STATE ORPHANS

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

In a world organised in borders and passports, being stateless implies to live with uncertainty. In Spain, the origin of 99 % stateless people is Saharan people

El Mansur. Miquel Pascual

“You move in an ill-defined direction, but you will arrive somewhere with hope”. While he took the last sip of warm coffee from that bar in Barceloneta, Mansur pronounced these words. Although he is a Saharan man, his documentation figures as stateless. This condition is acquired when a person has no recognition from any country as a citizen and, as a matter of fact, his daily life is a struggle in this legal bubble. His horizon is not clear nor defined, but he will find a solution with hope and will keep fighting to have a worthy life.

There are many others in his situation worldwide. Being stateless is a massive issue, invisible though, that affects around 10 million people all over the world, according to ACNUR data. It is essential to have nationality for the full participation into society and an indispensable requirement to delight in all fundamental rights. If they don’t hold a nationality, there is not a relationship between the state and the person: “We are left orphans”, he explains.

In Spain, 99 % of stateless status applicants are Saharan people. This number is the result of not recognising from Spain the Sahara as a country. Migrant people from this world spot are not recognised. The system doesn’t bear them in mind. If they want to be considered a citizen like the rest, one of the fastest options is to request the statelessness: “In my case, they took only two years”, Mansur said. In this way, they obtain a permanent residence that only has to be renewed every five years. They cannot be returned to their country of origin, since, legally, they don’t have one.

Requesting the nationality or depending on a visa is a very slower process and insecure, since the resolution is not in their favour in many cases.
Mansur is 41 years old and he currently lives in Barcelona, the presumed Mediterranean big and business town. In 2012, he begun a one-way long journey.

He arrived at Catalunya with an uncertain future that didn’t hold in his hands, but he has a luggage full of hopes and dreams yet to be accomplished. Fortunately, his migratory route did not include risk his life on a dinghy to cross the Strait of Gibraltar. He came here with a visa that allowed him to be in Spanish territory for a given season.

Four years ago, he worked in a restaurant of the Rambla and he has because of it the required stability to afford a house and move forward in this bureaucratic maze. In Catalunya, he has found the house that his passport denied him.

He arrived eight years ago seeking a worthy life. He left behind his back the Saharan refugee camps in Tindouf (Alger) of inhuman conditions: temperature might reach the 50 degrees, just two physicians per 10 000 residents and hygienic conditions are very precarious. Food and water are scarce and in portions, since they only depend on international aid. Houses are made of mud and, if it rains, they come down. Lifespan is 64 years old. In reality, however, progress with these conditions is impossible, in the middle of nowhere.

Coming to Spain is an elevated option for the Saharan people for many reasons. First of all, the geographical proximity, also the sentimental one: Sahara was the 53rd Spanish province until 1975. For this reason, many of these people have relatives that hold Spanish nationality.

In this way, the statelessness and nationality request process make it easier and it speeds up. Moreover, Spain is a country that counts on a specific proceeding to recognize the stateless status; holding it is one of the recommendations of ACNUR for a greater degree of legal security.

In 1954 was signed the Convention relating to the Status of Stateless Persons that, for the first time, was stablished a definition and a minimum rules of treatment for the group. Seven years later, in 1961, another was redacted to reduce the statelessness cases. ACNUR launched, 4 November, the campaign #IBelong in order to ending statelessness in 2024. To do so, they stablished a ten actions guiding framework that, in theory, states have to carry out. Some of them are: ending the gender discrimination in the nationality laws or making sure that no child is born as a stateless person.

Although the stability and the possibility of permanent residence are considered advantages for those in a stateless condition, the daily life highlights the inconvenients. From a sentimental point of view, you are from nowhere. You are denied of existence, origins and roots. Besides, Saharan people that have family in the occupied Sahara cannot visit them, since Morocco does not recognize the stateless status and, therefore, they cannot enter to the country. But it is precisely the everyday life what is being compromised with the same system.

One day, Mansur had to file a complaint in a police station of Barcelona and, as usual, they requested his personal data. In the nationality square, his response was “stateless person”. This option was not in that computer and he could not write it. It had to be chosen from the existing nationalities. Finally, it may be because it was the first that appeared or to get out of trouble, they attributed him with the Alger nationality. Facts like this one, show the state up and its lacks.

Being deprived of nationality implies that they do not belong to the world and live or die without leaving trace. However, fortunately, Mansur has been able to process the nationality and he has green light now. If everything goes well, he has scheduled in May of this year to take the oath, the last step of this large ladder full of obstacles. “At the end we are recognized by who colonized us for more than a century”.

Read more

ORFES D’ESTAT.

Read this content in English here

En un món organitzat en fronteres i passaports, ser apàtrida implica conviure amb la incertesa. El 99% de les persones apàtrides a Espanya són d’origen sahrauí

El Mansur és sahrauí. Va arribar a Catalunya l’any 2012 i, actualment, té l’estatut d’apàtrida. Miquel Pascual.

“Et mous amb un rumb poc de finit, però amb l’esperança d’arribar a ser d’algun lloc”. Mentre s’acabava l’últim glop d’aquell cafè calent del bar de la Barceloneta, el Mansur pronunciava aquestes paraules. I és que en la seva documentació, tot i que és un home sahrauí, figura com a apàtrida. Aquesta condició s’adquireix quan una persona no és reconeguda per cap país com a ciutadà i, precisament, conviure fent peripècies dins d’aquesta bombolla
legal conforma el seu dia a dia.

Viu sense horitzons clars ni definits, però amb la il·lusió de trobar una solució i de continuar lluitant per tenir una vida digna.

Com ell, hi ha moltes altres persones del món que es troben en aquesta situació. Ser apàtrida és una problemàtica massiva, tot i que invisible, que afecta uns 10 milions de persones a tot el món, segons dades de l’ACNUR.

Tenir nacionalitat és essencial per la participació plena en la societat i un requisit indispensable per poder gaudir de tots els drets fonamentals. Quan no es té nacionalitat, no hi ha relació entre l’estat i l’individu: “Ens quedem orfes”, explica.

A Espanya, el 99% dels sol-licitants de l’estatut d’apàtrida són persones sahrauís. Aquesta xifra és conseqüència del no reconeixement per part d’Espanya del Sàhara com a país. Els migrants d’aquest racó del planeta
no són reconeguts. El sistema no els té en compte. Quan arriben, si volen ser tractats com un ciutadà més, una de les opcions més rà pides és sol·licitar l’apatrídia: “En el meu cas, només van tardar dos anys”, diu el Mansur.

Així, aconsegueixen una residència permanent que només ha de ser renovada cada cinc anys. No poden ser retornats al seu país d’origen perquè, legalment, no en tenen. Dependre d’un visat o demanar la nacionalitat és un procés molt més lent i insegur, ja que en molts casos la resolució no és favorable.

El Mansur té 41 anys i actualment viu (o sobreviu) a Barcelona, la presumpta gran ciutat del Mediterrani i dels negocis. L’any 2012 començava per a ell un llarg viatge sense retorn. Va arribar a Catalunya amb la incertesa d’un futur que no estava a les seves mans, però amb l’equipatge ple d’il·lusions i somnis per complir.

Afortunadament, la seva ruta migratòria no va incloure jugar-se la vida en una pastera per creuar l’estret de Gibraltar. Va venir amb un visat que li permetia estar a territori espanyol durant una temporada de terminada. Fa quatre anys que treballa en un restaurant de la Rambla i això li ha proporcionat l’estabilitat necessària per poder tenir un pis i tirar endavant
dins d’aquest laberint burocràtic. Ha trobat a Catalunya, la casa que el seu passaport li ha negat.

Va arribar fa vuit anys a la recerca d’una vida digna. El que deixava enrere eren els camps de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria), de condicions inhumanes: la temperatura pot arribar a enfilar-se fins als 50 graus, només hi ha dos metges per cada 10.000 habitants i les condicions higièniques són molt precàries. El menjar i l’aigua són escassos i racionalitzats, ja que depenen, únicament, de l’ajuda internacional.

Les cases són de fang i quan hi ha tempestes es desfan. L’esperança de vida és de 64 anys. Això sí, en unes condicions on progressar és pràcticament impossible, enmig del no-res.

L’opció de venir a Espanya per a les persones sahrauís, és elevada per diverses raons. En primer lloc, per la proximitat geogràfica, i també sentimental: el Sàhara va ser fins al 1975 la 53a. província d’Espanya. Això fa que moltes d’aquestes persones tinguin familiars amb la nacionalitat espanyola. D’aquesta manera s’agilitza i es fa més fàcil el procés de sol-licitud d’apatrídia o nacionalitat. A més a més, Espanya és un dels països que compta amb un procediment específic per reconèixer l’estatut d’apàtrida; tenir-lo és una de les recomanacions de l’ACNUR per a un major grau de seguretat jurídica.

L’any 1954 es va firmar la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides que, per primera vegada, va establir una definició i unes normes mínimes de tractament per al col·lectiu. Set anys després, al 1961, se’n va fer una altra per reduir els casos d’apatrídia.

El 4 de novem bre l’ACNUR va llançar la campanya #IBelong (Jo pertanyo) amb l’objectiu d’acabar amb l’apatrídia l’any 2024. Per ferho, va establir un marc rector de deu accions que, teòricament, han de complir els estats. Algunes són: acabar amb la discriminació de gènere en les lleis de nacionalitat o assegurar que cap infant neixi apàtrida.Tot i que l’estabilitat i la possibilitat de residència permanent són considerades avantatges pels qui es troben en condició d’apàtrida, el dia a dia posa en relleu els inconvenients.

Des d’un punt de vista sentimental, no ets d’enlloc. Et neguen l’existència, els orígens i les arrels. A més, els sahrauís que tenen família al Sàhara ocupat no la poden anar a visitar, ja que Marroc no reconeix l’estatut d’apàtrida i, per tant, no poden entrar al país.

Però és precisament la quotidianitat la que s’entrebanca amb el mateix sistema. Un dia, el Mansur va haver d’anar a posar una denúncia a una comissaria de Barcelona, i com es fa en aquests casos, li van demanar les dades. A la casella de nacionalitat, la seva resposta va ser “apàtrida”. No hi havia aquesta opció en aquell ordinador i no es podia escriure. S’havia de triar d’entre les nacionalitats possibles. Finalment, potser perquè era el primer que apareixia o potser per poder sortir del pas, li van atribuir la nacionalitat algeriana.

Fets com aquest, posen en evidència l’estat i les seves mancances. Ser privat de nacionalitat implica no pertànyer al món i poder viure o morir sense deixar rastre. Però, per sort, el Mansur ha pogut tramitar la nacionalitat i ara ja té llum verda. Si tot va bé, té previst per al mes de maig d’aquest any l’anomenat jurament, l’últim esprint d’aquesta cursa d’obstacles. “Al final t’acaba reconeixent el que et va colonitzar durant més d’un segle”.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA DAKAR 2020 PARAPLEGIC CONTESTANT

Llegeix aquest contingut en català aquí

Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

“I learned to enjoy myself in every moment of my life”

Albert isn’t a man like any other. At his 18 years old had an accident that made him to end up in a wheelchair. The energy and vitality helped him to create a limitless world, that is so, that he goes for the seventh ‘Dakar’.

What an experience is Dakar 2020! Are you satisfied?
The experience has been great because I’m lucky to have a very good environment. In the cabin we all spoke Catalan, we were all friends and we get along with a group of Nordic people. Everything worked just fine.

What was your biggest concern before doing it?
I was afraid of the cold, and it was really tough. Nights were colder than expected. Regarding the journey, I tried a little bit to not worry about it and see what is coming up every day.

Has it been the toughest of them all?
I don’t know. It didn’t seem like it to me. Every Dakar is tough. At the beginning I think, ”what am I doing here?”, but then, when I’m driving 30 kilometres, I find the answer eventually.

How is your daily life there?
I woke up very early because we had to do a few link kilometres, that went from 25 to 300, and the race started there. A nuisance. When we arrived there the day leg started, and we drove all day long. Once we got to the destination, I did arm and hand rehabilitation, we had dinner and we went to sleep.

And what about the truck adaptation?
Everything is in my hands. In the steering wheel, I’ve got two circles: if I push the first to the feet it accelerates, and the second is the brake.

Six ‘Dakars’… Albert, where is the limit?
I don’t know, I keep experimenting and dreaming. If I have an opportunity, I take it. In fact, this year I wasn’t going to ‘Dakar’, since I had surgery in both hands and I already did the world RallyCross. But De Rooy Iveco team contacted me and I wasn’t willing to let it go.

Alcohol is forbidden over there. Where was the “cava” to celebrate?
The last celebration we were invited to the Holland embassy and, as it isn’t part of the country, we celebrated with alcohol. We did the rest without it. They take things vigorously over there.

An historic ‘Dakar’. After six years participating in the race, Albert, this year, has accomplished the 15th global position in the truck category with the new team of De Rooy IVECO. A dream result.

Leaving the fear for the risk behind, do you born with it or you learn it?
A little bit from both. You already born with it, but the fear always remains inside, and it should be… You must be fast, but you also must be in the track. If I hadn’t a single bit of fear, I wouldn’t last not even three years.

You have a wide sportive career. How did you start it?
I started skiing since I was very little and I was lucky I could participate in the Skiing World Cup, from the Olympic Games of Sarajevo (1984), and in the Skiing World Championships of Bormio. After the accident, I went to United States of America to play in the WNBA, like the NBA but in wheelchair mode. A few years later, I came back to Andorra and begun to work as a draughtsman; but I didn’t like it and that’s why I took the call for the four wheels and the motor.

How did the accident happen?
It was May 15, in 1985. I was doing my descent in Sarajevo for the Skiing World Championships of Bormio. When I was arriving to the finish line a judge passed in front of me and I didn’t see him; there was bad weather. He was so fat and I the other way around, and I was descending full speed. Many things of my body were broken, including dorsal 3, 4 and 5. I was only 18 years old.

Do you think of yourself as a hero?
Not at all. I think I have a privilege as I can do what I do. Heroes are the ones that have to return to their country with their hands empty.

How would you define yourself with few words?
I only need one: awesome. I learned to enjoy myself in every moment of my life.

You are ambassador of UNICEF. Since when?
For a while… It must be 8 years now. I don’t know why, but they chose me, and I’m delighted! Besides, I’m the sole ambassador in wheelchair.

What relationship do you have with the Guttmann?
It is a monastery for us. I go there for they to make me the “kilometres” revision, but I’m a very bad patient. My relationship is very good, and I give talks. I try to light people that just had an accident with hope. I say them that there is no need to Dakar nor being as crazy as me, that would the last straw! But the world still stands, they can have a normal life remaining active.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA PARTICIPANT PARAPLÈGIC EN EL DAKAR 2020

Read this content in English here

L’Albert no és un pilot qualsevol. Amb 18 anys va tenir un accident que el va deixar en cadira. L’energia i la vitalitat l’han ajudat a crear un món sense límits. Tant, que ha fet sis ‘Dakars’.

ALBERT LLOVERA MASSANA

Quina experiència el Dakar 2020! Satisfet?
L’experiència ha sigut genial perquè he tingut la sort de tenir un entorn molt bo. A la cabina parlàvem tots català, tots érem amics i posàvem la gota llatina a un grup de nòrdics. Tot va sortir rodó.

Quina era la teva màxima preocupació abans de fer-lo?
Tenia por del fred, i va ser molt dur. A les nits en va fer més del previst. Pel que fa al recorregut, intento despreocupar-me una mica i anar-m’ho trobant dia a dia.

Ha estat el més dur de tots?
No ho sé. A mi, no m’ho ha semblat. Tots són durs. Al principi penses “què faig aquí?”, però després, quan portes 30 quilòmetres, trobes la resposta.

I el teu dia a dia allà?
M’aixecava molt d’hora perquè havíem de fer uns quants quilòmetres d’enllaç, que podien ser entre 25 i 300, i allà començava la carrera. És un pal. En arribar al lloc s’iniciava l’etapa del dia i conduíem durant tota la jornada. Quan arribàvem a la destinació, feia rehabilitació de braços i mans, sopàvem i a dormir a les tendes.

I l’adaptació del camió?
Ho porto tot a les mans. Al volant, hi tinc dos cercles: un que, quan
l’empenyo cap als peus, fa d’accelerador, i l’altre, que és el fre. Al
camió, hi pujava amb una politja.

Sis ‘Dakars’… On està el teu límit, Albert?
No ho sé, vaig experimentant i somiant. Sóc dels qui quan tenen una oportunitat l’aprofiten. De fet, aquest any no anava a fer el ‘Dakar’ perquè em van haver d’operar les dues mans i ja feia el mundial de RallyCross. Però, que contactés amb mi l’equip De Rooy Iveco era una oportunitat d’or.

Un ‘Dakar’ històric. Després de sis anys participant en la prova,
enguany, l’Albert, amb el nou equip De Rooy IVECO, ha aconseguit la
15a. posició general en la categoria de camions. Un resultat de somni.

Allà està prohibit l’alcohol. I el cava de les celebracions?
En l’última celebració vam ser convidats a l’ambaixada holandesa i, com que no es considera part del país, ho vam celebrar amb alcohol. La resta van ser sense res. Allà són de rajatabla.

A no tenir por del risc, s’hi neix o se n’aprèn?
Una mica de les dues coses. Ja hi neixes, però la por sempre hi és a dins, i hi ha de ser… Has de ser ràpid, però has d’estar a la pista. Si no tingués una mica de por, no hagués aguantat ni tres anys.

Tens una llarga trajectòria esportiva. Com va començar?
Vaig començar a esquiar de ben petit i vaig tenir la sort de poder competir a la Copa del Món d’Esquí, als Jocs Olímpics de Sarajevo (1984), i als Campionats del Món d’Esquí de Bormio. Després de l’accident, vaig anar als Estats Units a jugar a la WNBA, com l’NBA però de cadira de rodes. Uns anys després, vaig tornar a Andorra i vaig començar a treballar de delineant; però no m’agradava i per això vaig fer el salt cap a les quatre rodes i el motor.

Com va ser l’accident?
Va ser el 15 de març de 1985. Estava fent un descens a Sarajevo per al Campionat del Món d’Esquí de Bormio. Quan arribava a la línia de meta se’m va creuar un jutge i no el vaig veure; feia molt mal temps. Ell era molt gros i jo pesava molt poquet i baixava a tot gas. Em vaig trencar moltes coses, entre les quals la dorsal 3, 4 i 5. Jo només tenia 18 anys.

Es podria dir que vas tornar a néixer?
Sí. Per això faig pinta de ser més jove. Amb 18 anys vaig haver de posar el comptador a zero, sabent-ho tot: mira que bé.

Et consideres un heroi?
No, gens. Crec que sóc un privilegiat de poder fer el que faig. Els herois són els que se n’han d’anar del seu país amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Com et definiries amb poques paraules?
I si vols amb una: collonut. He après a gaudir de cada moment de la meva vida.

Ets ambaixador d’UNICEF. Des de quan?
Ja fa dies… Deu fer vuit anys. No sé per què, però em van escollir i jo, encantat! A més a més, sóc l’únic ambaixador amb cadira.

Quina relació tens amb la Guttmann?
És el monestir per a nosaltres. Jo hi vaig perquè em facin les revisions dels “quilòmetres”, però sóc molt mal pacient. Hi tinc molt bona relació i hi faig xerrades. Intento donar una llum d’esperança a la gent que acaba de tenir l’accident. Els dic que no fa falta fer el Dakar ni estar tan boig com jo, ni de bon tros! Però el món no s’acaba, poden tenir una vida normal si estan actius.

Read more

El protocol contra l’assetjament sexual que no es va activar

Bosch admet que podria haver fet les coses “millor”, però que va primar la “contundència”

Per Mar Bermúdez, Marina Arbós i Carles Fernández.

L’exconseller del departament d’Afers Exteriors, Alfred Bosch, no va activar el protocol contra l’assetjament sexual amb què compta la Generalitat, malgrat tenir indicis que el seu llavors cap de gabinet, Carles Garcias, havia estat assetjant a diverses treballadores.

Bosch va iniciar una sèrie d’entrevistes informals amb el personal del depatament sobre aquesta qüestió sense recórrer a les eines de l’administració. Tanmateix, el protocol estableix “l’obligació“ de posar en coneixement aquests casos perquè siguin investigats.

Les conductes d’assetjament es poden produir tant en l’àmbit laboral com fora d’aquest. En el cas d’Exteriors, els treballadors tendeixen a participar en diversos actes fora de les oficines i a viatjar constantment. És per això que les agressions van tenir lloc en espais molt diversos.

No es va fer constar

El Protocol per a la prevenció, la detecció, l’actuació i la resolució de situacions d’assetjament sexual, per raó de sexe, d’orientació sexual i/o d’identitat sexual a l’Administració de la Generalitat de Catalunya estableix que “qualsevol empleada o empleat públic o responsable té l’obligació de posar en coneixement als seus superiors els casos de possible assetjament“. L’administració té el deure de deixar constància per escrit de la denúnica i la persona afectada també «ho pot denunciar i tindrà dret a tenir una resposta». A més a més, ha d’estar garantit que «aquesta informació rebi un tractament reservat».

És la direcció general de Funció Pública, que depèn de la Conselleria de Polítiques Digitals i Administració Pública, qui ha de rebre la denúncia o queixa. El conseller del departament, Jordi Puigneró, insistia ahir sobre el desconeixement de les queixes i justificava que «no van poder prendre mesures cautelars».

En el cas de Garcias, Bosch no va seguir els passos marcats pel protocol. De fet, algunes de les víctimes van haver de continuar treballant amb l’agressor després que es conegués que hi havia una investigació oberta des de feia dos mesos.

Garcias va arribar a esbroncar una de les dones que l’havia acusat, tot i la prohibició expressa en el protocol de “qualsevol tracte advers o efecte negatiu sobre la persona com a conseqüència de la presentació de la queixa o denúncia per raó d’assetjament“.

Els efectes sobre la persona afectada poden ser una «disminució del rendiment, absentisme o depressió psicològica» i poden arribar a «l’abús de l’autoritat en cas d’una promoció professional o millora».

El protocol

El document oficial assenyala que l’assetjament sexual «el constitueix qualsevol comportament verbal, no verbal o físic d’índole sexual, no desitjat, que tingui com a objectiu o produeixi l’efecte d’atemptar contra la dignitat d’una persona o de crear-li un entorn intimidador, hostil, degradant, humiliant, ofensiu o molest. És una forma d’abús que s’exerceix des d’una percepció o sensació de poder psíquic o físic respecte a la persona assetjada i que es pot donar en qualsevol àmbit de relació entre persones».
L’actuació contra l’assetjament pot iniciar-la tant la persona afectada com algú que conegui el cas. Tot i així, en la majoria de casos, el procés es comença tenint en compte el consentiment explícit de la víctima per fer-ho.

No obstant això, el protocol també estableix que, en cas que no existeixi aquest consentiment, la subdirecció general d’Ordenació Jurídica i d’inspecció de la direcció general de Funció Pública, pot obrir «diligències i prendre les mesures oportunes».

La “investigació i resolució del procediment s’han de fer amb la màxima rapidesa“ i les víctmes tenen el dret a “estar acompanyades i assessorades per una persona de la seva confiança que formi part de l’entorn laboral, d’un representant dels treballadors/ores o d’un delegat/ada de prevenció de riscos laborals”.

Els òrgans implicats

Si es complissin totes les garanties, hi hauria molts organismes implicats. La direcció general de Funció Pública és qui rep les denúncies i inicia les actuacions d’intervenció. Ho comunica a les secretaries generals, prepara la informació que s’ha de lliurar a la Comissió Paritària General de Prevenció de Riscos Laborals, i fa “un seguiment de l’aplicació del protocol”.

Per la seva banda, la subdirecció general d’Ordenació Jurídica obre el procés d’investigació i elabora un informe valoratiu. La subdirecció general de Relacions Sindicals rep les sol·licituds d’intervenció, les codifica i les deriva a l’òrgan competent. També fa un control estadístic dels casos i pot participar en les actuacions. El titular de la secretaria general afectada ha de vetllar perquè es compleixi el que es decideixi durant tota la investigació.

A més a més, és essencial la gestió de les tasques d’informar als treballadors, d’establir mesures preventives i d’oferir assesorament psicològic.

Read more

Orfes d’estat

Per Marina Arbós Junyent i Mar Grau Esteve

ORFES D'ESTAT

English version

State orphans

In a world organised in borders and passports, being stateless implies to live with uncertainty -In Spain, the origin of 99 % stateless people is Saharan people.
MARINA ARBÓS. MAR GRAU.

“You move in an ill-defined direction, but you will arrive somewhere with hope”. While he took the last sip of warm coffee from that bar in Barceloneta, Mansur pronounced these words. Although he is a Saharan man, his documentation figures as stateless. This condition is acquired when a person has no recognition from any country as a citizen and, as a matter of fact,  his daily life is a struggle in this legal bubble. His horizon is not clear nor defined, but he will find a solution with hope and will keep fighting to have a worthy life.

There are many others in his situation worldwide. Being stateless is a massive issue, invisible though, that affects around 10 million people all over the world, according to ACNUR data. It is essential to have nationality for the full participation into society and an indispensable requirement to delight in all fundamental rights. If they don’t hold a nationality, there is not a relationship between the state and the person: “We are left orphans”, he explains.

In Spain, 99 % of stateless status applicants are Saharan people. This number is the result of not recognising from Spain the Sahara as a country. Migrant people from this world spot are not recognised. The system doesn’t bear them in mind. If they want to be considered a citizen like the rest, one of the fastest options is to request the statelessness: “In my case, they took only two years”, Mansur said. In this way, they obtain a permanent residence that only has to be renewed every five years. They cannot be returned to their country of origin, since, legally, they don’t have one. Requesting the nationality or depending on a visa is a very slower process and insecure, since the resolution is not in their favour in many cases.

Mansur is 41 years old and he currently lives in Barcelona, the presumed Mediterranean big and business town. In 2012, he begun a one-way long journey. He arrived at Catalunya with an uncertain future that didn’t hold in his hands, but he has a luggage full of hopes and dreams yet to be accomplished. Fortunately, his migratory route did not include risk his life on a dinghy to cross the Strait of Gibraltar. He came here with a visa that allowed him to be in Spanish territory for a given season. Four years ago, he worked in a restaurant of the Rambla and he has because of it the required stability to afford a house and move forward in this bureaucratic maze. In Catalunya, he has found the house that his passport denied him.


2000 39 STATELESS PEOPLE IN CATALUNYA
2018 82 STATELESS PEOPLE IN CATALUNYA

He arrived eight years ago seeking a worthy life. He left behind his back the Saharan refugee camps in Tindouf (Alger) of inhuman conditions: temperature might reach the 50 degrees, just two physicians per 10 000 residents and hygienic conditions are very precarious. Food and water are scarce and in portions, since they only depend on international aid. Houses are made of mud and, if it rains, they come down. Lifespan is 64 years old. In reality, however, progress with these conditions is impossible, in the middle of nowhere.

Coming to Spain is an elevated option for the Saharan people for many reasons. First of all, the geographical proximity, also the sentimental one: Sahara was the 53rd Spanish province until 1975. For this reason, many of these people have relatives that hold Spanish nationality.

In this way, the statelessness and nationality request process make it easier and it speeds up. Moreover, Spain is a country that counts on a specific proceeding to recognize the stateless status; holding it is one of the recommendations of ACNUR for a greater degree of legal security.

In 1954 was signed the Convention relating to the Status of Stateless Persons that, for the first time, was stablished a definition and a minimum rules of treatment for the group. Seven years later, in 1961, another was redacted to reduce the statelessness cases. ACNUR launched, 4 November, the campaign #IBelong in order to ending statelessness in 2024. To do so, they stablished a ten actions guiding framework that, in theory, states have to carry out. Some of them are: ending the gender discrimination in the nationality laws or making sure that no child is born as a stateless person.

Although the stability and the possibility of permanent residence are considered advantages for those in a stateless condition, the daily life highlights the inconvenients. From a sentimental point of view, you are from nowhere. You are denied of existence, origins and roots. Besides, Saharan people that have family in the occupied Sahara cannot visit them, since Morocco does not recognize the stateless status and, therefore, they cannot enter to the country. But it is precisely the everyday life what is being compromised with the same system.

One day, Mansur had to file a complaint in a police station of Barcelona and, as usual, they requested his personal data. In the nationality square, his response was “stateless person”. This option was not in that computer and he could not write it. It had to be chosen from the existing nationalities. Finally, it may be because it was the first that appeared or to get out of trouble, they attributed him with the Alger nationality. Facts like this one, show the state up and its lacks.

Being deprived of nationality implies that they do not belong to the world and live or die without leaving trace. However, fortunately, Mansur has been able to process the nationality and he has green light now. If everything goes well, he has scheduled in May of this year to take the oath, the last step of this large ladder full of obstacles. “At the end we are recognized by who colonized us for more than a century”. 


Chronology
DECOLONISATION BADLY DONE

Madrid Tripartite Agreement
In 1975, Spain transferred the Saharan administration to Morocco and abandoned the territory sloppily. Rights were not guaranteed in the decolonization process.

Green March
In 1975, 350.000 Moroccan people occupied Spanish Sahara and camped there, blocking the referendum of self-determination. The key points were USA, France and Saudi Arabia.

They lost it all
n 1975, this occupation forced thousands of people to escape to Alger territory, where they settled in refugee camps.

Today
45 years later, most of Saharan people keep on waiting a solution to return to their country. Years go by and silence continues in endless negotiations. It’s all about interest.


SANTIAGO RIPOL CARULLA
Professor of International Public Law in the UPF -in his office at the UPF- is a professor of International Public Law and International Relations in the Pompeu Fabra University for more than ten years.

What does it imply to be a stateless person legally?
Statelessness is considered as people that does not hold any nationality from any country. It is a situation that international law is committed to prevent. Law wants to avoid statelessness.

How does international law work in this regard?
International law regulates relations between the states. Each state has its territory and exercises sovereignty upon its people. The bond that exists between state and person is the nationality. The state protects people of its nationality and this is the main idea in international law.

And the nationality importance…
It is so important that the Universal Declaration of Human Rights recognizes the fundamental right of people to have a nationality, and to not be denied of it arbitrarily. It is a basic right. Wherever you go, everyone will know that you are from somewhere, that you have roots, and you will enjoy the benefits that comes with it.

What is the criteria of the states to grant the nationality by default?
Traditionally immigration country, the nationality is obtained according to the place you born. That is to say, the direct channel to obtain it is being born in their territory. On the contrary, in Spain, as a traditionally emigration country, the main criteria are by bloodline channel. That is to say, the nationality passes down from parents to children. On the other hand, each country also has established the way to obtain it by other channels.

How does a person end up in the statelessness situation?
The convention says that a person can be stateless if they had a nationality of a country that has disappeared, by the administration decision or a conflict between two legislations.

What did it mean the Convention relating to the Status of Stateless Persons of 1954?
It is the first one. It is the cornerstone of the international regime in protecting the people in this situation. It gave us a definition and a minimum rules of treatment for this group of people, for instance, the right to access to work, house or education.

And what about the 1961 one?

This one was made to reduce the statelessness cases. It established the limited situations in which the states could deny people of their nationality.

How does it affect statelessness to minors?
Minors are in a situation of more vulnerability. The United Nation Convention has to be considered, since it protects minors’ rights, for example, to be able to access to education… In the adult cases, this is not foreseen.

Read more

Visibilització o blanqueig?

Per Marina Arbós Junyent i Carles Fernández Figueras

Els mitjans omplen el 8 de març els seus logotips de color lila per mostrar suport a la causa feminista, però l’opressió de gènere que pateixen les dones s’exerceix els 365 dies de l’any. Parlar-ne més enllà de les dates senyalades és clau per la visibilització i per aconseguir canvis reals i efectius.  Per això, és fonamental que els mitjans de comunicació no concentren les informacions sobre aquesta temàtica només el 8 de març (Dia Internacional de la Dona Treballadora) i el 25 de novembre (dia contra la violència masclista). Aquestes han de ser continuades i visibles sempre. 

Incloure tots els temes de feminisme en una etiqueta de “8M” i publicar-los tots durant aquesta setmana de l’any encasella les informacions i les situa, una vegada més, relacionades només amb aquesta data. És el cas de TV3, que, en el seu espai web, des d’inicis de setmana publica cada dia un reportatge relacionat amb l’opressió que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho.

A través de les xarxes socials també han publicat temes relacionats amb el feminisme en format vídeo. Un d’ells tracta sobre la diversitat de cossos i precisament aquesta, en cap cas es veu reflectida en les periodistes de la cadena que segueixen els cànons de bellesa hegemònics imposats per una societat patriarcal.

D’entrada pot semblar una iniciativa positiva, però si fem una mirada enrere, veiem com aquests no tenen cabuda durant la resta de l’any. No es considera que es pugui relacionar amb l’actualitat o que tingui prou força com per a parlar-ne en altres moments, ara bé, quan arriba el 8M o el 25N, sí.

El mateix passa amb el diari ARA, que aquesta setmana dedica una part de la seva portada digital a patrocinar llibres en clau feminista. També és interessant destacar el color amb què es fa aquesta informació. Han decidit utilitzar el color rosa i tenint en compte que el color del diari és el blau i que el color que representa el feminisme és el lila, utilitzar el rosa, és una manera de contribuir en l’atribució tradicional de rosa a “allò femení”.

Aquests són alguns dels exemples més destacats del que es pot veure als mitjans aquesta setmana:

És fonamental, a més a més, que siguin les dones les que tractin els temes de gènere. Són elles les que pateixen l’opressió i com a tals, les que han de protagonitzar la lluita. Els homes ja ocupen molts espais de la nostra societat i és necessari que totes les expressions del feminisme siguin encapçalades per dones. La sororitat i conviure sota la condició de dona fa que, com a mínim de moment, siguin les adequades per tractar aquesta temàtica. Aquesta premissa té especial importància quan es tracten temes de fons, reportatges o anàlisis. 

Read more

Els governs planifiquen les seves estratègies de diàleg

La composició de taula de negociació serà “políticotècnica“, però sense paritat de gènere

Per Marina Arbós, Mar Bermúdez i Emili Serra.

Ja s’han decidit els membres de la delegació catalana que formaran part de la taula de negociació per arribar a una solució pactada entre l’Estat i la Generalitat. Després de que l’ANC i Òmnium rebutgessin ser-hi presents, s’ha optat per una composició “político-tècnica” que vagi més enllà del govern de la Generalitat.

En total seran setze els membres que ocuparan les cadires de la mesa de diàleg: vuit escollits pel govern espanyol, tots ells ministres, i vuit designats pel govern català. En aquest, quatre representatnts de Junts per Catalunya i quatre d’Esquerra Republicana.

Els “escollits”

El criteri de selecció dels polítics catalans que no formen part del govern ha estat basat en el contacte directe amb els exiliats i els presos. Seguint aquesta premissa, Marta Vilalta, secretaria general adjunta d’ERC, ocuparà una cadira com a persona de confiança de Marta Rovira, secretària general d’ERC. D’altra banda, Josep Maria Jové, que actualment és diputat, hi participa en tant que era el número dos de Junqueres.

En l’entorn de JxCat, Elsa Artadi, diputada i líder del partit a Barcelona i Josep Rius, director general de presidència, són pròxims a Puigdemont i, a més a més, són una de les fonts d’enllaç entre els presos de Lladoners i Waterloo. Tot i que la relació entre Artadi i Puigdemont no passa pel seu millor moment, ella ja va participar en la creació de la Declaració de Pedralbes, la primera negociació entre governs l’any 2019.

Dels integrants del govern, a part del president, Quim Torra, i el vicepresident, Pere Aragonès, que no seran presents en totes les reunions, hi haurà dos consellers. Alfred Bosch d’ERC com a conseller d’Exteriors i Jordi Puigneró, de JxCat, com a conseller de Polítiques Digitals.

Les estratègies

La selecció de participants a la taula no ha estat en cap cas aribtrària. Els governs es preparen per un debat que promet marcar un abans i un després. Si bé, les estratègies que semblen haver dissenyat per aconseguir els seus objectius són molt diferents.

El Govern Espanyol ha inclòs dos catalans entre els seus noms. Són Salvador Illa, ministre de sanitat del PSC, i Manuel Castells, ministre d’Universitats dels Comuns. Una decisió per cobrir la quota. La banda espanyola de la mesa té també la corresponent càrrega política que aporten el president del govern, Pedro Sánchez, la vicepresidenta primera, Carmen Calvo i el vicepresident segon, Pablo Casado.

La resta de components, tots del PSOE, són els ministres de les carteres més importants per al govern en la negociació: Política Territorial, dirigida per Carloina Darias; Hisenda, amb María Jesús Montero al capodavant, i Transports, que té com a ministre a José Luis Ábalos. Així, es construeix un escenari de negociació coordinada.

El sector independentista, per la seva banda, sembla no tenir tan clares les línies de debat. Les decisions més premeditades semblen ser dues. La primera, deixar Damià Calvet fora de la negociació, sense el conseller de Territori i Sostenibilitat s’evita la discusió d’una sèrie d’àmbits que no són del seu interès. La segona, incloure el conseller d’Exteriors. Una indirecta molt directa a l’estat espanyol situant-lo a l’escala internacional.

Primera trobada

La primera taula de diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat ha establert les bases de les negociaions que pretenen trobar una solució a la relació entre Catalunya i Espanya. L’eficàcia de la primera reunió es reflecteix en el comunicat conjunt pactat que es va fer públic a posteriori.
La vicepresidenta del govern espanyol i membre de la mesa, Carmen Calvo, assegurava en una entrevista a la cadena SER que “per ser una primera reunió va ser molt fructífera. Molt més del que hem pogut compartir en rodes de premsa o mitjans de comunicació“. Tot i això, el president de la Generalitat, Quim Torra, explicava ahir des de la Moncloa que hi continua havent “distància i discrepància” entre governs encara que afegia que havia estat un “debat honest i franc“.

Objectius

Les intencions del govern espanyol són clares: “Buscar fórmules imaginatives que permetin superar el binmomi sí o no“ per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Sempre dins de la legalitat i posant per davant de tot la “seguretat jurídica“. Tal com confirmava Calvo, l’objectiu és “trobar sortides amb un acord que permeti a Catalunya, i altres comunitats autònomes, desenvolupar noves possibilitats. Però això no passa, en cap cas, pel reconeixement del dret a trencar la unitat d’Espanya“.

Per la seva banda, des del govern de la Generalitat han constatat que “nosaltres no ens aixecarem de la taula“, encara que segueix defensant la necessitat de que hi hagi la presència d’un mediador que eviti “distorcions en el debat“. L’estratègia que seguiran els independentistes continua sense estar definida.

Així doncs, si uns estan clarament posicionats defensant la unitat de l’estat i els altres pretenen aconseguir el dret a l’autodeterminació, l’acrod entre ells sembla difícil d’assolir. D’entrada s’ha pactat que les trobades siguin mensualment, alternant entre Barcelona i Madrid. Així, es vol aconseguir donar continuïtat al diàleg i fer-lo eficàç.

Ficció o realitat?

El primer examen de la complicitat entre governs, si és real o un simple ‘postureig‘, va ser ahir amb la votació al Congrés del Sostre de Despesa. El primer pas per tramitar els pressupostos generals. Finalment, ERC va fer possible l’aprovació de la proposta donant suport als socialistes generant una imatge d’unitat.

En tot aquest context s‘hi afegeix la disputa constant entre el Partit Popular i els socialistes. Calvo sentenciava, a l’entrevista a la cadena SER, que “s’oblida amb molta facilitat que el PP no va ajudar gens a que això no arribés on va arribar (referint-se a la situació a Catalunya) i ara pretén que ningú s’adoni que era la seva responsabilitat“. Una cítica que responia a les declaracions dels populars després de la trobada, centrades en la forma i no en el contingut.

La posada en escena de la reunió va ser molt protocolària. Una trobada en formació i per ordre d’importància. Els presidents es van donar la mà en senyal de coordialitat des de l’inici.

És comlex predir el futur de les negociacions que acaben de començar, però les previsions semblen bones després d’escoltar les reaccions de sorpresa expressades.

Paritat entre cometes

La part catalana de la taula de diàleg és paritària pel que fa als colors polítics. Dels vuit components quatre són de JxCat i quatre d’ERC. Ara bé, des d’una perspectiva de gènre queda molt lluny de ser igualitària. Són només dues les dones que participen de la negociació. Una per partit. Sis a dos.

Encara que consideréssim a Marta Rovira com una de les integrants, es continuaria sense aconseguir la paritat de gènere. De fet, es descompensaria encara més, ja que caldria comptar amb els presos i exiliats, la majoria dels quals són homes.

Així doncs, tot i les proclames feministes i per la igualtat que conformen alguns dels punts dels seus programes polítics, a la pràctica, les xifres demostren el contrari.

Read more

Els pobles maies de Guatemala lluiten pels boscos d’El Quiché

La concessió de llicències per la tala d’arbres està provocant la deforestació

Per Marina Arbós Junyent i Carles Fernandez Figueras

A Guatemala conviuen dues visions contraposades sobre els recursos naturals. La de l’Estat, que els veu com un valor del qual cal treure rendibilitat econòmica, i la dels indígenes maies, que creuen que el medi ambient ha de ser preservat i defensat com a font de vida. Guatemala exporta cada any més de 500 milions de dòlars en productes forestals, segons dades del Sistema d’Informació Forestal de Guatemala (SIFGUA).

Un negoci que a més ha anat creixent al llarg dels últims anys. Tot i que la meitat dels boscos del país estan protegits, la desforestació no s’ha aturat: cada any es perden uns 200 quilòmetres quadrats de bosc. Precisament per això, al departament d’El Quiché, al nord-oest del país, els indígenes s’han organitzat per lluitar contra la concessió de llicències per a la tala d’arbres. Aquesta lluita, però, ha causat amenaces a les organitzacions socials. Fins i tot l’exili d’una de les seves líders, Lolita Chávez, fundadora del Consell de Pobles K’iche’ (CPK).

Les conseqüències de la desforestació al territori són visibles. La falta de pluja ha assecat la principal font d’aliments per a la població rural del país: la milpa, plantacions de blat de moro. També ha modificat el clima fred que caracteritzava aquesta regió muntanyenca, la qual s’ha tornat més calorosa amb el pas dels anys.

En total, l’Institut Nacional de Boscos (INAB) ha autoritzat 87 llicències per a la tala d’arbres a El Quiché. Per a ells, les llicències no són el problema, ja que, tal com expliquen, a El Quiché la majoria de llicències que s’atorguen són per a àrees de bosc molt petites, d’uns 10.000 a uns 20.000 metres quadrats. A més a més, apunten que aquests permisos es donen només als propietaris de les terres i mai a les empreses.

Tanmateix, no sempre són les persones propietàries les qui talen els arbres, sinó empreses o tercers que paguen als qui tenen les llicències per poder explotar els seus terrenys. Principalment, el país produeix pi, la mateixa espècie que l’INAB promou per reforestar els boscos d’El Quiché i el principal producte comercial a la regió, segons un estudi del SIFGUA.

A més, el 2011 es va celebrar una consulta a les 97 comunitats del municipi, en la qual 28.000 persones van votar en contra del desenvolupament de megaprojectes hidroelèctrics, miners i de fusta a la regió. Aquest tipus de consultes estan recolzades pel Conveni 169 de l’OIT, que Guatemala va ratificar el 1996. Tanmateix, l’INAB defensa que se cenyeix a allò que diu la llei forestal.

Enfront de la ineficàcia del govern i la reticència a qualsevol canvi per part de l’INAB, el poble continua lluitant pel seu territori.

Per tal de frenar la tala d’arbres cal un canvi legislatiu

Tant l’alcalde com les organitzacions indígenes coincideixen en què modificant la llei forestal es podria frenar la desforestació, ja que es podria evitar que es donessin més llicències per a la tala d’arbres. Aquesta és una de les peticions de la manifestació del Dia dels Pobles Indígenes que va acabar a la seu de la Governació Departamental d’El Quiché.

Davant la manifestació, el governador, Carlos Samayoa, va prometre portar la petició davant el president i el Congrés: «La llei fa molt que es va aprovar i crec que és hora que s’actualitzi», va assegurar. Segons l’INAB, però, durant l’última dècada s’ha reduït l’avenç de la desforestació a tot el país i ho atribueixen als seus programes d’incentiu forestal.

Read more

L’ascens històric del Sinn Féin marca un abans i un després en la política irlandesa

Les opcions de formar govern són moltes a causa de la fragmentació del Parlament

Per Marina Arbós i Serena Iordache

Les eleccions del dissabte 8 de febrer de 2020 han marcat un punt d’inflexió en la política irlandesa. Des de la creació d’Irlanda, fa més d’un segle, la política del país s’havia basat en un clar bipartidisme entre el Fianna Fáil (centre) i el Fine Gael (dreta), els dos partits històrics de l’statu quo. Però el canvi ha arribat. En les darreres eleccions el Sinn Féin (SF), el partit d’esquerres, ha aconseguit el major percentatge de vot popular amb un 24,53% de primeres preferències. 

El Sinn Féin, liderat per Mary Lou MacDonald, ja es troba completament deslligat de l’IRA i ha basat el seu projecte polític en les actuals crisis d’habitatge i de sanitat que viu el país. “L’ahir és vostre, dels polítics de tota la vida, dels que teniu por. El demà és nostre, dels que busquem l’aventura i estem disposats a arriscar per canviar les coses”. Amb aquestes paraules la líder del partit celebrava la victòria electoral de dissabte i emfatitzava la voluntat de canvi de la seva formació. Els resultats demostren que la gent vol polítiques diferents, nova gent i un canvi en el govern. A més a més, s’evidencia la frustració i el desgast envers les formacions tradicionals.

Malgrat els bons resultats, el SF no podrà tenir majoria absoluta. La sorpresa de l’ascens electoral també ho ha estat pel partit. A causa dels resultats discrets a les anteriors eleccions van decidir presentar la meitat de candidats als comicis que els seus adversaris. D’aquesta manera, tot i els bons resultats a tot arreu on s’han presentat el fet de no ser opció a tots els punts del territori, ha impedit aconseguir una possible majoria absoluta. La victòria en percentatge de vots del SF hauria pogut ser també en escons si el partit hagués presentat candidats per als 160 districtes en joc. 

Reunificació i possibles pactes

En una entrevista a la BBC, hores abans que es declaressin tots els escons, MacDonald va assegurar que un govern comandat pel Sinn Féin posaria en marxa els preparatius per fer un referèndum d’unificació de l’illa. A més a més, a Boris Jonhson li podria caure un altre mal de cap i és que els republicans demanarien al primer ministre britànic, que fes el mateix als sis comtats d’Irlanda del Nord. Després que Escòcia ja hagi demanat un segon referèndum, la integritat del Regne Unit comença a veure’s qüestionada, potser abans del que molts pensaven. 

El Brexit ha renovat els esfoços del Sinn Féin en aquesta direcció, després de que la majoria dels votants d’Irlanda del Nord – on és el segon partit regional – votés en contra del divorci en el referèndum del 2016. Segons el politòleg i catedràtic Klaus-Jürgen la possibilitat de reunificació de l’illa està estipulada en el Good Friday Agreement, pactat al 1999. Segons aquest, si hi ha una doble majoria, és a dir, si es guanya el referèndum a favor de la reunificació en les dues parts de l’illa, tant el govern irlandès com el govern britànic estarien «sota una obligació vinculant» per implementar aquesta preferència.

S’acabi concretant o no un govern liderat pels republicans, que ara sembla improbable, MacDonald creu que des de Dublín s’ha de treballar perquè la Unió Europea faci feina a favor dels interessos de l’illa i de la seva reunificació. 

Tres partits històrics en la República d’Irlanda

El Sinn Féin vol ser el nucli d’aquest canvi de rumb que viu el país i planteja una formació de govern però sense el Fine Gael ni el Fianna Fáil. Alhora, els dos partits tradicionals de centredreta històricament socis de govern han tancat la porta a un possible pacte de govern amb els republicans. Tanmateix, a causa de la fragmentació del parlament els escenaris per formar govern poden ser diversos. 

El Sinn Féin ha començat a contactar amb els partits més petits del nou Parlament irlandès per poder formar govern per primer cop en la història de la república. La victòria dels republicans sobre les dues formacions tradicionals formacions de l’statu quo, resulta encara més significativa del que s’havia previst, ja que si s’uneixen diversos partits petits, poden arribar a aconseguir la majoria absoluta de 81 diputats.

De moment la líder del Sinn Féin ha contactat amb els Verds que tenen 12 escons, amb els socialdemòcrates que en tenen 6 i amb el col·lectiu “La Gent Abans que el Benefici”, que en va obtenir 5. D’aquesta manera no s’arribaria a la majoria necessària, i és per això, que s’està posant sobre la taula la possibilitat de negociar amb el Fianna Fáil. Tot i això, aquests s’han mostrat reticents a l’acord en campanya electoral i és que van rebutjar qualsevol pacte amb els republicans, titllant-los de “populistes i radicals”. 

Vot únic tranferible

Irlanda té un sistema electoral peculiar. Com explica el politòleg Ignacio Lago aquest sistema de vot consisteix en que cada elector ordena els candidats que apareixen a les paperetes dels diferents districtes en funció de les seves preferències. D’aquesta forma quan un candidat queda eliminat, es té en consideració la segona preferència, i així successivament. Aquest sistema genera competència electoral dins del mateix partit, ja que els representants competeixen contra els de la seva família política per obtenir un seient. A més, en ser un sistema centrat en el candidat, no és garanteix la proporcionalitat entre els vots al partit i els escons obtinguts.

Segons explica el professor Lago, a més de les eleccions legislatives a la República d’Irlanda, el sistema de vot únic transferible només s’utilitza a Malta, al senat d’Austràlia i a l’Assemblea d’Irlanda del Nord (Regne Unit).

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies