20.000 mascaretes que no salvaran cap vida

Als camps de refugiats de les illes gregues, les mascaretes i el confinament estricte es contradiuen amb la impossibilitat de mantenir el distanciament.

MARC SEGUÉS, JOSEP TÀSSIES I JOAN SIMÓ

“La gent no té matalassos, dormen sobre estoretes o mantes. No hi ha calefacció, passen molt de fred. Tampoc hi ha electricitat. A vegades veus que cau menjar a terra, s’hi acosta un gos i no se’l menja. Hi ha moltes intoxicacions per fum, violacions, episodis de violència.

Molta gent mor dins del camp”. Aquesta és la “normalitat” dels refugiats que viuen a Moria (Lesbos) i així ho explica Isabel Rueda que, des de l’agost del 2019, exerceix com a coordinadora de la clínica ginecològica i obstètrica d’aquest camp.

Ja fa cinc anys que l’illa de Lesbos viu en una crisi humanitària perpètua, agreujada encara més per la irrupció de la COVID-19. L’epidèmia, d’escassa afectació en aquest racó del mar Egeu, ha significat el confinament estricte dels prop de 23.000 habitants de Moria, el nucli de refugiats més gran d’Europa. “Només poden sortir del camp amb autorització. Poden anar a la farmàcia i, en casos molt greus, a l’hospital”.

Entre aquestes excepcions no s’hi inclou la d’anar al banc a retirar la dotació de 80 euros que l’Estat grec els dóna cada mes per poder cobrir les seves necessitats bàsiques, fet que ha accentuat la preocupació entre la població refugiada que es veu sense possibilitat d’accedir als seus, ja de per si, escassos recursos econòmics.

El miracle grec
A Grècia el confinament ha estat ràpid, implacable i efectiu. Per a sorpresa de mig món el país hel·lènic va optar pel tancament quan tan sols hi havia un mort a tot el seu territori. Ara com ara el nombre de defuncions no arriba a les dues-centes i alguns mitjans han començat a parlar del “miracle grec”, un cas sorprenent tenint en compte la dramàtica situació d’altres països del sud d’Europa.

Malgrat que el món sencer sembla haver-se abocat en la lluita contra el coronavirus, els refugiats han de conviure amb altres malalties durant tot l’any. És el cas de la sarna, que ha esdevingut endèmica entre la població del camp. “Pràcticament tothom en té. Es passen el dia rascant-se i es provoquen moltes infeccions i ferides a la pell”, diu Rueda.

La solució a aquesta malaltia passa per l’aplicació d’una crema cada 12 hores i, sobretot, per mantenir una higiene constant, hàbit que, amb una dutxa per cada 100 habitants, resulta difícil d’adquirir.

Una lluita inefectiva
Als massificats camps de refugiats instal·lats a les illes gregues, les normes de distanciament social imposades pel govern es fan impossibles de seguir. Els habitants de Moria viuen en espais molt reduïts. Una mateixa tenda de campanya és compartida per famílies nombroses de fins a sis membres, i, per si això no fos prou, es passen el dia fent cues. Davant d’aquesta situació, de poc serveixen les 20.000 mascaretes que se’ls han repartit.

Conscients de la catàstrofe que, d’un moment a l’altre es podria desencadenar en llocs com aquest, més de 6.000 metges europeus han signat un manifest demanant que el trasllat dels refugiats que viuen a les illes. “Si Europa gira la cara, aquesta situació podria escalar i convertir-se en un desastre mèdic”, alerta el document.

Un oceà de brutícia Als camps que hi ha a les illes com Samos els refugiats han de conviure amb tones de brossa. JOAN SIMÓ

La tensió augmenta
“Els camps són olles a pressió”, explica el voluntari madrileny Álvaro Lucas des de Quios. En aquesta illa s’hi troba el camp de Vial que, la matinada del 19 d’abril, va ser greument afectat per un incendi. Tot va començar amb la mort d’una dona iraquiana sol·licitant d’asil que va encendre els ànims de la població del camp. La policia va respondre amb gasos lacrimògens i la cosa va anar a més. Com han explicat fonts de la mateixa organització: “La situació durant l’incendi va ser de caos angoixant, ja que la fugida de les flames entrava en contradicció amb l’estricta quarantena”.

Els més optimistes podrien dir que, al fons del negre túnel, s’hi veu una mica de llum. I és que, el passat 18 d’abril 50 menors no acompanyats van volar cap a Alemanya. No han tingut la mateixa sort les prop de 40.000 persones que continuen esperant a les illes de l’Egeu.

Cronologia

QUÈ VA PASSAR AMB LA FRONTERA TURCA?
09/10/2019
Turquia llança una gran ofensiva en territori kurd en el marc de la Guerra Civil Siriana. La Unió Europea li exigeix que s’aturi.
10/10/2020
Erdogan amenaça d’obrir la seva frontera amb Grècia si la UE no deixa de qualificar la seva operació militar de “moviment d’ocupació”.
28/02/2020
El president compleix la seva amenaça i obre la frontera turco-grega, a través de la qual 30.000 refugiats intentaran entrar a territori de la UE.
01/03/2020
Grècia opta per suspendre el dret a l’asil dels refugiats mentre aquests són brutalment reprimits per les forces de seguretat d’aquest país.
10/03/2020
Es detecta el primer cas de coronavirus a Turquia.
16/03/2020
La crisi sanitària fa que l’estat turc cedeixi i obligui a tornar els refugiats
a l’interior del país. Molts d’ells han perdut tots els seus recursos intentant entrar a Grècia.

Read more

«La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió»

Marc S. Codina

Pont també promou la recerca de comunicació política com a director de la càtedra Ideograma-UPF. ARXIU

CARLES PONT SORRIBES
DOCTOR EN COMUNICACIÓ SOCIAL I EXPERT EN COMUNICACIÓ DE CRISIS I EMERGÈNCIES

El doctor de la Universitat Pompeu Fabra és un dels autors de ‘Comunicación política en tiempos de coronavirus’, una obra que analitza les diferents estratègies comunicatives dels governs en aquesta crisi.

En un context de pandèmia mundial, què ha de buscar transmetre la comunicació política d’un executiu al seu poble?
Hi ha tres elements clau. El primer és la tranquil·litat per transmetre que tens la gestió de les expectatives controlades. El segon és l’expertesa. És important com tu expliques a la teva població des d’un punt de vista expert allò que estàs fent. Els ciutadans no només volen veure els polítics. Els polítics han de prendre decisions. Però prèviament aquestes decisions
han d’anar sustentades per unes veus expertes. La tercera és controlar
la part més pragmàtica del dia a dia. Els ciutadans volen saber si poden sortir de casa, a quins llocs poden accedir, si hi haurà menjar garantit als supermercats… Donar molta informació clara i pràctica.

‘En estos tiempos de guerra, todos los días son lunes’. Per què el govern ha enfocat la crisi en un marc bèl·lic?
L’ètica militar té una èpica que presenta la crisi com una batalla. Segurament, ho han fet per demostrar la gravetat de la crisi. Un cop s’ha aconseguit no té cap sentit treure els militars en compareixences diàries. Al principi a Espanya i a Catalunya es feien servir metges. Transmetien una seguretat i un aplom que després s’ha pervertit. Tenim una pandèmia que es combat amb ciència i no militars. La figura militar desprèn un paternalisme i obediència jeràrquica que projecta a la societat que hi ha uns senyors que manen i uns ciutadans que obeeixen.

Cada dia hi ha diverses rodes de premsa amb militars, experts i polítics. Quin paper ha de jugar cada perfil?
És un error tenir tants portaveus. El que recomana la comunicació de crisi és una única veu i experta. Quan s’atomitzen tant els portaveus, estàs assumint molts riscos. El que fa és que hi hagi una polifonia de relats. Fins i tot, desconeixement. A les rodes de premsa s’han fet preguntes a un portaveu que ha respost que no era el seu tema i ho ha hagut de derivar
en un altre. Això és nefast. Estàs transmetent una idea d’inseguretat i desconeixement.

L’eslògan del Gobierno: “Este virus lo paramos unidos”.
Aquesta campanya institucional és un gran error. L’unidos deu tenir una altra connotació que no la d’aturar una pandèmia. Me la puc imaginar, però no deu ser la d’actuar contra el virus perquè, precisament, aquesta pandèmia es para separados. L’eslògan no és encertat.

La ciutadania ha sentit moltes contradiccions entre els diferents portaveus institucionals.
La comunicació de crisi no pot tapar una mala gestió. Si tu no gestiones bé, difícilment podràs comunicar bé. L’error no és comunicatiu. Informar els ciutadans que demà han d’anar a treballar però avui no poden anar a l’enterrament d’un familiar o dir al principi que les mascaretes no són
útils i després afirmar que sí, crea confusió. Aquí el focus no s’ha de posar en comunicació sinó en la decisió presa. Les contradiccions constants en els missatges és el que fa que els ciutadans percebin improvisació i poca claredat.

Quin és el model de gestió de crisi governamental més encertat segons el seu criteri?
Diversos. El governador de Nova York o el Justin Trudeau, president del Canadà, són exemples que estan funcionant bé. Transmeten seguretat, expertesa, claredat en el llenguatge, una bona gestió de les expectatives…

Com es pot lluitar contra la desinformació en un moment on certes consignes són clau per a la vida de les persones?
S’han engegat algunes campanyes institucionals, com la del CAC, per combatre les fake news. És un fenomen nou. La responsabilitat de combatre’l és col·lectiva. Començant per la ciutadania. Quan rebem un missatge fals pel WhatsApp hauríem de dir a l’emissor que allò no és veritat i que no ho enviï. Finalment, les institucions i els mitjans hi tenen un paper clau. Els periodistes haurien de dedicar esforços per desmentir la desinformació.

El frenesí i la immediatesa han provocat que mitjans i govern s’hagin precipitat a l’hora de fer certes afirmacions i judicis.
Hi ha hagut per part de tothom una certa prepotència occidental. Els mitjans de comunicació occidentals no van prestar l’atenció que mereixia el coronavirus. Van menysprear la informació que ens arribava de la Xina. Que ho hagin fet els mitjans és greu. Però és molt més greu i irresponsable que s’hagi fet per part dels governs. Van oblidar la responsabilitat que tenen en una pandèmia tan important com aquesta.

Quins han estat els grans errors comunicatius?
Hi ha hagut massa politització. Els experts sanitaris es van substituir ràpidament per militars. L’error més greu, però, ha estat no saber gestionar l’expectativa. Des del minut zero s’hauria d’haver explicat més clarament l’abast i la gravetat.

Read more

ACCIONS QUE DONEN VIDA

Marc Segués

IL·LUSTRACIÓ DE JOSEP TÀSSIES

Nen, et va bé de llegir ara? –Em va perfecte. Som-hi! L’àvia va a l’habitació. Agafa el Quadern gris de Josep Pla. El porta al menjador, s’asseu al sofà i tanca els ulls. Jo obro el llibre i començo a recitar en veu alta: “25 de juny. – Segon dia de la festa major de Palamós…”. Cada tarda dediquem una hora a trencar els murs del confi nament viatjant junts a Palafrugell, Calella, Begur o Palamós de la mà de les paraules del dietari de Pla.

La meva àvia té 89 anys i és una enamorada de la literatura catalana. Des de fa molt temps, però, té una greu defi ciència visual que li impedeix fer allò que més li agrada: llegir. El juny passat es va morir l’avi i va quedar vídua. Des de llavors viu a casa, amb nosaltres. El confi nament li ha robat
les distraccions del seu dia a dia: caminar, anar a comprar, visitar la seva germana a la residència…

Cada tarda, però, la seva imaginació vola al 1918 i s’emociona, riu, s’enfada, es preocupa i s’escandalitza per la vida viciosa de Pla. La solitud és el sentiment de trobar-se sol, tot i potser no estar-ho físicament. Cada any més de 25.000 persones truquen al telèfon de l’esperança perquè se senten aïllades al món.

El neuròleg Álvaro Pascual-Leona constata que la solitud és tan perjudicial per a la nostra salut com fumar-se mig paquet de tabac cada dia. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, 5 milions de persones a Espanya viuen el confinament soles, sense contacte amb cap ésser humà. “Sort en tinc de vosaltres; si no, em passaria el dia plorant a casa, sola”–ens va dir un vespre l’àvia–. Aquella nit vaig entristir. Com podia ser que no hagués començat a compartir els meus ulls i la meva veu abans amb ella? Em vaig adonar que l’esforç de dedicar una hora cada tarda a llegir-li Pla significava poc per a mi, però a ella li donava mitja vida.No hi ha hagut un dia que en acabar de llegir ella no m’hagi donat les gràcies. Em va costar dormir.

Hi ha gent que sosté que la crisi de la COVID-19 comportarà un canvi de paradigma a la nostra societat. M’agradaria que després de tot no tornéssim
a la normalitat, perquè la normalitat era el problema. Almenys que hàgim après a ser humans, empàtics, generosos. Una trucada, una lectura, una conversa, una rialla o una abraçada sincera poden canviar vides.

#StopDiscriminació

Transfòbia
COMUNITAT VALENCIANA
Una dona transsexual ha hagut d’abandonar la seva localitat de residència,
Benidorm, per amenaces. Els fets van passar després que l’1 de maig un agent de la policia local insultés la víctima mentre el seu company ho gravava des del cotxe patrulla. El vídeo es va fer viral i des d’aleshores altres veïns van començar a insultar-la. L’Observatori Valencià contra
l’LGBTIfòbia ha reallotjat la víctima en una altra població i el policia està
pendent de judici per delicte d’odi.

Metges assetjats
BARCELONA
Rata Contagiosa. Una ginecòloga barcelonina va trobar el seu cotxe amb les rodes punxades i aquestes paraules pintades. Els Mossos van detenir l’autor dels fets, investigat per danys amb un possible agreujant de delicte d’odi. L’assetjament als professionals sanitaris s’expressa en forma de missatges desagradables d’alguns veïns que els demanen que abandonin els seus domicilis per por de contagiar-se, oblidant que ells són els responsables
de curar els malalts.

Diversitat Funcional
COMUNITAT DE MADRID
La família de Rosa Chauca, diagnostigada de COVID-19, ha denunciat un acte de discriminació per part de l’Hospital Alcalá de Henares, que va assegurar a la malalta que no entraria a l’UCI. L’afectada, de 56 anys, té una discapacitat intel·lectual, i es va contagiar de coronavirus en una residència per a persones amb diversitat funcional. Quan la salut de la pacient va empitjorar, els van dir que descartaven portar-la a l’UCI, fet que la familia va denunciar com a discriminació.

Read more

El Podcast dels Podcasts

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

El consum de productes audiovisuals sota demanda creix cada cop més. Netflix, HBO, Amazon Prime Video i ara també Disney +. I es que els consumidors cada cop tenen més opcions per escollir. Aquest fenomen no només s’està donant amb el contingut audiovisual. També hi ha producte sota demanda de ràdio.
Tot i que encara no existeix un “Netflix” de la ràdio, molta gent crea el seu propi espai sense dependre de cap emissora. A “El Podcast dels Podcasts”, parlem amb quatre programes d’èxit en català: La Sotana, Gent de Merda, Els Antisocràtics i La Polca, i intentem esbrinar l’èxit d’aquest fenomen. Tot, en un format exclusivament sonor que recorda a l’ambient propi dels podcasts.

Visualitza el següent Genially per escoltar les entrevistes senceres als creadors de La Sotana, Gent de Merda, Els Antisocràtics i La Polca. També podeu indagar sobre els secrets de la comunicació en format podcast a l’entrevista amb el periodista i expert en ràdio Josep Maria Palau.

Read more

Els ocells de la discòrdia

Ja fa anys que les cotorres s’han apoderat dels carrers de Barcelona, però quin perill representen? Què cal fer amb elles?

Miguel Gómez, Albert Berrocal, Marc Segués i Joan Simó

Aquesta és una història d’amor i odi. Tot va començar a finals dels vuitanta, quan, entre els barcelonins, va néixer una nova afició: la de les cotorres. Els exòtics animals ho van tenir fàcil per entrar al cor dels ciutadans i, de la nit al dia, van passar a ser un element més del paisatge urbà.

Però aquest idil·li no duraria per sempre. L’any 2005 la Unió Europea va passar a considerar les cotorres com una espècie invasora i el Govern Espanyol acabaria fent el mateix el 2011. Quedava prohibida la compra d’aquests animals i s’iniciava així una lluita cara o creu contra ells.

Les mesures de control poblacionals no van ser suficients i, tot i que l’Ajuntament no compta amb dades exactes, s’estima que el nombre d’aquestes aus supera els 7.000 exemplars a la Ciutat Comtal.

Mira aquest vídeo per conèixer millor la situació de la plaga a Barcelona:

Quan parlem de cotorres (nom genèric d’aquest tipus d’animals), estem parlant de dos espècies diferents: la Myiopsitta monachus (originària d’Amèrica del Sud) i la Psittacula krameri (provinent de l’Àfrica subsahariana i de la Índia). Ambdues representen un perill per la fauna autòctona i per als barcelonins, els seus gegantescs nius podeu caure al cap dels vianants causant-los severs traumatismes.

Cotorra

Tenint en compte això, quina és la solució? A Madrid ho tenen clar. Davant la «plaga», el consistori de la capital espanyola ha decidit condemnar a mort a 12.000 cotorres (operació que tindrà un cost de 3 milions d’euros). Aquesta proposta ha despertat la fúria entre el col·lectiu animalista, que ha aconseguit reunir 32.000 firmes demanant que s’opti per vies «més ètiques» com és el cas de l’esterilització.

Salvar la natura o els animals?

Polèmiques com la de les cotorres ens son útils per exemplificar un debat que, tot i no estar present en les converses del nostre dia a dia, enfronta a ecologistes i animalistes. Malgrat el tòpic ens porta a creure que aquestes dues ideologies van de la mà, el fet és que no podrien ser més contradictòries.

Mentre els ecologistes parlen de conservar els ecosistemes naturals (eliminat a les espècies invasores si fos necessari), gran part dels animalistes tenen com a objectiu acabar amb el patiment de tots els éssers que senten. S’oposen, per tant, a qualsevol mesura que atempti contra la integritat física o psicològica dels animals no humans, víctimes d’un sistema al qual consideren especista.

Propaganda antiespecista

Més enllà de la simple lluita contra l’explotació animal, l’antiespecisme suposa un plantejament teòric radicalment nou que enten els animals com a «subjectes polítics amb interessos que han de ser tingut en compte en la determinació del bé comú«. No proposen que les vaques puguin votar però sí que ens situen en una visió del món que trenca tots els esquemes coneguts anteriorment. Qui sap si, d’aquí a un segle, matar cotorres serà vist com un genocidi…

Per a més informació podeu llegir «Muerte entre las flores: el conflicto entre el ecologismo y la defensa de los animales no humanos» de la filòsofa i activista Catia Faria.

Read more

Podcast: «Pròxima estació: amiant»

Els treballadors del metro lluiten per eliminar el mineral cancerigen que ha afectat a més de 40.000 persones a l’estat espanyol

POL AGUILAR DÍAZ, MARC SEGUÉS CODINA I JOAN FRANCÍ

A Espanya, ha causat més afectats que el coronavirus i més morts que l’èbola. Tanmateix, els mitjans i les grans empreses s’han encarregat d’invisibilitzar-lo. L’amiant és un mineral molt resistent i molt utilitzat en la construcció. Quan s’inhala, pot resultar cancerigen. El metro és una de les ubicacions de la ciutat comtal on l’amiant està més present en el dia dia de la gent. A banda de ser un risc diari pels 400 milions d’usuaris anuals, és una exposició d’alt risc per als seus treballadors, sobretot els destinats a manteniment.

Parlem amb Àngel González, treballador del metro de Barcelona i sindicalista de Solidaritat Obrera, amb la doctora Carme Placencia, investigadora de l’amiant i amb usuaris del transport públic. TMB no ha volgut donar el seu punt de vista.

La lluita no s’acaba. Els sindicats han aconseguit el trasllat de vuit treballadors amb malalties relacionades amb l’amiant i amb exposició diària al mineral. Com explica Nació Digital, és una reivindicació que ve de lluny, però a la que TMB no hi ha accedit fins ara. Tot i aquestes petites victòries sindicals, els treballadors i l’empresa segueixen en negociacions sobre les seves condicions. Aquest dimarts dia 25 va tenir lloc la setzena reunió de conveni entre els sindicats del metro (MNC) i l’empresa propietària. La CGT reivindica que les negociacions no avançen.

Read more

Gameplay: Un repàs a la història dels videojocs

L’exposició es pot visitar al CCCB fins el 3 de maig

POL AGUILAR I MARC SEGUÉS

Fa més de 5 dècades que els vídeojocs van arribar al dia dia de la gent. Ara, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) els ha obert les portes dels museus, i sembla que han arribat per quedar-s’hi. Gameplay, la nova exposició del CCCB, proposa un viatge immersiu per la història dels vídeojocs. Des de les primeres màquines d’arcade dels anys 60, passant pels 80 amb Pac-Man i Mario Bros, fins arribar a l’actualitat amb la realitat virtual.

Vista general de l’interior de l’exposició / CCCB

L’objectiu de la mostra és analitzar el llenguatge dels videojocs i posar en evidència l’impacte social i cultural que han tingut a l’art i a la vida quotidiana. La proposta és trencadora. A banda d’incloure la temàtica dels videojocs als museus, ho fa amb una exposició que és un espai lúdic immersiu, on el públic pot jugar, redescobrir la cultura dels videojocs i reflexionar sobre la seva ètica.

Gameplay és un espai on el visitant pot interactuar amb les pantalles / CCCB

L’exposició, que es podrà visitar fins el 3 de maig, posa el focus a la producció catalana, concretament a obres pioneres, creacions recents i autors locals, com també a projectes universitaris. Durant la mostra el públic podrà gaudir del següent recorregut.

Read more

Els mitjans també s’ho estan perdent

La celebració de la primera Supercopa d’Espanya de futbol femení de la història evidencia la invisibilització informativa que pateixen les dones esportistes

MARC SEGUÉS CODINA I MIQUEL PASCUAL I PRAT

Diumenge al matí l’estadi Helmántico de Salamanca va viure una jornada pel record. No només perquè va acollir la final de la primera Supercopa d’Espanya femenina de la història, sinó pel que va significar el propi partit. El matx enfrontava el F.C. Barcelona contra la Reial Societat i va acabar amb un marcador final de 10 a 1 a favor de les blaugrana. Aquest resultat significa el marcador amb més diferència de gols en qualsevol final de futbol espanyol, tan masculí com femení.

Darrerament, molts mitjans s’han sumat a la campanya «T’ho estas perdent» , iniciativa que pretén «posicionar l’esport femení com un contingut d’interès i capaç d’atraure grans audiències» . La voluntat expressada pels grups comunicatius sumant-se a la campanya i l’històrica primera final de la Supercopa d’Espanya de futbol femení feien pensar que els mitjans canviarien el rumb i apostarien per oferir una àmplia cobertura de l’esdeveniment. Almenys els esportius. Res més lluny de la realitat.

Els principals diaris de comunicació esportiva de l’estat van fer una cobertura molt pobra del partit en comparació al gener passat, quan es va celebrar la Supercopa de futbol masculí, tal com es pot veure a l’Infogràfic.

La portada de Superdeporte no va fer ressò de la final de la Supercopa femenina. Ni una paraula. En comparació, la darrera guanyada pel Reial Madrid masculí, malgrat ocupar un petit lloc en un racó, almenys hi era.

Per altra banda, la victòria dels blancs a la Supercopa masculina del gener va protagonitzar el 100% de les portades del Marca i l’As. Dilluns passat, després de la Supercopa femenina, les portades d’aquests mitjans van estar ocupades principalment per el partit de l’equip de Zidane contra l’Osasuna. La victòria de les blaugranes no ocupa ni un 10% de l’espai.

Per acabar, les portades dels grans mitjans blaugranes, Sport, Mundo Deportivo i l’Esportiu, han cedit el mateix espai a la victòria del Madrid masculí el darrer gener que a la victòria del femení del Barça. Podria semblar que el seguiment és equitatiu pels dos gèneres, però quan es compara amb les victòries del Barça masculí a les Supercopes d’altres edicions es fa evident que no. Les portades dels mitjans blaugranes són ocupades per una victòria gens lluïda i intrascendent de l’equip de Setién i no per la fita històrica de l’equip femení.

Read more

Utopías encajadas a la mente soviética

La literatura de ciencia ficción de la URSS impulsaba los planes del gobierno

Iñaki Martínez Azpiroz i Marc Segués Codina

La ficción literaria puede romper las barreras de lo posible. Ya lo hizo Julio Verne en sus libros cuando inventó el submarino o la más discreta cámara que podía sacar instantáneas bajo el agua. En la Unión Soviética de entreguerras, el régimen estalinista expandió la economía industrial, e hizo llegar infraestructuras básicas a todo el territorio. El desarrollo era el horizonte socialista del momento, la encarnación de una potencia mundial era la manera de posicionar la patria roja en el mapa. Las posibilidades se expandían, y el gobierno desplegó una maquinaria de creación cultural y simbólica para legitimar socialmente los cambios acelerados. Había que cohesionar la Unión Soviética, crear el ‘homo sovieticus’. Y las utopías de la literatura cobraron una fuerza destacado.

La ciencia ficción apareció en la literatura mundial a principios el siglo XIX. Se reconoce a Mary Shelley como la autora que abrió ese género, con su Frankenstein. Rusia cogió la mano de esta ficción, con el que se comenzaría a utilizar para transmitir ideas políticas. Al principio, recrearon sociedades con amplias reformas políticas y sociales de aires liberales, aunque pronto se unieron a la deriva nacionalista competitiva que imperó entre las potencias europeas en la segunda mitad del siglo XIX.

La idea de la revolución fue el siguiente paso de los utopistas. Cuando aún faltaba una década para el año revolucionario de 1917, Alexander Bogdanov describió en la obra Estrella roja un planeta Marte comunista, como un alegato del futuro que llegaría a Rusia.

Resultat d'imatges per a "alexander bogdanov""
Portada de Estrella Roja, de Alexander Bogdánov.
Fuente: El Biblionauta

La URSS se estableció tras la revolución de octubre, la guerra civil que le siguió, y los problemas económicos y humanitarios de principios de los años veinte. Tras ello, el nuevo régimen cerró las aspiraciones democráticas de la izquierda libertaria. Y desde las políticas propagandísticas se creó un entramado de censura para impulsar una nueva cultura soviética. El ‘homo soviéticus’. Y el inicio de la etapa de Stalin hizo de la revolución un Dios redentor totalitario.

Ilustración de Lenin en un mosaico de azulejos. Artista: Kurchatov. Fuente: Piqsels

«Las posibilidades del pueblo ruso, la devoción y el sacrificio, el progreso de la unión»: Alekséi Tolstoi abanderó los literatos oficialistas soviéticos de la ciencia ficción. En su Aelita redescubre -otra vez- a los marcianos. En él, una sociedad oprimida se demostrará capaz de organizar una revolución del proletariado. Stalin ponía la mano, y Tolstoi el imaginario: la revolución comunista no tenía límites, era posible incluso en Marte.

Resultat d'imatges per a "aelita tolstoy""
Portada de Aelita, de Alekséi Tolstoi. Fuente: Archive.org

La creación de entramados clandestinos para publicar libros críticos

La censura, empero, fue dura con las publicaciones que no seguían los objetivos gubernamentales. Evgueni Zamiatin no pudo publicar en su Rusia natal. En el libro Nosotros, reflejó una sociedad encapsulada en un cubo casi infranqueable, y con edificios transparentes. Zamiatin había sido partidario de la revolución, pero, tras la guerra civil que acabó en 1922, la deriva totalitaria del gobierno lo convirtió en un opositor crítico: el estado limitaba la conducta de las personas, e intentaba entrar en todos los aspectos de la vida.

La URSS no abrió las ventanas de la libre publicación hasta las reformas de Gorbachov. Aunque hubo etapas más laxas que otras, muchos autores críticos tuvieron que crear entramados clandestinos para publicar sus libros de ficción. Repensar el futuro podía servir para extrañar el presente y crear un espíritu crítico.

Los literatos cambiaron

La temática de la literatura de ciencia ficción fue cambiando. En los sesenta, los futuros recreados eran más cercanos en el tiempo. La URSS ya se había desarrollado, y los cambios tenían que ser pequeños: «Ya estaban en el futuro». En los setenta, empero, se transmitieron ideas antidesarrollistas: la posibilidad de una guerra nuclear con EEUU era real, y ello derivó a la exaltación de la vida.

Con todo, la ficción, combinada con el presente, sirvió a muchos para trabajar en favor de un objetivo común. Vlodimir Savchenko fue un escritor ucraniano de ciencia ficción. Murió en enero de hace 15 años. En Probando la verdad creó un personaje humano mimetizado con una substancia inteligente superior: acababa generando fenómenos naturales imposibles de entender. Desconocido en occidente, fue un referente de toda una generación de ingenieros soviéticos que querían imaginar nuevos límites de la física.

El mayor logro de la etapa estalinista fue culminar la transición del zarismo hacia la economía industrializada. Y es aquí cuando la ciencia ficción tuvo mayor influencia en la URSS. Los trabajadores tenían que asumir la presión estatal, integrarlo en una cultura del bien superior. El ‘homo soviéticus’. Las personas ya conocían la distopía -el presente macabro-, pero éste se escondió tras la pantalla de los futuros ficticios de brillantez.

Para ampliar información: http://blog.vero4ka.info/blog/2018/06/22/historia-de-ciencia-ficcion-rusa/ https://cultura.nexos.com.mx/?p=14316

Read more

L’inesperat adeu a una llegenda

L’exestrella NBA se suma a grans noms dins del món del basquetbol com Dražen Petrović o Fernando Martín, que també van morir en accidents de trànsit en edat prematura

MARC SEGUÉS CODINA

La mort de Kobe Bryant ha commocionat la societat americana i el món de l’esport. Des de diumenge a la nit el miler de mostres de condol i homenatges que ha rebut l’exestrella NBA, així ho demostren. El seu llegat però, no és impol·lut. El 2003 una noia el va acusar d’haver abusat sexualment d’ella. Bryant va admetre part de les acusacions i el pacte que va arribar amb la presumpta víctima va evitar veure l’estrella angelina al banc dels acusats.

Un altre debat que ha reobert la seva mort, és en quina posició se’l situa dins de la llista de millors jugadors de la història. Top 3? Top 5? Top 10? Del que no hi ha dubte és que la «Black Mamba» és un dels millors jugadors de la història de l’NBA. Els seus números demostren per si sols la llegenda que ha suposat pel món de l’esport:

La mort de l’estrella angelina se suma a la llista negra de grans jugadors de bàsquet que un accident de trànsit els ha llevat la vida. Al següent infogràfic podem recuperar el final de llegendes com Martín o Petrović.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies