucional per la Universitat de Santiago.

Actualment, la llibertat d’expressió només està limitada pels drets a la privacitat i pel delicte d’odi. Aquest últim es tracta de la justificació o enaltiment de la violència per obtenir objectius polítics, penat pel Codi Penal espanyol en l’article 18.

Per altra banda, la Llei de Memòria Històrica només considera d’il·legal l’ús de símbols i “l’exaltació personal o col·lectiva” del cop d’Estat de 1936, la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura contra els opositors del règim, però no a l’ordenació franquista com a tal.

El nazisme i el feixisme, il·legals

Si s’aprovés la reforma, Espanya s’uniria a Alemanya i a Itàlia als països europeus on està penat la glorificació a antics règims autoritaris. En els dos Estats es considera delicte d’odi la difusió de discursos i creació de partits que vagin en contra dels drets i fonaments bàsics de la constitució.

Al Codi Penal alemany preveu fins a tres anys de presó per “aprovar, negar o minimitzar els actes perpetrats per la dictadura nazi». A més, també és il·legal negar l’Holocaust jueu. Pel que fa a Itàlia el 2017 es va endurir el Codi Penal amb l’article 293 on es recull fins a quatre anys de presó per “apologia al feixisme” i per “la reconstrucció de partits feixistes”.

Genially: Paula Durà

Read more

Àngela Graupera, la guerra amb mirada d’infermera

L’escriptora es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana en publicar 104 cròniques de la Primera Guerra Mundial

En un hospital de campanya perdut entre les runes del front oblidat de la Primera Guerra Mundial, l’escriptora, periodista i infermera Àngela Graupera embenava i cosia ferits mentre la seva ment captava tot allò que després podia traslladar al paper. De mirada observadora i ment crítica, Graupera va publicar una sèrie de cròniques al diari Las Noticias amb tot allò que veia, escoltava, sentia i analitzava mentre feia d’infermera voluntària al front dels Balcans a la Gran Guerra. D’aquesta manera, per casualitat i sense voler-ho, es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana i espanyola.

El gran crim

Nascuda a Barcelona el 1876, Àngela Graupera embarca direcció Nis, la segona capital de Sèrbia durant la guerra, el 30 d’agost de 1914. Aquest va ser el segon conflicte on exercia d’infermera, ja que havia guanyat experiència a Melilla el 1909. Al final de la guerra, es comptabilitzaran 250.000 baixes austríaques i 175.000 de sèrbies en el territori.

Àngela Graupera dibuixada per Robert Perez a partir d’una fotografia.

Quan arriba a Nis, després d’un ardu viatge, l’escriptora descriu l’ambient jovial en què troba la població sèrbia. “Nombroses bandes de música recorrien els carrers fent honor a la bandera sèrbia, que aclamava el poble amb patriòtic entusiasme. Jo em vaig commoure”, escriu Graupera el 16 de setembre a Las Noticias. Aquesta felicitat no trigarà a esvair-se tant pels civils com per l’escriptora un cop la guerra arribi a les seves hores més baixes. A continuació, presenta el primer part informatiu: els serbis han derrotat als austríacs a Samlin.

Juntament amb la informació bèl·lica, extreta de xerrades amb soldats ferits i cada vegada més precisa a mesura que passa temps amb ells, Graupera afegeix relats i descripcions del dia a dia a l’hospital. El 25 de setembre, escriu el que li fa sentir l’arribada de nous ferits a l’hospital: “és un veritable horror, el que causa aquesta macabra processió […] a vegades sento que el desànim s’apodera de mi”. Amb aquestes descripcions, Graupera ofereix una visió humanista, pacifista i personal que permet al lector empatitzar amb el caos viscut a la guerra.

La sortida a Sèrbia serà la primera dels tres viatges d’Àngela Graupera al front dels Balcans. Després de 4 mesos a Sèrbia, decideix tornar a Barcelona per recuperar-se del patiment presenciat en primera persona. No és fins al 8 de novembre de 1915 on es llegeix a Las Noticias a Graupera explicant la seva absència en una carta titulada Camino de Servia. En Salónica: “Vaig sortir [de Sèrbia] fa uns mesos per buscar repòs pel meu contorbat esperit i el meu cos baldat”. En aquest moment, Graupera es va haver de quedar a la ciutat grega, on va seguir exercint com a infermera, ja que la frontera amb Sèrbia estava tallada. Un any i mig després, torna a la capital catalana per atendre al seu pare malaltís, per tornar més tard al front. Aquest cop viatja a Atenes.

Divisió dels països balcànics abans de la Primera Guerra Mundial. Font: Balkankrieg_Besetzte_Gebiete_1913

D’activa a passiva

Entre aquests dos viatges Graupera es troba en un punt d’inflexió. Tal com escriu al llibre El gran crimen: lo que yo he visto en la guerra, decideix passar a l’acció: “Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”. Les cròniques de l’autora entre aquests dos punts prenen un gir. Sense oblidar la part més personal i descriptiva, Graupera es presenta molt més crítica i analítica.

És a la capital grega on farà extenses anàlisis sobre el conflicte intern del país hel·lènic. El 30 de novembre de 1916 escriu a Les Notícies una crònica sobre les protestes antibel·licistes a Atenes que veu com un reflex del “llarg patiment resistit pel poble hel·lènic” a causa d’un bloqueig de comunicacions perpetuat pel bàndol aliat. El bloqueig serà present fins als primers mesos del 1917. A més, Grauera no dubte en criticar la política grega i les seves irregularitats.

Tot i estar a favor dels francòfons durant el conflicte, no té retrets en criticar les atrocitats desenvolupades pels dos bàndols, sempre des del dolor que li comporta la deshumanització viscuda a la guerra. Una humanista de cap a peus, Graupera no entén com les persones poden arribar aquests extrems en favor de les elits que els dirigeixen. Per exemple, a El gran crimen relata una anècdota on explica com dos germans, un presoner i l’altre ferit, es retroben després d’haver combatut en bàndols contraris. En aquest sentit, reflexiona com en esclatar la guerra “s’aixeca la terrible fúria de l’odi”, entre els germans. Acaba l’anècdota amb un crit: “Quantes bales fratricides!”.

“Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”

Àngela Graupera

Si Graupera ha de prendre partit, sempre ho farà en pro de la societat civil. En els seus textos relata com la fam, el fred i la guerra causen estralls sobre els civils. Durant el bloqueig grec, no dubta en denunciar la lluita contra la fam: “Com calmarem les exigències de la fam? Com emmudirem els laments dels petits que tremolen de fred?”, escriu el desembre del 1916 a Las Noticias.

A casa

Es creu que Graupera va quedar-se a Grècia fins a la fi del conflicte, tot i que deixa d’enviar cròniques el juliol de 1918. La tasca de Graupera no acaba a la Primera Guerra Mundial. Es va mantenir al peu de canó lluitant pels seus ideals quan va tornar a Espanya.

Tal com explica l’historiador Josep Maria Reyes a la introducció de El gran crimen, Graupera també va ser una activista dedicada a la lluita pels drets de les dones i de la classe obrera i va ser una ferma defensora de l’antibel·licisme. Aquesta faceta la va desenvolupar, sobretot, en tornar de la Primera Guerra Mundial. El 1920 comença a publicar la majoria de les seves novel·les, sempre protagonitzades per dones. En aquesta línia criticava el paper de la dona en la família i el sistema patriarcal als seus articles a La Revista Blanca, de la dirigent anarquista Frederica Montseny amb qui va mantenir una amistat.

En l’àmbit polític, Àngela Graupera va simpatitzar amb els anarquistes de la CNT fins que el sindicat va endurir la seva estratègia després de la Vaga de La Canadenca el 1919. Així doncs, es desemmarca del sector violent de la CNT donat el seu pensament antibel·licista. És en aquest moment quan s’uneix a la Unió Socialista de Catalunya, el que va tensar la seva relació amb Montseny. Per altra banda, va ser membre del Comitè Femení de Reformes Socials i la vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana.

“Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Àngela Graupera

A partir de la Guerra Civil el nom d’Àngela Graupera desapareix dels diaris, esborrada per un règim a qui no interessava tenir referents de dones intel·lectuals. Va morir el 19 de març de 1940 al seu domicili de Barcelona, però el rastre de l’enigmàtica escriptora s’esfuma durant tot el conflicte. Es va poder mantenir allunyada dels soldats amb qui tant havia compartit? Va agafar la seva farmaciola per sanar les ferides d’una nova guerra? Les seves pròpies paraules a El gran crimen porten a pensar que no va abandonar el camp: “Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Read more

Embarassos polítics

Rut Font i Olma Giró

Ser dona i política no és fàcil.

Ser dona, política i mare encara és més complicat.

Si bé és cert que existeixen diversos decrets de conciliació laboral, l’herència masclista i el background de la societat juguen en contra a l’hora de garantir una equitat efectiva en l’àmbit polític.

És cert, també, que s’han vist grans avenços en els darrers anys. El 2017 la senadora australiana Larissa Waters es convertia en la primera dona que alletava un nadó al Parlament d’Austràlia. En l’àmbit espanyol Irene Montero, portaveu d’Unidas Podemos en el Congrés, sol·licitava el passat juliol el permís de vot telemàtic a la investidura de Pedro Sánchez a causa del seu avançat estat de gestació.

La premsa ha tingut un paper transcendental a l’hora de criminalitzar actituds de les polítiques embarassades. Un judici constant cap a la seva figura de mare o de política. Aquest judici, però, és inexistent en els homes, polítics i pares.

Així doncs, es presenta un anàlisi del tractament mediàtic en l’àmbit nacional dels casos de dones polítiques embarassades des d’inicis del segle XXI fins el dia d’avui. Així com un breu repàs del codi deontològic i drets laborals existents en el marc de la maternitat.

Testimonis

S’ha recollit l’experiència personal de dues dones, mares i polítiques -en el moment de l’embaràs o adopció- per entendre de primera mà quins són els problemes a l’hora de compaginar la vida pública i política amb la privada i, tanmateix, si han estat víctimes de crítiques i pressió mediàtica.

Elles són la Carme Figueras, diputada al parlament de Catalunya en la IX Legislatura i al Congrés dels Diputats en la cinquena legislatura i la Carme Porta, regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat l’any 2003 i diputada al Parlament de Catalunya des del 1999 fins al setembre del 2006.

Carme Figueras

Carme Figueras era diputada al Parlament de Catalunya quan va adoptar una nena de 3 anys procedent de Guatemala. Si ja és difícil combinar els horaris de la política amb el procés d’adaptació necessari després d’una adopció, encara és més complicat quan els dos pares són càrrecs públics.

Figueras, actual consellera del CAC, explica com l’organització és clau per poder tenir cura d’una nena petita i alhora mantenir-se al peu del canó amb els temes de debat al Parlament.

Carme Figueras al despatx del Consell Audiovisual de Catalunya.

Carme Porta

Carme Porta va donar a llum a la seva filla el desembre del 2002. En aquell moment van coincidir dues parlamentàries embarassades, ella i la diputada socialista i alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz.

Carme Porta al pati del Museu Marítim de Bacelona.

Van ser les primeres diputades que van poder gaudir d’una sala destinada a l’alletamentt dels nadons. Fins llavors aquesta possibilitat no existia. Aquest procés va ser gràcies a la unió de totes les diputades dels grups parlamentaris -unes 30- per tal de redactar un text adreçat al president de la cambra, Joan Rigol, que contemplava una sèrie de demandes com per exemple la revisió del reglament de la cambra per tal de poder delegar el vot així com la petició d’un espai exclusiu d’alletament, ja que no existia la baixa maternal. 

Aquesta unió de parlamentàries neix arran de la ràbia. L’any 2001 Núria Martínez, diputada de CIU, va donar a llum a una criatura prematura. Aquela legislatura anava d’un sol vot. Normalment quan hi havia una malaltia greu, mort d’un familiar o embaràs es duia a terme el que es coneix com un ‘pacte de cavallers’ que suposava equilibrar les forces. A Martínez ningú li va oferir la possibilitat. Dos dies després de donar a llum, ja estava present al ple. Aquesta situació va escandalitzar a les diputades i a partir de llavors, van decidir unir-se.

Tot i que es va aprovar que hi hagués una sala destinada a l’alletament de nadons, aquesta només garantia allò més bàsic. No hi havia cap persona que se’n fes càrrec, això volia dir que, o bé pagaves perquè algú cuidés el nadó -despeses personals- o les diputades s’havien de passar tot el dia a la sala menys quan era moment de debat o votació.

Carme Porta no va tenir baixa de maternitat, encara no existia. La seva “baixa” van ser quinze dies al desembre contant les festes -perquè els altres se’ls va demanar com a vacances, ja que vivia en un àtic sense escales i el seu avançat estat d’embaràs no li permetia fer molts esforços físics- i tot el mes de gener, que no és lectiu.

Tanmateix, amb la fi d’aquella legislatura l’any 2003, es va plantejar un canvi en el reglament de cara a poder delegar el vot. Ara com ara, aquest és factible.

La teoria: els permisos de matenritat

En els últims anys s’han fet molts avenços pel que fa a la conciliació familiar. Tanmateix, el Congrés de Diputats no compta amb cap normativa que reguli els permisos de paternitat i de maternitat. L’única prerrogativa que preveu és el vot telemàtic, que permet votar una proposta des de fora del Congrés en cas d’embaràs, de paternitat o maternitat o de malaltia greu. Poques persones saben que el diputat de Ciutadans Sergio Campos va demanar el vot telemàtic el 2018 durant el seu permís de paternitat, mentre que tothom coneix el cas d’Irene Montero.

Per altra banda, quan es demanen les baixes per maternitat o paternitat, els membres de la Cambra Baixa segueixen els criteris de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, encara que mantenen una relació de mandat representatiu i no una relació laboral amb la insitutció. Aquesta normativa preveu una baixa maternal de 16 setmanes intercanviable entre els dos progenitors, on les primeres 6 setmanes són obligatòries per la mare en cas de part.

Les lleis canvien en el cas del Parlament de Catalnya, on s’hi ha legislat fins a tres vegades en matèria de conciliació familiar per actualitzar el decret de 1997. La llei actual, aprovada el 2006, manté uns criteris similars als de l’Estatut de l’Empleat Públic, però amb especificitats concretes com són les excedències i les ampliacions dels permisos en cas de tenir un fill amb alguna discapacitat.

Tantmateix, la teoria i la pràctica no solen anar de la mà. Moltes són les polítiques que, tot i voler-ho, no han pogut permetre’s absentar-se 16 setmanes de la feina. Per exemple, Figueras afirma que havia d’anar als debats del Parlament després d’adoptar la seva filla, ja que s’acostaven eleccions.

Codi deontològic Consell de l’Audiovisual de Catalunya

La immediatesa caracteritza el treball dels periodistes. Sovint es produeixen notícies quasi de forma automàtica, qüestionant poques coses. Introduir la perspectiva de gènere no ha de ser un valor afegit de la informació, sinó que aquesta perspectiva s’hauria d’introduir de forma transversal a tot el contingut periodístic. Jutjar a les dones polítiques i mares per la seva actitud envers el nadó o la funció política -i no fer-ho amb els pares polítics- falla en tots els sentits en el codi deontològic basant-se en la perspectiva de gènere. En l’àmbit nacional es troben nombroses recomanacions de perspectiva gènere adreçades a periodistes, el CAC exposa les seves.

Col·locar una dona a la història no la fa, automàticament, millor. Sí que ho fa, en canvi, qüestionar-se qui ha de protagonitzar la història, a qui afecta i, si en algun moment, el punt de vista de les dones pot aportar més profunditat al relat.

Eines per visibilitzar les aportacions de les dones -CAC

Estereotips de gènere als mitjans

Vivim en una societat caracteritzada per un masclisme estructural. Cada dia s’obren nous horitzons i línies de treball per garantir una educació, cultura, política i societat respectuosa en tots els gèneres. Aquesta herència patriarcal és molt present en el dia a dia.

La premsa, i la política no se’n lliuren.

Podem trobar nombrosos casos mediàtics en els quals se sexualitza a una dona, es parla sobre el seu físic per sobre les seves capacitats. Els Jocs Olímpics responen perfectament als rols de gènere: mentre es troben llistes de les ‘esportistes més sexys del 2019’ o ‘la talla de sostenidor de les nedadores’ a l’altra pàgina es troba el recorregut esportiu d’un home atleta.

El que passa en el món esportiu també es trasllada a la política, tot i que normalment de forma més subtil. Les dones polítiques, qüestionades molt més que els homes, es troben en el punt de mira i crítica a l’hora que decideixen ser mares. La cultura masclista impregna la premsa. Són criticades facin el que facin: si decideixen tornar a la vida pública pocs dies després de donar a llum se les acusa de males mares i irresponsables. Ara, si la casuística és el contrari i decideixen agafar-se la baixa maternal fins a l’últim dia es qüestiona la seva funció política i el seu càrrec públic. En resum, criticades decideixin el que decideixin. Aquestes decisions, tanmateix, no es qüestionen en el cas dels homes.

“En haver pres només les sis setmanes obligatòries serà posada a la mateixa llista de ‘males mares’ que Carmen Chacón i Soraya Sáenz de Santamaría. Però si hagués decidit esgotar les 16 setmanes a les quals tenia dret, hauria sigut considerada una irresponsable i acusada d’abandonar el Govern a la seva sort».

María Pazos, presidenta d’una associació per la igualtat de gènere en permisos per naixement d’un fill, a La Vanguardia sobre Susana Díaz

Carme Figueras, consellera del CAC en l’àmbit de gènere i família, explica com aquests estereotips es traslladen a la informació que donen els mitjans de comunicació.

Exemples històrics del tractament mediàtic dels embarassos polítics

Després de veure la teoria que envolta al tractament mediàtic en clau de gènere, s’analitzen els casos més transcendentals de dones polítiques embarassades des de l’any 2000 fins al dia d’avui i quin tractament els hi ha donat la premsa. Aquesta anàlisi servirà -també- per observar si hi ha un avenç en el llenguatge i tractament de gènere a la premsa.

La baixa maternal és un dret -no un deure- que recau en el subjecte adherir-s’hi o no. Tanmateix, les decisions de les dones en política en aquesta matèria sempre es qüestionen als mitjans. A més, si la política es queda embarassada en època d’eleccions, se li retraurà un ús electoral de l’embaràs, sigui quina sigui la seva ideologia.

El cas que va generar més impacte mediàtic va ser el de Carmen Chacón. La seva imatge fent quadrar les tropes de l’exèrcit després de ser nomenada ministra estant embarassada va donar la volta el món. Una imatge híper sexualitzada del seu embaràs. Els detractors van sorgir aviat: es qüestionaven les seves capacitats com a dona, embarassada i catalana al càrrec de les forces armades. No obstant, va ser una de les ministres més ben valorades l’any 2008.

L’altra visió de la premsa la va mostrar Soraya Sáenz de Santamaría, qui va decidir renunciar a la baixa i tornar a treballar 10 dies després del naixement del seu fill. Tot i que va ser capaç d’organitzar-se, l’opinió pública va acusar-la d’abandonar les seves responsabilitats com a mare. Una crítica que també se li va fer a Susana Díaz, qui va adherir-se a les primeres sis setmanes de baixa reprenent la feina en complir-les. Cap de les dues va deixar de banda la cura dels seus fills però a totes dues se les va criminalitzar per fer-ho.

Per últim, els embarassos d’Irene Montero. En aquest cas ella i Iglesias van rebre elogis per repartir-se la baixa per ser «coherents amb les seves idees». Cal destacar que en tractar-se de parts prematurs, la premsa i l’opinió pública van considerar prioritària la salut dels nens i de la mare, per sort.

Nous horitzons

Tot i les recomanacions existents per millorar el tractament mediàtic en clau de gènere i els avenços que s’han fet des dels inicis del segle XXI, encara queda molt recorregut.

S’observa com s’ha deixat de sexualitzar la figura d’una dona política embarassada, com va passar amb la Carme Chacón a la portada del Periódico, però es continuen posant en dubte les aptituds o com a mare o com a política. Una pressió innecessària que en la majoria dels casos recau -només- en la figura de la dona.

Ser dona i política hauria de ser fàcil -tan fàcil com ho tenen els homes-.

Ser dona, política i mare també ho hauria de ser.

Read more

Patrimoni històric salvat per la campana

El fris escultòric dels anys 70 de l’antic Tanatori Sancho de Ávila de Barcelona va ser retirat in extremis l’estiu passat quan ja s’havia iniciat l’enderrocament de l’edifici

PAU REQUENA, SARA OLIVER – Última setmana de juny. Un operari de l’Ajuntament va traslladar el monumental fris escultòric que durant 50 anys  va omplir la façana de l’històric Tanatori de Sancho de Ávila a Barcelona. El complicat procés s’allarga vuit dies fins aconseguir situar les 29 lloses de ciment i la sinuosa estructura metàl·lica en un dipòsit municipal que, entre raïls del port de Barcelona, transforma el batibull del Poblenou en l’austeritat de la Zona Franca. Però aquest, ha estat un procés atípic. Dos mesos abans, Eduard Riu-Barrera, fill de l’autor de l’escultura, havia advertit a l’Ajuntament de l’existència de l’obra inventeriada com a art públic, sabent que l’antic tanatori s’enderrocaria el mes d’agost. Tanmateix, no va ser fins a mitjans de juny que arran del ressò que va tenir una publicació d’Instagram del radiofonista Òscar Dalmau en què parlava de l’obra, va tornar a posar-se en contacte amb l’Ajuntament. L’avís va fer avançar el procés d’extracció, aconseguint “salvar a temps l’escultura abans de l’enderrocament” en paraules de Riu-Barrera, qui assegura que sinó “l’escultura hauria desaparegut”.

L’Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, explica que es tracta d’un error administratiu en el tràmit informatiu. A més, assegura que la tècnica encarregada de l’art públic se’n va assabentar abans que es fes l’avís per part de la família de l’escultor. El 1998, l’actual Mémora,  va guanyar el concurs públic de l’Ajuntament i va adquirir el 50% dels Serveis Funeraris de Barcelona, privatitzant la gestió del servei públic. Aquest canvi en la gestió pot ser una de les possibles causes de la falta de catalogació i datació de la peça dins l’ajuntament, que pot explicar aquest endarrerimL0ent administratiu que ha portat a una extracció de l’escultura in-extremis. L’obra, al pertànyer inicialment a l’administració pública no tenia la catalogació d’especial protecció de les obres d’edificis privats.

Falta de sensibilitat

L’interès per part de particulars com la família i la gestió de Carme Hosta, tècnica en cap de l’Ajuntament, han salvat, pels pèls, una de les una de les peces d’art públic més important de la ciutat dels anys 70. Riu-Barrera reconeix que, malhauradament, una de les feines dels descendents dels artistes és vigilar i salvaguardar les obres. Assegura que, en diverses ocasions, l’Ajuntament “no ha estat gens sensible respecte a l’art i al valor del patrimoni”. També critica el paper de l’empresa funerària Mémora, que en propietat de l’edifici amb l’obra, “ignorava completament el valor de la peça”. Afirma que la desaparició del relleu és una demostració “d’ignorància i incompetència”, tot i que, ara que s’ha salvat, no en vol fer sang. L’entitat funerària, per la seva part, s’ha desentès del tema, relegant a l’Ajuntament.

«L’Ajuntament no ha estat gents sensible repsecte a l’art i el valor del patrimoni».

Eduard Riu-Barrera, fill de Julià Riu Serra, autor de l’escultura

El relleu “La llarga vida de la humanitat per sobre de les curtes vides de tots plegats” data de 1968, any en què es va instal·lar al llarg de la façana del tanatori. L’autor, Julià Riu Serra, un dels més representatius del seu període, cercava contraposar la llarga vida de la humanitat amb la de cada individu i l’inexorable pas el temps. El conjunt contenia figures de ferro com una arada, engranatges d’automoció i un coet espacial, que representava el progrés, i un llarg fris de formigó amb rellotges de sorra esculpits que representaven les vides de cadascú. Una escultura que honrava la funció de l’espai, en contrast amb el nou tanatori amb una façana amb nul·la decoració.

Des de SOS Monuments, associació per la protecció del patrimoni històric, es queixen de la manca de control en els tràmits administratius que permeten “descatalogar obres d’art sense tenir en compte els experts”. També exigeixen que es compleixi la Llei de Patrimoni vigent, per evitar males praxis contra les que han lluitat anteriorment.

Marc Aureli Santos, director d’Arquitectura Urbana i Patrimoni, ha informat a aquest mitjà que proposaran debatre el futur del conjunt al següent Consell d’Art Públic de la ciutat. També s’està valorant la seva inclusió al Pla especial de Patrimoni Arquitectònic històric i artístic, ja que encara ara no està catalogada.

Ara, després d’una complexa però protocolària extracció, l’estructura reposa a les fosques d’un vell magatzem rere unes portes protegides amb tan sols un candau, esperant tornar a complir la funció per la qual estava pensada: lluir als carrers de Barcelona.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies