L’odissea de la petita empresa

POL AGUILAR, JULEN CHAVARRÍAS I IMANOL OLITE

La mascareta és ara una eina de treball indispensable. IMANOL OLITE

Des de fa quasi 100 anys, la família Bertran regenta un dels forns més coneguts de Badalona: Can Bertran. Des dels seus obradors en surten cada dia més de 500 barres de pa, 180 croissants i 190 ensaïmades. També ofereixen càterings i proveïment de restaurants, i el 2014 van obrir una cafeteria.

Per al Carles, al capdavant del negoci, Can Bertran funciona com un engranatge d’extrema precisió; però l’arribada del virus l’ha obligat a reajustar in extremis totes les peces que el conformen. Com a servei de primera necessitat, el forn ha seguit obrint, però la dràstica reducció dels ingressos ha obligat a ajustar els comptes.

“De seguida vaig entendre molt bé la situació; jo coneixia l’experiència
de gent del meu sector que treballa a Itàlia i ja em deien que em preparés per al que vindria”, explica. Per això, el 10 de març va haver de convocar un ERTE per a 25 dels seus 32 treballadors. La situació ara és extrema: amb el tancament del bar i la pèrdua de càterings i proveïments, la facturació
ha caigut en un 75%.Des dels obradors fins a la botiga, a Can Bertran tot ha canviat.

L’ús de mascareta n’és el més visible, i és que s’han extremat les mesures d’higiene. “El client vol tot això; ens ho demana perquè li genera un cert neguit”, explica en Carles. Per contrarestar la caiguda de clientela ara només obren els matins i han reduït substancialment l’oferta de productes.

En Carles, però, no s’ha limitat només a retallar i de la necessitat n’ha fet virtut. Des que va començar el confinament ha començat a oferir entregues a domicili per als clients que ho sol·licitin amb mètodes de pagament a través d’apps mòbil, transferències bancàries i pagament amb targeta des de la furgoneta. “D’allò dolent sempre surten oportunitats. I compte que no
haguem trobat un canal de futur”, expressa amb optimisme. I l’esforç
ja dona els primers fruits. “La reacció de la gent ha sigut molt positiva
i això m’ha donat molta energia.Al final, el reconeixement dels clients és la base de tot”, expressa.

Autònoms i PIME són els principals damnificats d’aquesta crisi, i empresaris com en Carles se senten abandonats. “L’Estat s’ha gronxat una mica i ha fet veure que nosaltres hem anat tard, cosa que és mentida”, argumenta. Per això, igual que tot el col·lectiu, exigeix solucions efectives.
“El present el salvarem com podrem; però a costa del futur. He percebut una notable torpesa per part de les institucions”, afegeix.

Des de Can Bertran, igual que la resta del sector, miren el futur amb incertesa. “Ara actuem sobre la marxa, fent una interpretació tant del que ens diuen com del que no”, explica en Carles. El que sí que té clar, però, és que la pandèmia s’ha d’aprofitar. “El temps mort que ens ha caigut a sobre
ha de servir per repensar, rumiar i crear eines de futur. Hem de ser positius”. Potser és per això que per Sant Joan ja ha encarregat més caixes de coca que l’any passat.

Una usuària segueix un entrenament d’Instagram des de casa. POL AGUILAR

Més de 600.000 treballadors estan pendents de recuperar els seus llocs de treballs quan finalitzi el període d’ERTO aplicats. Una d’elles és Vanessa Navas, monitora de classes dirigides d’activitat física al Club Bonasport.

Milers de gimnasos i centres esportius van haver de tancar les portes el 13 de març. Les classes dirigides han seguit, però, de forma virtual. El Club Bonasport ofereix connexions en directe a través d’Instagram per continuar
prestant servei als abonats. Aquestes hores de feina es pagaran quan els treballadors recuperin els seus llocs de treball.

Però des del primer moment, Vanessa Navas va decidir oferir classes pel seu compte. “Abans que el Bonasport ens digués de fer les dirigides per internet, vaig començar a fer-ho des del meu compte personal d’Instagram, i des d’ales-hores ha estat un boom”. Navas ha sumat milers de seguidors a la xarxa des que va començar el confinament, fins a arribar a més de
8.000. En les activitats dirigides que fa en directe, hi arriba a tenir connectades fins a 400 persones alhora. “A mi sempre m’ha agradat
fer classes, i per això ho segueixo fent ara, però no m’esperava arribar
a tanta gent”.

Cada dia, Vanessa Navas fa dues o tres activitats dirigides al seu compte personal i una altra al compte del Club Bonasport. “Són moltes hores cada
dia, però no ho faria si no fos la meva passió. A més, és una forma de sentir-me a prop de la gent”. Malgrat l’ERTO, per a Navas aquesta crisi ha suposat una oportunitat.

Un cop a la setmana imparteix una classe a través de l’Instagram del programa Tot Gira, de Catalunya Ràdio. TV3 l’ha contactat per fer una prova per a un programa. Algunes marques de roba esportiva i de menjar saludable li han demanat de promocionar els seus productes. “Estic segura que quan sortim de casa tindré ofertes laborals que em faran créixer professionalment”.

Internet s’ha convertit en imprescindible durant l’Estat d’Alarma. Els treballadors s’han reinventat i molts dels canvis seran utilitzats en el futur. “No crec que deixi de fer servir l’Instagram; és una cosa amb la qual puc arribar a molta gent i tindré disponible quan ho necessiti”.

Els fisioterapeutes han extremat les mesures de protecció. JULEN CHAVARRÍAS

L’Eric Rusca és fisioterapeuta a la clínica Rusca-Sagués, negoci que va constituir juntament amb la seva companya Carla. La seva vida ha viscut un
gir de 180º des del moment que va ser conscient que havia de reformular el seu dia a dia un cop es va aprovar el Decret d’Estat d’Alarma.

Els primers dies va regnar la incertesa. “Estàvem pendents de si l’Estat i el Col·legi de Fisioterapeutes arribaven a un acord i havíem d’obrir o tancar el negoci.”, comenta l’Eric. Finalment, es va acordar que les clíniques de fisioteràpia obririen, però només per atendre urgències, fet que ha generat cert enrenou en el gremi. “És un tema molt subjectiu. Qui marca la urgència? El pacient que la pateix o el professional que sap valorar la gravetat de la consulta?”, explica l’Eric.

Des del Col·legi de Fiosioterapeutes es va obrir una pàgina de voluntaris per ajudar, en la mesura del possible, els col·lapsats serveis sanitaris. L’Eric, tot i que va veure atractiva la idea de donar suport, va descartar la possibilitat perquè havia de mantenir oberta la clínica per al servei d’urgència.

Actualment, la clínica presenta un aspecte inhabitual i pràcticament desèrtic. La sala d’espera ha estat eliminada i l’Eric i la seva companya només atenen clients cada dues hores i les mesures higièniques són extremes Abans de rebre un pacient, l’Eric li formula quatre preguntes: primer de tot, si ha tingut contacte amb algun contagiat o ha presentat algun tipus de simptomatologia i, en el cas que les tingui o les hagi patit, quant temps fa dels fets. A continuació, demana als seus pacients que es prenguin la temperatura abans d’assistir a la consulta i els demana que vinguin amb mascareta si és que en tenen.

“Fem el tractament protegits de la manera més adequada. Ens posem samarretes que rentarem immediatament després de la sessió, guants, ulleres, mascareta i una tela que ens cobreix i dona més protecció.” relata. D’altra banda, els serveis de psicologia i nutrició que també ofereixen a la clínica es van adaptar a aquesta nova realitat atípica mitjançant connexions
a Skype o proposant reptes a través d’Instagram.

Les agències de viatges estan cancel·lant totes les reserves. IMANOL OLITE

El 16 de febrer, en Franc Famadas i la resta de companys celebraven el segon aniversari de Roda el Món, una petita agència de viatges de Badalona d’on ell n’és administrador i director. Des que van obrir, el negoci ha sigut tot un èxit. El que no s’esperaven, però, és el que es trobarien tres mesos després de bufar les espelmes.

La COVID-19 els va enganxar, com a molts, desprevinguts. “Com tots, el vam menystenir, i qui et digui que no, menteix rotundament”. Ara, les males notícies no donen treva. “Des de febrer hem venut zero. Tot ha sigut cancel·lar i posposar viatges”, comenta en Franc. “Si res canvia, perdrem entre entre el 80 i el 90% dels ingressos”, sentencia.

El més difícil, però, és pensar en el futur. A Espanya, les pèrdues al sector turístic, que aporta més del 12% del PIB, podrien arribar als 92.000 milions d’euros; una caiguda del 61% respecte el 2019. Per això, en Franc en particular i el sector turístic en general van amb peus de plom. La feina, però, no és gens fàcil, ja que les restriccions indefinides de mobilitat i el tancament de fronteres fan impossible establir estratègies d’actuació.

L’únic que tenen clar és que caldrà redissenyar el catàleg. “Estem treballant en propostes de turisme nacional, perquè està clar que la cosa anirà per aquí”. La viabilitat d’aquestes idees, però, no és segura. “La gent ha de tornar a recuperar la confiança per viatjar. També cal tenir en compte els plans dels altres països”, afegeix.

Malgrat haver hagut de desfer les maletes, l’equip de Roda el Món insisteix que aquesta pausa en la seva aventura és només un punt i a part. “Volem transmetre que estem molt vius i mantenir la confiança dels clients”. Prova d’aquesta voluntat de vida és el #TornaremAFerLesMaletes, una campanya
d’Instagram que han creat per mantenir viva en els seus clients la inquietud per descobrir el món.

Read more

Esport Adaptat: Més enllà de la inclusió

Les seleccions catalanes masculina i femenina de futbol per a persones amb paràlisi cerebral es preparen al CAR de Sant Cugat per participar en tornejos internacionals

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez.

Sovint es parla de l’esport per a persones amb diversitat funcional com una eina únicament d’inclusió social. Del que no es parla gairebé mai és del caràcter competitiu que també té l’esport adaptat més enllà de la inclusió.

Com a totes les categories esportives convencionals, cada esport té les seves competicions nacionals i internacionals. Ens hem apropat al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on les seleccions catalanes masculina i femenina en categoria de paràlisi cerebral entrenen cada mes per preparar-se per tornejos internacionals.

Reportatge audiovisual de Pol Aguilar, Julen Chavarrías, Joan Francí i Ariadna Pérez
Read more

El Podcast dels Podcasts

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

El consum de productes audiovisuals sota demanda creix cada cop més. Netflix, HBO, Amazon Prime Video i ara també Disney +. I es que els consumidors cada cop tenen més opcions per escollir. Aquest fenomen no només s’està donant amb el contingut audiovisual. També hi ha producte sota demanda de ràdio.
Tot i que encara no existeix un “Netflix” de la ràdio, molta gent crea el seu propi espai sense dependre de cap emissora. A “El Podcast dels Podcasts”, parlem amb quatre programes d’èxit en català: La Sotana, Gent de Merda, Els Antisocràtics i La Polca, i intentem esbrinar l’èxit d’aquest fenomen. Tot, en un format exclusivament sonor que recorda a l’ambient propi dels podcasts.

Visualitza el següent Genially per escoltar les entrevistes senceres als creadors de La Sotana, Gent de Merda, Els Antisocràtics i La Polca. També podeu indagar sobre els secrets de la comunicació en format podcast a l’entrevista amb el periodista i expert en ràdio Josep Maria Palau.

Read more

Podcast: «Pròxima estació: amiant»

Els treballadors del metro lluiten per eliminar el mineral cancerigen que ha afectat a més de 40.000 persones a l’estat espanyol

POL AGUILAR DÍAZ, MARC SEGUÉS CODINA I JOAN FRANCÍ

A Espanya, ha causat més afectats que el coronavirus i més morts que l’èbola. Tanmateix, els mitjans i les grans empreses s’han encarregat d’invisibilitzar-lo. L’amiant és un mineral molt resistent i molt utilitzat en la construcció. Quan s’inhala, pot resultar cancerigen. El metro és una de les ubicacions de la ciutat comtal on l’amiant està més present en el dia dia de la gent. A banda de ser un risc diari pels 400 milions d’usuaris anuals, és una exposició d’alt risc per als seus treballadors, sobretot els destinats a manteniment.

Parlem amb Àngel González, treballador del metro de Barcelona i sindicalista de Solidaritat Obrera, amb la doctora Carme Placencia, investigadora de l’amiant i amb usuaris del transport públic. TMB no ha volgut donar el seu punt de vista.

La lluita no s’acaba. Els sindicats han aconseguit el trasllat de vuit treballadors amb malalties relacionades amb l’amiant i amb exposició diària al mineral. Com explica Nació Digital, és una reivindicació que ve de lluny, però a la que TMB no hi ha accedit fins ara. Tot i aquestes petites victòries sindicals, els treballadors i l’empresa segueixen en negociacions sobre les seves condicions. Aquest dimarts dia 25 va tenir lloc la setzena reunió de conveni entre els sindicats del metro (MNC) i l’empresa propietària. La CGT reivindica que les negociacions no avançen.

Read more

Gameplay: Un repàs a la història dels videojocs

L’exposició es pot visitar al CCCB fins el 3 de maig

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

Fa més de 5 dècades que els vídeojocs van arribar al dia dia de la gent. Ara, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) els ha obert les portes dels museus, i sembla que han arribat per quedar-s’hi. Gameplay, la nova exposició del CCCB, proposa un viatge immersiu per la història dels vídeojocs. Des de les primeres màquines d’arcade dels anys 60, passant pels 80 amb Pac-Man i Mario Bros, fins arribar a l’actualitat amb la realitat virtual.

Vista general de l’interior de l’exposició / CCCB

L’objectiu de la mostra és analitzar el llenguatge dels videojocs i posar en evidència l’impacte social i cultural que han tingut a l’art i a la vida quotidiana. La proposta és trencadora. A banda d’incloure la temàtica dels videojocs als museus, ho fa amb una exposició que és un espai lúdic immersiu, on el públic pot jugar, redescobrir la cultura dels videojocs i reflexionar sobre la seva ètica.

Gameplay és un espai on el visitant pot interactuar amb les pantalles / CCCB

L’exposició, que es podrà visitar fins el 3 de maig, posa el focus a la producció catalana, concretament a obres pioneres, creacions recents i autors locals, com també a projectes universitaris. Durant la mostra el públic podrà gaudir del següent recorregut.

Read more

Els Oscars: l’acadèmia d’homes blancs

Les nominacions als premis cinematogràfics més importants discriminen per gènere i color de pell

ANNA HERNÀNDEZ I POL AGUILAR

Els premis Oscar d’enguany han suposat un fet històric gràcies a la pel·lícula Parásitos, la primera que no té cap component americà o europeu, ni a la producció, rodatge ni direcció i que ha aconseguit arrasar a la gala amb el guardonat de quatre premis: millor pel·lícula, millor guió original, millor pel·lícula de parla no anglesa i millor director.

Sembla que l’acadèmia ha fet un pas endavant desprenent-se de l’americanocentrisme que sempre l’ha caracteritzat, però, en realitat, no és tot tan ideal com sembla. Parásitos, juntament amb Slumdog milionaire (pel·lícula americana però amb actors d’ètnies orientals que va guanyar 6 Oscars l’any 2009), son les dues úniques pel·lícules que, en 92 edicions, han guanyat el premi a millor pel·lícula tractant-se d’actors i escenografies d’altres cultures. Malgrat això, cap de les dues pel·lícules ha estat nominada pel millor actor o actriu. Sembla doncs, que l’acadèmia encara no està preparada per donar el premi a persones que surtin de les fronteres americanes i europees, tot i haver participat en la considerada millor pel·lícula.

La dels Oscars va ser una gala de reivindicacions, des dels premiats – Joaquin Phoenix amb el seu discurs en contra de la violència masclista i el racisme i a favor del veganisme i els drets humans, per exemple- fins els mateixos conductors de l’acte. I és que aquestes reivindicacions es van quedar en el directe, tenint en compte que des de l’acadèmia semblen no posicionar-se al respecte de tots els entramats socials que hi ha més enllà d’uns premis. Malgrat els potents discursos, l’acadèmia dels Oscar no diu res.

Jane Fonda va ser l’última persona a pujar a l’escenari per lliurar un premi – en aquest cas a Parásitos pel premi a millor pel·lícula. L’actriu s’ha convertit en els últims anys en una gran activista. Tot i que el protagonisme era pels coreans, no va voler deixar escapar cap detall en la posada en escena. I és que l’estatunidenca portava penjada i feia onejar el mateix abric vermell que duia una de les vegades que va ser detinguda per manifestar-se davant del capitol contra el canvi climàtic -com fa cada divendres-, fet que va ser vist per tothom.

També van tenir un paper essencial les dones que van tenir l’honor de pujar a l’escenari del Dolby Theatre, reivindicant, un cop més, el dret a ser dona i a ser escoltada, valorada i estimada com a tal. La idea més sonada va ser la de Natalie Portman, la qual es va presentar amb un vestit on hi tenia brodats els cognoms de totes les directores cinematigràfiques que no havien estat nominades – enguany no es va nominar a cap dona.

Scafaria, Gerwig, Wang, Amiel, Diops, Heller, Har’el, Matsoukas i Sciamma són els nou cognoms de les dones que han quedat en un segon pla a l’hora de repartir les nominacions com a millor director als Oscars de 2020. Malgrat que Little Women ha estat nominada en més d’una categoria, com a millor pel·lícula, millor vestuari o millor actriu secundària, Greta Gerwig no ha rebut una nominació per la direcció de la pel·lícula.

Les dades que reafirmen la discriminació

Les crítiques a la Acadèmia per la discriminació de gènere i raça no han aconseguit que aquesta situació canviï. Per exemple, fa 10 anys, la proporció era molt semblant. En quant a raça, els artistes de pell negra pateixen la mateixa discriminació. Per gènere, hi ha més dones nominades que l’any 2010. No obstant això, mentre aquest any no hi ha hagut cap dona nominada a millor direcció, fa 10 anys la directora Kathryn Bigelow va guanyar el guardó pel film The Hurt Locker (En Tierra Hostil).

En la darrera edició dels Oscars, els homes blancs van obtenir el 63,5% de les nominacions i el 44% dels premiats. Les dones, en canvi, només suposen el 29% de les nominacions i el 32% de premiades. Pel que fa a la perspectiva de raça, tant sols el 3% dels nominats eren de pell negra , amb un 6% dels premis. Quant a persones de països fora d’Europa i nord-Amèrica, representen el 8,5% de nominats i el 17,5% de premiats.

La proporció de dones nominades ha millorat però està lluny d’apropar-se a la d’homes. Els nominats i guanyadors de països que no són occidentals ha incrementat en aquesta edició gràcies al fenomen global de Parásitos, la pel·lícula sud-coreana. Aquesta millora contrasta de forma evident amb la forta discriminació de les persones de pell negra. Dels actors i actrius nominats en les categories d’interpretació, només hi havia una actriu de pell negra entre les escollides, Cynthia Erivo per Harriet. Dels 173 nominats, tant sols 5 eren de pell negra. Aquesta dada demostra el racisme crònic de l’Acadèmia i de la pròpia Indústria.

Nominacions esbiaixades

Existeix, encara, una gran diferència entre els rols de cada gènere dins la indústria cinematogràfica. En les principals categories, com direcció, guió i fotografia, només trobem homes nominats. En canvi, en categories que tenen a veure amb l’estilisme i la decoració, com vestuari, maquillatge i perruqueria i disseny de producció, la majoria de nominades són dones. Els homes són els que realitzen tasques tècniques i les dones s’encarreguen dels oficis de disseny. Poc, a poc, les dones realitzen cada cop més feines que sempre han fet homes.La guanyadora a millor banda sonora original, la compositora islandesa del film Joker, Hildur Guðnadóttir, és la quarta dona que s’endu aquesta estatueta i la setena nominada en 92 anys d’història dels premis.

Read more

El futur del Brexit

El Regne Unit i la Unió Europea defensen els seus interessos en els acords posteriors a la firma de la renúncia de l’illa britànica com a Estat membre

Júlia Mezquida i Pol Aguilar

El passat 30 de desembre de 2020 es va fer efectiva la retirada del Regne Unit de la Unió Europea. Un fet sense precedents que obre un període d’incertesa pel que fa a la relació del Regne Unit amb la resta dels Estats membre de la Unió.

Tanmateix, tal com preveu l’Acord de Retirada, l’illa britànica es troba actualment en un període transitori que durarà fins al 31 de desembre del 2020. Durant aquest temps, el Regne Unit seguirà aplicant la legislació de la Unió, però deixarà de tenir comissaris, europarlamentaris i representants a les institucions de la UE. L’objectiu de la transició és donar cert marge de temps perquè els ciutadans i les empreses puguin adaptar-se al nou marc legal i polític.

Una de les preocupacions més recurrents en ambients joves i universitaris rau en com quedarà el tema de la mobilitat acadèmica.

La Joana Massana, estudiant de cicle superior, marxa aquest febrer a estudiar tres mesos a Edimburg. Quan li van confirmar la plaça, ara ja fa quatre mesos, tenia dubtes sobre si finalment podria dur a terme la seva estança. 

Ara, ja amb la certesa que podrà estudiar al país escocès, confirma que el període de transició li permet, a tots els efectes, viatjar com si el Regne Unit encara fos Estat membre més de la UE, encara que tècnicament ja no es considera un país comunitari. “Podré marxar amb la targeta sanitària europea, sense visat i amb el meu passaport”, puntualitza. 

I és que, l’Acord de Retirada preveu que el Regne Unit segueixi participant en l’actual programa Erasmus+ 2014-2020. Això significa que els estudiants podran continuar beneficiant-se de les subvencions concedides pel Ministeri d’Educació fins que es completin els seus estudis o activitats, inclús si són després del 2020. 

Si els estudiants a partir del 31 de desembre de 2020 tenen intenció de continuar estudiant al Regne Unit o començar a treballar un cop acabats els estudis, hauran de sol·licitar el EU Settlement Scheme.

El gran interrogant es planteja a partir de l’1 de gener de 2021. A partir d’aquesta data no hi ha res en ferm, tot dependrà de les negociacions entre Londres i Brussel·les. Tanmateix, el Regne Unit té intenció d’establir negociacions envers el nou programa d’Erasmus+ 2021-2027.

  

Vista aèria del Palau de Westminster a Londres. Imatge de Dominika Gregusova
Vista aèria del Palau de Westminster a Londres / Dominika Gregušová

Deixant de banda l’àmbit de mobilitat, el Brexit també planteja altres problemes que s’hauran de negociar.

La Unió Europea buscarà que els acords comercials amb el país britànic siguin el més semblant als vigents fins a la seva separació com a estat membre, tot i que no seran en cap cas els mateixos. Per part del Regne Unit, es preveu més duresa en les negociacions. La victòria amb majoria absoluta de Boris Johnson a les passades eleccions del 12 de desembre li dóna carta blanca per tal que el parlament aprovi els acords.

La voluntat d’implementar un «Brexit dur» es reflecteix en les paraules del secretari d’afers exteriors de l’executiu anglès, Dominic Raab. En una entrevista a la BBC, assegurava que a partir de l’any vinent «no seguiran normes de la UE». Aquesta postura contrasta amb la voluntat de la Unió Europea. El president del Parlament europeu, David Sassoli, avisa que «sense normes seran els més forts els que s’imposaran en detriment dels més dèbils, i això la UE no ho vol».

Read more

Les víctimes de l’Holocaust, 75 anys després

Amb el 75è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz, repassem totes les persones que van ser assassinades pel règim nazi

Per Pol Aguilar i Gerard Ventura

El genocidi més letal del segle XX, conegut com a Holocaust, va suposar l’assassinat de més de deu milions de persones, la majoria jueves. Abans d’adoptar l’anomenada «solució final» als camps de concentració, els nazis van exterminar centenars de milers de persones amb diversitat funcional en la batejada com a Operació T4, entre els anys 1939 i 1945. Al número quatre del Tiergartenstrasse de Berlín, fins a 300.000 persones van ser assassinades pel règim nazi, a mans de doctors, sota el pretext que totes aquelles persones requerien de l’aplicació de l’eutanàsia. Però la veritable raó de totes les morts es deu a l’objectiu supremacista nazi d’eliminar a tothom a qui consideraven «inferior», com és el cas de persones amb discapacitat física i intel·lectual i també homosexuals.

Així doncs, aquestes víctimes, també formen part de les assassinades durant l’Holocaust. El col·lectiu amb un major nombre de morts és la comunitat jueva, amb sis milions d’assassinats. Els pobles polonès, soviètic i romanès també van ser dels que més van patir la xoà, catàstrofe en hebreu, és el mot amb el que els jueus es refereixen a l’Holocaust. D’altra banda, milers de republicans espanyols van ser assassinats a Mauthausen.

Aquest dilluns passat, 27 de gener, va fer 75 anys que l’Exèrcit Roig de la Unió Soviètica va alliberar el camp de concentració d’Auschwitz. Més d’1,1 milions de persones hi van ser exterminades en el gairebé 5 anys que va funcionar, de 1940 a 1945.

Per commemorar la data, el dia de l’efemèride es van reunir al camp de concentració uns 200 supervivents de l’Holocaust acompanyats d’una seixantena de delegacions internacionals. Molts d’ells habillats amb camises o mocadors de ratlles blanc-i-blaves, per recordar el color de l’uniforme dels presos, van fer ofrenes de flors davant del Mur de la Mort, on milers de persones van ser afusellades.

Els discursos dels supervivents han anat tots en una mateixa direcció: que no s’oblidi la seva memòria i la de totes les víctimes.

Un estudi publicat l’any 2013 pel Museu de l’Holocaust dels Estats Units va estimar que podrien haver estat assassinades durant el règim nazi més de 17 milions de persones, 6 de les quals jueves. També va comptabilitzar fins a 980 camps de concentració, 1.150 guetos i 30.000 camps de treball forçat.

Auschwitz, Mauthasen (fins a 7.300 espanyols hi van ser empresonats), Dachau (el primer camp de concentració obert, l’any 1933) o Ravensbrück (camp exclusiu per dones) són noms que ressonen a les orelles tres quarts de segle més tard de ser clausurats.

Els centres d’extermini T4, destinats a «vides no mereixedores de vida», categoria que incloïa a malalts incurables o a discapacitats físics i mentals, també es van repartir per Alemanya i Àustria. Hadamar, Hartheim, Grafeneck o Sonnenstein són algunes de les localitats on es van ubicar aquests fatídics centres d’eugenèsia.

Mostrem la ubicació d’alguns d’aquests camps de concentració, extermini i eugenèsia:

Read more

Un refugi anomenat futbol

La Unió Esportiva Sant Andreu acull cada dimecres els entrenaments d’un equip de futbol per a persones refugiades des de fa un any

POL AGUILAR DÍAZ I MARC SEGUÉS CODINA

La mercantilització del món del futbol en els últims anys ha suposat un detriment del valors del companyerisme, respecte i igualtat. Fitxatges milionàris i contractes estratosfèrics marquen l’actualitat esportiva. No obstant això, si ens allunyem del futbol d’elit, trobem històries que ens recorden que més enllà dels diners, els valors del futbol sobreviuen.

És el cas de la Unió Esportiva Sant Andreu, l’històric club de la capital catalana. Un equip de tercera divisió que amb petites accions intenta demostrar que l’esport pot ser una eina de canvi social. Un club de barri que a més de col·laborar amb Open Arms portant el seu logo a la samarreta, cada setmana dóna l’oportunitat a persones refugiades de jugar a futbol al seu estadi.

El jugador del primer equip del Sant Andreu, Joan Noguera durant un partit contra l'Hospitalet la temporada passada.
El Sant Andreu llueix el logo d’Open Arms a la samarreta / Marc Santaeugenia

Els inicis del projecte

Des de fa gairebé un any, l’equip andreuenc obre les portes del Narcís Sala, el seu camp, cada dimecres a persones refugiades que es troben a Barcelona. Tot va començar a través de l’associació Barcelona Actua. Hug Solà, voluntari de Barcelona Actua i soci del Sant Andreu, impartia classes de castellà a refugiats, i un dia va pensar que seria molt positiu que tinguessin l’oportunitat de realitzar una activitat esportiva. D’aquesta manera, Barcelona Actua va contactar amb el club barceloní per proposar aquesta activitat. A través de Josep Hormigo, responsable de l’àrea social de la junta directiva, el club va accedir a iniciar aquest projecte.

El voluntari del projecte, Hug Solà, assegut a un banc a la gespa del Narcís Sala ,durant l'entrevista amb Cetrencada
El voluntari Hug Solà a la gespa del Narcís Sala / Marc Segués

«És un primer pas per sentir-se arrelats a la societat i que vénen aquí per quedar-s’hi»

Durant els primers mesos, assistien entre 10 i 20 persones al Narcís Sala. Però al cap dels mesos «hi va haver un boca-orella molt gran», segons Hug Solà, i ara són fins a més de 30 persones. A més, el club els deixa samarretes per jugar i els ofereix un esmorzar al finalitzar l’entrenament. «Tot això és gràcies al president del Sant Andreu, Manuel Camino.» Josep Hormigo explica que el dirigent quadribarrat assumeix els costos íntegrament de la seva butxaca.

El responsable de l'àrea social de la junta directiva del Sant Andreu, Josep Hormigo, a la grada del Narcís Sala amb una agulla d'Open Arms enganxada a la roba
Josep Hormigo, amb una agulla d’Open Arms al jersei / Pol Aguilar

«Al principi, la majoria eren subsaharians, però en els últims mesos ha corregut molt la veu i hi ha molts marroquins«, diu l’Hug, sobre la procedència dels participants en aquest projecte. La diversitat existent entre ells, però, no suposa un problema, i tal com explica en Josep Hormigo, «alguns es troben que els seus països estan en conflicte entre ells, i malgrat tot al camp no hi ha diferències». «Per a ells l’activitat els ajuda a sentir-se arrelats a la societat i saber que vénen aquí per quedar-s’hi», recalca l’Hug.

«Més enllà de guanyar, el futbol va d’ajudar-se els uns als altres»

Pel que fa a l’estigmatització que pateixen les persones immigrants sobre la violència i la criminalitat, l’Hug defensa que «només cal conèixer-los per adonar-se que són bones persones i no es pot culpar a la majoria del que faci una minoria». «Des de que vam iniciar el projecte mai no hem trobat a faltar res ni tampoc hi ha hagut cap episodi de violència», assegura el voluntari.

Alguns dels jugadors fan un rondo durant l'escalfament de l'entrenament
Jugadors realitzant un rondo / Pol Aguilar

La iniciativa del club barceloní té les portes obertes a tothom, sense tenir en compte origens, religions, sexes o gèneres. «La iniciativa és un equip mixte obert a totes les persones refugiades. Malauradament, pocs dies hem tingut presència femenina. Hem de lluitar perquè vinguin més noies», admet Hug Solà.

Entrevista completa a Hug Solà.

Els protagonistes

Tots els refugiats que participen en aquest projecte estan agraïts al Sant Andreu per l’oportunitat. Tal com explica el Bassirou, se sent acollit pel club i en bona sintonia amb la resta de jugadors. «Ara ja porto gairebé un any a Barcelona i estic bé, molt millor que quan vaig marxar del Senegal», assegura. «Tots són els seus amics», afegeix també l’Oussama. A més, el Sant Andreu vol inculcar-los uns valors més enllà del simple fet de jugar a futbol: «Volem que entenguin que més enllà de guanyar, el futbol va de companyonia i d’ajudar-se els uns als altres», reivindica en Josep.

En Bassirou, el jove procedent del Senegal, a la gespa del Narcís Sala durant l'entrevista amb Cetrencada
En Bassirou durant l’entrevista per Cetrencada / Julen Chavarrías

«Ho passes bé, hi ha molta gent jugant i tots són els meus amics»

La dinàmica de cada dimecres funciona tal com un entrenament de futbol. Els jugadors arriben a les instal·lacions del Narcís Sala i els voluntaris, que fan d’entrenadors, els diuen quina samarreta es posen, la tradicional quadribarrada amb els colors de la senyera, o el segon equipament, amb les ratlles de color gris i negre. La pràctica comença amb un parell de rondos. Tot seguit, fan unes voltes al camp corrent, per acabar d’escalfar. Finalment, arriba el moment més esperat, el partit. «Segons els que siguem, fem un partit de futbol 11 o bé dos partits simultanis de futbol 7», comenta l’Hug. En acabar, els jugadors disposen d’un esmorzar que consisteix en un entrepà i begudes com sucs o batuts.

Un grup de refugiats asseguts a la banqueta de l'estadi, durant el descans del partit de l'entrenament
Els jugadors descansant asseguts a la banqueta / Marc Segués

Més enllà del Sant Andreu

Hi ha algun altre club a casa nostra que realitzi un projecte semblant al del Sant Andreu? «No conec cap equip d’aquí que faci res semblant. Només tinc constància que el Sankt Pauli alemany té un equip de refugiats a l’illa de Lampedusa». L’Hug ens parla del FC Lampedusa, un equip format per persones refugiades i que va ser adoptat pel FC Sankt Pauli, de la segona divisió alemanya. Repassem aquest i altres exemples de clubs que ajuden a persones refugiades i realitzen altres iniciatives socials més enllà dels interessos econòmics i competitius:

Damunt la gespa del Narcís Sala hi ha molt nivell. En Josep ens explica que «alguns d’ells han jugat amb les seleccions dels seus països d’origen» i que fins i tot «un dels jugadors té el títol d’entrenador de la FIFA«. Tot i la qualitat dels jugadors, la seva situació irregular els impedeix competir oficialment com a equip. De totes maneres, això no vol dir que algun d’ells no pugui arribar a l’elit del futbol. Hi ha exemples de jugadors i jugadores refugiades que competeixen al màxim nivell:

El Sant Andreu demostra que és «més que un club» amb aquesta iniciativa. A més, l’entitat té previst iniciar en breus un nou projecte amb menors no acompanyats. Malgrat tot, el futbol mai no ha deixat de ser un esport centenari amb uns valors que transcendeixen les fronteres i ajuden a millorar la vida de les persones a través de la pilota. Cada dimecres, desenes de persones, moltes d’elles amb dificultats per aconseguir la condició legal de refugiades, es troben sobre la gespa del Narcís Sala amb un refugi anomenat futbol.

Read more

Esport i política, separats als JJOO

El COI decideix prohibir demostracions polítiques als atletes durant els Jocs Olímpics

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

El Comitè Olímpic Internacional (COI) adverteix als esportistes que qualsevol manifestació o gest polític dins les instal·lacions dels propers Jocs de Tòquio, serà sancionada. La Comissió d’Atletes del COI ha elaborat un document on aclareix l’abast d’aquesta normativa. Els atletes han d’abstenir-se de realitzar declaracions verbals o gestuals amb una intenció política, tant damunt la pista com l’entrega de medalles, les cerimònies i dins la Vila Olímpica. Els participants dels Jocs disposen de les rodes de premsa, les reunions d’equip i les xarxes socials per expressar-se lliurament. La intenció d’aquesta norma és la de mantenir la neutralitat política i la pau i l’harmonia entre els atletes de tots els països.

Ara bé, ha estat la neutralitat política un element comú als Jocs Olímpics? Al llarg de la història de l’esdeveniment esportiu més gran del món, s’han viscut moments de clara reivindicació política. A banda dels atletes individualment, també s’han viscut prohibicions i boicots entre països, com és el cas de Sudàfrica degut a l’apartheid. Repassem cinc grans moments de la història política dels Jocs.

Política i esport, la contradicció històrica del Comité Olímpic Internacional

El 1896 a Atenes es va produir el naixement dels Jocs Olímpics moderns, inspirats en l’antiga Grècia. El renaixement de les disciplínes olímpiques va construir-se basat en els valors, entre d’altres, de la cooperació per sobre la competitivitat i de la participació d’esportistes a títol individual i no com a representants del cap estat.

Tal com explica Toni Padilla, cap d’esports de l’ARA i redactor de Panenka, amb aquesta decisió el COI està «sent coherent amb els seus propis principis, però incoherent amb la seva història». I és que, segons Padilla, «tot i que la carta olímpica i l’olimpisme modern neixen deixant clar que l’esport i la política han d’anar separats, els primers en barrejar-los han estat ells mateixos». Tal com explica el periodista de Sabadell, a partir del 1906, el COI va trencar amb aquests valors exigint a tot esportista que vulgui participar als JJOO que estigui inscrit en la federació d’algun estat.

La decisió del COI està envoltada de polèmica. En el següent infogràfic tenim l’anàlisi de la situació per Toni Padilla. Despolititzar l’esport és una utopia o una realitat? Si es així, ho aconseguirà el COI amb aquesta mesura?

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies