El gènere urbà: la metamúsica d’una generació a Barcelona

La ciutat comtal acull artistes emergents en un context de sobreproducció musical 

Durant la darrera dècada s’ha produït a Espanya el desenvolupament d’un gènere musical que va néixer determinat per un perfil de consumidor concret: la joventut en els sectors urbans i suburbans. Fent referència al filòsof contemporani Ernesto Castro, el trap és la “metamúsica” de la crisi en Espanya i dels joves que l’han viscuda. No obstant això, en el transcurs dels últims anys, aquest gènere ha guanyat una popularitat que l’ha tret del seu marc —inicialment aïllat i precís— per introduir-lo en les diferents esferes socials, fins a situar-lo en el mainstream. La música urbana s’ha consolidat gradualment com un dels estils més rellevants de la cultura musical contemporània, i ha passat a definir les tendències tant en l’àmbit musical com en l’estètic. 

De fet es podria afirmar que no només ha conquerit la influència social, sinó que ara mateix constitueix una de les indústries musicals amb més activitat del món occidental. Destaquen l’escena nord-americana —on s’ha establert entre els gèneres més comercialitzats— però també les europees com la britànica i la francesa. Tant a Espanya com a Catalunya la cosa canvia: els pressupostos i la importància mediàtica que es dedica a aquest sector s’allunya de la resta, però producte i iniciativa en sobren. Aquest flux frenètic de contingut està provocant una saturació d’artistes i de productes musicals dins de l’escena urbana, derivant d’un fenomen globalitzat que s’ha anomenat com la “democratització de la música”. 

En el segle XXI, Internet i la constant evolució en què es troba la tecnologia proporcionen a l’usuari una accessibilitat immediata a les eines de producció musical, de difusió i de promoció. El mànager que pertany a l’agència Kerf Booking Management, Adrián Romero, ha treballat en el sector des de fa una dècada i assenyala que “la democratització de la música està caracteritzada pel fàcil aprenentatge i la capacitat de ser independent de l’artista emergent actual. Qualsevol persona amb un pressupost baix i que creu molt en ell mateix pot començar a crear música, Internet avui dia et proporciona pràcticament tots els conceptes que necessites saber”. A més subratlla un avantatge amb el que compten els artistes actuals i és que “abans havies de confiar en el teu producte a cegues i pagar per poder provar. Ara pots experimentar gratuïtament, professionalitzar-te i pagar després”.

Aquest gènere musical, malgrat haver-se consolidat com un dels més consumits a Espanya i trobar-se en plena efervescència, té un futur incert. Els mateixos artistes comparteixen opinions divergents sobre la manera en què evolucionarà la música urbana en els pròxims anys. La base comuna que comparteixen els seus integrants és la professionalització que es produirà i la consegüent explotació del gènere.  Ana Iris Simón, redactora de VICE Espanya, dubta que tot i la formalització de l’estil “es pugui mantenir molt més com a tendència” per una qüestió purament mercantil i assegura que “el gènere està cremat”. Simón se centra en el fet que dues de les discogràfiques més rellevants a Espanya —les anomenades majors— Sony i Universal “han perseguit sistemàticament als artistes urbans amb l’objectiu de fagocitar el moviment a Internet, introduir-se en aquesta tendència i maximitzar-la”. 

Kid Pi, membre del grup de música urbana 31 FAM, comparteix aquesta consideració i afegeix que “la música urbana és com el rock o el pop d’aquesta generació”. Per aquest motiu, opina que “com tot estil musical que té un boom, hi haurà un moment en què també baixarà i sortirà un altre gènere que el sobrepassarà”. D’altra banda, l’artista sevillana Juicy BAE mostra certa incertesa sobre l’evolució del trap: “el trap acabarà en el mainstream. El que coneixem com a trap actualment anirà canviant i no sé com anomenarem al que hi hagi d’aquí a cinc anys”. La cantant catalana KYNE es diferencia del consens i considera que el trap no desapareixerà però troba que “els nous híbrids que vindran estaran més centrats en la vessant analògica, més natural i la música instrumental i cantada”, i no tant els sons robòtics i la profusió de l’autotune

Juicy BAE al cementiri de poblenou, Patricia Castellar 

Ara mateix però, l’activitat del panorama de la música urbana a Espanya s’ha anat expandint per tot el territori tot i que hi ha dos nuclis cosmopolites que l’encapçalen: Madrid i Barcelona. Tot i així, els orígens dels dos epicentres es diferencien de forma contrastada. Ana Iris Simón desenvolupa aquest contrast: “la gran crew madrilenya és Agorazein, i ve del rap madrileny, que era un de molt concret. A Barcelona, en canvi, si hi ha un element diferencial en la seva evolució és que comença en català, pensem en la primera Bad Gyal o en la P.A.W.N Gang”. Si més no, reitera el fet que la música urbana “és un gènere en un món globalitzat” i “no sap si té gaire sentit parlar del trap que es fa a Barcelona o a Madrid”. I és que el fenomen de la democratització de la música ha portat una descentralització progressiva i —per consegüent— la creació de nous nuclis, més petits i disseminats per tot l’estat. 

Un dels grups emergents que està començant a fer-se lloc dins el panorama de la música urbana catalana, els Tyets —que ja recullen més de 45.000 oients mensuals—, parlen de la seva experiència com a artistes que no formen part de l’escena barcelonina: “el fet de viure fora és més complicat però mediàticament no és un impediment”. Posen l’accent en el fet que es tracta d’un món i un panorama globalitzats i que “ser a Barcelona no els solucionaria res”. D’altra banda, fan referència als nous nuclis que s’estan estenent per tot Catalunya: “sempre hem pensat que hi ha escenes focalitzades dins del territori català. Més o menys tenim localitzades una cap a Sabadell i Terrassa (amb 31 FAM, Flashy Ice Cream, Lildami…), una altra a Barcelona capital i nosaltres formem part del que anomenem el clúster maresmenc”.  

The Tyets, Jaume Quilez

Per tant, el fet de residir a la capital catalana no és un impediment a l’hora de fer música. No obstant això, viure-hi ofereix múltiples avantatges evidents als artistes urbans i, sobretot, als emergents. L’artista terrassenca Yudi Saint X reconeix que “viure a Barcelona et permet tenir concerts on anar, conèixer a gent del panorama i deixar-te veure”. La cantant Juicy BAE aprofundeix en aquest aspecte: “Barcelona ofereix visibilitat, per molt que treguis música si no et deixes veure, la gent no et coneix”. L’Ana Iris Simón valora també aquesta qüestió relacional: “vivim en un país amb una distribució demogràfica molt concreta i dóna la sensació que tot producte cultural es basa en les grans ciutats”. Recalca, però, que aquesta aparent centralització es fonamenta en les oportunitats que hi ha a les metròpolis, com és el cas de festivals com el Primavera Sound o el Sónar a Barcelona, ja que és on “els artistes locals tenen l’oportunitat d’establir contacte amb els promotors”.

La hiperactivitat i la creació frenètica de contingut està fent més difícil pels artistes consolidar-se i fer-se un lloc estable dins el panorama urbà. El Kid Pi descriu la indústria com a una de molt dura on “la gent es mou per propi interès i per diners” i assenyala la dificultat per avançar i assolir el reconeixement. Lil Didi, també integrant de 31 FAM, explica que l’egoisme dels músics genera una desconfiança mútua i una reticència a l’hora de fer col·laboracions, fet que no ajuda al creixement i la unificació del gènere urbà. La Juicy BAE apunta que això és el “càncer” de l’escena urbana: “hi ha molta competitivitat i fins que un artista gran no et felicita sembla que la resta no et valora”. 

D’esquerra a dreta: Kid Pi, Lil Didi i Bandam, de 31FAM, Patricia Castellar

No obstant això la sevillana remarca que l’artista emergent ha de confiar en el valor del seu producte: “si saps que allò que fas és important et barallaràs amb la major i la major amb tu. Per mi com si poses una foto del teu gos a la portada del disc, la teva música m’ha de transmetre alguna cosa”.  La KYNE ho resumeix en una frase: “aquest lloc te l’has de crear tu, buscar tu, mantenir tu, ningú te’l donarà i tot dependrà de la proposta que portis”. En aquest sentit, l’Adrián Romero explica que cal creure en tu mateix i estar disposat a treballar, després entren en joc les agències, que aposten per l’artista. Assenyala, però, que arriba un punt en què un artista independent necessita un mànager si es vol fer un lloc. 

Els artistes atribueixen parcialment la dificultat d’assolir el reconeixement dins el panorama a la desinformació dels mitjans de comunicació i a la superficialitat del tractament mediàtic de l’escena. La Juicy BAE descriu aquesta problemàtica: “molts desinformen, com no ens prenen seriosament no ens dediquen notícies serioses. M’he trobat que s’han equivocat amb dir qui produïa una cançó. Només volen assolir la clout”. La KYNE comparteix aquesta visió i l’amplifica: “seguim sent l’última merda per ells. A més, els mitjans catalans només cobreixen als artistes catalans que fan música en català. Si no la fas en català, tot i que siguis de la zona, no et recolzen”. Lil Didi especifica que “a Espanya hi ha bona informació, però aquesta no està a la televisió ni als diaris, està en mitjans especialitzats en el panorama underground com el Bloque TV ”. 

KYNE a un concert a la sala Sidecar, Patricia Castellar

Tots parteixen d’una premissa bàsica: la cobertura és insuficient i molts cops precària si la comparen amb la d’altres escenes. Ana Iris Simón, però, que treballa en el mitjà de referència per la cultura urbana a Espanya, argumenta una postura totalment contrària: “portem anys en els quals només hem parat atenció al trap. I això és probablement el que l’acabi matant, morirà d’èxit com va fer l’indie.” 

Sigui com sigui és irrefutable que la cultura urbana, invisibilitzada o no, és una de les bases de la societat actual i serà una de les influències més rellevants de la posterior. Va arribar fa una dècada per quedar-se. I s’hi ha quedat, tot i que no sabem fins quan. 

Read more

INPUT, TROJAN HORSE

Llegeix aquest contingut en català aquí

Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Above to the Montjuïc mountain is placed an architectural symbol, known as Poble Espanyol. It was built in 1929 due to the World Expo took place in Barcelona. This building, that intends to recreate the style and architectural characteristics of the several Spanish regions, is a very small village flooded by restaurants, museums, squares, schools, theatres, alleys and even craft workshops.

Input High Fidelity Dance Club, with its design rather industrial and modern,is the host of many electronic music artists every weekend and it has become, over the last decade, one of the main destination discotheques for this musical genre. Its popularity it might be because its location, and also for this reason, its visitors often spend more time pondering out to the terrace –“terrace” referring to the village stone alleys developed by Josep Puig i Cadafalch– than inside the building itself, where the crowd of all ages spend hours contemplating the set of some DJ, from Sweden, Romania or Brussels. Their audience join this contemplation with their arms raised and moving their head up and down, some of them in a more effusive way than others –probably because of the help of some drugs that makes them believe they are enjoying the music that are listening to more than they think, usually formed by simple beats.

Winter night

Last January 17 the disco hosted Artbat, a Ukrainian DJ duo that was formed in 2015 and, as no one has done it before, they chose the first letters from their names to baptize the group name. Although their performance started at 2 AM, the rural Poble Espanyol had its doors open to a row that followed the Montjuïc slope, two hours before it started. The profile of these people that shaped the row was diverse, from girls in their twenties dressed in shiny tops and sunglasses of some original colour to 50-year-old mans dressed as if they were going to a barbecue right after. Overall, the atmosphere perceived was composed by smoke  –stressed by the cold–, a heap of conversations and shakings, probably because of the 7 degrees that stroke that night or the side effect of some drug or, in any case, the explosive combination of both.

Every 5 or 10 minutes buses, taxis and cabifys showed up, from which a handful of young people went out walking quickly headed to the row. Ironically, in 90 % of these arrivals, the music playing that could be distinguished from the car or bus was pop or reggaeton, most likely to not getting tired of the intense electronic music session they had ahead. At 1.30 AM the first avalanche of exalted individuals went through the doors.

The atmosphere perceived was composed by smoke, a heap of conversations and shakings. Most of them will spend almost all night asking for cigs to their new friends

The experience begins

People in a rash to make it to the front row get in without knowing that most of them will end up spending almost all night in the “terrace” asking for a cig to their new friends. That day, outside in the terrace, there was so many people than usual for sure, since Artbat, although they are a well-known duo worldwide, is characterised by their deep, dark sound, almost hypnotic, called by the experts progressive or dark techno. This music type that surrounds the receiver with an abducting sensation encourages, to the not so keen above all  –that just ended up in Input because their friends pressed them or without knowing who the performers were– to go outside the club where, disregarding the 10 degrees, the mix of alcohol, smoke and human warmth leave the cold in nowhere.

It happens in this external square with black chairs of plastic where people of different neighbourhoods, villages, towns or countries even, become best friends and share honest hugs. It happens in these alleys of grey walls where people of all ages reveal secrets most likely not spoken before because of the fear of being judged by a person to whom they asked for a cig two minutes ago; where tens of phone numbers are exchanged to organize parties that are never going to happen; where tens of British people invite their Catalan friends to visit their country… All of that said with slur words and restless jaws.

Read more

INPUT, CAVALL DE TROIA

Read this content in English here

Allà on conflueix l’estètica dels pobles espanyols, milers de persones s’endinsen en la cultura.

Ala muntanya de Montjuïc es troba el que es coneix com el Poble Espanyol, una representació arquitectònica construïda el 1929 amb motiu de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona.

Aquesta construcció, que pretén recrear els estils i les característiques arquitectòniques dels diversos pobles d’Espanya, és una petita aldea falsa que conté restaurants, museus, places, escoles, teatres, carrerons i, fins i tot, tallers artesans.

L’encant rústic i acollidor d’aquesta població, inicialment batejada com a Iberona, es trenca lleugerament quan el vianant ensopega amb la presència d’una discoteca de música electrònica.Input High Fidelity Dance Club, que té una decoració més aviat industrial i moderna, rep cada cap de setmana artistes del món de la música electrònica i s’ha convertit, en l’última dècada, en una de les discoteques de referència per a aquest gènere musical.

És probable que la seva popularitat es degui en part a la seva ubicació, i és per la seva ubicació també que, sovint, els seus visitants passen més temps rumiant fora a la terrassa de la discoteca –entenent “terrassa” com els carrerons de pedra del poble ideat per Josep Puig i Cadafalch– que a dins de l’establiment en si, on la multitud, de totes les edats, es passa hores contemplant el posar i treure de cascos d’algun DJ, sigui de Suècia, Romania o Brussel·les.

El públic acompanya aquesta contemplació amb els respectius alçaments de braços i inclinacions de caps, alguns més efusius que d’altres –segurament perquè aquests han estat ajudats per alguna droga que els fa pensar que la música que estan escoltant, normalment dotada de diversos pum-pum i d’altres xumba-xumba, els agrada més del que es pensen.

Nit d’hivern

El passat 17 de gener la discoteca va rebre Artbat, un duet format per dos DJs ucraïnesos que es van unir el 2015 i, com no ha fet ningú mai, van fer servir les tres primeres lletres dels dos respectius noms per engendrar el nom del grup. Tot i que l’actuació començava a les 2 de la matinada, les portes del rural Poble Espanyol ja comptaven amb una gran filera que seguia la baixada de Montjuïc, dues hores abans del seu inici.

El perfil de gent que configurava aquesta cua era divers, i anava des de noies de 20 anys vestides amb tops de lluentons i ulleres de sol d’algun color destacat fins a senyors de 50 anys vestits com si haguessin d’anar a una barbacoa just després. En general, l’aura que es percebia estava formada per fum –accentuat pel fred–, un cúmul de converses i de tremolor, segurament pels 7 graus que fotien aquella nit o per l’efecte secundari d’alguna droga o, si més no, per la combinació explosiva d’aquestes dues raons.

Cada 5 o 10 minuts apareixien busos, taxis o cabifys dels quals sortien joves en grup caminant accelerats en direcció a la cua. Irònicament, en el 90% d’aquestes arribades, la música que es podia distingir reproduint-se des de l’interior del cotxe era reggaeton o pop, probablement per no cansar- se de la intensa sessió de música electrònica que tenien per davant. A la 1.30 de la matinada va travessar les portes del recinte arquitectònic la primera allau d’individus exaltats.

L’experiència comença

Atabalats per arribar a la primera fila del concert, entraven sense ser conscients que la majoria d’ells acabaria passant gairebé tota la nit a la “terrassa” demanant pitis a nous amics. Segurament, aquell dia hi havia més gent del normal fora a la terrassa perquè Artbat, tot i ser un duet reconegut mundialment, es caracteritza per tenir un so obscur, profund, quasi hipnòtic, propi d’allò que els experts anomenen el progressive o dark techno.

Aquest tipus de música que dóna la sensació al receptor que l’estan abduint motiva, sobretot, els no tan aficionats –que han acabat a Input per pressió grupal o sense saber qui hi actuava– a traslladar- se a la part exterior del club on, tot i estar a 10 graus, la mescla d’alcohol, fum i escalfor humana fan del fred una cosa intangible.I és en aquesta placeta exterior amb cadires de plàstic negres on persones de diferents barris, pobles, ciutats o, fins i tot, països passen a convertir-se en pocs minuts en amics íntims i a compartir abraçades sinceres.

És en aquests carrerons de parets grises on gent de totes les edats revela secrets que probablement no ha explicat mai a ningú per por a ser jutjat per una persona a qui li ha demanat un cigarro fa dos minuts; on s’intercanvien desenes de números de telèfon per organitzar festes que no es duran a terme mai; on dotzenes de guiris conviden a catalans a visitar el seu país… Tot això amb paraules arrossegades i mandíbules inquietes.

Read more

L’avantatge de les grans empreses online davant les llibreries s’accentua durant el confinament

Les llibreries pateixen una gran pèrdua de liquiditat per la crisi del Covid-19 i assumeixen com poden les comandes del 23 d’abril.

Arran de la situació de confinament, una de les celebracions més emblemàtiques de la literatura i de la cultura catalana ha estat sotmesa a canvis. La diada de Sant Jordi s’ha aplaçat al 23 de juliol, amb l’esperança que gràcies a aquest endarreriment pugui festejar-se el dia del llibre i de la rosa que tradicionalment se celebra el 23 d’aquest mes. Malgrat el retard de la diada, la Generalitat va proposar el repartiment de llibres a domicili per substituir la compra física durant aquest dia. Això ha provocat controvèrsia en el sector del llibre i accentua la pèrdua de liquiditat que estan patint les llibreries actualment.

El 69% dels comerciants consideren que el comerç electrònic és la seva principal preocupació, segons un estudi de la patronal PIMEC a Catalunya. I és que, avui en dia, la constant creació i massificació dels portals de venda online estan agilitzant el tancament de vint-i-tres comerços per dia a Espanya, i representen una amenaça important pel petit comerç europeu. Dins d’aquest petit comerç, les llibreries han estat un dels serveis més afectats. No obstant això, hi ha diverses posicions entre els membres del sector del llibre barceloní. Per una banda, en Jorge Carrión opina que Amazon té un impacte nefast en les llibreries i “acostuma al comprador de llibres a un nou hàbit de consum que ignora i extermina les llibreries”. La Carlota Freixenet, de la llibreria La Carbonera, hi està d’acord i afegeix que com a llibreries, el sector no està còmode amb la competència de l’eCommerce i que el seu objectiu “és que Amazon deixi de vendre llibres online”. 

D’altra banda, en Xavier Vidal, de la llibreria Nollegiu, presenta un posicionament bastant oposat: “jo no vaig contra Amazon perquè Amazon no és una llibreria, és una empresa logística com un Corte Inglés, a aquest sí que li preocupa més Amazon”. A més, agrega que “el gran rival de les llibreries són Netflix o Filmin, aquests són els qui roben hores de lectura”. Per en Xavier, la preocupació de les llibreries hauria de ser que la gent deixi de llegir. En relació amb aquesta postura, el responsable de la llibreria Documenta, l’Eric del Arco, remarca que Amazon no és l’enemic pel simple fet que no es pot competir amb ell. Ell considera que Amazon i el petit comerç s’han d’entendre com dos negocis diferents.

Malgrat la diversitat de perspectives, tots estan d’acord amb un element que diferencia les llibreries de les grans distribuïdores: el nou model de llibreria com a espai cultural. Des de fa 6 o 7 anys s’ha començat a introduir un nou enteniment de les llibreries: aquestes com a centres dinamitzadors de cultura que van més enllà de la venda, on s’organitzen activitats literàries i on el factor humà n’és crucial. En aquest sentit, la Carlota Freixenet destaca que les llibreries tenen la batalla guanyada a Amazon com a éssers humans. 

No obstant això, tenint en compte la situació actual provocada per la crisi del Covid-19, les llibreries, com tots els altres comerços no essencials, han hagut de tancar temporalment i, per tant, aquest factor humà ha quedat desplaçat. A més, la venda de llibres ha baixat un 80% des de l’inici del confinament. Per tant, com viuen els llibreters aquesta situació de confinament?  L’Eric del Arco fa referència a l’angoixa comuna derivada, en part, de la incertesa de no saber quan tornaran a obrir les llibreries ni en quines condicions ho faran. Davant aquesta situació excepcional, cada llibreria té casuístiques variades sobre com estan funcionant durant el confinament. Algunes llibreries han hagut de fer un cessament total de l’activitat perquè han estat subjectes a un expedient de regulació temporal d’ocupació i, per tant, no reben ingressos. D’altres han continuat l’activitat a través de les plataformes online i han realitzat ells mateixos repartiments, sigui perquè s’ho poden permetre o perquè tenen una accessibilitat ràpida a la llibreria i als clients. Això no obstant, la gran majoria de les llibreries de Barcelona no estan preparades per vendre a Internet. D’altra banda, la Carlota Freixenet contraposa que la crisi del coronavirus ha permès als llibreters i llibreteres fer xarxa, comunicar-se més entre ells i elles, i debatre sobre com s’ha de fer la feina. 

Amb tot, la polèmica protagonista de les darreres setmanes ha estat la pèrdua de la campanya anual més gran del llibre: la diada de Sant Jordi. L’Eric del Arco destaca la importància de les vendes durant aquesta jornada: “amb aquesta campanya pagues factures de tot l’any”. En relació a la proposta de la Generalitat de substituir la compra física pel repartiment de llibres a domicili, en Xavier opina que estan fomentant la demanda i donant a entendre que la festa segueix igual. “No són conscients”, continua, “que només que la meitat de la població catalana faci comandes, correran per la Catalunya confinada  -entre llibres i roses- pràcticament 8 milions de comandes”. Promoure i fer enviaments és, per tant, paradoxal a la voluntat de demorar el dia del llibre i de la rosa per raons de seguretat. Partint d’aquest debat, es va produir un moviment advertint de la inviabilitat de realitzar els enviaments i per avisar als lectors que és necessari que realitzin les compres per donar liquiditat a les llibreries, però que no poden exigir el repartiment immediat. 

Aquesta impossibilitat d’abordar totes les comandes a domicili es déu que la gran majoria de llibreries actualment només disposen d’un treballador, i és aquest qui ha d’assolir tota la preparació i la provisió dels enviaments. A més, els membres de la campanya, batejada #SantJordietstu, estan d’acord que en realitzar els enviaments s’estan trencant els protocols de sanitat i, tenint en compte el moment present, s’han de prioritzar la salut i els serveis sanitaris. #SantJordietstu, per tant, promou l’encàrrec de llibres però proposa ajornar l’entrega física del producte fins a la reobertura de les llibreries.

Read more

Amazon: el monstre buida Barcelona

El petit comerç barceloní es veu amenaçat davant el creixement de la venda online i demana l’actuació immediata per part de la ciudadania

@miquel-pascual

Un jove nord-americà de 30 anys va deixar la seva feina a Wall Street i va començar, des del seu garatge (no és d’estranyar), a vendre llibres per Internet. Era l’any 94 i el jove té el nom de Jeff Bezos. En aquell moment, ningú no hauria dit que aquesta aposta arriscada donaria a llum a la companyia online més gran del món. Des de la seva creació, Amazon s’ha anat expandint a un ritme accelerat i, avui dia, representa una amenaça important pel petit comerç europeu. I no es tracta només d’Amazon: el segle XXI ha viscut l‘aparició d’un ventall molt ampli de portals de venda online com ara Alibaba i eBay, d’entre altres. Aquest extensa xarxa d’empreses online està agilitzant actualment el tancament de vint-i-tres comerços per dia a Espanya, i com a Espanya, a escala mundial.

El model d’oci que fomenten aquestes grans plataformes és totalment compatible amb les preferències de les noves generacions. Per sobre del factor humà i la proximitat, els joves es decanten per la comoditat i la rapidesa del servei.

Després de la crisi de 2008 i l’aparició del comerç electrònic, la xifra de locals que han tancat ha augmentat preocupantment. Segons un estudi de la patronal PIMEC a Catalunya, el 69% dels comerciants consideren que el comerç electrònic és la principal preocupació del sector, i el 53,22% van reconèixer que les plataformes online afecten negativament el seu negoci.

Les llibreries han estat, des de l’obertura d’Amazon, un dels sectors més afectats. Jorge Carrión, en el seu llibre Librerías, presenta un manifest on critica l’impacte d’aquesta companyia. Segons l’autor, Amazon és un hipermercat que no diferencia entre la institució cultural i l’establiment alimentari i comercial, i està impulsant la robotització de la cadena de distribució i dels consumidors. “El nombre de llibres que es venen és el mateix”, explica Carrión, “el que s’ha alterat són els canals, fet que ha perjudicat les llibreries”. Per combatre aquesta dinàmica, l’autor aposta per apropar la literatura a la població jove i fer-los entendre que és un objecte de consum cultural tan interessant com les xarxes socials. No obstant això, Amazon presenta un avantatge: l’accessibilitat a la cultura que ofereix als individus que viuen allunyats dels nuclis urbans.

Així ho expliquen l’Eloi de Miquel i el Miquel Pascual, dos estudiants que es veuen obligats a dquirir llibres a través de l’eCommerce, tot i que reconeixen la seva preferència d’anar a l’establiment físic. En relació a aquesta lluita entre les llibreries físiques i les online, Eric del Arco, responsable de la Llibreria Documenta de Barcelona, remarca que Amazon no és l’enemic, pel simple fet que no es pot competir amb ell. “Amazon i la Casa del Libro”, diu, “es gasten milions de diners en les seves pàgines web”. Per tant, Amazon i el petit comerç s’han d’entendre com dos negocis diferents.


En general, els sectors comercials que es veuen més perjudicats per les grans plataformes són aquells que poden ser fàcilment substituïts online, com ara les jogueteries o les botigues de roba. De fet, la roba és la segona categoria de productes més venuda online a Barcelona, segons l’Enquesta Òmnibus Municipal del 2018. Altres tipus de comerços, com ara les ferreteries, estan patint menys, com explica l’encarregat de la Ferreteria Camps, que apunta que l’establiment físic en aquest tipus de producte és necessari per l’assessorament dels clients. Tot i això, critica que molta gent visita la botiga per informar-se i després realitza la compra a Amazon, perquè els productes estan a meitat de preu. Amb tot, el ferreter reconeix que, de vegades, ells mateixos compren material a Amazon per després vendre’l a la botiga.


En aquest sentit, l’amo de la botiga El Món de la Joguina explica la principal diferència entre Amazon i els comerços locals: “Amazon paga els seus impostos a Luxemburg, nosaltres els paguem a Espanya”. Aquesta dada implica que Amazon a Espanya, com a tots els altres països, no paga impostos, només cobra. El jogueter també explica l’obligació amb que es veu el petit comerç d’introduir-se a la venda a Amazon per sobreviure, però, alhora, fent això, “estem augmentant el dimoni que ens acabarà matant”. Amazon extreu un tant per cent de totes les vendes que es produeixen al seu portal, així com la informació sobre allò que es ven i que no es ven, fet que li permet conéixer les vendes de milions de comerços d’arreu del món.


Per evitar que les grans empreses online liquidin el petit comerç, l’Ester Costa, representant de l’Associació de Comerciants de Vil·la de Gràcia, proposa aplicar urgentment mesures que puguin solucionar la situació: “cal acabar amb els fenòmens que estan contribuint a la pèrdua de venda física, com ara les rebaixes dels comerços, l’individualisme i l’intrusisme en el sector”. Per combatre aquestes problemàtiques aposta per la formació de sinergies, el treball proper entre els productors i els botiguers i la rebuda d’ajuda externa. Actualment, explica la botiguera, el petit comerç es troba en una situació d’emergència on hi manquen l’empatia i la consciència de consum. Els consumidors haurien de tenir present què compren, a qui beneficia i com afecta el medi ambient.

L’altra cara de la moneda
Però no tot sempre és blanc o negre. Aquest tipus de plataformes es converteixen en un recurs més per augmentar les vendes, sobretot per part dels restaurants. El servei que ofereixen companyies com Glovo, Uber Eats, Just Eat o Deliveroo, entre d’altres, no deixa de resultar un avantatge també per establiments més petits, que gràcies a l’entrega a domicili i els seus propis repartidors, coneguts com a riders, tenen l’oportunitat d’arribar a un públic més ampli. Alhora, aquestes empreses disposen d’una oferta més completa i els permet incloure perfils de consumidors més variats.

Les grans cadenes de restauració també s’han vist obligades a recórrer a aquest tipus de serveis per poder arribar als seus clients i, a més, són un gran recurs per patrocinar el seu negoci i donar-lo a conèixer. D’altra banda, estalvia a aquells que s’hi sumen haver d’organitzar i mantenir de manera independent tota una estructura que els permeti repartir menjar a domicili. Així, es converteix en una oportunitat més per posar-se al dia tant de les noves costums dels usuaris com dels canvis que es van produint en les seves necessitats i preferències.

Aquesta situació davant el comerç online està provocant un canvi en el model de la ciutat, on cada cop menys comerços sobreviuen i resisteixen la competència d’Amazon i, en canvi, el nombre de restaurants augmenta. Això està resultant en una ciutat en què, quan sortim a passejar, trobem una massificació dels establiments gastronòmics, però pocs comerços on comprar sigui roba, llibres o joguines.

Els comerciants diuen…

La problemàtica en relació a la pèrdua de mercat del petit comerç deriva de l’emergència de les grans empreses de l’eCommerce i l’evolució que aquestes han tingut en els hàbits de consum. Són diverses les opinions que es poden obtenir sobre aquesta situació, però la majoria de declaracions tenen factors en comú.

Carles Camps (Ferreteria Camps)

“Hem patit una pèrdua de clientela important, tot i així, la Ferreteria Camps, dins dels tipus de comerços, no pateix tant, és important que t’assessorin”.
“Es podrien agravar amb imports els productes online, ja que nosaltres paguem llum, lloguer, seguretat social…”.

Eric del Arco (Llibreria Documenta)

“Abans desapareixerà el llibre electrònic (substituït per un altre nou format tecnològic) que el de paper”.
“Anant a comprar físicament a una llibreria hi ha el factor humà i veus més llibres, en trobes uns que no hauries vist online”.
“Hem de tenir clar que les llibreries dels 80 i 90 s’han acabat”.

Ester Costa (Botiga Xalma)

“El consum s’ha de modificar, principalment, per 2 raons: pel medi ambient i per tenir consciència”.
“Hem d’apostar per salvar les botigues i els llocs de treball”.
“La solució és ajuntar-se i tenir serveis, donar ajuda als que no arriben. L’Ajuntament intenta ajudar però de manera errònia.»

Jordi Aribau (El Món de la Botiga)

“Nosaltres venem a Amazon i aquest s’emporta la informació del que es ven i no es ven de cada botiga de cada lloc, però nosaltres no podem saber el stock d’Amazon”.
“Estem augmentant el dimoni que ens acabarà matant”.
“Estem a Amazon com a makeplacer”.

Read more

Aturar el racisme a la gespa

Els crits racistes cap a Marega recalquen la urgència d’actuar contra el racisme a l’esport

El passat diumenge el futbolista de l’Oporto, Moussa Marega, va ser assetjat verbalment en el partit que estaven jugant contra el Vitoria de Guimaraes a la Lliga portuguesa. El jugador francès va rebre insults racistes per part de l’afició del seu antic equip, pel qual va jugar durant la temporada 2016-2017. 

Moussa Marega (centre) intenta abandonar el camp durant el partit entre el Porto i el Vitòria de Guimaraes del diumenge després de rebre insults racistes. HUGO DELGADO (EFE)

Els insults van començar després que Moussa anotés un gol al minut 61 que va desempatar el marcador. El futbolista de vint-i-vuit anys va abandonar el camp al minut 68, després de minuts on els seus companys d’equip i alguns membres del suport tècnic van intentar convèncer-lo perquè no marxés de la gespa. En veure la gravetat de la situació, la grada, incloent part del públic de l’equip contrincant, va començar a cantar el nom del jugador.

Podeu veure el moment en què Marega abandona el camp fent click al següent vídeo.

Tot i això, el jugador de l’Oporto no va canviar d’opinió i va respondre als crits racistes assenyalant els polzes cap a baix i caminant cap al vestuari. De mentre, l’entrenador de l’equip Oporto, Sergio Conceiçao, es girava al públic lamentant-se de cara a l’afició pels comentaris dirigits al jugador i va fer el canvi, introduint al camp a Wilson Manafa. 

En la roda de premsa realitzada després del partit, l’entrenador de l’Oporto va condemnar el comportament de l’afició del Vitoria i va manifestar que el seu equip és una família que no entén del color de pell o de la raça dels seus jugadors. Hores més tard, Marega va respondre a l’assetjament racista que va rebre al camp amb una publicació a les seves xarxes socials d’una foto del moment en què va abandonar el camp i va escriure: “només m’agradaria dir-los a aquests idiotes que vénen a l’estadi a realitzar crits racistes: ‘que us fotin’. També agraeixo als àrbitres no haver-me defensat i haver-me tret una targeta groga perquè defenso el color de la meva pell. Espero no tornar a veure-us en un camp de futbol nou! Sou una vergonya!”. 

Aquest incident es va produir la nit després que TV3 acollís al seu programa Preguntes Freqüents” a l’exjugador del Barça, Lilian Thuram sobre el racisme a l’esport. L’exfutbolista, que és també ambaixador d’Unicef i fundador de la Fondation Lilian Thuram dedicada a lluitar contra la discriminació a l’esport, va defensar la importància d’aturar els partits quan es criden insults racistes des de la grada si es vol avançar i millorar en aquest aspecte.A més, va afegir que si es vol canviar la problemàtica del racisme al futbol, és important que siguin els jugadors blancs els que abandonen el camp. “El primer cas de racisme en el camp va ser el 1951 i estem el 2020. Potser, s’haurien d’aturar els partits perquè les coses puguin avançar”, va manifestar.

L’exjugador francès va afirmar que el racisme que hi ha vigent en el món del futbol és el que hi ha a la societat actual. Tant la societat espanyola com la francesa i l’europea han nascut sobre la base del racisme i això es fa evident, segons Thuram, en la forma en què s’educa a la població. L’exfutbolista va parlar de com es tracta a les escoles el descobriment d’Amèrica: «estem en un país en què venerem els descobriments de Cristòfol Colom. Se’ls ensenya als nens que Colom va descobrir Amèrica, però no és casualitat quan se’ls diu Cristòfor Colom ha descobert Amèrica», va destacar.

Aquests fets, tant els crits racistes cap a Marega com l’entrevista de Thuram, posen en evidència la rellevància d’actuar per abolir el racisme que està més que present en l’esport i que avui dia sembla no millorar. 

La polèmica arriba a pocs dies de distància del dia mundial contra l’homofòbia al futbol i en un context en què encara perduren els insults ofensius a les grades d’aficionats.

Read more

Massa supercampiones?

La Supercopa femenina ha generat controversia a causa del 10-1 de la final que posa en debat el model de competició a Espanya

Diumenge 9 de febrer al matí, l’estadi Helmántico de Salamanca va viure una jornada pel record. No només perquè va acollir la final de la primera Supercopa d’Espanya femenina de la història, sinó pel que va significar el propi partit. El matx enfrontava el FC Barcelona contra la Reial Societat i va acabar amb un marcador final de 10 a 1 a favor de les blaugrana. 

Aquest resultat significa el marcador amb més diferència de gols en qualsevol final de futbol espanyol, tan masculí com femení. L’anterior precedent data de l’any 1988, quan l’Oiartzun basc es va imposar per 8 a 0 al CF Porvenir de Madrid, a la final de Copa de la Reina femenina. 

El Barça havia arribat a la final després d’imposar-se a les semifinals a les campiones de lliga, l’Atlètic de Madrid, per 2 a 3, mentre que la Reial Societat va eliminar el Llevant per un ajustat 1 a 0. Tot i que al maig, les de Donosti van guanyar la final de la Copa de la Reina davant de l’Atlètic de Madrid, la final del diumenge no va tenir color. Ja al minut 5 de partit, el Barça anava guanyant per 2 a 0 i a la mitja part s’hi va arribar amb un resultat de 6 a 0. 

«La Federació haurà de valorar si volia que l’única opció fos que patíssim aquesta humiliació»

Gonzalo Arconada
Entrenador Reial Societat.

La golejada ha suscitat un debat sobre el nivell dels diferents equips i el format de la competició que va iniciar el tècnic de la Reial, Gonzalo Arconada, en la roda de premsa posterior al partit. “Tots els equips sentim que no podem competir contra aquest Barça”, l’únic equip completament professional del país. 

Seguidament, va apuntar a la Federació, dient que haurien de valorar si volien que el “seu equip patís aquesta humiliació”, en relació al format de la competició, amb dos partits en una mateixa setmana. L’ex-jugadora del Barça Vero Boquete anava en aquesta línia en unes declaracions al diari El País: “s’enfrontaven el Barça contra la Reial, que en realitat es un equip semiprofessional. Amb un onze tan just, jugar dos partits en quatre dies els va costar car”.

Superioritat només nacional

Les diferències entre els equips de futbol femení es fan evidents quan s’analitzen els pressupostos que dels clubs de la lliga femenina espanyola. El Barça sosté el pressupost més alt del futbol espanyol, amb uns 3.5 milions -de base, sense comptar les aportacions dels patrocinadors i dels premis UEFA-. Els següents a la llista són els dos semifinalistes de la Supercopa, l’Atlètic i el Llevant amb 1,8 milions. A continuació els segueix la Reial Societat, amb un pressupost aproximat de 1,2 milions. 

No obstant això, la diferència més notable apareix amb els equips femenins independents que no compten amb el suport d’un equip masculí. Aquest és el cas del club tinerfeny del Granadilla i el Logroño, els pressupostos dels quals no pugen dels 600.000. 

Tot i sustentar el pressupost més alt en l’àmbit dels equips femenins espanyols, si s’amplia la mirada cap a la resta d’equips femenins internacionals, els 3.5 milions d’euros del Barça perden força quan es comparen amb els 8 milions d’euros que conformen el pressupost del Olympique de Lyon, equip que va derrotar al Barça a la final de la Champions amb un 4-1.

L’equip francès compta amb la davantera Hegerberg, que va sumar 53 gols a la temporada anterior. El seu salari mensual brut és d’uns 50.000 euros. Aquesta dada evidencia la diferència amb els salaris de les jugadores espanyoles, que estan pactant al conveni col·lectiu un salari mínim de 16.000 euros anuals. Les jugadores de la lliga femenina estat-unidenca tenen un salari anual base de 100.000 dolars. Les jugadores alemanyes, per una altra banda, és de 4.000 aproximats al mes.

Una diferència massa gran?

Arrel de l’impactant resultat de la final de la Supercopa femenina, on el Barça va marcar 10 gols a l’equip basc, ha derivat una polèmica mediàtica en relació a la distinctiva diferència econòmica i de recursos de l’equip blaugrana sobre la resta de clubs que conformen el conjunt d’equips de la lliga femenina. Aquest resultat ha estat interpretat de diverses maneres, com es pot veure amb les declaracions de Gonzalo Arconada i amb la resposta de Maria Teixidor -responsable de la secció femenina-. 

«El futbol femení encara està en creixement i al màxim rendiment, les realitats encara no estan prou igualades»

«És qüestió de temps que les forces s’igualin més. És com sempre ha funcionat: equips dominadors que deixen de ser-ho quan els rivals guanyen experiència i poder”

Natalia Arroyo
Periodista del diari ARA i seleccionadora catalana

En relació a aquest resultat i les conclusions del 10-1, Natàlia Arroyo -ex-jugadora de futbol, periodista i actual seleccionadora de la Selecció femenina de Catalunya- determina que el resultat de la final no s’ha d’entendre necessàriament com un fet positiu o negatiu ni és greu, humiliant o perillós, és, explica, esport al màxim nivell. La redactora de l’’Ara’ assenyala l’exageració que s’ha realitzat del resultat, com si fos un marcador que es veu exclusivament al futbol femení. Exposa que aquestes golejades també tenen lloc a la Champions masculina, i que aquesta tendència és fruit de les diferències econòmiques entre els equips, que van en augment. 

“El futbol femení encara està en creixement i al màxim rendiment, les realitats encara no estan prou igualades”, manifesta l’ex-jugadora, “és qüestió de temps que les forces s’igualin més”. Segons Arroyo, la superioritat actual del Barça s’ha d’entendre com un desafiament perquè la resta d’equips apliquin les mesures necessàries per a equiparar-s’hi. Atribueix aquest fenomen a cicles esportius: “és com sempre ha funcionat: equips dominadors que deixen de ser-ho quan els rivals guanyen experiència i poder».

Un mateix format, moltes diferències

El passat desembre, la RFEF va acordar celebrar per primera vegada la Supercopa Femenina, amb el mateix format que s’havia acordat per la masculina: una final a quatre, on hi havien de participar les finalistes de copa (Reial Societat i Atlètic de Madrid) i el Barça i el Llevant, com a segon i tercer equips de la classificació de Lliga de l’any passat -el campió Atlètic de Madrid ja tenia dret a participar-hi com a finalista de copa.

La idea de la federació era la de “fer més atractiva la cita” i fomentar l’esport”. A la pràctica, aquestes dues competicions han tingut diferències notables, començant per la localització escollida. La Supercopa Masculina va viatjar fins l’Aràbia Saudita, mentre que la femenina s’ha disputat a l’Helmántico de Salamanca.
En ambdós casos es va aturar les seves respectives lligues per tal que no s’haguessin de posposar partits. Tot i això, en aquest aspecte també hi ha una diferència important. A la Supercopa masculina es van quadrar els horaris perquè no coincidissin amb cap partit, ni de Copa del Rei masculina ni de 1a. Divisió femenina. En canvi, la situació de la Supercopa Femenina ha estat diferent. La primera semifinal (Reial Societat-Llevant) es va disputar dimecres a les 20.00, coincidint amb un Mirandés-Villarreal de Copa del Rei masculina, competició organitzada per la mateixa Federació. El dijous a la mateixa hora es disputava la segona semifinal, entre Barça i Atlètic de Madrid. No va coincidir amb un, sinó amb dos partits de la Copa del Rei: el Reial Madrid-Reial Societat i el propi Barça-Athletic Club.
La final entre Barça i Reial Societat es va programar diumenge a les 12.00, horari de poca audiència televisiva i coincidint amb un Espanyol-Mallorca de Primera Divisió masculina.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies