La febre del ‘mosquit’

Des que va arribar a Barcelona, ara fa tres anys, Dembelé ha estat lesionat gairebé un any

Només havien transcorregut 26 minuts de joc quan Ousmane Dembelé va haver d’abandonar el terreny de joc. Una desafortunada acció a l’àrea rival el va obligar a retirar-se del partit contra el Borussia Dortmund a la Champions, on partia com a titular. Després de tres dies de silencis i presagis, les exploracions mèdiques van confirmar aquest divendres que el francès estarà lesionat fins el febrer de l’any que ve. El motiu, una afectació muscular al bíceps femoral de la cuixa dreta.

Aquesta nova lesió es suma a un reguitzell de baixes que, en total, han apartat a l’atacant durant 300 dies de la disciplina blaugrana. Quasi un any sense estar disponible per Valverde. El traspàs més car de la història del Barça, signat per substituïr a Neymar, no ha conseguit mantenir una regularitat des que va arribar al Camp Nou ara fa tres anys. Aquesta xacra l’ha allunyat, i molt, del rendiment que va mostrar tant a Rennes com a Dortmund i de les expectatives que els culés van generar en el moment del seu fitxatge.

Com el seu compatriota Samuel Umtiti, qui porta arrossegant molèsties des de principis de la temporada passada, Dembelé també tractarà la seva lesió a Qatar amb un mètode conservador dirigit pel cos mèdic de la Federació Francesa i supervisat pels facultatius del Barça.

Tres anys marcats pels trencaments musculars

El 16 de setembre de 2017 al camp del Getafe, Dembéle disputava el seu primer partit de lliga com a titular amb la samarreta del Barça. Aquell partit també va suposar la seva primera lesió muscular en la seva curta carrera. Al minut 28 de partit, el francès va provar de fer una passada de taló i en aquella jugada es va trencar el tendó del bíceps femoral de la cama esquerra.

L’extrem va haver de passar pel quiròfan i va haver d’estar 4 mesos fora dels terrenys de joc. El mes de gener de 2018, va tornar a trepitjar la gespa en un partit de Copa del Rey contra el Celta i només 10 dies després va recaure de la seva lesió, estant així un mes més de baixa.

Després d’una primera temporada complicada marcada per les lesions i els seus problemes d’adaptació, Dembéle va començar el seu segon any a can Barça destapant-se com un bon golejador (12 gols a la primera volta en totes les competicions) i sent un jugador important. Tot i això, aquest bon rendiment va quedar tapat per les informacions sobre els seus retards i absències als entrenaments i la seva poca professionalitat a l’hora de portar una bona dieta. 

Tanmateix, de cara al 2019, s’esperava que el francès –de només 21 anys- madurés i es consolidés a l’equip veient el decebedor rendiment de Coutinho, la seva major competència a la davantera. Però, mai més lluny de la realitat, aquest any ha estat marcat per cinc trencaments musculars al bíceps femoral, dos a la cama dreta i tres a l’esquerra –la cama que es va haver d’operar el 2017-.

Cada cop més competència a la davantera

Antoine Griezmann en la seva presentació amb el Barça
Ansu Fati durant el seu debut contra el Real Betis

Amb l’arribada de Griezmann a l’estiu i l’aparició del jove Ansu Fati, Dembélé cada cop ha tingut més cara la seva posició. Aquesta situació encara s’ha agreujat més pels problemes musculars esmentats i dos partits de suspensió per insultar l’àrbitre. Finalment, quan per primer cop a la temporada encadenava dos partits seguits com a titular, va caure lesionat i va marxar del camp amb llàgrimes als ulls, visiblement dolgut.

I és que en la seva tercera temporada al club, el fitxatge més car de la història del Barça s’ha trobat que el seu cos és el seu màxim rival. Moltes informacions justificaven les seves lesions per la seva “mala vida” com a professional del futbol, però aquesta temporada el francès havia millorat en la seva preparació física. Tant ell com el club són lluny de trobar una solució perquè qui havia de ser el substitut de Neymar tingui continuïtat en un equip on cada cop hi ha més competència i cada cop hi ha menys expectatives amb l’extrem francès tot i només tenir 22 anys.

Read more

La metamorfosi de la lectura exclou Kafka

Els joves es desplacen dels llibres a la pantalla i deixen de banda els clàssics

Nou de cada deu joves de 18 a 25 anys gaudeixen de la lectura de llibres, però només un 20% reconeix fer-ho diàriament durant el seu temps lliure.
Els joves llegeixen. I ho fan més que mai. Xarxes socials, lectures de la universitat, subtítols a les sèries i pel·lícules. Ara bé, la lectura està patint una metamorfosi pel que fa al contingut i a la seva freqüència.

Els llibres clàssics de la literatura universal es converteixen paulatinament en les millors sèries de Netflix. Molts joves estudiants, a més, reconeixen no tenir ganes de llegir quan arriben a casa, ja que “a la universitat ens manen moltes lectures i el cap necessita descansar”, admet Laura Polo, estudiant de la Pompeu Fabra.

La freqüència ha baixat

Els resultats d’una enquesta formulada a joves expliquen que els agrada molt llegir. De fet, de les possibles respostes a la pregunta “t’agrada llegir”, que estaven graduades del 1 al 5, el 85% se situen entre les opcions 4 i 5, és a dir, m’agrada i m’agrada molt.

Donats aquests resultats, com s’explica que, paral·lelament, un 91’4% de tots els enquestats assegurin que la freqüència de la lectura ha baixat entre la societat més jove?

Mireia Ruiz, estudiant de Periodisme, li agrada a llegir però admet que des que està a la universitat llegeix menys. “Vivim en la societat de la immediatesa. No podem esperar 300 pàgines a conèixer el final d’una història”.

De la mateixa manera que Ruiz, un altre estudiant de 20 anys, Marc Segués, creu que la responsabilitat rau en el contingut audiovisual, el qual “requereix una actitud passiva. Som una societat cansada i llegir requereix una actitud proactiva”. La passivitat respecte la lectura fa que només un 20% de la mostra asseguri llegir diàriament.

Llegeixen per obligació

Llegir per plaer o per imposició acadèmica, aquesta és la qüestió.  Que els joves ja no llegeixen llibres ha quedat palès, però és important recalcar que els pocs que s’ham nodrit de la literatura universal ho han fet per imposició acadèmica. En general, la tònica cau a haver llegit aquests llibres durant l’època de batxillerat, en què es podiae escollir l’assignatura de Literatura Universal.

Així doncs, tot i que El Petit Príncep segueix sent un dels clàssics que ningú abandona, la lectura en paper de clàssics mundials  està quedant obsoleta.
Els llibres de feminisme, ecologisme i política son els que actualment venen més exemplars a les llibreries, mentre que els clàssics mantindran el seu oxigen gràcies a les obligacions acadèmiques de l’escolarització secundària no obligatòria i de les carreres relacionades amb les humanitats.

Una metamorfosi de la lectura on Kafka no en serà l’autor, però tampoc ho seran les germanes Brönte, el rus Tolstói o el clàssic dels clàssics Homer

Read more

Orange entra al sector bancari

L’empresa francesa confirma l’arribada de les grans empreses tecnològiques al món de la banca

“El mòbil comença a ser el principal canal de relació bancari, i Orange vol jugar un paper rellevant en aquest nou escenari, amb una oferta competitiva, simple i disponible en qualsevol lloc i moment”. Aquestes són les paraules de Narciso Perales, director general d’Orange Bank, sobre la incursió de la companyia de telecomunicacions francesa al món de la banca digital.

Orange Bank planteja una oferta innovadora de banda 100% mòbil per als seus clients. Això permetrà als seus consumidors gaudir d’un compte corrent sense despeses ni compromisos amb IBAN espanyol, un compte estalvi amb una remuneració d’un 1% d’interès per dipòsits de fins a 20.000 euros i una targeta de dèbit.

L’èxit d’Orange Bank a França, on van adquirir el 65% de Groupama Banque i van obrir camí per explorar el sector, ha propiciat l’expansió a Espanya del vessant bancari de l’empresa. “Un dels nostres valors diferencials radica precisament en ser un banc que no ve la banca”. Perales exemplifica d’aquesta manera el blanc que Apple, Amazon, Google i la mateixa Orange anhelen. La renovació del sector no es deslligarà de l’ombra de les grans empreses de tecnologia.

Les noves ‘fintech’ han sembrat cert recel a la banca. El sector bancari té por que no juguin amb les mateixes regles de joc. La presidenta del Banc Santander, Ana Botín, criticava les tecnològiques acusant-les de no pagar “la part justa d’impostos” en el negoci bancari.

La banca coincideix que l’interès d’aquestes companyies no és només desenvolupar l’activitat pròpiament bancària, sinó aplicar la seva experiència en temes com la gestió de dades per competir en les parts més rendibles dels serveis financers, com els mitjans de pagament.

En aquest sentit, Santiago Carbó, director executiu de l’Observatori de Digitalització Financera, considera que si cap gran tecnològica ha comprat encara un banc és precisament perquè no volen afrontar restriccions en l’àmbit territorial i del tractament de la informació, ja que les ‘BigTech’ “tenen liquiditat suficient per adquirir grans entitats”.

Ester Oliveras Sobrevias, especialista en finances de la UPF, apunta que tant les fintech com la banca tradicional “han de complir amb uns requisits legals rigorosos”. Així doncs, per Oliveras aquestes grans companyies “no suposen perill pels consumidors”, però si un “canvi de model per la banca tradicional”.

L’experta apunta tres possibles models al sector. Alguns bancs volen resistir-se a “l’encant fintech” i busquen el desenvolupament tecnològic a nivell intern, d’altres utilitzen la tecnologia desenvolupada per altres i, finalment, algunes ‘fintech’ estan creixent per convertir-se, elles mateixes, en grans empreses bancàries. 

“El sector bancari té por que les ‘fintech’ no juguin amb les mateixes regles de joc”

Ester Oliveras

Xavier Freixas veu en aquests nous moviments un “perill de frau” i posa com a exemple el difícil control del Bitcoin. A més, l’entrada de les empreses tecnològiques a la banca pot portar a una “inclusió financera” en països del tercer món on l’ús del mòbil és generalitzat però no hi ha un ús massiu de comptes bancaris. Freixas destaca els possibles menors costos de certes operacions bancàries i de l’enviament de diners entre persones que estan en països diferents. Tot i això, obra la possibilitat a titllar a Orange Bank de “dumping”.

Aquesta evolució del sector es veu afavorida pels nous hàbits d’ús en relació amb els diners. Plataformes com Verse o Bizum, que permeten fer pagaments i transaccions des del mòbil, o les aplicacions dels diferents bancs ja han inaugurat el camí de la banca del futur: digital, amb cada cop menys sucursals i on les companyies que vénen del sector tecnològic arriben amb la missió d’ocupar l’espai dels bancs tradicionals.

Read more

Europa desembarca al futbol africà

Algunes seleccions d’Àfrica busquen jugadors formats a Europa amb pares africans. Aquests països no tenen prou recursos per formar jugadors propis, ni per tenir lligues de futbol desenvolupades.

Pocs jugadors de futbol poden somiar a jugar a la seva selecció nacional, a ser jugadors internacionals i enfrontar-se als millors del món. Joan López Eló, Joanet, va néixer a Lleida. Fa menys d’un any jugava a la filial del Lleida Esportiu. Aquesta temporada ha fet el salt al primer equip, però, a més, té el privilegi de ser part del selecte grup d’internacionals. Però no juga amb la selecció espanyola.

Sense cap previsió, l’equip lleidatà el va avisar que tenia la possibilitat d’anar a jugar amb la selecció de Guinea Equatorial. Joanet no és guineà; però la seva mare ho és. Solament havia viatjat a Guinea Equatorial dues vegades, de visita. No obstant això, no ho va dubtar: “És una oportunitat única que em pot obrir portes”, diu. López no tenia expectatives d’entrar a la selecció espanyola. I ara és internacional.

“És una forma de retornar al país de la meva mare el que ella m’ha donat a mi”, argumenta López. En poc dies, el jugador del Lleida Esportiu estava camí de jugar en una selecció Àfrica. La coordinadora de la selecció de Guinea Equatorial portava tota la burocràcia; un visat exprés li donà la via per viatjar i jugar allà. Nova nacionalitat; nova carrera futbolística.

Joan López, però, no és l’únic espanyol a la seva selecció, ni tampoc l’únic català. De fet, la selecció amb més catalans a la seva convocatòria és, en contra de la lògica, la de Guinea Equatorial, amb 6 catalans per només 4 a la selecció espanyola.

Aquest fet no és una anècdota, ja que des de fa aproximadament dues dècades els responsables de la selecció del país van començar a buscar jugadors formats a Espanya amb familiars guineans per reforçar la seva selecció, fins el punt que aquests són majoria a la selecció -actualment n’hi ha 16 nascuts a Espanya del total de 25 convocats-.


Un dels primers casos va ser el d’Alberto Edjogo-Owono, exfutbolista nascut a Sabadell i format a la cantera de l’Espanyol. Actualment, exerceix com a periodista de Gol Televisió i acaba de publicar el llibre “Indomable”, un conjunt d’històries dedicades al futbol africà.

Guinea Equatorial és un petit país d’Àfrica meridional amb reserves de petroli i, per tant, possibilitat de tenir recursos econòmics. Va ser una colònia espanyola fins l’any 1968 i, des de llavors, com la majoria de països africans ha estat marcat per la inestabilitat política. Tal com explica Edjogo, és un país que històricament no ha tingut “infraestructures per a formar bons jugadors” i opta per portar jugadors formats a fora per tal de poder competir en el continent.

Tanmateix, la falta de recursos i la inexistència d’una lliga nacional potent no és un fet que passi només a Guinea Equatorial ni molt menys. Altres països veïns com la República Democràtica del Congo, Togo o Gabon tenen el mateix problema i s’han d’abastir de jugadors normalment provinents de les seves antigues metròpolis per completar les seleccions i tenir un nivell competitiu. 

Segons Edjogo, aquesta política ha d’ajudar al desenvolupament futbolístic dels països, ja que competir a un nivell més alt comporta l’arribada de nous patrocinadors i amb això més diners per invertir. Alguns fruits d’aquesta política són l’acadèmia Kano Sports a Guinea o el Vita Club Kinshasa, equips desenvolupats en els seus respectius països que permeten formar a talent local, i que arribi a la selecció, perquè aquesta no depengui únicament del talent que prové d’Europa. 

Tot i que la falta de recursos és un factor explicatiu en alguns països, no explica tots els casos on els jugadors formats a Europa predominen les seleccions africanes. Marroc i Algèria són dos casos clars de potències africanes que es nodreixen de talent exterior per competir al màxim nivell en el curt termini. Això difereix de països com Nigèria o Camerun, que prefereixen competir amb jugadors formats al país. Però, sobretot, és radicalment diferent a Egipte i Sudàfrica, on gairebé tots els jugadors es formen allí i a més juguen a les lligues locals, ja que són competicions amb equips amb diners i que paguen bé els futbolistes.

Europa-Àfrica: un flux bidericcional

Sens dubte, la història recent fa evident que el continent europeu i l’africà estan estretament relacionats. No només pel colonialisme sinó també per la migració. Tal com diu Edjogo, “el futbol és un reflex de la societat”, també a Europa. Això es fa palès observant les convocatòries d’algunes seleccions europees com França, Bèlgica o Països Baixos, on ja és habitual veure com gran quantitat de jugadors són fills d’africans.

Però les seleccions absolutes són només el final del camí del futbol de seleccions. Aquesta imatge ocorre, fins i tot amb més força en les categories inferiors. Per posar un exemple, les seleccions europees que més lluny han arribat al mundial sub-17 han estat França i Països Baixos. Si s’observa la confecció d’aquestes plantilles, la gran majoria estan formades per fills d’africans.

El fet que explica el camí de retorn cap a Àfrica és el moment d’arribada a les seleccions absolutes. Ser internacional absolut amb les seleccions europees és molt difícil, i és una meta que només aconsegueixen els millors jugadors de cada generació. 

Per això, només els jugadors de primer nivell són aquells que representaran a les seleccions europees. Aquells que es troben en un segon esglaó, i tenen la possibilitat de representar una selecció africana, normalment opten per representar al país d’origen de la seva família, ja que allà normalment destacaran per sobre dels jugadors formats a Àfrica.

Aquest fet es demostra veient el valor de mercat dels internacionals per seleccions africanes que han nascut o s’han format a Europa en relació als jugadors formats al propi país que representen.

Tot i aquest domini, prendre la decisió de representar una selecció no és una decisió fàcil, perquè en el moment en què es debuta a nivell absolut amb un combinat nacional només s’és seleccionable per aquell país, fet que tanca la porta a ser internacional per les seleccions europees.

Renunciar a una selecció europea pot significar també renunciar als èxits intercontinentals, ja que les seleccions africanes mai han guanyat cap Mundial absolut, ni tan sols han arribat mai a semifinals. Per això, aquests jugadors han de tenir clar que mai arribaran a representar la selecció europea a nivell absolut o bé poden voler representar el país d’origen de la seva família per qüestions sentimentals. 

Àfrica representa una gran fàbrica de talent per al món del futbol. Tanmateix, qui recull els fruits d’aquest talent és el continent europeu: el gran dominador d’aquest esport en tots els sentits. Per això, molts jugadors d’origen africà intenten retornar al continent part del que es mereix i fer gaudir als seus aficionats amb les seves seleccions.

Un clar exemple d’això és Frederic Kanouté, exjugador del Sevilla i internacional per Mali durant molt anys. Ell no va néixer allà, però tal com narra al pròleg d’”Indomable”, va sentir la necessitat de representar el país de la seva família quan era a les portes de debutar amb la selecció francesa. Havia de retornar a la “mare Àfrica” allò que el continent li havia donat a ell.

Read more

BBVA preveu un creixement d’un 1,8 % del PIB català el 2019 i d’un 1,6 % de cara al 2020

El banc presenta una revisió a la baixa del creixement econòmic en un context marcat per la incertesa 

JULEN CHAVARRÍAS I MIQUEL PASCUAL

BBVA ha presentat aquest dimecres les seves previsions per a l’economia catalana. El banc preveu una desacceleració del creixement del PIB, amb un augment de l’1,8%, fet que suposaria una dècima menys que el conjunt d’Espanya. En canvi, de cara al 2020, el creixement es preveu igual que la resta del país, amb una previsió de creixement de l’1,6%.

Durant la presentació de l’informe ‘Situació Catalunya’, l’economista en cap de BBVA Research, Miguel Cardoso, ha argumentat que aquestes previsions a la baixa del creixement econòmic venen donats per la “incertesa cap a l’economia catalana” que ha tingut una afectació negativa en l’economia del país. 

L’entitat bancària diu que la incertesa aquest 2019 ha augmentat sobretot per culpa de factors externs. Un índex desenvolupat pel mateix BBVA conclou que aquesta incertesa ve provocada sobretot pel Brexit i les tensions comercials entre Xina i els EUA. 

Pel que fa al Brexit, l’exposició del PIB de Catalunya cap a l’economia del Regnen Unit és del 2% i podria tenir una màxima afectació si la sortida del Regne Unit es fes de forma desordenada. Això sumat a les tensions comercials abans esmentades ha provocat que s’hagi frenat el ritme d’exportacions sense que s’hagi reduït la competitivitat i la demanda dels socis comercials. Això vol dir que hi ha factors que no són aquests que han afectat i reafirma la hipòtesi que la incertesa exterior pot fer “que es redueixi el flux comercial, sobretot en el sector de l’automòbil”. 

Tot i això, hi ha factors interns que el banc considera que també poden afectar l’economia, sobretot els relacionats amb la tensió provocada l’octubre després de la sentència del procés. Tot i que l’entitat considera que encara “és aviat per demostrar un impacte real”, preveu que “si la tensió del procés és temporal, l’impacte hauria de ser mínim”, d’una o dos dècimes al conjunt de l’exercici. Tot i això, “si la tensió és de continuada en el temps, els efectes podrien ser majors”. En aquesta línia, l’entitat ha observat una baixada puntual de la despesa dels residents durant la vaga del 18 d’octubre que s’ha mantingut en el temps en el cas dels estrangers.

Cardoso ha afirmat que “la falta d’acords i les regulacions en alguns sectors, sobretot el de l’automòbil preocupa i ha tingut un impacte negatiu en la venta en aquest sector”. A més, els canvis en la regulació de l’habitatge han confirmat la tendència a la baixa en el sector, que s’ha fet més palès a partir d’abril d’aquest any, amb unes vendes un 25 % inferiors a les xifres que s’observaven fins octubre de 2018.

Alentiment en la creació dels llocs de treball  

La desacceleració en el creixement del PIB –el 2018 va ser d’un 2,3% a Catalunya-, provoca també un alentiment en la creació de llocs de treball, on es preveu un “creixement entre el 0,4 i el 0,6%”. L’entitat preveu que es crearan 115.000 nous llocs de treball el 2020 i l’atur es reduirà fins a l’11%, en gran part gràcies a la política del BCE de mantenir els interessos baixos. Aquest fet fa que, tot i la desacceleració, es prevegi un context de creixement 

A diferència d’altres països europeus, gran part de la desacceleració de l’economia ve provocada per la menor demanda interna. Hi ha menys despesa a les llars i això suposa una debilitat per a l’economia catalana. Un altre factor important ha estat el menor creixement dels socis comercials. S’esperava un creixement entre un 1% i 1,5 % i l’expectativa actual és del 0,8 de cara a l’any que ve per al BBVA. Segons Cardoso, un últim factor “és l’ajustament del sector industrial, on cada cop s’observa un ajustament de caire més permanent”. El banc observa raons demogràfiques en aquest sector, on cada cop hi ha menys demanda a conseqüència de la conscienciació pel canvi climàtic de la població.

Read more

Nou capítol del caos a la banqueta espanyola: Luís Enrique torna a ser seleccionador

El partit de dilluns que va enfrontar la selecció espanyola amb Romania va acabar amb un regust agredolç per Robert Moreno. Tot i la contundent victòria per 5-0, i el gran joc desplegat per l’equip, el seleccionador va dirigir el seu últim partit al capdavant del combinat nacional després de cinc mesos com a tècnic, com a conseqüència del retorn de Luis Enrique.

El passat 18 de juny Luís Enrique deixava el càrrec de seleccionador per posar tots els seus sentits en la seva filla Xana, que va morir de malaltia el 30 d’agost. Però l’adéu de Luís Enrique ha estat realment un fins aviat, que es materialitza aquest dimarts, just cinc mesos després, amb Espanya classificada com a cap de sèrie de l’Eurocopa de l’any vinent.

Malgrat que el fins ara seleccionador, Robert Moreno, hagués agafat el relleu d’Enrique deixant clar que faria un pas al costat si aquest decidia tornar, dilluns va acomiadar-se dels seus jugadors entre llàgrimes. Després del partit, Moreno va cancel·lar la roda de premsa posterior i no va fer cap declaració. El silenci ha durat fins aquest dimarts a les 12:30 del migdia, amb la compareixença davant dels mitjans del president de la Federació Espanyola de Futbol, Luís Rubiales.

“Podem confirmar que Luis Enrique torna al seu lloc de treball”. Així començava Rubiales la roda de premsa a la sala Vilallonga de la Ciutat del Futbol de Las Rozas. Davant la polèmica que ha generat el cas on s’acusava a la Federació d’un mal tracte cap al seleccionador català, el president ha volgut aclarir que el mateix Moreno ha sigut qui ha decidit fer un pas al costat per no ser un impediment, al conèixer la voluntat de Luis Enrique de tornar a entrenar.

Aquest, és el cinquè canvi de seleccionador espanyol des de la marxa de Lopetegui. Rubiales va fulminar el basc dies abans del mundial, quan va anunciar el seu fitxatge pel Reial Madrid. Després d’ell, Hierro va dirigir l’equip a Rússia sense gaire èxit. Luis Enrique el va succeir, després va venir Robert Moreno, i ara l’asturià es veu amb forces per dirigir Espanya a l’Eurocopa.

Aquests canvis constants provoquen que els jugadors no s’acostumin a un determinat sistema de joc. Cada entrenador aporta el seu punt de vista, i l’equip no segueix un rumb determinat que es pugui anar perfeccionant. Amb cada canvi, el treball s’ha de reiniciar en bona part, per integrar els mecanismes del nou entrenador. Iker Casillas, porter de la selecció en la seva època daurada, s’ha pronunciat en contra d’aquesta situació.

Aquesta inestabilitat constant, més greu en les seleccions on els jugadors no conviuen en el dia a dia, pot causar una crisi de resultats, com la que viu Espanya des del 2014. Amb Luis Enrique de nou, s’espera recuperar el rumb i seguir una mateixa línia que torni a Espanya a l’elit del futbol mundial.

Read more

Àlex Màrquez serà company d’equip del seu germà a Repsol Honda

Aquest dilluns, Honda HRC ha confirmat que Àlex Màrquez serà nou pilot de l’escuderia campiona del món de Moto GP en substitució de Jorge Lorenzo, que va anunciar dijous passat la seva retirada del Mundial de motociclisme.Així, el pilot cerverí serà el company d’equip del seu germà Marc, fet inèdit en la història de la categoria reina del motociclisme.

La notícia s’ha confirmat després d’un cap de setmana marcat pels rumors sobre qui seria el nou company de Marc Màrquez a Honda. Tots els indicis apuntaven que l’escollit acabaria sent el seu germà, actual campió de Moto 2 i amb dos títols mundials en total. El director d’Honda, Alberto Puig, ha declarat que el fitxatge d’Àlex Màrquez es deu només a que «és campió de Moto 2» i ho ha desvinculat al fet que sigui el germà del campió del món.

Amb el títol de Moto 2 ja sota el braç, després de quedar segon al Gran Premi de Malàisia, el cerverí ha viscut un GP de València complicat, sortint molt enrere a la graella i culminant el cap de setmana amb una caiguda en la cursa del diumenge.

El dissabte passat els germans de Cervera van reeditar la imatge històrica del 2014, on per primer cop a la història dos germans es proclamaven campions de dos categories diferents de motociclisme. Amb els dos títols d’aquest any, la temporada que ve el motorhome d’Honda sumarà un total de 10 mundials -8 pel Marc i 2 per l’Àlex- amb només 26 i 23 anys, respectivament.

Una carrera a l’ombra del seu germà Marc

Des del seu debut l’any 2012, el nom d’Àlex Màrquez no s’ha pogut separar del del seu germà Marc. El gran de la família és el campió de Moto GP més jove de la història i ja acumula 8 títols mundials amb només 26 anys. La seva gran carrera ha fet que el llistó per a Àlex Màrquez hagi estat molt amunt i que la comparació sigui inevitable.

Aquesta comparació encara pren més pes perquè les imatges dels dos germans junts durant els Grans Premis és molt habitual. És estrany que Marc Màrquez no visqui les curses del seu germà des del seu box o al pit lane. Tal és aquesta connexió que fins i tot van celebrar els seus títols conjuntament el 2014 i ho tornaran a fer el dissabte amb una rua per Cervera

Els inicis d’Àlex Màrquez en el mundial de motociclisme van seguir els passos del seu germà, ja que amb només 18 anys es va proclamar campió de Moto 3, en la seva segona temporada completa en la categoria. Amb l’ascens a Moto 2, el ritme meteòric que havia establert el seu germà es va aturar.

Han estat quatre temporades marcades per resultats que no complien les expectatives, amb moltes caigudes i sense trobar el seu ritme damunt de la moto. Aquesta cinquena temporada ha tornat l’Àlex Màrquez que va destacar a Moto 3, que ha dominat el campionat amb claredat i fins i tot s’ha pogut permetre dos abandonament durant l’any.

A més, aquesta temporada tampoc ha estat fàcil, ja que va començar el campionat amb 4 curses decepcionants, amb un tercer lloc com a millor resultat a Argentina. El punt d’inflexió va arribar al GP de França, on va començar una ratxa de 5 victòries en 6 curses i es va col·locar líder del mundial, posició que no ha abandonat en la resta de la temporada.

El selecte club dels bicampions

Amb aquest títol, el petit dels Màrquez passa a ser el cinquè pilot de la història del motociclisme en proclamar-se campió de la categoria petita i la mitjana del mundial. Prèviament, només ho havien aconseguit Loris Capirossi, Valentino Rossi, Dani Pedrosa i el seu germà, Marc Màrquez. A més, l’Àlex és el primer que es proclama campió de Moto 3 i Moto 2 -nom que prenen aquestes categories des de 2012-.

Read more

10 noms per resumir el 10-N

JULEN CHAVARRIAS I MIQUEL PASCUAL

Per segona vegada aquest any, els espanyols van tornar a anar a les urnes en unes eleccions generals. Com totes les eleccions, diaris i informatius han anat i segueixen anant plens d’informació relacionada amb la jornada de votacions i les seves conseqüències. Per això, proposem resumir aquestes eleccions a través de 10 protagonistes de la jornada electoral.

1. Pedro Sánchez

El PSOE i Pedro Sánchez, han estat els guanyadors d’aquestes eleccions, però aquesta victòria ha estat agredolça. Després de fracassar en la formació de govern, els socialistes esperaven millorar els resultats per fer un govern en solitari. Mai més lluny de la realitat, les urnes ho han tornat a deixar tot a la casella de sortida. No només no han millorat, sinó que han perdut tres escons i s’hauran de tornar a asseure a negociar amb Podemos, amb qui ja han signat un acord, i els caldrà buscar altres suports perquè Pedro Sánchez pugui ser envestit. 

2. Lourdes Méndez

El gran beneficiat d’aquestes eleccions ha estat VOX, que ha aconseguit més del doble d’escons que a l’abril, fins arribar a 52. Un dels clars exemples d’aquesta crescuda és Múrcia. La candidatura liderada per Lourdes Méndez s’ha erigit com la força més votada en tota la comunitat autònoma, aconseguint 199.440 vots que s’han traduït en l’obtenció de 3 diputats dels 10 que reparteix regió. En conjunt, resulta el 28% dels vots emesos i un més de 56.000 nous votants respecte les eleccions d’abril. Tot i la crisi ecològica que està vivint el Mar Menor, la formació d’extrema dreta ha rebut un suport massiu a les urnes.

3. Marta Rosique

A Catalunya, el partit guanyador a estat ERC, que ha obtingut 13 escons. Un d’aquests serà ocupat per Marta Rosique, que cursa Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra i ha estudiat Periodisme també a la UPF. Amb aquests resultats els republicans han perdut dos escons i són l’únic partit independentista que ha empitjorat, ja que Junts x Catalunya ha guanyat un escó (8) i la CUP ha entrat a l’hemiscicle amb dos. Així, l’independentisme català obté el seu millor resultat amb 23 escons i també un màxim històric en vots. 

4. Pablo Casado

La remuntada que invocava el partit d’Albert Rivera la va protagonitzar, finalment, el PP de Pablo Casado, qui va recuperar 22 escons respecte les eleccions del 28 d’abril. El Partit Popular va guanyar a les Comunitats Autònomes de Cantabria, Castella i Lleó, Navarra i Galícia i tot i la tensió dialèctica viscuda als debats electorals amb el líder del PSOE Pedro Sánchez, Casado no tanca cap porta per arribar a un acord de govern amb els socialistes, ara mateix sembla que impossible per el pre-acord pactat per Unidas Podemos i PSOE per formar govern i que el líder del PP no ha trigat en criticar.

5. Bel Pozueta

Una altra formació victoriosa ha estat Bildu. El partit abertzale ha aconseguit el grup propi, obtenint un escó a Navarra i completant-ne un total de cinc. A més, qui ocuparà aquesta plaça serà Bel Pozueta, la mare d’un dels joves d’Altsasu empresonats. Qui també ha millorat ha estat el PNB, que ha passat de 6 a 7 diputats i s’ha tornat a imposar de forma clara al País Basc.

6. Pablo Iglesias

Des de les eleccions del 2016, Podemos perd escons, en aquesta ocasió han estat 7, de 42 a 35. La formació de Pablo Iglesias s’ha vist perjudicada per la fragmentació de vot amb Más País, tot i així, sembla que la formació lila és més a prop d’entrar al Consell de Ministres amb una vicepresidència per al seu líder si finalment es pot formar govern.

7. Íñigo Errejón

La gran aposta en la carrera política d’Íñigo Errejón fins ara era la creació d’un partit polític d’esquerres amb la idea de mobilitzar aquells electors que estiguessin plantejant-se l’abstenció degut a la repetició electoral. Tot i aconseguir 3 diputats al Congrés, que no li permeten formar grup parlamentari propi, es respira un aire escèptic davant aquests resultats, ja que Podemos i Más País han sumat, junts, 34.177 vots més que Vox però, en canvi, han obtingut 14 diputats menys.

8. Mustafá Aberchán

El líder del partit Coalición Por Melilla ha estat a 179 vots d’entrar al Congrés dels Diputats i ser així el primer partit musulmà amb representació a l’hemicicle. La petita diferència de vots amb el PP ha evitat l’entrada d’un partit més al Parlament més fragmentat que s’ha vist mai, on també han obtingut representació el BNG, el PRC, Coalición Canaria i la gran sorpresa, Teruel Existe.

9. Tomás Guitarte

‘Teruel existe’. Ara també al Congrés dels Diputats. La formació creada a finals de 1999 com una coordinadora ciutadana ha fet història obtenint el primer representant al Parlament espanyol. El primer en aconseguir aquesta fita ha estat Tomás Guitarte, un arquitecte que, curiosament, no va poder votar per la seva pròpia candidatura després d’empadronar-se massa tard a Cutanda, el seu poble d’origen. La formació aragonesa assegura que la seva carrera política durarà tant com triguin en aconseguir les concessions que reclamen.

10. Albert Rivera

Mentre ‘Teruel existe’, ‘Ciudadanos’ desapareix del re-pòquer de partits que dominaven l’espectre polític espanyol. Els pitjors presagis que presentaven les enquestes s’han fet realitat el 10-N, i, irònicament, han obtingut el mateix nombre de diputats que el dia que acollia les eleccions: 10. L’esclafada ha estat tan sentida que ha derivat en la renúncia d’Albert Rivera i Juan Carlos Girauta del partit, en busca d’una renovació que torni a col·locar Ciudadanos en un escenari on pugui ser decisiu.

Read more

Sense rastre de l’hegemonia dels Golden State Warriors

Després d’un estiu marcat per grans fitxatges, la nova temporada de la NBA ha arrencat amb la sensació que la competició entra en una nova era. Passada una setmana de competició, sembla que la conferència oest tornarà a ser la més competitiva, amb els equips de Los Angeles (Clippers i Lakers) i els Houston Rockets com a principals favorits a destronar els Golden State Warriors. La franquícia californiana ha arribat a les últimes 5 finals, però el seu inici de lliga, marcat per les derrotes i les baixes, fa pensar en què aquesta temporada hi haurà un nou rei a l’oest.

El nou projecte de Golden State

Els Warriors han començat un nou cicle aquesta temporada. Han abandonat l’Oracle Arena d’Oakland, pavelló que ha viscut les últimes 5 finals de la NBA, i han creuat el Golden Gate per establir-se al Chase Center de San Francisco.

Pel camí han perdut a molts jugadors importants en aquestes darreres temporades. El més sonat ha estat Kevin Durant, que ha fitxat pels Brooklyn Nets, tot i que estarà tota la temporada lesionat. A més, algunes peces importants de la rotació com André Iguodala (MVP de les finals al 2015), Shaun Livingston o DeMarcus Cousins també han abandonat l’equip.

La franquícia ha hagut d’acceptar aquestes sortides per poder mantenir la columna vertebral que ha fet aquest equip campió: Stephen Curry, Klay Thompson i Daymond Green, i completant l’equip amb jugadors menys coneguts i la incorporació de D’Angello Russell (All-Star l’any passat), com a moneda de canvi per Kevin Durant.

Plantilla actual

Font: NBA Spain

La idea era seguir competint amb els millors equips de l’oest, però els plans es van començar a tòrcer en el sisè partit de les finals de la passada temporada. En aquell duel contra els Raptors, l’escolta Klay Thompson es va trencar els lligaments creuats.

Amb la baixa de Thompson com a mínim fins al febrer, les coses semblaven encara més complicades, però no s’esperava un inici de temporada com el que s’ha viscut. L’equip només ha pogut guanyar un dels quatre primers partits de lliga i en alguns ha deixat molt males sensacions, perdent per molts punts contra rivals teòricament inferiors, com Oklahoma o Phoenix. Tot i que també ha jugat contra Los Angeles Clippers, favorits pel títol, algunes estadístiques revelen el mal moment de l’equip.

2018-19Inici 2019-20
Punts encaixats/partit108,6 (11º)118,3 (30º)
Punts anotats/partit115 (1º)106,8 (13º)
% encert en llançaments56,5% (1º)46,9% (27º)
Assistències/partit20,4 (1º)17,2 (10º)

La lesió de Curry

Després d’aquest complicat inici, totes les esperances de la franquícia quedaven dipositades en la seva gran estrella, Stephen Curry. Però les males notícies semblen no haver acabat, ja que en l’últim partit conta Phoenix Suns, el base es va trencar la mà i estarà com a mínim, tres mesos de baixa.

Amb tot això, sembla gairebé impossible que els Warriors puguin tornar a lluitar pel títol, però fins i tot pot ser complicat que la franquícia que ha dominat l’oest en els últims anys pugui entrar als playoff. Actualment, només tres jugadors de la plantilla que va disputar les finals l’any passat (Green, Looney i Evans) podran disputar minuts amb l’equip. Així doncs, sembla que els Warriors que han dominat la lliga en les últimes temporades es van quedar a Oakland i que la franquícia haurà d’iniciar un procés de reconstrucció.

Read more

Iran torna a veure dones als seus estadis

Dijous l’Estadi Azadi de Teherán va viure la golejada de la seva selecció nacional de futbol a Cambodia per 14 gols a 0. Tot i el contundent resultat, la principal notícia del partit va ser que les dones van poder entrar lliurement a l’estadi per primer cop des de l’any 1979, quan el país es va declarar una república islàmica.

La Federació, a petició de la FIFA, havia posat a disposició unes 4.000 entrades (de les 90.000 localitats totals) reservades per a dones, en una graderia separada de la resta del públic. Tot i ser el primer cop que se’ls permetia comprar entrades, aquest no era el primer cop en els darrers 40 anys que les dones entraven als estadis del país. Sempre que ho havien fet eren convidades per algun tipus d’autoritat o disfressades d’home, corrent el risc de ser enxampades i condemnades pel fet.

El cas de Jodayarí

Un famós cas és el de Sahar Jodayarí. Aquesta jove va morir immolant-se després de conèixer que podia ser condemnada a 6 mesos de presó per haver assistit a un camp de futbol. La seva mort va crear una gran commoció al país i va fer revifar la demanda de l’associació Open Stadiums, que reclama la lliure entrada de les dones als estadis.

Aquesta és una de les raons per la qual la FIFA va decidir mediar en la situació i feia temps que amenaçava Iran amb sancions si no oferia entrades a les dones en els partits de classificació per al Mundial de Futbol. A més, en el parit de dijous va enviar una comissió experta en drets humans per comprovar que tot funcionés de forma correcta.

Normativa actual

Tot i l’avenç que suposa el partit contra Cambodia, això no suposa que la situació de les dones als estadis canviï a partir d’ara. Fonts del govern han negat tenir la intenció de canviar la normativa sobre l’entrada als estadis. Així, Iran segueix sent l’únic país al món que prohibeix l’entrada de dones als estadis de futbol -després que Aràbia Saudita aixequés la prohibició fa un any-.

Això també suposa un incompliment de la normativa FIFA, que obliga que les dones puguin entrar lliurement als estadis perquè una federació sigui membre de la Federació Internacional de Futbol. Tot i les amenaces, de moment, l’organisme internacional encara no ha imposat cap sanció a la Federació Iraniana pel repetit incompliment de la seva legislació. La imatge de l’últim partit sembla que allunya encara més aquestes sancions i suposa només un petit avenç en la situació.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies