Stage starving

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Persistence is the only thing that allows actors and actresses of Barcelona to try surviving in the precariousness without giving up on their profession

The new generations of actors arrive at the sector with way few chances to start their career. Víctor Navarro.

Anyone can imagine what is to overcome a casting to work in a play all about: the continuous training of actors and actresses; searching auditions and getting ready for them thoroughly; having a few minutes to draw the director’s attention, that gives you the chance between 500 people competing for the same role.

However, to those privileged that achieve to work, Catalunya does not offer them a more encouraging panorama. Once they live the joy of obtaining a role, it comes the moment of knowing the working conditions and signing the contract – if that exists.

Barcelona, as all the big cities with theatre activity, has an agreement signed by the Association of Professional Actors and Directors of Cataluña (AADPC) about the working conditions of the actors. That sets how the contracts have to be, the minimum wage of rehearsals and performances, and the working relationships for the actors and actresses.

Despite that, in the praxis, the agreement applies to large productions only and the salary is not fixed, but established by box office. In this case, the production company offers its show to a hall to be scheduled and the conditions are agreed: the gains percentage of the performance received by the hall is established and the rest is divided according to the company’s criteria.

A significant part of the actors works for a paltry salary: the bigger the troupe is and the lesser the seating capacity is, the lesser they get paid. Moreover, they often have to turn into freelancers to have access to productions, rehearsing without getting paid or not being insured. All of this in a legal nebula bordering on illegality. Adrià Andreu was part of a production in the Greek Theatre, but it did not figure: “Economically speaking they paid me a sandwich; legally, it didn’t exist.”

In spite of the precariousness that surrounds the theatre world, the most part of artists accept to work in bad conditions, being aware that they are unfair. Between actors and actresses, that put on with a really high level of unemployment, is repeated the same statement: “If I don’t accept it, there is a large row of people willing to do it in worse conditions.” On the other hand, any option of stepping on a stage is felt as a working opportunity, especially for the youth that has little professional experience. Elia Solé, one of the Catalan actresses that suffers these conditions, explains it: “I’ve accepted to step on the stage for the very reason of stepping on it.”

In short, the reality of the performing arts of Barcelona bumps into a collective little united when fighting for their working rights. Unlike Broadway, where it would be unthinkable that an actor works without the working conditions reunited in an agreement, in Barcelona individuality reigns. Although the existence of trade unions – that offer legal advice or labour exchange, among others – these are not strong and have a low interest and participation from the actors and actresses.

As a result of this, actors are often forced to emigrate, do teaching for a living or have another source of income to be able to survive. They can only live for the theatre famous artists contracted by agreement that link jobs, always of a short term.

Considering this situation, many actors decide to take a chance in writing, setting and offering their own performances. Even though the result can be artistically interesting, economically is not profitable. Adrià Andreu decided to drive their own performances: “The panorama is even worse. You get more paid babysitting four evenings.”

Wreck of Barcelona
The precariousness of the artists is framed in a sector with a delicate health. As a result of the economic crisis, numerous theatres have shut down in Barcelona, whereas more and more little halls appeared. All of this, to the detriment of professional conditions of the actors, since the halls receive good part of the public subsidies and they use to keep a high percentage of the collecting.

On the other hand, companies and production agencies also find themselves in a difficult situation: Barcelona has an irregular stream of audience and a little theatre culture. On numerous times, they go ahead with low cost productions in little halls that are not profitable or great performances are stopped because they have not much success.

Although production agencies often know that they will lose profit, the actress Júlia Bonjoch claims that cannot go in prejudice of the troupe. “If you can bring 10.000 euros out to pay the rights of a play, you have to be able to bring out 10.000 more to pay to whom will make it possible.”
Most of the actors and actresses of Barcelona work for the love of it. And if the current trend is chronicled, there is the risk that they live off nothing in aeternum. And that the theatre of Barcelona loses quality more and more.

Read more

Afamats d’escenari

MIREIA RUIZ SERAPIO
CARLES FERNÀNDEZ FIGUERAS

Read this content in English here

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar
sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Les noves fornades d’actors es troben un sector amb molt poques oportunitats per començar la seva carrera. VÍCTOR NAHARRO

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius. Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En
aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè
el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”. Malgrat la precarietat que envolta el món del teatre, la majoria d’artistes accepten treballar en males condicions, sent conscients que són injustes.

Entre actors i actrius, que pateixen un altíssim nivell d’atur, es repeteix una mateixa afirmació: “Si jo no ho accepto, darrere meu hi haurà una llarga cua de gent disposada a acceptar condicions pitjors”. Per altra banda, qualsevol opció de trepitjar un escenari és vista com una oportunitat laboral, especialment pels joves amb poca experiència professional.

L’Èlia Solé, una de les actrius catalanes que pateix aquestes condicions ho explica: “He acceptat pujar gratis a un escenari pel fet de poder-hi pujar”. En definitiva, la realitat de les arts escèniques barcelonines topa amb un col·lectiu poc cohesionat a l’hora de reivindicar els seus drets laborals. A diferència de Broadway, on seria impensable que un actor treballés sense les condicions laborals pactades en conveni, a Barcelona hi regna la individualitat. Tot i l’existència de sindicats del gremi – que ofereixen assessorament legal o una borsa de treball, entre d’altres – aquests són dèbils i amb un escàs interès i participació dels actors i actrius.

Per tot plegat, els actors sovint es veuen abocats a emigrar, a dedicar-se a la docència o tenir una altra font d’ingressos per poder sobreviure. Només poden viure del teatre artistes famosos contractats per conveni que encadenin feines, sempre de curta durada. Davant d’aquesta situació,
molts actors opten per aventurar-se a escriure, muntar i oferir espectacles
propis. Tot i que pugui resultar interessant artísticament, econòmicament
no és rendible. L’Adrià Andreu va decidir impulsar espectacles propis: “El panorama és encara pitjor. Fent de cangur quatre tardes cobres més”.

Ruïna barcelonina
La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat

Read more

Tot un món de bèsties per descobrir

La cultura popular a Catalunya ofereix un recull de bestiari festiu amb molta història i dedicació. Els pocs professionals de l’ofici segueixen gaudint als seus tallers, tot i la incertesa del moment.

Paula Durà / Mireia Ruiz

La cultura popular, els gegants i el bestiari de cada poble de Catalunya crea un sentiment d’arrelament a tots els seus habitants. Les Festes Majors, els seguicis o els cercaviles són moments esperats on aquestes construccions en són les protagonistes. Les colles geganteres sempre tenen mil i una històries i llegendes sobre els seus gegants però, i el bestiari? Animals fantàstics que treuen focs pels queixals, que ballen sota les espurnes dels diables i es converteixen en referents les nits de correfoc.

Coneixem algunes bèsties i les seves històries

El món de les bèsties de foc és immens. Cadascuna representa la imatgeria tradicional i fantàstica del seu territori. Des de dracs, àligues, pollastres i fil·loxeres, passant per bous, cabres, animals fantàstics de quatre caps o amb cap d’humà i cos d’animal, fins a una mula, un gat o un dofí. La gran majoria tenen una història a explicar, ja sigui una lluita, un romanç, la representació d’una figura mitològica, etc. L’origen de la imatgeria té una estreta relació amb la celebració del Corpus. Una de les bèsties documentada més antiga és l’àliga de Vilafranca del Penedès del segle XVII. La seva aparició està datada l’any 1600 a les celebracions públiques a la processó del Corpus. La figura feia vuit pams d’alçada i uns deu de llargada.

L’àliga és una bèstia molt popular en els Països Catalans, amb una relació estreta amb aquelles ciutats que havien sigut bressol dels privilegis reials, com és el cas de Vilafranca del Penedès o Barcelona. L’àliga de Barcelona està documentada del segle XIV i significava el màxim honor que es podia oferir a la noblesa del moment. Tenia el privilegi de ballar en les esglésies i obria la processó del Corpus. Tanmateix l’any 1716 amb el Decret de Nova Planta es restringeixen els espais on pot ballar, ja que la seva simbologia no és ben rebuda. L’any 1898 es recupera i passa a formar part del Seguici Popular de Barcelona amb ball i música pròpia.

Mentre aquest bestiari festiu ens mostra l’antiguitat de la imatgeria tradicional catalana, d’altres amaguen llegendes i representacions fantàstiques. Aquest és el cas del drac de Parets del Vallès, un esquelet de drac que escenifica el poder de les tenebres. Té 13 punts de foc que creen un efecte visual sorprenent.

Tal com passa en la majoria d’oficis, el món de les bèsties també està molt masculinitzat. Tant els creadors de les peces com els portadors són majoritàriament homes. La Dolors Sans, la Teresa Casserras i la Neus Hosta són tres dones que s’han fet un espai en aquest ofici. Totes elles, reconegudes pels seus companys de feina però, que han hagut de fer un esforç extra per guanyar-se aquest reconeixement. Per una altra banda, les portadores de bèsties tampoc ho tenen fàcil en aquest aspecte. Hi ha poques colles creades íntegrament per dones, ja que es considera una pràctica que implica molta força. I, és que la força mai ha estat una característica que s’hagi relacionat amb les dones. No obstant, col·lectius com el de la Mula de Sant Feliu de Llobregat trenquen amb aquest estigma. L’any 1995, un grup de noies van recuperar i reintroduir la bèstia a les Festes de la Tardor del poble després d’estar uns anys en inactivitat. 

Per conèixer una mica més sobre aquestes bèsties de la cultura catalana, amb aquest joc pots fer-ho d’una manera fàcil i divertida. 

Però, d’on surten les bèsties?

Són més d’una desena els tallers d’escultura que es dediquen a la imatgeria popular. Sovint es fan dir escultors, ja que defensen que la imatgeria és únicament una branca de l’escultura i no un ofici diferent. Espais com el Taller Casserras de Solsona o el taller del Toni Mujal a Cardona, fa moltes dècades que es dediquen a fer cada dia més gran la imatgeria popular catalana. Aquesta branca de l’escultura va començar a fer-se popular entre els amants de bèsties i gegants, que van interessar-se pels processos de construcció. 

Un dels tallers més recents es troba a Valls. Es tracta del taller del Sergi Iglesias, que va començar a funcionar com a taller el 2018. D’un dels més recents a d’altres amb més de 30 anys d’experiència, com és la Dolors Sans. Una vilafranquina que porta a les seves esquenes 145 bèsties de foc, 40 gegants i gegantons i 87 capgrossos. És gairebé segur que, tothom que hagi vist alguna peça d’imatgeria popular, hagi coincidit amb construccions firmades per Dolors Sans, una de les poques dones que es dediquen a aquest sector. 

En un polígon industrial de Parets del Vallès hi ha el taller del Dani Garrido, Creacions Tallaferro. El Dani fa pocs anys que s’hi dedica professionalment però ha estat l’encarregat de construir diferents bèsties com el boc de Cabrera, una de les seves creacions més gran fins al moment.

Aquest any, i de manera excepcional, el nom de Tallaferro ha pogut passar fronteres i arribar fins els Estats Units, on s’han enviat tres capgrossos que ha construït al seu taller, de la mà també del seu ajudant.

Cada escultor té el seu propi ritual de construcció. Hi ha qui es decanta per un tipus de material o per un altre, depenent de les qualitats que busquin en la seva creació, igual que fan amb els processos a seguir. Un dels materials que més triomfa entre el gremi és la fibra de vidre, un dels materials més resistents i lleugers que existeixen fins al moment. Tot i no ser ni la més resistent ni la més lleugera, el cartró pedra segueix sent una de les opcions principals per a molts d’ells.

Seguirem dansant a les places dels pobles

Tot i la desaparició temporal de la cultura catalana durant la irrupció del franquisme, la seva trajectòria ha arribat fins avui dia. Amb ella tenim una recopilació de danses, festes, diables, colles i bestiari de foc molt gran a Catalunya. A més, de professionals com el Dani Garrido que donen una empenta perquè aquesta tradició no desaparegui. Tanmateix, ell ens afirma que l’escultor de bestiari “és una professió que, ara mateix, està agafant molta força”. Arran de la democratització a finals dels 70 va haver-hi un auge de la cultura popular. La demanda va anar en creixent mentre que els professionals eren uns pocs. A diferència d’ara, el Dani destaca que “fa sis anys que vaig començar i ja he conegut quatre persones que han començat també”. Aquesta dada tan significativa comporta que no hi hagi tanta feina, tot i que hi ha molta més varietat de figures i d’artistes. 

Tot i la incertesa de l’endemà que comentava el Dani Garrido sobre la seva professió, les Festes Majors seguiran fent dansar la bèstia a les places dels pobles. Així doncs, la quantitat de gent que gaudeix d’aquest món és poca, però molt gran i compromesa.

Read more

L’esport també paga les conseqüències del Coronavirus

Read more

Afamats d’escenari

La persistència és l’únic que permet a actors i actrius de Barcelona intentar sobreviure en la precarietat sense renunciar a la seva professió

Carles Fernández, Andrea Pacha i Mireia Ruiz. Fotografia: Víctor Naharro

Tothom pot imaginar-se què suposa superar un càsting per treballar en una obra de teatre: la constant formació d’actors i actrius; buscar audicions i preparar-les a consciència; disposar de pocs minuts per captar l’atenció d’un director, que et doni l’oportunitat d’entre les 500 persones que competeixen pel mateix paper.

Però als pocs privilegiats que aconsegueixen treballar, Catalunya no els ofereix un panorama gaire més esperançador. Un cop viscuda l’alegria d’aconseguir un paper, arriba el moment de conèixer les condicions laborals i signar el contracte – si és que existeix.

Barcelona, com totes les grans ciutats amb activitat teatral, té un conveni firmat per l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) sobre les condicions laborals dels actors. S’estipula com han de ser els contractes, el salari mínims d’assajos i funcions, i les relacions laborals per als actors i actrius.

Però a la pràctica, el conveni només s’aplica a grans produccions i la remuneració no és fixa, sinó que s’estableix per taquilla. En aquest cas, una productora ofereix el seu espectacle a una sala perquè el programin i es pacten les condicions: s’estableix quin percentatge dels guanys de la funció rep la sala i el restant es reparteix segons el criteri de la companyia.

Bona part dels actors treballen per una remuneració miseriosa: com més gran és l’elenc i menys aforament té el teatre, menys cobren. A més, sovint han de fer-se autònoms per accedir a produccions, assajar sense cobrar o no estar assegurats. Tot plegat, en una nebulosa legal que sovint ratlla la il·legalitat. L’Adrià Andreu va formar part d’una gran producció al Teatre Grec però no hi constava: “Econòmicament vaig cobrar un entrepà; legalment, no existia”.

Arena d’individualitats

Tot i la situació d’actors i actrius a Catalunya, és un sector molt individualitzat i no hi ha una lluita col·lectiva per reivindicar els seus drets:

Ruïna barcelonina

La precarietat dels artistes està emmarcada en un sector amb una salut delicada. Arran de la crisi econòmica, a Barcelona han tancat nombrosos teatres, mentre que cada cop hi han aparegut més sales petites. Tot plegat, en detriment de les condicions professionals dels actors,perquè les sales reben bona part de les subvencions públiques i solen quedar-se un percentatge alt de la recaptació.

Per altra banda, companyies i productores també es troben una situació complicada: Barcelona té una afluència irregular de públic i poca cultura teatral en comparació amb d’altres ciutats. En nombroses ocasions, es tiren endavant produccions de baix cost en sales petites que no són rendibles o s’aturen espectacles grans perquè tenen poc èxit.

Tot i que les productores sovint saben que perdran diners, l’actriu Júlia Bonjoch reclama que això no pot anar en detriment de l’elenc: “Si pots treure 10.000 euros per pagar els drets d’una obra, has de poder treure’n 10.000 més per pagar a qui la farà possible”.

La majoria dels actors barcelonins treballen per amor a l’art. I si es cronifica la tendència actual, hi ha el risc que visquin de l’aire in aeternum. I que el teatre a Catalunya perdi cada cop més qualitat.

Read more

Quin paper tenen les dones als mitjans de comunicació?

MIREIA RUIZ / EMILI SERRA

Malgrat que a les universitats es graduïn més noies periodistes que nois, en l’àmbit professional les dones ocupen menys de la meitat dels llocs de treball i tan sols un 10% dels espais directius

El 30 d’octubre de 2017 Jessica Bennett va escriure un article al The New York Times documentant les denúncies d’agressió sexual contra el productor de Hollywood Harvey Weinsten. A partir d’aleshores, Bennett ha seguit analitzant casos de conducta sexual inapropiada en el butlletí electrònic que té dins el diari, consolidant-se com la primera editora de gènere d’un mitjà de capçalera. Des de l’anunci de The New York Times, altres mitjans, com The Guardian, el Washington Post, BuzzFeed i el Financial Times s’han adherit la iniciativa. L’editora de gènere té una doble tasca s’assegura de la perspectiva de gènere en la cobertura de qualsevol tema del mitjà.

A l’Estat espanyol, mitjans com El País, Eldiario.es i més recentment RTVE també han incorporat la figura de l’editora de gènere. A Catalunya, la CCMA i el diari ARA estan estudiant si hi incorporen aquest rol.

Tot i que durant els últims anys s’hagi avançat, com amb l’exemple instaurat per Bennet, el món del periodisme encara és lluny d’assolir la igualtat de gènere. La Red de Colegios Profesionales de Periodistas recorda amb motiu del Dia Internacional de la Dona (8 de març) que per arribar a aquest objectiu cal el compromís tant de les empreses, com dels propis periodistes i de les institucions públiques.

La xarxa de col·legis també insisteix en la necessitat d’eliminar el sostre de vidre als propietaris dels mitjans de comunicació, per tal que les dones puguin optar a ocupar més càrrecs de responsabilitat. Com bé recorden, la paritat no només s’ha d’assolir en el tractament informatiu, sinó també en l’estructura dels mitjans.

Els mitjans d’àmbit alternatiu tampoc no assoleixen la igualtat entre homes i dones, tot i que s’hi acosten més que els d’àmbit generalista.

En el periodisme d’àmbit local, la bretxa entre homes i dones és també visible. Figures com l’editora de gènere o seccions dedicades a la dona són encara menys presents que en els mitjans generalistes. Les estructures de poder també reflecteixen un món que continua sent liderat majoritàriament per homes. De 44 mitjans de comunicació locals d’arreu de l’estat espanyol, entre els quals s’inclouen tant televisions, com ràdios i diaris, en paper o en format digital, tan sols 5 tenen una dona al capdavant. Són El Diario de Ibiza, El Diario de Mallorca, El Levante EMV, Ràdio Tortosa i La Opinión de Zamora.

Read more

Messi o Maradona: l’eterna comparació

Els jugadors argentins han estat constantment comparats per les seves aparents similituds al llarg de la seva trajectòria

Messi o Maradona, qui és millor? L’eterna comparació entre els dos jugadors argentins ha estat un tema clau de conversació en el món del futbol d’ençà que Messi va llançar-se a l’estrellat, i és que, a més de ser argentins, tots dos comparteixen similituds que, de primera vista, criden l’atenció. Tots dos «10» van començar molt joves, són esquerrans, davanters i centrecampistes. A més, han compartit equips, jugant en el Newell’s Old Boys i al FC Barcelona i segueixen una forma de jugar similar, fins i tot alguns dels seus gols han sigut pràcticament idèntics.

No obstant això, més enllà de les aparents similituds hi ha un gran ventall de diferències que fa que els arguments que sostenen la tendència a relacionar-nos es descoronin. Les seves trajectòries no són comparables quant a temps, per una banda, tenim els quinze anys de constància de Messi i, per l’altra, els anys d’or de Diego Maradona, sobretot al SSC Napoli i, per menys temps, al FC Barcelona. Amb tot, el 10 blaugrana triplica en títols a escala d’equip al seu predecessor. Molts aficionats argumenten que Messi va tenir més fàcil el seu ascens, ja que Maradona, en el seu millor moment, es trobava a la lliga italiana, amb més dificultats que Messi a l’espanyola sobretot per la seva posició de superioritat en l’equip. Per això, la victòria de la lliga italiana amb el Nàpols l’ha portat al fet que sigui un dels jugadors més estimats a la ciutat italiana. El passat dimarts se’l recordava perquè Messi visitava el sagrat San Paolo de Maradona, tot i que no va deixar cap gol en el partit de Champions que va acabar en empat d’1 a 1.

Messi, amb un total de 6 pilotes d’or, supera a Maradona en títols individuals i col·lectius, gols, assistències i fins i tot en gols i partits en la selecció, però el Pelusa té una cosa que Leo no té: un mundial amb Argentina, i el sentiment d’estima i d’admiració dels aficionats argentins cap al jugador va multiplicar-se amb aquest fet l’any 1986. A més a més, no era un any qualsevol: el 1982 hi havia hagut la guerra de les Malvines entre Anglaterra i Argentina i quatre anys més tard, arribava el Mundial. A quarts de final, van enfrontar-se aquests dos països, i va ser interpretat com «una segona guerra». Aquí, Maradona va fer el partit de la seva vida, marcant el gol que Messi va imitar el 2007 en un partit de Lliga contra el Getafe i amb «la Mano de Dios», el famós i inimitable gol que va marcar amb la mà. Finalment, van guanyar amb un 2 a 1, i el sentiment que va aconseguir despertar entre els argentins anava més enllà del talent futbolístic.

«La Mano de Dios»

Concretament pel fet de ser comparat amb Maradona, els darrers anys a Messi l’han retret molts cops que no hagi aconseguit cap final, i l’han titllat de «pit fred» perquè mai l’ha caracteritzat l’escàndol ni les declaracions com al jugador retirat. A més a més, la segona vida de Maradona, feia que fos més proper als fanàtics, més visible a l’esfera pública. Això sempre agrada als mitjans de comunicació i als aficionats. En canvi, Messi ha respectat la seva vida privada durant la carrera i les seves paraules sempre han estat tretes amb pinces, i, tot i que cada cop el sentim més, no pot igualar-se al nivell de Diego, que va ser el protagonista de tantes polèmiques, queixes i discussions tant en el món del futbol com en la seva privacitat.

És evident que els dos tenen un talent innat i espectacular, però les similituds entre els jugadors no semblen tant obvies en posar-les sobre la taula. Les estadístiques són com són però, tal com queda demostrat, per alguns els sentiments van per sobre, i també és una realitat innegable.

Read more

Cronologia dels feminicidis 2020

Mireia Ruiz i Paula Durà 

Fa sis setmanes que va començar aquest 2020 i, ja se sumen vuit assassinats per violència masclista a tot l’Estat Espanyol. Vuit dones assassinades pels seus acompanyants sentimentals. Vuit vides estroncades pel simple fet de ser dones. Vuit dones assassinades per la nostra societat. Vuit raons més d’aquest 2020 per arrencar d’arrel el sistema heteropatriarcal que vertebra la nostra societat.

La Mònica Linde de 28 anys va ser assassinada el dia de Reis per la seva parella Rubén Darío a Esplugues de Llobregat, Catalunya. L’assassí de 27 anys també va matar la filla d’ambdós,  la Ciara de tres anys. La Mònica treballava des de feia uns mesos com a coordinadora de vols a Esay Jet. Li agradava viatjar i estimava cada moment amb la seva filla Ciara, tal com mostrava al seu Instagram. Rubén va intentar suïcidar-se després de cometre el doble assassinat. Linde convivia amb Darío mentre es tramitaven els papers de la separació des del desembre. Abans dels assassinats no va haver-hi cap denúncia per part de la víctima.

L’Olga Savenchuk, de 61 anys i d’origen ucraïnès va ser assassinada el 10 de gener a Puertollano. La víctima s’havia mudat a Albacete després d’un any de relació amb la seva parella, Antonio Sánchez. Poques setmanes després de començar a conviure junts, l’home de 53 anys la va assassinar. L’Olga va rebre quatre bales i, tot seguit, A. Sánchez va fer servir la cinquena bala de la pistola per suïcidar-se. No constaven denúncies prèvies.

La Judith va ser assassinada el 18 de gener a Terrassa amb 29 anys, en mans de la seva exparella Carlos. Després de tallar la relació amb Carlos, Judith va tornar a viure a casa de la seva mare a Terrassa. Era una dona amb molta vida per endavant. Tot just havia començat unes pràctiques d’infermeria quan Carlos va decidir assetjar-la fins a acabar matant-la. El dissabte a la nit va seguir-la fins a l’entrada del pàrquing de la seva casa i, poc després va disparar-li al cap amb l’arma reglamentària del cos. Carlos va acabar suïcidant-se.  

La Liliana Mateescu va ser assassinada el 22 de gener a mans del seu marit, Dimitri Mateescu. Va ser el propi assassí l’encarregat de trucar a emergències per explicar que havia apunyalat la seva dona. Els fills del matrimoni, una noia de 14 anys i un noi d’11, eren al domicili i van demanar refugi als veïns. No constaven denúncies prèvies.

La María va ser assassinada el 22 de gener a Caniles, Granada, amb 73 anys per la seva parella Manuel de 77 anys. La Guàrdia Civil de Baza va trobar el seu cos degollat a la cuina del domicili de la parella. Després de cometre l’assassinat, Manuel va anar a l’hospital de Baza, ciutat situada a 10 minuts de Caniles, on es va sotmetre a un tractament mèdic. Segons fonts de l’hospital, va arribar en estat de xoc i hipotèrmia. María estava jubilada quan va ser assassinada. Durant la seva vida va dedicar-se al tracte i cura de persones.

La Manuela (79) va ser assassinada pel seu marit el 28 de gener. L’home de 82 anys va decidir suïcidar-se després de cometre el crim, tirant-se per la finestra del domicili. La néta del matrimoni, juntament amb la seva parella, van descobrir el cos sense vida de l’àvia al terra de la cuina, amb cops al cap, talls al coll i a la cara i un ganivet ple de sang.

La Rosa Navarro de 40 anys va ser assassinada al seu domicili de Sant Joan d’Espí, Barcelona pel seu company sentimental Andrés Ángel S.M. L’Andrés, de 45 anys, va assassinar a Rosa la matinada del 28 de gener. Hores més tard de cometre l’assassinat, l’Andrés va ser detingut a les tres de la matinada a l’aeroport del Prat de Llobregat quan intentava escapar-se del país. Un cop detingut es van comprovar els seus antecedents on apareixien altres casos d’agressions masclistes a exparelles. L’assassinat deixa una noia de 14 anys òrfena. Fruit d’una relació anterior. Rosa viva un infern en mans de l’Andrés, arribat el punt que un dia d’agost, una veïna va trucar la policia pels cops i plors que s’escoltaven.

La Lorena va ser assassinada el passat 3 de febrer, als 41 anys. El seu cadàver va ser trobat amb ferides mortals d’arma blanca. José Manuel Sánchez Merino, l’exparella de la Lorena, ha estat detingut després de dies desaparegut. Tot i que la víctima no havia interposat mai cap denúncia per violència de gènere, José Manuel Sánchez sí que n’acumulava d’altres relacions. Amb l’assassinat de la Lorena ja són vuit les dones assassinades durant el 2020.

Read more

«No passa res, és futbol»

Paula Durà i Mireia Ruiz

Es pot pensar en un partit de futbol sense crits ni insults? Sembla una utopia. I és que, la violència als camps de futbol està tan normalitzada que la necessitat dels clubs d’abanderar-se dels valors de l’esport pot semblar ineficient. S’insisteix en la idea que el futbol és més que una pràctica física, és un espai on els valors es posen en joc. Tanmateix, les múltiples agressions verbals que se senten als partits no responen a aquesta voluntat educativa. Cada cap de setmana es juguen milers de partits arreu de Catalunya, és a dir, milers d’enfrontaments es produeixen en espais plens majoritàriament per nenes i nens. Així doncs, en aquesta etapa de creixement, els joves són esponges, destinats a reproduir els comportaments que veuen al seu voltant.

“Nenaza”, “tonto”, “qué malo eres”. Paraules com aquestes s’escolten habitualment en un camp de futbol i, tot i semblar inofensives, mostren la realitat de la nostra societat. La societat que ja no se sorprèn davant de les agressions dins el món del futbol, ja sigui des d’un insult, una agafada de samarreta, fins a un cop de puny. Però, com es tracta als àrbitres, els encarregats de posar pau a la gespa?

L’àrbitre, la figura més vulnerable

El Jonathan és un àrbitre de la Federació Catalana de Futbol des de fa quatre anys. Durant tot aquest temps ha viscut i ha vist tota mena de comportaments per part dels jugadors i de la grada. El percentatge més alt d’agressions són contra l’àrbitre amb un 34%, segons informa la Federació Catalana de Futbol. Gràcies a la vivència del Jonathan, que es mostra en el següent vídeo, podem entendre l’angoixa i la valentia de l’àrbitre en segons quins desplaçaments. A més de, com a vegades, la violència pot sobrepassar les rivalitats de dins el camp, a fora.

Casos mediàtics d’agressions arbitrals

La història del Jonathan no és un cas aïllat. Com ell, molts altres àrbitres han patit amenaces i inclús agressions per part de futbolistes o d’acompanyants a la grada. Sovint, les agressions més mediàtiques són alhora les més brutals. Els titulars que trobem a la premsa envers les agressions arbitrals sempre són les que vénen acompanyades de violència física. Gairebé mai -per no dir mai- ho són les agressions verbals, ja que, inconscientment, formen part de la cultura futbolística. 

D’on ve aquesta normalització de la violència als camps de futbol? Pel simple fet de ser la figura neutral de la pista, l’àrbitre es converteix en la gran diana de futbolistes, entrenadors i acompanyants. En ser el responsable de posar pau entre dos equips, tinguin rivalitat o no, qualsevol decisió que es prengui, per poc polèmica que sigui, pot donar la volta a un partit i posar en risc la pròpia integritat.

La Federació Catalana de Futbol, el màxim òrgan regulatiu

Des de l’any 2012, la FCF ha iniciat campanyes per tal d’intentar garantir els valors esportius als terrenys de joc. La primera va ser ‘Joc Net’ per tal d’ «acabar amb la violència física i verbal en el futbol, per fomentar el joc net, la resolució de conflictes, el treball en equip i els hàbits de vida saludables», tal com expliquen ells mateixos. Des de llavors, cada temporada s’han iniciat campanyes noves com ‘Respecte’, ‘Prou violència al futbol’ o ‘Orgullosa’, per potenciar el futbol femení.

La temporada 2015/16 es va crear la campanya de ‘Zero insults a la grada’, on es proposen acabar amb la violència verbal que profereixen els acompanyants que seuen a les graderies. Pel que fa a l’àrbitre, si detecta mals comportaments o qualsevol mena de violència, pot aturar el partit fins a tres vegades, avisant els responsables d’aquestes accions. En el cas que es veiés obligat a aturar el joc un quart cop, el partit s’anul·la i els clubs se’n fan responsables.

Tal com mostren els resultats obtinguts per la Federació Catalana, cinc anys després d’implementar-se la campanya de ‘Joc Net’, han disminuït un 23% la xifra de targetes grogues i en un 11% el de vermelles per partit. Pel que fa al públic, s’han reduït un 65% els incidents a les grades dels camps de futbol i gairebé un 25% les agressions a àrbitres tant per part de jugadors com d’aficionats. No obstant això, a les categories sènior sembla no haver quallat del tot, ja que han augmentat un 51% les targetes vermelles tot i que han disminuït un 7% les grogues.

Accions i comentaris des de la grada  

Segons la Comissió d’Ètica Esportiva i de Lluita contra la Violència de la Federació Catalana de Futbol, un 21% de les incidències recollides en els partits són provocades pel públic mentre que un 16% són insults masclistes, xenòfobs, despectius, etc. D’altra banda, els crits de la grada també poden ser positius, tot i que, solen ser instructius, segons explica la Sara Suárez, Doctora en Ciències de l’Educació i de l’Esport. L’actitud dels acompanyants acostuma a estar incentivada per la creença d’estar ajudant els jugadors, ja sigui amb reforç positiu, és a dir, animant, ridiculitzant el contrincant o donant instruccions. Aquests comportaments poden ser els causants dels enfrontaments dins el camp.

I com es veu des de la banqueta?

Mentre la Federació Catalana de Futbol aporta el seu granet de sorra per poder eliminar les males actituds, des dels clubs també s’intenta posar fi. L’Andreu Margarit fa 14 anys que és entrenador i actualment seu a la banqueta del Cadet “A” de Preferent del F.C. Santboià. Apunta que el problema de les males conductes vertebra totes les capes, des dels pares, passant pel club i entrenadors, fins als mateixos jugadors. No obstant, ell se centra en la importància dels entrenadors per crear aquest espai educatiu. D’aquí que fa uns quatre anys va iniciar, juntament amb altres entrenadors i coordinadors el projecte Més que esport. Aquest pretenia “donar eines als entrenadors per introduir els valors, habilitats de vida, als entrenaments”. A diferència que els acompanyants dels jugadors, l’Andreu creu que l’entrenador ha de ser qui doni “un bon exemple”, ja que la seva actitud “es trasllada a la grada”.

Andreu Margarit, entrenador des dels 18 anys

L’Andreu transmet la mirada d’algú que viu el futbol dia a dia al camp i als vestuaris. El canvi per poder fer d’aquests anomenats “valors del futbol” una realitat ha d’estar a tot arreu. Les mesures de la Federació són un pas positiu però, la solució no pot limitar-se en ella. Acabar amb la normalitat de l’insult en el món del futbol és tan difícil com acabar amb la normalitat arreu. Per això tant la Sara, l’Andreu, el Jonathan i la Federació coincideixen en una feina d’equip per canviar mirades.

«No passa res, és futbol», «Quan surtin de la pista s’arregla», «Una mica de competitivitat no va pas malament». Són algunes de les frases que més s’escolten a les graderies dels camps de futbol. Una normalització de la violència intolerable en altres disciplines.

Read more

Gairebé 500 persones han estat rescatades aquesta setmana al Mediterrani

PAULA DURÀ / MIREIA RUIZ

407 persones han sigut portades a port segur pel vaixell Ocean Viking, gestionat per la ONG Metges Sense Fronteres, aquesta passada setmana de gener. El dimecres 29 de gener, les refugiades i migrades recollides al mar Mediterrani van poder trepitjar terra al port de Taranto, gràcies al permís concedit per les autoritats italianes.

El desembarcament ha arribat després d’un viatge amb cinc rescats nocturns i diverses operacions. De les 407 persones supervivents un 40% són menors, una càrrega molt més significant per les tripulants del vaixell. Totes elles fugen de Líbia o, com diuen, de “l’infern” que es viu allà. Durant 72 hores d’angoixa i valentia, el vaixell Ocean Vikings va aconseguir cinc rescats nocturns en el Mediterrani Central.

Nens supervivents rescatats per Metges Sense Fronteres
Imatge extreta de Metges Sense Fronteres

El primer, el divendres 24 de gener, 92 persones van pujar a bord del vaixell. En aquell moment es va assignar el port de Trípoli per desembarcar, però conscientment van rebutjar l’oferta: no volen tornar a posar els peus a Líbia. El 25 de gener es va produir el segon salvament amb 59 persones rescatades, ja a 26 milles del nord de Líbia. Durant el tercer rescat la complicació es va accentuar degut al material de l’embarcació en la qual es trobaven les refugiades i migrants, feta de fusta. Tanmateix 72 persones van ser recollides del mar. A 80 milles del nord de Líbia, el dia 26, 49 persones van ser interceptades i obligades a tornar a Líbia.

Gairebé una setmana més tard, dijous dia 30 de gener, després d’arribar a port segur, el vaixell Ocean Viking ha desembarcat i es troba navegant pel cap de Spartivento direcció a l’estret de Messina. El recorregut continua mentre els països europeus no vulguin obrir els ulls davant la realitat immediata que viuen persones injustament.

L’Ocean Viking no ha estat l’únic vaixell que ha rescatat migrades al Mediterrani. L’Alan Kurdi ha fet dos rescats davant les costes de Líbia aquesta setmana. Al primer hi han pogut pujar 62 rescatades, entre les quals vuit dones i set menors, el més petit un nadó de sis mesos. Tres de les persones del segon rescat van haver de ser ateses a causa de la deshidratació.

Amb les migrades que han pogut rescatar l’Ocean Viking (407) i l’Alan Kurdi (78), són gairebé 500 les que s’han pogut salvat de morir ofegades al Mar Mediterrani.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies