Crònica d’una mort anunciada

La COVID-19 envia als músics de Barcelona a la pitjor crisi de la seva història

Més enllà, o millor dit: més ençà de les ofertes musicals dels grans festivals a Catalunya hi ha un munt de sales de petit aforament que garanteixen una oferta musical més local i assequible i que, a més, dóna treball a un gran nombre de persones. Aquest sector s’ha convertit en un dels més afectats per la crisi del coronavirus, ja que segons els sindicats del sector la majoria de les actuacions es realitzen sense estar donats d’alta en la Seguretat Social. Això fa que l’accés dels i les artistes a les ajudes econòmiques sigui molt difícil. El panorama ja era complicat abans de l’esclat de la pandèmia, però ara s’enfronten a una impossibilitat total de continuar amb la seva activitat laboral i el pitjor de tot: de moment ningú sap fins quan durarà aquesta situació. Aquest panorama tan extrem ha portat al fet què més de 7.500 músics de tot l’estat donin suport a la iniciativa impulsada per 12 associacions sindicals i professionals d’unir-se per a fer front comú a la situació. Fruit d’aquesta aliança ha nascut la Unión de Músicos Profesionales. La falta d’una regulació adequada, ha deixat encara més en evidència l’absoluta desprotecció i precarietat de les i els músics de tot el país. Des de la UMP pretenen pressionar per a aconseguir una millora de drets i crear un nou marc legislatiu que reflecteixi la realitat de la professió.

A casa nostra, les dades de l’Acadèmia de la Música Catalana certifiquen les pèrdues del sector en més de cinc milions d’euros des que es va iniciar l’aturada. El Sindicat de Músics i Activistes de Catalunya (SMAC) ha engegat propostes com “la caixa de ressonància” per ajudar als músics que pateixen l’aturada i així poder minimitzar els efectes de la crisi. Però si ens centrem en la realitat catalana i en els seus protagonistes, el que està passant ara és la crònica d’una mort anunciada: “Es poden comptar amb els dits de la mà la quantitat d’empreses organitzadores de concerts que treballen en ‘A’ a Barcelona”, ens explica Carles Costa, membre del SMAC. I sembla que el futur no pinta massa bé. “El retorn serà encara pitjor. Festivals com el Cruïlla pagaran als músics a percentatge de taquilla”, ens explica l’Albert que veu clarament com es pretén imposar una conducta abusiva per part dels organitzadors de concerts: “Això vol dir que quan les coses anaven bé no es repartien els beneficis, però ara que van malament sí que es reparteixen les pèrdues”.

Tori Sparks és la secretària del SMAC i una de les veus crítiques amb la situació dels músics.

Guillem Benarroch és l’administrador i creador de ‘Músicos, locales y conciertos en Cataluña’, un portal des d’on es dóna suport i es reivindica la música en directe de proximitat. És a dir, la música que produeixen els artistes locals. “Es tracta de reivindicar la música que tens a prop de casa i els petits locals que ens permeten gaudir-la”, explica Benarroch. La web va sobrepassar les 130.000 visites el passat mes de febrer, una dada que demostra l’interès de músics i espectadors per un servei que en Guillem presta de manera desinteressada i que serveix d’enllaç entre músics, locals i públic. Afavorint, d’aquesta manera, la realització i promoció de concerts: “És una feina a la qual li dedico moltes hores i sense ànim de lucre. El benefici que rebo és humà, ja que estic forjant una estima mútua amb molts dels músics de la ciutat”.

La pàgina d’en Guillem Benarroch és una eina necessària per al desenvolupament d’un circuit estable de música en viu dins del territori, ja que permet la interactuació entre músics, sales i públic. Aquesta combinació permet promocionar els concerts, donar treball als artistes i que el públic conegui els projectes dels músics locals i on poder anar a veure’ls. Cada primer de mes l’administrador de la pàgina s’encarrega d’anunciar més de 125 programacions en les quals poder gaudir de la música en directe. Benarroch uneix en aquest projecte les seves dues grans passions, la música en directe i escriure: Necessitava donar a conèixer al nombre més gran de persones possible, els músics que anava descobrint i els locals on els veia actuar”, afirma. La música que defensa aquest activista no és la de les ràdio fórmules o la dels grans esdeveniments: “Es tracta d’artistes locals que normalment no tenen cobertura en els mitjans de comunicació”, explica.
Benarroch recorda la difícil situació d’un sector en el qual la precarietat i l’oblit institucional sempre han estat presents: “La majoria dels músics són autònoms que depenen dels seus concerts i que sempre han estat deixats de la mà de Déu o menyspreats”.

A una situació ja  per si mateix complicada cal sumar-li ara l’atur de l’activitat musical a les sales de concerts originat per la Covid-19. “Els músics locals no tenen una cobertura econòmica i social que els protegeixi i els ajudi, sobretot, ara en aquests mesos d’atur de la seva activitat laboral”, assegura.

Aquest activista de la música té clar que la manera d’actuar de les institucions no ajuda: “Els locals des de sempre han sofert contratemps per a poder celebrar actuacions per culpa de multes abusives, peticions desmesurades de la SGAE, la falta de promoció de les actuacions i normatives absurdes que no toleren ni els concerts a l’hora del vermut”, diu Benarroch. El panorama no sembla esperançador, però això no desmotiva a aquest aficionat convertit en peça important d’un sector clau per a l’oci Barceloní i català: “Si volem que es reconeguin les nostres ciutats com a veritables centres culturals hi ha moltes coses de les quals parlar, i canviar entre ajuntaments i representants del col·lectiu de músics”, sentencia.

El circuit de clubs que programen música garantint un tracte digne als músics i una programació seleccionada no és molt ampli. Un d’aquests locals és El taller. Situat al barri del Clot. Fins abans del confinament cada diumenge Natalia i Federico s’encarregaven de programar una actuació musical. “No és fàcil mobilitzar al públic d’una manera regular. També depèn molt de la implicació dels mateixos músics: ha de ser un treball conjunt. Nosaltres, després de gairebé 5 anys de recorregut, tenim un públic bastant fidel”, expliquen.

A El taller utilitzen com a sistema de finançament dels espectacles la “taquilla inversa”, és a dir, no cobren entrada i el públic aporta la quantitat que creu convenient de manera voluntària: “No deixem de fer una labor de conscienciació del que suposa tant per a l’espai com per als artistes l’aportació de la gent. Encara hi ha gent que creu que no té l’obligació de donar res a canvi després de gaudir d’un espectacle en viu. Però, en general, el públic respon bastant bé”. Els dos organitzadors es mostren cansats d’haver de lluitar per a poder mantenir una programació estable: “Ja no és només el fet que no hi ha subvencions que ajudin a consolidar l’oferta cultural, sinó que a més les mesures normatives són molt restrictives”. La programació d’esdeveniments culturals en aquests petits espais respon més a una idea romàntica que a un negoci: “La cultura no dóna diners, no és rendible… més aviat, a l’inrevés. Sol suposar molta inversió en temps i també en diners”, explica Natalia Lainez.

A més d’organitzar la taquilla inversa, aporten un percentatge de la caixa que es fa durant la celebració de l’esdeveniment. “L’aportació econòmica és indispensable, els músics estan treballant. No és un hobby”, diu Federico.

L’aturada de l’activitat ha estat per a aquesta parella un gerro d’aigua freda: “D’una banda estan les conseqüències econòmiques que, com a una part important de la societat, ens afecta de ple i ens fa reflexionar sobre el nou rumb que han de prendre les coses”. Però tots dos tenen clar que el repte està a tornar de nou a la càrrega: “El desafiament estarà a retornar al públic la confiança en el nostre espai i que puguin tornar al mateix lloc en el qual se sentien segurs i lliures.

Xavi García fa més de 20 anys que trepitja  les sales de Barcelona. Aquest percussionista i compositor va ser un dels fundadors de la mítica banda, encara en actiu, Calamento.“La crisi de la Covid m’ha afectat de ple, en tots els anys que porto en la professió aquest és el pitjor moment de la meva carrera”, explica.


Però més enllà de la situació actual cal tenir en compte que els músics ja van arrossegant una situació difícil caracteritzada per la desorganització del gremi: “Hi ha països com França que ho tenen més estructurat, però aquí estem desunits i cadascun es treu les seves pròpies castanyes del foc”. Segons el percussionista de Calamento, un dels punts febles del negoci de la música és la poca cultura musical de la societat catalana i espanyola: “Hi ha una falta d’educació musical en aquest país. Des de temps de Franco la música ha estat contemplada com un valor menor. Festa, jaroteo i ja està. I no se li ha donat la importància on se li hauria de donar que és a les aules”.Fruit d’aquesta actitud per part de les institucions i de la societat, la música ha anat caient en una espiral de desvaloració. Donant lloc al fet que hi hagi molta gent que cregui que no ha de pagar pel fet de consumir música.”S’han normalitzat coses com consumir música gratis en les xarxes. Ningú discuteix el preu de la reparació d’un lampista, però si es tracta de pagar una petita entrada per a veure actuar a un músic local, tot són queixes”, explica García.

Un altre dels motius que els músics hagin arribat a aquesta crisi en una posició tan vulnerable és que gran part del seu treball està dins de l’economia submergida. Situació que ha provocat que molts d’ells ho tinguin complicat a l’hora de rebre ajudes: “Hi ha alguns locals que sí que et tramiten una alta i baixa per a cobrir el dia del concert, però amb la majoria de les actuacions es cobren en negre”, explica el percussionista de Calamento.

El govern d’Ada Colau ha impulsat alguna mesura per a afavorir la celebració de concerts de petit format a la ciutat, però sembla que no ha donat els fruits esperats: “Es van moure per a donar llicències perquè molts petits locals poguessin programar música en viu, però això és una part, ja que si no es donen subvencions per a insonoritzar, tard o d’hora, els espais acabaran tenint problemes amb els veïns i veïnes”.

No queda una altra opció que l’optimisme i continuar remant, i quan algú al·ludeix a aquell consell tan gastat de: “Cal reformular-se”. Els músics incombustibles com en Xavi ho tenen clar: “Des que estic tocant no he parat d’aprendre estils de música diferents, repertoris de cançons nous, a tocar altres instruments i, fins i tot, a fer cors. Si això no és reformular-se, ja em diràs“.

Read more

“Quatre lletres que ho representen tot”

El món dels grafitis al metro suposa grans despeses econòmiques per a TMB

El món dels grafitis al metro suposa grans despeses econòmiques per a TMBEl grafiti és una expressió artística que irromp en els espais públics sense demanar permís. El grafiti és una expressió artística que des de sempre s’ha donat cops de cap contra la legalitat. Principalment perquè es desenvolupa en espais urbans propietat del bé comú. Malgrat estar prohibit, molts joves grafiters no dubten a endinsar-se il·legalment de matinada en les estacions del metro per a deixar la seva marca en els vagons dels trens. Però està pràctica que habitualment comporta penes de multa està sent cada vegada pitjor vista. Fins al punt que un jutge de Barcelona ha dictat recentment una sentència que condemna a un grafiter a entrar a la presó. Transports Metropolitans de Barcelona quantifica en 1,5 milions d’euros els diners emprats en la neteja de grafitis als trens l’any passat. A això cal sumar els costos destinats a la vigilància per a evitar les pintades, així com del material danyat pels grafiters per a accedir a les instal·lacions. En total la xifra ascendeix a gairebé 4 milions d’euros. A l’agost de l’any passat va començar a circular a les xarxes un vídeo en el qual es veia a 12 individus pintant un comboi del metro, concretament a l’estació de Sagrera. La difusió d’aquest vídeo es va traduir en la sensació generalitzada que els grafiters estan més actius que mai i TMB va acabar denunciant als agressors.

Però les sancions semblen no espantar massa als grafiters, segons explica un grafiter de 21 anys d’edat, i estudiant de màrqueting, que prefereix no donar el seu nom. En el seu currículum presumeix d’haver deixat la seva signatura més de 200 vegades en un total de 20 ciutats europees. Aquests joves es fan dir escriptors i el que els importa és deixar la seva petjada gravada. “El meu pseudònim són quatre lletres que no signifiquen res però em representen a mi”, explica.Pintar un vagó de metro sencer costa uns 60 euros en sprays de pintura, però aquest grafiter explica que les seves pintades no solen ser tan grans: “Molt poques vegades pots pintar un vagó sencer. Només si el guàrdia de seguretat es queda adormit”. I és que no tots els vigilants de seguretat responen igual. “Alguns passen i uns altres van a mort contra tu. Et veuen i vénen corrent amb la porra”, relata. Però a qui tenen més por és a la policia, ja que poden aplicar sancions. “Una vegada em van enganxar i vaig estar 24 hores al calabós, em van fer un judici ràpid i em van condemnar a pagar els danys. Uns 4.000 euros em va costar l’assumpte“, explica.

Els grafiters compten amb una cosa que anomenen “tómbols” i que suposa una ocasió ideal per a pintar trens amb més tranquil·litat i temps de l’habitual: “Deixen algun tren en alguna estació on normalment no ho fan. Això implica que no hi ha seguretat i que, com la policia passa cada tres o quatre hores,  tu tens temps suficient per a pintar”, explica el grafiter. Aquests “cops de sort” sovint vénen de la mà de desastres naturals, així que els grafiters solen estar pendents a les informacions climatològiques. El grafiter explica com, quan va passar l’huracà Glòria, van enxampar un tómbol: “Hi havia un tren en una estació deserta en un poble perdut vés a saber on i vam aprofitar l’ocasió”. Guillermo Yenes, enginyer d’IFERCAT que treballa a la construcció de les línies 9 i 10 del metro afirma que TMB ha intentat frenar-los de totes les maneres possibles, però que “sempre van un pas endavant. Ho tenen tot pensat i si se’ls i tanca una porta sempre trobaran un altra manera d’entrar.”

Quant als altercats violents, el grafiter ho té clar: “La meva idea de pintar és entrar sense que et vegin i sortir sense que et vegin, però hi ha gent que li és igual que estiguin els de seguretat, i és quan s’embolica”. Algunes d’aquestes situacions violentes es produeixen quan els grafiters tiren del fre d’emergència per a detenir el comboi. El maquinista perd el control del tren que es deté bruscament. Aquest mètode conegut com el ”palancazo” va ser el que van utilitzar en 2018 uns grafiters al metro de Madrid detenint un comboi durant 10 minuts. Aquesta acció va acabar amb 18 detinguts i diversos guàrdies de seguretat i policies ferits. Segons l’Informe del Ministeri d’Interior  els danys a les instal·lacions van superar el mig milió d’euros.

Els grafiters solen preparar metòdicament les seves actuacions.“A mi m’agrada esbrinar de quina hora a quina altra el de seguretat es prendrà un cafè i aprofitar aquest moment per a quedar-me sol només amb el metro. Per a la meva essa és el grafiti”, sentencia. Però els grafiters tenen límits: “Jo no em tiraré una signatura en una Església o a pintar un monument”. I també saben que les seves accions poden afectar els altres: “Em preocupa per la meva família, ells es preocupen per si em passa alguna cosa. A vegades ha passat un tren quan he estat amb la meva mare i li he dit que l’havia pintat i ella em recriminava que no li diguis aquestes coses. Que no li agrada”, explica.

Val a dir, però, que no tots els grafiters actuen de la mateixa manera. Pintar al metro pot implicar una intervenció artística menys vistosa i de menor risc de col·lisió entre les parts implicades. És habitual veure a parets i carreteres de Barcelona la firma del Xupet Negre, que com indica el seu nom consisteix en una il·lustració d’un xupet. Aquest artista va començar inundant les parets de la ciutat però “quan ja havia adquirit un llarg recorregut les marques van començar a comptar amb mi per treballar amb elles”. Aixì i tot, encara pinta el metro quan té ocasió.

Però no és només la mare del grafiter a qui no li agraden aquestes pintades. Els operadors ferroviaris es refereixen a les accions dels grafiters al metro com a “vandalisme grafiter” i per a ells les pintades no tenen “afany artístic ni de crítica social”. Per als operadors és important aclarir que es tracta d’un delicte: “Els qui pretendre confondre-ho amb expressions artístiques assumeixen de facto que aquestes són compatibles amb la violència, la intimidació i els fets delictius”. I és que, segons un portaveu de TMB els grafiters utilitzen barres de ferro, caputxes per a ocultar-se, llançament de pedres, ús de cisalles, llances tèrmiques i serres radials per a cometre tot tipus de danys en sistemes de seguretat i barreres. Un altre dels impactes de les pintades a tenir en compte és el mediambiental. “Tant per la quantitat de pintura emprada, com per les substàncies que han d’aplicar-se per a la seva retirada, totes altament contaminants”, explica.

En 2019 TMB va tramitar 127 denúncies penals i 103 denúncies administratives per intrusió en instal·lacions ferroviàries i altres infraccions. El portaveu assegura que “existeix un consens entre les empreses agrupades en l’Observatori del Civisme del Transport Ferroviari, que són les més importants d’Espanya, a favor de tipificar un il·lícit penal nou específic per als danys ocasionats en els mitjans de transport públic”.

Els responsables del transport públic de Catalunya van presentar la primera campanya de conscienciació sobre l’impacte i la naturalesa del vandalisme ferroviari a la fi de setembre del 2019.

Yenes explica que els grafiters no tenen por de res i de ningú. Des de les càmeres de seguretat han pogut veure joves saltant per sobre d’un tren, passant a pocs centímetres de la catenària del metro. Coses com aquestes l’ha viscut en primera persona un Agent d’Atenció al Client que porta més de 15 com a conductor en el Metro de Barcelona destinat a la línia 4: “Una vegada em vaig trobar a dos grafiters corrent per la via en direcció contrària a mi, no m’ho podia creure”, explica. 

Aquests joves coneixen la xarxa del metro com el palmell de la mà i és que segons l’agent del metro, els grafiters “tenen claus de tots llocs”. Les claus que s’utilitzen per a obrir les estacions, o per a obrir les portes d’accés a la resta d’instal·lacions, són claus mestres que els grafiters aconsegueixen o bé robant-les o bé en el mercat negre. “A la meva germana, que també treballa en el Metro, li van robar un manoll de claus arrencant-l’hi dels pantalons”, afirma.Els trens descansen a la nit en els apartadors que és on els equips de neteja s’encarreguen del manteniment. En aquest lloc els grafiters actuen i les seves accions acaben col·lapsant el ritme de la neteja. “Ens estem trobant que els trens pintats ocupen els safaretjos i la resta de convoys es queden sense netejar, ja que la prioritat és esborrar les pintades”, afirma. Però l’exhibicionisme dels joves està present en tot moment. “Fer fotos en els apartadors no té gràcia així que, quan el tren recentment pintat circula per les estacions, tiren del fre d’emergència i algú des de fora fa fotos a les pintades” explica. Els empleats de seguretat acostumen a no intervenir i deixar-los actuar: “Si els de seguretat baixen per ells, els tiren pedres. A més, com pintar trens és una falta administrativa i no un delicte el millor és deixar-los pintar”, afirma l’agent.

I és que els treballadors ferroviaris fa temps temps que sol·liciten que les pintades als trens siguin considerats delictes i no mancades, com era fins ara, per a frenar l’impacte social i econòmic dels grafitis. Però la situació sembla que està canviant i estan començant a produir-se sentències que són més dures amb les accions dels grafiters. Recentment, un jutge de Barcelona va condemnar a un grafiter a un any i quatre mesos de presó. A més d’una multa de 2.340 euros, indemnitzar a TMB  pels danys causats i a no poder accedir al Metro durant dos anys.Per al Doctor en Antropología Social i Cultural, José Sánchez García, la transgressió de la norma és fonamental: “No és el mateix pintar una paret durant el dia que pintar il·legalment un tren”, visió compartida pel també antropòleg Josep Martí. La cerca de l’adrenalina, de transgressió i marcar el territori resulten l’eix fonamental que atrapa i estimula als grafiters, i que fa que la “majoria de grafiters siguin joves entre l’adolescència i els vint-i-pocs anys”, afirma Martí. “Es tracta d’apoderar-se d’un espai. Es disputen territoris per a pintar” diu Sánchez. Territoris situats en llocs estratègics: que siguin visibles i de difícil accés perquè es mantinguin més temps. El Xupet Negre explica els avantatges de fer-ho als vagons i carreteres.

Sánchez García va més enllà: “Un grafiti és una cosa viva. Vindrà algú i pintarà damunt perquè el que ha pintat abans no li cau bé”. Però aquesta manera d’expressar-se no és exclusiva dels joves europeus: “a Algèria no hi ha a penes grafitis però sí que s’escriuen tags, que són simplement signatures o símbols escrits en alguna superfície. Posen petites frases en les parets i es contesten els uns als altres. Es pot construir amb això una narrativa”,  i és una manera molt personal d’expressar-se, explica Martí. Però si bé en altres llocs on hi ha repressió i falta de llibertat aquests mitjans serveixen per a difondre un discurs aquí sembla que l’assumpte és diferent: “Aquí són inofensius. No canvien la realitat. Algú crític amb Banksy va dir que si els grafitis fossin perillosos ja els haurien prohibit” sentència Sánchez.

Read more

La detecció ràpida és la clau per tractar intoxicacions per bolets

L’Hospital Clínic és l’únic en realitzar anàlisis les 24 hores 365 dies l’any

A Catalunya hi ha identificades unes 1500 espècies diferents de bolets, de les quals 300 són més comunes, com la múrgola, l’orella de gat o el xampinyó. Entre tantes espècies, moltes d’elles semblants entre sí, un error d’identificació pot resultar fatal: la ingesta d’un bolet tòxic o letal pot requerir un trasplantament de fetge, o fins i tot provocar la mort. L’Hospital Clínic de Barcelona és l’hospital de referència en la detecció de les toxines dels bolets tòxics, així com en el tractament dels pacients que les han ingerit. 

Des del 2001, l’Hospital ha analitzat 501 mostres d’orina de persones amb sospita d’intoxicació, de les quals 194 han estat positives. Jordi To-Figueres, cap del laboratori de Toxicologia, ha alertat que aquesta és una xifra molt alta, i més tenint en compte les campanyes de prevenció i conscienciació que es realitzen a tot l’Estat. A més, ha destacat que el 2018 es va assolir el rècord d’anàlisis realitzades per sospites d’intoxicació: se’n van fer 98, tot i que només 12 van donar positiu. “L’experiència demostra que la gent es confon”, ha afegit, referint-se als boletaires que, tot i tenir experiència, ingereixen un bolet tòxic com les palometes (Lepiota brunneoincarnata), la galerina metzinosa (Galerina marginata) o la farinera borda (Amanita phalloides), amb conseqüències fatals.

Palometes (Lepiota brunneoincarnata), un dels bolets més verinosos

Cal tenir en compte que a Catalunya es coneixen 50 espècies verinoses de bolets, set de les quals són mortals. És per això que To-Figueres ha insistit que el temps és crític a l’hora de detectar i tractar una intoxicació d’aquest tipus, i que l’inici ràpid d’un tractament pot resultar vital per a la supervivència de l’intoxicat. 

Farinera borda (Amanita phalloides), un altre espècie amb possibles conseqüències fatals

Forts dolors d’estómac, vòmits continuats, diarrees abundants… són els principals símptomes d’intoxicació de bolets, tot i que poden variar segons l’espècie consumida. D’acord amb la metgessa internista d’Urgències del Clínic Ona Escoda, les intoxicacions més greus triguen més en manifestar-se – després de 8 o 10 hores en el cas de la farinera borda – i solen afectar amb més força el fetge. El fet de no detectar una intoxicació a temps podria derivar en insuficiència hepàtica, renal o d’altres òrgans, les quals requereixen l’ingrés del malalt a la Unitat de Cures Intensives, l’ús d’antídots, i, excepcionalment, un trasplantament de fetge. Un tractament llarg que pot arribar a costar fins a 400.000 euros. El laboratori de Toxicologia de l’Hospital Clínic, però, pot fer anàlisi de casos 24 hores al dia, 365 dies de l’any i pot rebre i analitzar mostres procedents de tot l’Estat.

Galerina metzinosa (Galerina marginata), un altre bolet letal que es pot trobar a Catalunya

Escoda ha admès que els programes que animen a la gent a buscar bolets i l’auge d’Internet han contribuït a l’augment del nombre d’intoxicacions. En els últims 20 anys, mai hi ha hagut cap intoxicació que procedís de plats cuinats en restaurants o de bolets comprats en mercats municipals o privats, sinó del consum personal.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies