Premsa local i COVID-19: la gran paradoxa

Les audiències baten rècords enmig d’una pandèmia mundial però que situa moltes redaccions a la corda fluixa del finançament

Laura Polo, Laura Casserres, Joan Sánchez Ros

“Els catalans tenim un periodisme local potent, molt arrelat i amb molta varietat, i n’hem d’estar orgullosos”, afirma José Óscar Plaza, professor de periodisme local a la Universitat Pompeu Fabra. Un conjunt de televisions, ràdios, premsa impresa i digitals s’estén per tot el territori. 

“Podem trobar des de mitjans en els quals únicament hi treballa una persona fins a mitjans amb plantilles pròpies d’empreses mitjanes”, reconeix Núria de José, vicedegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya. “Tots ells han fet un esforç extraordinari durant el confinament per seguir fent arribar la informació a la ciutadania”, afirma.

Les redaccions d’arreu del país preparen protocols de desconfinament per tornar a ocupar poc a poc les taules buides i omplir-se altra vegada del soroll i les presses habituals. A mitjans de febrer, el Cugat Mèdia bullia amb els seus vint-i-cinc treballadors i totes les reunions de coordinació. A Balaguer Televisió els seus quatre periodistes s’organitzaven per no faltar a cap rodatge i feien torns de cap de setmana. A principis d’abril a cap de les dues redaccions hi havia ningú.

El carrer, des de casa

El teletreball ha sacsejat totes les professions, portant-les fins a límits inimaginables. El periodisme no n’és una excepció, però, com explicar el què passa fora des de dins? Rutines noves i canviants: buscant l’equilibri en un terreny de joc delimitat per l’exercici de servei públic, la necessitat de sortir al carrer com a professional i la responsabilitat de quedar-te a casa com a ciutadà.

El xoc va ser contundent. En un primer moment els mitjans van haver d’acotar la seva feina, enfocar-se a la part més nuclear i ampliant l’oferta a mesura que les circumstàncies ho han permès. El Diari de Girona ha hagut de reduir la seva versió impresa de la cinquantena de pàgines habituals a les trenta-dues, de les quals quinze o setze són sobre el coronavirus. “Les seccions han desaparegut pràcticament totes”, explica la periodista Laura Fanals. “També han caigut els suplements que fèiem, perquè des de l’aprovació del primer estat d’alarma hem centrat tots els nostres esforços en la cobertura de la COVID-19 a la província. Només mantenim Cultura i Esports que, tot i mantenir la capçalera òbviament acaben estan relacionats amb el mateix”, diu Fanals.

Al Cugat Mèdia inicialment van suprimir tota la programació i van centrar-se en fer informació mentre gestionaven l’accés als mitjans necessaris per oferir informació multimèdia. Responent a les necessitats de la població, paulatinament van començar a oferir entreteniment i, sobretot, a donar cobertura a les iniciatives que s’estaven donant a la ciutat. “Hem creat un vertical al web amb totes les activitats que els veïns i veïnes han estat oferint, des de pintura fins a sessions d’esport”, diu la seva directora Mònica Lablanca. “També hem llançat un nou programa de ràdio que explica la reinvenció dels comerços de la ciutat: has de saber que la teva botiga de sempre et pot portar el producte a casa si no necessites”.

Segons Plaza, les fonts i la flexibilitat derivada de tenir redaccions més petites ha jugat a favor dels mitjans locals, allunyats de la burocràcia dels d’abast territorial més gran. Tot i això, “en un poble o comarca has d’anar a buscar tu les notícies, no te les portarà ningú”. La proximitat amb els protagonistes ha facilitat la feina. “Ells coneixen les fonts i les fonts els coneixen a ells, han estat confinats gran part de la jornada i el contacte que hi ha hagut ha estat molt directe i fluid”, celebren des de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), que dóna suport a més de 420 mitjans digitals i impresos.  

El camí ascendent dels mitjans locals 

“S’ha de saber que abans de l’arribada dels grans mitjans hi van haver uns valents que es van jugar el coll perquè el català no quedés en l’oblit després del 39”, diu Plaza, qui també col·labora en diferents mitjans. Explica que Catalunya és molt peculiar pel que fa als mitjans locals si la comparem amb la resta de Comunitats Autònomes o amb països d’Europa. “Té un ecosistema de mitjans de proximitat molt potent fins al punt que dobla i triplica altres panorames comunicatius”. 

Durant el franquisme, als anys 60, la llengua catalana estava pràcticament prohibida en l’àmbit públic i quedava confinada a les llars. Aquesta situació va fer que apareguessin iniciatives públiques i privades que van derivar a mitjans de comunicació. Plaza admet que no es pot destriar la importància del periodisme local a Catalunya de la llengua: “Si el català no hagués estat perseguit, possiblement les iniciatives de periodisme local no haguessin estat tan potents”. 

Després dels anys més durs del franquisme, Catalunya es va convertir en terra d’acollida. I, amb l’aprovació de l’Estatut, el català es va regularitzar. “Les noves arribades no coneixen la llengua. Això va propiciar que els mitjans locals actuessin com a eix vertebrador d’aquest aprenentatge”. diu Plaza. Els mitjans locals havien començat a augmentar i guanyar importància. 

Una nova onada d’ERTOs

La varietat dels mitjans municipals també es reflecteix en la seva forma de finançament, que varia notablement de públics a privats. Mentre que hi ha una gran quantitat de ràdios locals de titularitat pública a Catalunya, la majoria de la premsa local és privada. Totes elles sense distinció històricament han hagut de fer equilibris per mantenir a flot la seva fràgil economia. L’arribada del coronavirus ha trencat aquest delicat equilibri.

Una part important dels ingressos dels mitjans privats són publicistes, però les empreses que s’anuncien en un mitjà local no poden aportar grans fortunes, són botigues familiars i empreses petites i mitjanes de la zona. El confinament ha causat la retirada per part de molts anunciants, reduint encara més aquesta font d’ingressos. És per això que, encara que se’ls ha girat molta feina de cop per una gran demanda d’informació municipal, en Ximo Rambla, del Setmanari l’Ebre, insisteix en què “l’ajuda que els fa falta durant aquesta crisi no són mans, sinó diners”.

Separats s’escriu tot junt

El periodisme local també ha hagut de recórrer als Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) per fer poder contrarestar els efectes de la crisi actual. L’Observatori de la Comunicació de Catalunya ja alertava d’una nova onada d’ERTOs al sector de la comunicació a nivell Espanyol. Des del Col·legi de Periodistes adverteixen, però, que encara que ara els mitjans privats ja en noten els efectes immediats, les retallades que hauran de dur a terme les administracions també passaran factura als mitjans de titularitat pública, com ja va passar amb la crisi econòmica de l’última dècada, amb més de 13.000 acomiadaments. La Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) s’ha mobilitzat per reclamar ajudes i evitar un augment la precarietat al món del periodisme arran de la crisi del coronavirus.

La pluralitat de mitjans i d’informacions s’uneix sota diferents paraigües com La Xarxa o AMIC que els posen en contacte i col·laboren econòmicament.  A més, també promouen l’intercanvi de notícies entre mitjans de comunicació i la col·laboració de recursos entre aquests.  “La col·laboració entre mitjans locals ens beneficia perquè hi ha moltes persones vinculades a més d’un municipi”, afirma Mònica Lablanca, de Cugat Mèdia. 

Durant la pandèmia AMIC ha creat un sistema d’informació constant i d’ajudes legals. “Si es trobaven algun problema podien acudir a nosaltres per trobar consells i compartir experiències amb altres mitjans amb la mateixa situació. És bo saber que no estàs sol”, diu Josep Ritort.

Per l’altra banda, La Xarxa ha ajudat als mitjans a adaptar-se i a descobrir nous formats per a treballar. “No han deixat de fer contingut de proximitat, s’han adaptat a les seves possibilitats”, diu Gabi Barragán. responsable de comunicació de La Xarxa. També han redactat mesures sanitàries per fer front a la COVID i que el desconfiament sigui el més segur possible per tots els periodistes.

Reptes tecnològics i reptes de futur

El panorama de comunicació local ha patit una forta sacsejada. Sobre la taula hi ha nous reptes, o més ben dit, els mateixos que abans de la pandèmia però ara més urgents que mai. El més immediat de tots la supervivència i un ventall d’ingressos que els permeti pujar la finestra cada matí. 

Però la COVID-19 també ha estat una oportunitat per aprendre a difondre els seus continguts per totes les finestres possibles. A Cugat Mèdia, per exemple, van activar canals de WhatsApp i de Telegram, quelcom que tenien planejat des de feia temps. “Vam activar una campanya perquè la gent estigués al cas de tota la informació i espais que estàvem oferint”, explica Lablanca, la seva directora. “Hem tingut una resposta enormement positiva”, diu.

Segons José Óscar Plaza, continuen creixent i és gràcies a Internet: “Ara tothom pot tenir un mitjà, només es necessita un ordinador i connexió a Internet”. Va ser a principi dels anys 90 quan va aparèixer el ciberespai. “Els mitjans locals van veure l’oportunitat de convertir-se en glocals, és a dir d’emetre des del seu poble però per a tot el món”, afirma el periodista. 

Els mitjans locals planten cara a la COVID-19

Durant la pandèmia mundial, els mitjans locals han batut rècords d’audiència. Davant un fenomen eminentment local, la resposta ha estat proximitat. Tots els professionals i experts entrevistats posen de rellevància com els mitjans locals ni poden ni volen fer la competència a d’altres d’abast regional més gran. L’objectiu és complementar-se amb un segell propi. Un cop més la diversitat fa acte de presència per convertir-se en el gran actiu de les petites redaccions.

Malgrat que paradoxalment molts d’ells estiguin a la corda fluixa econòmica i hi hagi un clar consens sobre que, ara més que mai, el repte és la supervivència. Malgrat els ERTE, l’esforç per assolir una qualitat professional i una digitalització molt més ràpida i precipitada del que s’havia previst, les redaccions locals del territori planten cara a la COVID-19. Arriben a més gent que mai.

La necessitat de la informació local comença en un àmbit cultural i comunitari i acaba en la funció de quart poder. Segons Ritort, els mitjans locals actuen de “nexe per generar comunitat”. “Hi ha moltes coses rellevants que passen en un municipi, comarca o barri. Si no existissin els mitjans de proximitat, tota aquesta informació desapareixeria i tindríem deserts mediàtics. La comunicació local és única i insubstituïble”, conclou.


Read more

Sexual revolution, kind of

LAURA POLO DALFÓ

Llegeix aquest contingut en català aquí
Translated by Álvaro Rodríguez Huguet

Satisfyer. Polyamory. Swingers. Open relationships. The way of living love and sexuality has really evolved in the last forty years. Since the LGT movements’ claims to the BI; distinguishing between feelings and sex, all being communicated always with this partner —or partners— with whom you decided to share part of your life.

But, what happens if we move the centre out of this reality of ours. This reality that we think is the only one that exists. Data from the OMS: 200 million women and girls in the world, 18.000 in Catalunya. Unfortunately, that isn’t the number of free women, but the one that suffered female genital mutilation. The ones who suffered a flagrant violation of the human rights.

It violates the rights of childhood, health and physical integrity, among many others reunited in the Carta. But also it perpetuates the sexist wheel of a system in which the male privileges’ presence is in every area. So is in the sexual one. Men can enjoy sex, women can’t. And that also happens —keeping distances— in the so developed world in which the main goal of a sexual intercourse is his orgasm.

While you are reading this, up to a thousand girls are suffering a mutilation from their families. But also, in hands of health staff, which doesn’t mean that is safer. The consequences are infections, complications in the birth and risk of death even. No benefit, in exchange.
Female genital mutilations are considered a form of male violence. It’s a cultural-religious habit, indeed. Even though, no tradition nor any faith can justify an act so gross as it is this of cutting a girl clitoris for depriving her of enjoying sex.

Women have to be pure, loyal and feminine. They cannot masturbate, have sex with more than a person nor before marriage. All of this because they were born as women and, as such, have to obey unfair and phallocentric social standards.

We get back to this reality of ours. Everybody is feminist (Hurray for the 8M!) and against the violence of genre (remember 25N!). But beyond these days, who does think of the mutilated 200 million girls and women? After all, we’ve done here the sexual revolution, haven’t we?

Read more

La revolució sexual, o no

LAURA POLO DALFÓ

Read this content in English here

Satisfyer. Poliamor. Swingers. Relacions obertes. La manera de viure l’amor i la sexualitat ha evolucionat molt els últims quaranta anys. Des de la reivindicació dels moviments LGT fins als BI; trencant amb el fals mite de l’amor romàntic; diferenciant entre sentiments i sexe, tot sempre parlant-ho amb aquella persona -o persones- amb qui has decidit compartir part de la teva vida.

Però, què passa si traiem el focus d’aquesta realitat tan nostra. Aquesta realitat que pensem que és l’única que existeix? Una dada de l’OMS: 200 milions de dones i nenes al món, 18.000 a Catalunya. Lamentablement no és el nombre de dones lliures, sinó les qui han patit la mutilació genital femenina.

Les qui han patit una flagrant vulneració dels drets humans. Viola els drets de la infància, de la salut i de la integritat física, entre molts altres recollits a la Carta. Però també perpetua la roda masclista d’un sistema en què els privilegis masculins estan presents en tots els àmbits.També, en el sexual. Ells poden gaudir del sexe, elles no. I això també passa -salvant les distàncies- en el món tan desenvolupat en el qual l’objectiu principal d’una relació sexual és l’orgasme d’ell.

Mentre estàs llegint això, hi ha fins a mil nenes que estan patint una mutilació per part de les seves famílies. Però també en mans de personal sanitari, la qual cosa no ho fa més segur. Les conseqüències són infeccions, complicacions en el part i, fins i tot, risc de mort. En canvi, cap benefici. Les mutilacions genitals femenines són considerades una forma de violència masclista.

Sí, és un hàbit cultural-religiós. Malgrat això, cap tradició ni cap fe pot justificar un acte tan repulsiu com és el de tallar el clítoris d’una nena per privar-li del plaer del sexe. Elles han de ser pures, fidels i femenines. No poden masturbar-se, tenir sexe amb més d’una persona o abans del matrimoni.Tot això perquè han nascut dones i, com a tal, han d’obeir unes normes socials injustes i fal·locentristes.

Tornem a aquesta realitat tan nostra. Tothom és feminista (visca el 8M!) i està en contra de la violència de gènere (recordem el 25N!). Però més enllà d’aquests dies, qui pensa en les 200 milions de nenes i dones mutilades? Al cap i a la fi, aquí ja s’ha fet la revolució sexual, no?

Read more

Dos planters de més que un club

L’alineació del primer equip del Barça manté les jugadores del planter però incorpora més fitxatges

El Barça ha fet doblet aquest cap de setmana. L’equip masculí va guanyar contra el Levante (2-1) amb una convocatòria sorprenent, on la meitat dels jugadors eren de la Masia. Més que un Club. El motiu? Les lesions de tres titulars i les vendes al mercat d’hivern que van acabar sense cap compra. Es necessitaven jugadors i van anar a buscar jugadors del B, un recurs habitual en molts clubs. L’equip femení també va guanyar, aquesta vegada contra el Sevilla (3-0). La seva convocatòria també estava formada amb la meitat de jugadores de la Masia. Tanmateix, això no va sorprendre. El Barça femení té fama de ser fidel a les tradicions del Barça: la Masia per a l’equip.

Durant els últims cinc anys, el primer equip femení ha fet pujar moltes de les seves jugadores, en canvi, el masculí ha creat diverses polèmiques per les vendes dels “de dins” i les compres dels “de fora”. La Masia no es toca. Les darreres dues temporades, en relació amb el context social, fan pensar que la fidelitat del conjunt femení al Club és, en gran part, per les condicions econòmiques que estan augmentant en el mercat de les futbolistes.

Dijous 6 de febrer, les jugadores de futbol professional espanyoles han fet un ultimàtum per millorar les seves condicions laborals i reconeixement professional. Tot això després de la vaga de futbolistes (dones) a principi de la temporada que va acabar amb un pacte que no ha estat suficient. Una dada: el primer equip femení del Barça té un pressupost de 2,5 milions d’euros, el filial masculí 47 milions. Això fa pensar que les inversions augmentaran.

El primer equip femení del Barça té un pressupost de 2,5 milions d’euros, el filial masculí 47 milions

En aquest context, l’equip català no es vol quedar enrere i les dues últimes temporades ha fitxat a les jugadores més preuades del mercat com Kheira Hamraoui, Asisat Oshoala o Ana-Maria Crnogorčević. 

No obstant això, les jugadores dels equips inferiors continuen pujant. Els últims exemples són Jana Fernández qui, la temporada passada només amb 16 anys, ja va jugar amb el primer equip; i Bruna Vilamala, una jove de 17 anys que va debutar els últims minuts del partit de Lliga contra el Sevilla. Les dues jugadores van començar des de ben petites, quan el futbol femení encara no estava professionalitzat i mancaven les jugadores referents. Això no va aturar el desig de convertir-se en futbolistes professionals. 

Estudiants de la Masia i jugadores del Barça B femení, Fernández i Puig continuaran a l’equip, com a mínim fins a l’any que ve, quan finalitza el seu contracte. Aleshores es veurà si el Barça femení seguirà fidel a l’essència del Club o continuarà pel camí que ha decidit adoptar l’equip masculí. 

Read more

Líbia: La ‘segona Síria’ russa

Després de consolidar la seva influència en el règim d’Al-Assad, Putin busca nous horitzons

Rússia, el país que ha restat en l’ombra 30 anys (des de la derrota del seu precedent l’any 1989) ara ha renascut. Com si els EUA haguessin esdevingut el seu referent, ha utilitzat les seves tècniques per fer-se un lloc sobre els països del “tercer món” però geoestratègics i petrolífers. 

El patró d’aquests dos grans països consisteix en un discurs basat en el rebuig a l’imperialisme europeu, sense aplicar de facto un poder sobre la regió afectada. El que utilitzen és una diplomàcia mediadora per solucionar els conflictes interns o entre estats. Quan han resolt -o sembla que ho han fet- una d’aquestes confrontacions, en treuen un gran rèdit

La competició per tenir influència sobre aquests territoris pot recordar a més d’un els temps de la Guerra Freda. Però el comunisme ha desaparegut. Rússia no l’ha de defensar i Amèrica no té un enemic a qui ha de destruir, almenys aquest. El motiu de lluita? La influència sobre zones estratègiques i amb potencial econòmic dins del món capitalista consolidat. Ja no hi ha lluita ideològica, per tant.  

Desordre i interferències des de la mort de Gaddafi

Un exemple d’això és Líbia, el primer productor de petroli de l’Àfrica, la qual cosa fa desitjable la influència i el control sobre ell. Consegüentment, des de 2011 i fins a l’actualitat, la història del país ha estat molt convulsa: lluites internes pel poder i intervencions internacionals contínues. 

Amb l’assassinat de Gaddafi, el país es va descontrolar. La I Guerra Civil va acabar i es va crear el Consell Nacional de Transició per poder arribar a unes eleccions que es van celebrar l’any 2012 (61% de participació). El resultat va ser el Consell General de la Nació. Però després de dos anys de relativa tranquil·litat i uns segons comicis (41% de la participació), va esclatar la II Guerra Civil. La causa: es va substituir el Consell per la Cambra de Representants i un grup de diputats islamistes d’aquest no van voler cedir els seus escons. Així va començar el doble i paral·lel poder a Líbia.

La intervenció internacional en aquesta segona guerra va ser més política que militar. L’ONU i alguns membres de la Càmera i del Consell, partidaris de solucionar el conflicte, van crear el Govern d’Acord Nacional, fent desaparèixer el Consell. Aquest és el govern reconegut que encapçala Al-Sarraj a Trípoli. Però la Càmera continua existint, a Tubruq, i amb poder real sobre Líbia. La dirigeix Haftar, militar que va participar en el cop d’estat de Gaddafi. 

La comunitat internacional, com Líbia, està dividida entre els dos governs. El de Trípoli té el suport polític i econòmic de Qatar, Turquia i la UE, sobretot d’Itàlia. En canvi, la Càmera queda sense reconeixement internacional però amb l’ajuda econòmica de l’Aràbia Saudita, Egipte, els Emirats Àrabs, França i Rússia. 

Però ara, els protagonistes són Erdogan i Putin. Mentre que Turquia pretén actuar militarment contra el govern de Tubruq, Rússia ha fet de mediadora amb l’objectiu de solucionar el conflicte i tenir la influència suficient a la zona. Líbia s’ha convertit en la segona Síria de Putin. 

El 19 de gener, els dos governs libis tornaran a reunir-se a Alemanya. L’últim intent de resolució va ser a Moscou la segona setmana de l’any. Allà van reunir-s’hi el govern d’Al Sarraj, representat per Turquia, i la càmera dirigida per Haftan, per Rússia. En cap moment els dos governs libis es van veure les cares. L’acord de pau, però, va quedar en un SÍ del govern d’Al-Sarraj i un NO de la mà de Haftan. Com ensenyen a les matemàtiques: positiu i negatiu resulta negatiu.

Read more

EEUU-Iran: la crisi dels míssils 2.0

La tensió entre els dos països arriba a màxims, però sense acabar en un conflicte obert

Retorn a la Guerra Freda. Però en versió 2.0. El president dels Estats Units clica un botó, mor assassinat un general iranià i a les xarxes socials sembla que hagi de començar la III Guerra Mundial i acabar-se el món en dos atacs nuclears.  Els protagonistes deixen de ser John F. Kennedy i Nikita Krusxov i es converteixen en el multimilionari ultraconservador Donald Trump i el líder suprem (primer ministre) Alí Khamenei. I l’estira-i-arronsa per uns míssils massa a prop de la costa de Florida, l’assassinat del general iranià Qasem Soleimani. 

L’ordre d’atac es va donar en una mansió de Florida propietat de la família Trump i va culminar, en forma de bombardejos per part de drons, la matinada de divendres als afores de l’aeroport de Bagdad.

Donald Trump
Qasem Soleimani

Un tuit amb la bandera dels Estats Units és la primera explicació que dóna Trump abans que el món sàpiga què ha passat a la capital iraquiana. Després d’unes hores la justificació apareix: la necessitat d’eliminar qui dirigia les operacions que haguessin conduït a desenes de morts americanes. Però el que es produeix arran de la mort del general iranià són protestes a Bagdad i Teheran que reclamen “mort i venjança” contra Amèrica.

Milers d’iranians a l’enterrament de Soleimani a la seva ciutat natal Kerman ACN

Tant Khamenei com Trump van amenaçar de dur a terme qualsevol acció per venjar-se l’un de l’altre. Finalment, els discursos i accions amb tanta set de venjança van minvar. Per part de l’Iran: dos bombardejos a dues bases americanes a l’Iraq, sense víctimes mortals –gràcies al previ avís d’aquest país als americans-. Per la banda dels EUA: un discurs moderat que passa de “qualsevol acció necessària” a “sancions econòmiques”.

Els «perquès» de l’assassinat

Hi ha dues grans hipòtesis sobre les causes per les quals Trump ha decidit assassinar a Soleimani, però la pregunta essencial és: per què ara? Les crisis de tensió entre els dos països han variat però la tendència és que des de 1953 les relacions entre els EUA i Iran han empitjorat. El que és clar és que ara es troben en la situació amb més probabilitats de conduir a un enfrontament directe.

La primera de les causes que s’exposen és la de la política local. Els defensors d’aquesta apel·len a la fragilitat de la postura del President degut a l’impeachment i la revalidació de Trump com a President. La cursa electoral (en aquest cas la demòcrata) comença el pròxim 4 de febrer amb el ‘caucus’ d’Iowa. Aquesta fragilitat també s’utilitza per explicar la moderació del discurs de l’Administració Trump. Cal recordar que el republicà va arribar al poder prometent que retiraria tropes de “les guerres costoses” de l’Orient Mitjà. Els quatre anys de legislatura han demostrat el contrari. Els ciutadans americans, però, no podrien ignorar l’inici d’una guerra contra Iran. 

La segona possible causa es basa en l’estratègia geopolítica, és a dir, en tenir influència en una part molt important del món. Occident sempre ha intentat estar present a l’Orient Mitjà, sobretot des del pacte de Skyes-Picot. Controlar aquesta zona comporta molts beneficis pel comerç internacional i, sobretot, pel control del petroli. 

Una gran part de la producció mundial del petroli es concentra a l’Orient Mitjà

Per què ara?

L’escalada de tensió va començar a finals de 2019, en concret el 28 de desembre amb la mort d’un contractista americà –o el bombardeig suposadament a mans de milícies xiïtes a Kirkuk, província rica en petroli-. El dia 29 els americans van bombardejar seus de les brigades dels suposats autors de l’atac prop de Síria. La tensió va augmentar l’últim dia de l’any quan centenars de manifestants iraquians i xiïtes van ocupar l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad i van retenir el personal diplomàtic durant 12 hores dins l’edifici. Aquesta escalada de tensió fa pensar que l’assassinat de Soleimani no era només per ser la segona autoritat amb més poder iraniana ni per les hipotètiques morts de soldats americans.

Efectes sobre la lluita social

De conseqüències n’hi ha moltes. Hi ha reforços d’aliances, entre els règims xiïtes d’Iran i Iraq per la mútua pèrdua -una gran autoritat i un líder espiritual xiïta, respectivament-. Però també entre les dues grans potències asiàtiques: Rússia i la Xina, les quals guanyaran influència després d’aquests fets. 

No obstant això, la repercussió més preocupant és el canvi en la forma de les protestes que hi haurà tant per part dels ciutadans com per la de les autoritats. Fins ara, a l’Orient Mitjà s’havien assolit protestes de drets socials i polítics sense líders religiosos que les dirigissin. Ara, amb l’objectiu comú del règim –venjança contra els EUA-, aquestes quedaran relegades a un segon pla. I no només això, sinó que qualsevol persona que surti a protestar serà considerada agent estrangera i pro americana i, per tant reprimida. 

Una altra vegada els interessos econòmics i geoestratègics dels dirigents polítics han passat per sobre de les lluites els ciutadans i, en aquest cas concret han tornat a frustrar l’esperança d’una segona Primavera Àrab. Mentrestant, Nacions Unides continua en silenci. 

Read more

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies