Àngela Graupera, la guerra amb mirada d’infermera

L’escriptora es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana en publicar 104 cròniques de la Primera Guerra Mundial

En un hospital de campanya perdut entre les runes del front oblidat de la Primera Guerra Mundial, l’escriptora, periodista i infermera Àngela Graupera embenava i cosia ferits mentre la seva ment captava tot allò que després podia traslladar al paper. De mirada observadora i ment crítica, Graupera va publicar una sèrie de cròniques al diari Las Noticias amb tot allò que veia, escoltava, sentia i analitzava mentre feia d’infermera voluntària al front dels Balcans a la Gran Guerra. D’aquesta manera, per casualitat i sense voler-ho, es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana i espanyola.

El gran crim

Nascuda a Barcelona el 1876, Àngela Graupera embarca direcció Nis, la segona capital de Sèrbia durant la guerra, el 30 d’agost de 1914. Aquest va ser el segon conflicte on exercia d’infermera, ja que havia guanyat experiència a Melilla el 1909. Al final de la guerra, es comptabilitzaran 250.000 baixes austríaques i 175.000 de sèrbies en el territori.

Àngela Graupera dibuixada per Robert Perez a partir d’una fotografia.

Quan arriba a Nis, després d’un ardu viatge, l’escriptora descriu l’ambient jovial en què troba la població sèrbia. “Nombroses bandes de música recorrien els carrers fent honor a la bandera sèrbia, que aclamava el poble amb patriòtic entusiasme. Jo em vaig commoure”, escriu Graupera el 16 de setembre a Las Noticias. Aquesta felicitat no trigarà a esvair-se tant pels civils com per l’escriptora un cop la guerra arribi a les seves hores més baixes. A continuació, presenta el primer part informatiu: els serbis han derrotat als austríacs a Samlin.

Juntament amb la informació bèl·lica, extreta de xerrades amb soldats ferits i cada vegada més precisa a mesura que passa temps amb ells, Graupera afegeix relats i descripcions del dia a dia a l’hospital. El 25 de setembre, escriu el que li fa sentir l’arribada de nous ferits a l’hospital: “és un veritable horror, el que causa aquesta macabra processió […] a vegades sento que el desànim s’apodera de mi”. Amb aquestes descripcions, Graupera ofereix una visió humanista, pacifista i personal que permet al lector empatitzar amb el caos viscut a la guerra.

La sortida a Sèrbia serà la primera dels tres viatges d’Àngela Graupera al front dels Balcans. Després de 4 mesos a Sèrbia, decideix tornar a Barcelona per recuperar-se del patiment presenciat en primera persona. No és fins al 8 de novembre de 1915 on es llegeix a Las Noticias a Graupera explicant la seva absència en una carta titulada Camino de Servia. En Salónica: “Vaig sortir [de Sèrbia] fa uns mesos per buscar repòs pel meu contorbat esperit i el meu cos baldat”. En aquest moment, Graupera es va haver de quedar a la ciutat grega, on va seguir exercint com a infermera, ja que la frontera amb Sèrbia estava tallada. Un any i mig després, torna a la capital catalana per atendre al seu pare malaltís, per tornar més tard al front. Aquest cop viatja a Atenes.

Divisió dels països balcànics abans de la Primera Guerra Mundial. Font: Balkankrieg_Besetzte_Gebiete_1913

D’activa a passiva

Entre aquests dos viatges Graupera es troba en un punt d’inflexió. Tal com escriu al llibre El gran crimen: lo que yo he visto en la guerra, decideix passar a l’acció: “Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”. Les cròniques de l’autora entre aquests dos punts prenen un gir. Sense oblidar la part més personal i descriptiva, Graupera es presenta molt més crítica i analítica.

És a la capital grega on farà extenses anàlisis sobre el conflicte intern del país hel·lènic. El 30 de novembre de 1916 escriu a Les Notícies una crònica sobre les protestes antibel·licistes a Atenes que veu com un reflex del “llarg patiment resistit pel poble hel·lènic” a causa d’un bloqueig de comunicacions perpetuat pel bàndol aliat. El bloqueig serà present fins als primers mesos del 1917. A més, Grauera no dubte en criticar la política grega i les seves irregularitats.

Tot i estar a favor dels francòfons durant el conflicte, no té retrets en criticar les atrocitats desenvolupades pels dos bàndols, sempre des del dolor que li comporta la deshumanització viscuda a la guerra. Una humanista de cap a peus, Graupera no entén com les persones poden arribar aquests extrems en favor de les elits que els dirigeixen. Per exemple, a El gran crimen relata una anècdota on explica com dos germans, un presoner i l’altre ferit, es retroben després d’haver combatut en bàndols contraris. En aquest sentit, reflexiona com en esclatar la guerra “s’aixeca la terrible fúria de l’odi”, entre els germans. Acaba l’anècdota amb un crit: “Quantes bales fratricides!”.

“Aquesta primera odissea ha sucumbit la meva indiferència. He deixat de ser passiva i resignada”

Àngela Graupera

Si Graupera ha de prendre partit, sempre ho farà en pro de la societat civil. En els seus textos relata com la fam, el fred i la guerra causen estralls sobre els civils. Durant el bloqueig grec, no dubta en denunciar la lluita contra la fam: “Com calmarem les exigències de la fam? Com emmudirem els laments dels petits que tremolen de fred?”, escriu el desembre del 1916 a Las Noticias.

A casa

Es creu que Graupera va quedar-se a Grècia fins a la fi del conflicte, tot i que deixa d’enviar cròniques el juliol de 1918. La tasca de Graupera no acaba a la Primera Guerra Mundial. Es va mantenir al peu de canó lluitant pels seus ideals quan va tornar a Espanya.

Tal com explica l’historiador Josep Maria Reyes a la introducció de El gran crimen, Graupera també va ser una activista dedicada a la lluita pels drets de les dones i de la classe obrera i va ser una ferma defensora de l’antibel·licisme. Aquesta faceta la va desenvolupar, sobretot, en tornar de la Primera Guerra Mundial. El 1920 comença a publicar la majoria de les seves novel·les, sempre protagonitzades per dones. En aquesta línia criticava el paper de la dona en la família i el sistema patriarcal als seus articles a La Revista Blanca, de la dirigent anarquista Frederica Montseny amb qui va mantenir una amistat.

En l’àmbit polític, Àngela Graupera va simpatitzar amb els anarquistes de la CNT fins que el sindicat va endurir la seva estratègia després de la Vaga de La Canadenca el 1919. Així doncs, es desemmarca del sector violent de la CNT donat el seu pensament antibel·licista. És en aquest moment quan s’uneix a la Unió Socialista de Catalunya, el que va tensar la seva relació amb Montseny. Per altra banda, va ser membre del Comitè Femení de Reformes Socials i la vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana.

“Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Àngela Graupera

A partir de la Guerra Civil el nom d’Àngela Graupera desapareix dels diaris, esborrada per un règim a qui no interessava tenir referents de dones intel·lectuals. Va morir el 19 de març de 1940 al seu domicili de Barcelona, però el rastre de l’enigmàtica escriptora s’esfuma durant tot el conflicte. Es va poder mantenir allunyada dels soldats amb qui tant havia compartit? Va agafar la seva farmaciola per sanar les ferides d’una nova guerra? Les seves pròpies paraules a El gran crimen porten a pensar que no va abandonar el camp: “Seré activa i voluntat. No descansaré. Allà on vagi, llençaré a mans plenes llavors de pau i odi a la guerra”.

Read more

Embarassos polítics

Rut Font i Olma Giró

Ser dona i política no és fàcil.

Ser dona, política i mare encara és més complicat.

Si bé és cert que existeixen diversos decrets de conciliació laboral, l’herència masclista i el background de la societat juguen en contra a l’hora de garantir una equitat efectiva en l’àmbit polític.

És cert, també, que s’han vist grans avenços en els darrers anys. El 2017 la senadora australiana Larissa Waters es convertia en la primera dona que alletava un nadó al Parlament d’Austràlia. En l’àmbit espanyol Irene Montero, portaveu d’Unidas Podemos en el Congrés, sol·licitava el passat juliol el permís de vot telemàtic a la investidura de Pedro Sánchez a causa del seu avançat estat de gestació.

La premsa ha tingut un paper transcendental a l’hora de criminalitzar actituds de les polítiques embarassades. Un judici constant cap a la seva figura de mare o de política. Aquest judici, però, és inexistent en els homes, polítics i pares.

Així doncs, es presenta un anàlisi del tractament mediàtic en l’àmbit nacional dels casos de dones polítiques embarassades des d’inicis del segle XXI fins el dia d’avui. Així com un breu repàs del codi deontològic i drets laborals existents en el marc de la maternitat.

Testimonis

S’ha recollit l’experiència personal de dues dones, mares i polítiques -en el moment de l’embaràs o adopció- per entendre de primera mà quins són els problemes a l’hora de compaginar la vida pública i política amb la privada i, tanmateix, si han estat víctimes de crítiques i pressió mediàtica.

Elles són la Carme Figueras, diputada al parlament de Catalunya en la IX Legislatura i al Congrés dels Diputats en la cinquena legislatura i la Carme Porta, regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat l’any 2003 i diputada al Parlament de Catalunya des del 1999 fins al setembre del 2006.

Carme Figueras

Carme Figueras era diputada al Parlament de Catalunya quan va adoptar una nena de 3 anys procedent de Guatemala. Si ja és difícil combinar els horaris de la política amb el procés d’adaptació necessari després d’una adopció, encara és més complicat quan els dos pares són càrrecs públics.

Figueras, actual consellera del CAC, explica com l’organització és clau per poder tenir cura d’una nena petita i alhora mantenir-se al peu del canó amb els temes de debat al Parlament.

Carme Figueras al despatx del Consell Audiovisual de Catalunya.

Carme Porta

Carme Porta va donar a llum a la seva filla el desembre del 2002. En aquell moment van coincidir dues parlamentàries embarassades, ella i la diputada socialista i alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz.

Carme Porta al pati del Museu Marítim de Bacelona.

Van ser les primeres diputades que van poder gaudir d’una sala destinada a l’alletamentt dels nadons. Fins llavors aquesta possibilitat no existia. Aquest procés va ser gràcies a la unió de totes les diputades dels grups parlamentaris -unes 30- per tal de redactar un text adreçat al president de la cambra, Joan Rigol, que contemplava una sèrie de demandes com per exemple la revisió del reglament de la cambra per tal de poder delegar el vot així com la petició d’un espai exclusiu d’alletament, ja que no existia la baixa maternal. 

Aquesta unió de parlamentàries neix arran de la ràbia. L’any 2001 Núria Martínez, diputada de CIU, va donar a llum a una criatura prematura. Aquela legislatura anava d’un sol vot. Normalment quan hi havia una malaltia greu, mort d’un familiar o embaràs es duia a terme el que es coneix com un ‘pacte de cavallers’ que suposava equilibrar les forces. A Martínez ningú li va oferir la possibilitat. Dos dies després de donar a llum, ja estava present al ple. Aquesta situació va escandalitzar a les diputades i a partir de llavors, van decidir unir-se.

Tot i que es va aprovar que hi hagués una sala destinada a l’alletament de nadons, aquesta només garantia allò més bàsic. No hi havia cap persona que se’n fes càrrec, això volia dir que, o bé pagaves perquè algú cuidés el nadó -despeses personals- o les diputades s’havien de passar tot el dia a la sala menys quan era moment de debat o votació.

Carme Porta no va tenir baixa de maternitat, encara no existia. La seva “baixa” van ser quinze dies al desembre contant les festes -perquè els altres se’ls va demanar com a vacances, ja que vivia en un àtic sense escales i el seu avançat estat d’embaràs no li permetia fer molts esforços físics- i tot el mes de gener, que no és lectiu.

Tanmateix, amb la fi d’aquella legislatura l’any 2003, es va plantejar un canvi en el reglament de cara a poder delegar el vot. Ara com ara, aquest és factible.

La teoria: els permisos de matenritat

En els últims anys s’han fet molts avenços pel que fa a la conciliació familiar. Tanmateix, el Congrés de Diputats no compta amb cap normativa que reguli els permisos de paternitat i de maternitat. L’única prerrogativa que preveu és el vot telemàtic, que permet votar una proposta des de fora del Congrés en cas d’embaràs, de paternitat o maternitat o de malaltia greu. Poques persones saben que el diputat de Ciutadans Sergio Campos va demanar el vot telemàtic el 2018 durant el seu permís de paternitat, mentre que tothom coneix el cas d’Irene Montero.

Per altra banda, quan es demanen les baixes per maternitat o paternitat, els membres de la Cambra Baixa segueixen els criteris de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, encara que mantenen una relació de mandat representatiu i no una relació laboral amb la insitutció. Aquesta normativa preveu una baixa maternal de 16 setmanes intercanviable entre els dos progenitors, on les primeres 6 setmanes són obligatòries per la mare en cas de part.

Les lleis canvien en el cas del Parlament de Catalnya, on s’hi ha legislat fins a tres vegades en matèria de conciliació familiar per actualitzar el decret de 1997. La llei actual, aprovada el 2006, manté uns criteris similars als de l’Estatut de l’Empleat Públic, però amb especificitats concretes com són les excedències i les ampliacions dels permisos en cas de tenir un fill amb alguna discapacitat.

Tantmateix, la teoria i la pràctica no solen anar de la mà. Moltes són les polítiques que, tot i voler-ho, no han pogut permetre’s absentar-se 16 setmanes de la feina. Per exemple, Figueras afirma que havia d’anar als debats del Parlament després d’adoptar la seva filla, ja que s’acostaven eleccions.

Codi deontològic Consell de l’Audiovisual de Catalunya

La immediatesa caracteritza el treball dels periodistes. Sovint es produeixen notícies quasi de forma automàtica, qüestionant poques coses. Introduir la perspectiva de gènere no ha de ser un valor afegit de la informació, sinó que aquesta perspectiva s’hauria d’introduir de forma transversal a tot el contingut periodístic. Jutjar a les dones polítiques i mares per la seva actitud envers el nadó o la funció política -i no fer-ho amb els pares polítics- falla en tots els sentits en el codi deontològic basant-se en la perspectiva de gènere. En l’àmbit nacional es troben nombroses recomanacions de perspectiva gènere adreçades a periodistes, el CAC exposa les seves.

Col·locar una dona a la història no la fa, automàticament, millor. Sí que ho fa, en canvi, qüestionar-se qui ha de protagonitzar la història, a qui afecta i, si en algun moment, el punt de vista de les dones pot aportar més profunditat al relat.

Eines per visibilitzar les aportacions de les dones -CAC

Estereotips de gènere als mitjans

Vivim en una societat caracteritzada per un masclisme estructural. Cada dia s’obren nous horitzons i línies de treball per garantir una educació, cultura, política i societat respectuosa en tots els gèneres. Aquesta herència patriarcal és molt present en el dia a dia.

La premsa, i la política no se’n lliuren.

Podem trobar nombrosos casos mediàtics en els quals se sexualitza a una dona, es parla sobre el seu físic per sobre les seves capacitats. Els Jocs Olímpics responen perfectament als rols de gènere: mentre es troben llistes de les ‘esportistes més sexys del 2019’ o ‘la talla de sostenidor de les nedadores’ a l’altra pàgina es troba el recorregut esportiu d’un home atleta.

El que passa en el món esportiu també es trasllada a la política, tot i que normalment de forma més subtil. Les dones polítiques, qüestionades molt més que els homes, es troben en el punt de mira i crítica a l’hora que decideixen ser mares. La cultura masclista impregna la premsa. Són criticades facin el que facin: si decideixen tornar a la vida pública pocs dies després de donar a llum se les acusa de males mares i irresponsables. Ara, si la casuística és el contrari i decideixen agafar-se la baixa maternal fins a l’últim dia es qüestiona la seva funció política i el seu càrrec públic. En resum, criticades decideixin el que decideixin. Aquestes decisions, tanmateix, no es qüestionen en el cas dels homes.

“En haver pres només les sis setmanes obligatòries serà posada a la mateixa llista de ‘males mares’ que Carmen Chacón i Soraya Sáenz de Santamaría. Però si hagués decidit esgotar les 16 setmanes a les quals tenia dret, hauria sigut considerada una irresponsable i acusada d’abandonar el Govern a la seva sort».

María Pazos, presidenta d’una associació per la igualtat de gènere en permisos per naixement d’un fill, a La Vanguardia sobre Susana Díaz

Carme Figueras, consellera del CAC en l’àmbit de gènere i família, explica com aquests estereotips es traslladen a la informació que donen els mitjans de comunicació.

Exemples històrics del tractament mediàtic dels embarassos polítics

Després de veure la teoria que envolta al tractament mediàtic en clau de gènere, s’analitzen els casos més transcendentals de dones polítiques embarassades des de l’any 2000 fins al dia d’avui i quin tractament els hi ha donat la premsa. Aquesta anàlisi servirà -també- per observar si hi ha un avenç en el llenguatge i tractament de gènere a la premsa.

La baixa maternal és un dret -no un deure- que recau en el subjecte adherir-s’hi o no. Tanmateix, les decisions de les dones en política en aquesta matèria sempre es qüestionen als mitjans. A més, si la política es queda embarassada en època d’eleccions, se li retraurà un ús electoral de l’embaràs, sigui quina sigui la seva ideologia.

El cas que va generar més impacte mediàtic va ser el de Carmen Chacón. La seva imatge fent quadrar les tropes de l’exèrcit després de ser nomenada ministra estant embarassada va donar la volta el món. Una imatge híper sexualitzada del seu embaràs. Els detractors van sorgir aviat: es qüestionaven les seves capacitats com a dona, embarassada i catalana al càrrec de les forces armades. No obstant, va ser una de les ministres més ben valorades l’any 2008.

L’altra visió de la premsa la va mostrar Soraya Sáenz de Santamaría, qui va decidir renunciar a la baixa i tornar a treballar 10 dies després del naixement del seu fill. Tot i que va ser capaç d’organitzar-se, l’opinió pública va acusar-la d’abandonar les seves responsabilitats com a mare. Una crítica que també se li va fer a Susana Díaz, qui va adherir-se a les primeres sis setmanes de baixa reprenent la feina en complir-les. Cap de les dues va deixar de banda la cura dels seus fills però a totes dues se les va criminalitzar per fer-ho.

Per últim, els embarassos d’Irene Montero. En aquest cas ella i Iglesias van rebre elogis per repartir-se la baixa per ser «coherents amb les seves idees». Cal destacar que en tractar-se de parts prematurs, la premsa i l’opinió pública van considerar prioritària la salut dels nens i de la mare, per sort.

Nous horitzons

Tot i les recomanacions existents per millorar el tractament mediàtic en clau de gènere i els avenços que s’han fet des dels inicis del segle XXI, encara queda molt recorregut.

S’observa com s’ha deixat de sexualitzar la figura d’una dona política embarassada, com va passar amb la Carme Chacón a la portada del Periódico, però es continuen posant en dubte les aptituds o com a mare o com a política. Una pressió innecessària que en la majoria dels casos recau -només- en la figura de la dona.

Ser dona i política hauria de ser fàcil -tan fàcil com ho tenen els homes-.

Ser dona, política i mare també ho hauria de ser.

Read more

Patrimoni històric salvat per la campana

El fris escultòric dels anys 70 de l’antic Tanatori Sancho de Ávila de Barcelona va ser retirat in extremis l’estiu passat quan ja s’havia iniciat l’enderrocament de l’edifici

PAU REQUENA, SARA OLIVER – Última setmana de juny. Un operari de l’Ajuntament va traslladar el monumental fris escultòric que durant 50 anys  va omplir la façana de l’històric Tanatori de Sancho de Ávila a Barcelona. El complicat procés s’allarga vuit dies fins aconseguir situar les 29 lloses de ciment i la sinuosa estructura metàl·lica en un dipòsit municipal que, entre raïls del port de Barcelona, transforma el batibull del Poblenou en l’austeritat de la Zona Franca. Però aquest, ha estat un procés atípic. Dos mesos abans, Eduard Riu-Barrera, fill de l’autor de l’escultura, havia advertit a l’Ajuntament de l’existència de l’obra inventeriada com a art públic, sabent que l’antic tanatori s’enderrocaria el mes d’agost. Tanmateix, no va ser fins a mitjans de juny que arran del ressò que va tenir una publicació d’Instagram del radiofonista Òscar Dalmau en què parlava de l’obra, va tornar a posar-se en contacte amb l’Ajuntament. L’avís va fer avançar el procés d’extracció, aconseguint “salvar a temps l’escultura abans de l’enderrocament” en paraules de Riu-Barrera, qui assegura que sinó “l’escultura hauria desaparegut”.

L’Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, explica que es tracta d’un error administratiu en el tràmit informatiu. A més, assegura que la tècnica encarregada de l’art públic se’n va assabentar abans que es fes l’avís per part de la família de l’escultor. El 1998, l’actual Mémora,  va guanyar el concurs públic de l’Ajuntament i va adquirir el 50% dels Serveis Funeraris de Barcelona, privatitzant la gestió del servei públic. Aquest canvi en la gestió pot ser una de les possibles causes de la falta de catalogació i datació de la peça dins l’ajuntament, que pot explicar aquest endarrerimL0ent administratiu que ha portat a una extracció de l’escultura in-extremis. L’obra, al pertànyer inicialment a l’administració pública no tenia la catalogació d’especial protecció de les obres d’edificis privats.

Falta de sensibilitat

L’interès per part de particulars com la família i la gestió de Carme Hosta, tècnica en cap de l’Ajuntament, han salvat, pels pèls, una de les una de les peces d’art públic més important de la ciutat dels anys 70. Riu-Barrera reconeix que, malhauradament, una de les feines dels descendents dels artistes és vigilar i salvaguardar les obres. Assegura que, en diverses ocasions, l’Ajuntament “no ha estat gens sensible respecte a l’art i al valor del patrimoni”. També critica el paper de l’empresa funerària Mémora, que en propietat de l’edifici amb l’obra, “ignorava completament el valor de la peça”. Afirma que la desaparició del relleu és una demostració “d’ignorància i incompetència”, tot i que, ara que s’ha salvat, no en vol fer sang. L’entitat funerària, per la seva part, s’ha desentès del tema, relegant a l’Ajuntament.

«L’Ajuntament no ha estat gents sensible repsecte a l’art i el valor del patrimoni».

Eduard Riu-Barrera, fill de Julià Riu Serra, autor de l’escultura

El relleu “La llarga vida de la humanitat per sobre de les curtes vides de tots plegats” data de 1968, any en què es va instal·lar al llarg de la façana del tanatori. L’autor, Julià Riu Serra, un dels més representatius del seu període, cercava contraposar la llarga vida de la humanitat amb la de cada individu i l’inexorable pas el temps. El conjunt contenia figures de ferro com una arada, engranatges d’automoció i un coet espacial, que representava el progrés, i un llarg fris de formigó amb rellotges de sorra esculpits que representaven les vides de cadascú. Una escultura que honrava la funció de l’espai, en contrast amb el nou tanatori amb una façana amb nul·la decoració.

Des de SOS Monuments, associació per la protecció del patrimoni històric, es queixen de la manca de control en els tràmits administratius que permeten “descatalogar obres d’art sense tenir en compte els experts”. També exigeixen que es compleixi la Llei de Patrimoni vigent, per evitar males praxis contra les que han lluitat anteriorment.

Marc Aureli Santos, director d’Arquitectura Urbana i Patrimoni, ha informat a aquest mitjà que proposaran debatre el futur del conjunt al següent Consell d’Art Públic de la ciutat. També s’està valorant la seva inclusió al Pla especial de Patrimoni Arquitectònic històric i artístic, ja que encara ara no està catalogada.

Ara, després d’una complexa però protocolària extracció, l’estructura reposa a les fosques d’un vell magatzem rere unes portes protegides amb tan sols un candau, esperant tornar a complir la funció per la qual estava pensada: lluir als carrers de Barcelona.

Read more

Educant en colors

L’escola barcelonina El Turó Blau és pionera en l’aplicació del Programa Educatiu d’Escoles Rainbow, que educa els alumnes en la diversitat per prevenir conductes lgtbifòbiques

CRISTINA POYATO, EMILI SERRA – La identitat de gènere i la orientació sexual són encara motius de discriminació i assetjament per al 47% de les persones lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals de la Unió Europea. Així ho constata l’Agència Europea dels Drets Fonamentals en una enquesta en què també es rebel·la que un de cada quatre membres del col·lectiu ha estat agredit o amenaçat en els últims cinc anys i que les dues terceres parts procuren no agafar de la mà a la seva parella per por que les assetgin. Els enquestats també revelen que l’etapa més difícil són els anys escolars. El 60% reconeixen haver estat víctimes de conductes negatives pel fet de ser homosexuals i més del 80% recorden haver-ne estat testimonis.

En la preadolescència, amb l’inici de les relacions afectives i sexuals, es poden donar situacions de rebuig cap a aquests infants o joves per motiu de la seva orientació afectivo-sexual, la qual cosa genera un sentiment d’incomprensió i solitud per l’infant o jove que les pateix. L’adolescència és una època de canvis, de descoberta, de construcció de la pròpia identitat i la iniciació a les relacions afectivo-sexuals. A més dels evidents canvis físics i psíquics, hi ha un procés d’acceptació d’un mateix i una lluita per defensar la singularitat que esdevenen complexos si l’entorn proper, el grup d’iguals, no accepta la diversitat.

És per això que el 2017 el Departament d’Ensenyament va posar en marxa el Protocol de Prevenció, Detecció i Intervenció Enfront l’Assetjament Escolar a Persones LGTBI. S’aplica seguint la Llei 11/2014, del 10 d’octubre, “per a garantir els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals i per a eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia” i hauria de ser efectiu en tot el sistema educatiu. Per tant, s’han de posar eines i recursos específics per tal de promoure la conscienciació i la prevenció de l’assetjament a persones LGTBI dins de tota la comunitat educativa.

L’aplicació d’aquest protocol és encara més important si es tenen en compte les xifres que va donar a conèixer l’Observatori Contra l’Homofòbia el passat mes de juny, les quals indicaven que les agressions homòfobes havien augmentat un 40% a Barcelona respecte l’any passat. Des de l’1 de gener del 2019, a Catalunya s’han comès 129 incidències discriminatòries a causa de l’orientació o identitat sexual dels afectats.

Una escola pionera

Un exemple d’avenç en la normalització de l’educació sexual, en tots els sentits, el trobem al districte de Sant Andreu, a Barcelona. L’escola, d’infantil i primària, Turó Blau porta tres anys impartint un sistema de coeducació. Una proposta amb origen a l’associació de Famílies LGTBI que ha estat finançada per la Filadora, una associació de En Comú Podem. El pla que segueix l’escola Turó Blau és el Programa Educatiu Escoles Rainbow (PEER), que tal i com el seu nom indica, té l’objectiu de crear centres inclusius en l’àmbit de la diversitat afectiva i de gènere. L’actual director de l’escola, Ferran Català, va aclarir que l’objectiu principal és “que cap nen o nena ho passi malament per la seva identitat sexual o per la seva família”. 

A part dels augments de les agressions LGTBIfòbiques, un altre factor decisiu per la incorporació del PEER al Turó Blau va ser la manca de consciència en situacions com la separació dels lavabos entre els de nenes i els de nens. “No pensàvem que això fos un  problema, però si un nen o nena té la identitat canviada es veu obligat a anar al lavabo que no toca”, va explicar el director, afirmant que abans d’incorporar aquest programa no s’havia adonat de problemes com aquests. Detalls que la societat amb el temps ha normalitzat, com els pòsters dels nens jugant amb cotxes o de les nenes jugant amb nines. Com diu Català “són coses que si no tens la formació adequada no hi caus” i això pot provocar que es tracti el tema amb el nen o nena en qüestió de manera separada.

Prendre consciència

L’Associació recomana que totes les possibilitats es deixin obertes, per tal que els alumnes se sentin còmodes i aprenguin a conviure amb tot tipus de situacions. No sempre els nens viuen a casa amb un pare i una mare, i això s’ha de tenir en compte. El director del centre va expressar que “s’ha de parlar del tema, perquè si se’n parla molt, es converteix en una cosa habitual”, i hi ha diferents maneres de fer-ho. Al Turó Blau, per exemple, van fer un codi igualitari per classe i després un conjunt, on es donaven a conèixer totes les realitats. Són situacions que a les escoles s’eviten de manera involuntària, Català va assegurar que “si no ho tens a classe no ho tractes”. El director del centre va explicar que, mentre sí s’ha avançat en la conscienciació de la discriminació racial, “de la identitat gai o lesbiana o de l’orientació sexual no se’n sol parlar”. I es vol aconseguir que les paraules gai i lesbiana “siguin una cosa habitual i no insults”.

Per introduir el PEER a l’escola de Sant Andreu els professors van fer una formació de 15 hores dirigida per l’Associació de Famílies LGTBI. El primer que volien tractar al centre era el poder ajudar als alumnes donant-los les eines necessàries per fer-ho habitual: “si un nen es vol posar un vestit, que se’l posi tranquil·lament i que no se’n riguin d’ell”, el director del centre va aclarir que aquest és un dels primers passos per tal que en arribar a secundària ho trobin molt més habitual. Tant l’associació com Català consideren que l’ensenyament basat en la coeducació a les escoles és crucial. És a dir, educar de tal manera que es potenciï la igualtat d’oportunitats i que s’elimini la discriminació per qualsevol raó.

Els alumnes de Turó Blau  representen cada any una obra de teatre inclusiva, tenen una biblioteca  que inclou contes on es tracta  la diversitat sexual i van fer un projecte de plàstica basat en les obres de l’artista homosexual Keith Haring. ANNA HERNÀNDEZ

Amb projectes d’aquest caire sempre hi poden haver queixes, tant per part d’altres associacions com per part d’algunes famílies. Però aquest no va ser el cas al Turó Blau. Segons el director de l’escola, cap família es va queixar ni es va sentir ofesa, “sí que va haver un pare que es va sorprendre” va explicar, però això va ser degut a que la notícia va ser publicada primer a la gaseta de l’Ajuntament. En canvi, l’escola Turó Blau ocupa un lloc a la llista negra de l’organització Hazte Oír, una organització qualificada “d’ultracatòlica”. El director va comentar que els hi va arribar el llibre i no sabien perquè, fins que van veure que hi sortien. “Ens tenen com un exemple d’adoctrinament sexual”, va explicar, però davant això no van donar-los publicitat; van fer com si no hagués passat res i van seguir amb el seu projecte.

L’estructura del programa

El Programa Educatiu Escoles Rainbow va dirigit a tothom que estigui relacionat amb el sector educatiu, tant personal docent com no. L’Associació de Famílies LGTBI, per la seva banda, ha de proporcionar les eines possibles per poder establir el PEER a les escoles, tant eines didàctiques com pedagògiques. Ha d’avaluar els resultats i veure si són els mateixos que els desitjats per després difondre’ls en un informe web. Per implementar aquest programa educatiu calen dos anys entre els quals es reparteixen dues fases: el primer any es destina a una formació inicial i a la creació d’un grup que donarà els recursos necessaris; i el segon any es basa en l’aprofundiment en el coneixement d’aquest àmbit, la creació d’un Projecte Didàctic i l’avaluació final. A més, és necessària la intervenció de 3 formadors, 2 becaris universitaris i 1 dissenyador web.

Amb tot, el principal problema és que la realitat LGTBI no existeix en la consciència dels nens si abans no ho han parlat o no ho han tractat, i és per això que poden sobtar-se quan s’hi troben per primer cop a la preadolescència. Com explica Ferran Català, a la majoria d’escoles, tot i conèixer el protocol difòs pel Departament d’Ensenyament, si no hi ha implicació directa dels alumnes, no tracten el tema. El mateix passava abans d’introduir el sistema PEER a l’escola Turó Blau, però una vegada imposat, aquesta realitat va començar a formar part del seu dia a dia. 

Imposar aquest projecte no és fàcil, a més és necessària la subvenció de la Filadora i encara que té moltes demandes, no pot arribar a tot arreu. Per avançar en aquest aspecte caldria que institucions amb més poder aprovessin projectes d’aquest caire i dotessin les escoles i instituts dels recursos convenients. El director de l’escola reconeix que rep molts missatges d’escoles d’arreu de Catalunya que volen informar-se sobre el programa. Això no obsant, la realitat és que a Barcelona tan sols es fa a una escola més, la Sant Felip Neri.

Read more

Ana Oncina: l’art del dia a dia

ANNA CALDERÓN i RUT FONT – Les xarxes socials no només serveixen per publicar fotos de l’últim àpat al restaurant de moda. Molts artistes utilitzen les noves tecnologies com a aparador per exposar les seves creacions i donar-se a conèixer a un nou públic. Aquest és el cas d’Ana Oncina, il·lustradora i dibuixant de còmics valenciana i autora de la sèrie Croqueta y empanadilla.

Els exemplars de Croqueta y empanadilla es basen en anècdotes reals de la vida quotidiana de l’artista i la seva parella, tot envoltades d’un humor blanc i senzill que treu somriures als lectors mentre recorden el seu dia a dia.  A més, la il·lustradora utilitza el seu blog i el seu compte d’Instagram per afegir vinyetes diàries on es dibuixa a si mateixa en situacions amb les quals tothom es pot identificar. Aquest personatge també traspassarà la pantalla, i és que el dia 26 de novembre l’autora publicarà un llibre titulat Los Fu**** 30. Així doncs, Oncina, que acaba de celebrar els 30 anys, es manté en la seva línia i segueix presentant històries personals de forma animada i simpàtica.

Tot i que la indústria de còmic espanyola no està desenvolupada, gràcies a Croqueta y empanadilla, Oncina s’ha convertit en una de les principals dones representants del còmic del país. El seu primer exemplar va sortir el 2014 i de seguida es va convertir en un supervendes. A més, el 2015 va guanyar el Premi Popular al Saló del Còmic de Barcelona.

Per conèixer la jove artista, escolta la següent entrevista on ofereix un balanç de la seva trajectòria professional, reflexiona sobre la situació del còmic espanyol i avança quins seran els seus nous projectes.

Ana Oncina al Saló del Còmic del 2017. Font: Ferran Cornellà
Read more

L’engany del Terraplanisme

Un reportatge de Rut Font i Olma Giró

L'ENGANY DEL TERRAPLANISME
Read more

Neix Aturem la Invasió, una campanya de solidaritat amb el poble kurd

La plataforma té com a objectiu denunciar les conseqüències de la invasió militar turca sobre el nord-sirià

RUT FONT I NORA TARNOW

Grups i entitats defensores del poble kurd impulsen la creació de la campanya Aturem la Invasió, una plataforma destinada a pressionar a les organitzacions internacionals com la Unió Europea perquè prenguin partit en el conflicte armat entre Turquia i Rojava, el Kurdistan sirià. Frank Doru, portaveu del partit kurd HDP, afirma que les actuacions turques estan duent a terme crims contra la humanitat que tenen com a objectiu l’extinció i el genocidi de la població kurda. Per aquest motiu, Aturem la Invasió crida a manifestar-se en contra de l’ofensiva turca i a deixar de consumir productes del país.

Manifest d’Aturem la Invasió.

Situació actual

Després de tres setmanes des de l’inici de l’ocupació militar, el conflicte ha deixat un balanç de 47 morts oficials. Tanmateix, les autoritats locals augmenten la xifra de morts fins a 300; donat l’alt nombre de desapareguts i de cossos que encara no s’han pogut recuperar. Per tal de buscar solucions, es va intentar impulsar una treva entre els kurds, Turquia i Rússia, però no aquesta s’ha respectat. La treva proposava la retirada de les FDS (Forces Democràtiques Sirianes) en un perímetre de 10 quilòmetres. Tanmateix, 15 hores més tard, Turquia ha anunciat la creació de partides conjuntes entre les forces turques i la policia russa, tal com explica Arnau Pagès, periodista de Rojava Information Center.

Entitats ja adherides

En pocs dies de la difusió del comunicat, ja són forces les organitzacions i entitats adherides a Aturem la Invasió, entre les quals es pot trobar l’Assemblea Nacional Catalana, el sindicat llibertari CGT i diversos col·lectius feministes com Hora Bruixa. Elisenda Peluzie, presidenta de l’ANC, defensa que el moviment independentista ha de ser solidari amb altres pobles en lluita i en situacions més complexes que les viscudes els últims dies a Catalunya.

Convocatòries

La campanya Aturem la invasió ha fet una crida a les entitats perquè se sumin en aquest projecte social que en breus farà la seva primera convocatòria a través de les seves xarxes socials.

Read more

6 claus bàsiques per entendre què passa al Kurdistan Sirià

AMÀLIA, JÚLIA I RUT – Turquia ha llançat una nova ofensiva militar contra el Kurdistan Sirià, pocs dies després que els Estats Units retiressin les seves tropes de la zona. Exactament, però, què està passant? Perquè l’exèrcit turc ataca les forces Kurdes de Rojava? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb Clara Torres, membre de la Plataforma Azadî i del Comitè Jinelogi d’Europa en solidaritat amb el poble Kurd, i amb David Meseguer, periodista freelance especialitzat en l’Orient Mitjà i Nord Àfrica i doctor en Comunicació Social. 

Què és el Kurdistan?

El Kurdistan és una regió històrica i cultural que s’estén per una zona muntanyosa de l’Orient Mitjà. El poble kurd és la minoria ètnica sense estat propi més important de la regió. Els kurds són una població d’entre 25 i 35 milions de persones, unides per una cultura mil·lenària i una llengua pròpia. El seu territori es reparteix entre Turquia, Iraq, Iran i Síria.

Des de principis del segle XX, molts kurds lluiten pel reconeixement del Kurdistan com una nació autònoma, però tots els intents de formació d’un estat independent s’han reprimit. El poble kurd ha denunciat l’hostilitat del tracte rebut per les autoritats turques des de fa més d’un segle, quan entre 1920 i 30 es va restringir l’ús de l’idioma kurd i es va negar l’existència de la identitat ètnica kurda a la seva població. 

L’actual Revolució de Rojava (que vol dir oest en kurd, i és el nom que rep el Kurdistan Sirià) s’ha d’entendre dins de la lluita del moviment kurd, iniciada el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). El PKK és considerat un grup terrorista per Turquia, ja que des de 1984 ha estat líder de la freda guerra de guerrilles contra l’exèrcit turc. 

Hereves d’aquesta tradició, l’any 2011 es van crear les Unitats de Protecció Popular (YPJ i YPG), les milícies del Kurdistan Sirià que ara Turquia pretén eliminar. Les YPJ i YPG són la branca armada de l’organisme polític kurd del nord de Síria (Partit de la Unió Democràtica Kurda, PYD) d’inspiració marxista, que ara ha establert una Administració Autònoma del Nord i Est de Síria (NES). La configuració d’aquest autogovern ha estat possible dins l’inestable context de la guerra de Síria, on el règim de Bashar al-Ásad va cedir el control d’aquesta zona i la seva protecció contra Estat Islàmic als kurds. Així, el règim va poder centrar els seus esforços en la lluita contra els rebels a altres punts del país.

Aquest projecte d’autogovern al Nord de Síria està basat en el paradigma del Confederalisme Democràtic: la creació d’estructures socials i un sistema de salut propis, una economia basada en cooperatives i l’alliberació de les dones, entre d’altres. Fins ara, a més, s’ha procurat tenir en compte la diversitat de població del seu territori, multiètnic i multireligiós. Les recents i controvertides ofensives turques, però, posen en risc aquest experiment d’administració autònoma al marge de l’Estat Central Sirià i fan trontollar el fràgil equilibri ètnic de la regió. 

Quin és el paper dels Estats Untis?

Els Estats Units es van convertir en aliats dels kurds el 2014 durant el setge de la ciutat de Kobane per part de Daesh, en plena Guerra Civil Síria. Des de llavors, han mantingut una aliança tàctica, és a dir, els Estats Units i els membres de la coalició internacional proporcionaven armament i servien com a aviació aèria per a les milícies kurdes i de les Forces Democràtiques Sirianes, les úniques organitzacions que lluitaven contra Estat Islàmic a la frontera entre Turquia i Síria.

Aquesta aliança no tenia cap futur donades les discrepàncies ideològiques entre els dos actors. Un cop el Califat d’Estat Islàmic queda militarment derrotat, els Estats Units i els kurds deixen de tenir un objectiu en comú. En aquest moment, els nord-americans i els turcs acorden l’establiment d’una zona de seguretat amb patrulles conjuntes d’ambdós estats a la frontera turca, ja que Turquia argumenta que l’autogovern de Rojava suposa un perill per la seva seguretat nacional.

Amb la retirada de les tropes nord-americanes del Kurdistan Sirià, Donald Trump traeix als que havien sigut els seus aliats i dona llum verda a l’atac turc. Aquesta acció ha estat criticada pel Pentàgon i per senadors tant demòcrates com del mateix partit que el president. Per una altra banda, els Estats Units no són l’única potència que ha permès l’ofensiva. L’espai aeri kurd es troba sota control rus, de manera que la invasió també s’ha executat amb el beneplàcit de Rússia.

La retirada de tropes americanes permet l’atac turc- U.S. Air Force Staff Sgt. Jette Carr

Turquia ataca. Per què?

Turquia ataca perquè veu el poble kurd com una amenaça, donada la històrica discòrdia entre els kurds de la regió turca (un 20% de la població) i el govern turc. Erdogan, el president de Turquia, justifica l’ofensiva amb l’objectiu de crear una “zona segura” perquè els refugiats sirians puguin retornar a les seves llars després de la guerra, “preservant la integritat territorial de Síria”.

L’altra cara de l’objectiu és l’eliminació de les forces kurdes de la zona fronterera (zona nord-est de Síria), cosa que alguns observadors internacionals preveuen que serà una possible catàstrofe humanitària. L’objectiu militar de Turquia és la milícia kurda de les YPJ i les YPG. Turquia els vol eliminar perquè els percep com un grup terrorista, ja que aquestes unitats han tingut vincles amb el PKK (considerat organització terrorista per Turquia, però també per la Unió Europea i els Estats Units). 

L’atac turc serà el tercer que Ankara planteja a Síria des de 2016, deixant 60.000 desplaçats en 4 anys (segons l’Observatori Sirià per als Drets Humans). L’ofensiva turca ja sacseja el debilitat equilibri ètnic i polític de la regió.

La resistència Kurda

Per a les Forces Democràtiques Sirianes (FDS) i, en general, per a la població de Rojava l’atac de Turquia no ha estat del tot inesperat. Era el pitjor escenari imaginable, però era una possibilitat. És per això que des de les milícies s’havia planejat com fer-hi front. 

Tal com s’ha demostrat en la lluita contra Estat Islàmic, les forces kurdes i les seves aliades dominen la guerra cos a cos. Les possibilitats de resistència davant la invasió terrestre, per tant, són més àmplies. No s’ha d’oblidar, però, que Turquia avui en dia és un exèrcit  potent dins l’OTAN

Diversos milicians – hasakah1

Ara bé, el problema central és al cel. Les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons, una tecnologia més complexa i avançada. Davant d’això, les milícies kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria. Es tracta, però, d’un escenari poc probable. Encara que Nacions Unides redacti una resolució favorable a l’exclusió aèria sobre el cel de Rojava, el Consell de Seguretat del mateix organisme té dret a veto. Rússia i els Estats Units en formen part, de manera que la decisió final és precisament a les seves mans. Cal entendre que aquests estats són, de fet, qui tenia control sobre aquest espai aeri i han donat el vistiplau a l’ofensiva de Turquia.

Conseqüències del atac

Davant una ofensiva militar d’aquestes característiques és important entendre quines en poden ser les conseqüències. En aquest cas, l’atac de Turquia ha desencadenat una crisi humanitària i moltes persones s’han vist forçades a marxar de la regió. Cal entendre que, sota l’autogovern liderat pels kurds, Rojava s’havia convertit en una zona força estable dins de Síria i una part important de les desplaçades per la guerra s’hi havia instal·lat buscant refugi.

Aquest gran volum de població desplaçada buida un territori on Turquia, si finalment n’aconsegueix el control, vol reassentar una part de les refugiades síries que ara acull. Això suposaria un canvi demogràfic molt important, ja que en general aquesta població és originària d’altres parts de Síria. El que es produiria és un procés de neteja ètnica: la població autòctona de la zona és forçada a marxar i substituïda per un altre grup.

Per altra banda, ara que els Kurds han perdut suports i protecció, el règim de Bashar al-Ásad podria aprofitar la situació i atacar Rojava pel sud amb el suport de Rússia i l’Iran. A més, algunes veus apunten que l’ofensiva turca també podria propiciar un ressorgiment d’Estat Islàmic, ara que les forces kurdes estaran mobilitzades en altres direccions. 

Tot plegat desestabilitzaria encara més l’Autogovern del Nord de Síria, un projecte polític únic dins el context de l’Orient Mitjà. I és que, encara que de manera experimental, es tracta d’una iniciativa que busca anar més enllà de l’Estat Nació i crear una estructura inclusiva ètnicament, confessionalment i culturalment. Cal destacar, a més, la seva reivindicació i defensa dels drets de la dona

Què ha dit la comunitat internacional?

Els països membres de la Unió Europea i de l’OTAN han condemnat l’ofensiva turca i han demanat la seva aturada, ja que desestabilitzarà la regió i danyarà als civils. Tanmateix, no han declarat la intenció de sancionar explícitament a Turquia. Alguns països de la Unió Europea, entre ells Espanya, s’ha decantat per mantenir un perfil baix donats els acords armamentístics que mantenen amb Turquia. Per una altra banda, el president truc, Recep Tayyip Erdoğan, ha amenaçat d’obrir el pas de més de 3 milions de refugiats cap a Europa si mantenen les crítiques a les seves polítiques. 

El president de França es posiciona en contra de la invasió turca al nord-est de Síria.

Qui no ha mantingut el silenci ha sigut la societat civil. Els kurds i els seus simpatitzants han organitzat manifestacions a ciutats de França, Alemanya, Àustria, Itàlia i Grècia per demanar a la Unió Europea que respongui davant de la invasió turca. Pel que fa a Barcelona, unes 400 persones es van reunir per assenyalar els còmplices de Turquia a l’Estat espanyol i per crear consciència social sobre la repressió que viuen els kurds diàriament.

Diverses ciutats s’han manifestat en suport a Rojava- Amàlia Garcia
Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies