«Els hi costa creure que ho faig bé, i sóc tatuadora»

L’entrada de les dones en oficis tradicionalment masculintizats és encara avui tot un repte. Un clar exemple d’aquest fet és el món del tatuatge, on els estereotips i rols de gènere fan difícil que es valori el treball de les dones, pel simple fet de ser-ho en un espai on els homes són molt més visibles.

Des del seu aspecte físic fins el tipus de línia que faran servir en els seus dissenys, les dones tatuadores treballen cada dia contra els estereotips que el gènere els ha imposat. Alhora, han creat un espai segur per a dones que, sigui pel motiu que sigui, es senten més còmodes sent tatuades per una altra dona.

Read more

Embarassos polítics

Rut Font i Olma Giró

Ser dona i política no és fàcil.

Ser dona, política i mare encara és més complicat.

Si bé és cert que existeixen diversos decrets de conciliació laboral, l’herència masclista i el background de la societat juguen en contra a l’hora de garantir una equitat efectiva en l’àmbit polític.

És cert, també, que s’han vist grans avenços en els darrers anys. El 2017 la senadora australiana Larissa Waters es convertia en la primera dona que alletava un nadó al Parlament d’Austràlia. En l’àmbit espanyol Irene Montero, portaveu d’Unidas Podemos en el Congrés, sol·licitava el passat juliol el permís de vot telemàtic a la investidura de Pedro Sánchez a causa del seu avançat estat de gestació.

La premsa ha tingut un paper transcendental a l’hora de criminalitzar actituds de les polítiques embarassades. Un judici constant cap a la seva figura de mare o de política. Aquest judici, però, és inexistent en els homes, polítics i pares.

Així doncs, es presenta un anàlisi del tractament mediàtic en l’àmbit nacional dels casos de dones polítiques embarassades des d’inicis del segle XXI fins el dia d’avui. Així com un breu repàs del codi deontològic i drets laborals existents en el marc de la maternitat.

Testimonis

S’ha recollit l’experiència personal de dues dones, mares i polítiques -en el moment de l’embaràs o adopció- per entendre de primera mà quins són els problemes a l’hora de compaginar la vida pública i política amb la privada i, tanmateix, si han estat víctimes de crítiques i pressió mediàtica.

Elles són la Carme Figueras, diputada al parlament de Catalunya en la IX Legislatura i al Congrés dels Diputats en la cinquena legislatura i la Carme Porta, regidora de l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat l’any 2003 i diputada al Parlament de Catalunya des del 1999 fins al setembre del 2006.

Carme Figueras

Carme Figueras era diputada al Parlament de Catalunya quan va adoptar una nena de 3 anys procedent de Guatemala. Si ja és difícil combinar els horaris de la política amb el procés d’adaptació necessari després d’una adopció, encara és més complicat quan els dos pares són càrrecs públics.

Figueras, actual consellera del CAC, explica com l’organització és clau per poder tenir cura d’una nena petita i alhora mantenir-se al peu del canó amb els temes de debat al Parlament.

Carme Figueras al despatx del Consell Audiovisual de Catalunya.

Carme Porta

Carme Porta va donar a llum a la seva filla el desembre del 2002. En aquell moment van coincidir dues parlamentàries embarassades, ella i la diputada socialista i alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz.

Carme Porta al pati del Museu Marítim de Bacelona.

Van ser les primeres diputades que van poder gaudir d’una sala destinada a l’alletamentt dels nadons. Fins llavors aquesta possibilitat no existia. Aquest procés va ser gràcies a la unió de totes les diputades dels grups parlamentaris -unes 30- per tal de redactar un text adreçat al president de la cambra, Joan Rigol, que contemplava una sèrie de demandes com per exemple la revisió del reglament de la cambra per tal de poder delegar el vot així com la petició d’un espai exclusiu d’alletament, ja que no existia la baixa maternal. 

Aquesta unió de parlamentàries neix arran de la ràbia. L’any 2001 Núria Martínez, diputada de CIU, va donar a llum a una criatura prematura. Aquela legislatura anava d’un sol vot. Normalment quan hi havia una malaltia greu, mort d’un familiar o embaràs es duia a terme el que es coneix com un ‘pacte de cavallers’ que suposava equilibrar les forces. A Martínez ningú li va oferir la possibilitat. Dos dies després de donar a llum, ja estava present al ple. Aquesta situació va escandalitzar a les diputades i a partir de llavors, van decidir unir-se.

Tot i que es va aprovar que hi hagués una sala destinada a l’alletament de nadons, aquesta només garantia allò més bàsic. No hi havia cap persona que se’n fes càrrec, això volia dir que, o bé pagaves perquè algú cuidés el nadó -despeses personals- o les diputades s’havien de passar tot el dia a la sala menys quan era moment de debat o votació.

Carme Porta no va tenir baixa de maternitat, encara no existia. La seva “baixa” van ser quinze dies al desembre contant les festes -perquè els altres se’ls va demanar com a vacances, ja que vivia en un àtic sense escales i el seu avançat estat d’embaràs no li permetia fer molts esforços físics- i tot el mes de gener, que no és lectiu.

Tanmateix, amb la fi d’aquella legislatura l’any 2003, es va plantejar un canvi en el reglament de cara a poder delegar el vot. Ara com ara, aquest és factible.

La teoria: els permisos de matenritat

En els últims anys s’han fet molts avenços pel que fa a la conciliació familiar. Tanmateix, el Congrés de Diputats no compta amb cap normativa que reguli els permisos de paternitat i de maternitat. L’única prerrogativa que preveu és el vot telemàtic, que permet votar una proposta des de fora del Congrés en cas d’embaràs, de paternitat o maternitat o de malaltia greu. Poques persones saben que el diputat de Ciutadans Sergio Campos va demanar el vot telemàtic el 2018 durant el seu permís de paternitat, mentre que tothom coneix el cas d’Irene Montero.

Per altra banda, quan es demanen les baixes per maternitat o paternitat, els membres de la Cambra Baixa segueixen els criteris de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, encara que mantenen una relació de mandat representatiu i no una relació laboral amb la insitutció. Aquesta normativa preveu una baixa maternal de 16 setmanes intercanviable entre els dos progenitors, on les primeres 6 setmanes són obligatòries per la mare en cas de part.

Les lleis canvien en el cas del Parlament de Catalnya, on s’hi ha legislat fins a tres vegades en matèria de conciliació familiar per actualitzar el decret de 1997. La llei actual, aprovada el 2006, manté uns criteris similars als de l’Estatut de l’Empleat Públic, però amb especificitats concretes com són les excedències i les ampliacions dels permisos en cas de tenir un fill amb alguna discapacitat.

Tantmateix, la teoria i la pràctica no solen anar de la mà. Moltes són les polítiques que, tot i voler-ho, no han pogut permetre’s absentar-se 16 setmanes de la feina. Per exemple, Figueras afirma que havia d’anar als debats del Parlament després d’adoptar la seva filla, ja que s’acostaven eleccions.

Codi deontològic Consell de l’Audiovisual de Catalunya

La immediatesa caracteritza el treball dels periodistes. Sovint es produeixen notícies quasi de forma automàtica, qüestionant poques coses. Introduir la perspectiva de gènere no ha de ser un valor afegit de la informació, sinó que aquesta perspectiva s’hauria d’introduir de forma transversal a tot el contingut periodístic. Jutjar a les dones polítiques i mares per la seva actitud envers el nadó o la funció política -i no fer-ho amb els pares polítics- falla en tots els sentits en el codi deontològic basant-se en la perspectiva de gènere. En l’àmbit nacional es troben nombroses recomanacions de perspectiva gènere adreçades a periodistes, el CAC exposa les seves.

Col·locar una dona a la història no la fa, automàticament, millor. Sí que ho fa, en canvi, qüestionar-se qui ha de protagonitzar la història, a qui afecta i, si en algun moment, el punt de vista de les dones pot aportar més profunditat al relat.

Eines per visibilitzar les aportacions de les dones -CAC

Estereotips de gènere als mitjans

Vivim en una societat caracteritzada per un masclisme estructural. Cada dia s’obren nous horitzons i línies de treball per garantir una educació, cultura, política i societat respectuosa en tots els gèneres. Aquesta herència patriarcal és molt present en el dia a dia.

La premsa, i la política no se’n lliuren.

Podem trobar nombrosos casos mediàtics en els quals se sexualitza a una dona, es parla sobre el seu físic per sobre les seves capacitats. Els Jocs Olímpics responen perfectament als rols de gènere: mentre es troben llistes de les ‘esportistes més sexys del 2019’ o ‘la talla de sostenidor de les nedadores’ a l’altra pàgina es troba el recorregut esportiu d’un home atleta.

El que passa en el món esportiu també es trasllada a la política, tot i que normalment de forma més subtil. Les dones polítiques, qüestionades molt més que els homes, es troben en el punt de mira i crítica a l’hora que decideixen ser mares. La cultura masclista impregna la premsa. Són criticades facin el que facin: si decideixen tornar a la vida pública pocs dies després de donar a llum se les acusa de males mares i irresponsables. Ara, si la casuística és el contrari i decideixen agafar-se la baixa maternal fins a l’últim dia es qüestiona la seva funció política i el seu càrrec públic. En resum, criticades decideixin el que decideixin. Aquestes decisions, tanmateix, no es qüestionen en el cas dels homes.

“En haver pres només les sis setmanes obligatòries serà posada a la mateixa llista de ‘males mares’ que Carmen Chacón i Soraya Sáenz de Santamaría. Però si hagués decidit esgotar les 16 setmanes a les quals tenia dret, hauria sigut considerada una irresponsable i acusada d’abandonar el Govern a la seva sort».

María Pazos, presidenta d’una associació per la igualtat de gènere en permisos per naixement d’un fill, a La Vanguardia sobre Susana Díaz

Carme Figueras, consellera del CAC en l’àmbit de gènere i família, explica com aquests estereotips es traslladen a la informació que donen els mitjans de comunicació.

Exemples històrics del tractament mediàtic dels embarassos polítics

Després de veure la teoria que envolta al tractament mediàtic en clau de gènere, s’analitzen els casos més transcendentals de dones polítiques embarassades des de l’any 2000 fins al dia d’avui i quin tractament els hi ha donat la premsa. Aquesta anàlisi servirà -també- per observar si hi ha un avenç en el llenguatge i tractament de gènere a la premsa.

La baixa maternal és un dret -no un deure- que recau en el subjecte adherir-s’hi o no. Tanmateix, les decisions de les dones en política en aquesta matèria sempre es qüestionen als mitjans. A més, si la política es queda embarassada en època d’eleccions, se li retraurà un ús electoral de l’embaràs, sigui quina sigui la seva ideologia.

El cas que va generar més impacte mediàtic va ser el de Carmen Chacón. La seva imatge fent quadrar les tropes de l’exèrcit després de ser nomenada ministra estant embarassada va donar la volta el món. Una imatge híper sexualitzada del seu embaràs. Els detractors van sorgir aviat: es qüestionaven les seves capacitats com a dona, embarassada i catalana al càrrec de les forces armades. No obstant, va ser una de les ministres més ben valorades l’any 2008.

L’altra visió de la premsa la va mostrar Soraya Sáenz de Santamaría, qui va decidir renunciar a la baixa i tornar a treballar 10 dies després del naixement del seu fill. Tot i que va ser capaç d’organitzar-se, l’opinió pública va acusar-la d’abandonar les seves responsabilitats com a mare. Una crítica que també se li va fer a Susana Díaz, qui va adherir-se a les primeres sis setmanes de baixa reprenent la feina en complir-les. Cap de les dues va deixar de banda la cura dels seus fills però a totes dues se les va criminalitzar per fer-ho.

Per últim, els embarassos d’Irene Montero. En aquest cas ella i Iglesias van rebre elogis per repartir-se la baixa per ser «coherents amb les seves idees». Cal destacar que en tractar-se de parts prematurs, la premsa i l’opinió pública van considerar prioritària la salut dels nens i de la mare, per sort.

Nous horitzons

Tot i les recomanacions existents per millorar el tractament mediàtic en clau de gènere i els avenços que s’han fet des dels inicis del segle XXI, encara queda molt recorregut.

S’observa com s’ha deixat de sexualitzar la figura d’una dona política embarassada, com va passar amb la Carme Chacón a la portada del Periódico, però es continuen posant en dubte les aptituds o com a mare o com a política. Una pressió innecessària que en la majoria dels casos recau -només- en la figura de la dona.

Ser dona i política hauria de ser fàcil -tan fàcil com ho tenen els homes-.

Ser dona, política i mare també ho hauria de ser.

Read more

Descobrint el «Black Friday»

Mites, origen i alternatives

Anna Ariño i Olma Giró

Un origen incert

No. L’origen del Black Friday no és esclavista. El terme no prové de la baixada de preus en el mercat dels esclaus negres. Així doncs, aquesta creença generalitzada internacionalment és falsa. És un mite que, gràcies a les xarxes socials, s’ha anat propagant arreu del món. Una altra teoria, no tant coneguda, relaciona l’expressió amb què el dia després d’acció de gràcies, els estatunidencs es demanaven festa al treball amb l’excusa d’estar malalts. Fals també.

Està demostrat que aquestes teories no són res més que mites. Tot i que a dia d’avui el seu origen encara és incert.

Una possible hipòtesi recau en el divendres 24 de setembre de 1869. Dos agents de borsa de Wall Street, Jay Gould i Jim Fisk, van intentar fer-se amb la totalitat del mercat d’or, juntament amb Boss Tweed, un polític famós de Nova York. Però la jugada no els va sortir massa bé: el preu de l’or va baixar dràsticament i molts inversors es van veure arruïnats en qüestió de segons. Per aquest motiu, la jornada podria haver-se passat a anomenar “Black Friday”.

Però el terme no va agafar popularitat fins la dècada de 1950, a Filadèlfia. La ciutat es va veure col·lapsada un divendres després del dia d’Acció de Gràcies davant l’allau de persones que van sortir a fer les compres de Nadal, coincidint amb la celebració al dia següent d’un partit molt important de futbol americà entre l’exèrcit i la marina. La policia, doncs, va anomenar aquest caos, “Black Friday”. Van haver de treballar llargues hores per tal de fer un control de la multitud de persones que van sortir al carrer. D’aquesta manera, l’expressió va tenir cada cop més èxit a l’hora d’anomenar la compra massiva que es donava el dia de després d’Acció de Gràcies. Relacionat amb això, també existeix la teoria que sosté que les botigues passaven d’escriure les seves pèrdues -en vermell- a escriure els beneficis amb negre.

A la ciutat de Filadèlfia va acabar de popularitzar-se al 1966, quan va aparèixer imprès per primera vegada a la revista The American PhilatelistFinalment, el terme va aconseguir rellevància arreu del país americà el 19 de novembre 1975, el dia que The New York Times el va utilitzar per referir-se al problema circulatori que es va originar amb els descomptes de després de la festivitats estatunidenca.

Quina ha sigut la seva expansió a Espanya?

Enquesta sobre el Black Friday

A través d‘Instagram hem realitzat una enquesta -que han respòs més de 500 persones- per tal d’analitzar el comportament dels joves el dia de Black Friday. Consisteix en tres preguntes: Has aprofitat mai el Black Friday per comprar algun producte? Creus que té conseqüències negatives? Tens pensat comprar aquest any?

Aquests són els resultats:

Pot ser el que sorprèn més és que un 72% dels joves enquestats considera que el Black Friday té conseqüències negatives; no obstant, un 49% pretén aprofitar aquest dia per comprar. És una actitud incoherent però predominant. Algunes de les reflexions de les persones enquestades són aquestes:

Quines contrapropostes tenim aquest 2019?

Cada any surten diverses alternatives per celebrar el Black Friday amb uns ideals que divergeixen força dels que promou aquesta costum. Alternatives en contra el consum innecessari, en contra la precarietat dels contractes dels treballadors, en contra la contaminació que genera el consumisme, en contra l’explotació infantil i laboral de les grans multinacionals i en definitiva, en contra totes les conseqüències negatives que aquest costum capitalista adquirit té pel planeta.

Aquest 2019 és el primer any que la ratafia catalana l’Hòstia es suma en aquestes alternatives amb la següent proposta: tots els productes es vendran al doble de preu el dia del Black Friday i tot el benefici de més, anirà íntegrament destinat a la Marató de TV3.

Aquest any a nivell mundial s’estrena el projecte Make Smthg Week que en el marc de la setmana del Black Friday diversos paisos ofereixen un ventall d’activitats i tallers gratuits en els que t’ensenyen diverses tècniques de reciclatge perquè tinguis totes les possibilitats abans de comprar-ne un de nou.

Madrid viu alternativament aquesta setmana amb la iniciativa Contra el Black Friday: Semana sin Compras. Petits comerços, botiguers, artistes, dissenyadors de moda, entre molts altres, organitzen activitats i mercats de segona mà arreu de la capital com a contra propostes al Black Friday i el consumisme compulsiu que promou.

Aquest any a les xarxes socials s’ha tornat a viralitzar el hashtag #NoBlackFriday. Milers d’usuaris reflexionaven, criticaven, i anunciaven alternatives en contra el Black Friday.

Read more

‘Smart City’ o quan els futuribles es fan realitat

L’Institut d’Economia de Barcelona xifra en 90 millions d’euros l’impacte del congrés

JÚLIA MORESO – OLMA GIRÓ – SERGI PERALTA – ARIANA RUIZ

El congrés Smart City Expo World ha tancat les portes amb un èxit aclaparador: més de 400 ponents i 24.000 visitants, un 15% més que l’edició anterior, segons recullen informacions de l’agència EFE (via La Vanguardia).

Durant tres dies, la ciutat de Barcelona ha estat testimoni del disseny de la ciutat del futur, i és que en l’exposició s’han presentat una gran quantitat d’invencions destinades a ocupar els carrers de les principals metròpolis.

La ciutat de les persones

Una de les principals atraccions de l’edició de 2019 del certamen ha estat la presentació dels models de futur del transport. Patinets elèctrics, automòbils autònoms, sistemes d’aparcament automàtic, autobusos i trens sostenibles… La llista és molt extensa. Entre totes les innovacions, però, han destacat dos conceptes estretament relacionats entre si: ciutat de les persones i microsharing.

Empreses com Navy, Easy Mile, ST Engineering, Rieby i Streat han presentat la seva aposta pel transport compartit, autònom i 100% elèctric. Dissenys similars a un autobús llançadora convencional, però que prescindeixen del diòxid de carboni i de la figura del conductor o xofer. Tots ells, a més a més, comparteixen una de les idees més repetides al llarg del congrés: el sharing. A través d’una aplicació, qualsevol usuari podrà reclamar l’ús d’aquest mitjà de transport. La ruta fins al lloc de destí dependrà de les necessitats dels ciutadans que han reclamat el seu servei.

Entre les firmes decidides a innovar en aquest sector, també es troba SEAT, que ha presentat fins a tres conceptes diferents perquè tothom trobi aquella forma de desplaçar-se que més s’adeqüi a les seves preferències: el cotxe, el patinet elèctric i l’scooter. Tot, controlat des del telèfon mòbil amb un doble nivell de seguretat, ja que es requerirà entrar a l’aplicació, encara en desenvolupament, del vehicle i l’empremta dactilar de l’usuari.

Pau Samon, representant de SEAT al Smart City Expo World Congress, ha explicat que el sharing és «la mobilitat del futur a la ciutat». Una ciutat que es convertirà en «la ciutat de les persones». La desaparició progressiva dels cotxes d’ús individual a les carreteres significaria la creació de més espais verds urbans i la implantació un model més sostenible, ja que els vehicles presentats es caracteritzen per disposar d’una bateria elèctrica recarregable i extraïble.

El transport del futur

Més enllà d’empreses privades, el sector del transport públic estatal també ha volgut aportar el seu granet de sorra i apostar per un model destinat a reduir la contaminació i facilitar el transport als usuaris.

Representants de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) han remarcat la voluntat de, de cara al 2020, renovar els autobusos de dièsel i substituir-los per vehicles més sostenibles fabricats amb material reciclable.

Aquesta no és l’única novetat que té l’autobús com a principal protagonista, ja que, en breus, s’instaurarà un sistema de rutes personalitzades en els barris de difícil connexió de l’àrea metropolitana. A través de l’aplicació El meu bus —disponible a Android i IOS o bé trucant al telèfon disponible per a aquesta gestió— els usuaris podran reservar la seva parada i la de destí i, d’aquesta manera, s’establiran els trajectes més curts possibles, evitant aturar-se en estacions no reclamades. El passat més de febrer es va realitzar una prova pilot al barri barceloní de Torre Baró, que va comptar amb uns 150 usuaris diaris.

Per la seva banda, Renfe té l’objectiu de presentar l’any 2020 el projecte RAS (Renfe as a service), actualment en fase de prova. Aquest estudi pretén «globalitzar en una sola aplicació tots els mitjans de transport». Els usuaris tindran la possibilitat de reservar i pagar el bitllet de qualsevol mitjà de transport públic nacional a través d’una única aplicació.

Projecte Copèrnic

Si bé el tema d’aquesta edició és Cities made of dreams, les propostes presentades no només estan vinculades a l’àmbit urbà, sinó que s’han fet extensives al sector espacial.

Copèrnic és el nom d’una iniciativa portada a terme per la Comissió Europea (CE) i l’Agència Espacial Europea (ESA). L’astrònom polonès bateja el programa per a la Vigilància Mundial del Medi Ambient i la Seguretat, anteriorment conegut com a GMES.

La funció del programa és captar informació relativa a la gestió del sòl, el medi marí, l’atmosfera, la seguretat, el canvi climàtic i la possible resposta a situacions d’emergència.

L’abocador com a font d’inspiració

Els residus poden cobrar vida com a elements integradors del paisatge urbà. Aquesta és la filosofia de la marca portuguesa Extrauplás, present a la mostra com a notable exemple de reutilització. Ponts, paviments, panells o mobiliari, entre altres components, fabricats amb materials en desús que tornen a la circulació en forma d’objecte innovador i sostenible.

Mobles fabricats amb residus (Imatge: Olma Giró)

Apte per a tots els públics?

El programa de la fira inclou debats sobre el fenomen de la gentrificació, l’economia col·laborativa i les ciutats inclusives, qüestions que parteixen d’un concepte de ciutat pensada per als ciutadans. No obstant això, el preu d’una entrada al Smart City World Expo Congress oscil·la entre els 100 i els 900 euros, cost que podria considerar-se exclusiu des d’un punt de vista d’accés d’un públic de tota condició.

L’Ajuntament de Barcelona ha optat per resoldre aquest desajust amb la celebració del Smart City Week. Es tracta d’una iniciativa que pretén obrir debat entre la ciutadania a través de l’anàlisi de la relació entre la ciutat, la tecnologia i les persones. Així, es vol apropar el concepte de ciutat intel·ligent a aquells que no podran accedir al Smart City World Expo.

Read more

L’engany del Terraplanisme

Un reportatge de Rut Font i Olma Giró

L'ENGANY DEL TERRAPLANISME
Read more

Barcelona estrena el primer bus turístic d’emissions 0 de tot l’Estat

Barcelona City Tour es posiciona com a pionera en la reducció de gasos contaminants dels vehicles de transport públic. Neix el primer bus turístic 100% elèctric de doble pis que circularà a Espanya.

Rosa Alarcon, Toni Poveda, i inversors del projecte | Olma Giró

L’acte de presentació ha estat conduït per Rosa Alarcon, regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona i Antoni Poveda, vicepresident de Mobilitat, Transport i Sostenibilitat de lAMB, entre altres inversors del projecte. S’ha destacat la feina feta en matèria de sostenibilitat durant l’últim mandat: un total de 400 autobusos convencionals substituts per vehicles híbrids i elèctrics. ‘En aquest proper mandat 2019-2023, que tot just hem començat, tenim la intenció de renovar cinc-cents busos més’ ha avançat Poveda.

Tota una flota de busos turístics d’emissions 0 és l’objectiu que s’ha marcat l’AMB durant els pròxims tres anys.

El nou motor elèctric, en fase de proves, té una autonomia mitjana de 170 km i tretze hores de servei ininterromput. El bus té 76 places -12 menys que la dels autobusos turístics convencionals-, ja que s’han hagut d’instal·lar bateries a la planta baixa. ‘La motorització elèctrica de l’autobús suposarà l’estalvi de 45 tones de CO₂’, ha assenyalat el vicepresident de Mobilitat, Transport i Sostenibilitat de l’AMB, Antoni Poveda.

Amb una tecnologia punta, càmeres de visió totalment perifèriques – de 360 graus- i carregadors USB a tots els seients, l’autobús vol facilitar en la mesura del possible la màxima comoditat pels seus clients.

El bus 100% elèctric costa 650.000 euros -el doble que una unitat convencional- i compta amb setanta-sis places

La regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona ha posat èmfasis en un altre valor afegit: la convivència entre el turisme i la ciutadania. ‘Penso sobretot amb els veïns de carrers com el de Cartagena -per on puja la ruta verda-, amb reiterades queixes de problemes pel soroll. Això ajudarà a una major convivència entre el turisme i els barcelonins’ assenyala Alarcon.

Però els avantatges van més enllà: s’ha de tenir en compte el valor afegit que suposarà per a la indústria. ‘Un nou motor per a l’economia catalana’, apuntava Poveda. La renovació de busos es traduirà en nous llocs de treballs qualificats i fixes.

Aquest acte de presentació suposa un pas endavant en matèria de mobilitat sostenible del sector turístic. Immersos en una crisi climàtica, el treball comú per a reduir els gasos contaminants és un repte de tots, tant de les administracions públiques com de la ciutadania.

Olma Giró Clotet

Read more

Testimonis

L’acampada de protesta que es va improvisar la passada setmana a la plaça Universitat ha deixat seqüeles en tots els sentits. Un cop recollides gran part de les tendes de campanya que vestien la plaça, donem veu a les experiències personals d’aquells qui l’han viscuda de primera mà, coneguts també com a la generació 14-0.

Verònica, 19 anys

«Quan passi per aquesta plaça d’aquí a un temps sempre em quedarà el record del que un dia va ser una segona casa»

Aquesta és la Verònica. Estudia Periodisme i fa unes setmanes que no assisteix a classe per manifestar-se.

Ens trobem a la plaça del Vallès Occidental -nom com han batejat els mateixos manifestants a la zona on hi dormen més vallencs- mentre m’acosto puc veure a la Verònica i a un amic seu llegint Combat de silencis, em crida l’atenció. Em presento i comencem a parlar.

«El dimecres estava a classe de Deontologia Periodística quan em van arribar veus que s’estava organitzant una acampada a plaça Universitat. Al principi vaig pensar que eren quatre penjats i sincerament apostava a que no duraria ni un dia. Una setmana més tard aquí estic, dormint dintre una tenda del Decathlon i abrigada amb quatre mantes. Els primers dies hi havia un ambient festiu, era com el principi d’una relació sentimental. Ens vam haver d’auto-organitzar en diverses comissions i establir un horari perquè no sigués un caos. I ho hem aconseguit -em diu mentre mira el paisatge replet amb tendes de campanya- .

Viure aquí és bonic, però també molt dur. El primer que s’imagina tothom és que passem molta fred -que també- però el pitjor de tot és l’angoixa constant a un possible desallotjament. Tots els que estem aquí som conscients que qualsevol dia, en qualsevol moment, pot passar. I n’hem parlat moltes vegades però tot i així no et pots imaginar què passarà. I aquí entra en joc la teva ment i el teu seguit de paranoies mentals, tenir molt temps per pensar no ajuda. Per sort, l’allau de solidaritat ens ha permès tenir un ventall de jocs de taula, alguns fins i tot per estrenar, per matar el ‘temps mort’ i renovar energies per aguantar i resistir el màxim temps que puguem. És curiosa la simbiosis que es genera entre la seguretat de viure el que avui ja puc considerar com una segona casa i la por a que em facin fora a qualsevol moment.» -Veig com una llàgrima comença a descendir el seu rostre i d’aquí en surt la fotografia- . «Quan passi per aquesta plaça d’aquí un temps sempre em quedarà el record del que un dia va ser una segona casa».

Lluís 26 anys

«Fa 5 anys que sóc ocupa i que visc de les escombraries. Això em dóna forces per no abandonar»

En Lluís -nom fictici que li he posat per raons de seguretat- forma part del personal sanitari de l’acampada, coneguts també com els Street Medics. Fa cinc anys que està dintre el moviment ocupa i cada mig any -aproximadament- canvia de casa. Ell és socorrista i exercia com a tal fins que un dia va decidir fer un gir de 180 graus a la seva vida i ara es dedica a donar classes de reforç a nens que econòmicament no s’ho poden permetre.

«Mai m’hagués pogut imaginar estar en una acampada improvisada enmig d’una plaça amb tant recolzament. I encara menys m’hi veia a mi com a personal sanitari. Realment aquí la gent està molt còmode i alguns viuen de ‘luxe’. Si decideixes no entrar a cap comissió pots estar-te tot el dia sense fer gaire res productiu i passant-ho bé. Em fa molta ràbia la gent que ho fa perquè no entén el significat de lluita.

He d’agrair l’ajuda que rebem dels estudiants d’Infermeria i Farmàcia de la mateixa Universitat de Barcelona, ens porten material sanitari i venen sovint a donar-nos un cop de mà. Ho necessitem. Hem arribat a fer torns de 16 hores seguides sense descansar, pensa que sempre hi ha d’haver -com a mínim- dos Street Medics disponibles pel que pugui passar. I encara que no ho sembli passen més coses de la que un s’imagina.

Aquesta plaça està a tocar del Raval, qui més qui menys sap que és un barri conflictiu. Cada dia atenem a persones que no són de l’acampada, acostumen a ser borratxos o drogoaddictes que han tingut algun conflicte pels voltants. Però així vam decidir fer-ho, atendre a tot aquell qui ho necessiti.

Fa 5 anys que ocupo cases -aquelles en les que no hi viu ningú i estant abandonades- i que visc del que trobo a les escombraries. Això em dóna forces per a resistir i no abandonar».

Manel, 18 anys

«Pràcticament mai havia entrat a una cuina, i el que va començar com a donar cop de mà ara ha acabat amb què la meva vocació és fer amanides»

En Manel té 18 anys i està a la comissió de cuina de l’acampada. Normalment, però, és entrenador de bàsquet.

«El dimecres al migdia estava a casa i via xarxes socials vaig assabentar-me que s’estava organitzant una acampada i vaig decidir anar-hi sense pensar-m’ho. Amb quatre coses que pensava que em serien útils vaig fer la motxilla, vaig agafar un tren per anar a entrenar l’equip, i a l’hora de sopar ja estava aquí.

Creia que ja tornava a ser hora de prendre el carrer. Després de la “setmana de la Sentència” les mobilitzacions van baixar en picat. Al final de la primera nit -molt festiva- 4 penjats vam veure que la cuina estava buida i vam prestar-nos voluntaris per ajudar. I aquí on veus aquesta cuina amb la carpa i les taules grans allà al mig, el primer dia eren dues taules mal col·locades i dues caixes a terra per fer de tallador de pa i fuet. Tot el material el tenim gràcies a donatius.

Ens vam organitzar i vam crear una comissió de cuina. Des d’aquell dia estic com a casa, espero que duri.

Després del torn de sopar, fem una assemblea que dura una horeta, fins a la 1 h de la nit, ens repartim els torns de l’endemà i parlem sobre què funciona i què no i tot allò que s’ha de tractar a l’assemblea general del dia següent.

El primer dia vam decidir donar menjar -sempre que n’hi hagi- a tot aquell qui ho necessiti. Venen molts sense sostre i no donen cap mena de problemes. Depenem directament del que ens porta la gent, si hi ha molts llegums, tothom menja llegums. Pràcticament mai havia entrat a una cuina, i el que va començar com a donar un cop de mà ara ha acabat amb què la meva vocació és fer amanides».

Recordo a un senyor amb cadira de rodes que va venir els tres primers dies a demanar menjar. El quart dia ens va portar una bossa de diners destinats a la caixa solitària, dient que era tot el que havia guanyat apostant al bingo i que ens ho volia donar. Detalls com aquests són els que perduren.

Júlia, 21 anys

«La paraula que m’emporto d’aquesta acampada és organització. De res serveix quedar-se a casa; surt al carrer i organitza’t»

Aquesta nit acompanyo a la nit a la Júlia, encarregada de la comissió de seguretat. Bé, ella no es diu Júlia però per raons de seguretat ha volgut preservar la seva identitat.

El primer dia vaig entrar a la comissió de seguretat en el torn de 4 a 8 del matí. Les primeres hores van ser molt tranquil·les però després van començar a arribar els conflictes. Sempre em quedarà retinguda una imatge: hi havia un borratxo molestant a unes noies i li vaig demanar que marxés. Després vaig asseure’m al lloc de vigilància. I des de la meva perspectiva vaig veure com un altre noi s’hi va acostar i el va ajudar a posar-se la jaqueta -et pots imaginar les dificultats que tenia tenint en compte l’estat d’embriaguesa en què estava-.

Ho vaig veure molt clar, aquest és el poble que m’agradaria construir. Quina policia o agent de seguretat tracta tan bé a un borratxo? Hem de tractar-nos com a persones i humanitzar els conflictes. Va ser una lliçó.

Espero que la llavor sembrada continuï viva. La paraula que m’emporto d’aquesta acampada és organització. De res serveix quedar-se a casa; surt al carrer i organitza’t».

Ara com ara tots aquests joves ja han tornat a la seva normalitat, però tots ells podran dir que un dia van ocupar el que per nom porta la plaça Universitat.

Olma Giró Clotet

Read more

Podcast: fracàs català en els Nobel de literatura

Els premis Nobels de literatura són, moltes vegades, una oportunitat per les llengües petites de fer-se coneguts al món. El català és una llengua amb nodrida tradició literària i poètica, però encara no s’ha guanyat el gran premi de la literatura mundial. 

En aquest podcast es mostren quatre escriptors que han utilitzat el català per la seva creació. Quatre grans de la llengua catalana. Però són quatre fracassos d’un etern retorn de l’oblit de l’acadèmia sueca a una llengua d’un cantó del mediterrani. Quatre possibles ambaixadors que mai han arribat a ser-ho: Àngel Guimerà, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, i Pere Gimferrer.

Read more

Les cicatrius de Barcelona

La “Setmana de la Sentència” és història. Imatges úniques i sense precedents han escrit un nou capítol al passat de Catalunya. Però, i ara? Com queda Barcelona després d’unes nits llargues entre flames, protestes i repressions? Segons dades oficials: 1.044 contenidors, 6.400 metres quadrats de paviment, 358 bujols, 180 papereres, 57 arbres, 290 jardineres, 5 unitats de bàculs i fanals, 3 unitats elèctriques, 2 trams de línies d’enlluernament, 7 obres de clavegueram, una estació de Bicing, 299 incidències més. Cost aproximat: 3,1 milions d’euros.

Passa el temps però Barcelona encara s’expressa. Queden cicatrius. Un poble mobilitzat que ha sortit al carrer i ha deixat marca.

(Fotografies de: Olma Giró, Elisenda Rovira i Anna Hernández)

Read more

Tot el que has de saber sobre la resposta a la sentència

Dimecres 16 d’octubre és, a priori, la data límit perquè el Tribunal Suprem emeti la resolució de la sentència judicial dels encausats del procés, coincidint amb el període màxim de presó preventiva de dos anys de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Amb vista de la sentència s’està gestant una mobilització ciutadana encapçalada per Tsunami Democràtic, ANC i Òmnium Cultural, amb el suport dels principals partits i líders independentistes. Tanmateix, deixen en mans de la societat civil l’organització de la resposta, seguint la mateixa lògica que va permetre arribar totes les urnes als col·legis el dia u d’octubre.

Pla mitjà d’alguns dels concentrats a la plaça de la Independència de Girona en contra del judici de l’1-O el 12 de juny de 2019 | ACN, Aleix Freixas

La incògnita de Tsunami Democràtic

Tsunami Democràtic és qui encapçala per una banda la resposta immediata a la sentència. La clau de tot l’engranatge està en l’anonimat, ja que impedeix emprendre accions legals contra els organitzadors. Una iniciativa que es va fer visible a les xarxes socials via Twitter, Telegram, Instagram i web oficial el 2 de setembre i, que minuts més tard, membres de Junts per Catalunya i ERC van retuitar-ne contingut, ja que se’ls hi havia presentat la proposta el dia abans a Ginebra. El seu lema rau en una mobilització immediata en resposta a la sentència, una desobediència civil no violenta i bloqueig a escala nacional. El Manifest de Tsunami Democràtic ho deixa clar “cap violència, però tota la fermesa».

El seu modus operandi recau en una estructura vertical sense vehiculació entre els membres i la utilització dels serveis de comunicació més segurs que existeixen com Protonmail, un correu electrònic xifrat amb diversos servidors a Suïssa o Signal, una de les aplicacions més segures de missatgeria. Un cop els dirigents i organitzadors s’han coordinat es comuniquen amb la ciutadania a través del canal de Telegram que avui dia ja el segueixen més de 80.000 persones, Instagram amb 18.000 seguidors i Twitter, amb 55.000 seguidors. Seguint la lògica de l’anonimat, Tsunami Democràtic no segueix a ningú.

Aquest moviment ha desprès molta incertesa en qüestió de poc temps i una allau de falses informacions i especulacions circulen per les xarxes socials. No obstant això, l’únic comunicat oficial que ha publicat Tsunami Democràtic és aquest:

Comunicat oficial de Tsunami Democràtic | Tsunami Democràtic

Tsunami Democràtic i crida estudiantil

La iniciativa ha comunicat via xarxes socials les diverses columnes que s’organitzaran als campus universitaris un cop surti la resolució de la sentència.

Comunicat oficial columnes universitàries | Tsunami Democràtic

Mobilitzacions acompanyades de música
Fa poques hores Tsunami Democràtic i la revista musical Enderrock publicaven a les xarxes socials la primera de les cançons comunes «Un somni immens«. Músics d’arreu dels Països Catalans i del Pais Basc com Roba Estesa, Cesk Freixas, Els Catarres i Buhos han unit les forces per donar veu els himnes que presidiran les futures mobilitzacions.

Cançó «Un somni immens» | Youtube

Marxes per la Llibertat

Per altra banda, l’ANC i Òmnium Cultural també encapçalen la crida unitària a la resposta ciutadana un cop surti la resolució sota el lema de Marxes per la Llibertat. Les marxes multitudinàries, inspirades en marxes pacífiques històriques, sortiran des de cinc ciutats del territori -Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona- i aniran passant poble per poble fins a arribar a la capital. Un total de 100 quilòmetres en tres dies.

Fonts oficials de les entitats informen de la possibilitat de pernoctació gratuïta així com menjars a preu popular a través d’una reserva prèvia a la web.

Vaga intersindical 18 d’octubre

A banda de les diverses crides a la mobilització ciutadana, hi ha prevista una vaga general el dia 18 d’octubre convocada per la Intersindical-CSC.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies