Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet
Santiago Ripol Carulla is a professor of International Public Law and International Relations in the Pompeu Fabra University for more than ten years.
What does it imply to be a stateless person legally?
Statelessness is considered as people that does not hold any nationality from any country. It is a situation that international law is committed to prevent. Law wants to avoid statelessness.
How does international law work in this regard?
International law regulates relations between the states. Each state has its territory and exercises sovereignty upon its people. The bond that exists between state and person is the nationality. The state protects people of its nationality and this is the main idea in international law.
And the nationality importance…
It is so important that the Universal Declaration of Human Rights recognises the fundamental right of people to have a nationality, and to not be denied of it arbitrarily. It is a basic right. Wherever you go, everyone will know that you are from somewhere, that you have roots, and you will enjoy the benefits that comes with it.
What is the criteria of the states to grant the nationality by default?
Each state decides that according to its domestic laws. United States, for example, as a traditionally immigration country, the nationality is obtained according to the place you born. That is to say, the direct channel to obtain it is being born in their territory. On the contrary, in Spain, as a traditionally emigration country, the main criteria are by bloodline channel. That is to say, the nationality passes down from parents to children. On the other hand, each country also has stablished the way to obtain it by other channels.
How does a person end up in the statelessness situation?
The convention says that a person can be stateless if they had a nationality of a country that has disappeared, by the administration decision or a conflict between two legislations.
What did it mean the Convention relating to the Status of Stateless Persons of 1954?
It is the first one. It is the cornerstone of the international regime in protecting the people in this situation. It gave us a definition and a minimum rules of treatment for this group of people, for instance, the right to access to work, house or education.
And what about the 1961 one?
This one was made to reduce the statelessness cases. It stablished the limited situations in which the states could deny people of their nationality.
How does it affect statelessness to minors?
Minors are in a situation of more vulnerability. The United Nation Convention has to be considered, since it protects minors’ rights, for example, to be able to access to education… In the adult cases, this is not foreseen.
Read this content in English here
Santiago Ripol Carulla és catedràtic de Dret Internacional Públic i de Relacions Internacionals a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) des de fa més
de deu anys.
Què implica ser apàtrida legalment?
Són considerades apàtrides les persones que no tenen la nacionalitat de cap estat. És una situació que el dret internacional s’esforça perquè no passi. El dret vol evitar l’apatrídia.
Com actua el dret internacional en aquest sentit?
El dret internacional és el dret que regula les relacions entre els estats. Cada estat té el seu territori i exerceix sobirania sobre la seva població. El vincle que existeix entre l’estat i la persona és la nacionalitat. L’estat protegeix les persones de la seva nacionalitat i aquesta és la idea principal del dret internacional.
I la importància de la nacionalitat…
És tan important que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret fonamental de les persones a tenir nacionalitat, i a no ser-ne privat de manera arbitrària. És un dret bàsic. Vagis on vagis, tothom sabrà que ets d’un lloc i que tens un origen i gaudiràs dels beneficis que això comporta.
Amb quins criteris els estats atorguen la nacionalitat per defecte?
Cada estat ho decideix en funció de les seves lleis internes. Els Estats Units, per exemple, com que és un país tradicionalment d’immigració, s’assoleix la nacionalitat en funció d’on has nascut. És a dir, la via directa per tenir-la és haver nascut al seu territori. En canvi, a Espanya, que és un país tradicionalment d’emigració, el criteri principal és amb la via de la línia sanguínia. És a dir, la nacionalitat passa de pares a fills. D’altra banda, els països també tenen establerta la manera d’aconseguir-la mitjançant altres vies.
Com s’arriba a la situació d’apatrídia?
El conveni ens diu que es pot arribar a ser apàtrida perquè tenies una nacionalitat d’un estat que ha desaparegut, per decisió d’un govern o perquè s’ha produït un conflicte entre dues legislacions.
Què va significar la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides de 1954?
És la primera. És la pedra angular del règim internacional de protecció de les persones que es troben en aquesta situació. Va proporcionar una definició i unes normes mínimes de tractament per a aquest conjunt de la població, com per exemple el dret a poder accedir a una feina, a tenir una llar o a l’educació.
I la de 1961?
Aquesta es va fer per reduir els casos d’apatrídia. Establia les situacions limitades en què els es tats podien privar una persona de la seva nacionalitat.
Com afecta l’apatrídia als menors?
El menor està en una situació de més vulnerabilitat. S’ha de tenir en compte la Convenció de les Nacions Unides, que protegeix els drets dels menors com per exemple, poder accedir a l’educació… Això, en els casos dels adults no es preveu.
JOSEP CARVAJAL
BLACKSMITH
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet
Llegeix aquest contingut en català aquí
Josep Carvajal discovered at his 14 years old what will mark him for life: working the iron. Nowadays, 70 years old, an industrial building in Alcoletge (Segrià) gathers his whole career as a blacksmith. Balconies, lamps and, above all, bells are the wide collection of pieces crafted in the forge, his crown jewel, that kept with him during the 56 years career as an iron worker.
He describes himself as a craftsman and considers that that is what makes his task different and unique, since only a few know so well as himself the forge universe. For this reason, he has the honour of being the only one who can ring the bells of the Seu Vella de Lleida and he is the utmost responsible.
This charge have led him to live anecdotes, for example the visit of Mónica Terribas in his workshop, 2015 was the year when the journalist was invited to the transfer act of the gothic bell Mónica, that had to be transferred to Germany to be repaired.
JOSEP CARVAJAL
FORJADOR DE METALL
Read this content in English here
El Josep Carvajal va descobrir als 14 anys allò que li marcaria la vida: treballar el ferro. Ara, amb 70, una nau industrial a Alcoletge (Segrià) recull tota la seva trajectòria com a forjador. Balcons, làmpades i, sobretot, campanes formen una àmplia col· lecció de peces fetes amb forja, la seva joia de la corona, que l’ha acompanyat durant els 56 anys de trajectòria com a treballador del metall.
Es descriu com un artesà i considera que això és el que fa diferent i única la seva tasca, ja que pocs coneixen tan bé com ell el món de la forja. Tant és així que té l’honor de ser l’única persona que pot tocar les campanes de la Seu Vella de Lleida i n’és el màxim responsable.
Aquest càrrec l’ha portat a viure anècdotes com la visita de Mònica Terribas al seu taller, quan l’any 2015 la periodista va ser convidada a l’acte de trasllat de la campana gòtica Mònica, que havia de ser transportada a Alemanya per ser reparada.
Miquel Pascual, Víctor Naharro i Andrea Pacha
Grups d’encaputxats agredeixen periodistes i membres d’ONGs
La frontera entre Turquia i Grècia viu una nova situació de crisi després que Turquia trenqués ‘de facto’ l’acord migratori amb la UE. El flux migratori cap a Europa s’ha intensificat i ha topat amb l’oposició frontal del govern grec, que ha desplegat recursos per evitar l’entrada de migrants i ha informat que denegarà les sol·licituds d’asil de totes les persones que entrin il·legalment durant aquests dies, tot i l’opinió contrària de l’ONU.
Això ha generat situacions de tensió en diversos punts del país i que han acabat derivant amb la mort d’un nen refugiat davant de les costes de Lesbos. En primer lloc, a la frontera terrestre que separa Turquia i Grècia, separada pel riu Evros, on centenars de migrants han intentat travessar la frontera a través del riu, 193 dels quals han estat detinguts per les autoritats gregues. L’altre punt de tensió és les illes del mar Egeu, sobretot Lesbos i Quios. Allí, s’han vist imatges de la guàrdia costanera intentant impedir l’entrada d’immigrants en pastera fins i tot amb trets. Aquests enfrontaments van acabar provocant la mort del nen refugiat ofegat després que bolqués la seva embarcació.
EL PAPER DE LES ONG
Aquesta situació no posa les coses gens fàcils a les organitzacions humanitàries que ajuden a rescatar migrants. Però si amb això no n’hi hagués prou, aquestes i els mateixos migrants s’han trobat amb el rebuig de part de la població. Més concretament, grups d’extrema dreta s’han organitzat a Lesbos per evitar l’arribada de migrants i han acabat agredint a aquests migrants, a membres de les ONG i també a periodistes.
L’organització basca Zaporeak, desplaçada a Lesbos, va denunciar diumenge que els seus membres havien estat agredits per un grup encaputxat, que també els havia destrossat el cotxe durant una manifestació, que va coincidir amb el desplaçament de l’ONG fer les tasques de distribució d’aliments entre els refugiats. El periodista alemany Michael Trammer també va informar que havia estat atacat per un “grup feixista” i va denunciar atacs a les organitzacions d’ajuda humanitària desplaçades a l’illa.
Aquests atacs no són fortuïts, ja que els grups agressors han establert barricades a la carretera entre Mòria i Mililini, la ciutat més propera, que serveixen com a control per detectar si la gent que circula és grega, migrant o es tracta d’organitzacions humanitàries, segons informen periodistes desplaçats al terreny com Hibai Arbide i Ane Irazabal.
A més, aquests periodistes també denuncien a Twitter que aquests grups “feixistes” compten amb la complicitat de la policia, que no actua per fer-los fora o evitar les agressions, sinó que la policia es dedica a dir que “té altres coses a fer” o que “no poden fer res”. Irazabal relatava una conversa amb un policia on l’agent l’advertia que hi havia “controls improvisats de gent enfadada” -referint-se als grups d’extrema dreta- que ho trencaven tot quan veien un cotxe de lloguer.
Tensió perllongada
Els aldarulls a Lesbos i Quios no van començar aquest cap de setmana, sinó que van començar dimecres i dijous de la setmana anterior també relacionats amb el tema dels refugiats, però en aquest cas com a rebuig a la intenció del govern a construir nous camps de refugiats “tancats” a les illes.
Dimecres i dijous els habitants de les dues illes del mar Egeu van convocar vaga i van milers de persones van sortir a protestar, fet que va provocar enfrontaments amb la policia, que els va voler dissuadir amb gasos lacrimògens. Finalment, els aldarulls van acabar amb més de 60 ferits lleus, 43 dels quals van ser policies, segons un portaveu de la mateixa policia.
Tanmateix, els manifestants en contra dels camps de refugiats no estan relacionats amb l’extrema dreta que ha atacat en les últimes hores, sinó que la vaga i les manifestacions van estar convocades per sindicats propers al Partit Comunista, mentre que el govern del país està format pel partit conservador Nova Democràcia.
Els habitants s’oposen a la idea de crear camps a les illes, ja que consideren que s’ha convertit en una “gran presó de migrants” i aposten per construir centres de registre i que després els migrants siguin traslladats a la Grècia continental. Tot i les protestes, el govern encara segueix apostant per tancar els camps actuals, clarament superpoblats -hi consten 38.000 persones i la capacitat teòrica és de 6.000- i amb molt males condicions per a les persones per tal d’obrir unes noves instal·lacions tancades a Lesbos, Quios i Samos.
Read more
La Supercopa femenina ha generat controversia a causa del 10-1 de la final que posa en debat el model de competició a Espanya
Diumenge 9 de febrer al matí, l’estadi Helmántico de Salamanca va viure una jornada pel record. No només perquè va acollir la final de la primera Supercopa d’Espanya femenina de la història, sinó pel que va significar el propi partit. El matx enfrontava el FC Barcelona contra la Reial Societat i va acabar amb un marcador final de 10 a 1 a favor de les blaugrana.
Aquest resultat significa el marcador amb més diferència de gols en qualsevol final de futbol espanyol, tan masculí com femení. L’anterior precedent data de l’any 1988, quan l’Oiartzun basc es va imposar per 8 a 0 al CF Porvenir de Madrid, a la final de Copa de la Reina femenina.
El Barça havia arribat a la final després d’imposar-se a les semifinals a les campiones de lliga, l’Atlètic de Madrid, per 2 a 3, mentre que la Reial Societat va eliminar el Llevant per un ajustat 1 a 0. Tot i que al maig, les de Donosti van guanyar la final de la Copa de la Reina davant de l’Atlètic de Madrid, la final del diumenge no va tenir color. Ja al minut 5 de partit, el Barça anava guanyant per 2 a 0 i a la mitja part s’hi va arribar amb un resultat de 6 a 0.
«La Federació haurà de valorar si volia que l’única opció fos que patíssim aquesta humiliació»
Gonzalo Arconada
Entrenador Reial Societat.
La golejada ha suscitat un debat sobre el nivell dels diferents equips i el format de la competició que va iniciar el tècnic de la Reial, Gonzalo Arconada, en la roda de premsa posterior al partit. “Tots els equips sentim que no podem competir contra aquest Barça”, l’únic equip completament professional del país.
Seguidament, va apuntar a la Federació, dient que haurien de valorar si volien que el “seu equip patís aquesta humiliació”, en relació al format de la competició, amb dos partits en una mateixa setmana. L’ex-jugadora del Barça Vero Boquete anava en aquesta línia en unes declaracions al diari El País: “s’enfrontaven el Barça contra la Reial, que en realitat es un equip semiprofessional. Amb un onze tan just, jugar dos partits en quatre dies els va costar car”.
Superioritat només nacional
Les diferències entre els equips de futbol femení es fan evidents quan s’analitzen els pressupostos que dels clubs de la lliga femenina espanyola. El Barça sosté el pressupost més alt del futbol espanyol, amb uns 3.5 milions -de base, sense comptar les aportacions dels patrocinadors i dels premis UEFA-. Els següents a la llista són els dos semifinalistes de la Supercopa, l’Atlètic i el Llevant amb 1,8 milions. A continuació els segueix la Reial Societat, amb un pressupost aproximat de 1,2 milions.
No obstant això, la diferència més notable apareix amb els equips femenins independents que no compten amb el suport d’un equip masculí. Aquest és el cas del club tinerfeny del Granadilla i el Logroño, els pressupostos dels quals no pugen dels 600.000.
Tot i sustentar el pressupost més alt en l’àmbit dels equips femenins espanyols, si s’amplia la mirada cap a la resta d’equips femenins internacionals, els 3.5 milions d’euros del Barça perden força quan es comparen amb els 8 milions d’euros que conformen el pressupost del Olympique de Lyon, equip que va derrotar al Barça a la final de la Champions amb un 4-1.
L’equip francès compta amb la davantera Hegerberg, que va sumar 53 gols a la temporada anterior. El seu salari mensual brut és d’uns 50.000 euros. Aquesta dada evidencia la diferència amb els salaris de les jugadores espanyoles, que estan pactant al conveni col·lectiu un salari mínim de 16.000 euros anuals. Les jugadores de la lliga femenina estat-unidenca tenen un salari anual base de 100.000 dolars. Les jugadores alemanyes, per una altra banda, és de 4.000 aproximats al mes.
Una diferència massa gran?
Arrel de l’impactant resultat de la final de la Supercopa femenina, on el Barça va marcar 10 gols a l’equip basc, ha derivat una polèmica mediàtica en relació a la distinctiva diferència econòmica i de recursos de l’equip blaugrana sobre la resta de clubs que conformen el conjunt d’equips de la lliga femenina. Aquest resultat ha estat interpretat de diverses maneres, com es pot veure amb les declaracions de Gonzalo Arconada i amb la resposta de Maria Teixidor -responsable de la secció femenina-.
«El futbol femení encara està en creixement i al màxim rendiment, les realitats encara no estan prou igualades»
«És qüestió de temps que les forces s’igualin més. És com sempre ha funcionat: equips dominadors que deixen de ser-ho quan els rivals guanyen experiència i poder”
Natalia Arroyo
Periodista del diari ARA i seleccionadora catalana
En relació a aquest resultat i les conclusions del 10-1, Natàlia Arroyo -ex-jugadora de futbol, periodista i actual seleccionadora de la Selecció femenina de Catalunya- determina que el resultat de la final no s’ha d’entendre necessàriament com un fet positiu o negatiu ni és greu, humiliant o perillós, és, explica, esport al màxim nivell. La redactora de l’’Ara’ assenyala l’exageració que s’ha realitzat del resultat, com si fos un marcador que es veu exclusivament al futbol femení. Exposa que aquestes golejades també tenen lloc a la Champions masculina, i que aquesta tendència és fruit de les diferències econòmiques entre els equips, que van en augment.
“El futbol femení encara està en creixement i al màxim rendiment, les realitats encara no estan prou igualades”, manifesta l’ex-jugadora, “és qüestió de temps que les forces s’igualin més”. Segons Arroyo, la superioritat actual del Barça s’ha d’entendre com un desafiament perquè la resta d’equips apliquin les mesures necessàries per a equiparar-s’hi. Atribueix aquest fenomen a cicles esportius: “és com sempre ha funcionat: equips dominadors que deixen de ser-ho quan els rivals guanyen experiència i poder».
Un mateix format, moltes diferències
El passat desembre, la RFEF va acordar celebrar per primera vegada la Supercopa Femenina, amb el mateix format que s’havia acordat per la masculina: una final a quatre, on hi havien de participar les finalistes de copa (Reial Societat i Atlètic de Madrid) i el Barça i el Llevant, com a segon i tercer equips de la classificació de Lliga de l’any passat -el campió Atlètic de Madrid ja tenia dret a participar-hi com a finalista de copa.
La idea de la federació era la de “fer més atractiva la cita” i fomentar l’esport”. A la pràctica, aquestes dues competicions han tingut diferències notables, començant per la localització escollida. La Supercopa Masculina va viatjar fins l’Aràbia Saudita, mentre que la femenina s’ha disputat a l’Helmántico de Salamanca.
En ambdós casos es va aturar les seves respectives lligues per tal que no s’haguessin de posposar partits. Tot i això, en aquest aspecte també hi ha una diferència important. A la Supercopa masculina es van quadrar els horaris perquè no coincidissin amb cap partit, ni de Copa del Rei masculina ni de 1a. Divisió femenina. En canvi, la situació de la Supercopa Femenina ha estat diferent. La primera semifinal (Reial Societat-Llevant) es va disputar dimecres a les 20.00, coincidint amb un Mirandés-Villarreal de Copa del Rei masculina, competició organitzada per la mateixa Federació. El dijous a la mateixa hora es disputava la segona semifinal, entre Barça i Atlètic de Madrid. No va coincidir amb un, sinó amb dos partits de la Copa del Rei: el Reial Madrid-Reial Societat i el propi Barça-Athletic Club.
La final entre Barça i Reial Societat es va programar diumenge a les 12.00, horari de poca audiència televisiva i coincidint amb un Espanyol-Mallorca de Primera Divisió masculina.
La Cadena SER ha revelat que la directiva de Bartomeu estaria ocultant els errors de la seva gestió a través d’una empresa que emet continguts desfavorables a mitjans, precandidats a la presidència i jugadors i exjugadors del club blaugrana
L’espai La Llotja de SER Catalunya va informar ahir d’una investigació que acusa el Barça d’haver contractat una empresa externa, I3 Ventures, per millorar la imatge de la directiva i del president Bartomeu i, a més, desprestigiar persones que es consideren opositores, com Víctor Font, Laporta, Jaume Roures, Guardiola i Xavi.
Segons la investigació, el Barça hauria gastat al voltant d’un milió d’euros perquè aquesta empresa creés comptes falsos “no oficials” a xarxes socials com Twitter i Facebook amb publicacions que danyaven la imatge de persones contràries a la directiva i, fins i tot, els jugadors de l’actual primera plantilla Piqué i Messi i l’ANC i Òmnium Cultural.
El pagament del prop d’un milió d’euros invertit s’ha fet de manera fragmentada, dividit en sis factures diferents abonades des de diferents departaments. Els investigadors argumenten que aquesta forma de pagaments, amb abonaments de menys de 200.000 euros, permet fer despeses sense passar per la Junta Directiva, on s’haurien de justificar.
Un cas documentat
La mateixa SER va publicar un informe de Nicestream, la companyia que alberga també I3 Ventures, que l’empresa hauria enviat al Barça i que demostra que I3 Ventures és la propietària de la web Respeto y deporte, associada a la pàgina de Facebook amb el mateix nom i que seria un d’aquests comptes falsos.
Sique Rodríguez, cap d’esports de la Cadena SER Catalunya, ha fet incís en què la parella de periodistes Adrià Soldevila i Sergi Escudero porten treballant en el cas més d’un any i mig.
Altres comptes com Sport Leaks, Justicia y Diálogo en el Deporte, Respeto y Deporte i Alter Sports són exemples d’altres comptes presumptament controlats per I3 Ventures. L’empresa encara no s’ha pronunciat respecte de les informacions, però tant la seva pàgina web com la de Nicestream han estat suspeses al llarg d’aquesta nit, tot i que actualment ja estan en funcionament.
Les reaccions
La primera informació del migdia de dilluns 17 va ser desmentida pel FC Barcelona en un comunicat, on es reconeixia que I3 Venture és una empresa contractada pel club, però es negava “qualsevol vincle amb aquests comptes i, si es demostrés algun tipus de relació, el club rescindiria immediatament la seva relació contractual”. No obstant, 24 hores després de que aquestes acusacions veiessin la llum, el FC Barcelona ha rescindit el contracte amb l’empresa en qüestió. El dirigent del club blaugrana s’ha reafirmat en la intenció que tenia el contracte signat amb I3 Ventures.
Cap jugador del club s’ha pronunciat al respecte i tampoc ho han fet membres amb passat al club esquitxats com Xavi, Puyol i Guardiola. En canvi, el diverses vegades candidat a la presidència Agustí Benedito, també va demanar la dimissió del president i hi va afegir: “no quedaran impunes”.
Nou incendi a Can Barça
Des de l’inici de l’any 2020, la polèmica ha envoltat constantment el Barça i la seva Junta Directiva. Tot va començar amb la Supercopa i tot el que va envoltar la destitució d’Ernesto Valverde. La visita a Xavi a Qatar i tot el ball de noms que van sonar per la banqueta perquè finalment acabés arribant Setién, va generar moltes crítiques sobre el projecte d’equip.
Tot i la contractació del nou tècnic, l’ambient no es va calmar, ja que l’equip es trobava en ple mercat d’hivern de fitxatges. El debat sobre la contractació d’un davanter centre i les vendes de jugadors de la cantera per fer calaix van seguir cultivant la mala maror. Tot va esclatar a principis de mes, quan Abidal va donar una entrevista al diari Sport on acusava als jugadors de ser poc professionals, fet que va provocar la rèplica del capità Messi a Instagram.
Tot plegat, un nou sisme que ha agitat la sales de decisió del club. Caldrà veure ara si la directiva blaugrana es planteja emprendre accions legals com ja ha apuntat aquest dimarts, davant d’unes acusacions que posen realment en entredit la gestió de Bartomeu i el seu equip.
Read more🚨 EXCLUSIVA @La_SER
— Què T’hi Jugues (@QueThiJugues) February 17, 2020
📌 Les proves que demostren que I3 Ventures està darrere dels comptes no oficials del @FCBarcelona.
via @SiqueRodriguez @LaLlotja #QuèThiJugues!
Tots els detalls aquí i en directe @ellarguero 👇🏻👇🏻https://t.co/fZhnu3UcNX
Ruletes i llums. Pòquer. Sales amb intimitat. Apostes esportives i premis especials. Addició. Ludopatia. El joc s’ha estès per l’Estat espanyol de manera exponencial durant l’última dècada. Sempre han estat; sempre hi ha hagut màquines de jocs i cases d’apostes. Però l’augment d’aquesta addicció està sent ara especialment rel·levant. Alguns el consideren ja un problema de salut pública. Més de 200.000 persones a l’Estat tenen trastorns derivats del joc, segons l’Observatori Espanyol de Drogues i Addiccions.
Els joves són el col·lectiu que més ha entrat a les apostes. Homes joves, entre 20 i 29 anys. Segons un estudi de l’Associació Espanyola d’Apostadors per Internet, el 89% dels apostadors són del gènere masculí, i la dècada dels 20 anys és en la que més tirada tenen les apostes.
Internet, convé subratllar, ha fet que els menors de 25 anys siguin encara més vulnerables enfront del joc. Evita els filtres dels amics i familiars, els primers col·lectius en detectar un comportament estrany o abusiu. A més a més, la internet també posa més fàcil l’accés a persones menors, que no tenen impediments físics i poden falsejar sense massa complicacions la seva edat.
El registre de persones que tenen prohibit l’accés a establiments de joc és un reflex de la participació dels joves a les apostes. Des del 2012, la dada d’aquest registre del tram d’edat d’entre 18 i 25 anys s’ha doblat. Al total de la població l’augment també és gran, del 40%, però es concentra sobretot en els joves.
Però la dada de la despesa en apostes a Espanya també és clarificadora. Aquesta xifra, tot i baixar sempre alguns punts el tercer trimestre, ha augmentat exponencialment al llarg dels anys, fins arribar als 711 milions d’euros l’octubre del 2018. Això suposa una crescuda de més del 400% des del juliol de 2013, 600 milions més en tan sols 6 anys.
Lleis sense desenvolupar
Les apostes són totalment legals. Però han sorgit moviments de protesta que demanen una regulació més estricta per posar fre a l’augment del joc. L’Estat central té la competència exclusiva en matèria d’apostes en línia, però en apostes físiques fixa un marc legal comú i són les comunitats autònomes les responsables de desenvolupar les regulacions.
Les mesures comunes a les regulacions de les CCAA són la distància entre centres educatius i les sales d’apostes, i la distància que ha d’haver-hi entre les mateixes sales. Les distàncies, per una banda, fan que les sales no es puguin apropar als llocs on freqüenten els menors, i, per altra banda, eviten una concentració de sales de jocs en zones concretes de la ciutat. No obstant això, cada comunitat agafa la distància que estima convenient. Per exemple, mentre que a la Comunitat Valenciana s’està estudiant implantar un perímetre d’un quilòmetre entre les cases d’apostes i les escoles, a Astúries aquesta xifra és de 100 metres.
El fenomen ha sigut diferent en cada comunitat, dependent del model de regulació. Hi ha comunitats pioneres en la regulació del sector, ja sigui pel control de noves llicències, com és el cas del País Basc, o per una fiscalitat més dura de les apostes, com a Catalunya. Però altres comunitats com Madrid, Aragó i Andalusia han optat per la liberalització del sector; això ha portat a l’augment exponencial de les apostes de manera localitzada en barris de rendes baixes.
Amb l’arribada del problema al debat mediàtic, gairebé tots els governs autonòmics han reaccionat, i molts plantegen canvis legals o reglamentaris durant el pròxim any. Alguns, com el govern navarrès o el madrileny, per exemple, han cancel·lat la concessió de noves llicències de cases d’apostes amb moratòries d’uns mesos, amb la intenció de preparar regulacions més restrictives.
Però una bona part del problema no està en les apostes físiques, sinó en les apostes en línia. Aquí, la regulació del joc en línia, competència de l’Estat central, ha sigut mínima, sobretot a l’àmbit de la publicitat i la imatge de les empreses d’apostes, una escletxa que les han permès normalitzar-se en la societat.
Màrqueting: una eina per normalitzar les apostes
La legislació no només és laxa amb les cases d’apostes en sí, sinó que també ho és amb la publicitat que poden fer les empreses d’apostes. De la mateixa manera, l’àmbit on la legislació és més estreta és internet, fet que dona una llibertat molt gran per parlar d’apostes i que les empreses s’hi anunciïn.
Això provoca que apareguin anuncis de diverses empreses d’apostes quan es navega a la xarxa i a les diferents xarxes socials. Com que els anuncis a les xarxes socials moltes vegades apareixen segons les teves recerques anteriors, les persones a qui apareixen els anuncis són jugadors o persones que han buscat sobre apostes.
A més, les grans plataformes d’internet no tenen polítiques d’empresa que s’oposin a fomentar les apostes. Per exemple, Youtube és una plataforma molt restrictiva amb les drogues, el llenguatge ofensiu o els drets d’autor. En canvi, pel que fa a les apostes, no es posa cap tipus de restricció i es tracta com un altre tipus d’entreteniment.
Però un dels fenòmens més importants pel que fa a les apostes i la xarxa són els tipsters. Aquestes figures han aparegut, normalment en forma de compte de Twitter o Facebook, i es dediquen a recomanar apostes de diferents esports, com combinar aquestes apostes perquè puguin aportar el major benefici possible, segons ells.
El seu impacte és força elevat, ja que hi ha comptes que gairebé arriben als 100.000 seguidors a Twitter i tenen una comunitat força important que els segueix. A més, en alguns casos, això també es trasllada en canals de Telegram on hi ha un tracte més proper entre el tipster i l’usuari.
La publicitat en televisió i ràdio
En canvi, la llei sí que presenta algunes restriccions pel que fa als anuncis que poden passar per la televisió i ràdio, sobretot pel que fa als horaris que es poden emetre. La legislació vigent només permet emetre anuncis de jocs (ruleta, pòquer, apostes,…) entre les 22 h. i les 6h. i els programes dedicats a atzar i apostes només es poden emetre entre la 1 i les 5 de la matinada.
Tot i això, la llei presenta una escletxa que aprofiten, en gran mesura, les cases d’apostes per anunciar-se. I és que aquesta restricció horària desapareix en els esdeveniments esportius, ja que es permet fer anuncis d’apostes durant les retransmissió sense cap restricció horària.
Això, s’afegeix a què gran part del volum de joc són les apostes esportives, fet que fa que es pugui apostar en l’esdeveniment que s’està mirant per televisió o escoltant per la ràdio. Així, no és estrany veure com a la mitja part dels esdeveniments esportius, amb audiències elevades, la majoria d’anuncis que es passin siguin de cases d’apostes i utilitzant personatges famosos com a protagonistes dels seus anuncis.
El paper del periodisme
El CAC ha demanat en diverses ocasions canviar la regulació del joc en línia per fer-la encara més restrictiva. Lluny d’això (a excepció de la CCMA que ha prohibit els anuncis relacionats amb el joc), veiem com els mitjans de comunicació estan ajudant a normalitzar el joc i les apostes, tot i l’evident risc de ludopatia al qual deriven.
No només accepten els anuncis, sinó que molts programes esportius tenen continguts patrocinats per aquestes cases d’apostes. A més, com que la majoria de programes esportius de televisió i ràdio coincideixen en la franja horària on es poden anunciar les cases d’apostes (late night), també tenen continguts patrocinats on s’incentiva apostar i es fan ofertes per, en teoria, poder guanyar més diners.
Tornant a les xarxes socials, aquests mateixos programes també fan el mateix a Twitter o a Facebook o, fins i tot, a Youtube també hi ha alguns canals amb continguts de periodisme esportiu patrocinats per cases d’apostes. A més, i com a últim exemple, el diari més llegit a Espanya, el Marca, compta amb la seva pròpia casa d’apostes: Marca Apuestas.
Aquesta tasca de normalització, a més, es veu reforçada per les pròpies institucions i entitats esportives. La Lliga de Futbol Professional, l’Eurolliga de bàsquet i moltes altres competicions compten amb una casa d’apostes com a patrocinador oficial. Tanmateix, 19 dels 20 equips de primera divisió de futbol masculí (menys la Real Sociedad) tenen una casa d’apostes com a patrocinador, a diferència de països com Itàlia o Holanda on està prohibit que els equips de futbol llueixin patrocinis de cases d’apostes.
En definitiva, la legislació és l’única forma d’aconseguir que les cases d’apostes segueixin estant normalitzades en la societat, ja que els actors que hi influeixen no tenen cap tipus d’interès en deixar-ho de banda. I és que les cases d’apostes cada cop inverteixen més en publicitat i això deriva en més beneficis per mitjans de comunicació i institucions. I ja se sap, que els beneficis econòmics sempre acostumen a prevaldre davant els problemes de la societat.
Read more