Horts dins les ciutats

Júlia Claramunt i Pi, Júlia Mezquida i Pedrola

Davant  l’imminent avís d’emergència climàtica, moltes ciutats europees avoguen per propiciar iniciatives saludables i socialment sostenibles. Una d’aquestes és la dels horts urbans. Si bé la ciutat de Barcelona n’ha tingut des dels inicis dels anys 90, actualment la cuida i conreu dels horts ha reeixit. 

El projecte d’horts urbans està destinat a les persones més grans de 65 anys amb l’objectiu que contribueixin en la millora mediambiental de la ciutat a través dels principis de l’agricultura ecològica. A Barcelona hi ha més de 15 horts urbans i aproximadament 751 usuaris, entre els quals s’inclouen persones amb risc d’exclusió social que també són partícips de l’activitat. 

Aquests tipus d’espais fomenten la creació de zones verdes dins de la ciutat, així com l’educació mediambiental. També tenen un caire social per la gent que hi participa, ja que els permet ocupar temps lliure i dur a terme una activitat física positiva per la salut.

Horts ocupats

A banda dels horts urbans que s’impulsen des de l’Ajuntament, a Barcelona també ha sorgit un moviment paral·lel a l’institucional; els horts urbans ocupats. Aquesta iniciativa, a part de contribuir a la creació d’espais verds també té l’objectiu de frenar l’especulació urbanística i la gentrificació, ja que els horts es construeixen en solars ocupats.

Un exemple, és l‘Hort Fortalesa del Poblenou, que a través de la plataforma Ens Plantem vol posar fre a la construcció d’una residència de luxe per aproximadament 750 estudiants.

Reportatge de televisió realitzat per Mònica Homs, Paula Durà, Gerard Ventura i Helena Gassull

Quins horts urbans podem trobar a la ciutat de Barcelona?

L’hort urbà més gran d’Europa

Ciutats com Berlín, Madrid, Londres o París també han adoptat iniciatives per construir horts urbans. De moment, el projecte més ambiciós és el de la capital francesa, que tindrà l’hort urbà més gran de tot el continent. L’hort comptarà amb una superfície de 14.000 metre quadrats i estarà situat al terrat de Expo Porte Versailles de París.

La part superior de l’edifici acollirà 30 espècies diferents i produirà 1.000 kg d’hortalisses i fruites. El projecte s’emmarca dins l’agricultura sostenible, per aquest motiu, no s’utilitzaran pesticides ni fertilitzants químics. Un total de 20 jardiners cuidaran els cultius. La inauguració està prevista al setembre d’aquest 2020.

Read more

Tot un món de bèsties per descobrir

La cultura popular a Catalunya ofereix un recull de bestiari festiu amb molta història i dedicació. Els pocs professionals de l’ofici segueixen gaudint als seus tallers, tot i la incertesa del moment.

Paula Durà / Mireia Ruiz

La cultura popular, els gegants i el bestiari de cada poble de Catalunya crea un sentiment d’arrelament a tots els seus habitants. Les Festes Majors, els seguicis o els cercaviles són moments esperats on aquestes construccions en són les protagonistes. Les colles geganteres sempre tenen mil i una històries i llegendes sobre els seus gegants però, i el bestiari? Animals fantàstics que treuen focs pels queixals, que ballen sota les espurnes dels diables i es converteixen en referents les nits de correfoc.

Coneixem algunes bèsties i les seves històries

El món de les bèsties de foc és immens. Cadascuna representa la imatgeria tradicional i fantàstica del seu territori. Des de dracs, àligues, pollastres i fil·loxeres, passant per bous, cabres, animals fantàstics de quatre caps o amb cap d’humà i cos d’animal, fins a una mula, un gat o un dofí. La gran majoria tenen una història a explicar, ja sigui una lluita, un romanç, la representació d’una figura mitològica, etc. L’origen de la imatgeria té una estreta relació amb la celebració del Corpus. Una de les bèsties documentada més antiga és l’àliga de Vilafranca del Penedès del segle XVII. La seva aparició està datada l’any 1600 a les celebracions públiques a la processó del Corpus. La figura feia vuit pams d’alçada i uns deu de llargada.

L’àliga és una bèstia molt popular en els Països Catalans, amb una relació estreta amb aquelles ciutats que havien sigut bressol dels privilegis reials, com és el cas de Vilafranca del Penedès o Barcelona. L’àliga de Barcelona està documentada del segle XIV i significava el màxim honor que es podia oferir a la noblesa del moment. Tenia el privilegi de ballar en les esglésies i obria la processó del Corpus. Tanmateix l’any 1716 amb el Decret de Nova Planta es restringeixen els espais on pot ballar, ja que la seva simbologia no és ben rebuda. L’any 1898 es recupera i passa a formar part del Seguici Popular de Barcelona amb ball i música pròpia.

Mentre aquest bestiari festiu ens mostra l’antiguitat de la imatgeria tradicional catalana, d’altres amaguen llegendes i representacions fantàstiques. Aquest és el cas del drac de Parets del Vallès, un esquelet de drac que escenifica el poder de les tenebres. Té 13 punts de foc que creen un efecte visual sorprenent.

Tal com passa en la majoria d’oficis, el món de les bèsties també està molt masculinitzat. Tant els creadors de les peces com els portadors són majoritàriament homes. La Dolors Sans, la Teresa Casserras i la Neus Hosta són tres dones que s’han fet un espai en aquest ofici. Totes elles, reconegudes pels seus companys de feina però, que han hagut de fer un esforç extra per guanyar-se aquest reconeixement. Per una altra banda, les portadores de bèsties tampoc ho tenen fàcil en aquest aspecte. Hi ha poques colles creades íntegrament per dones, ja que es considera una pràctica que implica molta força. I, és que la força mai ha estat una característica que s’hagi relacionat amb les dones. No obstant, col·lectius com el de la Mula de Sant Feliu de Llobregat trenquen amb aquest estigma. L’any 1995, un grup de noies van recuperar i reintroduir la bèstia a les Festes de la Tardor del poble després d’estar uns anys en inactivitat. 

Per conèixer una mica més sobre aquestes bèsties de la cultura catalana, amb aquest joc pots fer-ho d’una manera fàcil i divertida. 

Però, d’on surten les bèsties?

Són més d’una desena els tallers d’escultura que es dediquen a la imatgeria popular. Sovint es fan dir escultors, ja que defensen que la imatgeria és únicament una branca de l’escultura i no un ofici diferent. Espais com el Taller Casserras de Solsona o el taller del Toni Mujal a Cardona, fa moltes dècades que es dediquen a fer cada dia més gran la imatgeria popular catalana. Aquesta branca de l’escultura va començar a fer-se popular entre els amants de bèsties i gegants, que van interessar-se pels processos de construcció. 

Un dels tallers més recents es troba a Valls. Es tracta del taller del Sergi Iglesias, que va començar a funcionar com a taller el 2018. D’un dels més recents a d’altres amb més de 30 anys d’experiència, com és la Dolors Sans. Una vilafranquina que porta a les seves esquenes 145 bèsties de foc, 40 gegants i gegantons i 87 capgrossos. És gairebé segur que, tothom que hagi vist alguna peça d’imatgeria popular, hagi coincidit amb construccions firmades per Dolors Sans, una de les poques dones que es dediquen a aquest sector. 

En un polígon industrial de Parets del Vallès hi ha el taller del Dani Garrido, Creacions Tallaferro. El Dani fa pocs anys que s’hi dedica professionalment però ha estat l’encarregat de construir diferents bèsties com el boc de Cabrera, una de les seves creacions més gran fins al moment.

Aquest any, i de manera excepcional, el nom de Tallaferro ha pogut passar fronteres i arribar fins els Estats Units, on s’han enviat tres capgrossos que ha construït al seu taller, de la mà també del seu ajudant.

Cada escultor té el seu propi ritual de construcció. Hi ha qui es decanta per un tipus de material o per un altre, depenent de les qualitats que busquin en la seva creació, igual que fan amb els processos a seguir. Un dels materials que més triomfa entre el gremi és la fibra de vidre, un dels materials més resistents i lleugers que existeixen fins al moment. Tot i no ser ni la més resistent ni la més lleugera, el cartró pedra segueix sent una de les opcions principals per a molts d’ells.

Seguirem dansant a les places dels pobles

Tot i la desaparició temporal de la cultura catalana durant la irrupció del franquisme, la seva trajectòria ha arribat fins avui dia. Amb ella tenim una recopilació de danses, festes, diables, colles i bestiari de foc molt gran a Catalunya. A més, de professionals com el Dani Garrido que donen una empenta perquè aquesta tradició no desaparegui. Tanmateix, ell ens afirma que l’escultor de bestiari “és una professió que, ara mateix, està agafant molta força”. Arran de la democratització a finals dels 70 va haver-hi un auge de la cultura popular. La demanda va anar en creixent mentre que els professionals eren uns pocs. A diferència d’ara, el Dani destaca que “fa sis anys que vaig començar i ja he conegut quatre persones que han començat també”. Aquesta dada tan significativa comporta que no hi hagi tanta feina, tot i que hi ha molta més varietat de figures i d’artistes. 

Tot i la incertesa de l’endemà que comentava el Dani Garrido sobre la seva professió, les Festes Majors seguiran fent dansar la bèstia a les places dels pobles. Així doncs, la quantitat de gent que gaudeix d’aquest món és poca, però molt gran i compromesa.

Read more

Què ens suggereix Carles Porta?

És un dia més de classe de Periodisme Criminològic i de Successos. Es presenta un home de mitjana edat, amb barba, aparentment amb ganes d’estar allà i amb els ulls fixats en nosaltres, uns estudiants de 3r de carrera de Periodisme. Sembla que és famós, presenta el programa Crims a TV3. Estem atents.

Fa vint-i-un anys que amb el llibre Tor: tretze cases i tres morts, l’home que tenim davant, en Carles Porta va donar una empenta al periodisme de successos en català. Ell neix l’any 1963 a Vila-sana, Lleida, i es construeix com a periodista, escriptor, productor, guionista i director al llarg de la seva vida. Auto-definint-se com a “equilibrista en la vida” al Twitter, Porta inicia la seva carrera al diari Segre com a redactor de successos. Més tard, seguirà fent equilibrismes com a enviat especial de TVC als conflictes bèl·lics de Bòsnia, Ruanda, Kosovo i Orient Pròxim.

La història criminal de Tor passa per un 30 minuts, després és narrada en un llibre amb rècord de vendes i el seu màxim arriba al 2018 amb un podcast. Aquest podcast va ser l’inici del programa Crims a Catalunya Ràdio, en què es narren els assassinats més famosos de Catalunya. Els dissabtes i diumenges a les 21 hores, Porta presenta les històries catalanes sobre “true crime” més populars. De la ràdio fa el salt a la gran pantalla de TV3.

Podcast de Crims per Carles Porta a Catalunya Ràdio

Abans d’arribar al seu punt àlgid com a periodista, amb la publicació de la història dels Pirineus de Tor, el 2012 publica Fago. Si et diuen que el teu germà és un assassí., un reportatge sobre les conseqüències d’un assassinat al poble aragonès de Fago. Produeix tant com parla: moltíssim. Amb la seva productora Antàrtida Produccions, hi destaquen treballs com Segon origen, adaptació del llibre de Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen.

“M’obsessiona la realitat i reproduir-la seria mentida”, amb aquestes paraules destapa la seva mirada dels successos. Amb les idees clares, Porta representa a través de les emocions, de la psicologia dels personatges i del suggeriment, tot de crims recollits cadascun en una hora. “L’erotisme és molt millor que la pornografia”, perquè amb una sentència com aquesta el periodista mostra, sense pèls a la llengua, com entén ell que s’han de tractar els crims i la mort. Tot i que en la seva feina opta per suggerir i, no pas ensenyar, Carles Porta se’ns ha mostrat tal com és: convençut, sincer, apassionat i capficat.

Read more

Es reobre el debat sobre l’avortament a Argentina

El president d’Argentina fa un pas endavant i presenta al Congrés la proposta de legalitzar l’avortament en el país d’Amèrica Llatina.

El color verd omple de nou els carrers d’Argentina després que Alberto Fernández, el president argentí, anunciés que portaria al Congrés un projecte de llei per legalitzar l’avortament al país. Aquesta demanda, que es porta coent fa temps al país, genera una gran divisió entre els ciutadans i el mateix Govern.  El president va anunciar aquesta proposta el passat dilluns dia 2 de febrer durant la inauguració d’aquest any legislatiu.

Si aquest canvi de legislació, datat del 1921, s’aprova, Argentina es convertiria en el primer país d’Amèrica Llatina en despenalitzar l’avortament dins el Codi Penal, un pas molt gran per a totes les dones argentines que lluiten per aquest avenç des de fa més de cent anys. Aquesta nova llei pretén fer que l’avortament sigui lliure i gratuït per a totes elles. Ara mateix, el Codi Penal descriu l’avortament com un delicte a tot el país argentí, una trava molt gran per a totes aquelles dones que volen decidir sobre el seu cos.

La lluita continua després que l’intent del passat any 2018 topés amb la majoria conservadora del Senat. Tot i la gran quantitat de manifestacions als carrers argentins, la proposta no va prosperar. Es planteja canviar la legislació actual en què només es pot interrompre l’embaràs, sense que es fixi com a delicte, en cas de violació o perill de la vida i salut de la mare i del fetus. La diferència implica aprovar l’avortament fins a la 14a setmana de gestació, ampliant així els supòsits esmentats en què es despenalitza aquesta pràctica.

Des del Senat, la posició segueix sent la mateixa que dos anys enrere. És, per això, que el futur del projecte segueix en la corda fluixa. A diferència que en les iniciatives passades, aquest cop ha estat el president Alberto Fernández qui ha portat la proposta al Congrés. Tanmateix, la possibilitat que la majoria conservadora pari els peus al projecte hi és. El moviment del mocador de color verd no cessa tot i el mur tradicional catòlic que tenen davant.

Pel que fa al Parlament, els partits a favor d’aquest avortament lliure no les tenen totes amb ells. No repleguen la majoria de vots necessaris per tirar endavant el projecte, disposen de 129 d’un total de 257. La decisió final es troba en mans d’uns pocs. Malgrat tot i les reivindicacions, la resposta final serà de qui no ha de decidir sobre el cos de la dona. Més enllà d’això, el conflicte divideix argentins: el bloc conservador liderat per l’Església catòlica s’interposa en la decisió. Mentre que col·lectius de dones i partits proavortament intenten fer d’Argentina un espai digne i lliure per la veu de la dona. Segons les enquestes, un 60% dels ciutadans volen canviar la legislació vigent i despenalitzar l’avortament, informació recollida de la notícia L’Argentina vota la despenalització de l’avortament del diari ARA.

Aquest diumenge 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, l’Església catòlica argentina ha programat una missa en rebuig a la legalització de l’avortament a la basílica de Nuestra Señora de Luján.

Read more

«Els hi costa creure que ho faig bé, i sóc tatuadora»

L’entrada de les dones en oficis tradicionalment masculintizats és encara avui tot un repte. Un clar exemple d’aquest fet és el món del tatuatge, on els estereotips i rols de gènere fan difícil que es valori el treball de les dones, pel simple fet de ser-ho en un espai on els homes són molt més visibles.

Des del seu aspecte físic fins el tipus de línia que faran servir en els seus dissenys, les dones tatuadores treballen cada dia contra els estereotips que el gènere els ha imposat. Alhora, han creat un espai segur per a dones que, sigui pel motiu que sigui, es senten més còmodes sent tatuades per una altra dona.

Read more

Sirenes en l’esport: la natació amb aletes

Les sirenes existeixen? Tot i ser un animal mitològic, en l’especialitat esportiva de la natació amb aletes les seves esportistes s’apropen al moviment de la sirena. I, no només al moviment, la seva forma i les velocitats a les quals arriben també recorden a aquesta criatura màgica.

A diferència de la natació clàssica, la posada en escena de la natació amb aletes és més extraordinària pel material que s’usa – la monoaleta- i les altes velocitats. També és obligatori l’ús de tubs i ampolles d’aire.

Aquest esport es practica principalment en piscina. Les distàncies que es recorren són les mateixes que en la natació tradicional, però amb tres disciplines diferents: apnea, superfície i escafandre.

En les competicions es produeixen onades de fins a 40 cm, d’aquesta manera l’aigua sobrepassa els límits de les piscines. Un exemple n’és el record mundial dels 50 metres amb apnea, recollit de la FECDAS (Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques), que van ser realitzats en 13 segons. Això vol dir, una velocitat de 13 km/hora.

I, com es neda amb aletes?

Tot i la imatge de la monoaleta que representa la figura de la sirena, el dofí és l’animal a imitar, pel ritme del moviment i la gran elasticitat. S’usa una tècnica molt semblant a l’estil papallona però, amb la diferència que en la natació amb aletes els braços no es fan servir. Aquests s’estenen per davant del cap i amb les mans juntes amb la intenció de tallar l’aigua.

Per conèixer amb més profunditat aquest esport, el següent vídeo-reportatge fa un recull d’aquesta modalitat aquàtica tant espectacular.

Reportatge realitzat per Anna Ariño, Marta Bieto i Paula Durà
Read more

Cronologia dels feminicidis 2020

Mireia Ruiz i Paula Durà 

Fa sis setmanes que va començar aquest 2020 i, ja se sumen vuit assassinats per violència masclista a tot l’Estat Espanyol. Vuit dones assassinades pels seus acompanyants sentimentals. Vuit vides estroncades pel simple fet de ser dones. Vuit dones assassinades per la nostra societat. Vuit raons més d’aquest 2020 per arrencar d’arrel el sistema heteropatriarcal que vertebra la nostra societat.

La Mònica Linde de 28 anys va ser assassinada el dia de Reis per la seva parella Rubén Darío a Esplugues de Llobregat, Catalunya. L’assassí de 27 anys també va matar la filla d’ambdós,  la Ciara de tres anys. La Mònica treballava des de feia uns mesos com a coordinadora de vols a Esay Jet. Li agradava viatjar i estimava cada moment amb la seva filla Ciara, tal com mostrava al seu Instagram. Rubén va intentar suïcidar-se després de cometre el doble assassinat. Linde convivia amb Darío mentre es tramitaven els papers de la separació des del desembre. Abans dels assassinats no va haver-hi cap denúncia per part de la víctima.

L’Olga Savenchuk, de 61 anys i d’origen ucraïnès va ser assassinada el 10 de gener a Puertollano. La víctima s’havia mudat a Albacete després d’un any de relació amb la seva parella, Antonio Sánchez. Poques setmanes després de començar a conviure junts, l’home de 53 anys la va assassinar. L’Olga va rebre quatre bales i, tot seguit, A. Sánchez va fer servir la cinquena bala de la pistola per suïcidar-se. No constaven denúncies prèvies.

La Judith va ser assassinada el 18 de gener a Terrassa amb 29 anys, en mans de la seva exparella Carlos. Després de tallar la relació amb Carlos, Judith va tornar a viure a casa de la seva mare a Terrassa. Era una dona amb molta vida per endavant. Tot just havia començat unes pràctiques d’infermeria quan Carlos va decidir assetjar-la fins a acabar matant-la. El dissabte a la nit va seguir-la fins a l’entrada del pàrquing de la seva casa i, poc després va disparar-li al cap amb l’arma reglamentària del cos. Carlos va acabar suïcidant-se.  

La Liliana Mateescu va ser assassinada el 22 de gener a mans del seu marit, Dimitri Mateescu. Va ser el propi assassí l’encarregat de trucar a emergències per explicar que havia apunyalat la seva dona. Els fills del matrimoni, una noia de 14 anys i un noi d’11, eren al domicili i van demanar refugi als veïns. No constaven denúncies prèvies.

La María va ser assassinada el 22 de gener a Caniles, Granada, amb 73 anys per la seva parella Manuel de 77 anys. La Guàrdia Civil de Baza va trobar el seu cos degollat a la cuina del domicili de la parella. Després de cometre l’assassinat, Manuel va anar a l’hospital de Baza, ciutat situada a 10 minuts de Caniles, on es va sotmetre a un tractament mèdic. Segons fonts de l’hospital, va arribar en estat de xoc i hipotèrmia. María estava jubilada quan va ser assassinada. Durant la seva vida va dedicar-se al tracte i cura de persones.

La Manuela (79) va ser assassinada pel seu marit el 28 de gener. L’home de 82 anys va decidir suïcidar-se després de cometre el crim, tirant-se per la finestra del domicili. La néta del matrimoni, juntament amb la seva parella, van descobrir el cos sense vida de l’àvia al terra de la cuina, amb cops al cap, talls al coll i a la cara i un ganivet ple de sang.

La Rosa Navarro de 40 anys va ser assassinada al seu domicili de Sant Joan d’Espí, Barcelona pel seu company sentimental Andrés Ángel S.M. L’Andrés, de 45 anys, va assassinar a Rosa la matinada del 28 de gener. Hores més tard de cometre l’assassinat, l’Andrés va ser detingut a les tres de la matinada a l’aeroport del Prat de Llobregat quan intentava escapar-se del país. Un cop detingut es van comprovar els seus antecedents on apareixien altres casos d’agressions masclistes a exparelles. L’assassinat deixa una noia de 14 anys òrfena. Fruit d’una relació anterior. Rosa viva un infern en mans de l’Andrés, arribat el punt que un dia d’agost, una veïna va trucar la policia pels cops i plors que s’escoltaven.

La Lorena va ser assassinada el passat 3 de febrer, als 41 anys. El seu cadàver va ser trobat amb ferides mortals d’arma blanca. José Manuel Sánchez Merino, l’exparella de la Lorena, ha estat detingut després de dies desaparegut. Tot i que la víctima no havia interposat mai cap denúncia per violència de gènere, José Manuel Sánchez sí que n’acumulava d’altres relacions. Amb l’assassinat de la Lorena ja són vuit les dones assassinades durant el 2020.

Read more

«No passa res, és futbol»

Paula Durà i Mireia Ruiz

Es pot pensar en un partit de futbol sense crits ni insults? Sembla una utopia. I és que, la violència als camps de futbol està tan normalitzada que la necessitat dels clubs d’abanderar-se dels valors de l’esport pot semblar ineficient. S’insisteix en la idea que el futbol és més que una pràctica física, és un espai on els valors es posen en joc. Tanmateix, les múltiples agressions verbals que se senten als partits no responen a aquesta voluntat educativa. Cada cap de setmana es juguen milers de partits arreu de Catalunya, és a dir, milers d’enfrontaments es produeixen en espais plens majoritàriament per nenes i nens. Així doncs, en aquesta etapa de creixement, els joves són esponges, destinats a reproduir els comportaments que veuen al seu voltant.

“Nenaza”, “tonto”, “qué malo eres”. Paraules com aquestes s’escolten habitualment en un camp de futbol i, tot i semblar inofensives, mostren la realitat de la nostra societat. La societat que ja no se sorprèn davant de les agressions dins el món del futbol, ja sigui des d’un insult, una agafada de samarreta, fins a un cop de puny. Però, com es tracta als àrbitres, els encarregats de posar pau a la gespa?

L’àrbitre, la figura més vulnerable

El Jonathan és un àrbitre de la Federació Catalana de Futbol des de fa quatre anys. Durant tot aquest temps ha viscut i ha vist tota mena de comportaments per part dels jugadors i de la grada. El percentatge més alt d’agressions són contra l’àrbitre amb un 34%, segons informa la Federació Catalana de Futbol. Gràcies a la vivència del Jonathan, que es mostra en el següent vídeo, podem entendre l’angoixa i la valentia de l’àrbitre en segons quins desplaçaments. A més de, com a vegades, la violència pot sobrepassar les rivalitats de dins el camp, a fora.

Casos mediàtics d’agressions arbitrals

La història del Jonathan no és un cas aïllat. Com ell, molts altres àrbitres han patit amenaces i inclús agressions per part de futbolistes o d’acompanyants a la grada. Sovint, les agressions més mediàtiques són alhora les més brutals. Els titulars que trobem a la premsa envers les agressions arbitrals sempre són les que vénen acompanyades de violència física. Gairebé mai -per no dir mai- ho són les agressions verbals, ja que, inconscientment, formen part de la cultura futbolística. 

D’on ve aquesta normalització de la violència als camps de futbol? Pel simple fet de ser la figura neutral de la pista, l’àrbitre es converteix en la gran diana de futbolistes, entrenadors i acompanyants. En ser el responsable de posar pau entre dos equips, tinguin rivalitat o no, qualsevol decisió que es prengui, per poc polèmica que sigui, pot donar la volta a un partit i posar en risc la pròpia integritat.

La Federació Catalana de Futbol, el màxim òrgan regulatiu

Des de l’any 2012, la FCF ha iniciat campanyes per tal d’intentar garantir els valors esportius als terrenys de joc. La primera va ser ‘Joc Net’ per tal d’ «acabar amb la violència física i verbal en el futbol, per fomentar el joc net, la resolució de conflictes, el treball en equip i els hàbits de vida saludables», tal com expliquen ells mateixos. Des de llavors, cada temporada s’han iniciat campanyes noves com ‘Respecte’, ‘Prou violència al futbol’ o ‘Orgullosa’, per potenciar el futbol femení.

La temporada 2015/16 es va crear la campanya de ‘Zero insults a la grada’, on es proposen acabar amb la violència verbal que profereixen els acompanyants que seuen a les graderies. Pel que fa a l’àrbitre, si detecta mals comportaments o qualsevol mena de violència, pot aturar el partit fins a tres vegades, avisant els responsables d’aquestes accions. En el cas que es veiés obligat a aturar el joc un quart cop, el partit s’anul·la i els clubs se’n fan responsables.

Tal com mostren els resultats obtinguts per la Federació Catalana, cinc anys després d’implementar-se la campanya de ‘Joc Net’, han disminuït un 23% la xifra de targetes grogues i en un 11% el de vermelles per partit. Pel que fa al públic, s’han reduït un 65% els incidents a les grades dels camps de futbol i gairebé un 25% les agressions a àrbitres tant per part de jugadors com d’aficionats. No obstant això, a les categories sènior sembla no haver quallat del tot, ja que han augmentat un 51% les targetes vermelles tot i que han disminuït un 7% les grogues.

Accions i comentaris des de la grada  

Segons la Comissió d’Ètica Esportiva i de Lluita contra la Violència de la Federació Catalana de Futbol, un 21% de les incidències recollides en els partits són provocades pel públic mentre que un 16% són insults masclistes, xenòfobs, despectius, etc. D’altra banda, els crits de la grada també poden ser positius, tot i que, solen ser instructius, segons explica la Sara Suárez, Doctora en Ciències de l’Educació i de l’Esport. L’actitud dels acompanyants acostuma a estar incentivada per la creença d’estar ajudant els jugadors, ja sigui amb reforç positiu, és a dir, animant, ridiculitzant el contrincant o donant instruccions. Aquests comportaments poden ser els causants dels enfrontaments dins el camp.

I com es veu des de la banqueta?

Mentre la Federació Catalana de Futbol aporta el seu granet de sorra per poder eliminar les males actituds, des dels clubs també s’intenta posar fi. L’Andreu Margarit fa 14 anys que és entrenador i actualment seu a la banqueta del Cadet “A” de Preferent del F.C. Santboià. Apunta que el problema de les males conductes vertebra totes les capes, des dels pares, passant pel club i entrenadors, fins als mateixos jugadors. No obstant, ell se centra en la importància dels entrenadors per crear aquest espai educatiu. D’aquí que fa uns quatre anys va iniciar, juntament amb altres entrenadors i coordinadors el projecte Més que esport. Aquest pretenia “donar eines als entrenadors per introduir els valors, habilitats de vida, als entrenaments”. A diferència que els acompanyants dels jugadors, l’Andreu creu que l’entrenador ha de ser qui doni “un bon exemple”, ja que la seva actitud “es trasllada a la grada”.

Andreu Margarit, entrenador des dels 18 anys

L’Andreu transmet la mirada d’algú que viu el futbol dia a dia al camp i als vestuaris. El canvi per poder fer d’aquests anomenats “valors del futbol” una realitat ha d’estar a tot arreu. Les mesures de la Federació són un pas positiu però, la solució no pot limitar-se en ella. Acabar amb la normalitat de l’insult en el món del futbol és tan difícil com acabar amb la normalitat arreu. Per això tant la Sara, l’Andreu, el Jonathan i la Federació coincideixen en una feina d’equip per canviar mirades.

«No passa res, és futbol», «Quan surtin de la pista s’arregla», «Una mica de competitivitat no va pas malament». Són algunes de les frases que més s’escolten a les graderies dels camps de futbol. Una normalització de la violència intolerable en altres disciplines.

Read more

Gairebé 500 persones han estat rescatades aquesta setmana al Mediterrani

PAULA DURÀ / MIREIA RUIZ

407 persones han sigut portades a port segur pel vaixell Ocean Viking, gestionat per la ONG Metges Sense Fronteres, aquesta passada setmana de gener. El dimecres 29 de gener, les refugiades i migrades recollides al mar Mediterrani van poder trepitjar terra al port de Taranto, gràcies al permís concedit per les autoritats italianes.

El desembarcament ha arribat després d’un viatge amb cinc rescats nocturns i diverses operacions. De les 407 persones supervivents un 40% són menors, una càrrega molt més significant per les tripulants del vaixell. Totes elles fugen de Líbia o, com diuen, de “l’infern” que es viu allà. Durant 72 hores d’angoixa i valentia, el vaixell Ocean Vikings va aconseguir cinc rescats nocturns en el Mediterrani Central.

Nens supervivents rescatats per Metges Sense Fronteres
Imatge extreta de Metges Sense Fronteres

El primer, el divendres 24 de gener, 92 persones van pujar a bord del vaixell. En aquell moment es va assignar el port de Trípoli per desembarcar, però conscientment van rebutjar l’oferta: no volen tornar a posar els peus a Líbia. El 25 de gener es va produir el segon salvament amb 59 persones rescatades, ja a 26 milles del nord de Líbia. Durant el tercer rescat la complicació es va accentuar degut al material de l’embarcació en la qual es trobaven les refugiades i migrants, feta de fusta. Tanmateix 72 persones van ser recollides del mar. A 80 milles del nord de Líbia, el dia 26, 49 persones van ser interceptades i obligades a tornar a Líbia.

Gairebé una setmana més tard, dijous dia 30 de gener, després d’arribar a port segur, el vaixell Ocean Viking ha desembarcat i es troba navegant pel cap de Spartivento direcció a l’estret de Messina. El recorregut continua mentre els països europeus no vulguin obrir els ulls davant la realitat immediata que viuen persones injustament.

L’Ocean Viking no ha estat l’únic vaixell que ha rescatat migrades al Mediterrani. L’Alan Kurdi ha fet dos rescats davant les costes de Líbia aquesta setmana. Al primer hi han pogut pujar 62 rescatades, entre les quals vuit dones i set menors, el més petit un nadó de sis mesos. Tres de les persones del segon rescat van haver de ser ateses a causa de la deshidratació.

Amb les migrades que han pogut rescatar l’Ocean Viking (407) i l’Alan Kurdi (78), són gairebé 500 les que s’han pogut salvat de morir ofegades al Mar Mediterrani.

Read more

La realitat del sensellarisme femení

La crisi econòmica i les retallades han provocat un augment de la pobresa arreu del món. Les xifres però, amaguen una realitat invisible i és que són majoritàriament les dones les que es troben en aquesta situació. Aquest problema és principalment degut al sistema econòmic capitalista, però també per la societat en què vivim que és, sense dubte patriarcal i androcèntrica. La feminització de la pobresa s’entén a partir de dues idees: la primera és que, a nivell quantitatiu hi ha més dones que es troben en aquesta situació i la segona, és que per ser dona, s’està més exposada i es té més risc de trobar-se en una posició de vulnerabilitat i d’empobriment. 

Tot i la dificultat de quantificar el sensellirisme femení, a més de la seva invisibilizació,  es troba en augment en gran part dels països europeus, un d’ells Espanya. Pel que fa a Barcelona, l’11% de les persones que viuen al carrer són dones i la por i inseguretat es veuen duplicades pel simple fet de ser dones. El carrer és un espai agressiu; no són persones al carrer, sinó dones al carrer. Així doncs, mentre l’Estat no les ajuda es veuen obligades a protegir-se elles mateixes. N’és el cas de la Chiqui, qui va estar 12 anys sobrevivint als carrers de Barcelona vestint-se d’home per arrencar d’arrel qualsevol possibilitat d’abús.  

Precisament per l’existència d’aquesta realitat, a la capital catalana hi ha fundacions com Arrels que pretenen fer front a les persones que es troben en aquesta situació. A Barcelona hi ha 3.800 persones sense llar i quan arriba l’hivern les condicions meteorològiques incrementen la cruesa de viure al carrer i, inclús, poden arribar a causar la mort. En aquest context, l’Ajuntament de Barcelona, posa en marxa l’Operació Fred

Aquesta Operació inclou dos tipus de plans. El primer, consisteix en l’obertura d’un centre nocturn amb 75 places fins al mes de març degut a que les temperatures baixen fins als 5 graus. Tanmateix, aquesta mesura només dóna resposta al 6% de les persones que viuen al carrer. En cas que la temperatura arribi als 0 graus, s’habilita la fase d’alerta que consisteix en l’obertura de 325 places. 

Malgrat això, des d’Arrels, insisteixen que cal buscar alternatives més enllà del termòmetre. La resta de recursos públics i privats que ofereixen allotjament durant tot l’any, les places estan plenes. I a més a més, actualment, per accedir-hi les persones han d’esperar entre quatre i sis mesos. Per això, fan una crida a la necessitat d’oferir recursos estables com a via per garantir una vida digne. 

Imatge extreta de la pàgina web de la Fundació Arrels

La dificultat i l’empobriment en què es troben les dones és una situació que es cronifica i que, malgrat les lluites per la igualtat, els indicadors constaten que el camí serà llarg. Però no només per les dones de Barcelona, sinó per les de tot el món i és que, segons l’Organització Internacional del Treball de les Nacions Unides, la bretxa salarial trigarà set dècades a desaparèixer. Com a mínim fins l’any 2090. 

Ara mateix, unes 6,4 milions de dones es troben sota risc de pobresa a Espanya, és a dir, sota la possibilitat o la realitat de viure als carrers. El món s’ha acomodat en un sistema capitalista feroç que va deixant víctimes dia rere dia. Una d’elles va morir el passat 20 de gener a la localitat valenciana de Gandia. Una dona sense llar, sense un sostre on viure. La dona de 54 anys i el seu company vivien als voltants de l’Estació de la capital de Safor.

Des d’aquest dilluns, la zona litoral d’Espanya està patint un temporal de vent i pluges molt fort, conegut com el temporal Glòria. És, per això que, durant els darrers dies els mitjans generalistes han difós, sense problemes, que el temporal Glòria ha estat el causant d’aquesta mort. Però, el fet que hi hagi gent visquen al carrer no té res a veure amb si fa sol, plou o neva. Aquesta dona és víctima d’un sistema que, a poc a poc, et va matant. I, és que el fet que hi hagi persones sense llar, prové d’una única arrel: el capital. Només cal estirar del fil per entendre que els excessius preus de lloguer, la precarització del mercat laboral, les retallades en ajudes i l’explotació indecent són la font d’aquesta problemàtica. Així doncs, és necessari que els mitjans no facin d’aquesta mort un cas aïllat com amb la violència masclista i, que s’atreveixin a mostrar que la situació de tantes persones vivint al carrer no se l’emportarà el vent del temporal Glòria. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies