STATE ORPHANS

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

In a world organised in borders and passports, being stateless implies to live with uncertainty. In Spain, the origin of 99 % stateless people is Saharan people

El Mansur. Miquel Pascual

“You move in an ill-defined direction, but you will arrive somewhere with hope”. While he took the last sip of warm coffee from that bar in Barceloneta, Mansur pronounced these words. Although he is a Saharan man, his documentation figures as stateless. This condition is acquired when a person has no recognition from any country as a citizen and, as a matter of fact, his daily life is a struggle in this legal bubble. His horizon is not clear nor defined, but he will find a solution with hope and will keep fighting to have a worthy life.

There are many others in his situation worldwide. Being stateless is a massive issue, invisible though, that affects around 10 million people all over the world, according to ACNUR data. It is essential to have nationality for the full participation into society and an indispensable requirement to delight in all fundamental rights. If they don’t hold a nationality, there is not a relationship between the state and the person: “We are left orphans”, he explains.

In Spain, 99 % of stateless status applicants are Saharan people. This number is the result of not recognising from Spain the Sahara as a country. Migrant people from this world spot are not recognised. The system doesn’t bear them in mind. If they want to be considered a citizen like the rest, one of the fastest options is to request the statelessness: “In my case, they took only two years”, Mansur said. In this way, they obtain a permanent residence that only has to be renewed every five years. They cannot be returned to their country of origin, since, legally, they don’t have one.

Requesting the nationality or depending on a visa is a very slower process and insecure, since the resolution is not in their favour in many cases.
Mansur is 41 years old and he currently lives in Barcelona, the presumed Mediterranean big and business town. In 2012, he begun a one-way long journey.

He arrived at Catalunya with an uncertain future that didn’t hold in his hands, but he has a luggage full of hopes and dreams yet to be accomplished. Fortunately, his migratory route did not include risk his life on a dinghy to cross the Strait of Gibraltar. He came here with a visa that allowed him to be in Spanish territory for a given season.

Four years ago, he worked in a restaurant of the Rambla and he has because of it the required stability to afford a house and move forward in this bureaucratic maze. In Catalunya, he has found the house that his passport denied him.

He arrived eight years ago seeking a worthy life. He left behind his back the Saharan refugee camps in Tindouf (Alger) of inhuman conditions: temperature might reach the 50 degrees, just two physicians per 10 000 residents and hygienic conditions are very precarious. Food and water are scarce and in portions, since they only depend on international aid. Houses are made of mud and, if it rains, they come down. Lifespan is 64 years old. In reality, however, progress with these conditions is impossible, in the middle of nowhere.

Coming to Spain is an elevated option for the Saharan people for many reasons. First of all, the geographical proximity, also the sentimental one: Sahara was the 53rd Spanish province until 1975. For this reason, many of these people have relatives that hold Spanish nationality.

In this way, the statelessness and nationality request process make it easier and it speeds up. Moreover, Spain is a country that counts on a specific proceeding to recognize the stateless status; holding it is one of the recommendations of ACNUR for a greater degree of legal security.

In 1954 was signed the Convention relating to the Status of Stateless Persons that, for the first time, was stablished a definition and a minimum rules of treatment for the group. Seven years later, in 1961, another was redacted to reduce the statelessness cases. ACNUR launched, 4 November, the campaign #IBelong in order to ending statelessness in 2024. To do so, they stablished a ten actions guiding framework that, in theory, states have to carry out. Some of them are: ending the gender discrimination in the nationality laws or making sure that no child is born as a stateless person.

Although the stability and the possibility of permanent residence are considered advantages for those in a stateless condition, the daily life highlights the inconvenients. From a sentimental point of view, you are from nowhere. You are denied of existence, origins and roots. Besides, Saharan people that have family in the occupied Sahara cannot visit them, since Morocco does not recognize the stateless status and, therefore, they cannot enter to the country. But it is precisely the everyday life what is being compromised with the same system.

One day, Mansur had to file a complaint in a police station of Barcelona and, as usual, they requested his personal data. In the nationality square, his response was “stateless person”. This option was not in that computer and he could not write it. It had to be chosen from the existing nationalities. Finally, it may be because it was the first that appeared or to get out of trouble, they attributed him with the Alger nationality. Facts like this one, show the state up and its lacks.

Being deprived of nationality implies that they do not belong to the world and live or die without leaving trace. However, fortunately, Mansur has been able to process the nationality and he has green light now. If everything goes well, he has scheduled in May of this year to take the oath, the last step of this large ladder full of obstacles. “At the end we are recognized by who colonized us for more than a century”.

Read more

ORFES D’ESTAT.

Read this content in English here

En un món organitzat en fronteres i passaports, ser apàtrida implica conviure amb la incertesa. El 99% de les persones apàtrides a Espanya són d’origen sahrauí

El Mansur és sahrauí. Va arribar a Catalunya l’any 2012 i, actualment, té l’estatut d’apàtrida. Miquel Pascual.

“Et mous amb un rumb poc de finit, però amb l’esperança d’arribar a ser d’algun lloc”. Mentre s’acabava l’últim glop d’aquell cafè calent del bar de la Barceloneta, el Mansur pronunciava aquestes paraules. I és que en la seva documentació, tot i que és un home sahrauí, figura com a apàtrida. Aquesta condició s’adquireix quan una persona no és reconeguda per cap país com a ciutadà i, precisament, conviure fent peripècies dins d’aquesta bombolla
legal conforma el seu dia a dia.

Viu sense horitzons clars ni definits, però amb la il·lusió de trobar una solució i de continuar lluitant per tenir una vida digna.

Com ell, hi ha moltes altres persones del món que es troben en aquesta situació. Ser apàtrida és una problemàtica massiva, tot i que invisible, que afecta uns 10 milions de persones a tot el món, segons dades de l’ACNUR.

Tenir nacionalitat és essencial per la participació plena en la societat i un requisit indispensable per poder gaudir de tots els drets fonamentals. Quan no es té nacionalitat, no hi ha relació entre l’estat i l’individu: “Ens quedem orfes”, explica.

A Espanya, el 99% dels sol-licitants de l’estatut d’apàtrida són persones sahrauís. Aquesta xifra és conseqüència del no reconeixement per part d’Espanya del Sàhara com a país. Els migrants d’aquest racó del planeta
no són reconeguts. El sistema no els té en compte. Quan arriben, si volen ser tractats com un ciutadà més, una de les opcions més rà pides és sol·licitar l’apatrídia: “En el meu cas, només van tardar dos anys”, diu el Mansur.

Així, aconsegueixen una residència permanent que només ha de ser renovada cada cinc anys. No poden ser retornats al seu país d’origen perquè, legalment, no en tenen. Dependre d’un visat o demanar la nacionalitat és un procés molt més lent i insegur, ja que en molts casos la resolució no és favorable.

El Mansur té 41 anys i actualment viu (o sobreviu) a Barcelona, la presumpta gran ciutat del Mediterrani i dels negocis. L’any 2012 començava per a ell un llarg viatge sense retorn. Va arribar a Catalunya amb la incertesa d’un futur que no estava a les seves mans, però amb l’equipatge ple d’il·lusions i somnis per complir.

Afortunadament, la seva ruta migratòria no va incloure jugar-se la vida en una pastera per creuar l’estret de Gibraltar. Va venir amb un visat que li permetia estar a territori espanyol durant una temporada de terminada. Fa quatre anys que treballa en un restaurant de la Rambla i això li ha proporcionat l’estabilitat necessària per poder tenir un pis i tirar endavant
dins d’aquest laberint burocràtic. Ha trobat a Catalunya, la casa que el seu passaport li ha negat.

Va arribar fa vuit anys a la recerca d’una vida digna. El que deixava enrere eren els camps de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria), de condicions inhumanes: la temperatura pot arribar a enfilar-se fins als 50 graus, només hi ha dos metges per cada 10.000 habitants i les condicions higièniques són molt precàries. El menjar i l’aigua són escassos i racionalitzats, ja que depenen, únicament, de l’ajuda internacional.

Les cases són de fang i quan hi ha tempestes es desfan. L’esperança de vida és de 64 anys. Això sí, en unes condicions on progressar és pràcticament impossible, enmig del no-res.

L’opció de venir a Espanya per a les persones sahrauís, és elevada per diverses raons. En primer lloc, per la proximitat geogràfica, i també sentimental: el Sàhara va ser fins al 1975 la 53a. província d’Espanya. Això fa que moltes d’aquestes persones tinguin familiars amb la nacionalitat espanyola. D’aquesta manera s’agilitza i es fa més fàcil el procés de sol-licitud d’apatrídia o nacionalitat. A més a més, Espanya és un dels països que compta amb un procediment específic per reconèixer l’estatut d’apàtrida; tenir-lo és una de les recomanacions de l’ACNUR per a un major grau de seguretat jurídica.

L’any 1954 es va firmar la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides que, per primera vegada, va establir una definició i unes normes mínimes de tractament per al col·lectiu. Set anys després, al 1961, se’n va fer una altra per reduir els casos d’apatrídia.

El 4 de novem bre l’ACNUR va llançar la campanya #IBelong (Jo pertanyo) amb l’objectiu d’acabar amb l’apatrídia l’any 2024. Per ferho, va establir un marc rector de deu accions que, teòricament, han de complir els estats. Algunes són: acabar amb la discriminació de gènere en les lleis de nacionalitat o assegurar que cap infant neixi apàtrida.Tot i que l’estabilitat i la possibilitat de residència permanent són considerades avantatges pels qui es troben en condició d’apàtrida, el dia a dia posa en relleu els inconvenients.

Des d’un punt de vista sentimental, no ets d’enlloc. Et neguen l’existència, els orígens i les arrels. A més, els sahrauís que tenen família al Sàhara ocupat no la poden anar a visitar, ja que Marroc no reconeix l’estatut d’apàtrida i, per tant, no poden entrar al país.

Però és precisament la quotidianitat la que s’entrebanca amb el mateix sistema. Un dia, el Mansur va haver d’anar a posar una denúncia a una comissaria de Barcelona, i com es fa en aquests casos, li van demanar les dades. A la casella de nacionalitat, la seva resposta va ser “apàtrida”. No hi havia aquesta opció en aquell ordinador i no es podia escriure. S’havia de triar d’entre les nacionalitats possibles. Finalment, potser perquè era el primer que apareixia o potser per poder sortir del pas, li van atribuir la nacionalitat algeriana.

Fets com aquest, posen en evidència l’estat i les seves mancances. Ser privat de nacionalitat implica no pertànyer al món i poder viure o morir sense deixar rastre. Però, per sort, el Mansur ha pogut tramitar la nacionalitat i ara ja té llum verda. Si tot va bé, té previst per al mes de maig d’aquest any l’anomenat jurament, l’últim esprint d’aquesta cursa d’obstacles. “Al final t’acaba reconeixent el que et va colonitzar durant més d’un segle”.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA DAKAR 2020 PARAPLEGIC CONTESTANT

Llegeix aquest contingut en català aquí

Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

“I learned to enjoy myself in every moment of my life”

Albert isn’t a man like any other. At his 18 years old had an accident that made him to end up in a wheelchair. The energy and vitality helped him to create a limitless world, that is so, that he goes for the seventh ‘Dakar’.

What an experience is Dakar 2020! Are you satisfied?
The experience has been great because I’m lucky to have a very good environment. In the cabin we all spoke Catalan, we were all friends and we get along with a group of Nordic people. Everything worked just fine.

What was your biggest concern before doing it?
I was afraid of the cold, and it was really tough. Nights were colder than expected. Regarding the journey, I tried a little bit to not worry about it and see what is coming up every day.

Has it been the toughest of them all?
I don’t know. It didn’t seem like it to me. Every Dakar is tough. At the beginning I think, ”what am I doing here?”, but then, when I’m driving 30 kilometres, I find the answer eventually.

How is your daily life there?
I woke up very early because we had to do a few link kilometres, that went from 25 to 300, and the race started there. A nuisance. When we arrived there the day leg started, and we drove all day long. Once we got to the destination, I did arm and hand rehabilitation, we had dinner and we went to sleep.

And what about the truck adaptation?
Everything is in my hands. In the steering wheel, I’ve got two circles: if I push the first to the feet it accelerates, and the second is the brake.

Six ‘Dakars’… Albert, where is the limit?
I don’t know, I keep experimenting and dreaming. If I have an opportunity, I take it. In fact, this year I wasn’t going to ‘Dakar’, since I had surgery in both hands and I already did the world RallyCross. But De Rooy Iveco team contacted me and I wasn’t willing to let it go.

Alcohol is forbidden over there. Where was the “cava” to celebrate?
The last celebration we were invited to the Holland embassy and, as it isn’t part of the country, we celebrated with alcohol. We did the rest without it. They take things vigorously over there.

An historic ‘Dakar’. After six years participating in the race, Albert, this year, has accomplished the 15th global position in the truck category with the new team of De Rooy IVECO. A dream result.

Leaving the fear for the risk behind, do you born with it or you learn it?
A little bit from both. You already born with it, but the fear always remains inside, and it should be… You must be fast, but you also must be in the track. If I hadn’t a single bit of fear, I wouldn’t last not even three years.

You have a wide sportive career. How did you start it?
I started skiing since I was very little and I was lucky I could participate in the Skiing World Cup, from the Olympic Games of Sarajevo (1984), and in the Skiing World Championships of Bormio. After the accident, I went to United States of America to play in the WNBA, like the NBA but in wheelchair mode. A few years later, I came back to Andorra and begun to work as a draughtsman; but I didn’t like it and that’s why I took the call for the four wheels and the motor.

How did the accident happen?
It was May 15, in 1985. I was doing my descent in Sarajevo for the Skiing World Championships of Bormio. When I was arriving to the finish line a judge passed in front of me and I didn’t see him; there was bad weather. He was so fat and I the other way around, and I was descending full speed. Many things of my body were broken, including dorsal 3, 4 and 5. I was only 18 years old.

Do you think of yourself as a hero?
Not at all. I think I have a privilege as I can do what I do. Heroes are the ones that have to return to their country with their hands empty.

How would you define yourself with few words?
I only need one: awesome. I learned to enjoy myself in every moment of my life.

You are ambassador of UNICEF. Since when?
For a while… It must be 8 years now. I don’t know why, but they chose me, and I’m delighted! Besides, I’m the sole ambassador in wheelchair.

What relationship do you have with the Guttmann?
It is a monastery for us. I go there for they to make me the “kilometres” revision, but I’m a very bad patient. My relationship is very good, and I give talks. I try to light people that just had an accident with hope. I say them that there is no need to Dakar nor being as crazy as me, that would the last straw! But the world still stands, they can have a normal life remaining active.

Read more

ALBERT LLOVERA MASSANA PARTICIPANT PARAPLÈGIC EN EL DAKAR 2020

Read this content in English here

L’Albert no és un pilot qualsevol. Amb 18 anys va tenir un accident que el va deixar en cadira. L’energia i la vitalitat l’han ajudat a crear un món sense límits. Tant, que ha fet sis ‘Dakars’.

ALBERT LLOVERA MASSANA

Quina experiència el Dakar 2020! Satisfet?
L’experiència ha sigut genial perquè he tingut la sort de tenir un entorn molt bo. A la cabina parlàvem tots català, tots érem amics i posàvem la gota llatina a un grup de nòrdics. Tot va sortir rodó.

Quina era la teva màxima preocupació abans de fer-lo?
Tenia por del fred, i va ser molt dur. A les nits en va fer més del previst. Pel que fa al recorregut, intento despreocupar-me una mica i anar-m’ho trobant dia a dia.

Ha estat el més dur de tots?
No ho sé. A mi, no m’ho ha semblat. Tots són durs. Al principi penses “què faig aquí?”, però després, quan portes 30 quilòmetres, trobes la resposta.

I el teu dia a dia allà?
M’aixecava molt d’hora perquè havíem de fer uns quants quilòmetres d’enllaç, que podien ser entre 25 i 300, i allà començava la carrera. És un pal. En arribar al lloc s’iniciava l’etapa del dia i conduíem durant tota la jornada. Quan arribàvem a la destinació, feia rehabilitació de braços i mans, sopàvem i a dormir a les tendes.

I l’adaptació del camió?
Ho porto tot a les mans. Al volant, hi tinc dos cercles: un que, quan
l’empenyo cap als peus, fa d’accelerador, i l’altre, que és el fre. Al
camió, hi pujava amb una politja.

Sis ‘Dakars’… On està el teu límit, Albert?
No ho sé, vaig experimentant i somiant. Sóc dels qui quan tenen una oportunitat l’aprofiten. De fet, aquest any no anava a fer el ‘Dakar’ perquè em van haver d’operar les dues mans i ja feia el mundial de RallyCross. Però, que contactés amb mi l’equip De Rooy Iveco era una oportunitat d’or.

Un ‘Dakar’ històric. Després de sis anys participant en la prova,
enguany, l’Albert, amb el nou equip De Rooy IVECO, ha aconseguit la
15a. posició general en la categoria de camions. Un resultat de somni.

Allà està prohibit l’alcohol. I el cava de les celebracions?
En l’última celebració vam ser convidats a l’ambaixada holandesa i, com que no es considera part del país, ho vam celebrar amb alcohol. La resta van ser sense res. Allà són de rajatabla.

A no tenir por del risc, s’hi neix o se n’aprèn?
Una mica de les dues coses. Ja hi neixes, però la por sempre hi és a dins, i hi ha de ser… Has de ser ràpid, però has d’estar a la pista. Si no tingués una mica de por, no hagués aguantat ni tres anys.

Tens una llarga trajectòria esportiva. Com va començar?
Vaig començar a esquiar de ben petit i vaig tenir la sort de poder competir a la Copa del Món d’Esquí, als Jocs Olímpics de Sarajevo (1984), i als Campionats del Món d’Esquí de Bormio. Després de l’accident, vaig anar als Estats Units a jugar a la WNBA, com l’NBA però de cadira de rodes. Uns anys després, vaig tornar a Andorra i vaig començar a treballar de delineant; però no m’agradava i per això vaig fer el salt cap a les quatre rodes i el motor.

Com va ser l’accident?
Va ser el 15 de març de 1985. Estava fent un descens a Sarajevo per al Campionat del Món d’Esquí de Bormio. Quan arribava a la línia de meta se’m va creuar un jutge i no el vaig veure; feia molt mal temps. Ell era molt gros i jo pesava molt poquet i baixava a tot gas. Em vaig trencar moltes coses, entre les quals la dorsal 3, 4 i 5. Jo només tenia 18 anys.

Es podria dir que vas tornar a néixer?
Sí. Per això faig pinta de ser més jove. Amb 18 anys vaig haver de posar el comptador a zero, sabent-ho tot: mira que bé.

Et consideres un heroi?
No, gens. Crec que sóc un privilegiat de poder fer el que faig. Els herois són els que se n’han d’anar del seu país amb una mà al davant i l’altra al darrere.

Com et definiries amb poques paraules?
I si vols amb una: collonut. He après a gaudir de cada moment de la meva vida.

Ets ambaixador d’UNICEF. Des de quan?
Ja fa dies… Deu fer vuit anys. No sé per què, però em van escollir i jo, encantat! A més a més, sóc l’únic ambaixador amb cadira.

Quina relació tens amb la Guttmann?
És el monestir per a nosaltres. Jo hi vaig perquè em facin les revisions dels “quilòmetres”, però sóc molt mal pacient. Hi tinc molt bona relació i hi faig xerrades. Intento donar una llum d’esperança a la gent que acaba de tenir l’accident. Els dic que no fa falta fer el Dakar ni estar tan boig com jo, ni de bon tros! Però el món no s’acaba, poden tenir una vida normal si estan actius.

Read more

Escac i mat de la mort a Max von Sydow

L’actor Max von Sydow mor als 90 anys havent interpretat més d’un centenar de pel·lícules i sèries

VÍCTOR NAHARRO – MAR GRAU

Una de les imatges més cèlebres de la història del cinema és aquella que mostra una representació de la mort jugant a escacs amb un cavaller al mig d’una platja. Una escena que correspon al film d’El setè segell (1957), d’Ingmar Bergman. L’intèrpret del cavaller, Max von Sydow, va perdre la partida diumenge passat, a causa d’un infart i als 90 anys. 

Escena dels escacs de la pel·lícula El setè segell (1957)

Max von Sydow és considerat una llegenda del cine i ha gravat més d’un centenar de pel·lícules i sèries. Va rodar onze pel·lícules amb Ingmar Bergman, va treballar amb els principals grans reconeguts directors de la història i va aconseguir dues candidatures als Oscars.

Von Sydow mesurava 1,93 metres i posseïa una veu profunda que permetia a l’espectador identificar-lo de seguida. Va néixer a Lund, en una família aristòcrata (amb antecessors alemanys, d’aquí el ‘von’), i va estudiar art dramàtic a Estocolm. El 1995 es va incorporar a la troupe del director Ingmar Bergman, un grup d’actors que participaven en les seves obres teatrals i produccions de cinema. Aquest és l’inici d’una amistat amb Bergman que va durar tota la vida, ja que Von Sydow es va convertir en el seu actor preferit. A través de les pel·lícules de Bergman va poder fer el salt a Hollywood i això sempre li ha agraït, i molt: “sense ell no estaria aquí”. Junts van col·laborar per primera vegada amb El setè segell (1957) i seguidament ja van realitzar altres clàssics com La font de la donzella (1960)Maduixes silvestres (1957) , L’hora del llop, El rostre (1958) …

En tota la seva llarga trajectòria cinematogràfica, hi ha un capítol espanyol: va formar part del repartiment de Conan, el bàrbar (1982) i d’un dels títols del cineasta Juan Antonio de la Loma, Jugant amb la mort (1982). També va participar en l’òpera de Juan Carlos Fresnadillo, amb Intacto (2001), on representava un supervivent de l’Holocaust que dirigia un casino. 

Tocant els Oscars

La primera nominació als Oscars la va tenir per Pelle, el conqueridor (1987), de Bille August, guanyadora de la Palma d’Or al festival de Canes, on interpretava un pare d’edat avançada que emigrava des d’un poblet suec a Dinamarca amb el seu fill a la recerca d’una vida millor. Tenia 47 anys quan va rodar la pel·lícula, però semblava gairebé un avi, un aspecte que l’actor sempre va fer jugar a favor seu. La segona nominació als Oscars va arribar 23 anys després, quan Von Sydow va participar a Tan fort, tan a prop, una adaptació d’una novel·la de Jonathan Safran Foer. 

Tot i que no ha sigut un actor massa premiat, pocs són els que han tingut una carrera tan intensa. Ha pogut treballar amb la majoria de directors més reconeguts: John Huston a La carta del Kremlin, Sydney Pollack a Els tres dies del còndor, Woody Allen a Hannah i les seves germanes, David Lynch a Dune i William Friedkin a L’exorcista

Faceta de director 

Von Sydow va dirigir una sola pel·lícula: Katinka (1988), “perquè volia portar al cinema la novel·la d’Herman Bang”. L’actor, aquest cop director, va confessar que aquesta obra l’havia commogut molt i que després de veure que cap dels directors amb qui tenia confiança la volia adaptar, va decidir fer-ho ell. Tot i això, va ser l’última experiència darrere la càmera.

Read more

Els nominats del World Press Photo 2020

Les sis fotografies que competeixen per ser la millor de l’any segons el prestigiós concurs de fotoperiodisme. Barcelona rebrà l’exposició del 25 d’abril a l’1 de juny al CCCB

Una familiar plora una víctima del vol ET 302

Mulugeta Ayne: Una familiar d’una víctima de l’accident d’avió d’Ethiopian Airlines tirant-se terra a la cara plora al lloc de l’accident, a Addis Abeba el 14 de març de 2019. El 10 de març, el vol ET 302, un Boeing 737 MAX, va desaparèixer del radar sis minuts després d’enlairar de l’aeroport d’Addis Abeba i va xocar a un camp, matant a les 157 persones que hi havia. L’impacte va ser tan gran que es van quedar enterrats a 10 metres de profunditat, i les restes humanes qussi van ser impossible d’identificar. Boeing havia promès una solució del software dels avions per un possible sensor defectuós, però no ho havia fet. 

Xoc amb la policia amb una manifestació antigovernamental

Farouk Batiche: Uns estudiants s’enfronten a la policia antidisturbis durant una manifestació contra el govern a Argel, Algèria, el 21 de maig de 2019. L’any passat es caracteritza el país nord-africà per un llarg període de protestes. Es van iniciar per enderrocar al president Abdelaziz Bouteflika, un veterà de 81 anys que lluitava per la independència d’Algèria. Aquest va renunciar, entregant-se a un govern provisional sostingut pels militars, però les protestes van continuar fins al 2020 reivindicant el retorn a una democràcia civil. No van aconseguir una solució satisfactòria. 

Despertar

Tomek Kaczor: L’Ewa, una adolescent una armènia que acaba de despertar de l’estat catatònic de més de vuit mesos provocat per la Síndrome de Resignació. Està en un centre de recepció de refugiats a Podkowa Lesna (Polònia). La Síndrome de Resignació fa que els qui ho pateixen es tornin passius, immòbils, muts i insensibles als estímuls físics. Normalment, afecta nens psicològicament traumatitzats al mig de llargs processos d’asil. Es va observar per primera vegada finals dels anys 90 a Suècia. 

Veu directa

Yasuyoshi Chiba: Un jove, il·luminat per telèfons mòbils, recita un poema de protesta entre els manifestants que canten consignes que demanen un govern civil, durant una apagada general a Jartum (Sudan), el 19 de juny de 2019. Les protestes es van iniciar el desembre de 2018 a causa de la triplicació del preu del pa. L’abril del 2019 s’exigia el fi de 30 anys de govern del dictador Omar al-Bashir, que finalment es va destituir mitjançant un cop d’estat militar. Les protestes van continuar i el 3 de juny les forces governamentals van carregar contra manifestants desarmats. Desenes de persones van morir. 

Un combatent kurd ferit rep una visita a l’hospital

Ivor Prickett: Ahmed Ibrahim, de 18 anys i membre de les Forces Democràtiques de Síria, greument cremat en el conflicte amb les forces turques, rep la visita de la seva xicota a l’hospital d’Al-Hasakah (Síria), el 20 d’octubre de 2019. Al principi no volia entrar a l’habitació perquè estava horroritzada per les ferides, però una infermera la va animar a entrar perquè mantinguessin una mínima conversació. Ella no se’l podia ni mirar. El 9 d’octubre Turquia va invalidar el nord de Síria amb l’objectiu d’acabar amb el control kurd sobre el territori.

Res personal – l’Oficina de la Guerra

Nikita Teryoshin: Un home de negocis guardant un parell de llançagranades antitancs, al final d’un dia d’exhibició en l’Exposició i Conferència de Defensa Internacional (IDEX) a Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units), el 28 de febrer de 2019. L’IDEX és l’exposició i conferència de defensa més gran de l’Orient Mitjà, i una de les majors fèries de comerç d’armes del món. S’aproxima que hi van assistir 1.200 especialistes en defensa mundial, 1.300 expositors i més de 105.000 visitants. 

Read more

Orfes d’estat

Per Marina Arbós Junyent i Mar Grau Esteve

ORFES D'ESTAT

English version

State orphans

In a world organised in borders and passports, being stateless implies to live with uncertainty -In Spain, the origin of 99 % stateless people is Saharan people.
MARINA ARBÓS. MAR GRAU.

“You move in an ill-defined direction, but you will arrive somewhere with hope”. While he took the last sip of warm coffee from that bar in Barceloneta, Mansur pronounced these words. Although he is a Saharan man, his documentation figures as stateless. This condition is acquired when a person has no recognition from any country as a citizen and, as a matter of fact,  his daily life is a struggle in this legal bubble. His horizon is not clear nor defined, but he will find a solution with hope and will keep fighting to have a worthy life.

There are many others in his situation worldwide. Being stateless is a massive issue, invisible though, that affects around 10 million people all over the world, according to ACNUR data. It is essential to have nationality for the full participation into society and an indispensable requirement to delight in all fundamental rights. If they don’t hold a nationality, there is not a relationship between the state and the person: “We are left orphans”, he explains.

In Spain, 99 % of stateless status applicants are Saharan people. This number is the result of not recognising from Spain the Sahara as a country. Migrant people from this world spot are not recognised. The system doesn’t bear them in mind. If they want to be considered a citizen like the rest, one of the fastest options is to request the statelessness: “In my case, they took only two years”, Mansur said. In this way, they obtain a permanent residence that only has to be renewed every five years. They cannot be returned to their country of origin, since, legally, they don’t have one. Requesting the nationality or depending on a visa is a very slower process and insecure, since the resolution is not in their favour in many cases.

Mansur is 41 years old and he currently lives in Barcelona, the presumed Mediterranean big and business town. In 2012, he begun a one-way long journey. He arrived at Catalunya with an uncertain future that didn’t hold in his hands, but he has a luggage full of hopes and dreams yet to be accomplished. Fortunately, his migratory route did not include risk his life on a dinghy to cross the Strait of Gibraltar. He came here with a visa that allowed him to be in Spanish territory for a given season. Four years ago, he worked in a restaurant of the Rambla and he has because of it the required stability to afford a house and move forward in this bureaucratic maze. In Catalunya, he has found the house that his passport denied him.


2000 39 STATELESS PEOPLE IN CATALUNYA
2018 82 STATELESS PEOPLE IN CATALUNYA

He arrived eight years ago seeking a worthy life. He left behind his back the Saharan refugee camps in Tindouf (Alger) of inhuman conditions: temperature might reach the 50 degrees, just two physicians per 10 000 residents and hygienic conditions are very precarious. Food and water are scarce and in portions, since they only depend on international aid. Houses are made of mud and, if it rains, they come down. Lifespan is 64 years old. In reality, however, progress with these conditions is impossible, in the middle of nowhere.

Coming to Spain is an elevated option for the Saharan people for many reasons. First of all, the geographical proximity, also the sentimental one: Sahara was the 53rd Spanish province until 1975. For this reason, many of these people have relatives that hold Spanish nationality.

In this way, the statelessness and nationality request process make it easier and it speeds up. Moreover, Spain is a country that counts on a specific proceeding to recognize the stateless status; holding it is one of the recommendations of ACNUR for a greater degree of legal security.

In 1954 was signed the Convention relating to the Status of Stateless Persons that, for the first time, was stablished a definition and a minimum rules of treatment for the group. Seven years later, in 1961, another was redacted to reduce the statelessness cases. ACNUR launched, 4 November, the campaign #IBelong in order to ending statelessness in 2024. To do so, they stablished a ten actions guiding framework that, in theory, states have to carry out. Some of them are: ending the gender discrimination in the nationality laws or making sure that no child is born as a stateless person.

Although the stability and the possibility of permanent residence are considered advantages for those in a stateless condition, the daily life highlights the inconvenients. From a sentimental point of view, you are from nowhere. You are denied of existence, origins and roots. Besides, Saharan people that have family in the occupied Sahara cannot visit them, since Morocco does not recognize the stateless status and, therefore, they cannot enter to the country. But it is precisely the everyday life what is being compromised with the same system.

One day, Mansur had to file a complaint in a police station of Barcelona and, as usual, they requested his personal data. In the nationality square, his response was “stateless person”. This option was not in that computer and he could not write it. It had to be chosen from the existing nationalities. Finally, it may be because it was the first that appeared or to get out of trouble, they attributed him with the Alger nationality. Facts like this one, show the state up and its lacks.

Being deprived of nationality implies that they do not belong to the world and live or die without leaving trace. However, fortunately, Mansur has been able to process the nationality and he has green light now. If everything goes well, he has scheduled in May of this year to take the oath, the last step of this large ladder full of obstacles. “At the end we are recognized by who colonized us for more than a century”. 


Chronology
DECOLONISATION BADLY DONE

Madrid Tripartite Agreement
In 1975, Spain transferred the Saharan administration to Morocco and abandoned the territory sloppily. Rights were not guaranteed in the decolonization process.

Green March
In 1975, 350.000 Moroccan people occupied Spanish Sahara and camped there, blocking the referendum of self-determination. The key points were USA, France and Saudi Arabia.

They lost it all
n 1975, this occupation forced thousands of people to escape to Alger territory, where they settled in refugee camps.

Today
45 years later, most of Saharan people keep on waiting a solution to return to their country. Years go by and silence continues in endless negotiations. It’s all about interest.


SANTIAGO RIPOL CARULLA
Professor of International Public Law in the UPF -in his office at the UPF- is a professor of International Public Law and International Relations in the Pompeu Fabra University for more than ten years.

What does it imply to be a stateless person legally?
Statelessness is considered as people that does not hold any nationality from any country. It is a situation that international law is committed to prevent. Law wants to avoid statelessness.

How does international law work in this regard?
International law regulates relations between the states. Each state has its territory and exercises sovereignty upon its people. The bond that exists between state and person is the nationality. The state protects people of its nationality and this is the main idea in international law.

And the nationality importance…
It is so important that the Universal Declaration of Human Rights recognizes the fundamental right of people to have a nationality, and to not be denied of it arbitrarily. It is a basic right. Wherever you go, everyone will know that you are from somewhere, that you have roots, and you will enjoy the benefits that comes with it.

What is the criteria of the states to grant the nationality by default?
Traditionally immigration country, the nationality is obtained according to the place you born. That is to say, the direct channel to obtain it is being born in their territory. On the contrary, in Spain, as a traditionally emigration country, the main criteria are by bloodline channel. That is to say, the nationality passes down from parents to children. On the other hand, each country also has established the way to obtain it by other channels.

How does a person end up in the statelessness situation?
The convention says that a person can be stateless if they had a nationality of a country that has disappeared, by the administration decision or a conflict between two legislations.

What did it mean the Convention relating to the Status of Stateless Persons of 1954?
It is the first one. It is the cornerstone of the international regime in protecting the people in this situation. It gave us a definition and a minimum rules of treatment for this group of people, for instance, the right to access to work, house or education.

And what about the 1961 one?

This one was made to reduce the statelessness cases. It established the limited situations in which the states could deny people of their nationality.

How does it affect statelessness to minors?
Minors are in a situation of more vulnerability. The United Nation Convention has to be considered, since it protects minors’ rights, for example, to be able to access to education… In the adult cases, this is not foreseen.

Read more

El coronavirus contagia l’entreteniment

Per Mar Grau i Elena Garrido

L’expansió del virus i la brutal alarma social generada ha sigut causant de múltiples cancelacions d’esdeveniments esportius i culturals arreu del món

El Coronavirus ens inunda amb una onada de cancel·lacions de fires i actes que sembla no aturar-se. Des de la cancel·lació del Mobile World Congress, l’esdeveniment més important de tecnologia mòbil del món, el tancament de portes, l’ajornament o la cancel·lació de cites esportives o culturals han sigut dels fets més recurrents a nivell mundial. Una alarma social que experts sanitaris titllen d’exagerada ha aconseguit que organitzadors d’arreu prenguin mesures severes per prevenció malgrat les conseqüències econòmiques.

El coronavirus ha sacsejat el panorama esportiu posant en alerta els grans esdeveniments sobretot per les aglomeracions que impliquen en més de 60 països arreu del món. Amb més de 90.000 afectats i una alarma social extrema, s’ha provocat un protocol d’actuació cada cop més recorrent: portes tancades, suspensions, ajornaments i, sobretot, precaució extrema amb qualsevol moviment entre països. 

Amb l’avanç del COVID-19, l’esport va començar a veure’s afectat especialment a Àsia: el mundial de tenis taula de Corea del sur s’ajorna fins a finals de juny, la lliga japonesa de futbol no començarà tal i com estava previst i se suspenen tots els partits oficials de primera, segona i tercera divisió fins el 15 de març amb possibilitat d’extensió.

Mesures pel virus en l’esport. Diari AS

Ara, l’implicació és global i les mesures de prevenció toquen des de campionats locals fins a grans competicions de motor. Mentrestant, al Japó i a la Xina s’han aturat totes les competicions nacionals: en atletisme, el Worlds Athletics s’ha aplaçat fins al 2021, Xina i Hong Kong no participaràn en el preolímpic femení d’handbol, se suspen el mundial femení de Yangzhou de volei platja i el Masters de Xina de Badminton ha estat aplaçat sense data, entre d’altres competicions.

Tokio 2020, possible víctima del coronavirus

Un munt d’esdeveniments esportius que es difuminen del mapa d’una o d’altra manera mentre totes les mirades estan pendents de Tokio, perquè els Jocs Olímpics que arranquen el 24 de juliol podrien estar en perill. En un primer moment, les possibilitats de cancel·lar l’esdeveniment esportiu més important del món eren mínimes, però després de la gran alarma mundial i de les reaccions en el món de l’esport davant tot tipus de competicions, les olimpiades d’aquest any no estan garantides totalment. “És una gran, gran decisió que no es pot prendre fins a tenir dades diables”. Amb aquestes paraules, Dick Pound, el membre que més temps porta al Comité Olímpic Internacional (COI) va dir que si es converteix en una pandèmia la suspensió seria molt probable, emplaçant al maig la decisió final. 

El futbol, començant per Itàlia, està començant a patir modificacions considerables. Ja s’han suspès nou partits, entre els quals el clàssic Juventus-Inter, que s’havia de jugar a porta tancada com el Inter-Ludogorets (Europa League) però va acabar sent aplaçat. Portes enfora, tant la Champions League com l’Europa League i la Youth League veuen una amenaça amb la presència d’equips italians i estudien la possibilitat de jugar partits com el PSG-Dortmund sense públic.

La Liga espanyola de futbol està pendent de les mesures que pugui establir el Ministeri de Sanitat am l’augment d’infectats al país, i a altres territoris europeus com a Suïssa s’han suspès jornades senceres. Per altra banda, l’Euroliga de bàsquet va celebrar l’Olimpia Milán-Real Madrid a porta tancada el passat dimarts. 

El virus sobre rodes 

El campionat de MotoGP havia de començar aquest cap de setmana i s’ha ajornat fins a principis d’abril a Austin, Estats Units, després de la aplaçament del GP de Tailandia i la suspensió del de Qatar. La categoria Moto2 i Moto3 no s’ha vist afectada perquè els pilots ja estan al circuit de Losail realitzant les darreres proves de pretemporada. Pel que fa a la Fórmula 1, ha anunciat que començarà sense problemes a Austràlia, tot i que el GP de Xina que s’havia de celebrar entre el 17 i el 19 d’abril ha estat ajornat sense data prefixada.

En ciclisme, el virus ha aturat el Tour dels EAU quan faltaven dues etapes a causa de dos participants infectats en el UAE Team Emirates, deixant als competidors en quarantena. A més a més, la carrera Milan-San Remo i el Giro de Italia estàn en perill, mentre que la Tirreno-Adriático sí que se celebrarà. 

L’expansió del coronavirus i el temor global a què augmentin els casos de la malaltia han obligat a cancel·lar o tancar esdeveniments o llocs emblemàtics del món cultural. Un d’ells és el Louvre, el museu més visitat del món, que ha estat tancat des de diumenge passat fins ahir, 4 de març, i no descarta tornar a fer-ho si la situació s’agreuja. Aquesta mesura arriba poc després que les autoritats franceses prohibissin qualsevol reunió a l’interior de més de 5.000 persones

El museu va tancar de manera indefinida després que els treballadors decidicin per unanimitat en una assemblea mantenir el dret de no treballar per un perill «greu o imminent en la seva vida o salut», segons va explicar el representant sindical de CGT Christian Galani. Els 2.300 treballadors que té argumentaven la seva por en què és un atractiu turístic internacional amb fites històriques de visitants: l’any passat va rebre 9,6 milions de visites, la majoria de les quals eren de països estrangers. Tot i això, el ministeri de Cultura i Salut reiterava que no era necessari tancar-lo i, finalment, ha aconseguit que només es mantingués tancat quatre dies

El fantasma del coronavirus també va arribar al Saló del Llibre de París, que també es va cancel·lar, segons va anunciar el Sindicat Nacional de l’Edició. S’havia de celebrar els dies 20 i 23 de març i reuneix anualment editors, autors i distribuïdors de més de cinquanta països diferents. 

Pel que fa a Itàlia, a Llombardia, a Vèneto, o al Piemont s’han prohibit, de moment, totes les manifestacions culturals, els cines i els teatres. A Roma, també s’ha tancat l’església de San Luis de los Franceses, del costat de la Plaça Nova, «per mesures de precaució». 

En l’univers del cine, s’ha aplaçat l’estrena de l’última pel·lícula de James Bond, fins a finals de l’any. També la nova versió Mulán, a la Xina els cines es mantenen tancats, i suspensió del rodatge de la setena pel·lícula de Missió Impossible a Itàlia. 

D’altra banda, l’edició d’hivern del festival Tomorrowland, que s’anava a celebrar entre el 14 i el 21 de març als Alps francesos, també ha estat anul·lada per les autoritats del país, i el festival Ultra de música electrònica de Miami, n’està pendent: els de l’organització faran un comunicat avui, divendres 6 de març. 

Thierry Breton, el comissari europeu de Mercat Interior, va afirmar ahir que el brot del coronavirus li està costant a la indústria del turisme europeu al voltant de mil milions d’euros.

Read more

Weinstein ingressa a presó per dos delictes sexuals

El jurat considera culpable de violació al director de Hollywood però evita la condemna a cadena perpètua. S’enfronta a una pena de fins a 29 anys de presó

|MAR GRAU ESTEVE, JÚLIA MEZQUIDA PEDROLA

Harvey Weinstein va ser declarat culpable, dilluns passat, de dos dels càrrecs que se l’acusaven: delicte sexual de primer grau, sexe oral forçat, a l’ajudant de producció Mirima Haley; i violació en tercer grau, segons la llei de Nova York sense consentiment exprés, a l’actriu Jessica Mann.

El jurat del tribunal Penal de Manhattan ha decidit exculpar al productor de cine de les acusacions d’agressió “sexual depredadora”, un terme legal que s’utilitza per explicar que el crim forma part de la conducta natural de l’acusat, i pel qual se li demanava cadena perpètua. En aquestes acusacions hi estava involucrada la mateixa Jessica Mann, que l’acusava de violació de primer grau, és a dir amb arma o extrema violència,  i l’actriu Annabella Sciorra. 

El jutge James Burke en va ordenar el trasllat immediat a la presó de Rikers Island, tot i que quan anava de camí al centre penitenciari, es va haver de redirigir a l’Hospital Bellevue de Nova York per un “dolor al pit i aparents palpitacions cardíaques”, segons la portaveu de l’acusat, Juda Engelmayer, que també ha assegurat que ja es troba bé. Té pendent un pròxim judici a Los Ángeles, per dues presumptes agressions sexuals més comeses el febrer de 2013. 

El magnat de Hollywood, productor de pel·lícules com Pulp Fiction, Shakespeare in love o El Paciente Ingles, en tot moment ha declarat la seva innocència, al·legant que les relacions sexuals van ser consentides. La fiscalia l’havia descrit com a “depredador sexual sense ànima”.

Peripècies del dret penal de NY

En aquest judici també es jutjava si Harvey Weinstein, de 67 anys, era considerat un depredador sexual. En són considerats quan els seus actes es poden vincular amb l’essència de la persona, és a dir, tenen un patró de conducta, van a buscar la víctima per violar-la reiteradament, no es que se la trobin…».

Segons la Llei de Nova York, si s’hagués declarat depredador sexual, s’hauria condemnat amb cadena perpètua. Tot i això, el jutjat no ho ha cregut convenient i se l’ha declarat culpable de delicte sexual de primer grau, fel·lacions, i de violació en tercer grau, que segons el Codi Penal de Nova York, seria amb consentiment. També se l’acusava de violació de primer grau, que seria quan hi ha compulsió forçada i quan la víctima és incapaç de donar consentiment o tingui menys d’11 anys. En canvi, consideren de segon grau quan l’incapacitat del consentiment és per persones amb alguna discapacitat mental, i de tercer grau per la resta de casos sense consentiment exprés.

Del #MeToo al ‘Be a lady, they said’

Aquest cas ha esdevingut clau pel #MeToo, el moviment de denúncia contra els homes poderosos que durant dècades van utilitzar la seva preeminència per abusar de dones sota el xantatge de què era l’única manera de consolidar el seu treball. El #MeToo acumula un centenar de casos que han evidenciat abusos sexuals de personalitats del cinema, de la cultura, l’art, dels mitjans de comunicació o la política.

Loading...

Loading…

La cantant Duffy va ser “violada, drogada i segrestada” 

La cantant de soul gal·lesa, Aime Anne Duffy, reapareix després de deu anys de silenci i explica que va ser violada, drogada i segrestada a través d’una publicació d’Instagram

La cantant el 2011 va desaparèixer dels escenaris i de la vida pública, d’un dia per l’altre – tothom ho relacionava amb l’arribada de la nova competència, Adele – sense donar cap explicació fins al moment. Segons ella, aquesta experiència ha bloquejat la seva carrera durant tots aquests anys però assegura que «ara està bé, encara que la recuperació ha estat llarga». 

Finalment, la cantant ha anunciat que en les setmanes vinents condedirà una entrevista i intentarà respondre tots els dubtes que hi puguin haver. 

Duffy es va donar a conèixer amb el seu gran èxit «Mercy«, el 2008, un tema que formava part del seu primer disc «Rockferry«, pel qual li van donar un Grammy al millor àlbum de pop. El 2009 també va guanyar tres Brit Awards.

Duffy actuant al Festival de Whychwood el juny de 2008.

Read more

Alarma al sector del ‘motosharing’ a BCN

21 empreses de motos compartides s’han presentat al concurs obert, enmig del malestar de les cinc que ja operen

Sorpresa i malestar de les cinc empreses que gestionen l’actual servei de motos elèctriques compartides a Barcelona després de saber que hi ha 16 empreses més que també poden optar a prestar-lo. La nova ordenança municipal ha obert un concurs per aconseguir les 7.000 llicències disponibles, on s’hi han presentat 21 companyies

Si s’accepten les 21 empreses, correspondria per a cadascuna un total de 331 llicències de motos. Aquesta mesura ha comportat un fort rebuig en les empreses del sector que operen a la ciutat actualment – eCooltraAccionaScootYego Coup– ja que creuen que amb tanta competència els pot perillar el negoci. Per exemple eCooltra amb la nova normativa haurà de reduir el nombre de motos en un 85%, ja que passarà de les 2.300 que té ara fins a les 331 corresponents

Les entitats vigents ara pateixen perquè les inversions que han fet no els surtin a compte. Arran de l’alerta i indignació han fet un manifest per demanar firmes als ciutadans i poder aconseguir que aquesta mesura no s’apliqui. De moment, han aconseguit 10.000 firmes al·legant que ells van “apostar per aquest servei, donant una alternativa real de mobilitat sostenible” i que un nombre il·lògic d’operadors “sobresaturaria la ciutat i confondria l’usuari”. 

Fins ara les companyies funcionaven sense llicència perquè no hi havia cap mena de regulació. És per això, que l’Ajuntament ho ha volgut regular establint el concurs públic i incrementant fins a mil més les llicències per a motos en tres anys. L’adjudicació, però, encara no és definitiva, ja que els aspirants han de passar els últims tràmits. L’alcaldessa Ada Colau, en una entrevista a RAC-1, ha assegurat que ho revisarà, ja que el repartiment en 21 companyies “no és l’idoni” i que compren la preocupació del sector però la situació s’havia de regularitzar d’alguna manera perquè no operaven sota cap marc legal.  

L’incompliment dels requisits comportaria la retirada de les llicències. Les empreses han de respectar la seguretat viària, l’estacionalment i l’ocupació de la via pública. També se’ls obliga a mantenir les assegurances de cadascun dels vehicles, a pagar una taxa municipal anual de 71,52 € per vehicle, i a geolocalitzar totes les seves motocicletes.

Què n’opinen els consumidors?

Entre els usuaris les opinions també són diverses. Alguns consideren que en haver-hi tantes companyies diferents i tan poques motos per cada empresa, serà més difícil tenir-les més a prop. Altres, com per exemple el Max González Adrio, usuari de ‘motorsharhing’, que considera que així “si hi ha més competència, el preu baixarà i ens acabarà beneficiant a tots”. 

Pel que més pateixen els consumidors és sobre si s’han de descarregar 21 aplicacions mòbils per tenir una bona oferta de vehicles de lloguer a prop. Tot i això, hi ha empreses com CityTrips que tenen integrats tots els tipus de transports de la ciutat i et determinen el temps, el preu, i totes les possibilitats (amb les diferents companyies) amb què es podria anar. 

El consistori també ha adjudicat 4.000 llicències de bicicleta d’ús compartit per a una desena d’empreses. En el cas del ‘bicisharing‘, a cada companyia se li han atorgat 419 llicències, excepte a una empresa que només n’ha sol·licitat 200. 

Funcionament

El funcionament del ‘motosharing’ bàsicament és llogar motos elèctriques per minut. Com a nou usuari, el que primer s’ha de fer és descarregar-se l’aplicació de la companyia, i seguidament, es comprovarà la vigència del carnet de conduir. A partir de l’aplicació, es pot veure quines són les motocicletes que hi ha més a prop per començar el trajecte i se’n pot reservar la que es triï. Un cop reservada, es podrà obrir la maleta (on hi haurà dos cascs) i iniciar el recorregut. Quan s’arribi al destí, es pot deixar la moto a qualsevol lloc, sempre que s’hi puguin aparcar motocicletes, i es cobrarà automàticament una tarifa fixa pels minuts de trajecte realitzats. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies