Les de la inclusió

Polèmica entre els motius i conseqüències de parlar en femení genèric

La llengua catalana està en debat. El llenguatge inclusiu i l’ús del femení genèric són iniciatives que qüestionen les normes establertes i posen en dubte l’estructura de la llengua. Col·lectius feministes, partits polítics, lingüistes i el mateix Govern de la Generalitat han pres posicions al respecte.

Les normes gramaticals de la llengua catalana estableixen un principi general, un que no només es dona en el gènere. Aquest principi diu que existeixen categories marcades i no marcades. Les primeres inclouen a les segones, i no a la inversa. En el cas del gènere, el masculí és el marcat, i el femení, el no marcat.

Aquesta normativa s’ha portat a debat. Un dels posicionaments propugna que el llenguatge és androcèntric. Que invisibilitza les dones i les exclou. Aquest està, per tant, a favor de l’ús del femení genèric. Per contra, la postura oposada defensa que la realitat d’una societat masclista no té res a veure amb la llengua i que, en conseqüència, no té sentit parlar en femení genèric.

Maria Carme Junyent, professora titular de lingüística general de la Universitat de Barcelona, considera que parlar en femení és “una ingenuïtat i una opció política que no té res a veure amb la llengua”. El debat existent és, segons ella, “el resultat d’un mal entès i una desinformació”. Junyent, especialitzada en l’estudi de llengües amenaçades, opina que s’estan mal interpretant les normes gramaticals: “La suposada relació entre el gènere i el sexe és, més aviat, una entelèquia”. I és que, segons la lingüista, són molts els exemples de les confusions generades per aquest ús de la llengua.  

Junyent propugna que la llengua no pot transformar la realitat i que, en tot cas, ja s’hi adaptarà quan aquesta canviï. A més, afegeix que “la llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és”.

«La llengua ja és inclusiva quan ho ha de ser i quan no ho ha de ser no ho és»

Carme Junyent

L’origen de tot plegat, per la lingüista, és “dictatorial”. Assegura que l’ús del femení genèric no és una proposta de la gent, sinó que «és un canvi que algú s’empesca i vol imposar als altres». Junyent considera que es tracta d’un posicionament polític i, per tant, “no és espontani, és induït. Per què hauríem de cedir tots als canvis que proposa una persona?”.

La Montserrat Ribas, professora titular del departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra, creu fermament que canviar el llenguatge pot transformar la societat “perquè dir és fer”. L’experta en Estudis de Gènere argumenta que utilitzant un llenguatge inclusiu les dones perceben que hi són i, en conseqüència, poden sentir-se protagonistes: «Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada». Per altra banda, explica que “parlar en femení genèric ajuda a canviar les coses, però no canviaran gaire si ho fem de manera activista i després tenim actituds socials masclistes”. Considera, per tant, que l’ús d’aquest tipus de llenguatge és una eina més del feminisme activista.

«Utilitzant el femení genèric les dones perceben que hi són, se senten protagonistes. Sentiran que poden parlar i que la seva veu serà escoltada»

Montserrat Ribas

Ribas creu que “el llenguatge és una acció social”. Argumenta que quan parlem, interaccionem. A més, insisteix en el fet que si fem ús del codi amb les normes gramaticals establertes, amb el masculí genèric, invisibilitzem el femení i mantenim el masculí en una posició central.

La lingüista situa els inicis de l’ús del femení genèric en“ una iniciativa feminista que han incorporat alguns partits com la CUP o Unidas Podemos”. Opina que l’acció està vinculada a la política perquè la política és la gestió del social. «Els moviments feministes diem que el personal és polític», explica Ribas. Posa com a exemple la violència masclista, que no és una qüestió domèstica, sinó política.

Així doncs, les opinions són molt variades quan es tracta de l’ús del femení genèric, del llenguatge inclusiu i de les diferents iniciatives per canviar la llengua. Entenent els arguments a banda i banda del debat és ara tasca personal i intransferible, elaborar la crítica corresponent i extreure les conclusions oportunes. La llengua continua en debat.

Reportatge elaborat per Mar Bermúdez i Elena Urbán

Read more

El tatuatge social i sense estigmes

La pell s’ha convertit en un llenç per mostrar la personalitat d’un mateix. És fàcil trobar coneguts amb tatuatges, amb petits records eterns, o significats vitals. És un fet inimaginable fa poques dècades, quan els tatuatges estaven plens d’estigmes. Ara, moltes persones conceben fer-se el tatuatge com un procés psicològic, o d’embelliment del cos. 

No obstant això, el fet de tatuar-se, és fruit de decisions temporals, d’un moment concret. Però el tatuatge és etern. O gairebé etern. 

Amb la moda del tatuatge, han aparegut un seguit de serveis relacionats amb aquest, que ofereixen cures de la pell, o treure els dibuixos. Tattoo cleaners, per exemple, és una empresa que utilitza la tecnologia làser per esborrar els tatuatges. És un procés de diverses sessions, i que s’ha de tenir molta cura amb efectes secundaris de medicaments, amb prendre el sol, o amb tipus de pell especialment sensibles. El resultat, però, sol ser satisfactori.

Amb el mercat del tatuatge en auge, el factor ‘moda’ no és l’únic, apareixen noves iniciatives que busquen altres usos d’aquesta pràctica.

Desideratum

Existeix un estudi a Barcelona que trenca tots els esquemes. És un espai creat per un grup de dones, concebut per l’art i per a l’art. El que les fa úniques: la labor social. 
A l’estudi de tatuatges Desideratum no només es tatua, es fan piercing o s’eliminen tatuatges. També se superen situacions traumàtiques: tatuatges de recostrucció d’aureola, dubixos per cobrir cicatrius de violència de gènere, d’autolesions o accidents traumàtics. Tots de forma totalment gratuita. Altruisme. Empatia. Per a Noemí Garcia, la mànager del local, el tattoo és xamànic i empoderant.

https://www.instagram.com/p/B2ei-UdCSaI/

Fa tres anys que existeix Desideratum i, des d’aleshores, el brunzit de l’agulla afilada i la tinta han estat testimoni de multitud d’històries de superació i supervivència. L’art i l’expressió de cada tatuatge ha fet de les marques permanents dels cossos de les víctimes un element efímer. L’oblit del record. Del significat de por i dolor al de força i superació.

Read more

Feminisme a doble cara

Són molts els moviments feministes que lluiten avui en dia per defensar els drets i llibertats de les dones arreu del món. Tot i això, no tots reben la mateixa atenció ni tenen les mateixes oportunitats de generar un canvi. La diferència entre uns i altres: el país d’origen del moviment.

#MeeToo. No cal afegir res més. Parla per sí sol. Un moviment nascut ni més ni menys que als Estats Units d’Amèrica. Com a reacció als casos d’abús sexual per part del director de Hollywood, Harvey Weinstein, l’any 2017 s’origina #MeeToo. Dos mesos després de les primeres acusacions al productor, comença a créixer el nombre de denúncies. Sobretot per part de famoses actrius. S’utilitza el hashtag per donar a conèixer cada cas. En un inici les denúncies es fan al voltant de la indústria cinematogràfica. A mesura que el moviment pren força, les protestes augmenten i s’estenen les denúncies i reivindicacions a tots els àmbits de la societat. Les dones americanes surten al carrer i es concentren per condemnar les agressions i abusos sexuals. La guspira del boom: Alyssa Milano. L’actriu novaiorquesa que anima a totes les dones a agafar el poder i utilitzar el hashtag a les xarxes socials. Encara que la creadora del moviment és Tarana Burke, activista que inicia la campanya a MySpace. L’impacte d’aquest moviment és immens. Ha travessat fronteres: França (#MoiAussi#BalanceTonPorc), Espanya (#YoTambién), Argentina (#MiraComoNosPonemos), Noruega (#stilleforopptak), Rússia (#Ятоже), i molts més.

Viatgem a l’altra banda del món: #WhereIsMyName. Potser sona. Una lleugera idea. Res clar. Doncs bé, aquest moviment neix a les xarxes socials l’any 2017. Ho fa en un país oriental, l’Afganistan. Té la intenció de tornar la identitat a les dones recuperant els seus noms. Les dones afganeses solen viure a l’ombra de l’home, són identificades com a dones, filles o mares d’algú. A més, per als homes dir en públic el nom de la dona és considerat deshonor i vergonyós. Per això, aquest moviment creu que el primer pas per empoderar a la dona afganesa és recuperar la seva identitat. Independent a l’home. Les impulsores de la campanya creuen que sense aquesta identitat pròpia “romandran invisibles a la societat”. És una lluita per recuperar un dret bàsic. I així ho explica la primera veu del moviment: Laleh Osmany. El moviment comença a les xarxes socials i agafa un bon impuls.

Dos impulsos feministes. Dues lluites bàsiques. Una a occident i l’altre a orient. Moviments paral·lels però amb trajectòries totalment diferents. 

Cercant els noms dels moviments a la base de dades Google Academics, s’obtenen més de 52.200 resultats d’articles acadèmics sobre el moviment #MeeToo, mentre només 2 treballs tracten #WhereIsMyName. La cobertura als mitjans de comunicació també il·lustra les discriminacions. En els mitjans Espanyols s’han publicat desenes d’articles sobre el moviment americà, mentre són comptables amb els dits d’una mà els articles publicats sobre el moviment afganès. Tots dos apareixen, generalment, a les seccions de sof tnews dels mitjans, restant importància a la qüestió.

L’origen de tot és a les xarxes socials on la distància és palpable. 19 milions de tweets arreu del món contenen el hashtag #MeeToo, en més de 20 idiomes. Les xifres continuen creixent dia a dia. Ha arribat a ser Trending Topic. En canvi, són menys de 50 els tweets amb el hashtag #WhereIsMyName.  Pràcticament ha desaparegut del mapa. A Instagram són 2,258,694 els posts amb el hashtag #MeToo i 934 amb el hashtag #WhereIsMyName.

Les dades reforcen el fet: l’impacte generat pels moviments feministes es veu condicionat per l’origen de les seves reivindicacions. Per posar-ho a prova només cal preguntar, als companys de feina, a la família, als amics, a la parella, quants coneixen un moviment i quants han sentit a parlar de l’altre. I analitzar el nivell de detall sobre cada un. El desconeixement del moviment de les dones afganeses, #WhereIsMyName, és evident. Tanmateix, elles continuen amb una lluita activa. L’orient, encara que sembli aliè i llunyà, batalla amb uns ideals molt propers. Són feminisme, igualtat i drets humans. I és evident que el camí que hauran de fer és diferent, probablement molt més complex que el de les dones occidentals, perquè les normes socials de cada comunitat són molt diferents. Encara i així, el feminisme creix i les dones s’empoderen. Ho fan juntes, totes. La implicació dels mitjans, dels investigadors socials i de les dones d’arreu del món és vital per donar veu a tots els moviments de lluita feminista. En especial a tots aquells infravalorats des de l’occident. És la doble cara del feminisme.

Read more

Les navegants de les emocions

Les lluites i precarietat del tercer món són una crisi mundial amb conseqüències greus. Moltes persones arrisquen les seves vides per arribar a Europa a través del mar, fugint de conflictes bèl·lics o de la misèria. Són molts els que, des dels països d’acollida, es llencen a l’aigua per rescatar les persones refugiades. Voluntaris que vetllen per la vida. Són la cara visible de les operacions de salvament. Però, què hi ha al darrere? Una llarga llista d’organitzacions i persones que inverteixen els seus esforços per fer possible les intervencions al Mediterrani. Un exemple són les protagonistes d’aquest reportatge: la Marga Lalande, l’Alma Calvelo, la Marta Lladó, la Mercè Nomen, la Cristina Ramirez i la Monika Rivera. Elles són les sis components de l’equip de suport psicològic de Proactiva Open Arms

Només les missions de rescat més crítiques són cobertes als mitjans. Tothom coneix, per tant, pinzellades de realitat sobre les operacions. Una realitat que queda llunyana i que, si no es viu, és impossible comprendre plenament. De fet, moltes persones que volen actuar amb bona fe no són conscients dels riscos que poden córrer. Entre d’altres, els voluntaris són testimoni de situacions extremes que marquen. L’impacte d’aquestes deixa ferides emocionals greus. Cal curar-les, no es poden deixar obertes. I aquí és, principalment,  on actuen les psicòlogues.

La societat acostuma a infravalorar la psicologia. La Marga Lalande, coordinadora de l’equip de suport psicològic, comparteix la millor definició que diu haver escoltat sobre la seva feina: “Metges de les emocions”. Elles curen les ferides internes dels voluntaris d’abord. Capità, metge, cuiner, socorristes…  La tripulació s’exposa a patir estrès posttraumàtic o síndrome de Burnout, entre altres patologies psicològiques. Viure la mort de centenars de persones, intents de suïcidi al mar, malalties, tancament en un vaixell d’espai reduït durant més de vint dies… Són ferides que no sagnen. A vegades un no n’és conscient, però hi són. Les psicòlogues endrecen els sentiments i emocions que aquestes crisis provoquen en la tripulació. 

Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja

L’última gran missió mediàtica d’Open Arms té lloc l’Agost de 2019 a Lampedusa. Un vaixell de la ONG és retingut durant vint-i-dos dies a 20 quilòmetres de la costa. Veient-la, assaborint-la, però sense poder arribar-hi. 134 persones aproximadament, entre rescatats i rescatadors, tancats en un mateix espai, amb recursos limitats. Compartint històries vitals traumàtiques. Esgotats. Les psicòlogues no són a bord físicament, però sí que estan presents. En contacte permanent amb la tripulació els ofereixen aire i suport. Són un lloc a l’altre cantó, una escolta activa que no jutja.

Piulada d’Oscar Camps, fundador i director d’Open Arms
Dia 18 d’agost de 2019 a la 13.36 h
El protagonista d’aquesta trucada no recordava que havia tingut lloc a la matinada. El xoc emocional no era evident, però sí latent. La Marga recorda perfectament cada paraula compartida. (Trucada telefònica en situació de crisi durant la missió a Lampedusa)

Però, com ofereixen atenció les psicòlogues si no són a bord? A través d’aplicacions com Telegram o Skype cada especialista s’encarrega del tractament i seguiment d’un dels membres de la tripulació. Les parelles s’assignen segons els perfils de cada persona. Elles estan constantment disponibles i disposades a ajudar. Qualsevol dia a qualsevol hora. La tripulació pot trucar o escriure sempre que ho necessiti. Les psicòlogues poden prendre la iniciativa si ho creuen convenient. És curios com, sense haver-se conegut, sense ni tant sols saber la cara que tenen, entre l’intervinent i la seva psicòloga s’estableix un fort vincle. A la tornada tots dos descobreixen els rostres d’aquells amb qui tant han compratit. Però la feina que desenvolupen les psicòlogues encara va molt més enllà. Actuen abans, durant i després de la missió.

Les psicòlogues són testimonis llunyanes. Viuen també les conseqüències emocionals de les crisis. La Marga explica com li surten tres herpes durant la missió a Lampedusa. A vegades, també elles necessiten suport. Compaginen la seva vida professional i personal amb aquesta tasca voluntària. Això, afegeix complexitat a la labor. De fet, durant el mes d’agost de 2019, tres de les psicòlogues de l’equip són de vacances amb les seves famílies i s’han de tancar en un hotel, durant hores, per elaborar un informe indispensable. Habitualment es necessiten dies o setmanes per fer aquesta tasca. Continuen treballant per oficialitzar la seva col·laboració amb la ONG.

L’equip de suport psicològic d’Open Arms existeix des de 2015, any en què després del naufragi massiu a Lesbos es considera fonamental la seva creació. La inciativa neix del doctor Juan Luís Ney (cirurgià de guerra i expert en situacions d’estrès posttraumàtic) qui fa reflexionar a l’organització sobre la necessitat de fer prevenció del trastorn d’estrès posttraumàtic en la tripulació. Ara, diferents estudis posen de manifest els beneficis de rebre tractament psicològic. I és que, només en un estat emocional sa els voluntaris poden afrontar bé la seva tasca. La quantitat de persones amb ferides emocionals obertes augmenta considerablement quan no hi ha un suport psicològic.

Tripulació AMB suport psicològic

Tripulació SENSE suport psicològic

La Marga, l’Alma, la Marta, la Mercè, la Cristina i la Monika rescaten emocions. La Marga assegura que “no s’ha d’anar amb la capa per la vida”, però la tripulació els la hi posa. La seva tasca és fonamental i vocacional. L’octubre de 2019 Oscar Camps, director de Proactiva Open Arms, rep la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. A l’acte també hi assisteixen les psicòlogues. Tots els companys les feliciten pel reconeixement. “És una sensació estranya”, expressa la Marga, “no ens considerem pas heroïnes”. Encara i així, els voluntaris que passen per les seves mans sí que ho creuen. Els treuen les emocions a flot. Els curen les ferides que no sagnen. Elles són les navegants de les emocions.

(Reportatge escrit per: Mar Bermúdez i Elena Urbán)

Read more

Escac i mat a l’estil Aragonès

La Llei Aragonès ja és vox populi. La baixada de taxes universitàries que el mateix vicepresident ha anunciat recentment, també. La primera ha generat un ampli rebuig per part dels principals col·lectius afectats. La segona, amb menys transcendència, tampoc ha tingut una bona acollida. Per què? És una doble jugada mestra del govern?

La Llei de Contractes de Serveis per a Persones (Llei Aragonès), que el govern vol aprovar, fa temps que es cuina a foc lent. De fet, fou Raül Romeva quan era conseller d’Afers exteriors qui la va iniciar. Segons el govern, aquesta llei és una aposta per millorar la prestació de serveis «que tenen com a finalitat el benestar i la millora de la qualitat de la vida de la ciutadania, amb una especial atenció cap als col·lectius més fràgils i vulnerables». La reforma principal: treure el focus del preu en l’adjudicació dels contractes. És a dir, reduir la importància que té el preu a l’hora de valorar qui gestiona un servei.

Cartell per a la manifestació contra la Llei Aragonès, 17 de novembre

Per altra banda, sense cap relació aparent, Pere Aragonès anuncia una baixada del 30% a les taxes universitàries. Donant resposta a les contínues demandes dels col·lectius d’estudiants. Els rumors socials parlen d’una proposta destinada a acontentar als Comuns. Segons les explicacions d’Aragonès, els alumnes que ingressin a la universitat el curs vinent, 2020, ja pagaran un preu reduït. Els sindicats d’estudiants com ara la SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) s’han posicionat en contra d’aquesta proposta. No volen una menció als pressupostos sinó una reforma legislativa que aposti per una universitat gratuïta.

Són molts els col·lectius que s’han mobilitzat en rebuig a la Llei Aragonès. La Plataforma Unitària en Defensa de la Sanitat Pública a Catalunya (Marea Blanca) o la Federació d’Associacions de Mares i Pares (FaPac) en són exemple. Consideren que és una llei preparada per a facilitar la privatització de serveis. Els sindicats d’estudiants defensen aquesta idea. Des de la SEPC argumenten que aquesta llei «suposa una de les majors privatitzacions de serveis públics dels últims anys» i com a universitaris reclamen «una educació pública i de qualitat que no depengui d’entitats privades». Rebutgen, també, que es «coarti el dret a l’educació gratuïta que hauria de tenir tothom».

El debat continua obert. La Llei Aragonès segueix el seu curs. La declaració d’intencions d’abaixar les taxes universitàries, també. Uns i altres critiquen la gestió del govern de la Generalitat. Des de les Institucions es defensen unes propostes que diuen que són destinades «a la millora de la qualitat dels serveis prestats».

Però, podria ser tot un blanqueig? D’una banda, s’inverteix en universitats, de l’altra, es potencia la privatització de serveis reduint la despesa pública. Se soluciona un problema per generar-ne un de nou. O el que és el mateix, es canvia el problema de lloc. Els estudiants han demostrat en els últims mesos una gran capacitat de mobilització, una que resulta incòmode per al govern. Podria tenir a veure amb la decisió presa? L’educació, la sanitat i els serveis socials són els sectors més vulnerables i més amenaçats per la Llei Aragonès. Així, el govern fa una doble jugada que acaba en un escac i mat a la societat. Per molt que aquesta s’enroqui i lluiti el problema només fa que moure’s de casella, de sector en sector.

Read more

La Marea Rosa tenyeix Barcelona

La Cursa de la Dona ha arribat a Barcelona. La quinzena edició ha unit més de 36.000 participants (2.000 més que l’any passat), aquest fred diumenge 17 de novembre, als carrers de la capital catalana. La cursa, de vuit quilòmetres, ha tenyit de rosa gràcies amb l’emblemàtic color de les samarretes de les corredores, alguns dels carrers principals de Barcelona. Una lluita contra el càncer de mama i contra la violència de gènere.

Recorregut de la Cursa de la Dona a Barcelona
La Marea Rosa passant per Via Laietana

Són vuit les curses que se celebren arreu de l’estat: València, Madrid, Vitòria, Gijón, A Corunya, Sevilla, Saragossa i Barcelona. La finalitat, la solidaritat. El temps establert per acabar la cursa és una hora i mitja, encara que les guanyadores no el necessiten pas. Gema Barrachina, campiona d’Espanya de cross, ha encapçalat el podi amb un temps de 28 minuts i 59 segons; Sara Benedí, guanyadora de la cursa de la dona a Saragossa, l’ha precedit amb un temps de 30 minuts i 22 segons; finalment, Jessica Bonet ha completat el trio amb 20 minuts i 35 segons. Encara i així, en aquesta cursa totes les dones, de totes les edats, formes i tipus, són campiones.

Moltes de les samarretes roses (motiu de l’expressió “marea rosa”) lluïen noms estampats o frases. Han recordat així a les familiars, amigues i conegudes, lluitadores, que dia a dia fan front a la batalla contra una malaltia. La marea rosa també és consciència social. Més d’un milió d’euros han estat recaptats, entre totes les curses de l’estat. Uns diners que es destinaran a la investigació contra el càncer de mama i a la lluita contra la violència de gènere.

Read more

Les bases per entendre què és i com funciona l’Impeachment

La destitució de Donald J.Trump com a president dels Estats Units és un dels temes més destacats de l’ordre del dia. El procés d’Impeachment impulsat a la Cambra de Representats (House of Representatives) el mes de setembre de 2019 continua el seu curs. Es tracta d’una situació excepcional. Només s’han iniciat tres causes per cesar a un president en tota la història: Andrew Johnson (1868), William Jefferson Clinton (1998) i Richard M.Nixon (1974). Cap intent aconsegueix el seu l’objectiu. Els processos de Johnson i Clinton són aprovats a la cambra baixa però rebutjats al Senat. Nixon, per la seva banda, dimiteix després de la polèmica del Cas Watergate, abans que pugui desenvolupar-se l’impeachment.

El text constitucional dels Estats Units d’Amèrica cita en el seu Article II, Secció 4:

«The President, Vice President and all civil Officers of the Unites States, shall be removed from Office on Impeachment for, and Conviction of, Treason, Bribery, or other high Crimes and Misdemeanors«

S’estableix, per tant, que en cas d’alt crim les cambres legislatives poden imposar-se i impulsar un impeachment. Es considera un alt crim l’abús de poder per part d’un càrrec públic oficial. No necessàriament es tracta d’una actuació criminal i penada per llei, sinó de pràctiques imprudents que atempten contra la mateixa societat i els valors de la Constitució i la democràcia estatunidenca.

El sistema polític dels EUA és presidencialista. El President i les Cambres Legislatives (House of Representatives i Senate) s’escullen en eleccions diferents. Això garanteix una separació de poders real que es nodreix del principi bàsic «checks and balances«. La independència entre el poder judicial, executiu i legislatiu és ferma però les garanties de control entre els tres també. Com a resultat, es pot donar una sobreexposició i un al grau de poder al president. A diferència d’Espanya, per exemple, on el govern s’ha de sotmetre a sessions de control periòdiques al parlament, als Estats Units no hi ha un sistema de rendiment de comptes continu. És per aquest motiu que la Constitució recull la possibilitat que, a través de l’impeachment, el poder legislatiu pugui prendre el poder i destituir un president si aquest abusa del càrrec.

Donald Trump ha donat una raó de pes a la Cambra de Representants per prendre la iniciativa: una trucada amb el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, sol·licitant que investigués a la competència demòcrata. Concretament, al fill de l’exvicepresident Joe Biden, possible rival demòcrata a les eleccions presidencials de l’any vinent. Són molts els que comparen aquesta situació amb la mundialment coneguda com a Cas Watergate.

Però, com funciona exactament el procés d’impeachment? Com es desenvolupa? Quins actors hi estan implicats?

La complexitat de cada pas i la necessitat d’aconseguir majories a les dues cambres són el motiu pel qual l’impeachment no s’ha aplicat mai amb èxit. En més de 60 ocasions s’ha intentat iniciar el procés. Menys d’un terç s’han desenvolupat plenament. Fins ara, han estat subjecte d’impeachment 15 jutges federals, dos presidents, un secretari de gabinet i un senador.

Andrew Johnson, 17è president dels EUA

El cas de Johnson data de l’any 1868, després de la Guerra Civil, en un context de tensió política. La cambra baixa controlada pel Partit Republicà aprova una llei que impedeix al president demòcrata destituir, sense el suport del Senat, a càrrecs públics designats per la Cambra de Representats. Ignorant aquesta llei Johnson destitueix al Secretari de Defensa. Així, s’inicia el primer procés d’impeachment a un president. La Cambra de Representants aprova la destitució, però el Senat es queda a només un vot de la majoria necessària.

Bill Clinton, 42è president dels EUA

En el cas de Clinton, l’incentiu és una acusació d’abús sexual prèvia a la seva arribada a la presidència. Això, el porta a ser el primer president a declarar en defensa pròpia front un jutge. Se l’acusa de perjuri i obstrucció a la justícia per ocultar les seves aventures sexuals amb la becària de la Casa Blanca (1997). S’investiga si Clinton nega les relacions sota jurament i si dificulta les investigacions. L’any 1998 la Cambra de Representants aprova l’impeachment però aquest és rebutjat al Senat.

Actualment, la destitució del 45è president dels Estats Units, Donald J.Trump, està en la fase inicial: la investigació i declaració d’arguments front el Comitè Judicial (Judiciary Committee). Caldrà veure com evolucionen els fets. En l’hipotètic cas que l’impeachment acabi amb èxit, serà el vicepresident Mike Pence qui prengui el relleu al Despatx Oval. Encara i així, tal com evidencien els precedents històrics, sembla poc probable que Trump abandoni la Casa Blanca.

Read more

Les que parlen clar

Anna Ariño i Mar Bermúdez

L’atur, el model econòmic i fiscal, l’increment del preu del lloguer i la política territorial, són alguns dels temes tractats al debat “Última Oportunidad” de La Sexta, el dia 7 de novembre de 2019. Inés Arrimadas (C’s), Rocío Monasterio (VOX), Irene Montero (Podemos), Maria Jesús Montero (PSOE) i Ana Pastor (PP)  han exposat les seves propostes de partit en un debat electoral rigorós, seriós i clarificador.

Caracteritzat pel respecte a l’ordre i la paraula de cada candidata, les dinàmiques s’han establert des del primer moment: PP i PSOE es remeten als seus passats gloriosos en un cara a cara constant. C’s remarca els seus èxits electorals municipals i les pràctiques impulsades des d’aquests governs. Podemos i VOX, també enfrontades directament, fan declaracions d’intencions amb models de futur.

Cada temàtica introduïda per la presentadora, Ana Pastor, s’inicia amb una pregunta que insistia a rebre una resposta concreta. Un nivell d’especificitat que les candidates no van defugir. En el camp de l’habitatge, per exemple, Podemos proposa augmentar competències en regulació per als ajuntaments qui viuen de primera mà la problemàtica. PSOE, posar sòl públic a disposició per a la construcció, una proposta similar a la del PP que xifra en 100.000 els habitatges a construir. VOX, per la seva banda, defensa la no-intervenció política en la matèria, per tal que s’autoreguli. Ciudadanos aposta per un model de millora de l’habitatge social.

La violència de gènere és un nexe en comú. Amb matisos. Tots els partits es consideren feministes i estan d’acord amb posar fi als abusos i violacions. Però les propostes difereixen. En un extrem, VOX defensa la cadena perpetua per als violadors. Front aquesta declaració, Irene Montero respon que la solució passa per l’educació de les noves generacions. Ciudadanos expressa la necessitat de no patrimonialitzar el tema. Finalment, PP i PSOE posen l’accent en el canvi de la legislació. 

La resposta a aquest debat és molt més positiva que la rebuda pels debats anteriors, protagonitzats pels caps de llista, tot homes, dels principals partits polítics. El nivell de concreció de les respostes, l’agilitat i el nivell del discurs han fet d’aquest un dels debats més valorats. Catalunya ha sigut un punt més, no el centre. El feminisme ha tingut un paper rellevant, no passiu. Els torns de paraula i les apel·lacions directes han estat respectats. El paper de la presentadora, rigorós i professional. Un escenari televisiu de qualitat. Vertaderament, ha estat aquest, el debat que ha permès a la població entendre els posicionaments i les propostes dels partits polítics que es presenten a les eleccions del proper 10N. Una última oportunitat ben aprofitada. I són elles les que ho han aconseguit.

Un debat polític fructífer i dinàmic, veritat? Et sorprèn que s’hagi produït al voltant de figures femenines? Sí, elles també debaten i tenen les capacitats suficients per fer-ho. I això queda qüestionat quan es posa el focus en què són ELLES, en comptes de posar-lo en QUÈ diuen. Que no et sorprengui que cinc dones siguin protagonistes d’un debat electoral. Sorprèn-te per les diferents propostes que expliquen, per la seva oratòria, pel seu esforç en convèncer… Analitza el contingut, no la forma. Ja és hora que les dones deixin de ser notícia pel fet de ser-ho. Emfatitzant això queda patent la inseguretat respecte a la dona pròpia del masclisme que encara viu a la societat. 

Un cop més: NO pel què són, SÍ pel què fan.

Read more

Les cicatrius de Barcelona

La “Setmana de la Sentència” és història. Imatges úniques i sense precedents han escrit un nou capítol al passat de Catalunya. Però, i ara? Com queda Barcelona després d’unes nits llargues entre flames, protestes i repressions? Segons dades oficials: 1.044 contenidors, 6.400 metres quadrats de paviment, 358 bujols, 180 papereres, 57 arbres, 290 jardineres, 5 unitats de bàculs i fanals, 3 unitats elèctriques, 2 trams de línies d’enlluernament, 7 obres de clavegueram, una estació de Bicing, 299 incidències més. Cost aproximat: 3,1 milions d’euros.

Passa el temps però Barcelona encara s’expressa. Queden cicatrius. Un poble mobilitzat que ha sortit al carrer i ha deixat marca.

(Fotografies de: Olma Giró, Elisenda Rovira i Anna Hernández)

Read more

Els guardonats en els Premis Nacionals de Comunicació 2019

La comunicació en català és fonamental per a la construcció de la realitat social del poble i té un paper clau en la protecció i promoció de la llengua. Per aquest motiu el govern atorga  cada any, des de 1999, els Premis Nacionals de Comunicació. A 29 d’octubre de 2019 s’ha fet pública la llista de premiats d’aquesta edició.

Els guardons s’han anat adaptant a l’evolució de la comunicació fins a concretar-se amb sis categories que es mantenen des de 2013: Radiodifusió, Televisió, Premsa, Mitjans d’arrel digital, Publicitat, i Comunicació de proximitat.

El jurat l’han compost: la consellera de la Presidència, Meritxell Budó; el secretari de Comunicació del Govern i Mitjans de Comunicació, Antoni Molons; els vocals, Neus Bonet Bagant, Maria José Recoder Sellarès, Rosa Romà Bonfà, Marc Elena Soler, Miquel Gamisans Martín, Ignasi Genovès Avellana, Ramon Grau Soldevila, Enric Jové Bosch, Roger Loppacher Crehuet, Miquel Miralles Fenoll i Marçal Sintes Olivella. Com a secretari del jurat: Martí Porter Huerre, responsable d’Informació, Arxiu i Publicacions de la Direcció General de Mitjans de Comunicació.

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies